Un pany rovellat

L’editor em demana que faci una mena de pròleg a aquest llibre. La meva feina, com comprovareu si llegiu els contes o, simplement, si intenteu desxifrar aquesta mena de pròleg, no és escriure. Fer informes per als clients és ja un suplici per a mi. O sigui que.

Em dic Lluís Arquer i vaig néixer a Barcelona, el mes de novembre de l’any 1945. El meu pare era funcionari públic, és a dir, municipal, i la meva mare, filla d’un poble d’alta muntanya, es dedicava a les feines de casa. Em deu venir de família, doncs, això de ser perdiguer.

Vaig fer tres anys de la carrera de dret però vaig haver de plegar a la mort del pare. Un bon amic em va col·locar en una empresa de venda a crèdit que era una novetat aleshores. Els clients tenien una mena de compte corrent i pagaven a terminis. Però calia fer informes, abans de donar-los el crèdit. I aquesta era la meva feina. El meu cap, el senyor Ibarra, era un antic policia de la República que les havia passades morades, l’havien condemnat a mort i tot, però que coneixia l’ofici com ningú i em va ensenyar tota una sèrie de recursos per comprovar si, segons les dades que ens donaven, els possibles clients de l’empresa eren gent de fiar o no. Hi vaig treballar fins que vaig anar a fer la mili. Quan vaig tornar de l’Àfrica, on m’havia tocat, el senyor Ibarra s’havia mort i l’empresa de crèdits anava de capacaiguda. Així és que vaig canviar d’ofici. Un advocat, el senyor Rovira, em va llogar per fer informació dels casos que defensava. Era un criminalista i aquella feina, aprofitant les experiències que havia tingut en l’empresa de crèdits, em va posar en contacte amb el món de la delinqüència barcelonina. Corria l’any setanta i el panorama era més aviat trist: els delinqüents de debò no anaven a la garjola, sinó que tenien càrrecs oficials i mangonejaven les coses del comú.

Dues vegades vaig intentar independitzar-me i muntar una oficina d’investigacions privades. Però calia presentar un certificat de bona conducta i jo havia tingut problemes a la universitat amb tot allò del Sindicat Democràtic. A més s’havia de fer un jurament de fidelitat a «los principios del Movimiento» i jo era més aviat roig i carregava a l’esquerra. A més, els perdiguers de l’època eren tots guàrdies civils retirats o policies jubilats i no em venia de gust compartir el pa i la sal amb aquella mena de genteta.

L’any 1976, després de la mort del Vell i aprofitant la màniga ampla del moment vaig obtenir una llicència d’investigador privat i vaig plantar el senyor Rovira. D’ençà d’aleshores tinc despatx muntat al carrer de la Canuda i he fet una mica de tot.

Vaig conèixer en Jaume Fuster, l’autor veritable d’aquest llibre, el mes de novembre de 1979, després d’haver llegit la seva novel·la De mica en mica s’omple la pica. Em va confessar que era el primer detectiu de carn i ossos que coneixia. Va dir textualment: «De carn, d’ossos i de carnet», i que li agradaria parlar amb mi, per tal de documentar-se.

No va complir la seva paraula, però, fins un any després. La gent de la revista El Món, que estava a punt de sortir, li havia encarregat una secció a la pàgina de magazine que fos semblant a aquells problemes detectivescos que publiquen les revistes de Nord-Amèrica i que es diuen Solve a Crime. S’havia compromès a fer un misteri setmanal i anava més perdut que un pop en un garatge. Li vaig obrir els arxius i el cor i d’ençà d’aleshores ens veiem sovint. Val a dir que he llegit totes les històries —més d’un centenar— que ha publicat a «El Món», basades, més o menys, en experiències personals meves i que no hi estic gens d’acord. En part ho atribueixo a la brevetat de l’espai que hi dedica: amb prou feines dos holandesos. I en part, és clar, a la seva imaginació descordada que acoloreix excessivament, per al meu gust, els decorats i, sobretot, que complica d’una manera innecessària els misteris. Innecessària, perquè els misteris mai no ho són. La gent menteix, la gent s’equivoca, la gent es creu molt espavilada i l’espifia sovint i la meva feina és la de parar atenció, parlar amb uns i altres, gastar moltes soles de sabates anant amunt i avall i pareu de comptar. La resta, mai tan ben dit, és literatura.

He llegit, lògicament, aquestes 17 històries que avui presento. Les ha ampliades, les ha matisades i em semblen una mica més ajustades a la veritat. Però continuo pensant que en Jaume s’excedeix en alguns aspectes. Ell ho atribueix a les necessitats del gènere. Potser sí. Sóc un bon lector de novel·les de lladres i serenos i comprenc que hi ha un model que cal respectar, perquè si no ho fes, els lectors li ho recriminarien. Però trobo que es passa una mica. Ni jo tinc una intel·ligència tan gran, ni uns coneixements sobre matèries diverses tan complet. L’únic que faig és fixar-m’hi una mica, aplicar els meus recursos i la meva experiència i…

Una cosa que li agraeixo és que no hagi publicat cap dels meus fracassos. Que són molts.

Li agraeixo, també, que no s’hagi ficat en la meva vida privada. A través d’aquestes històries sabreu ben poques coses de mi. Que fumo en pipa —és veritat—, que m’agrada la música clàssica —m’apassiona— i que tinc alguns amics —menys dels que voldria. Potser endevinareu que visc sol i que no tinc cap relació sentimental estable. M’és ben igual. Un perdiguer no pot lligar-se gaire, perquè té la vida a l’encant.

Ah!, també insinua que vaig malament de diners. És cert. Amb la crisi, però, qui no hi va? A més, en el meu ofici, cal filar prim. Diu la dita que qui remena oli se n’unta les mans. Potser sí. Però si voleu tenir la clientela contenta, a més de ser honest, heu de semblar-ho. I jo he remenat una mica d’oli, això és cert, però tinc les mans ben eixutes.

Hi ha un tòpic, respecte als perdiguers, escampat per males novel·les de lladres i serenos, que ens fan donaires, bevedors i una mica corruptes. Us asseguro que no posseeixo cap d’aquestes «virtuts». M’agrada més el te que no pas el whisky, procuro actuar amb una ètica, una mica primària, però ètica al cap i a la fi, i les dones me les miro de lluny i elles ni em veuen.

Tampoc no sóc violent. De vegades haig de repartir algun màstec, sovint carretejo una foscam —ves quina manera més estúpida d’anomenar la pistola—, però poques vegades l’he haguda d’usar i m’han estovat més que no pas jo he repartit llenya. La violència és un mal del nostre temps, ja ho sé, i jo, precisament, procuro lluitar contra ella. I de corrupte, re de re, com ja us he dit més amunt.

Una darrera cosa, en Jaume Fuster, de vegades, té tendència a presentar-me com una mena de cínic que no creu en gaires coses. Em consta que ell no és així —la seva actuació pública ho demostra— i us asseguro que jo tampoc. Potser, també, aquest cinisme és fruit dels models tradicionals del gènere negre. Sigui com sigui, vull que consti.

I acabo. Ja sé que no me n’he sortit gaire bé, del pròleg. Però jo actuo, no escric. Deixem que cadascú faci la seva feina. I vosaltres a llegir i a mirar de passar-vos-ho bé.

Apa!

Lluís Arquer

Desembre de 1983