4. ANIE

(Retrats)

Sóc una puta però m’agrada MICHAEL NYMAN.

Sóc pobra però honrada.

Sóc… però.

Passejo per la 8a com cada dia, com sempre.

Com sempre 8a amunt, 8a avall. Fa dues setmanes que faig el torn de matí. M’ho van recomanar les companyes i els companys del gremi. Lluny del que pugui semblar hi ha molt bon rotllo entre els que ens dediquem a vendre sexe pels carrers de la gran ciutat.

Passejo amunt i avall mentre al meu Walkman sona MICHAEL NYMAN.

Potser per això bo veig tot tant harmònic, tant normal.

Trobo que aquesta és una bona manera de veure la realitat amb més bons ulls, per les orelles.

Vaig començar en això quan em van fotre a fora de Hm-mobiliària. Feia de secretària eficient, però es veu que per molt eficient que fos no era prou rendible per a l’empresa. Carregarien al Kent, el meu company de secció, amb més feina de la que pogués fer i jo me n’aniria al carrer a fer de puta cara. Freddy, el que ho sap tot de tothom, em va avisar dos dies abans. Em va dir, «no pateixis, encara no hi ha res segur, potser no ho faran». Jo li vaig dir que si em fotien fora me n’aniria a fer de puta. Aquell dia, a la nit, vaig tenir una festa molt, estranya, l’aniversari d’un submarí o no sé ben bé què.

Vaig beure bastant alcohol i vaig prendre altres drogues variades, eren dies de vi i roses però en versió més actual, o, dit d’una altra manera, en compte de MANCINI escoltava als TECNOTRONIC o als DEE-LITE, segons el moment.

La meva mare diu que malaguanyats els esforços que van fer per pagar-me els estudis. Jo no sé, hi ha poca gent que es dediqui al que sap fer o al que ha après a fer. La meva mare també diu que sóc una víctima de la societat del benestar, que ella també ho seria si no fos perquè pertany a una altra generació i el seu tren ja va passar. Fa anys va estar molt ficada en política i es desespera en veure que els seus fills no han heretat les ganes de canviar la societat que, ara, controla la seva generació. Ella m’ho diu així, i no us penseu, la meva niaré és uns anys anterior a la paranoia hippie, però ja ho veieu, els hippies ni tant sols van ser originals.

Em sembla que seuré a la terrassa de l’ALBION a prendre un suc de carabassa i llegiré una mica de CORTÀZAR. El suc de carabassa és la clau que diu a la gent què hi faig aquí un dimarts a les 11:00 del matí. Els diu, a la gent que llegeix la secció de contactes, que poden follar amb mi per un preu raonable a l’hotel PRINCETON del carrer 12, entre la 8a i 7a. Fa unes setmanes vam reunir diners entre tots i vam posar un anunci al MODERN TIMES, el diari que llegeixen els ex-iupis. Aquests que ara han deixat de fer esquaix tot el dia i la panxa els ha començat a créixer de forma alarmant.

INTEL·LECTUALS i sensuals, ens trobaràs prenent un suc de carabassa a les terrasses de moda. Fixa’t com llepem la palleta. Mira’ns, perquè els teus somnis els farem realitat. Ah! Demana sempre el nostre carnet PUMPKIN CLUB; les nostres imitacions són només això, imitacions.

Així mateix, el transcric textual. Sense cap telèfon, amb tot el que té de relatiu això de «terrasses de moda». Que ens busquin!

Estem molt contents; ja hi ha molta gent que ens ha dit que vol currar al PUMPKIN. Potser em faré empresària d’aquí un temps, no sé; ara, que consti que a mi no m’agrada l’esquaix, ni el golf, ni res de tot això. Dona… les saunes sí que m’agraden!

Continua sonant el NYMAN i estic creuant mirades amb uns quants heteros reprimits. Tenen vergonya que algú els vegi parlant amb una noia que es pren un suc de carabassa tota sola en una terrassa de moda. En aquests casos em solc aixecar i anar-hi a parlar. Els faig un hola sec i els hi dic que tot i no fumar si volen em poden oferir un cigarret.

Sabeu què? A mi tampoc no em resulta massa creïble aquest paper de puteta que va de revolucionària pseudo-intel·lectual, però, a part que no he pogut triar, t’acabes acostumant a qualsevol cosa. Em va costar molt més adaptar-me a la vida i els horaris de l’internat de monges quan era una nena. Sí, els meus pares m’hi van dur; ells també tenen contradiccions escandaloses com aquesta.

M’acosto a la taula del tio aquest que em mira. Hi estic arribant. M’he tret un dels auriculars, per sentir-lo. Ell diu hola.

És un tio d’uns 40 anys, vesteix jaqueta i corbata, té un portàtil engegat damunt la taula i fa veure que està molt ocupat. M’està ensenyant la part de la seva vida que funcionaria si no fos perquè la seva empresa farà fallida el mes que ve i perquè la seva parella se n’ha anat de casa fa dues setmanes. Ha dit que temporalment, però ell no s’ho acaba de creure. Als quaranta anys li està a punt de canviar la vida radicalment i ell no pensa en res més que en si porta prou calés com per follar amb mi al tercer pis del PRINCETON.

L’hotel està a cinc minuts de l’ALBION. Hi anem. No li he hagut de demanar cap cigarret, ni tampoc ha estat necessari jugar als flirtejos que tant agraden als tios. En això, les ties són clientes molt millors, elles saben el que volen i per / què. Moltes no tenen dubtes sobre si han d’amagar o no els seus gustos sexuals. En aquesta societat els hi surt més rendible fer-ho i no donar explicacions. Tenen entre 30 i 35 anys i estan casades o divorciades, amb una mitjana de dos fills, la parelleta. No us penseu, ho sé perquè va sortir una estadística al MODERN TIMES. Me la vaig empollar.

Va ser increïble. Per primera vegada a la meva vida havia participat en una enquesta i, a més, m’hi veia reflectida dins la majoria. Ja no saben què fer per a etiquetar-nos amb algun nom de disseny i després vendre’ns el leit-motiv de les nostres < vides als setmanaris dels diumenges. La tàctica és clara. T’agafen un diumenge, uns minuts abans de dinar. Tu encara estàs indefensa, vés a saber què vas fer ahir a la nit. Potser et vas emborratxar, potser vas fer i dir coses que no hauries ni d’haver dit ni d’haver fet. Potser te’n vas anar de putes o de putos. Potser ho vas fer tot junt. El cas és que és fàcil que et faci una mica de mal el cap. Quan dormim més del que acostumem ens fa mal el cap, com negant-se a funcionar. Tenim la guàrdia dels dies de cada dia baixa.

L’estadística exposava el model més comú de persones que es dedica a la prostitució per alguna cosa més que per pura necessitat. El cas més típic era pràcticament igual que jo. Teníem una vida anterior a l’actual molt diferent. Veníem de bones famílies que havien patit l’eterna crisi econòmica només a l’esperit. Jo m’hi veia massa reflectida.

El panxut que m’estic follant ara mateix al tercer pis del PRINCETON no sé si s’havia llegit l’estadística. Responia perfectament al mascle afamat que prefereix dir que ell busca noves experiències i que fer-s’ho amb algú que no coneixes de res sempre tindrà el seu punt atractiu, tot i que sigui pagant, és clar.

S’estava a punt d’escórrer i m’ha dit que parés un moment. Jo m’he posat a pensar en el poc que m’agradava el suc de carabassa; que normalment demanava, alhora, el suc i el que tenia ganes de prendre. Els cambrers sempre ens miren, com vigilant. Mo diuen res; se n’adonen que els fem propaganda gratuïta.

El gras diu que es diu Alain i que se n’ha d’anar a una reunió. S’ha dutxat i ha fotut el camp. Són les 11:42, hem anat de pressa. Ara mateix sóc sota la dutxa. És el moment en què els diners que acabo de guanyar perden l’olor de sexe. Encara que no ho digui per justificar-me i, a més, sigui una bajanada, és com si aquests diners hagin guanyat dignitat. Els diners tenen contingut moral es miri com es miri, i això jo ho he acabat d’assumir fent aquesta feina, veient que un diari ens ha fet passar de col·lectiu marginat a lovin del qual val la pena fer-ne una estadística.

Uauuu! Com m’agrada l’aigua freda que em regalima per l’esquena. Avui em sembla que ja en tinc prou. Recordeu que sembla ser que m’han dit que em dedico a això per afecció, per tant, puc prendre’m mig matí lliure. Me n’aniré a la terrassa de l’ALBION i no demanaré cap suc de res, més aviat tinc ganes d’un whisky, o millor, un bourbon; sí, millor un bourbon.

Em poso una colònia fresca, d’aquesta que donen als avions. Em poso un caramel d’eucaliptus fort a la boca, així el bourbon m’entrarà com un canó. Engego el Walkman i surto de la cambra escales avall.

Manquen 4 minuts per les 12 del migdia quan surto al tancar. Vaig caminant cap a la 8a. Arribant a la cantonada em trobo a la Kènia.

Ei, com va? Molt bé, i tu? Mira, per aquí. On vas? A l’ALBION. Jo també. Doncs anem-hi. No, vés passant tu, que jo vull comprar el diari, veig que tu ja el tens. Sí. Doncs molt bé; ens veiem allà. Molt bé, fins ara. Fins ara.

Poc importa qui ha dit què, d’aquí tres minuts totes dues tindrem un diari a les mans i serem a l’ALBION prenent alguna cosa.

A la Kènia la conec perquè vam ser veïnes fa un temps, just quan ella va venir a estudiar trompeta. Ara jo m’he canviat de barri, tinc un apartament per aquí a prop. Es d’upa amiga i me’l deixa bé de preu. Estic pujant el petit desnivell de la terrassa. M’acosto a una taula. Espero el cambrer. La Kènia m’està passant pel davant. Va cap a dins. No m’ha vist, va bastant despistada. Ve un cambrer. Em mira. El miro. Li demano el bourbon. Ell diu: res més…? Jo em poso a llegir el diari. Comença a netejar la taula.

Sentim un BOM. Ens espantem.