10. RES

Suposem que no hi ha ningú. Suposem, a més, que tampoc no vindrà ningú. El paper del lloc el fa una cambra i en ella, com és lògic, s’hi acumula la pols i no hi passa res. Es podria dir que la cambra duu una vida monòtona i rutinària.

Cada matí el sol travessa les cortines i il·lumina una butaca, una tauleta de nit, un llit, el terra polsós, un rellotge amb les piles esgotades que és damunt la tauleta i un armari tancat. A mitja tarda, com tothom sap, el sol se’n va i, aleshores, tots aquests objectes es van enfosquint; es podria pensar que se’n van a dormir.

Hi ha dies que el cel és núvol i hi ha grans canvis en vida de la cambra i dels objectes que conté. Sense afany d’humanitzar, i tenint en compte que les coses també tenen vida, els dies amb núvols provoquen un seguit de canvis a la cambra realment espectacular. Es produeixen reflexos molt diferents dels habituals i les partícules de pols semblen desdibuixades, els objectes canvien de color; res no és com sempre. Posats a comparar, la sensació, si és que n’hi ha cap, deu ser com la que tenen les persones els dies que surten ennuvolats: hi ha qui s’entristeix, hi ha qui s’inspira i es mostra especialment intuïtiu o intuïtiva, i d’altres aprofiten per posar-se la jaqueta que tant els agrada. Tot això, traduït al llenguatge repetitiu de la cambra, fa que dies com aquests, ennuvolats, siguin molt i molt especials, fins i tot m’atreviria a dir únics. Evidentment, hi ha parts de la cambra que no es veuen afectades pel fet que hagi menys llum. Així, l’interior de l’armari, tal com la vida submarina a cinc mil metres de profunditat, es veu poc afectada pel cicle lluminós; podríem dir que és un altre món.

Tot i que els objectes només duen associats els conceptes de vellesa, de novetat, de funcionalitat, fins i tot d’estimació —quan són utilitzats o simplement mirats per persones—, s’ha de reconèixer que la tauleta de nit, encara que poc importi, és tan vella que qualsevol dia no suportarà més el seu propi pes i del rellotge amb les piles esgotades i, aleshores, una de les potes es trencarà. Aquell dia, tant és quants dies manquin per què arribi, la tauleta caurà i quedarà tombada al terra, al costat del llit. Quan això estigui passant, els núvols de pols es regiraran violentament i el rellotge sense piles lliscarà per la tauleta que tant de temps l’ha sostingut.

Sense haver assajat mai aquests moviments, la sincronia serà perfecta. La superfície de la tauleta anirà passant de l’horitzontalitat a la verticalitat i, alhora el rellotge s’haurà anat movent per la taula. Com si tot estigués previst, picarà fent un soroll que feia molt de temps que no se sentia a la cambra. L’impacte el dividirà en quatre tossos: el cos principal, la tapa de les piles i les dues piles pròpiament dites. El cos principal quedarà relativament a prop de la tauleta, la tapa de les piles s’amagara sota el llit, una de les piles quedarà empresonada sota el rellotge, i l’altra rodolarà i rodolarà pel terra fins que el fregament la farà frenar. Abans de quedar quieta, dubtarà entre avançar endavant o enrere i finalment s’aturarà. La taula haurà quedat ajaguda i inútil. Es parlarà d’ella en passat i es diran coses com: ja no podia aguantar ni el pes d’un simple rellotge. Ara ja no hi haurà una tauleta de nit amb un rellotge amb les piles esgotades al damunt Ara només hi haurà una tauleta vella i trencada i un rellotge per terra.

Tenint en compte les grans coses que podrien haver passat si algú, en algun moment, hi hagués entrat, es pot dir que a la cambra, de fet, no hi ha passat res.