Algú té un llumí?
—Té un llumí?
Li vaig donar la capsa de mistos. N’agafà un, l’encengué i xuclà goludament el broquet de la pipa. Amb la capsa de mistos va ataconar el tabac i va fer-la servir de tapadora per tal que la pipa tirés. Vaig sentir enveja i vaig treure la Ben Wade recta. Em va oferir el seu tabac, uns flakes de St. Bruno, vaig carregar la pipa i vaig encendre.
—Vostè dirà.
El laboratori era a les envistes del Tibidabo, en un carreró tranquil, de torres modernistes, jardins decadents i silenci. Es tractava d’una torre quadrada, amb jardí i galeria amb vidres de colors. L’interior, però, era diferent. Moquetes, marbres artificials, mobles metàl·lics i llums indirectes.
I un control que no se’l saltava un civil: circuit interior de televisió, servei d’ordre armat, registre de visitants…
Després d’ensenyar la documentació, el doctor Giner, el meu client, em féu passar en una mena de sala de juntes.
Hi havia tres persones més: un barbamec amb unes ulleres de cul de got encastades a la cara. Semblava encostipat i parlava amb veu molt baixa. Es deia Gorri i els seus companys l’anomenaven sempre «doctor». Un vellet amb barba de boc i pinta de savi distret. Encenia els cigarrets de tres en tres i els deixava oblidats als llocs més insospitats. Es deia Julià i era més trempat que un gínjol.
La doctora Altés no semblava pas del ram de la ciència. Hauríeu dit que era una model, o una actriu. Duia uns pantalons de pana cenyits, un jersei gruixut i un pentinat afro. No s’adeia gaire ni amb l’ambient, ni amb els seus companys. Fins que obria la boca. Aleshores us adonàveu que era un cervellàs.
El doctor Giner em va explicar les investigacions que feien.
—Es tracta de la síntesi de la llum. Treballem en un projecte públic per instal·lar una central d’energia solar a Catalunya. La doctora Altés dirigeix un equip de quinze tècnics, el doctor Gorri s’ocupa de l’ordinador central, el doctor Julià del laboratori de física i jo de l’administració. A part dels tècnics, treballen amb nosaltres cinc administratius i tres persones que s’ocupen de la seguretat.
—I, exactament, què ha passat?
—Ens han desaparegut uns disquets de l’ordinador que contenien tota la informació sobre les nostres investigacions —m’explicà el pipaire.
—Desaparegut? —vaig fer jo.
—Bé, robat, creiem.
—Voldria veure el lloc on els guardaven.
El doctor Gorri m’ensenyà la sala dels ordinadors. Hi havia uns armaris metàl·lics, un aparell monstruós i tres teclats amb pantalles i impressores.
—Quan ens hem adonat de la desaparició, no hem tocat res.
A la porta d’entrada de la sala hi havia un registre. Vaig consultar-lo. La darrera persona que havia estat allí era la doctora Altés. El dia anterior, també.
—Ella és qui s’ha adonat de la desaparició.
Al costat d’un dels teclats hi havia un bloc amb notes, una ploma estilogràfica i unes ulleres de muntura de carei. El cendrer era net com una patena.
Damunt el moble que servia d’arxiu per als disquets hi havia una capsa de llumins buida, amb un cèrcol marró al bell mig, un bloc de paper quadriculat amb notes i un llapis sense punta.
—Veig que la porta està sempre tancada amb clau… Qui la té?
—Jo en tinc una. El doctor Giner en té una altra. Ah!, i el senyor Peris, el cap de seguretat té la tercera.
Vam tornar a la sala de juntes.
—De qui és això? —vaig preguntar, ensenyant-los els objectes que havia trobat.
—L’estilogràfica, el bloc i les ulleres són meves —va dir la doctora Altés—. Me les dec haver deixades quan m’he adonat que els disquets de l’ordinador havien desaparegut.
—El bloc quadriculat i el llapis són meus —va dir el doctor Gorri.
—Voldria parlar amb el cap de seguretat… El podrien avisar, si us plau?
El doctor Gorri va sortir de la sala de juntes.
—Digui’m, doctor Giner… Vostè té una clau de la sala de l’ordinador, oi?
—Sí.
—L’ha donada a algú?
—No. Ahir jo era a Madrid. He tornat aquest matí, just quan la doctora Altés ha descobert la falta dels disquets…
El doctor Gorri va comparèixer acompanyat d’un xicot jove, la cara del qual no m’era desconeguda. Ell també em va reconèixer perquè em va allargar la mà amb un somriure.
—Hola, Arquer!… Així que t’han avisat… Com estàs?
—Bé i tu?… Escolta, m’han dit que tens una clau de la sala de l’ordinador…
—Sí, efectivament.
—L’has deixada a algú?
—No. La tinc per si se’n perd alguna de les altres… La que té el doctor Gorri o la del doctor Giner… Però jo no l’he donada a ningú. Per fer-ho em caldria l’autorització del doctor Giner…
—Bé, gràcies… Ara voldria parlar amb els tècnics, amb els administratius i amb el servei de seguretat… Podries acompanyar-me?
A l’hora de dinar havia parlat amb tothom sense treure’n l’aigua clara. Una cosa era segura: el lladre era de dins, perquè ningú no podia haver entrat de fora, amb tot l’aparell de seguretat que tenia el laboratori.
El doctor Giner em va convidar a dinar en un restaurantet d’un carrer a prop del laboratori. Érem ell i jo i els doctors Gorri, Julià i la doctora Altés.
Amb els cafès vaig treure cigarrets i vaig convidar el personal.
—No, gràcies, només la pipa, jo! —em va dir el doctor Giner.
—No fumo, gràcies —va dir la doctora Altés.
—Jo sí que li n’accepto un —va dir el doctor Julià.
—He deixat de fumar —va dir el doctor Gorri, refusant la meva invitació.
—Què li sembla, Arquer…, trigarà molt a resoldre el cas? —em va preguntar el doctor Giner.
—No ho crec pas… Diria que ja he resolt el cas… Si m’acompanyen al laboratori els diré qui ha robat els disquets… Ah! Per cert…, algú té un llumí?