5. ARA

(…)

M’estan venint ganes de… Millor no ho dic. Molt millor callar.

¡!

Un recel a les paraules caient-hi de cop. Veient com bellugues el cap. Resolent que els cabells et tapen mitja cara. Decidint que rebo un petó, que m’arriba el gust de la teva boca, que…

¿?

Imagines el regust; el toques amb els dits. Et tires els cabells enrere.

Quan t’estan mirant reps l’impacte d’una situació.

T’estan mirant i no hi ha res més que una mirada. Passen dues dècimes de segon més, i tot continua igual: la mirada, tu mirant-la, no res més…

…

Set dècimes de segon més enllà i ha de passar alguna cosa. Cal que hi hagi algun resultat, alguna conclusió.

Hi ha la mirada, el no haver-hi res més, les dècimes de segon, el petó, el regust.

L’ara s’espera una mica més.

…

Hi ha voler arrodonir els moments, estar pensant en el daltabaix contínuament, el rebre l’impacte de les circumstàncies. Hi ha pressentir-les, voler forçar-les. Hi ha tot això i també hi ha molt més:

Hi ha el no moure’s i deixar-ho tot com està. No rebre impactes, no arrodonir, no ordenar. Hi ha no influir, no fer l’efecte de quedar-se immòbil i mirar la mirada, tu mirant-la, no res més.