11. JUSTIFICACIÓ

De sobte, per alguna raó que encara no sabràs, agafaràs i t’aixecaràs. Caminaràs cap a la porta i una sensació de cansament, de fartesa, farà pampallugues dins teu. No sabràs per què i ja hauràs sortit de la casa i estaràs caminant pel teu carrer. Et semblarà que aquest carrer no és ben bé aquell carrer de sempre. La casualitat serà ja molt gran et trobis enmig d’aquest carrer cridant, farta de tot, amb ganes de cridar i res més. La gent et començarà a mirar però no et dirà res. Mai no diuen res, només miren egoistament.

No ho has fet; no has sortit al carrer i no has cridat.

Només bo has pensat. Després t’ho has justificat fins a pair-bo.

Com si estigués veient un videoclip, t’he vist aixecar-te d’una cadira de PVC blanc, mirant enlloc, ignorant la càmera que et mira. Ha començat a sonar la musica quan el teu peu dret ha trepitjat el primer esglaó del primer pis. Un cop a dalt s’ha començat a sentir la teva veu forta i trencada. M’has fet posar nerviós en veure’t obrir amb força els calaixos de l’armari i escampar tot de roba per tot arreu. He vist perfectament com has caçat una bossa de color verd fosc i, també, com l’has començada a omplir tan i tan de pressa. Has passat pel bany i has agafat quatre coses més de per allà sobre. Han anat a parar dins la bossa, amb la teva roba, amb les píndoles per al mal de coll que també has recollit perquè no penses deixar de fumar.

Ho tens tot dins la bossa verda i fosca i ja ets al pis de baix, a cuina, amb la nevera oberta de bat a bat. Obrint una llauna de cervesa i, fent-ne un glop ben llarg i ràpid, has aconseguit ennuegar-te i ara estàs tossint amb força. Cau de la teva boca una saliva plena de mucosa lubrificant i cervesa encara fresca.

De genolls a terra, més desesperada que fa uns instants quan volies sortir al carrer cridant, perquè estàs farta de tot i perquè les coses semblen dissenyades expressament per fer-te la guitza, estàs decidint si marxar d’aquesta ciutat o quedar-t’hi, i fer-te un te ben calent, asseure’t davant la TV i pensar que demà serà un altre dia. No tens gens de ganes d’haver-te de preocupar per coses com menjar o comprar un paquet de tabac ros. No tens gens de ganes de fer això.

El pot és al foc ple d’aigua. El foc encès i a la mà tens un grapadet de te verd. Recordes que aquest te te’l van regalar ja fa molt de temps en un viatge molt llarg que vares fer a l’altra banda del món. Te n’hi aniries ara mateix sense dubtar-bo ni un moment però, en canvi, no ho fas i obres la mà deixant caure aquest te ple de records que et reconfortarà en comparar-lo amb qualsevol dels programes que estiguin fent a la TV.

El menjador el tens desordenat i una mica brut. Prems el botó que diu 6 del comandament a distància i es comença a sentir una musica d’anunci conegut. Fas un glop de te verd i encens la làmpada que tens a la teva esquerra. Fas cinc minuts de zàpping i agafes un diari de tres o quatre dies enrere. En rellegeixes els titulars.

Deixes de llegir. Penges la teva mirada en un objecte que no identifiques del tot i et quedes pensant… Te n’adones que estàs molt sola i que la gent que coneixes no sembla adonar-se’n. És una sensació ben normal, aquesta, ho saps, ho sap tothom. La única cosa que t’emprenya és que t’estigui passant a tu. Com s’ho fan els altres? Et preguntes com utilitzen els altres els consells que tu els hi dones. No estens res i, sobretot, no saps per què el temps va tan a poc a poc.

Te’n vas al pis de dalt, t’estires al teu llit. Nas apagat la TV del menjador i engegues la de dalt. Et poses a fer zàpping fins que t’adorms. Un instant abans de perdre el coneixement tens temps de pensar que demà serà un altre dia. Prems el botó vermell del comandament i t’adorms suaument i dolça.