Músic pagat fa mal so
John Carlton-Smith teclejava el segon concert per a piano de Brahms amb una saviesa que esborronava. Poques vegades un disc m’havia emocionat tant.
Quan el tocadiscos va aturar-se, vaig romandre una estona assegut, rosegant el broquet de la pipa. Me n’havia d’anar al despatx. Arribaria tard, per culpa de la música, un cop més. Però aquest cop tant me feia. No tenia cap feina en perspectiva i m’imaginava un matí burocràtic, dedicat a fer de mecanògraf.
Quan vaig creuar la Rambla, a poc a poc, entomant el sol de maig, encara duia el cap ple de música i el dia semblava més clar, el trànsit menys sorollós i la gent més somrient.
M’havia equivocat, però. Al contestador automàtic hi havia una trucada urgent d’un tal McPherson que, en un castellà infecte, em citava a migdia al Palau de la Música.
Vaig esborrar el missatge, vaig tornar a connectar l’aparell i vaig sortir del despatx amb una sensació d’alleujament. Encauar-se en un dia tan bonic era un sacrilegi.
Vaig prendre’m un tallat en un bar de la Via Laietana, per fer temps. I, a les dotze en punt, entrava al Palau de la Música. Grans cartells anunciaven el darrer concert de la temporada. John Carlton-Smith interpretaria Trois gymnopédies d’Erik Satie i Images de Debussy a la primera part i, precisament, el Concert número 2 per a piano de Brahms a la segona. Com que hi havia la taquilla oberta, vaig aprofitar per comprar dues entrades. Encara no sabia amb qui compartiria el concert, però una ocasió com aquella no era per gaudir-la en solitari.
Keenan McPherson, encara que no duia kilt, era escocès de la punta quadrada de les seves sabates escoceses fins al manyoc de pèls rojos que li coronaven la testa escocesa. El conserge m’havia dit que el trobaria al despatx del director. Ambdós homes parlaven en anglès i en anglès em va saludar McPherson. Devia notar el meu accent vacil·lant quan li vaig tornar la salutació perquè va passar al castellà detestable que li havia sentit feia una estona al contestador automàtic.
Era el mànager de John Carlton-Smith i em volia perquè fes de goril·la del pianista.
—Ha rebut amenaces de rapte i té por que es pugui produir a Barcelona… —em va explicar l’escocès—. Míster Carlton-Smith arriba demà passat i romandrà una setmana a aquesta ciutat… Què li sembla?
I què m’havia de semblar?… No tenia cap cas entre mans, la música m’apassiona i conviure set dies amb un pianista de fama internacional era esplèndid. Hauria pagat per poder obtenir la feina. És clar que això no ho vaig dir: vam fixar preu —elevat— i vaig demanar més informació.
A John Carlton-Smith no li agradaven els hotels. Per això la direcció del Palau havia posat a disposició seva una torre a Pedralbes, darrere el monestir. Es tractava d’un edifici solemne, voltat de jardí, que comptava amb tres persones de servei: una cuinera i dues minyones. El seguici del pianista, format per la senyora Poletti, una argentina que li feia de secretària i per un anglès estirat, que no parlava més que un anglès incomprensible, anomenat Williams, que venia a ser una mena d’ajuda de cambra, de majordom o de cambrer, aneu a saber.
Només veure’l, em va caure l’ànima als peus. Aquell músic genial que m’havia emocionat a través dels seus recitals gravats, era insuportable. Quan McPherson em va presentar, va arrufar el nas i no es va dignar ni a dirigir-me una mirada. Tampoc la casa no li va agradar. En anglès va dir alguna cosa sobre la seva fredor i el seu desangelament. Va voler veure tot seguit el piano —un Stanway sense ni un bri de pols— i també va fer un gest de menyspreu. I, tot seguit, es va tancar a la seva cambra amb McPherson i l’anglès Williams. Mentre la senyora Poletti m’explicava amb veu de tango quin era el pla del mestre per als propers dies, vaig sentir els crits que feia John Carlton-Smith, les respostes de McPherson i els subratllats de Williams.
Vaig tenir la sensació que m’havia ficat en un galliner. Vaig dir-li a tot que sí, a l’argentina, i vaig sortir al jardí, tot pretextant «una inspecció rutinària».
Els matins se’ls passava fent footing pels voltants del monestir. A deu passes del rei del do-re-mi-fa-sol i amb la llengua a fora, em tocava seguir-lo com un gosset. Després d’un esmorzar a l’anglesa —que havia costat baralles amb la cuinera—, el mestre es tancava a la sala del piano i feia exercicis. La Poletti, el McPherson i jo, aleshores, esmorzàvem a la cuina. Tocava el piano fins a migdia. Un lunch lleuger, una partida d’escacs amb el sofert mànager, una volta per la ciutat —sempre hi posava pegues, que si era bruta, que si era sorollosa, que si la gent era mal educada— i a sopar als millors restaurants. Ell, és clar. Jo m’havia de quedar al cotxe, o a la barra o fer-me retratar.
I de nits, un cop a la torre de Pedralbes, volia veure alguna cinta de vídeo —sempre pel·lícules de baixa qualitat— i se’n solia anar a dormir a quarts de dotze.
Era el moment més tranquil de la jornada. L’argentina, l’escocès i jo escoltàvem música —mai no varen posar gravacions del mestre—, o fèiem una partida de bridge o ens contàvem anècdotes dels nostres respectius treballs.
M’havien col·locat a un dormitori de la planta baixa, a prop del servei, amb l’excusa que des d’allí podria vigilar. La tercera nit, a quarts de tres, quan feia una hora que me n’havia anat a dormir, em va despertar un soroll somort que m’arribava del dormitori del pianista. Em vaig alçar d’un bot i vaig engrapar l’arma que havia deixat a la tauleta de nit. Peu nu i amb pijama vaig sortir a la sala. La remor eren veus. Parlaven en anglès. O millor dit, cridaven. La veu dominant de Carlton-Smith i l’accent xava de Williams. Vaig parar l’orella per mirar d’entendre alguna cosa, però no hi va haver manera: reclamaria que em tornessin els diners dels cursos d’anglès que havia fet. Així és que me’n vaig tornar al llit.
I va arribar el gran dia. El concert era aquell vespre. Jo ja havia trucat a una col·lega, la Lònia Guiu, per convidar-la al recital. Hi havia electricitat a l’ambient. Ens vam llevar a les set, com cada dia, i vam fer gairebé dues hores de corregudes per les avingudes i els carrers de Pedralbes. Després de la dutxa i de l’esmorzar, mentre el mestre tocava a la sala, tancat amb pany i clau, la Poletti enviava invitacions de darrera hora, en McPherson anava al Palau, a parlar amb el director i en Williams feinejava a la cambra del pianista. Vaig quedar-me al saló, amb un llibre i la pipa, sense voler participar en els nervis dels altres. Només pensava que el suplici d’haver de conviure amb aquell geni de plàstic, embolicat en el cotó-fluix de l’èxit, s’acabaria l’endemà, quan agafés l’avió de Londres.
A quarts d’una, com cada dia, ens van servir el lunch a la cuina, mentre el rei dels bemolls dinava al menjador. L’escocès va arribar quan acabàvem i va comentar que totes les entrades eren venudes i que hi havia una gran expectativa.
—Aquesta tarda, a les sis, vindran els de televisió per gravar una entrevista amb el mestre —va dir-nos, mentre la cuinera li servia el consomé refredat. No va tenir temps d’acabar-se’l, perquè va entrar el criat i li va dir alguna cosa que no vaig entendre. McPherson se’n va anar corrents.
—Avui està especialment nerviós —em va comentar l’argentina—. Sempre que té un recital s’hi posa, però aquesta vegada ho està més que mai…
McPherson va tornar per dir-nos que havia d’anar a fer uns encàrrecs urgents.
—El mestre no vol que el destorbin. Assajarà una estona, fins que arribin els de la televisió… Jo seré aquí abans…
Vaig reprendre, doncs, pipa i lectura, bressolat pels arpegis del piano que m’arribaven clars des del saló. Li perdonava totes les humiliacions que m’havia fet patir! Semblava mentida que aquell nyicris insuportable fos capaç d’interpretar Debussy amb tanta màgia, amb tanta força…
—Senyor Arquer… —Era la senyora Poletti.
—Sí?
—Ens hauria de fer un favor… Williams no pot sortir, perquè d’un moment a l’altre el mestre li demanarà que li prepari el bany… Jo haig d’anar al Palau a portar aquestes partitures i McPherson no hi és… —El pròleg feia pressentir alguna cosa grossa—. Caldria que s’arribés a la tintoreria a recollir el frac del mestre. Ara mateix he telefonat i m’han dit que ja està planxat…
Vaig estar a punt d’alçar-me i anar-me’n. Jo era un perdiguer, respectat pels meus companys d’ofici, temut en el món de l’hampa barcelonina, apreciat per la bòfia. No volia convertir-me en el criat de ningú, per més que em fes vibrar tot interpretant Debussy. Però l’argentina m’havia parlat amb aquella veu melosa que només saben fer els portenys, la veia desesperada i…, si plantava la feina em quedava sense el taló substanciós que demà rebria.
Vaig demanar-li l’adreça, vaig sortir de la torre i vaig pujar a la carretoina que tenia aparcada al carrer del davant.
No era cert que tinguessin el frac a punt. L’encarregat, un homosexual que em va mirar amb ulls de fam, em va dir que m’hauria d’esperar una mica. Resignat —era el meu dia, ja es veu—, vaig seure i vaig agafar una revista del cor.
Deu minuts després, quan m’havia submergit en les interioritats d’una folklòrica de mig pèl que explicava que li agradava dormir amb un home diferent cada nit, l’encarregat em va cridar des de la llinda del taller.
—Vostè és el senyor Arquer?
—Sí.
—El demanen al telèfon… Un senyor estranger que m’ha dit que es deia Mac-no-sé què…
Jo tampoc no el vaig acabar d’entendre. Estava molt trasbalsat i havia oblidat el poc castellà que sabia. M’engegà una retòrica en anglès i només en vaig treure en net que hi anés de seguida, que el mestre havia tingut un accident.
McPherson m’esperava a la porta de la torre.
—Come in, Arquer…, ràpid!
Tremolava com una fulla.
—He arribat dels encàrrecs que tenia fa un moment… He entrat a veure míster Carlton-Smith i… Però serà millor que ho vegi vostè mateix…
La finestra de la sala era oberta de bat a bat. Tots els mobles eren al seu lloc. L’únic d’anormal era el pianista. Romania ert, amb el cap damunt el teclat del piano, els braços penjant a banda i banda… Més fred que un concert de música concreta.
—Qui hi havia a la casa?
—Em sembla que només Williams. Poletti no ha tornat encara… Williams m’ha dit que ha anat al Palau…
—Cridi el criat, si us plau.
Vaig examinar el cadàver. Algú li havia clavat un cop mortal al clatell i havia fet la mort del conill. Vaig tenir un mal pensament: s’ho mereixia!… Però el vaig esbandir d’un cop de cap i vaig marcar el número de la policia. Quan penjava, després de parlar amb el comissari Fernández, McPherson i Williams eren a la porta, sense gosar entrar, com si el cadàver els fes por, encara.
—Pregunti-li si ha sentit res.
L’escocès va pronunciar uns son guturals que no vaig entendre. Williams se’l va mirar, em va mirar, es va escurar la gola i va contestar amb un altre allau de paraules indestriables per a mi.
L’escocès va traduir:
—Diu que no… Ell era a la cambra, preparant el bany. El mestre tocava Satie. De sobte ha deixat de tocar. Williams ha pensat que pujaria de seguida i ha acabat d’enllestir el bany i la roba interior… Tenia por que vostè arribés tard amb el frac… Fins que he arribat jo i l’he trobat…, així…
Algú mentia. Però jo sabia qui era. I sospitava la causa de l’assassinat. Així li ho vaig dir a la policia, quan va arribar.
El concert es va suspendre, lògicament.
I, aquella nit, la Lònia Guiu i jo vam haver de sentir el concert número dos per a piano de Brahms en el tocadiscos de casa… Però aquesta ja és una altra història.