9. LA CONQUESTA DE L’AUTONOMIA

LA CAIGUDA DE LA MONARQUIA

Alfons XIII havia optat per la dictadura militar que encapçalava el general Miguel Primo de Rivera —que es presentava com «un directorio inspector militar con caràcter provisional»— com una solució als seus problemes personals.^[15] Li permetia, entre altres coses, impedir que es fessin públiques les investigacions que podien provar les seves interferències en la guerra del Marroc i, més en concret, la seva responsabilitat personal en la dramàtica derrota d’Annual (22 de juliol de 1921).

La primera missió confessada del nou règim era la «pacificació social», que es va aconseguir reemplaçant els governadors civils per militars i emprenent una enèrgica tasca repressiva, adreçada sobretot contra els anarquistes; una actuació que va afavorir l’auge de la UGT en aquests anys, que van ser de convivència pacífica de la dictadura amb els socialistes del PSOE, amb els quals podia comptar com a aliats en la lluita contra la naixent amenaça comunista.

El terreny en què l’actitud del nou govern va ser més decidida va ser el de la seva oposició frontal al catalanisme: mesures contra l’ús i l’ensenyament de la llengua, contra l’exhibició de la bandera, clausura d’entitats tan diverses com el CADCI o l’Orfeó Català… Si bé la Lliga era tolerada, com ho era el PSOE, se li arrabassava la presidència de la Mancomunitat, desvirtuada des del moment en què les diputacions eren reemplaçades per comissions gestores, i suprimida el 1925. El dictador tindrà, en canvi, el suport del Foment del Treball, que es beneficiava d’una política proteccionista, i de l’IACSI, preocupat per la mobilització dels petits camperols, que havien fundat el 1922 la Unió de Rabassaires.

El règim, malgrat que s’havia presentat com «un breve paréntesis en la marcha constitucional de España», mostraria aviat la seva voluntat de permanència. A l’abril de 1924 fundava una organització, la Unión Patriótica, que es presentava com una associació de «hombre de ideas sanas» que havia de reemplaçar els partits tradicionals. A finals de 1925 acabava la gestió del «directorio militar» i es creava un «directorio civil», amb un consell de ministres presidit pel general Primo de Rivera, amb dos militars i uns quants joves civils de les llistes de la UP, com Benjumea, Calvo Sotelo i Aunós. El 1927 es creava l’Asamblea Nacional Consultiva, que no havia de ser un parlament, sinó un òrgan consultiu de caràcter corporatiu. Els socialistes, que havien admès que Largo Caballero participés al Consejo de Estado, no van acceptar en canvi els llocs que se’ls oferien a l’assemblea, en moments en què era evident que el malestar popular contra el règim estava augmentant dia a dia.

Bona part dels mèrits que s’atribuïa la dictadura eren ficcions propagandístiques, com el triomf al Marroc, on no havia aconseguit frenar l’ascens d’Abd el-Krim, ni amb l’ús de gasos tòxics, que s’utilitzaven amb la plena aprovació d’Alfons XIII, «sin preocuparse demasiado de vanas consideraciones humanitarias». La qüestió es va resoldre quan el cabdill de la revolta del Rif va cometre l’errada d’atacar territori francès, la qual cosa va afavorir que es produís una intervenció conjunta d’espanyols i francesos que va acabar amb la rendició d’Abd el-Krim el maig de 1926.

Tampoc mereix el crèdit que se li ha volgut donar l’actuació en el terreny de l’economia, amb una política que es presentava amb una ficció de dirigisme —protagonitzada per una sèrie d’òrgans que anaven del «Consejo de Economía Nacional» fins a la «Junta reguladora del pelo y pieles de liebres y conejos»— quan eren en realitat els interessos econòmics privats els que ho dirigien tot. El Comité Regulador de la Industria Algodonera, per exemple, el van crear els industrials amb el propòsit de controlar un mercat escàs en temps de crisi. La impotència de la dictadura davant dels interessos privats quedaria demostrada pel seu fracàs en el projecte de revisió dels valors cadastrals, que es va haver d’abandonar davant de la resistència dels terratinents.

La construcció d’obres públiques, que estimularia inicialment la producció d’acer i ciment i ajudaria a alleujar l’atur, es va fer amb una dosi considerable de corrupció, incloent-hi negocis tèrbols de la família reial com el del ferrocarril Santander-Mediterráneo, iniciat el 1925 i suspès el 1959, sense haver-se acabat mai, malgrat les grans sumes invertides en la seva construcció. Mentre el govern pretenia haver equilibrat el pressupost, aquestes obres es pagaven en realitat endeutant-se en comptes paral·lels, el que significa que les van haver de pagar més endavant els governs de la república.

Però el que acabarà duent el règim al desastre serà una errada monumental. Enmig d’un panorama europeu en què les conseqüències de la Primera Guerra Mundial havien creat un caos monetari, la pesseta s’havia mantingut prou estable, gràcies al superàvit de la seva balança de comerç en els anys de la guerra. Cap al 1926, quan el marc, el franc i la lira s’havien estabilitzat, i només Gran Bretanya havia tornat, equivocadament, al patró or, la pesseta estava a un 80 per cent de la paritat or i, com que el govern espanyol parlava de tornar al patró or, els especuladors van pensar que podien fer negoci comprant pessetes al preu del moment i esperant que es revaluessin del tot. De manera que van començar a comprar-ne en gran quantitat i, com sol passar quan augmenta la demanda, el preu de les pessetes va pujar fins a arribar al 94 per cent del seu valor en or. El dictador i el seu ministre d’Hisenda, Calvo Sotelo, estaven exultants: el cel els premiava; la bona imatge d’Espanya estava fent que la pesseta es recuperés sola, de manera que no calia fer res per tornar al patró or.

En adonar-se d’aquesta situació els especuladors van començar a vendre (els que havien comprat al preu més baix i podien vendre al d’aquests dies feien prou bon negoci). Llavors, amb l’augment de les vendes, la pesseta va començar a baixar i els polítics espanyols es van posar nerviosos. Calvo Sotelo deia: «La valoración de la peseta debe ser exponente de realidades morales presentes y futuras y de capacidades raciales, incompatibles con una depreciación fulminante y arbitraria de nuestro signo monetario». De manera que van decidir intervenir, comprant pessetes per fer-les pujar una altra vegada. Era insensat, perquè el Comitè interventor de canvis que es va crear el juny de 1928 per fer aquesta operació estava dotat amb un fons de cinc-cents milions de pessetes, posades a mitges pel tresor i pel Banc d’Espanya, quan les sumes de pessetes en mans dels especuladors eren potser deu vegades més grans. A finals de 1929 el comitè havia esgotat els seus recursos, sense poder aturar la caiguda i perdent potser un 50 per cent del valor dels fons que havia utilitzat.

Primo de Rivera va destituir Calvo Sotelo i va admetre l’error. Però no n’hi havia prou. La fictícia prosperitat dels primers anys s’havia acabat; des de la tardor de 1929 s’aturaven les obres públiques i s’estenia el malestar. El 26 de gener de 1930, a les quatre de la matinada, un Primo amargat escrivia una nota als comandaments militars demanant-los el seu recolzament: «El ejército y la marina, en primer término, me erigieron en dictador (…); el ejército y la marina son los primeros llamados a manifestar, en conciencia, si debo seguir siéndolo o debo resignar mis poderes». Les respostes van ser tèbies, però el pitjor va ser que el rei es va indignar davant d’aquesta iniciativa, de manera que Primo de Rivera va haver de dimitir el 28 de gener de 1930, allegant motius de salut, i va marxar a París, on va morir el 16 de març d’aquell mateix any.

A Catalunya el descrèdit de la Lliga, que augmentaria encara amb l’equívoca relació de Cambó amb la dictadura, havia provocat un canvi en el panorama dels partits. El 1922 Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates iniciaven una escissió de la Lliga amb el nom d’Acció Catalana, a la qual se sumaria Antoni Rovira i Virgili. Francesc Macià fundava Estat Català, amb un programa «independentista i interclassista», mentre un grup encapçalat per Rafael Campalans, Joan Comorera, Manuel Serra i Moret i Gabriel Alomar creava la Unió Socialista de Catalunya, a partir d’una escissió de la Federació Catalana del PSOE.

Abocats a la clandestinitat i a l’exili per la repressió de la dictadura, alguns d’aquests grups van caure en la temptació de l’acció violenta: dels atemptats (com el frustrat complot de Garraf contra la vida d’Alfons XIII de maig de 1925), i de les conspiracions. Macià va anar a Moscou, cercant en va diners i ajut de la Internacional comunista, i va acabar intentant una invasió de Catalunya (novembre de 1926), amb l’ajut d’un grup d’italians suposadament antifeixistes, en una operació que estava lligada, sense que ell ho sabés, a una complexa intriga internacional, i que va acabar amb més d’un centenar de detencions fetes per la policia francesa, incloent la del mateix Macià a Prats de Molló.

La caiguda de Primo de Rivera creava un greu problema a Alfons XIII. Els vells polítics monàrquics, com Alcalá Zamora, Sánchez Guerra o Miguel Maura, es negaven a col·laborar en una difícil operació de retorn al parlamentarisme. Mentre el poder passava provisionalment a la «dictablanda» del general Berenguer, s’estava formant una aliança de monàrquics i republicans en un «comitè executiu revolucionari» que va convocar les forces d’oposició per negociar l’anomenat Pacte de San Sebastián, el 27 d’agost de 1930, amb la participació de Lerroux i Azaña per Alianza Republicana (integrada pel Partit Radical i Acción Republicana), Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza pel Partido Republicano Radical Socialista, Niceto Alcalá Zamora i Miguel Maura per Derecha Liberal Republicana, Manuel Carrasco Formiguera per Acció Catalana, Matias Mallol per Acció Republicana de Catalunya, Jaume Ayguadé per Estat Català, Santiago Casares Quiroga per la Orga (Organización Republicana Gallega Autónoma) i, com a invitats, Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román i Eduardo Ortega y Gasset.

La reunió va començar amb les reclamacions dels catalans, que van aconseguir que s’acceptés, més o menys explícitament, un compromís per establir un règim autonòmic. Es van nomenar un comitè revolucionari restringit i un govern provisional presidit per Alcalá Zamora, mentre es preparava un cop de força per al mes de desembre de 1930, combinant una vaga general i un aixecament militar. El cop va fracassar (com a conseqüència d’un mal plantejament, que va costar la vida als capitans Galán i García Hernández, revoltats prematurament a Jaca) i la monarquia, tranquil·litzada, va anunciar la celebració d’eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931, confiant que els mecanismes del caciquisme local encara resistirien.

Els primers resultats de les eleccions municipals que s’anaven coneixent eren impressionats. A Madrid la Conjunción republicanosocialista havia guanyat fins al districte del palau reial. Els republicans van guanyar a gairebé totes les capitals de província i als nuclis urbans d’una certa importància, que era on el vot es podia considerar significatiu. A Madrid la gent es va llançar al carrer, mentre les forces de l’ordre no garantien al rei que hi poguessin fer front. El 13 d’abril va dimitir el darrer govern de la monarquia i el dia 14 Alfons XIII fugia per Cartagena, deixant al darrere la reina i els infants, que marxarien a part en tren.

LA REPÚBLICA A CATALUNYA

A les eleccions del 12 d’abril de 1931 el triomf republicà a Catalunya va ser total, amb la sorprenent victòria d’un partit acabat de crear, Esquerra Republicana de Catalunya, nascut dels intents de fusió dels republicans nacionalistes que van acabar pactant, en una conferència celebrada del 17 al 19 de març de 1931, la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, amb una direcció on figurarien Francesc Macià i Jaume Aiguadé (que procedien d’Estat Català), Lluhí Vallescà (del grup que publicava el periòdic «L’opinió»), Lluís Companys (del Partit Republicà Català) i Marcel·lí Domingo. El nou partit, que inicialment recollia simpaties de la CNT, tindria el seu seguiment entre la petita burgesia i les capes populars, mentre els sectors més lligats a la burgesia mitjana donaven suport a Acció Catalana Republicana.

El matí del 14 d’abril Lluís Companys decidí anar a l’ajuntament de Barcelona a reclamar l’autoritat d’alcalde de la ciutat. La gent anava acudint a la plaça de Sant Jaume, que cap a les dues de la tarda ja era plena. Macià arribava aleshores a l’ajuntament i s’abraçava a Companys. Van deliberar amb els altres polítics que s’havien anat aplegant i, per tal de posar-se en contacte amb la gent que hi havia al carrer, Companys va sortir al balcó per dir: «Queda proclamada la república a Barcelona. Ara el senyor Francesc Macià assumirà el govern de Catalunya». Llavors Macià i Companys van travessar la plaça, van entrar a l’edifici de la Diputació, i Macià va sortir al balcó dient que en nom del poble prenia possessió del govern de Catalunya; seguidament Ventura Gasol el presentava com a primer president de la República Catalana.

Macià, que començava a actuar amb un govern sense recursos, que hauria de viure inicialment dels de l’ajuntament, va nomenar Anguera de Sojo president de l’audiència —una tria poc afortunada, com es revelaria el 1934— i el general López Ochoa com a capità general (després de pressionar per telèfon el general Despujols perquè acceptés el canvi). Poc abans de les sis de la tarda va ordenar que s’alliberessin els presos polítics i socials de la Model, però un grup dels que esperaven impacients va calar foc a l’edifici i en van sortir els sis-cents presos, incloent els comuns i els tancats en cel·les de càstig; només hi van restar cinc atracadors.

A les deu de la nit un grup de gent amb pistoles i barres de ferro, amb molta presència femenina, van anar a la presó de les dones, un vell edifici de la ronda de Sant Pau, el van assaltar, van destruir els arxius i la capella, sense molestar les monges, van fer sortir les trenta-sis dones tancades (una es va amagar a les habitacions de les monges, perquè no volia fugir) i van calar foc a l’edifici.

El Paral·lel estava ple d’animació. A dos quarts d’onze de la nit un grup va voler assaltar la comissaria de Drassanes per destruir els fitxers; però la policia els va rebre a trets i hi va haver setze ferits, un dels quals va morir. A la mateixa hora el general López Ochoa es feia càrrec provisionalment de la capitania general. No hi va haver més conflictes; la policia assenyalava que el dia 14 hi havia hagut menys robatoris que en qualsevol dia normal. L’endemà alguns grups d’exaltats van assaltar la redacció d’un setmanari de dretes, el «Círculo monàrquico» de la Rambla i la Peña Ibérica.

A Madrid hi va haver d’entrada un ensurt amb la proclamació de Macià, ja que el que s’havia acordat a Sant Sebastià era una república espanyola que concediria a Catalunya un estatut d’autonomia, de manera que van enviar el 16 d’abril a Barcelona, en avió, Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Nicolau d’Olwer, que van arribar acompanyats per Carrasco i Formiguera, a entrevistar-se amb Macià i amb els nous governants. Les converses no semblen haver estat difícils i a les nou trenta de la nit els ministres facilitaven una notícia en què asseguraven que es compliria el pactat a Sant Sebatià: havien acordat que s’acceleraria l’elaboració d’un projecte d’estatut d’autonomia que, un cop aprovat per l’assemblea dels ajuntaments catalans, seria presentat com a ponència a les Corts constituents, i que el consell de govern que havia funcionat fins aleshores a Barcelona acceptava d’actuar en endavant «sota el nom de gloriosa tradició de govern de la Generalitat de Catalunya».

Macià encapçalaria ara un govern provisional amb gent d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Catalanista Republicà i de la UGT. Es van oferir llocs al sector moderat de la CNT, que no els va acceptar.

El 10 de juny es reunia una comissió, presidida per un independent, Jaume Carner, amb republicans d’esquerra i socialistes, però sense ni gent de la Lliga ni radicals, que es van desplaçar a un hotel de Núria i van redactar en deu dies un projecte d’estatut. Es va encarregar a una comissió, formada per Jaume Carner, Amadeu Hurtado i Rafael Campalans, la tasca d’anar a Madrid a presentar el projecte a Alcalá Zamora i negociar les modificacions que plantegés. Però el govern català no va voler esperar que es constituïssin les Corts que sortirien de les eleccions de juny de 1931, amb un ampli triomf de les forces d’esquerra, i es va apressar a fer un plebiscit entre els regidors dels ajuntaments i, després, un referèndum general que va treure a la vora de sis-cents mil vots afirmatius i poc més de tres mil negatius, si bé amb una abstenció del 38 per cent. Aquesta precipitació seria una de les causes que, en discutir-se el text de la Constitució espanyola, es deixés tot el referent a l’autonomia fora, considerant que s’havia de legislar separadament a través dels diversos estatuts.

La veritat era que el text constitucional feia pràcticament inacceptables molts dels punts de l’estatut de Núria, que pressuposava una república federal, el sol marc en què era viable un «estat autònom dintre la república espanyola», com deia aquell text. Per començar la Constitució proclamava la república espanyola com un «estado integral compatible con la autonomía de los municipios y las regiones», establia tot un seguit de limitacions i rebaixava la naturalesa de l’autonomia en determinar que totes les regions podien optar-hi, si ho demanaven, si votaven afirmativament dues terceres parts de la població i si, finalment, les Corts ho acceptaven, esdevenint així àrbitres de la situació, que restava independent de la voluntat de les comunitats afectades. Catalunya no seria un «estat autònom dintre la República espanyola», sinó una «regió autònoma dintre de l’estat espanyol».

A les Corts espanyoles l’estatut de Catalunya no es va començar a discutir fins a maig de 1932, quan ja feia gairebé un any del plebiscit celebrat a Catalunya. Però del que es tractava ara no era d’aprovar el projecte català, sinó de fer una llei republicana espanyola nova.

Començava al mateix temps una nova campanya anticatalana amb una gran projecció a la premsa, mentre a les Corts es posava tota mena d’obstacles a la discussió de l’estatut. Cambres de comerç, col·legis de notaris, ajuntaments, les universitats de Valladolid i de Sevilla i moltes altres institucions enviaven protestes contra l’estatut. Manifestacions als crits de «Castilla, siempre Castilla se alza contra la afrenta». Editorials de periòdics que deien que l’estatut era «un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía», i que suggerien que el remei més fàcil era el d’enviar l’exèrcit. A les Corts Ortega y Gasset demanava «café para todos», proposant «una España nueva constituida en grandes unidades regionales, cada cual con su gobierno local y con su asamblea comarcana de sufragio universal», contra la idea de donar les autonomies a «dos o tres regiones ariscas». La representació del grup agrari la tenia Antonio Royo Villanova, un anticatalà ferotge, que sostenia que el que havien d’acceptar els catalans era «la nación española».

Enmig de tot això la veu més comprensiva seria la de Manuel Azaña, que el 27 de maig va fer un gran discurs (seguit de rèpliques el 2 i 3 de juny), on feia una anàlisi de la història espanyola i sostenia que calia rectificar la línia que marcava el fracàs de l’antic règim monàrquic i del règim liberal parlamentari burgès del segle XIX. «Podríamos preferir que en este estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podrá ser que a alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento, y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alguien le parezca mejor; a mi me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España. Pero el caso es que esto, parezca bueno o malo, no ha ocurrido». I si l’assimilació no havia estat possible al segle XIX, quan el sentiment local era més dèbil, menys podria fer-se ara.

Els cinquanta-un articles del projecte de Núria quedarien reduïts a divuit en l’estatut definitiu, i moltes atribucions que s’hi demanaven es veurien retallades. Allà on el text de Núria atorgava a la Generalitat el dret a legislar respecte de l’ensenyament en tots els seus nivells, l’estatut deia que «podrà crear i sostenir» centres d’ensenyament, si bé deixava la porta oberta a un règim d’autonomia per a la universitat, amb garanties d’igualtat per a les dues llengües. Cal dir, però, que aquestes concessions, per limitades que fossin, van fer possible el gran esforç de la societat catalana en els terrenys de l’ensenyament i de la cultura, que van representar una de les realitzacions més importants de la Catalunya autònoma.

En el terreny de les finances, on el text de Núria preveia cedir a l’estat els impostos indirectes i quedar-se amb els directes, l’estatut limitava els recursos als impostos que l’estat cedís, i a un tant per cent en alguns dels no cedits, més els impostos, drets i taxes que corresponien a les diputacions provincials i els que la Generalitat pogués crear pel seu compte. La diferència més important, des del punt de vista polític, era que li negava un tribunal superior i li deixava només un de cassació, limitat a entendre en les matèries civils, administratives i en aquelles que tinguessin a veure amb la legislació atribuïda a la Generalitat.

Seria finalment la revolta de Sanjurjo, feta en nom de la unitat d’Espanya, la que precipités el vot favorable de l’estatut a les Corts espanyoles, que el van aprovar el 9 de setembre de 1932 per trescents catorze vots afirmatius, vint-i-quatre en contra i cent setze abstencions.

Les eleccions al Parlament català, celebrades el 20 de novembre —les primeres i úniques, fins al restabliment de l’autonomia el 1978— donarien, per un total de vuitanta-quatre diputats: cinquanta-sis d’Esquerra Republicana de Catalunya, quinze de la Lliga Regionalista, cinc de la Unió socialista, quatre del Partit Radical Autònom de Tarragona i un per cada un de quatre grups minoritaris (Unió Catalanista, Partit Republicà Federal, Unió Democràtica i Partit Catalanista Republicà). Pel desembre s’inauguraven les sessions i s’elegia Macià com a president de la Generalitat.

Després del seu fracàs electoral, la Lliga es va «refundar» el febrer de 1933, canviant el seu nom pel de Lliga Catalana i adoptant uns estatuts i un programa, que fins aleshores no havia tingut. Ben aviat les qüestions agràries li van donar l’oportunitat de convertir-se en l’òrgan de les classes conservadores.

La mort de Macià, el 25 de desembre de 1933, va dur Companys a la presidència de la Generalitat i iniciava les divisions en el si d’Esquerra, mentre que una Lliga reforçada en el seu paper opositor obtenia una victòria a les eleccions al Parlament de Madrid celebrades el novembre de 1933, on trauria vint-i-quatre diputats, contra els divuit d’Esquerra, sense que això alterés el seu paper minoritari al parlament català.

ELS PROBLEMES AGRARIS A CATALUNYA

A Catalunya els problemes agraris més importants eren els relacionats amb la rabassa morta i la parceria: és a dir, amb els contractes de conreu. El nucli de la lluita se centraria entorn de la rabassa morta, un contracte en què el propietari cedia el domini útil de la terra, plantada de vinya pel rabassaire, a canvi d’una part de la collita (1/3 o 1/4) durant el temps de vida dels ceps. Els rabassaires, representats per la Unió de Rabassaires —un sindicat de parcers, rabassaires, arrendadors i jornalers fundat per Companys el 1922—, reivindicaven la consideració del contracte com a perpetu i la possibilitat de redimir-lo com un cens.

En front d’ells, amb una intransigència creixent, tenien l’IACSI (Institut Agrícola Català de Sant Isidre), una entitat patronal de propietaris agrícoles fundada el 1851, que aniria creixent en associats a mesura en què agafava protagonisme, fins a arribar el 1933 a tenir més de tres mil socis i més d’un centenar d’entitats adherides (sindicats agrícoles, unions de colliters, etc.).

Les primeres mesures que va adoptar la república en aquesta matèria, a escala espanyola, van ser la de prohibir els desnonaments que no es fundessin en la manca de pagament de la renda, i la d’obrir un període de revisió dels contractes, que podrien rebaixar-se fins a un 50 per cent, presentant demanda al jutjat i abonant mentrestant només la meitat de la part de la collita, a reserva del resultat del judici. Això va provocar a Catalunya una allau de demandes de revisió que, en produir-se durant el temps de la verema, van crear una enorme tensió. De moment la Generalitat hi va intervenir per negociar un pacte que fixava que per aquella verema, i mentre seguien els judicis, es faria una rebaixa de les parts a la categoria immediata inferior. Va ser la sola transacció entre l’IACSI i la Unió de Rabassaires que es va arribar a realitzar; a partir d’aquell moment els propietaris declararien una guerra oberta a les negociacions.

Abans de l’estiu de 1932 s’havien presentat a Catalunya prop de trenta mil demandes de revisió —el 70 per cent de totes les de l’estat—, molt en especial a la zona vitícola del Penedès. Encara que la major part de les demandes van ser rebutjades pels jutges, els parcers podien apel·lar i entretant seguien pagant només la meitat del tracte anterior. El gran objectiu dels camperols era aconseguir una legislació que satisfés les aspiracions de rabassaires i parcers d’obtenir un accés gradual a la propietat.

Era evident que calia resoldre aquesta situació amb una llei que tingués en compte les circumstàncies específiques del camp català. La primera mesura, el 26 de juny de 1933, proposava resoldre els conflictes que s’havien produït mitjançant unes comissions mixtes de l’IACSI i de la Unió de Rabassaires, però com que els propietaris temien que els fossin desfavorables, no ho van acceptar. El 29 d’octubre de 1933 l’IACSI aconseguia de reunir a Barcelona trenta mil propietaris de tot Catalunya en una Assemblea de Defensa Agrícola que marcava el seu clar enfrontament a la Generalitat, a la qual demanava que deixés d’interferir en l’agricultura amb les seves lleis i disposicions.

Les coses van anar amb molta lentitud, fins que l’11 d’abril de 1934 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de contractes de conreu, que afectava «els de rabassa morta, parceria, masoveria, arrendament de terres…». La nova llei garantia una durada mínima de sis anys als contractes, donava dret al conreador a reclamar, en acabar-se el contracte, el valor de les millores que hagués fet i només admetia el desnonament per motius molt greus (en especial la cessació en el pagament de les rendes o parts de fruits), o bé si el propietari es comprometia a cultivar directament la terra per un període mínim de sis anys. Limitava la renda que es podia cobrar al 4 per cent del valor de la terra i donava al conreador el dret d’adquirir la terra que ell o la seva família haguessin estat cultivant durant més de divuit anys, abonant el seu valor segons els preus de la comarca i el valor de la producció dels darrers sis anys. En el cas de la rabassa el valor de la terra era, lògicament, el que tenia abans de plantar-se les vinyes. De tota manera es determinava que hauria de passar encara un període de dos anys abans no es poguessin iniciar aquesta mena de redempcions.

La mesura, que era prou moderada, va provocar una resposta ferotge dels propietaris, que la van impugnar a Madrid, davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, desconeixent així l’autoritat del Parlament de Catalunya. El tribunal la va declarar nul·la el 8 de juny i el Parlament va tornar-la a votar quatre dies més tard, mentre el govern català negociava amb el de la república i amb la Lliga un reglament d’aplicació que el pogués fer acceptable.

Els propietaris de l’IACSI no estaven per conciliacions i van decidir d’organitzar una marxa a Madrid per protestar i dissuadir el govern de seguir una política de negociació. A la vigília de la marxa un grup d’assaltants va calar foc a Barcelona a l’edifici de l’IACSI. A Madrid, els propietaris, rebuts per polítics de dretes com Gil Robles, Martínez de Velasco i Anguera de Sojo, van fer una declaració d’espanyolitat, reclamant que el govern de Madrid assumís immediatament l’exercici de l’ordre públic a Catalunya. L’«ABC» ho saludava dient: «Más de diez mil catalanes realizan en la capital de España una viril demostración de españolismo». Mentre Comorera ho denunciava com «una concentración típicamente fascista».

El primer d’octubre de 1934 el cap del govern espanyol, Ricardo Samper, anunciava que havia arribat a un acord amb la Generalitat que situava la Llei de contractes de conreu dins del marc constitucional. Va ser immediatament atacat a les Corts per Gil Robles, el cap de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), que l’acusava de voler resoldre per la via jurídica els conflictes amb Catalunya, en comptes de fer-ho políticament. En trobar-se abandonat fins i tot per Lerroux, el cap del seu partit, Samper va dimitir.

El president de la república, Alcalá Zamora, no podia gestionar la crisi més que dissolent les Corts o acceptant l’entrada en el govern de la CEDA. El dia 4, mentre s’estava esperant la llista del govern, el PSOE es disposava a posar en marxa un pla per declarar una vaga general revolucionària així que es produís l’anunci dels nous ministres de la CEDA, alliçonats com estaven per la forma en què el canceller Dollfuss, d’una ideologia política propera a la de la CEDA, havia liquidat la democràcia a Àustria.

LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE DE 1934

Reduir la història del que va passar a Catalunya als «fets del 6 d’octubre» i a l’escenari que envolta el Palau de la Generalitat, com s’ha fet en moltes ocasions, i com encara s’entesten alguns a fer, equival a convertir un procés revolucionari complex en un sainet. El marc més extens del qual cal partir és el de l’Europa de 1934, on s’estava consolidant l’avenç del feixisme. Era el temps en què a Viena, pel febrer de 1934, va esclatar una guerra civil en què s’enfrontaven les milícies feixistes i les socialistes. Esclafats els socialdemòcrates, el canceller Dollfuss els va il·legalitzar, va declarar partit únic el Front Patriòtic (una concentració de partits de dreta creada per ell) i va reformar la Constitució en un sentit cada vegada més proper al corporativisme feixista (Àustria deixava de ser una república per esdevenir un «estat cristià»). Cal entendre això, i la proximitat política de Gil Robles a un home com Dollfuss per entendre el pànic que va produir l’ascens de la CEDA al govern.^[16]

A Espanya els dirigents socialistes Largo Caballero i Prieto, atemorits pel triomf del nazisme a Alemanya, preparaven un moviment revolucionari des de desembre de 1933, un mes després del triomf electoral de la dreta. «Que la CEDA va a seguir el mismo procedimiento táctico que las derechas alemanas —deia Largo Caballero— es evidente. Y debemos adelantarnos a los acontecimientos». Havia de ser un moviment basat en la formació d’aliances obreres locals —ja que la CNT no volia col·laborar en un pla global a escala de l’estat—, sense comptar amb els republicans, amb la idea que el temps de la revolució burgesa s’havia acabat i que tocava ara el de la revolució socialista.

Mentrestant, a l’empara de la tolerància del govern de la dreta, els propietaris estaven iniciant al camp espanyol un procés contrarevolucionari, en un intent de frenar l’avenç de les resistències camperoles que s’havia produït en els anys de govern de l’esquerra. Va ser contra una mobilització camperola que tractava d’erosionar les regles del joc social tradicional que les dretes van organitzar, a partir de les eleccions municipals d’abril de 1933, una campanya, que, potenciada pel triomf electoral del mes de novembre,^[17] els va permetre d’iniciar una guerra social de la qual l’octubre de 1934 no va ser més que la resposta previsible (i en certa mesura provocada).

No hi feia res que les lleis no haguessin canviat, perquè ho havien fet les condicions reals als pobles, on es va desfermar la venjança contra els camperols que s’havien atrevit a plantar cara als patrons o que s’havien integrat en sindicats, que van ser condemnats a restar sense treball, a la vegada que els salaris tornaven a baixar per sota del nivell de 1931.

El govern no solament tolerava aquesta onada de violència patronal, sinó que la reforçava amb les seves mesures. Pel febrer de 1934 es va ordenar que tots els treballadors que havien estat instal·lats per ocupar provisionalment terres no cultivades a Extremadura, Andalusia, Toledo, Ciudad Real i Salamanca, com a resultat de les mesures d’intensificació dels cultius, havien de deixar-les abans del primer d’agost d’aquell mateix any; el 4 de maig de 1934 es tornaven als seus propietaris les terres que havien estat expropiades amb motiu de la revolta de Sanjurjo (les dels Grandes de España); el 28 de maig es van anul·lar les primeres lleis republicanes sobre salaris i ocupació (per exemple, la llei de termes municipals).

Tot anava preparant el clima per a una vaga general agrària, que havia de produir-se pel temps de la sega. Samper va intentar negociar, i els dirigents sindicals van esforçar-se per tal que la vaga fos pacífica, evitant provocacions que justifiquessin una resposta repressiva, però el ministre de la Governació, Rafael Salazar Alonso, que s’havia proposat aprofitar la situació per esclafar d’una vegada el moviment sindical agrari, va provocar la ruptura en declarar a finals de maig que la collita era «un servei nacional», il·legalitzant d’aquesta manera la vaga. A la vegada que, com una mesura preventiva, potenciava la destitució d’ajuntaments controlats pels socialistes i pels republicans d’esquerra, que eren reemplaçats per comissions gestores dominades pels radicals, facilitant d’aquesta manera la persecució a escala local de les organitzacions camperoles i dels sindicats.

Està prou clar que per a Salazar Alonso, que no va dubtar a expressar a les seves memòries les seves simpaties pel feixisme, la intenció d’aquestes mesures no era tant resoldre els problemes dels propietaris, com provocar un moviment que permetés al govern esclafar els sindicats: «A los revolucionarios —hauria dithay que provocarlos, llevarlos a la rebelión y así abortar la revolución antes de que sea demasiado tarde».

El dia 4 d’octubre, mentre s’estava esperant la llista del govern, el PSOE es disposava a posar en marxa el seu pla de declarar una vaga general revolucionària així que es produís l’anunci dels nous ministres de la CEDA. Largo deia que a ells no els podia passar el que als austríacs, i que disposaven de col·laboracions per evitar-ho, però les esperades complicitats militars i de la guàrdia d’assalt no van arribar a concretar-se.

Els partits republicans denunciaven que s’hagués lliurat el govern als enemics de la república i anunciaven el seu trencament amb les institucions, mentre el govern declarava il·legal la vaga que volien iniciar els socialistes i es disposava a reprimir-la. La vaga va tenir prou força, en especial al País Basc i a Astúries, mentre a Catalunya, on la CNT no participava en el moviment, Companys sostenia que era ell qui havia de dir el que s’havia de fer. Però malgrat l’èxit inicial de la vaga, la nit del 5 al 6 d’octubre no es van produir els moviments que esperaven Largo i Prieto.

A Madrid, on hi va haver «la vaga més general de la seva història», la revolució no va passar del combat de les milícies dels joves socialistes, que fracassarien en l’intent de prendre el ministeri de Governació, sense aconseguir la col·laboració que s’esperava dels militars ni dels guàrdies d’assalt.

La revolució tindria manifestacions per tot —a Aragó, Galícia, la Manxa, Andalusia, Extremadura, Salamanca, la Rioja, incloent-hi fenòmens puntuals com les revoltes d’Aguilar de Campos i Medina de Rioseco— i tindria dos escenaris principals, i molt distints, a Catalunya i a Astúries (i, en relació amb el focus asturià, al País Basc). Però no va ser la revolució que preparaven Largo i el PSOE. A Astúries era la de l’Aliança Obrera, que aglutinava socialistes i anarquistes; a Catalunya la de la Generalitat, els rabassaires i forces obreres diverses. Havent-se acabat a Madrid la revolució abans de començar, no hi va haver el moviment global que s’havia de dirigir des de la capital. Prieto va fugir a l’estranger i Largo, que va ser pres, diria que ell no era el cap de la revolució, malgrat ser president del PSOE i secretari de la UGT, sinó que aquell havia estat un moviment espontani de les masses.

Del que s’esdevingué a Catalunya coneixem sobretot el que té a veure amb l’actuació de la Generalitat, que estava alarmada davant de la voluntat de les dretes de retallar i retardar l’autonomia, com s’havia vist, no solament en el cas de la Llei de contractes de conreu, sinó en les dificultats que es posaven als traspassos. Companys dirà, en la seva compareixença al Parlament català el 5 de maig de 1936: «Catalunya patia uns moments de temença, ben fonamentada, que li fos arrencat o minvat l’estatut i que fossin falsejades les institucions republicanes».

El dia 6 d’octubre al matí se sabia que hi havia línies fèrries interceptades, que a Astúries el moviment revolucionari havia agafat una gran volada i que en alguns punts de Catalunya on el problema rabassaire era especialment sensible hi havia incendis d’esglésies i moviments diversos. A les quatre de la tarda el general Batet, cap de la divisió militar de Catalunya (l’equivalent de les antigues capitanies generals), va anar a visitar Companys, i li va parlar de la insurrecció d’Astúries en termes duríssims. Companys li va replicar que havia de prendre en compte que en aquells moments els grups republicans, no solament els d’esquerra sinó fins i tot alguns de dreta, havien manifestat que trencaven les relacions amb les institucions, i «que respecte del que fes la Generalitat o deixés de fer la Generalitat, ja profundament amargada per les coses que havien ocorregut anteriorment amb els governs d’una República que no semblava república, jo no podia dir res, perquè havia convocat el consell i m’havia de sotmetre al seu parer». Es va celebrar la reunió del consell i es va acordar tirar endavant amb la revolta.

Poc després de les vuit del vespre, davant dels manifestants que hi havia a la plaça de Sant Jaume, Companys va sortir al balcó i va proclamar l’«Estat Català de la República Federal Espanyola», a la vegada que invitava els dirigents espanyols de la protesta contra el feixisme a venir a Barcelona a establir un govern provisional de la república. La proclama acabava amb un visca Catalunya i un visca la república. Va telefonar aleshores al general Batet dient-li el que havia fet i que, «com que la república perillava», li demanava que es posés a les ordres del seu govern. Batet va consultar Madrid i Lerroux li va donar ordre de proclamar l’estat de guerra. Mentrestant l’ajuntament va decidir solidaritzar-se amb l’acció de Companys, a excepció dels regidors de la Lliga, però ni al carrer passava res —no hi havia el clima de participació popular del 14 d’abril— ni es va prendre cap mesura seriosa de defensa, confiant en els «exèrcits» que se suposava que havia preparat el conseller de Governació, Josep Dencàs. Mentre una part dels mossos d’esquadra marxaven a sopar, i Dencàs no prenia cap mesura, una bateria d’artilleria de l’exèrcit es va plantar a la plaça de l’Àngel. La major part dels guàrdies es van posar a les ordres de Batet, com corresponia un cop s’havia declarat l’estat de guerra, mentre Dencàs es limitava a llançar proclames incendiàries per ràdio des de la conselleria, i a tranquil·litzar Companys dient-li: «President ara us envio quatre-cents minyons», que no van arribar mai.

Els canons de l’exèrcit es van instal·lar finalment a la plaça de Sant Jaume i van disparar contra els dos edificis, l’ajuntament i la Generalitat, però no es va procedir a l’assalt. Disparaven sense càrrega explosiva i Batet, contrariant les ordres que se li donaven des de Madrid, allargava la situació, sabent que podia dominar-la sense fer víctimes innecessàries.

A les sis del matí Companys va telefonar a Batet per rendir-se, havent-se negat a fugir per la porta del darrere com podia fer (el comandant Pérez Farrás li va dir que tot estava perdut i que ell podria aguantar una o dues hores per cobrir la seva fugida). Els dirigents van ser portats al vaixell Uruguay, on va començar el judici militar contra ells.

Manel López Esteve, que ha fet el primer estudi global dels fets d’octubre a Catalunya, ens descobreix la importància de la mobilització obrera i, sobretot, la de l’àmplia participació de la pagesia pobra, que, per dir-ho amb les seves paraules, combatien per «convertir-se en propietaris de les terres que cultivaven en el cas dels parcers, mitgers i rabassaires, sense renunciar a les conquestes de caràcter parcial, especialment importants per a jornalers a temps parcial o complet, i per assegurar el benestar de la unitat familiar, però també de la comunitat, a través de la petita explotació com a element de desenvolupament social, en els casos dels pagesos petits propietaris».

Sense considerar aquest complex context de les revoltes agrària i obrera a escala espanyola, i dels moviments corresponents a Catalunya, amb unes característiques i una entitat pròpies, no es poden entendre correctament els esdeveniments protagonitzats per Companys.

EL BIENNI NEGRE

La rendició de la Generalitat va significar la detenció dels consellers —excepte Dencàs, que va fugir—, del president del Parlament, del rector de la Universitat Autònoma, Bosch Gimpera, etc. Pel gener de 1936 encara hi havia tres mil presos catalans del 6 d’octubre, i el país havia viscut entretant pràcticament en estat de guerra. D’entrada hi va haver un comandament militar fins que es va crear el càrrec de governador general de Catalunya.

Pel que fa a les forces d’esquerra, es va dissoldre l’Aliança Obrera i la CNT, que no havia participat com a entitat en els fets d’octubre, va sofrir també les conseqüències de la repressió. En aquestes circumstàncies era lògic que es produís una tendència a la fusió entre les forces de l’extrema esquerra, que va suposar dos processos diferents. Per una banda el Bloc Obrer i Camperol i la petita Esquerra Comunista d’Andreu Nin es van unir el setembre de 1935 en el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista). Per una altra, el Partit Català Proletari, la Unió Socialista de Catalunya i el Partit Comunista de Catalunya iniciaven un altre procés de fusió en el qual va acabar integrant-se també la Federació Catalana del PSOE, que va dur a la creació, el juliol de 1936, del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Els dos eren comunistes, però estaven dividits entorn del seguiment de Trotsky o de Stalin.

Hi va haver una diferència molt gran entre la repressió a Catalunya i a Astúries, on es va deixar en mans de l’exèrcit, que va actuar amb una brutalitat desconeguda fins aleshores, amb tortures i assassinats que anunciaven el que passaria a la guerra civil. A Catalunya la repressió, malgrat tots els abusos de procediment, va funcionar per la via judicial. Després del consell de guerra contra els militars revoltats a Barcelona el govern volia aplicar la pena de mort a dos dels seus comandaments, Enric Pérez Farràs i Frederic Escofet. Alcalá-Zamora, que s’havia vist obligat pel govern a signar l’indult de Sanjurjo, ho va objectar i va aconseguir que la pena de mort fos commutada per presó perpètua. A les seves memòries dirà que volia evitar que matessin Companys, com possiblement hauria volgut fer la CEDA. El 6 de juny de 1935 Lluís Companys i els consellers de la Generalitat eren condemnats a trenta anys de presó per «rebel·lió militar».

La CEDA es va indignar fins a tal punt de l’indult de Pérez Farrás, que considerava com una vulneració de la llei per part del president de la república, que va dir als generals Franco i Fanjul que no s’oposaria a una solució de força i que estava disposada a «seguir el camino que el mismo ejército marcara». Però Franco y Fanjul opinaven que no era el moment adequat, ja que no podien garantir que, com a resultat d’un cop que fracassés, el poder no caigués en mans de l’esquerra.

Pel que fa a la situació política de Catalunya, no es va aconseguir el que volien els monàrquics i una part de la CEDA, que era l’anul·lació de l’Estatut, però sí la seva suspensió indefinida, deixant el poder en mans d’un governador general designat pel govern, que va ser en primer lloc Manuel Portela Valladares.^[18] Es va anul·lar la Llei de contractes de conreu i, com a conseqüència, molts rabassaires i parcers van ser expulsats de la terra.

Era difícil, però, mantenir l’estabilitat d’uns governs espanyols on participaven radicals, cedistes, agraris i altres grups de dreta, com els liberal demòcrates de Melquiades Álvarez, que tenien difícil posar-se d’acord per tal de decidir les proporcions de poder que tocaven a cada un. Sense comptar que el president de la república, que es malfiava de tots, els vigilava i obstaculitzava la seva gestió. De fet es pot dir que la sola cosa que els unia era la por comuna de les esquerres i de la revolució. Martínez de Velasco, del Partit Agrari, deia que el sol motiu pel qual havia acceptat d’entrar en un govern Lerroux havia estat donar suport al govern perquè esclafés les revoltes d’Astúries i de Catalunya.

A mitjans de 1935, desafiant els inconvenients que implicaven els empresonaments i la repressió, es va constituir clandestinament a Catalunya un comitè de les esquerres format per les forces que havien integrat el govern de la Generalitat, amb la intenció d’impulsar campanyes en favor de l’amnistia. Quan es van anunciar les eleccions de febrer de 1936, el comitè es va posar en contacte amb els presos de la Generalitat, que eren al Puerto de Santa María, on el mateix Companys va aprovar que se seguís una política d’aliança d’esquerres semblant a la del Front Popular espanyol, dient: «És la lluita de la democràcia contra el feixisme».

Es va haver d’anar amb pressa per constituir un Front d’Esquerres de Catalunya de composició molt àmplia. La CNT —que havia sofert en aquests anys una divisió interna entre els «trentistes», partidaris d’una línia d’acció sindicalista, i els «faïstes», que ho eren de l’acció revolucionària, com ho havien mostrat en la insurrecció de l’Alt Llobregat el 1932— havia de mostrar-se públicament aliena a les eleccions, però la necessitat de l’amnistia els va fer menys bel·ligerants. El 4 de febrer es va signar el pacte, amb vint-i-un membres d’Esquerra republicana, cinc d’Acció republicana, quatre d’Unió Socialista, dos del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, dos del Partit republicà d’Esquerra (que era la branca catalana d’Izquierda Republicana), dos de la Unió de Rabassaires i un de POUM, PCC, PCP i PSOE (és a dir, trenta republicans, vuit socialistes i comunistes, i dos representants dels rabassaires).

Al Front Català d’Ordre, la candidatura unitària de la dreta, hi havia vint homes de la Lliga, nou d’Acció Popular, cinc tradicionalistes, quatre radicals (entre els quals el mateix Alejandro Lerroux), un monàrquic de dreta, un valencianista i un independent. Resulta difícil pensar en un final més indigne per a Cambó i la Lliga que l’aliança amb un Lerroux que havia hagut de deixar el poder per la seva implicació en diversos escàndols de corrupció, com el de l’«estraperlo».

Durant la campanya les esquerres van insistir sobretot en l’amnistia als presos polítics i socials i en la readmissió dels acomiadats, a la vegada que preconitzaven una política moderada, que insistia sobretot en la defensa de l’estatut contra el front anticatalanista i monàrquic: el seu lema era «Per la república, l’estatut de Catalunya i la llibertat dels presos». La campanya de la dreta, que va tenir el suport dels bisbes de Barcelona i de Girona, es feia contra l’amenaça de la revolució, en defensa de la propietat, la religió…

El resultat va ser una victòria aclaparadora de les esquerres, superior a la que va obtenir el Front Popular en la resta de l’estat. El 17 de febrer dimitia Fèlix Escalas del càrrec de governador, reemplaçat provisionalment per Joan Moles, a la vegada que començaven a reintegrar-se els ajuntaments destituïts per la dreta. El 21 de febrer Azaña decretava una amnistia i Companys i els seus consellers sortien del Puerto de Santa María i anaven directament a Madrid, per pressionar Azaña per tal que es revoquessin les lleis limitadores i fossin reconeguts com a legítim govern de la Generalitat, negant-se a tornar a Barcelona si no es complia aquest requeriment. El 26 de febrer el Tribunal de Garanties Constitucionals autoritzava el Parlament de Catalunya a reunir-se per elegir president de la Generalitat i el dia 29 Companys era reelegit per aclamació, amb l’abstenció de la Lliga. El primer de març el govern de la Generalitat feia una entrada triomfal a Barcelona i Companys deia des del balcó de la plaça Sant Jaume: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer». L’endemà es restablia la Llei de contractes de conreu.

A diferència del que passava a la resta d’Espanya, de febrer a juliol de 1936 Catalunya era un territori sense violència, on l’esquerra no practicava la revenja i la Lliga deixava governar (potser per això mateix els organitzadors del cop militar del 18 de juliol no la van tenir en compte). Un informe diplomàtic britànic assegurava que la primavera de 1936 «Catalunya (…), normalment un bon baròmetre per Espanya, estava tranquil·la».

GUERRA I REVOLUCIÓ

El 18 de juliol de 1936 començava a la Península la revolta que els militars feia anys que preparaven. Van fracassar de fet, en no aconseguir d’imposar-se a Madrid, Barcelona o València, i aquest fracàs va transformar el que pretenia ser un cop de força que els donés el poder immediatament en una llarga guerra civil en què els militars revoltats van tenir l’ajut dels governs de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, mentre la república era abandonada a la seva sort pels governs democràtics de França, Gran Bretanya o els Estats Units, que, emparant-se darrere d’un comitè internacional de no-intervenció, van facilitar el triomf dels militars. Només els subministraments soviètics, pagats amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, i l’heroica ajuda dels voluntaris de les Brigades Internacionals, vinguts de tot el món en viatges que havien de fer-se en la clandestinitat, van donar suport al que bona part de l’opinió pública mundial veia com un projecte de democràcia avençada amenaçat pel feixisme internacional.

La forma en què s’havien desenvolupat les coses a Espanya donaria lloc a una dualitat de poders entre els governs, que tenien la legitimitat d’haver guanyat les eleccions, però que havien estat desbordats per un aixecament militar que no havien sabut prevenir, i els grups revolucionaris que havien fet front a la insurrecció militar: una dualitat que va donar lloc a combinacions complexes dels dos poders.

A Catalunya, on la Generalitat no tenia atribucions en matèries de defensa, la revolta militar que havia de dirigir el general Goded, amb una col·laboració civil més aviat minsa de carlins i falangistes, va ser vençuda el 19 de juliol als carrers de Barcelona, gràcies en bona mesura a l’esforç de la resistència popular i obrera. D’ací que inicialment coexistissin en el poder la Generalitat i un Comitè Central de Milícies Antifeixistes integrat per republicans d’esquerra i membres de la UGT, del PSUC, de la FAI i de la CNT. Comitès semblants, amb composició i noms diferents, s’estendrien per tot Catalunya.

No seria fins al 26 de setembre quan tots els partits i sindicats, incloent els anarquistes, s’integrarien al govern de la Generalitat. De desembre de 1936 a juny de 1937 aquest govern seria presidit per Josep Tarradellas (amb consellers d’Esquerra, de la CNT, del PSUC, del POUM i de la Unió de Rabassaires), en el que seria el primer pas per recuperar l’autoritat i posar fi al poder local dels comitès. Paral·lelament es creaven el Consell d’Economia (amb quinze consellers, dividits entre cinc llibertaris, cinc marxistes i cinc representants de l’esquerra petitburgesa) i el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), presidit pel cenetista Joan Puig i Elias. Cal destacar el fet que els avenços que en el terreny de l’educació i de la cultura s’havien realitzat per obra del govern autònom en els anys anteriors es van mantenir en la mesura del que es va poder durant la guerra civil.

El predomini inicial de l’actuació espontània, com a conseqüència de la debilitat del poder de la Generalitat, tindria dos greus inconvenients per al procés revolucionari. El primer, que naixia del repartiment d’armes i del paper que comitès i patrulles de control van assumir en el manteniment de l’ordre públic, va ser el de generar una violència interna que, mancada d’un control que fixés els límits, va dur a excessos contraproduents per a la pròpia revolució.

El caràcter anticlerical dels moviments populars, explicable com a resposta al paper que havia exercit l’Església en la vida del país, conduiria, com en altres ocasions anteriors, a la crema d’esglésies, però aquesta vegada el fenomen va anar acompanyat d’una terrible violència contra les persones, que va multiplicar les víctimes eclesiàstiques (1.541 sacerdots i 896 religiosos). Amb ells van caure terratinents i empresaris, a la vegada que persones conegudes per la seva filiació de dreta, com els carlins. Al camp els pagesos es van cobrar els deutes pendents de dècades de tensions, en especial els de la repressió del moviment d’octubre de 1934, però hi va haver també víctimes molt distintes, com les que feien els grups armats que recorrien els pobles escorcollant domicilis i apropiant-se dels recursos que trobaven, o els camperols que, com els de La Fatarella, es resistien a la col·lectivització forçada de les seves terres.

Per explicar aquesta xifra de 8.352 víctimes, en la seva majoria fruit d’assassinats i d’execucions sense cap garantia judicial, que es van produir sobretot entre juliol i setembre de 1936, cal considerar, a més, que l’obertura de les presons i la permissivitat regnant va afavorir la presència de delinqüents comuns entre els revolucionaris.

Ho va denunciar des del primer moment el dirigent sindicalista Joan Peiró en el seu llibre Perill a la reraguarda, on sostenia que: «El vertader revolucionari, que accepta les injustícies del poble en els primers moments de la convulsió —perquè ningú no és capaç de controlar un poble desbordat— formula seguidament els principis de la justícia revolucionària, i a ells s’até amb normalitat». El que havia passat a Catalunya, i a Espanya, era que «enmig d’un poble desbordat, s’hi han introduït els amorals, els lladres i els assassins per professió i per instint. I quan el poble desbordat ha estat contingut en el moment que devia contenir-se, els altres, els amorals, han continuat robant i assassinant per a deshonra de la Revolució i per a escarni dels qui es juguen la vida als fronts de guerra».

El segon inconvenient tenia a veure amb la forma de fer la guerra. Les milícies voluntàries dels grups d’esquerra i dels sindicats van ser vitals per frenar el triomf dels insurrectes al front d’Aragó, però, aturat el primer cop, no eren igualment aptes per a una campanya d’ofensiva contra exèrcits ben organitzats com els franquistes.

Malgrat els esforços per sotmetre’ls a una organització regular, amb la creació d’un exèrcit popular, no era fàcil subjectar aquests combatents voluntaris a la disciplina dels oficials professionals, dels quals sovint es malfiaven. La manca d’entrenament tàctic feia que ataquessin amb molt risc, que malbaratessin la munició disparant sense control i que, en ocasions, fugissin desordenadament, deixant les armes sobre el terreny (o bé que es neguessin a tornar-les quan eren retirats a la rereguarda, on volien utilitzar-les per fer la revolució). Encara que inicialment el número de voluntaris va ser, a escala de l’estat, més gran del cantó republicà que del feixista, els franquistes van aconseguir de sotmetre les milícies falangistes i requetès a la disciplina de l’exèrcit i les van manejar amb una eficàcia que no tenien els grups del cantó republicà, als quals no es podia negar un valor heroic que, sense organització ni disciplina, no bastava.

L’OBRA CONSTRUCTIVA DE LA REVOLUCIÓ: LES COL·LECTIVITZACIONS

En l’Espanya republicana en guerra no solament hi havia desordre, incendis d’esglésies, i violència, sinó també un desenvolupament molt important de la reforma agrària i l’experiència complexa de les col·lectivitzacions, que va des dels plantejaments utòpics de les comunes agràries anarquistes d’Aragó, pròpies de zones d’agricultura de subsistència, fins a la complexa organització de la col·lectivització industrial a Catalunya.

En el terreny de la política econòmica les primeres mesures que es van prendre a Catalunya van ser la reducció dels lloguers modestos, l’augment dels salaris en un 15 per cent i l’establiment de la setmana de treball de quaranta hores. El més transcendental, però, va ser la forma en què es va procedir a posar ordre en la confiscació del béns —finques o indústries— abandonats pels seus propietaris, amb la formació de comitès obrers de control i la creació de comitès formats per delegats del govern i empleats per dirigir bancs i empreses d’assegurances.

La col·lectivització industrial, en la seva forma global i organitzada, va ser essencialment un fenomen català. Regularitzava la situació de fet de la presa de control d’un 70 a un 80 per cent de les empreses pels treballadors que es va produir en les primeres setmanes després de la revolta. L’11 d’agost de 1936 es creava el Consell d’Economia de Catalunya, presidit per Josep Tarradellas com a conseller d’Economia, amb una àmplia participació dels partits en el govern. En la base del projecte hi havia un programa d’onze punts, el pla de transformació socialista del país, que harmonitzava les aspiracions dels sindicalistes, de l’Esquerra Republicana i dels comunistes.

El 24 d’octubre de 1936 es publicava el Decret de collectivitzacions i control obrer, que determinava que «la substitució de la propietat individual per la col·lectivitat la concep el Consell de la Generalitat col·lectivitzant els béns de la gran empresa, és a dir, el capital, i deixant subsistir la propietat privada dels béns de consum i de la petita indústria». D’acord amb això es col·lectivitzaven totes les empreses industrials i comercials que el 30 de juny de 1936 tenien més de cent treballadors i aquelles els propietaris de les quals haguessin estat declarats facciosos o haguessin fugit. Les empreses de menys de cent treballadors podien col·lectivitzar-se si hi estaven d’acord la majoria dels treballadors i els propietaris, i les de cinquanta a cent treballadors, si ho decidien les tres quartes parts dels treballadors. «Seran adaptats al servei de l’empresa col·lectivitzada els antics propietaris o gerents, els quals es destinaran al lloc on per llurs aptituds de gestió o tècnics, sigui més convenient llur col·laboració».

La gestió directiva pertanyia a un consell d’empresa nomenat pels treballadors en assemblea general, amb un interventor de la Generalitat nomenat pel conseller d’economia d’acord amb els treballadors, que formaria part del consell.

Els beneficis que s’obtinguessin anaven: un 50 per cent a la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya, un 15 per cent a atencions socials col·lectives, un 20 per cent es destinava a reserves i amortitzacions, i un 15 per cent restava de lliure disposició per les assemblees de treballadors.

En les empreses no col·lectivitzades —privades— s’establien comitès obrers de control. Els plans generals de cada ram d’indústria els formarien els consells generals d’indústria, integrats per quatre representants dels consells d’empresa, vuit de les centrals sindicals i quatre tècnics nomenats pel consell d’economia. Aquests consells generals formulaven els plans de treball, fixaven els preus i regulaven la producció. Les seves decisions afectaven també les empreses privades, que hi eren representades conjuntament pel patró i pel comitè de control, però que no tenien vot. La col·lectivització es va estendre fins al punt que, com diu Ignasi Cendra, «a Barcelona, els taxis, les barberies i els restaurants estaven col·lectivitzats».

El 26 de desembre de 1936 s’establia una classificació industrial i el 9 de juliol de 1937 es publicava el decret que estructurava els consells generals d’indústria. El 10 de novembre de 1937 es creava la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial, que havia d’ajudar els consells generals d’indústria en les tasques d’obtenció i gestió dels capitals.

Com es pot veure, la col·lectivització —que el govern de Madrid, que hi era oposat, va dificultar tant com va poder— es feia amb fórmules mixtes, que no eren ni les de l’apropiació sindical que volien els anarquistes, ni la planificació centralitzada a la manera soviètica. En això, hi van influir sectors republicans que entenien la necessitat de controlar els rams dominants de la producció durant la guerra, però que volien evitar al mateix temps la despossessió de la petita propietat.

Aquest sistema, que ha estat qualificat de socialista descentralitzat amb autogestió obrera, va funcionar d’entrada amb les dificultats de proveïment causades per la guerra, que van fer caure inicialment els índexs de producció. Més endavant, però, la producció es va mantenir estable fins a l’abril de 1938, en què va començar l’ocupació de Catalunya. Una opinió generalment difosa sosté que quan els patrons van recuperar les empreses, després de 1939, les van trobar en perfecte estat, i en alguns casos amb millores.

Altra cosa eren les col·lectivitzacions agràries. El decret sobre la terra del govern de Madrid de 7 d’octubre de 1936 confiscava les terres dels facciosos i dels propietaris que les havien abandonades i havien fugit, que es repartien als camperols, deixant als pobles mateixos la decisió de fer un repartiment individual o adoptar una organització col·lectiva. En conjunt, dels 5,5 milions d’hectàrees de terres confiscades en la zona controlada pel govern de la república, uns tres milions van ser destinats a explotació col·lectiva. De col·lectivitzacions agràries, n’hi hagué unes 450 a Aragó, 340 a València, unes 250 a Andalusia i Castella i unes 200 a Catalunya. La majoria eren d’àmbit municipal i moltes funcionaven sobre la base d’una aliança entre la CNT i la UGT en un sindicat únic, si bé a Aragó hi predominaven les anarcosindicalistes.

A Catalunya, la Generalitat, seguint la tradició de les lluites agràries del país, autoritzava únicament la col·lectivització de les grans finques confiscades i afavoria sobretot l’accés a la propietat per part dels arrendataris, rabassaires i mitgers. Però hi va haver prou casos en què les pressions de grups de filiació anarquista van imposar localment la col·lectivització.

LA CRISI DE MAIG DE 1937

La crisi política més greu que es va produir a Catalunya va ser la de maig de 1937, quan va esclatar obertament l’enfrontament entre les forces antifeixistes catalanes, que es mantenia larvat des de l’inici mateix de la revolució.

En termes polítics el conflicte enfrontava republicans, socialistes i comunistes, partidaris de mantenir una disciplina centralitzada per tal de guanyar la guerra, i els anarquistes (és a dir, la CNT, la FAI i grups extremistes com «Los amigos de Durruti») i els homes del POUM, entestats a conservar la plena autonomia d’actuació per fer immediatament la «revolució socialista» que havia de completar la «revolució democràtica» de juliol de 1936.

El xoc, iniciat el 3 de maig de 1937 amb motiu de l’intent, realitzat per les forces d’ordre públic al servei de la Generalitat, de desallotjar els anarquistes de la Telefònica, on interferien en les comunicacions, va transformar-se en una guerra civil que va tornar a veure com s’aixecaven de nou les barricades a la ciutat de Barcelona, i que, en cinc dies de combats, va produir almenys dos-cents divuit morts. La violència, que s’estendria per la resta de Catalunya, es va veure desautoritzada per dirigents anarquistes com Garcia Oliver i Federica Montseny, i va ser finalment reprimida amb l’ajut d’uns milers de guàrdies d’assalt que el govern de la república, instal·lat aleshores a València, va enviar el dia 6 de maig.

La crisi va deixar tocat el cap del govern espanyol, Largo Caballero, que no volia reprimir el POUM per la seva participació en els successos de Barcelona, tal com el PCE exigia, i va acabar amb la seva dimissió, i amb la formació, el 17 de maig de 1937, d’un nou govern presidit per Juan Negrín que, amb reestructuracions, seguiria fins a la fi de la guerra.

Malgrat la culpabilització del POUM,^[19] instigada en especial pels serveis soviètics a Espanya, que van ser els responsables directes de l’assassinat d’Andreu Nin, la vida quotidiana va recuperar a Catalunya un aire de tranquil·litat que sorprenia un diplomàtic britànic, Ralph Skrine Stevenson, que el 25 de novembre de 1938 escrivia a lord Halifax que els possibles excessos de la revolució eren cosa del passat: «L’Espanya roja presenta avui una imatge ben diferent. Hi ha una aparença de disciplina i d’ordre. La gent de les ciutats i dels camps va al seu treball pacíficament, les cues pel menjar són ordenades i, d’una manera més o menys confusa, sembla que les coses es van fent». La situació real de la guerra, però, feia il·lusòries aquestes previsions.

DERROTA I EXILI

Les conseqüències més greus dels fets de maig les patiria la Generalitat de Catalunya, que va perdre d’entrada el control de l’ordre públic, que passaria a mans del govern de la república, i va haver de resignar-se a tot un seguit de restriccions i interferències a la seva activitat, subordinada finalment a la del govern central quan aquest es va traslladar a Barcelona, a finals d’octubre de 1937.

La marxa de la guerra era desastrosa. La tardor de 1937 la República perdia el nord d’Espanya i el general Franco es trobava amb més forces disponibles per iniciar l’atac cap al Mediterrani. El fracàs de l’ofensiva republicana a Terol (desembre de 1937-febrer de 1938) va donar pas a una ofensiva franquista a l’Aragó, que duria el 3 d’abril de 1938 a l’ocupació de Lleida i de Gandesa (Franco va aprofitar la seva entrada a Catalunya per abolir l’estatut d’autonomia), i que el 15 d’abril arribaria al mar per Vinaròs, aïllant Catalunya de la resta del territori republicà. Resulta difícil explicar-se per què, en uns moments en què la conquesta de Catalunya semblava al seu abast, Franco va optar per adreçar les seves forces cap a la conquesta de València.

La població civil vivia en aquells moments a Catalunya en unes condicions difícils, que s’agreujarien davant la decisió italiana d’iniciar els bombardeigs en massa sobre Barcelona i el seu entorn (bombardeig de Granollers del 31 de maig de 1938), amb la intenció d’accelerar, gràcies a la desmoralització de la població civil, la fi d’una guerra que Mussolini pensava que Franco dirigia amb excessiva lentitud. I és que a Franco li interessava una conquesta lenta, que li permetés esclafar tota la resistència i, a la vegada, anar imposant entre els revoltats el seu poder personal.

El govern de la república va voler fer un nou esforç de resistència a l’Ebre, reclutant noves forces, amb bon nombre de soldats adolescents, en un esforç humà que va recaure essencialment sobre Catalunya. Els combats, iniciats el 25 de juliol de 1938, van tenir uns èxits inicials que els franquistes van aturar amb nous reforços i amb la seva superioritat aèria. Després de cent quinze dies de combats, fins al 16 de novembre de 1938, el resultat eren setanta mil baixes republicanes, amb uns vint mil morts, i la pèrdua de grans quantitats de material. En paraules de Gabriel Cardona, «després de l’Ebre ja no quedaven reserves humanes ni materials a Catalunya».

No hi havia cap possibilitat d’organitzar una resistència seriosa a l’ofensiva que l’exèrcit franquista iniciaria a finals de desembre de 1938. La marxa de les seves tropes, superiors en nombre i en equipament, anava acompanyada per brutals bombardeigs de les poblacions. L’avanç cap a Barcelona va ser ràpid i va culminar amb l’entrada a la ciutat el 26 de gener de 1939. Per sort, el camí de la frontera francesa restava obert i la fugida va permetre escapar un gran nombre de persones que, d’altra manera, haurien caigut sota la ferotge repressió franquista.

Juntament amb els polítics i els soldats fugien multituds de civils, en un èxode sense precedents en la nostra història en què es calcula que van travessar la frontera francesa prop de cinccentes mil persones, repartides per meitats entre civils (incloent cent setanta mil dones, nens i vells) i militars.

A França una gran part dels homes que estaven en bones condicions físiques van ser tancats en camps de concentració prop de la frontera, localitzats els més grans, com el d’Argelers, en platges inhòspites on, en un hivern glacial, els reclusos havien de sobreviure sense abric ni aigua potable i insuficientment alimentats, que és el que explica que en morissin a milers. La resta dels refugiats eren classificats i repartits en centres d’acollida dispersos per França. Les xifres sobre els que, pressionats pels francesos, van optar per tornar a Espanya i els que van triar restar a l’exili són tan diverses com dubtoses. En línies generals es calcula que en el transcurs de 1939 van tornar dos terços dels fugitius i que a finals d’any restaven encara a França uns 182.000.

Els més afortunats, entre els quals els dirigents polítics i els intel·lectuals, van trobar acollida en diversos països, sobretot a Mèxic i a Xile. Dels que restaven a França, molts van ser integrats en CTE (companyies de treballadors estrangers), en especial en produir-se la declaració de guerra a Alemanya; al començament s’hi enrolaven voluntaris, després pràcticament forçats, ja que les autoritats franceses volien tancar els camps. Alguns van ser integrats a l’exèrcit com a soldats estrangers i van sofrir la sort de ser tractats pels alemanys com a combatents irregulars i enviats als seus camps de la mort. El 24 d’agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va ser interceptat pels alemanys, que van tancar els homes a Mauthausen, mentre les dones i els nens eren obligats a tornar a l’Espanya de Franco, on els esperaven la repressió, la fam i la misèria.