Fiat lux

Quan vaig aconseguir de forçar la porta amb el rossinyol s’apagà l’automàtic de l’escala. La fosca era total. Vaig fer dues passes i vaig ensopegar amb un tamboret. Em vaig maleir els ossos i vaig maleir l’ofici de perdiguer que em feia fer aquestes coses, a altes hores de la nit, per comptes d’estar-me a casa escoltant L’estro armonico de Vivaldi, interpretat per la Berliner Philarmoniker, la meva darrera adquisició.

Mentre amb la mà esquerra em fregava la cama, amb la dreta palpava el marc de la porta, en cerca d’un interruptor. Em vaig clavar una estella al polze i vaig deixar anar un renec.

—Què passa? —em va preguntar en Joan Romaní.

—No trobo el llum!…

Just quan ho deia vaig prémer l’interruptor i es féu la llum.

El rebedor era d’un mal gust espaterrant: plàstic i fòrmica.

—Tanqui la porta d’un cop! —vaig ordenar al meu client que s’estava palplantat a la llinda sense gosar entrar—. Si ens troben aquí ens acusaran de violació de domicili, nocturnitat i alevosia…

Va entrar recelós i va tancar la porta.

El passadís lluïa un paper a les parets que feia joc amb el rebedor i que us encetava els ulls. A mà dreta hi havia una porta tancada. Vaig empènyer-la. Era la cuina: refrigerador, campana extractora, tres fogons i dos armaris de fòrmica. Tot endreçat i escurat de feia poc. A mà esquerra una altra porta: la bugaderia.

El passadís desembocava en un distribuïdor amb quatre portes més. La de l’esquerra era un bany, la de la dreta un dormitori amb un llit de matrimoni, dues tauletes, un tocador i un armari, tot endreçat i sense ni un bri de pols.

Les dues del davant s’obrien una en un menjador amb trinxant i butaques d’eskai i l’altra a un estudi.

Asseguda davant la taula de despatx que sostenia una màquina d’escriure portàtil Brother hi havia la Mònica Oller. La vaig veure gràcies al llum del passadís. Tenia el cap tirat enrere i els braços que li penjaven a banda i banda del cos. El llum del sostre que vaig encendre en obrir la porta, daurava encara més els seus cabells rossos i ben pentinats.

M’hi vaig acostar d’un salt. Li vaig buscar, inútilment, el pols. La Mònica Oller era morta.

L’afer havia començat feia una setmana. En Joan Romaní m’havia trucat al matí demanant-me una cita. Li vaig dir que podia passar immediatament, que no em mouria del despatx. Però ell va pretextar la feina i vam quedar que passaria a les set.

Va ser un dia dolent, sense visites, sense cap més trucada, sense diners, doncs. Vaig llegir la premsa, la correspondència —cartes comercials que m’oferien participar en negocis fabulosos, propostes de compra de parcel·les meravelloses en racons del paradís a vint quilòmetres de Barcelona, oportunitats úniques d’adquirir enciclopèdies que contenien tot el saber humà, lletres que tard o d’hora hauria de pagar—, vaig mecanografiar un parell d’informes retardats, vaig arxivar paperassa antiga i me’n vaig anar a dinar. Vaig tornar d’hora al despatx i vaig fer una becaina, bressolat pel soroll somort del trànsit que m’entrava per les resquitlleres de les finestres. A les sis es va posar a ploure. Queia una aigua bruta i esmorteïda, com si no s’acabés de creure que era pluja. I a les set, puntual com un clau, va arribar en Joan Romaní.

Era un xicot bru, esprimatxat, esborradís com el símil de pluja que queia a fora i que li havia xopat els cabells. Havia trobat el meu telèfon a les pàgines grogues i s’havia fixat en mi pel meu cognom:

—És que sóc sagitari, sap?… I com que Arquer és el símbol… —No m’acabava de fer el pes. Si hagués tingut un altre client, l’hauria enviat a pastar fang. Però hi havia l’avorriment de tot el sant dia i, sobretot, les lletres que em calia pagar.

—Vostè dirà quin és el problema… —vaig fer, per tal d’escurçar el pròleg i facilitar-li la història.

Era senzill i simple com ell mateix. Feia sis anys que s’havia casat amb la Mònica Oller. No havien tingut fills. I de feia tres mesos la noia l’havia plantat, s’havia fet fonedissa, havia tocat pirandó, s’havia esfumat… No m’estranyava. Vaig sentir molta simpatia per aquella desconeguda. En el seu cas, jo hauria fet el mateix.

—Voldria trobar-la, senyor Arquer… Ho he intentat jo sol, però no me’n surto… Necessito que m’ajudi…

—I què li vol?

—Oh!, només parlar-li, aclarir la nostra situació… Si convé, posar-nos d’acord per començar els tràmits del divorci…

Divorci… D’ençà que havien aprovat la llei de divorci, els detectius ens passàvem la vida en feines d’aquesta mena. Decididament no m’agradaven: ni ell, ni la seva història.

Però vaig acceptar la feina.

Segons les dades que em va proporcionar en Joan Romaní, la Mònica treballava d’infermera en una clínica privada. Però ni l’administrador, ni les seves companyes en sabien res: un bon dia havia demanat la liquidació i no havia deixat dit on se n’anava. L’endemà hi vaig anar. I no, efectivament, ningú no en sabia res, d’ella. Hi havia treballat durant tres anys i amb prou feines si la coneixien personalment. Vull dir que es limitava a complir el seu deure, després se n’anava a casa, sense relacionar-se amb ningú del personal. La Mònica Oller tenia una germana casada a Badalona. En sortir de la clínica hi vaig anar. Si les fotografies que m’havia donat el meu client eren fidels, ambdues germanes s’assemblaven força. Potser la Isabel era més prima i tenia els trets de la cara més definits. Quan va saber qui era, a què em dedicava i què li volia, va perdre la poca amabilitat que tenia.

—No en sé re, de la Mònica. Ja li ho vaig dir a en Joan quan em va trucar. I si en sabés alguna cosa, tampoc no li ho diria. Ella deu tenir les seves raons per haver-lo plantat, no troba?

I no la vaig treure d’aquí.

Aquell migdia vaig trucar al meu client a la feina. No volia parlar des d’allí, així és que em va citar en un bar de la Rambla a quarts de set.

Tot i que en Romaní m’havia dit que havia parlat amb la policia, no fos cosa que la Mònica hagués tingut un accident, em vaig passar la tarda a la Via Laietana. L’inspector que portava la secció de persones desaparegudes recordava el meu client. No, la policia no en sabia res, de la Mònica Oller. En un castellà farcit de galleguismes, l’inspector em va comentar:

—Si haguéssim de trobar totes les mullers que planten els marits, tindríem feina!…

Vaig sortir de comissaria amb el temps just per arribar a la cita amb en Joan Romaní. Quan vaig entrar al bar de la Rambla, ja m’esperava:

—Senyor Arquer… Hi ha res de nou?

Li vaig explicar les gestions que havia fet i em va fer un gest de desconfiança:

—Ja hi havia parlat jo, amb la clínica i amb la policia… Em pensava que els professionals tenien més recursos…

Vaig estar a punt de plantar-lo. Què s’havia cregut! Trobar una persona era pura qüestió de rutina, de paciència i de gastar soles de sabates, anant amunt i avall.

Li vaig preguntar la dada que volia:

—Va treballar a la residència de la seguretat social… Ho va deixar perquè sempre li tocava el torn de nit i a mi no m’agradava que no ens veiéssim gairebé mai…

La residència de la Vall d’Hebron és com un castell medieval: hi has d’entrar per la força de les armes i, un cop dins, t’hi perds. Les meves armes eren la cara dura i la llicència d’investigador privat. I em va guiar una mena d’instint que tenim els perdiguers. Després d’anar d’Herodes a Pilats, vaig ensopegar amb la persona adequada, en el lloc adequat. Era una infermera granadeta, eixerida, amb una cabellera pèl-roja que se li escapava de la còfia i una rialla constant als llavis. Es va mirar la fotografia i em va dir:

—I tant que la conec!… Fa uns quants anys que ja no treballa aquí… Es va casar, em sembla. Festejava un xicot de la primera planta… Com se deia?… No m’ho digui, no m’ho digui… Míriam…, no, no, Mònica… Això mateix!… Mònica Oller… Oi que és ella?

Com que tenia ganes de xerrar, la vaig convidar a dinar al self service de la residència.

Confonia algunes dades, però semblava conèixer bé la Mònica. Com a mínim la Mònica que havia treballat a la residència feia tres anys. Fins i tot em va donar el nom i la descripció de l’ATS de la primera planta que, segons ella, s’havia casat amb la Mònica. Es deia Raül Figueredo i era xilè. I, és clar, feia anys que se n’havia anat d’allí.

Em va costar tres dies de gestions telefòniques amb un amic del Ministeri de l’Interior de Madrid localitzar en Raül Figueredo. Seguia a Barcelona. Treballava en un sanatori del Montseny, però tenia residència a ciutat.

I així vaig trobar la Mònica. En un pis del Carmel, companya del xilè i treballant per a un dentista de l’Eixample.

A la màquina d’escriure hi havia una nota.

«Ho sento, Joan. La meva vida sense tu no té sentit. Perdona’m, però és l’única solució que hi veig. Adéu».

I al costat, una ampolla de barbitúric i una xeringa usada. Vaig alçar el braç de la morta i vaig comprovar que tenia una punxada a la vena.

En Joan Romaní plorava.

L’havia citat al despatx. Com sempre, em va dir que no podia venir fins a les set. Vaig mecanografiar l’informe, vaig preparar una factura per la feina i el vaig esperar pacientment. Com sempre, també, va arribar puntual.

—L’ha trobada, Arquer?

Li vaig allargar l’informe.

—Aquí hi trobarà l’adreça i el telèfon i una descripció de les gestions i de les despeses.

—És molt car… —va mormolar en veu baixa.

—És el tracte que vam fer. Ni més, ni menys.

—L’ha vista?

—Sí.

—Li ha parlat?

—No.

Em va donar un taló i se’n va anar.

Acabava de posar el primer casset de L’estro armonico a la platina, quan va trucar el telèfon. Vaig despenjar estranyat. No esperava cap trucada.

—Digui?

—Senyor Arquer?… Sóc Joan Romaní, se’n recorda? El necessito… Hauria de venir a casa de la Mònica… L’he vista aquest vespre… Hem sopat junts a casa seva… Estava molt deprimida… Quan he arribat a casa, l’he trucada, però no m’ha contestat… Ara sóc a casa seva i no contesta… Vingui, Arquer, li ho prego!

—Ho ha fet!… Ho ha fet! —sanglotava en Joan Romaní.

—Expliqui’m com ha anat tot…

—Ja li ho he dit per telèfon… Ahir al vespre, després de veure’l a vostè, li vaig trucar… Va quedar-se molt parada, però va acceptar veure’m per parlar de la nostra situació. Em va convidar a sopar a casa seva… Hi he anat a les nou… L’he trobada molt estranya… Això sí, havia preparat un bon sopar… Hem menjat i hem parlat de la nostra situació… Jo li he dit que si volia podíem començar els tràmits del divorci… S’ha posat a plorar… Eren les onze tocades quan sortia d’aquí… Més aviat intranquil… Me n’he anat directament a casa… Quan he arribat he decidit trucar-li per telèfon… Ha estat una mena d’intuïció… No sé com dir-li-ho… Com si sospités que…, que faria això que ha fet.

—No m’agrada que m’aixequin la camisa, Romaní… La Mònica no s’ha suïcidat… Ni tenia cap motiu per fer-ho, ni ho ha fet… Digui’m, com ha aconseguit injectar-li la dosi de barbitúrics?

Va intentar fugir escales avall. El vaig arreplegar al replà de sota, el vaig engrapar per l’americana, li vaig clavar un parell de màstecs i el vaig fer pujar, altre cop, al pis.

Plorava com una magdalena. Li vaig pegar dos cops més. Per la Mònica. I per mi. No m’agrada que em facin servir d’escala d’emblanquinar, ni que s’aprofitin de la meva feina per matar una noia com aquella.

Quan va arribar la policia ja m’havia confessat com ho havia fet. Efectivament, li havia trucat i havien quedat per sopar plegats. La Mònica volia divorciar-se per poder-se casar amb el xilè i alliberar-lo de la condició de refugiat. I en Joan Romaní havia ordit el pla que ja duia de cap des que em va llogar: li havia administrat una mica de barbitúric al cafè. I quan la Mònica havia perdut els sentits, l’havia arrossegada a l’estudi, havia picat a màquina la nota i li havia injectat la dosi mortal. Després havia desparat taula i rentat els plats. Se n’havia tornat a casa i m’havia telefonat, per fer-me la comèdia…

Vaig sortir tard de comissaria i amb un mal de cap que em marfonia. Plovia a bots i a barrals. I no tenia cap ganes de sentir Vivaldi. Així és que me’n vaig anar a dormir. Vaig somiar tota la nit en la Mònica Oller.

Clau