El rapte de les Sabines
El despatx d’en Pau Rosselló, l’advocat, era al capdamunt de la Rambla de Catalunya, en un d’aquells edificis modernistes que arrepleguen els primers turistes amb les càmeres de retratar i una rodona d’admiració dibuixada a la boca.
Quan l’advocat dels rics de Barcelona us convoca al seu bufet, hi heu d’anar sense fer-lo esperar: hi ha calé llarg.
El porter de l’edifici, que semblava un almirall, em va preguntar on anava, com si no fos normal que els pinxos com, jo entressin en llocs com aquells.
Una mena de bidell que llegia dissimuladament un diari esportiu em va dir que m’esperés, que el senyor Rosselló em rebria de seguida. Vaig seure i vaig encendre la pipa. Era ben diferent de la majoria de sales d’espera de metges i advocats. A les parets, un Mir, un Casas i un Viladomat que vaig suposar bons. Una prestatgeria de fusta fosca arrenglerava llibres de dret i, en una vitrina, oberts, dos còdex i uns quants pergamins.
Deu minuts després, el bidell va rebre instruccions per l’intèrfon i em va fer passar a l’estudi de l’advocat.
Hi havia dues persones més, a part de l’advocat que em va estrènyer la mà amb una cordialitat que no és habitual entre missers i perdiguers i, per això mateix sospitosa. El comissari Fernández es va limitar a fer-me un gest. El veia un pèl acoquinat, com si l’haguessin tret del seu ambient habitual de delinqüents i funcionaris.
L’altre individu no m’era desconegut del tot: havia vist la seva cara moltes vegades, retratada en reunions oficials o encapçalant entrevistes sobre l’estat de l’economia, els designis de la patronal o les exportacions. Es tractava de Juli Casajoana-Müller, un dels puntals de la Confederació d’Empresaris i directiu d’una empresa punta del ram de l’electrònica.
El primer a parlar va ser l’advocat. Ho feia en castellà, per deferència al comissari, i usava un llenguatge encarcarat, com si declamés davant d’un tribunal.
—Arquer, l’hem fet venir per un afer del tot confidencial. El comissari Fernández aquí present ens ha donat les millors referències sobre la seva professionalitat i la seva discreció…
El bòfia el va tallar.
—Perdiguer, la meva presència aquí es a títol purament particular. El que aquests senyors t’han d’explicar, ho sé com a amic de la família, no com a policia…, d’acord?
Vaig fer que sí amb el cap. L’advocat, molest per la interrupció del policia, va prosseguir.
—Per tant, si accepta l’encàrrec li pregarem tota la discreció possible… I si no l’accepta… Aleshores, quan surti d’aquí haurà d’oblidar tot el que li hem dit. De la seva discreció depèn la vida d’una persona…
L’industrial, neguitós pel prolegomen, va interrompre l’advocat.
—Acceptarà, n’estic segur… Vostè mateix fixarà el preu. No és qüestió de diners… Digui una quantitat, Arquer… —I es va palpar la butxaca, com si volgués pagar-me a l’acte.
—Abans vull saber de què es tracta… El comissari em coneix i sap que no accepto casos fora de la llei… Pel que fa a la meva discreció, el comissari els haurà dit que sóc de tota confiança.
—Han segrestat el meu fill! —va explotar, de sobte, l’empresari.
L’advocat va fer un gest de contrarietat.
—Un segrest purament delictiu… Vull dir que no hi ha implicacions polítiques de cap mena… Ja hem entrat en contacte amb els segrestadors…
—Com a policia m’oposo a qualsevol negociació! —va dir el comissari Fernández—… Però com a amic, els he recomanat pagar…
—Demanen molts diners, però estic disposat a pagar-los… Sempre i quan em torni el noi sa i estalvi… No vull pagar per una mercaderia feta malbé… —va dir en Casajoana-Müller irreflexivament. Després se’n devia adonar, dels termes que havia usat, i va esmenar-ho—: Vull dir que temo que no sigui un engany… Em preocupa la salut del meu fill…
—Els segrestadors estan disposats que algú vegi el noi abans que s’efectuï el pagament acordat… I hem pensat que vostè…
Un taló en blanc i la insistència del comissari Fernández em varen fer decidir. Els segrestadors són mala gent i no me’n refio. Això d’una banda. I si queia en mans de la bòfia, per més comissari Fernández que tingués al darrere, ningú no m’estalviava que em retiressin la llicència. Però la carn és feble i aquella injecció al meu compte corrent m’era del tot imprescindible.
A les tres de la matinada, doncs, em passejava pel Moll de la Fusta de Barcelona, amb el cor encongit i una lleu tremolor a les mans. I us asseguro que no era fred.
Algú em va xiuxiuar des de la fosca d’un dels edificis. Ho estava esperant, així és que m’hi vaig atansar. Només vaig veure una pistola del nou llarg. En un castellà sense accents em van dir:
—Giri’s.
Vaig obeir a l’acte.
—Sóc l’enviat del senyor Casajoana-Müller —vaig mormolar.
Un drap fosc, com de llana, em va ofegar les paraules a la gola. M’havien passat una caputxa. Unes mans poc delicades em van engrapar pels braços i em van empènyer. Vaig sentir el rondineig d’un motor de cotxe. Les mans m’obligaren a ajupir-me i a ficar-me al vehicle. Sense paraules. Amb la indiferència d’unes experts.
El viatge se’m va fer llarguíssim. El motor del cotxe, que anava fi com una seda, va funcionar amb gran regularitat, sense que el conductor l’hagués de forçar. La velocitat de creuer em va semblar regular i ràpida. Ens vam parar algunes vegades, com si arribéssim a peatges d’autopista. Cada cop que ens havíem d’aturar, el galiassa que duia al costat em burxava les costelles amb el canó d’una pistola.
Vaig saber que havíem arribat a destí perquè, finalment, van trencar el seu mutisme. Els sentia eufòrics, com si haguessin passat un gran tràngol. Ells potser sí. La part més difícil de la meva feina començava aleshores, mentre m’estiraven per fer-me sortir del vehicle, m’empenyien per damunt d’un terra sense enrajolar i em feien pujar una escala de fusta que grinyolava.
Quan em van treure la caputxa, vaig quedar encegat. I vaig aprofitar l’avinentesa per mirar el rellotge dissimuladament. Havien passat gairebé tres hores d’ençà que m’havien «convidat» a acompanyar-los al Moll de la Fusta de Barcelona.
Érem a una cambra ben moblada, sense finestres, amb un llum penjat del sostre. Flanquejat pels tres segrestadors que havien viatjat amb mi, tots tres amb passamuntanyes, vaig entrar a la sala.
—No et moguis d’aquí! —m’ordenaren, sempre en aquell castellà sense accents que usaven.
Hi havia dues butaques de roba, folrades d’una cretona de flors, una tauleta de centre, amb un munt de diaris i revistes de dies passats (France Soir, Le Monde, Le Parisien Libéré, Paris-Match, Nouvel Observateur, L’Exprés…), un paquet de gitanes mig buit, una capsa de mistos, amb l’anunci d’un restaurant de Lió, una llauna buida de cervesa Stella-Artois i un joc de cartes franceses.
Vaig encendre la pipa i vaig asseure’m en una de les butaques. En un racó hi havia una mena de trinxant amb ampolles, gots i capses de galetes Lu. Hi havia una ampolla de whisky americà, amb el segell d’importació francès, una de conyac Napoleon i una d’eau-de-vie de peres.
Mitja hora més tard, quan se’m tancaven les parpelles i em vencia una soneta dolça i alhora neguitosa, van comparèixer dos encaputxats amb el noi Casajoana.
Era ben bé ell, segons les fotos que m’havia ensenyat son pare. No semblava estar malament. Duia uns vaquers, una samarreta i barba d’uns quants dies. Em va mirar estranyat. Els raptors es feren fonedissos per la porta que tancaren darrere d’ells.
—M’envia el teu pare… —vaig fer en català.
—Ha pagat?
—Encara no. Volia saber si estaves bé… Com te trobes?
—Tinc molta por. Diuen que si no paga em mataran.
—Tranquil, xicot. Com t’han tractat?
—Bé… No em deixen sortir, però em donen menjar i tinc un llit per dormir…
—Saps on ets?
—No… —Va mirar a dreta i esquerra, com si desconfiés—. Em sembla que a França… De vegades escolten la ràdio i sempre és una emissora francesa… Em van dur en el portaequipatges d’un cotxe. Vam trigar molt, tres o quatre hores, no vaig poder calcular el temps… Digui-li a mon pare que pagui… Tinc molta por!
Els caratapats van interrompre la conversa. Un d’ells duia una safata amb una mica de pernil dolç, un bocí de camembert, dues Stella-Artois i pa de motllo.
—Em puc rentar les mans? —vaig preguntar-los.
Em va fer un gest amb el cap perquè el seguís.
El passadís era a les fosques, sense mobles i sense finestres. El bany era en un recambró, petit i mal il·luminat. Un lavabo, un vàter i un plat de dutxa. Tot brut, enllardufat… Damunt el rentamans, hi havia una lleixa amb una pinta plena de cabells negres, un got brut, un raspall de dents i un tub de dentifrici Gibbs. La ronya del rentamans arribava fins a les lletres blaves de la marca Roca. No hi havia ni sabó, ni tovallola. Em vaig mullar les mans, la cara i el coll i em vaig eixugar amb el mocador.
L’encaputxat em vigilava de la porta estant. Quan vaig intentar tancar la porta per fer les meves necessitats, em va fer que no amb el cap i em va ensenyar el nou llarg que empunyava. Vaig desistir doncs, i li vaig indicar que ja havia enllestit.
Quan vaig tornar a la sala, el noi Casajoana-Müller ja s’havia cruspit part del pernil, del formatge i gairebé tot el pa. Em vaig asseure al seu costat i vaig mirar d’empassar-me un mos. No tenia gana, però. Una idea em donava voltes pel cap i no acabava de concretar-la.
Vaig dormir una estona, amb el regust amarg de la cervesa al paladar. Eren les set quan em van despertar. La mà que em sacsejava no duia cap anell, ni tenia cap senya d’identitat. Amb prou feines vaig obrir els ulls per examinar la mà, que ja m’havien passat una caputxa i m’estiraven perquè m’aixequés.
Em feren caminar a les palpentes per un passadís —ho sé perquè tocava paret a banda i banda— i em dugueren a una altra habitació, sense sortir a l’exterior.
Vaig sentir que algú marcava un número de telèfon. Em va semblar que componien set xifres, però no n’estic gaire segur. Aleshores una de les veus dels segrestadors va dir, al meu costat:
—Senyor Casajoana-Müller?… Un moment.
Em van posar l’auricular part damunt la caputxa.
—Parli! —em va ordenar la mateixa veu.
—Senyor Casajoana? Sóc Arquer…
—Com està el noi?
—Perfectament bé.
—On són?
—No ho sé… El seu fill li demana que pagui.
—I vostè creu que puc pagar?
—El noi està bé, ja li ho he dit… Faci el que cregui…
Em va enretirar l’auricular i em van empènyer per fer-me sortir de l’habitació. Vaig poder sentir que algú deia:
—Hem complert la nostra part, senyor Casajoana. Ara li toca a vostè…
Una porta es va tancar i no vaig poder continuar escoltant la conversa.
La garantia de la meva vida raïa que l’industrial no pagaria el rescat fins que jo tornés, sa i estalvi a Barcelona. Ho havíem acordat així per la meva insistència. Perquè no em refiava d’aquella gent i, un cop donat l’informe per telèfon, no res els impedia de fer-me la pell.
El burgès devia complir la seva part del pacte, perquè, sense treure’m la caputxa em van fer sortir de l’edifici, em van carregar en el mateix cotxe —li reconeixia el soroll— i vam emprendre el llarg camí de retorn.
El viatge va ser més pesat que a l’anada. Però a punta de mitja nit em feien baixar del cotxe, amb les mans lligades i el cap tapat. Vaig trigar una mica a desfer-me i comprovar que era, altre cop, al Moll de la Fusta de Barcelona.
Des de la primera cabina telefònica que vaig trobar, vaig trucar a casa de l’industrial. S’hi va posar ell mateix.
—Senyor Casajoana?… Sóc Arquer. Acaben de deixar-me a Barcelona, sense problemes.
L’endemà, a primera hora, el comissari Fernández em va citar a la Via Laietana.
—França?… N’estàs segur?… I com van passar ells amb el noi la frontera… I tu?
—No ho sé… El noi em va dir que l’havien fet viatjar al maleter del cotxe…
—I tu?
—Jo no.
—Vas reconèixer algú?… En què parlaven?… Tenien alguna característica que els pugui identificar?…
—No vaig reconèixer ningú. Parlaven en castellà, sense accent i no vaig veure cap senyal d’identificació…
Un uniformat va interrompre la conversa.
—Senyor comissari… El senyor Casajoana-Müller és al telèfon.
El comissari va fer-me una senya i va despenjar l’aparell que tenia damunt la taula.
—Sí?… Comissari Fernández a l’aparell…
—… Sí?
—Molt bé… Sí, sí… Aquesta tarda al despatx de l’advocat Rosselló… D’acord…
Va penjar.
—El noi està en llibertat. Acaba de trucar a la seva família… Tenies raó… És a França. Arribarà aquest migdia. Aquesta tarda ens veurem al despatx de l’advocat… T’hi espero…
El noi Casajoana s’havia afaitat i duia roba nova. Semblava més tranquil i el seu posat era indiferent, típic d’un fill de papà de casa bona.
El vell Casajoana-Müller, en veure’m va arrufar el nas. L’advocat, per fi va salvar la situació.
—Gràcies, senyor Arquer… La seva actuació va ser definitiva per alliberar el fill del meu client.
—Quan t’han posat en llibertat? —va preguntar el comissari.
—Aquest matí, a les nou.
—Com ho han fet?
—M’han encaputxat, m’han fet pujar en un cotxe i m’han abandonat en un camí de terra, a les envistes de Lió.
—Què has fet, tu, aleshores?
—He trucat a mon pare per tranquil·litzar la família… I he tornat.
—Sol?
—Sí. Era el sistema més ràpid de tornar a casa… Si hagués hagut d’esperar que em vinguessin a buscar…
—I com has passat la frontera? —jo que pregunto.
—Com vol dir?
—Has vingut en tren o en cotxe? Tenies papers? No t’han dit res els policies fronterers?…
—No… Duia el carnet d’identitat… He fet autoestop… No sé què pretén, amb totes aquestes preguntes…
—Aclarir conceptes, xicot… El comissari Fernández t’explicarà que no és legal, segons la legislació vigent, pagar cap rescat per un segrestament… Però que un cop fet, l’obligació de la policia és empaitar els segrestadors… Digues… Com t’ho has fet per trucar? Tenies moneda francesa?
—No… M’he aturat a un bar de la carretera i he demanat que em deixessin trucar, que era una emergència… Després de parlar amb mon pare, d’allí estant he fet autoestop fins a Barcelona… Està satisfet?
—No… T’ho has muntat molt bé xicot… Tots els detalls, eh? Fins i tot l’estranya acceptació que algú et visités mentre estaves segrestat… Tot per demostrar que eres a França… Però ahir els teus col·legues no em van dur a França. I tu has mentit… Digues…, on són els diners de ton pare?…