3. NINGÚ

Ningú no s’ha assegut a la terrassa de darrere ni a l’ha-maca de lona verda. Ningú ha tingut ganes d’obrir una cervesa i asseure’s tranquil·lament a descansar. No hi ha hagut cap cor que s’ha anat calmant, ni uns esbufecs que minven. Res no ha estat veritat: el fals remor de la mar, la mentida d’un sol que crema, la imaginada sensació de fred, una mà que no es fica dins la butxaca, el rellotge que ningú duu posat, la plana del llibre que no gira, una paraula aturada.

NINGÚ

Un grinyolar d’hamaca verda no existeix. Cantussejar una cançó poc recordada. Un terra que es mou, que no hi és.

L’hamaca, la cervesa oberta, mig acabada, la terrassa de darrere, la remor de la mar: tot com sense nom, entre ningú i tothom, enmig, pels costats. Una situació que vessa, que regalima, que degota, que perd precisió. Una situació absorbida per tot l’ara, infiltrada entre el que toques i el que no pots tocar, entre un respires i respirar. La situació entre els punts suspensius d’una frase inacabada…

NINGÚ

L’entremig d’aquesta frase, de la que ve, de l’altra, de l’anterior. Tot un seguit d’abstraccions tan reals com l’hamaca, tan poc real com el ningú que ha obert la cervesa. El ningú que d’aquí un moment acabarà aquesta frase. Que ja l’ha acabada i continua. Que para un segon per fer una ullada. Que reprèn la situació poc delimitada. Que avança. Aquest ningú està entrant a la terrassa. S’està estirant a l’hamaca de color verd.

Té una cervesa a la mà; l’ha oberta. Beu. L’ha deixada mig plena.

NINGÚ

Nota el sol com crema. Sent la remor de la mar. La mà de la butxaca treu l’obridor de la cervesa que ningú s’ha imaginat beure. El rellotge diu l’hora. Tot va retornant com un afegit, com un pedaç a la nova situació, com una manera de fer descompressió, d’assimilar. L’hamaca grinyola com sempre ho ha fet, per sota la remor. Com ho ha de fer, com ens agrada que ho faci. Ja no es nota aquell fred imaginat. El cor no esbufega. Ningú és del tot veritat. Ningú, és del tot veritat.