La festa

En Jordi Romeu havia nascut per a líder. Ja a l’escola solia ser cap de ça-i-la de jocs, se les havia amb els professors i ens clavava unes pallisses dialèctiques que ens deixaven bocabadats.

No em va estranyar, doncs, que aparegués, anys després, com el cap d’un prestigiós partit d’esquerres.

L’havia perdut de vista després del batxillerat, quan jo vaig començar la carrera de dret —que deixaria penjada ben aviat per tal de dedicar-me a feines més remunerades— i ell va decantar-se per la medicina. Tot i que el seu nom havia aparegut alguna vegada als diaris, als darrers temps de la dictadura, quan els noms dels polítics clandestins començaven a treure el nas a les pàgines de la premsa, no l’havia tornat a veure.

Però darrerament no me’l podia treure de sobre. Em convidava a mítings, a reunions informatives, a presentacions de llibres, m’enviava paperassa… Tot d’ençà que havíem coincidit en una estranya aventura, en la qual un militant havia estat acusat d’un crim i jo havia aportat les pistes que aclarien la seva innocència. En aquella ocasió en Romeu em va dir:

—Em pensava que tots els detectius privats eren de dretes, Arquer, però ja veig que tu continues essent el bon noi que eres de nano… Ja ens veurem i parlarem de tot això.

I, carat!, havia acomplert la seva amenaça.

Jo mirava de fer l’orni i d’escapolir-me d’aquell setge. No és que passi de la política i, ho confesso, algun cop havia votat el seu partit. Però els actes de propaganda no m’agraden i els mítings em fan mal de cap.

Però aquesta vegada vaig haver d’acceptar: era la festa del seu partit i en Romeu em va trucar personalment:

—Arquer, noi… T’esperem!

Havien convidat cantants, actors, escriptors de primera fila, donaven tota mena d’endrapància i feien molt de xim-xim. Vaig tenir una flaca i hi vaig anar a treure el nas.

A l’estand central, en Jordi estava voltat d’admiradors i admiradores que se l’escoltaven com si fos el gran guru. Quan em va veure, però, es va trencar el setge de fidels i va venir a abraçar-me:

—Lluís!

—Jordi!

Em va empènyer cap al fons de l’estand, on hi havia una porta, vigilada per dos xicots del servei d’ordre, i em va fer passar a l’oficina.

Hi havia caixes de begudes, munts de papers, una taula llarga i unes quantes persones que se’m van quedar mirant estranyades. En Romeu, que es va adonar de la situació, em va presentar:

—Lluís Arquer… Un company d’escola.

Vaig haver d’estrènyer la mà del president del partit, un home furtiu i silenciós, amb molts anys de presó a l’esquena, un parell de diputats que resultaven millor al natural que, per tele, a la tribuna d’oradors del Parlament i que van aprofitar l’avinentesa per tocar el dos i anar a saludar la concurrència, en Pere Jordà, que era el factòtum de la festa, en Guillem Jussà, un escriptor que remenava les cireres en coses de premsa i la Mercè Pérez, la coordinadora de tot plegat, una mossa jove i decidida.

—I digues, Lluís… Com estàs? —em va preguntar en Jordi Romeu, un cop enllestides les formalitats.

—Ja ho veus… Anant amunt i avall. Com sempre.

—Encara et dediques a…?

—Encara sóc un podrit perdiguer…, d’esquerres, però!

—I no has pensat mai a deixar-ho?… Nosaltres necessitaríem un professional que es fes càrrec dels afers de seguretat…

—I us refiaríeu d’algú que fa pudor de bòfia?

—Però tu no ets policia…

—No. Però, de vegades, ho dubto. Quan parlo amb la gent, per coses de feina, no acaba d’entendre la diferència entre un perdiguer privat i un poli… A les novel·les els privats queden bé, a la realitat fan fàstic…

—Au, no siguis així, home!… Si fas aquesta feina és que et deu agradar.

—I a tu? T’agrada fer de polític?

—De vegades, no. Però és un servei.

—I essent metge no feies, també, un bon servei?

—És diferent.

—El que passa, Jordi, és que tant tu com jo ens hem vistos atrapats en les nostres feines sense saber ben bé com. Tu et vas dedicar a la política i ara estàs aquí… Jo em vaig dedicar a la investigació privada i ara sóc el que sóc…

—Un bon amic.

—Espero.

—I és clar que sí, home!… Au, anem a prendre alguna cosa!

Hi vam anar en Jordi, el president del partit i jo. Em feia una sensació estranya tenir les mirades d’aquella multitud clavades a l’esquena. Somreien al president, somreien al Romeu i em miraven de reüll, encuriosits. Vaig sentir comentaris en veu baixa: que si era el representant del partit francès, que si venia en representació del partit del govern, que si era un periodista… A l’estand dels militants de Falset, mentre preníem uns gots d’aquell vi espès i recordàvem el senyor Puig, el nostre mestre, em vaig adonar d’un moviment estrany a l’estand central. Deu ser deformació professional. Un altre ni se n’hauria adonat. Potser es tracta d’una mena de sisè sentit. Però quan vaig sentir els dos espetecs, ja sabia que eren trets, exactament, la tos maligna d’un nou llarg.

Tres individus van sortir corrents de l’estand amb unes bosses de plàstic i les pistoles al puny.

Ni me’n vaig adonar de la meva reacció. Vaig deixar en Romeu i el president plantats, vaig treure’m la foscam de l’aixella i vaig sortir-los al pas.

En veure’m amb la ferramenta als dits, els tres paios no es van estar per brocs: m’engegaren un raig de trets que haurien planxat un elefant. Al meu voltant la gent corria, xisclava, es tirava a terra. I jo també, és clar.

Els vaig encanonar, vaig fer punteria i vaig disparar.

El primer va rebre un tret a la pota. Va caure rodó a terra. El segon es va aturar en sec, va deixar anar la bossa i la pistola i va alçar els greps com si volgués gratar el cel. El tercer, però, va buidar el carregador contra meu, sense encertar-me, i va tocar el dos com un esperitat.

Em sentia com un xerif de pel·lícula de l’oest. I els altres devien veure’m així, perquè quan em vaig alçar per empaitar-lo tothom s’apartava, sense saber ben bé si jo era el bo o el dolent de la història.

No valia la pena córrer, perquè el pinxo ja s’havia fet fonedís i els altres dos podien aprofitar l’avinentesa i fotre el camp, així és que vaig tornar enrere.

Aleshores em va venir la tremolor de cames, el nus a l’estómac i la suor freda a l’espinada. Fins en aquell moment havien actuat els meus reflexos, ara actuava el meu cervell i em deia que allò no ho havia d’haver fet, en una paraula, que m’hi havia jugat la pell.

Quan vaig arribar al lloc dels fets, els xicots del servei d’ordre i els municipals destinats a la festa, ja controlaven la situació.

El ferit a la cama estava estirat a terra, amb una ganyota de dolor a la cara. Li vaig examinar la ferida. No era greu. La bala havia foradat la carn, però no semblava que hagués afectat l’os.

—Heu avisat una ambulància? —vaig preguntar als nois del servei d’ordre.

—Sí, ja és en camí.

Vaig fer que els nois arrepleguessin les bosses de plàstic i les armes i que ho tinguessin a disposició dels del cos superior que no trigarien a arribar. En Jordà, blanc com el paper, m’explicà el que havia passat.

—Han entrat just quan estàvem comptant els diners de les entrades i de la venda de bons, de begudes i entrepans. Ens han encanonat. Parlaven en castellà. M’han passat tres bosses de plàstic i ens han dit que les omplíssim amb els diners. Llavors han disparat dos trets enlaire que ens han obligat a estirar-nos per terra i han sortit corrents…

—Quants éreu a l’oficina?

—La Mercè, en Guillem i jo… Ah, sí! Hi havia els dos xicots del servei d’ordre a l’entrada.

En Jordi Romeu havia improvisat una mena de míting per tranquil·litzar els militants. Algú havia fet córrer la brama d’un atemptat d’extrema-dreta.

—Anem a l’estand central i portem-hi tot això —vaig dir-li—, aquí hi ha massa badocs.

—Gràcies per haver-te fet càrrec de la situació, Lluís…

—No et preocupis d’això, ara!

Un cop a l’estand central es va produir la sorpresa. Les dues bosses recuperades eren buides. Vull dir que no hi havia cap calé. El que hi havia eren, simplement, retalls de diari que feien l’embalum dels diners.

La desesperació del personal es va fer evident.

—Quant hi havia? —vaig preguntar.

—Uns tres milions, aproximadament… Són diners que necessitem per sobreviure, per pagar la infraestructura del partit i les publicacions —va dir en Jordi Romeu.

—Vejam… Qui ha omplert les bosses? —vaig preguntar als tres que eren a l’oficina en el moment de l’atracament.

—En Guillem, la Mercè i jo —va contestar-me en Jordà—. Me les han passades a mi, que estava més a prop de la porta. Jo n’he donat una a cadascú i les hem omplert.

—I després, què heu fet?

—En Pere les ha agafades totes tres i els les ha donades —va contestar en Guillem Jussà.

—I els trets quan s’han produït?

—Ha estat aleshores que han disparat, mentre cridaven que ens estiréssim per terra —va dir la Mercè Pérez.

—Abans o després de donar-los les bosses?

—Després, suposo —va dir en Pere Jordà.

—Abans, em sembla… Tu encara tenies les tres bosses a les mans quan he sentit el primer tret… —va replicar la Mercè.

—Potser, sí, no me’n recordo…

—Voldria parlar amb els xicots del servei d’ordre que feien guàrdia a la porta…

La Mercè els va anar a buscar.

—I no podria ser que els diners fossin a la bossa que duia el lladre que s’ha escapat? —va preguntar en Pere Jordà.

—No ho crec —vaig replicar—. Han sortit corrents i jo els he tallat el pas de seguida… No crec que tinguessin temps de posar tots els diners en una sola bossa, omplir les altres de retalls de diari i tocar el dos…

La Mercè va comparèixer acompanyada de dos xicots alts i cepats, amb un braçal vermell que els identificava com a membres del servei d’ordre.

—Vosaltres éreu a la porta? —els vaig preguntar.

—Sí, sí…

—Part de fora?

—Sí.

—Els lladres han sortit de seguida?

—Com vol dir?

—Després d’haver sentit els trets?

—Hem sentit dos trets i ens han caigut a sobre com una màquina de tren. En veure les armes, no hem pogut fer res…

—Em pregunto com han pogut entrar, si vosaltres éreu a la porta?

Es van posar vermells com perdigots.

—Hi havia molta gent, a l’estand… Acabava d’arribar el conjunt de música que havia de tocar…, i els hem volgut veure de prop. Hem sortit un moment… Suposo que han aprofitat l’ocasió…

Com que els del cos superior no havien arribat, encara, vaig demanar al sergent dels municipals que em deixés parlar amb el lladre que havia quedat sa i estalvi del tiroteig.

El sergent s’ho va pensar una mica i, finalment, va acceptar.

—No li faci re, però… No voldria que el jutge d’instrucció aixequés acte per mals tractes…

Però l’andova va fer el musclo. Només badava la boca per demanar un advocat. Com que no era qüestió d’estovar-lo una mica per fer-lo cantar, ho vaig deixar córrer i vaig tornar a l’oficina improvisada.

—Voldria reconstruir els fets… —vaig demanar al meu amic.

—Sospites d’algú?

—Tinc una idea, però no vull parlar-te’n fins que hagi fet una prova.

—D’acord. Tu ets el professional.

—I tu l’amo per fer que repeteixin tot el que han fet en el moment de l’atracament.

Ho era. Perquè, tot i que van remugar una mica, van acceptar.

En Pere Jordà es va col·locar en un costat de la taula, entre les caixes de begudes, els munts de papers impresos i la porta. La Mercè Pérez i en Guillem Jussà es van col·locar a l’altra banda.

Jo vaig fer d’atracador. Vaig obrir la porta, vaig entrar i em vaig quedar cara a cara amb en Pere Jordà. Li vaig donar les bosses, les va repartir, van fer veure que les omplien i les van donar al Pere. Aleshores jo vaig fer un soroll, com un tret, i tots tres van caure a terra. En Pere m’havia donat les bosses i, per fer-ho, havia hagut de donar unes passes cap a mi. Vaig sortir corrents i vaig anar fins al mig de l’esplanada, on jo mateix havia interceptat els tres atracadors.

En Jordi Romeu m’acompanyava.

—I bé?

—Ja sé on són els diners…

—Els té el tercer atracador?

—No! —vaig replicar, jo—. Has d’aprendre a desconfiar, Jordi…

Va encongir-se d’espatlles. Tots dos sabíem que era massa tard.

Clau