Març marçot, mata la vella i la jove si pot
Vivien en una torre de Vallvidrera. O millor dit, en les ruïnes d’un palauet modernista que havia estat esplendorós a tombant de segle. Totes dues dones soles, sense servei. «Ai, senyor Arquer, el servei és tan poc de fiar, avui en dia!». La senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada tenia més anys que cognoms. I era tan tronada com el casalici, com la cadira de rodes —«On el destí em té clavada, senyor Arquer!»—, com la roba arnada que duia, com l’aire resclosit que respirava, com l’odi que surava en l’ambient, que embolcallava sogra i jove. Si és que es podia anomenar «jove» aquella matrona esblaimada, d’ulls esporuguits, que m’havia obert la porta amb recel i que, finalment, m’havia acompanyat fins a la cambra de la vella. La senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada m’havia trucat aquell matí. «D’amagat de la noia, senyor Arquer, que sembla una mosqueta morta però em vigila tot el dia».
El noi, que deia ella, havia mort feia més de deu anys d’un mal lleig. I sense fills. «Va ser un càstig de Déu per haver-se casat amb aquesta desgraciada contradient la voluntat de son pare que al Cel sia!». L’herència dels Bellacasa havia passat a la dona eixorca. «Una injustícia, senyor Arquer… Vagi a saber què en farà, si ni tan sols duu la sang de la família!». Però ella n’era l’usdefruitària fins a la mort. «Per això necessito que m’ajudi algú de la seva professió, senyor Arquer». Segons la senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada, la jove volia matar-la. «Dues vegades ho ha intentat, senyor Arquer, dues vegades. I no se n’ha sortit perquè jo sempre vigilo!».
Va tocar la campaneta de plata que tenia damunt la tauleta i em va fer un gest que esperés. La nora va comparèixer amb un got de llet que fumejava. Sense dir res, amb posat de por, va deixar la llet a l’abast de la vella i va sortir de la cambra. Caminava encongida i les mans li tremolaven.
La senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada va engrapar el got amb les mans artrítiques, se’n va beure la meitat d’un glop i el va tornar a deixar damunt la taula.
Aleshores, el manyoc de pèls grisencs que tenia a la falda va reviure. Em vaig adonar que era un gat que fins aquell moment havia romàs quiet. El mixo va saltar damunt la taula i es va acabar la llet amb satisfacció, tot llepant-se el musell. «Ho fa sempre, pobret. Els animalons agafen costums i no hi ha manera de fer-los canviar… T’agrada la lleteta, oi, Lohengrin?».
Li vaig dir que parlés amb la policia, que els expliqués les seves sospites i que ells hi posarien el remei més convenient. Volia anar-me’n d’aquell infern de glaç, de bogeria malsana. «I vostè creu, senyor Arquer, que els policies?…». Vaig insistir i em vaig aixecar. Quan vaig sortir d’aquell banymaria de vellúria, el solet de març em va esbandir la malastrugança del lloc i de les dues dones. Mentre engegava el cotxe, que havia aparcat al davant del casalici, vaig veure que la jove guaitava pel finestral. No semblava pas que pogués matar ningú. Vaig arrencar.
I, afortunadament, me’n vaig oblidar.
Quinze dies després, un d’aquells capvespres somorts i desenfeinats, mentre era al despatx dubtant entre tornar a casa i posar discos o encauar-me en un cinema per matar l’avorriment, em va trucar el comissari Fernández.
—Perdiguer…
—Comissari… Que hi ha res de nou?
—Coneixes una tal Assumpta Valldaura?
—No.
—Doncs ella et coneix a tu. T’ha escrit una nota.
—I què?
—Que està morta.
—Valldaura?
—Un casal a Vallvidrera. Vuitanta anys. Cadira de rodes.
—Ah, sí! La senyora Valldaura de la Bellacasa i Comagelada… Ara la recordo.
—És… Era clienta teva?
—No, què va! Un matí perdut… Em va trucar a primers de mes. Volia que l’anés a veure. Hi vaig anar. Estava tocada del bolet. Temia que la seva jove l’enverinés… La vaig donar per la banda, li vaig recomanar que parlés amb la policia i me’n vaig anar.
—Doncs ha passat.
—Què, ha passat?
—L’han enverinada.
—La jove?
—Sembla que sí… Escolta’m, perdiguer… Aquest no és assumpte per parlar-lo per telèfon… Fes-me el favor de venir.
M’ho havia demanat per favor, però quan la bòfia et demana un favor, has de prendre-t’ho com una ordre. Així és que em vaig espolsar la son de les orelles, vaig tancar el despatx i vaig agafar la carretoina, camí de Vallvidrera.
Els policies de guàrdia em tractaren com si l’hagués morta, jo, la vella. Finalment, després d’explicar-los que el comissari Fernández m’havia «pregat» que pugés, em deixaren entrar.
M’esperava al saló arnat on m’havia rebut la vella feia dues setmanes. La presència de la bòfia havia escampat una mica l’olor de romàtic. Hi havia bombetes del flash del tècnic en fotografia, puntes de cigarrets i pólvores blanques per revelar empremtes digitals. La resta, però, continuava igual: la cadira de rodes, els mobles desballestats, la tauleta i un got buit, amb restes de llet damunt la taula.
—Hola, perdiguer! —em va saludar, sec com sempre, el comissari—. Té, això és per a tu.
Em va allargar un paperet blanc, lleugerament esgrogueït. Era una mena de carta. La lletra, tremolosa i deformada, conservava una certa grandesa. La tinta morada havia fet alguna taca. Deia així:
«Senyor Arquer:
»Ha passat el que temia. De fa dos dies em trobo molt malament. La meva jove ha emmetzinat la llet. Vull que si em moro vostè la detingui i l’acusi d’assassinat. Atentament: Assumpta Valldaura de la Bellacasa i Comagelada».
Em vaig estremir.
—Com l’han trobada?
—Uns veïns que feia dos dies que sentien miolar el gat com un boig han avisat els municipals. Han forçat la porta i han trobat la pobra dona morta. L’han duta al dipòsit, el forense creu que podria ser arsènic… Quina relació hi vas tenir, tu?
Li ho vaig explicar fil per randa.
—Això confirma la nota. Haurem de buscar l’altra dona… És la primera vegada en la meva carrera que un cadàver em diu qui és l’assassí! En aquell moment va entrar un uniformat amb el manyoc de pèls grisencs en braços. L’animal es debatia com un dimoni i el número tenia una esgarrinxada sangonosa a la mà dreta.
—Què hem de fer amb aquesta bèstia, comissari?
—Dur-lo a la protecció d’animals… Digue-li a l’inspector Rodríguez que vingui!
L’inspector Rodríguez, un andalús panxut i reposat, amb cara de pomes agres, va comparèixer tot mastegant un caliquenyo.
—Dicta una ordre de cerca i captura, Rodríguez. Nom de casada, Bellacasa. Té les facultats mentals pertorbades. Cinquanta anys, cabells grisos, molt blanca. És acusada d’haver assassinat la seva sogra.
—No crec pas que la trobin, comissari… —vaig fer jo.
—Ah, no, set-ciències? I per què?
La vam trobar aquell mateix vespre. Al celler de la torre. Feia deu dies que era morta, potser de por, o d’un atac de cor, aneu a saber. Estava tancada amb pany i clau i vam haver d’esbotzar la porta. Era un espectacle macabre: havia mort al peu de la porta. Tenia les ungles trencades i els dits destrossats.
Al dormitori de la vella vam trobar el flascó amb les restes d’arsènic. El tècnic en empremtes digitals ens va assegurar que ningú més que la vella l’havia tocat.
—Així és que s’havia emmetzinat ella mateixa, després de tancar la nora a la bodega… Quina història!… I la nota que et va dirigir abans de morir…, a què treia cap?
—L’odiava tant, comissari que volia fer-la culpable de la seva mort… Ja li he dit que estava tocada del bolet… No cal buscar cap explicació lògica a la seva conducta…
—I tu com ho has sabut que la jove no havia emmetzinat la llet?
Li ho vaig explicar mentre sortíem de la casa. Feia fosca i, al fons, Barcelona brillava com una joia, indiferent a la bogeria d’aquelles dues dones.