Cornut i pagar el beure

Se m’havien gelat els peus i encara sort que feia una estona que havia parat de ploure. Però jo continuava maleint-me els ossos: les banyes formen part substancial del meu ofici. I ara en pagava les conseqüències, aturat en aquella cantonada, amb els peus convertits en dos cubets de gel i els ulls clavats en la balconada que lluïa el rètol del Partit Radical Reformista de Catalunya.

En Jacint Rodergues n’era un puntal. Diputat al Parlament de Catalunya, portaveu del seu grup, prohom de la pàtria.

La senyora Miró de Rodergues m’havia promès cinc bitllets dels grossos si li duia proves concloents de l’adulteri del marit. Estava convençuda que en Rodergues li feia el salt i volia demanar el divorci. Però, de moment, el polític havia resultat ser més fidel a la dona que a les seves militàncies polítiques.

Feia cinc dies que m’havia convertit en la seva ombra. L’esperava a les set del matí al xamfrà de casa seva i el seguia fins a aquesta maleïda cantonada. Quan sortia per anar al Parlament, jo al darrere, vigilant que l’escorta de goril·les privats que el protegien aneu a saber de què no m’enxampessin. Feia voltes pel Parc de la Ciutadella fins que sortia per anar a dinar. Mentre en Jacint Rodergues menjava als millors restaurants de Barcelona, sempre reunit amb col·legues, jo endrapava entrepans a la carretoina o als snacks, a l’aguait que sortís a la impensada i anés a una imprevisible cita amorosa que justifiqués la meva vigilància. I a la tarda, sant-tornem-hi que no ha estat re: cantonada de la seu del partit, Parc de la Ciutadella… El dia que feia tres el vaig seguir a Madrid, prèvia aprovació de la senyora Miró de Rodergues: pont aeri, seu central del Partido Radical Reformista de España, dinar a peu dret en un snack ple de fum i d’oficinistes que parlaven de política, mentre ell ho feia en un restaurant de luxe del davant, Barajas i altre cop Barcelona. I ni cinc de calaix. La màquina de retratar japonesa que feia les fotos soleta, i que m’havia firat a Andorra, continuava sense estrenar.

Estava pensant d’anar a prendre un cafè que em retornés del fred i de l’emprenyament que duia, quan el vaig veure sortir de la seu del partit, sense cap escorta ni seguici.

Era un tipàs d’home: més alt que jo, cabells grisencs, barba de collar acuradament retallada, i un tern fosc amb una camisa beix clar i una corbata de seda. Duia un paraigua anglès a la mà i semblava tenir pressa. Va aturar un taxi amb gest de senador romà i jo em vaig veure negre per saltar a la carretoina, engegar-la i empaitar-lo enmig dels embussos d’una Barcelona enfredorida i remullada.

Amb penes i treballs el vaig seguir fins a l’avinguda del Doctor Andreu. Havia començat a ploure altre cop i les mamàs que anaven o venien a recollir els seus plançons a les escoles de la part alta, m’impediren aparcar davant la casa on en Rodergues s’havia ficat després de baixar del taxi.

Vaig haver de continuar amunt, girar a l’esquerra i tornar enrere. Just en el moment que ell i la companyia pujaven a un altre taxi. Després de tot, potser la senyora Miró de Rodergues tenia raó: perquè vaig arribar a temps per veure un pet de cuixes i una cabellera de color ros cendra.

Els vaig seguir fins a l’Avinguda Pearson. Allí no hi havia problemes d’aparcament, ni de circulació. I ja quan baixaven del taxi, la màquina japonesa no parava. A través de l’objectiu, la propietària de la cabellera de color ros cendra valia la pena. Era joveníssima i a part de les cuixes que li havia vist quan pujava al taxi, tenia un cos que hi feia joc.

En Jacint Rodergues la va aconduir fins a la porta d’un xalet discret amb jardí, protegint-la de la pluja amb el seu paraigua anglès. Quan van haver desaparegut de l’objectiu de la càmera, vaig baixar del cotxe, per tal d’inspeccionar el lloc on s’havien ficat.

Es tractava d’un xalet de dues plantes, voltat d’un jardí acurat. A la planta de baix, hi havia el garatge i un saló amb finestrals que donaven al jardí. Per la part del darrere hi havia una mena de pati que connectava amb la cuina i la bugaderia, tancat i separat de la resta del jardí per una paret de dos metres.

Sabia que si em trobaven xafardejant m’acusarien d’assalt i em caurien tres anys pel cap baix. Però si volia guanyar-me els cinc bitllets dels grossos que m’havia promès la meva clienta, em calien més fotos. Així és que vaig tornar al davant, vaig veure que una escletxa de llum es filtrava de la segona finestra començant per la dreta del segon pis i vaig decidir jugar-me el tot pel tot.

Les menges de restaurant, les nits del lloro, el tabac i, sobretot, els anys em pesen. Per això em va costar tant enfilar-me fins a la balconada del segon pis, malgrat l’heura, les branques del castanyer i la poca alçada. Em vaig fer un set al camal dret dels pantalons, em vaig girar una ungla i em vaig clavar un patac a l’espatlla. Però vaig assolir la meva fita.

De la balconada a la segona finestra, l’excursió va ser un joc d’infants, gràcies al ràfec i als regruixos de l’obra vista. Hi havia una persiana mallorquina tancada per la banda de fora. Vaig forçar dos dels llistons i vaig guaitar.

La cara em va caure de vergonya. Sóc massa sensible per a aquestes feines.

Havien encès els llums de les tauletes de nit i jugaven al joc de la bèstia de dues esquenes, absolutament confiats en la discreció del lloc i de les persianes.

Em vaig desar la consciència a la butxaca de l’infern, vaig atansar l’objectiu de la màquina japonesa a l’escletxa i vaig disparar fotos a cor què vols.

Vint-i-cinc mil pessetes són moltes pessetes. No tantes, però perquè no em sentís a disgust, mentre tornava al cotxe, després d’una no tan difícil operació de descens.

I no aconseguia d’esborrar el menyspreu que sentia per mi mateix, per la meva feina, pels cinc bitllets de cinc mil que demà mateix reclamaria…

Vaig aturar el cotxe a l’aparcament de davant del mercat de Santa Caterina i a peu, sota la pluja, vaig anar fins a casa d’un fotògraf amic que ja m’havia ajudat en altres ocasions.

—Revela’m això i fes-me’n un joc de còpies. I no t’esveris —li vaig dir.

—Demà ho tindràs.

—Ho vull ara mateix… Quan vegis el material t’adonaràs que crema.

—Una hora, doncs.

Vaig esperar en un bar. El conyac no m’esborrava la sensació de malparidesa congènita i, en canvi, em cremava l’estómac.

Una hora després tornava al cotxe amb el sobre de les fotografies. La màquina japonesa que m’havia comprat a Andorra era una meravella. Semblava un reportatge per ser publicat en una revista hard core.

Aquell mateix vespre vaig trucar al telèfon que m’havia donat la meva clienta. Esperava la veu ben modulada d’un majordom o l’espinguet d’una minyona. Però s’hi va posar ella mateixa.

—Digui’m?

—Senyora Miró?

—De part de qui?

—Sóc Lluís Arquer.

—Ah, hola, senyor Arquer. Té alguna cosa per a mi?

—Sí senyora.

—Li va bé que passi demà al matí?

—A les deu.

Va arribar deu minuts tard, com correspon a una senyorassa com ella. Tibada com un pal de bandera, digna consort d’un polític de dretes. Es va asseure al meu davant, va creuar les cames, amb cura, per tal de no ensenyar cuixa, es va treure els guants de camussa, va obrir el moneder, en va extreure una tabaquera d’or i em va convidar a fumar.

—M’estimo més la pipa… No li molesta, oi?

Va fer que no amb el cap i, amb gestos senyorívols, va agafar un cigarret i el va encendre.

Duia les ungles pintades de vermell fosc i els dits eren esvelts i sense cap anell. Al canell dret hi duia un rellotge de platí amb diamants i a l’esquerra una polsera que semblava una cadena d’àncora de vaixell.

—Vostè dirà, senyor Arquer.

Sense dir ni una paraula, vaig obrir el calaix de la meva taula de despatx i en vaig treure un sobre amb les fotografies i un informe mecanografiat. Va agafar el sobre, el va obrir, va mirar les fotografies i va moure el cap amb un gest de disgust.

—Moltes gràcies, senyor Arquer —va mormolar.

Va tornar a obrir el moneder, va desar el sobre amb les fotografies i l’informe i va treure’n una cartera de pell de cocodril. Va contar set bitllets de cinc mil i els va posar sobre la taula.

Vaig fer-li un rebut pels diners.

—Si els seus advocats volen iniciar els tràmits de divorci, digui’ls que es posin en contacte amb mi —vaig fer, mentre li lliurava el rebut.

—Gràcies. Ja tindrà notícies nostres.

Es va aixecar. Vaig obrir-li la porta del despatx i em vaig quedar allí, palplantat, ensumant el seu perfum, fins que es va perdre escales avall.

Vaig tornar a la taula, vaig arreplegar els bitllets i me’ls vaig embutxacar. Eren el preu d’una feina bruta. Però hi havia alguna cosa que no funcionava… Alguna cosa que…

Vaig sortir corrents del despatx, sense ni tancar amb clau. Vaig baixar les escales de dos en dos i vaig enxampar la senyora Miró de Rodergues en el moment en que pujava en un Citroen GS de color vermell. Al voltant hi havia un paio ben vestit que parlava animadament amb la meva clienta.

No tenia temps d’anar a buscar la meva carretoina. Vaig aturar un taxi lliure que passava.

—Segueixi aquell Citroen vermell! —vaig ordenar al taxista.

L’home se’m va clavar a riure.

—I què més, mestre?

Li vaig haver de deixar ensumar un bitllet verd perquè em fes cas. I, renoi!, si me’n va fer… Quan el Citroen vermell es va aturar a l’aparcament reservat d’una de les revistes d’escàndol més importants de tot l’estat, el taxi frenava a la vorera. Li vaig donar el bitllet.

Se l’havia guanyat.

La senyora Miró de Rodergues i el seu acompanyant ja eren al vestíbul. La vaig interpel·lar mentre esperava l’ascensor…

—Un moment, senyora Rodergues…, o com se digui!

Es va girar i em va mirar sorpresa.

—Arquer!

El paio que l’acompanyava va avançar una passa, com per protegir-la. Jo anava enventat, així és que li vaig clavar empenta i el vaig apartar.

—M’hi he repensat… Les fotos són meves!

Li vaig prendre el moneder. La dona estava perplexa i no va tenir esma de reaccionar. Vaig obrir la bossa, vaig treure’n el sobre amb les fotografies i l’informe i me’l vaig embutxacar. Li vaig tirar els set bitllets de cinc mil a la cara, vaig girar cua i me’n vaig anar, quan els conserges i el personal s’atansaven per veure què passava.

Un cop al despatx, vaig buscar el número de casa d’en Rodergues a la guia telefònica. Evidentment no corresponia amb el que m’havia donat la falsa senyora Miró de Rodergues.

En aquesta ocasió sí que vaig sentir la veu engolada d’un criat.

—De part de qui, si us plau?

—De Lluís Arquer. No em coneix, però és un afer molt important.

—Esperi’s un moment, no sé si hi és.

Hi era. Em va citar per aquell vespre a les vuit.

El criat duia armilla a ratlles i s’havia empassat una escombra.

—El senyor no ha arribat encara. Si vol passar, la senyora l’atendrà.

Era tota una dama. Una mica tronada, potser un pèl neurastènica, però una dama de debò. No em va preguntar què li volia, al seu marit. Em va oferir cigarrets, un whisky i una mica de conversa. Sobre el temps, la pluja, els beneficis que n’obtindria l’agricultura i la molèstia que representava a ciutat. I així fins que va aparèixer el marit.

—Arquer, perdoni’m… M’han retingut a la seu del partit… Ja se sap… Si vol acompanyar-me al despatx.

Era un estudi luxós, folrat de fusta fosca, amb una taula enorme i unes butaques flonjes.

Li vaig allargar el sobre que li havia pres a la falsa senyora Miró de Rodergues. El va agafar sense dir res, el va obrir. Va empal·lidir una mica en veure les fotos.

—La pròxima vegada que vulgui posar banyes a la seva dona, pensi-s’hi una mica, Rodergues. I procuri que no hi hagi cap perdiguer pels voltants…

Va mormolar alguna cosa, es va ficar mà a la butxaca, va treure la cartera i em va oferir un grapat de bitllets.

—No, gràcies! —li vaig contestar mentre sortia—. Tenia un deute amb mi mateix…

Vaig sortir de la casa. Plovia. Però jo no sentia les gotes fredes que em relliscaven pel coll i se’m ficaven sota la camisa.

Clau