Farina de fer nones

Era un paio de calés, es veia d’una hora lluny. Però els cabals no li impedien que els ulls li espurnegessin en parlar-me del seu noi. De primer li vaig dir que no, que la feina de mainadera no m’interessava, que si tenia problemes de relacions generacionals amb el seu fill que s’ho fes mirar per un psiquiatre, o per un sociòleg, o per un pedagog, tant se val.

Es va treure un feix de bitllets de la cartera, el va rebotre contra la taula i em va mirar amb urc. L’argument em va convèncer: havia de pagar el lloguer del despatx, jo, la lletra de la cadena d’alta fidelitat i els bistecs del migdia.

—Bé, senyor Puigcernau… Digui’m exactament què vol de mi…, i veurem què hi puc fer.

Volia que anés a veure el noi al catau on vivia, que li fes una mica de por, que espantés les mosques que l’envoltaven, que l’hi emboliqués amb paper de seda, que l’hi fes un llaç i l’hi portés a casa, més mansoi que el «Floc de Neu» del parc de les feres.

Quan se’n va haver anat, després de deixar-me una targeta seva amb l’adreça del noi escrita a mà amb una ploma d’or i una fotografia del xicot, vestit per jugar al tennis, vaig aixecar-me a obrir la finestra: l’olor de burgès em molesta. Ah! I vaig baixar al banc a ingressar els calés que m’havia pagat a la bestreta.

El catau del noi Puigcernau era un dúplex a Pedralbes. El porter d’uniforme feia cara de pomes agres i, en veure la meva llicència de perdiguer va arrufar el nas com si li hagués ensenyat una tifarada seca. Em volia engegar a pastar fang, però li vaig parar els peus:

—Ep, almirall! Una mica de calma, que jo també tinc dret a guanyar-me les garrofes!… En Jordi Puigcernau…, hi és o no?

—Ve de tant en tant… —va dir-me el rei de les escales—. Ara fa dos dies que no l’he vist.

Li vaig ensenyar la foto que m’havia donat el meu client.

—És ell?

—És ell, sí… Però ja li he dit que no hi és. I ara, si no vol res més, faci’m el favor d’anar-se’n. Als senyors no els agrada que hi rondin xafarders, per aquí!…

Me’l vaig mirar de mal ull i vaig tocar pirandó.

La facultat de dret era relativament a prop del dúplex del desaparegut. Així és que vaig decidir treure-hi el cap. Hi havia classes, però molts joves ronsejaven al sol, en grups de dos o de tres, amb els llibres sota el braç, com si fossin eines inútils.

Després d’anar d’Herodes a Pilats, de bidells malcarats a secretàries bledes, vaig aconseguir parlar amb un adjunt que «recordava» —la paraula era seva— en Jordi Puigcernau.

—No es pot dir que no sigui intel·ligent, el noi. Però no li agrada estudiar. Ve poc, per aquí. Potser al bar…

Hi havia un xivarri de mercat de Calaf, al bar. El cambreret de la barra em va mirar amb ulls descarats. Em va escopir en un castellà arrossegat:

—I com vol que el conegui, jo!… Si hagués de conèixer tots els estudiants, tindria feina, a fe!

Li vaig posar la fotografia damunt del taulell i un bitllet de mil. El bitllet va desaparèixer; la foto no.

—Ah, sí! L’Esquerrà… Té calé llarg, aquest… Li agrada el whisky i fardar de les mosses que es lliga!

Aquesta informació no valia les mil peles. Per això vaig collar-lo una mica més. Es va posar gallet. Però va cridar un xitxarel·lo que feia ullons de pixallits i amb prou feines coordinava les paraules. Tenia tendència a mirar contra el govern i que li pengés la candela. Conec sobradament el món dels junkies per saber que es punxava farina de fer nones: en duia els senyals a la cara.

El vaig empènyer cap a una taula i, un cop asseguts, li vaig ensenyar la fotografia.

—Què vol?

—El coneixes?

—I què, si el conec?

—És amic teu?

Vaig haver de fer una cosa que no m’agrada fer: amenaçar-lo amb la bòfia. Els junkies em fan pena. I els bòfies, en una paraula, no els saben tractar. Ho sabia, perquè va canviar de música.

—És l’Esquerrà… De debò és diu Toti.

—De què el coneixes?

—De la facultat… En Toti ve poc. De tant en tant duu una mica de merda, agafa un parell de mosses i es tanca a un pis que té a prop…

—I d’on la treu, la merda?

—Del carrer, és clar. —Em va mirar sorprès. La pregunta era estúpida.

Vaig fer que m’acompanyés. Al capdavall de la Rambla, a tocar de l’Arc del Teatre el vam trobar. Feia cara de camell. Vaig aviar el junkie i me li vaig acostar. El coneixia.

—Ei, Rudi!

Va fer gest de fugir, però el vaig aturar.

—Tranquil, noi… No passa re.

Li vaig ensenyar la foto.

—Què passa?

—No ho sé. Això m’ho has de dir tu.

—No sé qui és…

—Au, Rudi… És un client. Li passes merda, de tant en tant… L’has vist últimament?

Va fer el llonguis una estona, però no hi tenia res a pelar, amb mi.

—Arquer, ja saps que jo… No m’agraden, aquestes coses. Sí, sovint em compra herba. Ahir al vespre va venir amb un altre…, client. Un que es punxa. Els acompanyaven dues mosses de bandera. Em van comprar una mica de farina… Se’n van anar escopetejats.

Vaig fer un mos, vaig tornar a Pedralbes, a la facultat i el vaig trobar al bar, com si no se n’hagués mogut. En veure’m es va posar una mica més pàl·lid.

—Què vol, ara?

—Que vinguis amb mi, menut.

Vaig esperar que l’almirall anés a fer una cervesa al bar del xamfrà i ens vam esquitllar portes endins. L’ascensor era emmoquetat i tenia fil musical. El junkie tremolava com una fulla, mentre espanyava la porta.

Hi havia molts coixins per terra i molta mandanga oriental. La sala encara pudia a userda. N’hi havia puntes per tot arreu. Dues ampolles buides de whisky i un aparell estereofònic, amb un disc del Ravi Shankar al plat.

El fill del meu client estava estirat en una màrfega. Duia la màniga del braç esquerre arromangada, la goma botint-li la vena. Al costat del braç dret, al canell del qual duia un longines suís, d’aquells especials, hi havia la xeringa buida. En una tauleta del costat, hi havia un cendrer ple de puntes de porros, arranats fins al tub de cartró que feia de broquet improvisat, un paquet mig buit de Winston, una cullera enllardufada i un encenedor.

El junkie plorava com una magdalena.

Van arribar plegats. El vell Puigcernau s’havia estovat una mica i també plorava. El comissari Fernández em mirava malament, com sempre.

Mentre els tècnics feien totes aquelles gestions inútils —fotografies, empremtes digitals, escorcoll sistemàtic de les altres cambres— el comissari interrogava el junkie.

—De què el coneixies?

—De la facultat. En Toti sempre duia xocolata. Muntaven fumades. Jo posava les garses i ell la casa.

—I cavall?

—No mai. Tenia molta pela, però el cavall no l’havia volgut provar mai. Ahir va ser el primer cop. Vam anar a veure el Rudi, li’n vam comprar una mica i vam venir aquí… Vam fumar uns quants porros. Jo li deia que no ho fes, però es va voler punxar. Anava tan carabrut de merda que s’hi va quedar… La farina de fer nones té aquestes coses, hi has d’estar acostumat!

Mentre dos números vigilaven el junkie, que no parava de plorar, el comissari Fernández va dir al meu client:

—Mala cosa, el cavall. Sobredosi… Ja sol passar. Ho sento, senyor Puigcernau.

—I ca!, comissari —jo que li dic—. Ni sobredosi, ni re de re. L’autòpsia ens dirà si li han injectat de debò heroïna…

Clau