De llibres i paraigües no se’n tornen gaires
Em tinc per inculte. No és que no sàpiga de lletra, que en sé —tres cursos a la facultat de dret, llegeixo el diari cada dia i alguna novel·lota de lladres i serenos de tant en tant—: és que massa paper imprès em mareja.
Per això, quan vaig entrar en aquell sancta sanctòrum de la paperassa em va venir una basca. El bidell em va dir que apagués la pipa, que el fum podia perjudicar els llibres. El que no em va dir és que els llibres em podien perjudicar a mi.
M’esperaven en sessió plenària. Eren cinc vellets, tan esgrogueïts com el paper dels seus llibrots. Tots cinc de negre rigorós i amb corbatí de la vella escola.
—El senyor Arquer, suposo —em va dir el més eixerit dels cinc—. Sóc el doctor Argelaguer, director de la institució.
—Sí, doctor, sóc Arquer. Vostès diran.
—Vol seure, si us plau?
Vaig seure i me’ls vaig quedar mirant.
—Permeti’m que faci les presentacions. El professor Puigdàlber, degà de la nostra institució. El professor Harriman, de la Universitat de Yale, el professor Pléret de la Sorbona i el professor Sánchez Villodrio de la Universitat Autònoma de Madrid.
Vaig estrènyer quatre mans com quatre branques de noguera.
—Veurà, senyor Arquer, ens hem permès de molestar-lo per un afer de molta importància i de molta discreció. Aquest matí ens hem adonat que algú havia sostret un llibre valuosíssim de la nostra col·lecció d’incunables. Es tracta de la versió catalana del Necronomicó de l’àrab foll Abdul Alhazred, feta per Abd Allah al-Targuman, conegut entre nosaltres amb el nom d’Anselm Turmeda…
Va pronunciar el nom com si jo l’hagués de conèixer.
—Una pèrdua irreparable! —va mormolar el professor Puigdàlber.
—Han avisat la policia? —jo que vaig gosar preguntar.
—La policia? Oh, no! Si aquesta situació tan desagradable sortís a la llum pública, la institució en sortiria terriblement perjudicada… No, no, senyor Arquer… L’hem avisat a vostè en la confiança que trobarà el llibre sense cap mena de publicitat…
—Faré el que podré, doctor Argelaguer… I digui’m… On guardaven el…, això, l’incunable?
—En aquesta mateixa sala.
—Amb quines garanties de seguretat?
—La sala està sempre tancada amb pany i clau. Ningú no hi pot entrar sense un permís firmat per mi.
—I quantes claus hi ha de la sala?
—Una que tinc jo, una altra que té la senyoreta Homar, la secretària de la institució i una altra que té el senyor Gomis, el bidell…
—I quan van veure el llibre per darrera vegada?
—Ahir al migdia. Tots cinc ens havíem reunit en sessió plenària per tal d’estudiar l’ús concurrent de les preposicions «en» i «a» en la versió d’Abd Allah al-Targuman.
—O sigui que el passa-que-t’he-vist s’ha produït entre ahir al migdia i avui al matí…
—Com diu, senyor Arquer?
—Que el…, això, l’incunable ha estat xurimangat entre el migdia d’ahir i avui al matí…
—Exactament, senyor Arquer…
—Un moment, senyor Arquer…, vol repetir-ho? —va intervenir el professor Puigdàlber.
—Repetir el què?
—Això que ha dit… «passa-que…».
—Ah, el passa-que-t’he vist!
—Això mateix!
Va agafar una llibreta i va escriure alguna cosa amb tota la cura.
—I també n’ha dit «xurimangar», oi?
—Sí, senyor. Xurimangar, xoriçar, rampinyar, escaquejar, fotre’s a l’esquerra…
—Gràcies, gràcies… És per al diccionari de germanies que estic elaborant, sap?
La senyoreta Homar no havia donat la clau a ningú. Era una velleta molt eixerida que estava tota emocionada de conèixer un detectiu privat:
—És que m’agraden molt les novel·les de l’Agatha Christie, sap?
El bidell, tan esgrogueït com els papers que traginava amunt i avall, em va dir que ahir a la tarda havia deixat la clau als professors Harriman i Pléret, això sí, amb permís del doctor Argelaguer.
—On els podria trobar, ara?
—A la sala de lectures, suposo.
Me n’hi vaig anar. Hi havia un silenci de sepulcre i una olor de pols i de saviesa que enamorava. A més dels professors Harriman i Pléret hi havia, també, el professor madrileny, Sánchez Villodrio i tres joves estudiants que ja s’estaven esgrogueint com els seus mestres.
Com que allí dins no es podia parlar, vaig demanar a l’americà i al francès si els faria res sortir a parlar amb mi un moment.
—Podríem baixar a prendre un cafè, si no els fa re.
Van accedir, més aviat empipats que els destorbés en les seves tasques d’investigació.
Vam entrar en un bar de la Rambla. Tenia la sensació que també jo m’estava tornant groc i que em sortien pergamins per les orelles.
—Ahir a la tarda, segons el bidell, vostès dos van ser a la sala dels incunables.
—És veritat, sí… —va contestar l’americà, en un català notable, sense gens d’accent.
—Junts?
—Sí, sí, senyor… El professor Pléret volia comprovar amb mi la traducció del capítol tercer del llibre… A la Universitat d’Arkham, al meu país, com sap, se’n conserva una versió llatina atribuïda a Ramon Llull… Vam estar treballant-hi fins a quarts de set…
—Sí…, i va ser una llàstima que ens n’haguéssim d’anar… Ens esperava el conseller de Cultura de la Generalitat…
—Així és que van tornar la clau al senyor Gomis, el bidell?
—Oh, no!… La vaig donar al professor Sánchez Villodrio… La veritat és que no vaig trobar el bidell i no em vaig recordar de deixar-la. El professor Sánchez Villodrio era a l’hotel i volia venir a la institució, així és que li vaig donar la clau per tal que la tornés —em va explicar el professor Pléret.
Vaig demanar al professor madrileny si em concedia un moment. Va alçar el cap del manuscrit que consultava i va fer que sí. Per senyes em va indicar que sortíssim. Els altres dos savis ja s’havien capbussat en les seves lectures i no era qüestió de destorbar-los.
Un cop al passadís, el professor madrileny em va preguntar:
—Què vol? —en un català tan perfecte com el dels seus col·legues.
—Veurà, professor Sánchez Villodrio… El professor Pléret m’ha dit que ahir a la tarda li va donar la clau de la sala dels incunables a l’hotel… Sembla que vostè tenia intenció de venir a la institució… És així?
—Sí. Però no vaig venir. Em vaig aturar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona per consultar l’ortografia del poema de Roís de Corella en l’exemplar de Les trobes en lahors de la Verge Maria… Em va passar el temps i ja no vaig venir… Aquest matí, quan he arribat, he donat la clau al senyor Gomis…
Tenia el cap com un bombo. I no hi havia manera de treure’n l’entrellat. Un lladre professional no podia pas haver estat. A qui li pot interessar un…, això…, incunable? I aquells savis semblaven tan endreçats, tan honestos, tan bones persones…
Vaig tenir una idea. Vaig consultar la Gran Enciclopèdia Catalana, però no hi havia la dada que buscava.
Vaig trucar al professor Pujol Sanmartí, un antic amic, que ensenyava a la Universitat de Tarragona. Vaig tenir sort de trobar-lo a casa seva. Un merder de savis només el podia entendre un altre savi.
En Josep M. Pujol em va citar en un bar del Putxet, a prop de casa seva. I em va aclarir el dubte.
L’endemà al matí, a les onze, el doctor Argelaguer havia reunit els cinc savis, la secretària i el bidell a la sala dels incunables.
—Senyora…, senyors —vaig començar amb un to solemne, digne del lloc on ens trobàvem—… He reflexionat molt, he parlat amb tots vostès i, comptat i debatut, he arribat a la conclusió que la persona que va fer córrer els dits —el professor Puigdàlber va apuntar alguna cosa al seu bloc— és un de vostès. Després de la sessió que varen tenir abans d’ahir al migdia, els professors Harriman i Pléret van tornar a visitar aquesta sala. Ho varen fer plegats. Per tant, o ells dos estan conxivats —més notes del professor Puigdàlber— o no van ser ells.
—Així doncs?… —va preguntar el doctor Argelaguer.
—Un de vostès m’ha deixat anar una guatlla —més apunts del professor Puigdàlber— com una catedral, esperant que jo no me n’adonés… Oi professor Sánchez Villodrio?… Digui’m…, on ha amagat el famós Necronomicó? I quin interès tenia a birlar-lo? —més notes del professor Puigdàlber.
La sessió va ser tempestuosa. Resulta que el professor Sánchez volia la versió catalana del Necronomicó per tal de demostrar que era falsament atribuïda a Abd Allah al-Targuman, que era una versió molt posterior, tal vegada feta per mossèn Antoni M. Alcover i, sobretot, que la versió castellana d’Alfons X el Savi era anterior a la catalana. Un merder, ves.