La lluna en un cove

De tant tractar amb rockers, n’havia adaptat vestits, pèls i llenguatges. Però més que no pas carrossa era porcellana de la fina: passava dels quaranta.

—Coneix The Crazy Moon?

El nom em va evocar quatre xicots, dues guitarres elèctriques, uns teclats i una bateria i un munt de noies histèriques que remenaven l’esquelet amb el seu ritme. Ah! I muntanyes de papers en les revistes de moda, sobre com vestien, què menjaven i els èxits que tenien.

—I tant!

—Sóc el seu mànager.

Vaig mirar la targeta que m’havia donat. Es deia Ramir Pujalt i vivia al carrer de Balmes, a la part alta. Però el cartronet no aclaria res més.

—Vostè dirà.

—Tinc un problema dels grossos, Arquer, i m’hauria d’ajudar.

—Relacionat amb The Crazy Moon?

Va fer que sí amb el cap.

—Drogues, potser? —vaig preguntar, lluint aquella intuïció de perdiguer que enlluerna els clients.

—Oh, no!… És més greu. El líder del grup ha desaparegut!

—I vol que el trobi —vaig concloure.

—Sí… Però amb mà esquerra. Té una «depre» molt forta. El xicot esnifa una mica i de vegades li agafa un penjament d’aquí no em moc… Però fa més d’una setmana que no en sé re i voldria trobar-lo. Tenim compromisos, sap?

—I els altres membres del grup?

—No en saben res, tampoc.

Li vaig dir que m’apuntés les adreces de tots quatre i vaig fer que se n’anés. Un cop va ser fora, vaig obrir les finestres per esbandir la ferum que s’havia apoderat del despatx.

—The Moon in the Basket? —vaig fer jo, sense entendre re.

—Sí, home, el seu darrer LP —va aclarir-me en Joan Roman.

—No l’he escoltat, encara —vaig excusar-me.

—Ni tu, ni gairebé ningú… Aquest és el problema.

Érem al vestíbul de la ràdio, on en Roman feia de comentarista pop. Li passava el mateix que a en Pujalt. Anava de modern però passava dels quaranta i feia una certa pena.

—Què ha passat?

—Han punxat. És dolent. Els nois ho feien bé, però han tingut massa pressa a treure un nou disc i la cosa ha estat desastrosa… Espera’t un moment.

Es va ficar en un dels controls i va tornar amb un disc i un munt de papers. A la portada hi havia els quatre representats pel Pujalt disfressats de dimonis dels Pastorets, en un escenari surrealista. I les lletres daurades que anunciaven el títol.

—Me’l pots deixar? Te’l tornaré demà.

—No cal que me’l tornis. Te’l regalo.

Em vaig passar tota la nit escoltant el disc, fumant i llegint els dossiers de premsa sobre el conjunt que m’havia deixat en Roman. Els quatre xicots —dos catalans, un sud-americà i un anglès— feien una música agressiva, intel·ligent i sincera. No entenia com havien pogut punxar. No és que sigui un expert en rock dur, però allò sonava bé.

El líder del grup es feia dir Tony Amstrong, tot i que era de Sant Andreu. Tenia molt èxit amb les dones i se li coneixien tres o quatre escàndols amorosos que havien donat a guanyar uns quants bitllets a les revistes del cor. Chelo Rodríguez, colombià, era el bateria. Estava casat i tenia tres fills i semblava el més persona dels Crazy. Jordi Ferré, el dels teclats, es feia dir Monky i devia ser del ram de l’aigua pel posat i per la biografia. Bob era anglès de debò, d’un barri de Londres, deien els papers, feia quatre anys que vivia a Barcelona i era el lletrista del grup. No se li coneixia gaire la vida privada, encara que es parlava de la seva relació amb una presentadora de televisió.

El grup assajava en un garatge del barri de la Ribera que havien comprat i decorat al seu gust. Les fotos que la premsa havia publicat del local posaven els pèls de punta.

Hi vaig anar a mig matí, després d’una bona dutxa, d’un bon esmorzar, tot escoltant L’estro armonico de Vivaldi, per desengreixar, i després de passar per l’emissora per tal de tornar el disc i el dossier de premsa al meu amic Roman.

Vaig tenir sort. Els tres membres restants del grup hi eren. El garatge encara era pitjor que a les fotos. No posava els pèls de punta: marejava. L’havien pintat amb colors llampants, a ratlles, l’havien empaperat amb cartells del grup i hi havia una fumassa de hash que col·locava un elefant.

En Pujalt els devia haver parlat de mi, perquè no es van estranyar gens quan em vaig identificar.

—En Tony? …Que el bombin! —va dir en Ferré, només començar la conversa.

—No en sabem re i no en volem saber re!…

—Les coses ens anaven força bé… Guanyàvem els diners a cabassos i érem els nomber one en els hits parades —va dir el colombià—. Però es va entestar a fer una nova gravació massa de pressa. I hem perdut el feeling. Ja se sap, quan se t’acaba el knack no hi ha res a pelar…

Li vaig demanar que m’ho traduís al cristià pre-conciliar. En definitiva, els membres del grup coincidien amb en Roman: havien punxat. I en feien responsable al Toni Rojals, nom civil i santandreuenc del famós Tony Amstrong que s’havia fet fonedís.

—Pregunti-li a alguna de les seves mosses… Quan està «depre» en Tony se’n duu una garsa, mig quilo de coca i es passa una setmaneta esnifant i cardant sense parar… —va afegir el Ferré.

—Amb quina sortia, darrerament? —els vaig preguntar.

—Vagi a saber! El món està ple de flàvies… I li agrada canviar…

—N’hi havia una que li feia l’aleta sovint… Una mosqueta morta de bona família… El Pujalt deu saber com se deia… Si em sembla que fins i tot els diaris en van parlar…

—Si el troba, li pot dir de part nostra que es faci retratar… N’estem tips i cuits d’ell… El grup s’ha acabat!

Vaig sortir del garatge mig marejat i sense cap clarícia sobre on podia ser en Tony Amstrong.

—No se m’havia acudit —va dir en Pujalt—. És una bona idea… Vejam, darrerament m’havia parlat d’una tal Cuqui… Una noia molt jove… Però no sé ni on viu, ni re.

—I a casa del xicot? Si poguéssim entrar-hi, potser hi trobaríem una agenda… O una pista…

—Ho sento, no tinc la clau… Però em va donar l’adreça.

No és legal, entrar en un pis sense permís de l’amo, però els perdiguers existim per fer aquestes coses.

En Tony Amstrong vivia en un dúplex de la Bonanova. I la porta del pis —no hi havia porteria— estava tancada i barrada. Sense pany de seguretat, però. I si els xoriços poden entrar als pisos, els privats també ho poder fer. Vaig espanyar la porta amb un tres i no res.

Que era el catau d’un solter es veia d’una hora lluny pel desordre i la brutícia. Que el seu ocupant tenia calé llarg es notava en la cadena estereofònica, en el televisor en color, el vídeo i l’ordinador personal. El mal gust del grup també li arribava: colors llampants, cartells d’actuacions i fotografies de dones conilles.

El pis era fred i feia olor de resclosit, com si hagués estat tancat molts dies. Vaig començar un registre superficial, però sistemàtic. Al dormitori —un llit rodó, amb llençols rebregats de seda negra—, hi havia un armari ple de roba psicodèlica. Al bany —marbre, banyera en forma de ronyó i aparells de gimnàstica— hi havia una farmaciola plena de potingues i, ben a la vista, un paquet amb coca i unes ampolles d’àcid.

A l’estudi, ple d’aparells de música, de partitures, de cintes i de discos, hi havia una agenda de pell negra. Els noms de dona, amb el corresponent telèfon, hi eren a centenars. Però vaig trobar una Cuqui G. Sense adreça. Podia continuar les meves recerques, malgrat tot.

Es deia Francesca Maria Galmés i era filla d’un mallorquí que havia fet fortuna amb el turisme, casat amb una catalana de la família dels Casals, empresaris del ram de l’alimentació. La Cuqui tenia dinou anys, diners llargs i pardalets al cap. Havia sortit en una pel·lícula amb tan poca roba que no en duia i una revista de pit i cuixa havia publicat fotografies seves, amb l’escàndol consegüent. La família, quan vivia a Barcelona, tenia un àtic enorme al carrer de Nàpols. A Mallorca solien viure en un xalet de la Costa dels Pins, tot i que tenien pis a Ciutat.

El senyor Galmés, l’hoteler mallorquí, era a Miami, en un viatge de negocis i la senyora Casals era a Londres. Els criats —un matrimoni mallorquí que no s’acostumava a viure a Barcelona— m’explicaren que la noia era a Cadaqués, en un apartament que hi tenia la família. Que feia més d’una setmana que hi era, però que no m’ho podien assegurar, perquè quan li agafava el rampell —sa brusca, van dir— rodava pel món, sense deixar dit on era.

A Cadaqués no hi era. Ni ella, ni el rocker. Hi havien anat tots dos, però la pluja i la tramuntana els havien foragitat. Ho vaig saber l’endemà, després d’una pallissa en cotxe i d’una pèrdua de temps irreparable.

Aquell vespre, de retorn a Barcelona, vaig trobar una trucada al contestador automàtic. Vaig reconèixer la veu colombiana de Chelo Rodríguez, el bateria dels Crazy Moon.

—En Tony s’ha refugiat en un estudi del carrer de Lepanto amb la Cuqui. Ho sé perquè m’ha trucat per demanar-me més coca… —I seguia l’adreça.

Estava massa cansat per comprovar-ho. No volia sentir parlar de The Crazy Moon com a mínim fins l’endemà.

Vaig agafar una novel·la de lladres i serenos i me’n vaig anar al piltre sense sopar.

Quan la vaig veure, tot i que anava molt despintada i feia cara de col·locada, amb unes ulleres que li arribaven al melic, la vaig reconèixer. Sota aquell parrac que volia ser una bata d’estar per casa, hi havia un cos que resultava molt atractiu en color i a les pàgines centrals d’una revista pretesament progre.

—Hi és el Tony?

—No.

—On el puc trobar?

—No ho sé… Se n’ha anat.

Tenia un lleugeríssim accent mallorquí, que amb prou feines se li notava.

—Quan?

—Ahir al vespre… Estava molt fotut i no volia saber res més de mi.

Vaig empènyer la porta, la vaig empentar una mica i vaig entrar a l’estudi. Era una habitació amb balcó i en un racó hi havia la porta oberta d’un bany. Per terra, a més de volves de brutor, hi havia un matalàs, uns quants coixins i un aparell de ràdio-casset gros com un armari. Alguns gots bruts i una capsa de galetes i mitja dotzena de botelles buides de ginebra.

—Segur que no ha de tornar?

—Que no ho provi…

La vaig deixar amb els ulls tèrbols i la bata entreoberta que mostrava una pell flàccida i esblanqueïda, no gens atractiva.

La porta del dúplex estava oberta. Els llums encesos. El desordre havia augmentat amb unes quantes peces de roba escampades per la sala, la cambra de bany i l’estudi. La farmaciola del bany estava oberta. S’havia trencat una ampolla de colònia que havia empudegat tot el recinte.

En Tony Amstrong, o en Toni Rojals, com vulgueu, era nu al llit. Respirava pesadament. Hi havia, al seu abast, un cilindre de metall, un tros de mirall i restes de pólvores blanques. No les vaig haver d’ensumar per saber que era cocaïna.

Vaig intentar despertar-lo.

—Deixa’m!

—Au, amunt!

—No m’emprenyis…

Anava carregat amb bala. Li vaig prendre el pols. El tenia una mica alterat, però fort i segur. Vaig escorcollar la cambra i vaig trobar el paquet de coca al calaix de la tauleta de nit. Vaig anar al vàter, el vaig llençar a la tassa i vaig estirar la cadena. Després vaig tornar a la farmaciola, vaig trobar-hi les ampolletes d’àcid i les vaig esclafar amb el taló.

Quan sortia del pis, el vaig sentir roncar apaciblement. Vaig tancar la porta amb el pany automàtic i vaig sortir al carrer, camí del despatx.

S’hi va posar en Pujalt.

—Hola, Arquer… Alguna novetat?

—El noi és a casa seva, farcit de coca.

—L’ha vist?

—Ara mateix en vinc.

—Què li ha dit?… Què li passa? Li ho ha explicat?

—No. Anava massa col·locat… Convindria que l’anés a veure amb un metge de confiança. La intoxicació és forta.

—Corre algun perill?

—Cap ni un. Però l’hauran de deshabituar… Deixi’l dormir fins aquest vespre i aleshores faci-li fer un reconeixement. Suposo que deu conèixer algun metge en el qual pugui confiar, oi?

—Sí, sí… No és preocupi, Arquer… I gràcies!

—Ja me les donarà quan li enviï la factura.

I vaig penjar.

M’havia dutxat, posat un batí i engegat la televisió. Feien una bona pel·lícula i no tenia cap feina en perspectiva. Mentre esperava que comencés la sessió cinematogràfica dels dimecres, em vaig preparar un entrepà i un te Lady Londonderry de la casa Jacksons.

Just començava la pel·lícula quan va trucar el telèfon. Era en Pujalt.

—En Tony no hi és. Ha tornat a fugir.

—L’ha vist?

—Fa un parell d’hores. No he trobat cap metge, així és que he anat al seu pis per mirar com se trobava. Estava despert i fet una fúria perquè no tenia gens de coca. No he pogut convèncer-lo de res. He sortir a buscar-li una dosi, però la porta està tancada i no respon… Em temo que no li hagi passat re… Podria venir? Estic preocupat de debò…

M’havia engegat a rodar la sessió televisiva, així és que, remugant, em vaig vestir amb una esgarrapada i vaig treure el cotxe de l’aparcament.

En Pujalt, fet un cromo, com sempre, m’esperava a la vorera.

—Gràcies, Arquer… Li compensaré les molèsties…

Vaig tallar-lo amb un gest, vam trucar al porter automàtic d’un dels veïns, tot dient que es tractava d’una urgència i vam agafar l’ascensor fins al dúplex del rocker.

Del replà estant se sentia la pudor de gas. No em vaig entretenir a espanyar la porta, sinó que la vaig obrir d’un parell de puntades de peu. Amb el mocador als narius vaig ficar-me pis endins per obrir totes les finestres.

En Toni Rojals era a la cuina, amb el cap dins el forn. No calia buscar-li el pols per adonar-se’n que estava fred. Vaig fer girar els botons de la cuina, però el gas ja estava tancat.

—M’ho temia —deia en Pujalt—. No l’havia d’haver deixat sol… I vostè no havia d’haver-li pres la coca… S’ha sentit desesperat i ha fet una bestiesa…

L’aire fresc de la nit havia esbandit l’olor de gas. Vaig despenjar el telèfon i vaig trucar a la policia.

—Quin escàndol! —mormolava en Pujalt, tot anant amunt i avall com una fera engabiada.

—Li ha dit a algú que en Toni era a casa seva? —vaig preguntar.

—No, a ningú. Per què? Creu que ha parlat amb algú mentre jo era fora i això l’ha impulsat a suïcidar-se?

—Si vostè no ho ha dit a ningú, que era aquí, no…

Em vaig asseure i vaig encendre la pipa, mentre esperava l’arribada de la policia.

Deu minuts després la casa era plena de bòfies. Havia comparegut el comissari Fernández que, com sempre, remugava:

—Aquests xicots!… Es droguen, perden el cap, ho veuen tot negre i se suïciden.

—No ho crec pas, comissari. No aquest cop. A aquest noi li han fet la pell.

—Ja surts amb les teves genialitats, perdiguer?

—No són genialitats, comissari. Són fets.

I li ho vaig explicar.

Quan vaig arribar a casa, la pel·lícula feia estona que s’havia acabat i el televisor, que havia deixat encès, feia unes ratlles blanques que semblaven neu. Vaig desconnectar-lo. No valia la pena gastar electricitat.

Clau