La Marieta de Bolvir

M’esperava al replà de l’escala. Vaig obrir el despatx i la vaig fer passar.

Feia temps que no veia una dona com aquella: endolada, renegrida, amb sabates de roba, mitges gruixudes i un mocador de fer farcells al braç. La seva manera de parlar em va evocar cims nevats, prats estibats de flors i ferum de bestiar.

—Fa gairebé dos anys que la Pauleta va baixar a servir uns senyors de Barcelona, sap? M’escrivia sovint i venia per Pasqua i per la Festa Major… Però d’abans de l’estiu que no en sé re. Ara vinc de veure els senyors i m’han dit que aviat farà cinc mesos que se’n va anar a servir en una altra casa. Hi he anat, però no hi era pas. Estic força preocupada… Si vostè volgués ajudar-me…

—La Pauleta és la seva filla?

—Sí, la noia gran. Bona noia, no es pensi. I a Bolvir no es podia pas fer la vida. De primer va anar a treballar a un bar de la Vila… Em pensi que festejava un mosso foraster i tot. No m’ho va dir mai. I un bon dia va venir a Bolvir i ens va dir que volia anar-se’n a Barcelona, que havia trobat casa… Uns senyors que estiuejaven al Golf i que necessitaven una minyona… La hi vam haver de deixar anar… En Ventura, l’home, sap?, no ho volia pas. Deia que no se li havia perdut re, a Barcelona. Però la Pauleta és molt tossuda i quan en duu una de cap no hi ha qui l’aturi. «M’estimi més que se’n vagi amb permís nostre que no pas que s’escapi», li vaig dir al Ventura. I ell va dir que sí. N’estàvem força contents. Cada cop que venia, duia roba nova, regals per als germans, per a son pare i per a mi. Fins que…

—Qui li ha parlat de mi?

—Quan he tornat a casa dels senyors Jaumà, m’han vist tan trasbalsada que m’han dit que busqués algú per ajudar-me. Hi havia el senyor a casa, m’ha fet esperar un moment i m’ha donat la seva adreça…

Em va ensenyar un bocí de cartolina amb les meves senyes escrites en tinta blava. Vaig tornar-li la cartolina, vaig agafar paper i llapis, i li vaig demanar:

—Doni’m l’adreça dels senyors Jaumà… I de l’altra casa on li han dit que no sabien re de la Pauleta… No tindrà pas una fotografia de la noia?

D’una de les butxaques del seu vestit fosc en va treure un mocador de mocar amb les puntes nuades, el va desfer i em va allargar una fotografia en blanc i negre, rebregada a les puntes i un manyoc de bitllets.

Els Jaumà vivien al Putxet, els altres senyors, els Garrigós, al carrer de Muntaner i ella s’estaria fins dijous a una pensió del carrer del Carme.

Vaig comptar els bitllets —amb prou feines hi havia tres mil pessetes—, li vaig fer un rebut a nom seu i la vaig acompanyar fins a la porta. Què voleu! Sóc un sentimental…

Els Jaumà vivien en una torre de cine. I la mestressa també ho era, de cine. Es veia divertida de parlar amb un perdiguer. Fins i tot m’oferí un whisky. I la poca informació que tenia.

—Va dir que volia canviar de casa per raons personals. Suposo que era perquè havia renyit amb l’adroguer del xamfrà… Eren molt «amics» —i va remarcar la paraula—. Em va dir que li havien ofert feina a casa d’un matrimoni de mitja edat del carrer de Muntaner. Li vaig dir que si es quedava guanyaria més… És tan difícil trobar una noia catalana avui en dia!… Però no hi va haver res a fer. Me’n sento una mica responsable. Vagi a saber què li ha passat. Són joves, inexpertes i tenen el cap ple de pardalets…

Vaig fer que sí amb el cap, em vaig acabar el whisky i em vaig aixecar.

—Gràcies, senyora Jaumà.

—La trobarà?

—Faré el que podré.

Em va acompanyar personalment fins a la porta i em va estrènyer la mà amb massa cordialitat.

L’adrogueria del xamfrà era gairebé un supermercat. I l’«amic» de la Paula no era l’adroguer, sinó l’encarregat. Era, també, el baranda del barri, el gall en el galliner de les minyones de les torres dels voltants. No va acabar d’entendre què li volia. Li vaig ensenyar la llicència i vaig deixar que cregués que era un bòfia.

—Què li vol?

—De moment, trobar-la!

—I qui li ha dit que jo…?

—Les preguntes les faig jo, nano!… Saps on és o no ho saps?

—No.

—Éreu molt amics.

—Sí…, i què?

—I no l’has vista mai més?

—Volia volar alt, la garsa. Un dependent era poca cosa per a ella.

—Per a una minyona?

—No crec pas que ho sigui, a hores d’ara.

—I no saps qui em podria informar d’on trobar-la?

—Pregunti-li a la Rossita. Una xicota andalusa que serveix en una torre d’aquí a prop.

Em va indicar la torre i el vaig deixar estar.

La Rossita era una bellesa. I esmolada com un ganivet de carnisser. La vaig abordar a quarts de vuit, quan sortia, tota guarnida, de casa dels seus senyors. Es va esverar una mica i li vaig haver d’ensenyar la llicència per tranquil·litzar-la.

—Privat? —va dir en un castellà que refilava.

—Privat, sí.

—Com a les pel·lícules?

—Com a les pel·lícules.

—I què vol?

—Trobar una amiga seva.

—Quina amiga?

—La Paula.

—Ah, la Paula!

La noia tenia temps i vam seure un moment en una terrassa de bar per prendre un refresc. S’hi estava bé, a aquella hora i en aquell barri en una companyia tan agradable. Sí, coneixia la Paula, ja ho crec que la coneixia! Havien estat carn i ungla.

—… fins que es va tòrcer. Els homes, ai els homes! —i em va picar l’ullet.

Volia deixar de ser minyona —com totes—, però el Julià, l’encarregat del «súper» només sortia amb ella per divertir-se. Per això havia pres la decisió i se n’havia anat.

La Rossita em va donar una adreça. Era un pis de l’avinguda de Sarrià. I no va voler explicar-me res més de la seva amiga.

Aquella nit vaig somiar enormes vasos de llet espessa, amb llunes de greix i pans de nata. El somni tenia el color sèpia de la fotografia que m’havia donat la Marieta de Bolvir.

Em vaig llevar d’hora, amb una sensació d’intranquil·litat, com si no recordés allò que havia somiat o com si el somni tingués la clau del cas que m’havien encarregat.

Abans d’anar al despatx vaig buscar el telèfon dels senyors Garrigós i hi vaig trucar. El senyor no hi era i la minyona em va passar la senyora.

Recordava la visita de la Marieta i semblava molesta per la meva trucada. No coneixia la Paula, no l’havia vista mai i, per tant, no l’havia pogut llogar. I em pregava que la deixés tranquil·la.

Vaig penjar i vaig sortir del pis.

Al despatx no hi havia cap novetat. Vaig dedicar-me a contestar algunes cartes i a resoldre problemes de bancs, de lloguers i de factures impagades. Volia fer temps per anar a l’adreça que m’havia donat la Rossita.

A quarts de dues vaig baixar a dinar al restaurant del cap de cantó. Un amanit, un fricandó amb moixernons, un préssec, cafè i una pipa. I cap a Sarrià falta gent.

Era un edifici nou però vulgar, amb unes butaquetes d’eskai a l’entrada, plantes artificials i una mala imitació de Miró penjada a la paret. No hi havia porteria. Vaig trucar a qualsevol pis, vaig deixar anar un «Carter!» xafallós i vaig esperar que m’obrissin la porta. Un cop dins, vaig mirar la rastellera de bústies. Al quart segona hi vivien, segons la targeta, Marie-Claire i Sònia. Així, sense cognoms. Em van fer esperar una mica. La mossa que va obrir-me feia pinta del que era. De la punta dels cabells rossos tenyits a les sabates de tacó de tires daurades, passant per les ulleres moradenques que el maquillatge exagerat no aconseguia dissimular, per la brusa transparent que insinuava la foscor dels mugrons i per la faldilla amb un tall a la banda esquerra. Parlava un castellà de col·legi de monges, ple d’americanismes que devia pensar que la feien exòtica.

—Ets la Sònia o la Marie-Claire?

—La Sònia —va obrir uns ulls com unes taronges, va fer una ganyota que volia ser provocativa i em va preguntar—: I tu?

—Sóc en Lluís Arquer.

—Tens hora?

—Només vull parlar.

Em va deixar passar, va tancar la porta i em va menar fins a un salonet decorat amb un mal gust evident: cretones, galindaines i sengles pòsters fotogràfics amb nus que es volien artístics. Una de les nimfes era ella.

—T’agrado? —em va preguntar quan va descobrir que mirava la fotografia de la paret—. Diuen que al natural guanyo.

—Coneixes la Paula?

—Paula?

—M’han donat aquesta adreça.

—No.

Vaig treure la fotografia. La Sònia la va agafar com si cremés, la va mirar per sobre i me la va tornar.

—Deu ser la noia que vivia abans aquí. Se’n va anar fa un mes…

—I també…?

Em va entendre.

—Es dedicava als masoques, ella.

—I saps on la puc trobar?

—Un moment.

Va desaparèixer per una de les portes, una mica encongida, com si jo li fes por. Va tornar amb una agenda de cantells daurats.

—Pregunti al «Venus»… Una mena de gimnàs que hi ha a la plaça Artós.

Un cop al carrer vaig encendre la pipa. Volia eliminar el perfum de meuca que se m’havia quedat enganxat al nas.

Anunciaven saunes i massatges, banys tailandesos i relax en un rètol de plàstic amb lletres daurades sobre fons blau cel: una delícia. El porter feia cara de pocs amics.

—És soci?

—No.

—Haurà de fer-se soci.

Li vaig dir que bé. Va treure una fitxa de color carbassa, em va demanar el carnet d’identitat i cinc mil pessetes. Va omplir la fitxa amb lletra d’escolar i em va lliurar un carnet plastificat, amb els colors del rètol de l’entrada.

—Cada servei li costarà cinc mil pessetes, més els extres. Passi al vestuari. L’encarregat li ho explicarà.

Tenia tota l’aparença d’un gimnàs. L’encarregat, fins i tot, duia pantalons blancs i una samarreta amb el nom de la casa escrit al pit. Em va indicar quina seria la meva taquilla i em va preguntar què m’estimava més: bany tailandès amb massatge, disciplina anglesa o la pràctica grega.

—Vull informació, només.

Li vaig ensenyar la llicència i la fotografia de la Pauleta.

—Un moment.

Quan van aparèixer els dos gamarussos ja estava previngut. Eren alts com santpaus, amb expressions de menyspreu a les cares, emmorenides amb ultravioletes. Però eren més aviat fluixos de rems. El primer màstec em va partir el llavi i el segon m’envià de morros per terra. Però ja no hi va haver tercer. Em vaig arrambar a la paret i vaig treure’m la ferramenta de l’aixella.

—Au, xicots… Qui és el primer?

Van alçar les mans, com a les pel·lícules. Em sentia ridícul amb l’arma al puny, la sang al llavi jussà i una tremolor de cames que se’n notava d’una hora lluny. No sabia ben bé com me’n sortiria. A més dels dos picamatalassers que em volien estovar, hi havia l’encarregat i el porter. Havíem fet taules. Semblàvem un quadre plàstic, allí palplantats, quan vaig sentir la veu. Era com una carícia que posava drets els pèls del clatell. Una d’aquelles veus que fonen icebergs.

I la resta feia joc amb la veu. Era alta, pèl-roja i duia un vestit blanc que posava de relleu tot el que havia de posar de relleu.

—Tranquil, senyor Arquer!… Digui’m què vol i aquí no ha passat re.

—Informació, vull.

—Au, xicots, deixeu-lo.

Els dos galiasses van abaixar les mans a poc a poc i, com en una dansa, van fer-se fonedissos. Vaig embutxacar-me l’eina i em vaig acostar a la mossa amb la fotografia de la Pauleta.

—M’han dit que la trobaria aquí.

—Per què la busca?

—Un encàrrec.

—De qui?

—De sa mare. Fa mesos que no en sap re. Ha vingut expressament per trobar-la… La coneix, vostè?

—Em pensi que sí. Havia treballat amb nosaltres. És una viciosa, sap. Jo no em preocupi de les noies. Van i vénen. Però aquesta era bona. Només tenia el defecte de barrejar el plaer amb els negocis. La vaig aviar. Suposi que no ho havia de fer, però tinc molta feina, jo! M’han dit que se n’ha anat a Tànger… Què pensa fer, ara, vostè?

—No res.

—Digui-li una mentida a sa mare. Que se’n torni a Bolvir. Digui-li que ja li escriurà, que no s’encaparri més, que no val pas la pena.

—Si tu ho dius, Paula, tu ho sabràs millor que ningú.

Va obrir molt els ulls i va fer un gest de ràbia. Volia dir-me alguna cosa, però no li vaig donar l’oportunitat. Vaig sortir del vestuari amb el cor premut i un regust agre a la boca. Només em vaig aturar un moment al catau del porter per tal que em tornés les cinc mil virolles que li havia donat.

L’endemà vaig anar a la pensió del carrer del Carme, a primera hora. La Marieta de Bolvir esmorzava un cafè amb llet i un tros de pa untat amb mantega.

Li vaig tornar els diners.

—No he tingut sort. Torneu a la Cerdanya. Una amiga m’ha dit que la Pauleta se n’ha anat a l’estranger, però no sabia l’adreça ni re.

Quan sortia del menjador, sengles llàgrimes li relliscaven galtes avall fins als llavis, lluents per la mantega.

Clau