NOTES
[1] Segons els estudis de Freedman a la Plana de Vic, els mals usos es van introduir al segle XI, la servitud va ser definida legalment en 1200 i no va ser fins després de 1348 quan els senyors van aconseguir de lligar un gran nombre de pagesos a les seves terres en condició de serfs. [Torna]
[2] Poca cosa hi ha en aquestes lleis, en canvi, per als que no són cavallers. Els pagesos, com qualsevol altre «qui altra dignitat no ha sinó que és christià», hauran d’acontentar-se amb una esmena de sis unces d’or si algú dels seus és assassinat, i dues unces, si és ferit. Les dones, en general, valen el que els seus marits i, si no en tenen, el que els seus pares o germans. Els jueus seran compensats «a la voluntat de la Potestat», i els moros, com si fossin esclaus. [Torna]
[3] Una situació que canviaria cap a finals del segle XIII, quan la decadència de les velles famílies aristocràtiques i la necessitat dels reis de vendre part del seu patrimoni van induir els burgesos barcelonins a comprar terres, castells i feus, i a actuar amb una mentalitat feudal. [Torna]
[4] En la qualificació d’«artistes», hi figuren professions molt diverses, on no té un paper fonamental la feina manual que caracteritza els menestrals. Són oficis com els notaris, especiers, barbers, candelers de cera, etc. [Torna]
[5] Com ho explicaven uns enviats de la ciutat de València, en una denúncia dels abusos que cometien els amics i consellers del rei, «en manera que tot és dissipat e vós, senyor, no havets un diner de renda ordinària», obligat a empenyorar en condicions oneroses fins per al consum quotidià de la casa, on sovint faltava de tot, fins al punt que «moltes vegades no y ha vianda sinó per al vostre plat». [Torna]
[6] L’esplèndid estudi que Santiago Sobrequés va fer de «la crisi política a les Corts de 1454-1458» i el de Claude Carrère sobre les propostes de reforma per redreçar la crisi econòmica il·lustren clarament el rerefons social del conflicte. Disposem, a més, de dues descripcions viscudes dels esdeveniments d’aquests anys, obra de dos funcionaris partidaris de l’opció reaccionària de la Biga, les Cròniques d’Espanya, de Pere Miquel Carbonell, i l’anomenat Dietari de la Deputació del General de Cathalunya, de Jaume Safont. Les dues ens donen una descripció puntual dels problemes polítics d’aquests anys, i cap d’elles no fa referència a la qüestió remença. [Torna]
[7] Jaume Safont atribuirà la mort del príncep a «certes píndoles que li foren dades (…) pres en lo castell de Morella». Passar d’això a l’atribució de l’enverinament a Joana Enríquez era senzill. Segons Cristòfol Despuig, la reina, que volia que regnés el seu fill, determinà «de fer matar el príncep don Carlos, i, així, de fet, li féu donar metzines, de les quals, dins tres dies, morí». [Torna]
[8] Lluís Oliver és un personatge singular que ens obliga a reflexionar sobre la complexitat d’una societat en què els seus dos fills —Pere, canonge de Tortosa, i Francesc, bastard, que va ser abat de Poblet— van presidir la Generalitat en diverses ocasions entre 1575 i 1598. [Torna]
[9] La Generalitat, a la qual els aragonesos havien demanat ajut, en nom de la «bona amistat i correspondència» amb el Principat, va optar per la prudència. [Torna]
[10] El professor Ruiz Martín plantejava, com a exemple, els problemes d’un productor castellà que havia de pagar en plata la llana, perquè era un producte d’exportació, però cobrava els seus teixits en moneda de billó. [Torna]
[11] A banda dels barcelonins que es van sumar a la revolta, sabem que hi havia un bon nombre dels rebels de finals de maig que encara voltaven per l’entorn i que havien forçat el seu retorn a la ciutat. [Torna]
[12] Al fort de Montjuïc, comandat per un francès, D’Aubigny, hi havia nou companyies de: mercaders de teles, sastres, passamaners, taverners, teixidors de lli… [Torna]
[13] Un càrrec que, per cert, es reservava el rei, com una excepció a la concessió que tots els bisbes fossin catalans. [Torna]
[14] El primer ha estat Manuel Llauder, que s’ha mantingut com a ministre de la Guerra menys de tres mesos, de novembre de 1834 a gener del 1835. Després ha vingut Albert Felip Valdric, que ha conservat la cartera de Foment menys de dos mesos, d’octubre a desembre del 1838. El sol ministre català que ha durat un any ha estat Pere Surrà i Rull, que s’ha ocupat de la cartera d’Hisenda de maig del 1841 a maig del 1842. Passaran més de deu anys fins que hi hagi un nou ministre nascut al Principat: Lluís Maria Pastor ho serà d’Hisenda per tres mesos, de juny a setembre del 1853. Els dos següents són personatges obscurs d’un govern no menys obscur: Anselm Blaser, com a ministre de la Guerra, i Jacint Fèlix Domènech, que ho ha estat d’Hisenda —cartera a la qual ha acumulat la de Gràcia i Justícia per dimissió del titular, durant uns mesos— han format part del govern presidit per Sartorius, comte de San Luis, de setembre del 1853 a juliol del 1854. Passaran altres nou anys sense cap ministre català, fins que Francesc Permanyer ocupi la cartera d’Ultramar de març del 1863 a gener del 1864, durant deu mesos. I després altra vegada cap, fins a la revolució de 1868. [Torna]
[15] En una recepció a capitania general, a Barcelona, pel desembre de 1923, quan feia tres mesos del cop d’estat, el rei va dir públicament: «Todos dudaban, no tenían confianza en el éxito, pero yo no dudé nunca». En la primera declaració del dictador es deia «el país no quiere oír hablar de responsabilidades», amb què es garantia la impunitat d’Alfons XIII. [Torna]
[16] Entre els punts programàtics que s’havien aprovat al congrés de la CEDA d’abril de 1934 figuraven aquests: «Derogación de la legislación sectaria, socializante y antiespañola», «Reconstrucción de España. Guerra a la lucha de clases», «Ante todo España y sobre España, Dios», «Antiparlamentarismo. Antidictadura. El pueblo se incorporará al Gobierno de un modo orgánico y jerárquico, no por la democracia degenerada» i «Disciplina. Los jefes no se equivocan». [Torna]
[17] Les eleccions de novembre de 1933 van donar 227 diputats a la dreta (115 a la CEDA), 144 al centre (102 als radicals) i 101 a l’esquerra (61 al PSOE i 19 a ERC). Els vots havien estat 3.365.700 de dreta, 2.051.500 al centre i 3.118.000 a l’esquerra. [Torna]
[18] A Portela el reemplaçarien en el càrrec de governador, sense comptar els interins, Pich i Pon, Ignasi Villalonga, Fèlix Escalas i Joan Moles. [Torna]
[19] Franco va voler fer creure a l’ambaixador alemany, Faupel, que eren agents seus els que havien instigat els successos de Barcelona; però ni aquesta pretensió ni les acusacions d’espionatge fetes pels enemics del POUM al bàndol republicà tenen cap fonament. El sol espionatge al servei del franquisme va ser el que patrocinaven des de l’exili personatges com Cambó o Miquel Mateu, amb organitzacions com el Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE), que dirigia el dirigent de la Lliga Josep Bertran i Musitu. [Torna]
[20] La sociologia de la repressió en el conjunt de Catalunya mostra, segons l’estimació de Ramon Arnabat, un predomini entre els condemnats d’homes d’entre vint-i-un i quaranta anys d’edat, dues terceres parts d’ells casats; pel que fa als seus oficis, predominen els pagesos, seguits pels treballadors assalariats i els menestrals. [Torna]
[21] Segons els comptes de Joan Corbalan, a la ciutat de Barcelona hi hauria hagut, entre el 10 de febrer de 1939 i el 14 de març de 1952, un total de 1.717 execucions, de les quals només onze de dones, amb una majoria d’afusellats al Camp de la Bota, a banda de vuit al castell de Montjuïc i de vint-i-tres executats a garrot vil. [Torna]
[22] Això de la «terna», li diria Carrero Blanco a Silva Muñoz, «se resumía en que allí debía ir el que debía ir y después un par de nombres más, el marqués de la Valdavia y “el carajo de la vela”». [Torna]
[23] L’objectiu de la qual, deia un paper clandestí de l’època, coincidint amb la interpretació posterior de Xavier Domènech, era «reforzar, junto a la explotación del trabajador, los métodos despóticos de las direcciones de empresa». [Torna]
[24] Renunciava també, sense cap escrúpol, al compromís establert amb el conjunt de personalitats, de grups i col·lectius informals, i de partits menors que s’havien associat a la Junta Democrática esperant una solució molt distinta a la d’aquest pacte personal amb Suárez. [Torna]
[25] La història posterior dels fracassos electorals del PCE, culminats el 1982 amb la dimissió i l’expulsió de Carrillo, no ens interessen en aquest context. [Torna]
[26] Ortínez havia avisat ja, amb anterioritat, que Tarradellas «no es federalista y que quedará siempre al margen de los planteamientos valencianistas y mallorquines». [Torna]
[27] Amb un 28,38 per cent per a Socialistes de Catalunya, un 18,2 per cent per al PSUC i un 16,03 per al pacte entre CDC i els socialistes de Pallach, contra un 16,8 per a UCD. Combinat amb el triomf total en les eleccions al Senat de la candidatura d’Entesa dels catalans, amb el suport de socialistes, PSUC i ERC. [Torna]
[28] Una extensa narració de les discussions es pot trobar al llibre de Pere Ysàs i Carme Molinero, La cuestión catalana. [Torna]
[29] El PSOE va aconseguir, a més, que el PSC renunciés a mantenir un grup propi al Congrés, i el va debilitar d’aquesta manera en relació amb Convergència, que podia acusar-lo de «sucursalisme». [Torna]
[30] Una majoria que tornaria a tenir el tripartit en les eleccions de 2006, amb José Montilla a la Generalitat. [Torna]