3. ÈRIK

(Telegrama car, com l’amor, dos punts)

—No tornis a fer-me això mai més!

Pam! Cop de porta i se n’ha anat.

Bah! Millor. Només fa la guitza, aquesta tia.

Ara m’aixecaré, obriré la persiana i el sol m’anirà despertant.

Primer posaré musiqueta, alguna cosa tranquil·la però que em vagi espavilant.

Merda! No fa sol i no trobo la cinta dels VIOLENT FEMMES.

Quin fred que fa. Tinc el temps just per engegar la ràdio i tornar a abaixar la persiana abans de quedar-me glaçat de preus.

Flap! Foto el salt i… quina sort, el llitet encara és calent.

M’adormo a poc a poc. Aquesta merda de pis és fred de collons. Em sembla que el deixaré aviat. En buscaré un de més cap al centre.

Mig m’adormo.

STOP

(…)

Des de molt lluny sento:

No tornis a fer-m’ho més… val? Au, ara ves-te aixecant, que t’he portat uns croissants i xocolata desfeta.

—Acosta’t, dic —ella bo fa.

Moments de silenci.

—Merda!! T’ho be avisat. Adéu, ja m’has vist prou.

Pam!

—Cop de porta —dic.

M’aixeco, vaig cap al menjador. Ei! La cinta dels VIOLENT.

La poso.

Començo a esmorzar. El rellotge de la cuina diu 11:15 am. Sembla que els núvols han fotut el camp i que el sol es deixa veure.

Mmm… quins croissants més bons, penso. Aquesta tarda l’hauré de trucar.

Mmm… quina xocolata més bona. Bah, millor esperaré que torni qualsevol dia d’aquests.

Mmm… que bé que van els VIOLENT FEMMES al matí. A la merda, d’alguna manera s’havia d’acabar, no? Doncs ja està.

STOP!

(…)

He acabat d’esmorzar. Aquesta Kènia és ben especial. Mira que dur-me croissants i després fotre el camp. No fa per fer-se la interessant.

Però si jo ja la trobo d’interessant! Per què, sinó, dormo amb ella fa dues setmanes? Passo d’escalfar-me el cap, ja li passarà i vindrà a dir-me que em perdona i que continuem.

Com us explicaria el que ha passat?

Aquesta tia…! Els odis i rancúnies els manifesta d’una forma tant estranya! No ho diríeu mai, però el que més l’emprenya és que li llepin el nas.

Ens posem a petonejar-nos i, de cop, resulta que ella està emprenyada perquè ahir vaig arribar tard per anar al teatre. Resulta que m’ho havia dit feia dos dies i necessitava que jo li deixés el cotxe.

Aixi ha anat; ens estàvem fent aquell petó, abans havíem discutit pel tema del teatre i, a mi, no se m’ha acudit res més que amollar-li una llepada ben humida al nas. Ha fotut un bot de nervis i se n’ha anat al carrer. Després ha tornat amb l’esmorzar i li he fet una altra vegada el mateix. Crec que si ahir no vaig poder arribar a l’hora va ser perquè vaig haver de sortir de la ciutat i era impossible que arribés abans, però ara, amb tot aquest enrenou, m’ha fet dubtar, fins i tot, de si hagués pogut arribar a temps per deixar-li el cotxe.

Em sembla que me’n vaig a fer el vol fins a l’hora de dinar.

Me n’hi vaig. Me n’hi estic anant. Hi sóc a punt d’arribar.

STOP!

Us confessaré la veritat. En realitat, no es tracta d’una llepada al nas i res més. En realitat, es tracta d’una mossegada, i s’ha de reconèixer que una mossegada fa més mal, això sí que és veritat.

Havent-me confessat, em sento més culpable que abans. Si ara em volgués justificar, ho tindria més pelut, però encara seria fàcil. Podria dir, per exemple, molt seriosament i amb cara d’afectat:

«… una mossegada sempre pot tenir el seu punt de dolçor…».

Podria dir-ho així.

Imagineu que la situació és crítica, que n’heu fet una de molt grossa, o que en pot passar una de molt grossa, i responeu:

«… t’he mossegat, però… dolçament».

Per ridícula i absurda que fos la situació, no serieu capaços de parlar seriosament i amb cara d’afectats?

Doncs això és el que he provat de fer, però no m’ha deixat temps. Em preocupa molt el que ha passat amb la Kènia.

Sabeu què? M’acostaré una mica més a la veritat. Seré més sincer:

STOP!

En realitat, tampoc es tracta d’una mossegada ni res d’això.

En realitat, es tracta d’un rot.

Sí, un rot…, així ha anat. Què voleu que hi faci? A vegades fem coses que ens sobten, ens sorprenem. I jo, m’he tirat rots a la cara de la Kènia.

Això sí que, moralment, hauria de ser més difícil de justificar.

M’atreviria a dir que seria un repte fer-ho.

Es més, m’atreviria a provar-ho:

STOP!

(escena d’alta intensitat emocional)

El procés no és fàcil, vosaltres aneu seguint-lo: Primerament oblideu tot el que ha passat. Imaginem que són les 11:15. La Kènia acaba de fotre el segon cop de porta.

PAM!

Jo dic: renoi! Aquesta tia no respecta ni les malalties. Si tinc l’estómac malament, quina culpa en tinc jo?

Em responc, per exemple: No, la veritat és que no em sembla que hagi de tenir cap culpa jo; és clar que no.

Aquesta seria, sens dubte, l’explicació més terrenal. Però, ens conformem amb un simple mal de panxa per a explicar-ho tot?

Cerquem més explicacions als meus rots a la cara de la Kènia.

Va, suposem que la histèria és creïble. De fet, no és pas tant inversemblant.

STOP!

Podríem cercar una explicació social. Ona explicació a la manera de A. HUXLEY.

Va, fem-ho.

L’acció comença en el segon cop de porta de la Kènia:

Any 2997, encara era cristiana, però més evolucionada, imagineu-vos-ho!:

FSHLAP!

Jo penso literalment en veu alta: Aquestes portes no sonen com a les pelis mil·lenàries, com ara CASABLANCA o GILDA, però suposo que és igual, que la KÈNIA s’haurà enfadat igualment. Aquestes coses passen, no? Amb mil anys més i encara no s’han solucionat els problemes de convivència!

Per fer-ho tot més real, us diré que el meu nom és 3R1K i que, a la meva companya des de fa dues setmanes, em sembla que no li ha agradat gens que li fes el rot a la cara.

Fer un rot a algú, a l’any 2997, no dir que no desitges procrear amb aquest algú. I això segur que no li ha fet cap gràcia ala KÈNIA.

Ja portem molts dies junts, el temps cada vegada passa més de pressa, ja ho dèieu vosaltres, i d’altres més antics que vosaltres. A més de passar tot més de pressa, també vivim molts més anys.

Les meravelles de la ciència!

Igual que a vosaltres, li he estat dient a la KÈNIA tot això. Me mirat de convèncer-la per a procrear més endavant, però ella vol fer-ho ara.

A l’any 2997, (de l’era cristiana encara!), no és estrany pensar que coses com aquesta siguin certes.

STOP!

Encara es pot ser més exigent i cercar altres explicacions, i aquesta vegada sense eludir el problema central. Sense canvi, ir els costums morals de la gent com qui es canvia de barret, fent una mica menys de trampa. Se m’acut una tercera explicació. Una explicació més real, la que és més veritat de totes.

La que més em costa de reconèixer.

Ja sé que és estrany que hi hagi gent que, sobretot, s’emprenyi per una cosa tant específica com un rot, però, què voleu que us digui? Els codis de parella són ben estranys quan els mires des de fora. Per a la Kènia i per a mi, el rot és sinònim de mal rotllo. 1, nosaltres, es veu que estem de mal rotllo.

Jo he deixat anar els rots per fer-la emprenyar més, almenys perquè, ella, ho estigués més que jo. Així, després, em seria fàcil anar a fer les paus; sóc així de poc segur, em cobreixo així les esquenes.

Encara no ens coneixem massa, però els 15 dies els hem viscut molt intensament.

Jo mai he sabut viure amb gent. Sempre en surto escaldat, sobretot quan hi ha rotllos pel mig.

STOP!

Mentrestant, al carrer:

Entro al bar d’en George. Ell està enganxat a la màquina escurabutxaques. Segur que el premi està a prop, pensa el paio de la taula del fons. Intercanvio mirades amb els habituals. Tots sabem que en George és capaç d’estar jugant per provocar als nous clients.

D’aquí uns moments, el, paio del fons demanarà un whisky, o un cafè; el que sigui. En George deixarà de jugar, ens farà una clucada d’ull i anirà darrere de la barra. El tipus esperarà un temps prudencial, ni poc ni molt. Després s’aixecarà, demanarà canvi i es posarà a jugar a la màquina.

Més que pels quatre duros, en George fa aquestes coses, per donar-li sentit a la seva vida. Passar-se tretze hores darrere d’una barra, set dies cada setmana, no en té massa, de sentit. En George necessita una mica d’il·lusió, una mica de complicitat. Necessita fotre-se’n d’algun imbècil de tant en tant i poder-ho assaborir amb la gent que veu cada dia; amb nosaltres, els habituals.

En George se m’acosta.

Què? Com anem Èrik?

He estat temptat d’explicar-li tot el que he fet avui, d’explicar-li que la meva vida està plena d’inseguretats, de dubtes. He estat temptat de dir-li que tinc massa temps lliure i que, en H Ions, per molt que digui, no sé pas com omplir-lo. Penso que no li faria gaire gràcia a ell que li digués això del temps lliure, l’he mirat.

—Anar fent. Tu veig que no perds els reflexos.

Li he regalat un somriure dels que necessita.

—Posa’m un whisky —he dit.

—Una dona? —ha dit George irònicament, fent una mena d’imitació barata de H. BOGART.

—No pas —li he dit, i li he donat un altre somriure d’aquells que, a mi, també em comencen a fer falta.

Em sembla que em quedaré aquí fins l’hora de dinar.

STOP!

Ja per acabar:

Perdoneu que n’estigui fent un gra massa d’una simple baralla de parella, però a cadascú ens afecten com ens afecten aquestes coses. Si, potser, a hores d’ara, em caldria anar reconeixent que n’estic ben enamorat de la Kènia. Ni que sigui, conèixer-ho per coherència de guió.

Al cap i a la fi, si be fet el que he fet, alguna raó dec tenir, oi que sí?

Se’m suposa mitjanament intel·ligent, o almenys això em van dir quan em van seleccionar per a explicar-vos aquesta història.

Començo a pensar que, el que em van dir, només era com allò dels soldats de: «Valor? Se li suposa».

Potser sí que tot és una enganyifa i, en el fons, resulta que jo no sóc l’Èrik. O potser sí que el sóc, l’Èrik, però en tot cas, segur que no fa dues setmanes que visc amb una tia com la Kènia. No podria ser que me n’estigui fotent d’una tia com la Kènia.

Em sembla que m’està passant el mateix que al James. I no em demaneu que us expliqui per què ho sé, això del James. Mo voldria que ens enfadéssim, almenys fins a les 12 en punt i, ara, al meu rellotge encara hi manca 1 minut… al teu també?

STOP!