1. LA FORMACIÓ D’UN ESTAT NACIONAL

ELS ORÍGENS

Quan apareix la primera comunitat humana que es pot identificar amb Catalunya? En un territori en què els francs havien conquerit Girona (785) i Barcelona (801) es va instal·lar un protectorat carolingi on els comtes, nomenats pels reis francs, assumien funcions de representació, d’administració, militars i de justícia. El primer comte de Barcelona fou Bera, destituït el 820, al qual seguirien una successió de titulars, triats de vegades entre els notables de les famílies locals, mentre que altres eren d’origen franc. Els musulmans d’al-Andalus veien els habitants d’aquesta comunitat com independents de l’imperi carolingi almenys des de 940.

La seva continuïtat sofriria una greu sotragada el 985, amb motiu de l’assalt d’al-Mansur a Barcelona, que va tenir greus conseqüències immediates —una gran part dels habitants de la ciutat, diu Bonnassie, van ser passats a degolla i «llargues caravanes d’homes i de dones encadenats van ser portats a Còrdova» però que no seria tan transcendent a la llarga com pretendria la historiografia posterior, que en volia fer un punt de partida de la sobirania.

El relat tradicional sostenia que, en produir-se l’ascens al tron de França de la nova dinastia dels Capet, el 987, es van trencar els darrers llaços de dependència que unien els comtats al regne franc, ja que aquest s’havia mostrat incapaç d’oferir-los protecció. Aquesta visió simplificada dels orígens de la independència, a la qual s’afegiria més endavant la llegenda dinàstica de Guifré el Pelós (870-897), el darrer comte que va ser nomenat per un rei franc, no fa més que ocultar la realitat d’una construcció de la unitat territorial que va ser molt més llarga i complexa.

Mentrestant, la repoblació anava avançant cap al sud, protagonitzada pels «pobres diables que, empesos per la fam, anaven de mica en mica guanyant nous camps sobre les garrigues i els alzinars», en una zona de frontera en què els castells tenien assignada la funció de la defensa. No vol dir això que es tractés de terres buides que eren ocupades per gent que s’havia refugiat a les muntanyes, sinó que la tasca d’expansió dels cultius seria realitzada conjuntament pels camperols que ja hi residien i pels nouvinguts. Segons Jordi Bolós, les terres ocupades de nou eren dividides «en parcel·les equivalents» que es donaven als repobladors; «sovint aquests primers repobladors, pagesos rics o petits nobles, atreien una segona onada de pagesos, a qui cedien una part de les terres que ja s’havien repartit primerament».

Aviat, des del segle XI, apareixeran, o reapareixeran, una sèrie de trets que han caracteritzat la història agrària de Catalunya fins al segle XIX, en especial les formes de cessió de terres a cens, generalment a part de fruits (una anticipació dels contractes emfitèutics, que es desenvoluparan plenament des del segle XIII), que afavorien l’esforç de les famílies pageses que cultivaven cereals als plans, acompanyats per arbres fruiters i oliveres, i que escalaven els vessants de les muntanyes amb bancals destinats sobretot a la vinya, que pot créixer en terres d’escassa qualitat. A la vegada s’avençava en l’aprofitament de l’aigua en el desenvolupament conjunt dels molins, destinats a la moltura dels grans, i del reg.

Al mateix temps els comtes restablien les esglésies i fundaven monestirs —Cuixà (878), Ripoll (879), Sant Joan de les Abadesses (887)— que serien, a la vegada, elements vertebradors de la nova societat i centres de cultura.

Cap a l’any 1000 aquestes terres no formaven encara una unitat política, sinó que eren «una juxtaposició de comtats independents units per una identitat de llengua i una comuna acceptació de la preeminència barcelonina»: un Principat sense príncep i sense nom (de fet, la denominació mateixa de Principat no serà usada fins cap a 1350, en temps de Pere el Cerimoniós), integrat per uns comtats que, com ha dit Bisson, «constituirien més endavant Catalunya en combinacions canviants i turbulentes».

No hi havia estat, però hi havia els fonaments d’una nació, en el sentit que planteja Azar Gat que, contra les teories sobre comunitats imaginades i tradicions inventades, reivindica la importància originària del que hi ha al darrere d’aquestes: la realitat d’unes identitats nacionals basades en el parentiu, l’etnicitat, la llengua i una cultura compartida, que lluny de ser purament arbitràries, estan profundament arrelades, i que, encara que estiguin sempre evolucionant, «figuren entre les més duradores de les formes culturals». Ho corrobora en aquest cas Bisson quan sosté que a Catalunya «el concepte de nació passa al davant del d’Estat» i que «no hi ha dubte que en algun sentit la nació catalana data d’abans del segle XII».

El debilitament dels musulmans després del desmembrament del califat de Còrdova va convertir en una font de riquesa les relacions de pau i de guerra —de prestació de serveis armats o de cobrament de pàries— amb els nous reietons, ja que els catalans, com ha explicat Bonnnasie, van ser sobretot, en relació amb el món musulmà peninsular, exportadors de «mà d’obra nombrosa, altament especialitzada en l’ofici de les armes, i sembla que remarcablement equipada». D’aquestes relacions procedeix la moneda d’or musulmana, els mancusos, que abundaran des de finals del segle X (des de 1018, a més, se n’encunyen a Catalunya).

L’element essencial del progrés ha estat l’expansió de la població i de la producció agrícola per obra, substancialment, de l’esforç dels pagesos, una denominació que, com remarca Salrach, acabarà encloent tota una diversitat de condicions: «els esclaus que treballen la terra, els tinents servils o no dels grans propietaris, els petits propietaris i els petits hisendats locals que mig treballen la terra i mig viuen de renda».

Aquest és un punt en què cal aturar-se per situar-nos en el marc general de la història d’Europa. Mentre a la investigació acadèmica actual hi ha predominat la tendència a seguir el procés que ha creat les estructures polítiques i jurídiques de l’ordre feudal —i a considerar, en paraules de Fossier, que aquestes han tingut «un paper determinant per al creixement ulterior»—, s’ha deixat en l’oblit un fet tan important com són les grans rompudes de terres que haurien significat, en paraules de Marc Bloch, «el més gran augment de la superfície de cultiu que els nostres sòls han vist des dels temps prehistòrics».

Bloch datava aquesta gran expansió dels segles XI al XIII; però avui es tendeix a cercar el seu origen en un procés que s’hauria iniciat molt abans, des de mitjans del segle VII, amb la introducció de millores tècniques diverses (arada de pala, canvis en els guarniments i el ferrat dels animals de tir, construcció de molins, etc.) i de noves formes de cultiu organitzades col·lectivament pels camperols, en especial la divisió del terme en fulles, que permetia deixar oberts els camps després de la collita, a fi que el ramat pogués pasturar als rostolls, com ho feia a les terres comunals d’ús col·lectiu. Aquest sistema hauria fet possible estendre i intensificar la producció, a la vegada que permetia mantenir un ramat oví que proporcionava adob per al cultiu i llana per a la indústria tèxtil, i un de bòvids que servien de força de tir per rompre les noves terres posades en cultiu.

A Catalunya la base d’aquests canvis residiria sobretot en la disponibilitat de les terres comunals. En la repoblació hi intervenien camperols que reproduïen els usos de les seves muntanyes de procedència, on era habitual el sistema d’emprius, que permetia l’accés dels veïns a boscos, erms i pastures. Aquest sistema es va mantenir fins que l’avenç del feudalisme va tendir a la senyorialització d’aquests drets, en la forma del cobrament de censos pel seu ús, malgrat que els usatges manaven que «tots temps sien a empriu de llurs pobles, sens tot contrast e sens servici sabut». Aquest procés de privatització s’hauria iniciat a la Catalunya Vella, mentre que a la Nova, afirma Font i Rius, les cartes de població van comportar «un revifament dels drets comunals a favor dels pobles».

Aquesta interpretació de l’expansió agrària en termes dels avenços de les tècniques de cultiu ha estat criticada; però la realitat del creixement de la producció és innegable, i cal trobar-li una explicació plausible. Un creixement que es manifestà també en l’expansió a les ciutats d’activitats industrials i comercials destinades no solament a uns mercats interns, on es complementaven el camp i la ciutat, sinó a un comerç de llarga distància. De fet els treballs de McCormick, amb els mapes que mostren la presència de monedes àrabs i bizantines per la major part d’Europa, apunten a valorar la persistència d’aquest comerç a distància. I, més en concret, les 54 troballes a l’imperi carolingi de monedes àrabs encunyades entre finals del segle VII i començaments del X suggereixen la conveniència d’estudiar el paper que ha pogut tenir en aquesta transmissió de monedes àrabs el passadís català que comunicava al-Andalus amb Europa.

A partir de la de la Seu d’Urgell, que data de poc abans de 1048, es va establir a la Catalunya Vella tota una xarxa de fires per on circulaven traginers i comerciants que intercanviaven els productes del nord cristià amb els de les terres musulmanes del sud. Però, si bé aquest revifament comercial ha estat un factor que ha accelerat el desenvolupament agrari, no sembla que hagi pogut ser-ne ell sol l’origen.

Mancat d’explicacions plausibles, Fossier acabava decidint-se per raons ecològiques: «una modificació sensible de les condicions biòtiques en què vivia l’home; ínfimes variacions tèrmiques o pluviomètriques van poder provocar, al llarg de quatre segles, una notable mutació de la coberta vegetal i també del comportament humà i animal». Un argument que reprèn Victor Lieberman en una visió a escala d’Euràsia, on ens parla d’una «anomalia climàtica medieval», de 800/850 a 1250/1300, que hauria elevat les temperatures i hauria portat, combinant-se amb els efectes de canvis anteriors en l’agricultura, a «afavorir un poblament més dens, un cultiu més intensiu, producció per al mercat i un augment associat de la capacitat rural de transport». El vell quadre dels progressos tecnològics reapareix, així, potenciat pel canvi climàtic.

Situats en aquest terreny, sembla clar que les hipòtesis que basen les seves explicacions en els efectes renovadors de l’anomenada «revolució feudal» de l’any 1000 resulten molt menys satisfactòries que els plantejaments de Chris Wickham, que proposa una evolució molt més lenta, marcada per l’enfrontament entre un «mode de producció feudal» i un «mode de producció camperol», en mapes en què conviuen clapes de camperols lliures amb altres dominades per l’aristocràcia, que semblen més adequats a la situació de la població camperola a la Catalunya d’aquests temps. El que tindríem seria, doncs, una llarga mutació, afavorida pels canvis tècnics en el cultiu i per la millora climàtica, en què la «revolució feudal» hauria estat sobretot una reacció per part dels senyors i de l’Església per tal de controlar els camperols i treure profit de la seva major capacitat productiva.

Aquest procés de creixement agrari, del que encara ens resta molt per saber pel que fa a Catalunya, va anar acompanyat, com hem dit, del dels mercats rurals, dels intercanvis amb les ciutats i de les fires. Han estat sobretot els estudiosos de la història agrària d’Anglaterra els que han insistit a combatre el mite de l’autosuficiència dels camperols i a remarcar la importància de la seva relació amb els mercats. A Catalunya, que ha estat sempre un espai compacte, valdria la pena d’explorar aquesta relació des dels orígens. Pel que fa a Barcelona, sabem que, segons Bensch, hi va haver, en una primera fase en què es recuperava de l’assalt d’alMansur, un creixement limitat, associat a l’agricultura del seu entorn, plantat de vinyes; però que la situació va canviar per complet a mitjans del segle XII.

Parlar de creixement no ens estalvia, però, de considerar també la precarietat que afectava el sistema. Segons Pere Benito, el segle XII hauria vist uns vint-i-tres episodis de carestia, un dels quals, el de 1129-1130, s’hauria iniciat a l’Empordà, com a conseqüència d’una guerra nobiliària, i s’hauria estès posteriorment a Barcelona, on va crear les condicions per a un gravíssim augment de la mortalitat. Sebastià Riera ha estès l’anàlisi al segle XIII, i ha localitzat deu crisis més entre 1201 i 1274.

Aquest món de camperols lliures i de petita propietat, regit encara per la llei visigòtica, seguint el text del Llibre dels judicis, i sotmès a l’autoritat dels tribunals comtals i eclesiàstics (de bisbes i abats), va sofrir una primera crisi política de 1020 a 1060, que va iniciar-se en temps de Berenguer Ramon I (1017-1035), quan, en mancar temporalment els recursos que proporcionava el botí de la lluita contra els musulmans —o de la intervenció en les seves guerres civils, donant suport a un o altre bàndol—, els senyors propietaris de castells van desafiar el control comtal i van iniciar una etapa de violència, barallant-se entre ells i oprimint els pagesos, als quals començarien a explotar amb més intensitat, carregant-los amb noves obligacions. La violència es va estendre, a més, a tota la societat: mentre que fins a l’any 1000 els tribunals havien hagut d’ocupar-se poc dels crims, ara aquests es multiplicaven: cops, ferides, mutilacions i assassinats sovintejaven.

Els senyors dels castells, necessitats d’obtenir recursos del seu entorn agrari, s’emancipaven de la tutela del comte de Barcelona i usurpaven la justícia pública sobre els camperols, mentre pactaven que els problemes entre ells es resolguessin en acords, «convenientiae», sense intervenció de l’autoritat comtal. Per afermar el seu poder creaven una força d’homes de guerra, llogats o pagats amb terres i rendes prop de la fortalesa, encarregats a la vegada de defensar els seus castells i d’ajudar-los a exercir impunement la seva autoritat sobre els pagesos. El règim de violència del feudalisme, que s’havia anat estenent per Europa, s’introduí tardanament a Catalunya, però ho va fer de manera sobtada, «amb una brutalitat aterradora», alimentat pel creixement econòmic que els feudals arrabassaven als camperols amb la imposició de la «senyoria banal», és a dir, del poder de manar, castigar i imposar càrregues a uns camperols que restaven sotmesos al sol poder del senyor. Els pagesos catalans, que fins a començaments del segle XI eren majoritàriament lliures, protegits pel poder judicial del comte de Barcelona, veurien néixer ara tot un seguit de limitacions a la seva llibertat, en passar a dependre de l’autoritat propera i directa del senyor del castell, sotmesos a les seves exigències en matèria de càrregues i serveis, incloent-hi els «mals usos» (intestia, eixorquia, cugucia, arsina, firma d’espoli…), que marcaven l’inici del camí cap a una nova forma de servitud.

Parlar de violència no significa que tot s’hagi fet des de l’inici per la força de les armes. Un cas concret, el de Cervià de Ter, estudiat per Lluís To, pot mostrar-nos la forma complexa en què s’ha produït aquesta feudalització al llarg dels segles XI i XII. En una zona on abans hi havia pagesos lliures que tenien la terra en alou, va començar a imposar-se una família que acumulava terres, que va comprar els drets comtals sobre la vila, es va establir en un castell i es va anar diferenciant gradualment de la resta per la seva especialització militar i la seva forma de vida. Aquesta família va fundar un monestir i li va cedir part dels seus drets. El monestir, al seu torn, va anar augmentant les seves propietats amb donacions, però també amb compres fetes a uns camperols aclaparats per unes dificultats econòmiques que s’agreujaven amb les imposicions arbitràries dels senyors del castell, els quals, valent-se de la violència, van reforçar el seu control sobre els petits alous pagesos. El monestir, per la seva banda, no solament va desenvolupar un tipus de senyoria personal que conduïa a noves formes de servitud, sinó que, valent-se de la seva condició de parròquia, que li permetia legitimar la seva dominació amb la influència que exercia sobre les ments i la cultura dels fidels, reforçava encara els seus ingressos amb nous costums funeraris que exigien noves ofrenes. D’aquesta manera va anar desapareixent la llibertat dels pagesos en un racó rural de Catalunya i es va anar engendrant una societat feudal nascuda no tant d’una revolució, com del procés que va anar generant una diferència creixent entre els rics i poderosos, d’una banda, i els pobres i impotents, de l’altra.

LA FORMACIÓ D’UN ESTAT FEUDAL

El reforçament del poder dels senyors va implicar un retrocés de l’autoritat del comte de Barcelona. Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076) fou el primer a experimentar-ho de 1041 a 1059, en especial amb la revolta de Mir Geribert, senyor d’Olèrdola i cap d’una facció de senyors del Penedès, que no acceptaven el règim de «franqueses», és a dir, de llibertats, que els comtes de Barcelona havien concedit als camperols que van repoblar aquestes terres quan encara eren en una zona de frontera. Una revolta que tenia el suport dels vescomtes de Barcelona, que, en connivència amb el bisbe, van arribar a atacar el palau comtal.

Era, diu Bonnassie, una mostra més d’un fenomen que s’estava produint arreu de l’Europa feudal: l’emergència d’una nova aristocràcia de vescomtes, aliats als senyors banals, que s’oposaven als intents de control dels sobirans i a la seva política de protecció de les comunitats camperoles. A diferència dels pagesos, que tenien molt difícil resistir, les ciutats, protegides pels comtes, van sortir millor parades de les apetències dels barons i van aconseguir de veure confirmades les seves llibertats.

També se’n va salvar l’Església, que disposava d’immenses extensions de terra, disputades sovint per la noblesa (un dels motius de la revolta de Mir Geribert va ser la discussió sobre els drets de propietat del monestir de Sant Cugat en terres i béns que aquesta institució havia rebut en herència), i ho va fer en primera instància aliant-se als oprimits en la creació del règim de Pau i Treva, nascut a casa nostra a partir d’una primera decisió al sínode celebrat al prat de Toluges, al Rosselló, l’any 1027, sota la presidència d’Oliba, bisbe de Vic, i amb una àmplia participació popular, «no solament d’homes, sinó també de dones». La «pau» implicava la protecció de les esglésies i del seu entorn (les «sagreres»), els monestirs, els clergues, les vídues i els menors, en un procés que es va anar estenent als habitants de les viles i ciutats, les vies públiques i els que hi transitaven, els mercaders, els pagesos, amb les seves cases, bèsties i eines de cultiu. Era justament aquesta extensió de la protecció a les cases dels laics el que diferenciaria aquest sistema dels decrets de Pau de Déu coneguts a França, on només afectava els edificis religiosos. La «treva» imposava la prohibició d’actes de violència en un període setmanal que acabaria allargant-se des de la posta de sol del dimecres fins a la sortida de sol del dilluns, durant l’advent i la quaresma, a més de durant tota una sèrie de festes religioses.

El que va començar com un moviment popular es va institucionalitzar molt aviat, obrint-se a la participació dels comtes i els magnats. Com a propietària d’uns immensos dominis, que representaven més de la quarta part del territori del país, l’Església necessitava defensar-se del menyspreu que els senyors feien de les seves decisions, quan eren contràries als seus interessos, i molt especialment, dels seus intents d’apoderar-se de les propietats de les institucions eclesiàstiques (al Pallars, per exemple, on l’autoritat laica pesava més que la del bisbat d’Urgell, els comtes no vacil·laven a saquejar pobles de sagrera), i per això li calia un suport de poder militar, que només podia aconseguir pactant amb el comte de Barcelona. Era l’inici del que Salrach ha qualificat com «una conflictivitat creixent entre l’Església i la noblesa, que seria un dels fets majors, com una guerra dels cent anys, de la història catalana i europea dels segles XI i XII». Va ser el 1131, en els darrers dies de Ramon Berenguer III, quan es publicà un decret que concedia «al sector eclesiàstic el domini directe sobre els seus béns, tot anul·lant el tradicional del comte o d’altres laics».

Serà també per la via de la Pau i Treva que els comtes s’esforçaran a restablir la seva autoritat, com ho havia començat a fer Ramon Berenguer I en convocar el 1064 un «pactum pacis», confirmat pel clergat i acceptat pels magnats, i el concili de pau de Girona de 1068, que presidia un legat pontifici. Les decisions preses en aquestes reunions estaven destinades a convertir-se en «lleis de la terra» i esdevindrien l’antecedent remot de la compilació dels Usatges de Barcelona, la primera pedra de la legislació nacional catalana.

Al capítol primer dels Usatges se’ns dóna una explicació mítica dels seus orígens en una assemblea que s’hauria celebrat el 1068: «Com lo senyor en Ramon Berenguer vell, comte e marquès de Barcelona e subjugador de Espanya, hagué honor e vehé e conec que en tots los plets d’aquella terra no podien ésser observades les “Lleis godes”, e vehé molts clams e molts plets que aquelles “Lleis” no jutjaven especialment, (…) constituí e mès usatges ab què tots los clams e los malfets en aquells insertats, fossen destrets, e pledejats, e encara esmenats o venjats». Una assemblea integrada per tres vescomtes, tretze magnats i tres jutges hauria assistit a la promulgació. Sabem que la compilació ha estat completada posteriorment, però és possible que algunes mesures inicials que defineixen els quadres jurídics d’un nou ordre social hagin estat preses ara.

La recuperació del prestigi de Ramon Berenguer I es va basar en la represa de la guerra: en la seva operació contra Muqtadir de Saragossa que li va proporcionar una gran quantitat d’or en concepte de pàries. L’or, que seria fins i tot encunyat en mancusos a Barcelona, va animar una vida econòmica renovada i li va servir al comte per contractar guerrers i equipar-los, i per comprar drets i castells, gastant, estima Santiago Sobrequés, deu mil unces d’or en aquesta activitat. Uns cabals que li van permetre també adquirir els territoris de Rasés i Carcassona, posant les bases de l’expansió, i dels conflictes, a l’altra banda del Pirineu.

Aturada la revolta nobiliària pel botí de la guerra, el comte de Barcelona va establir tot un seguit de pactes de dependència en què els barons li juraven fidelitat. A la riquesa que obtenia del seu domini i de les contribucions que treia de la protecció a la comunitat urbana de Barcelona, s’hi havia sumat l’or de les pàries per assegurar-li el triomf. Però una lluita pel poder que s’havia iniciat amb el pretext de defensar els pagesos de la violència nobiliària, va acabar amb un pacte que respectava el dret dels senyors a seguir-los explotant. El comte abandonava la pretensió de ser un sobirà pel damunt del sistema per convertir-se en el cap del sistema, deixant que els senyors oprimissin els camperols amb els seus homes d’armes, en un camí que conduiria a la llarga cap a la servitud: al tancament dels homes en les zones a l’entorn dels castells (segons Lluís To, la difusió del mas a la Catalunya Vella ha estat sobretot un mètode per afavorir la subjecció servil dels pagesos). Com va dir un historiador anglès del segle XII referint-se als castells del seu país: «cada un defensava el seu districte o, millor dit, l’espoliava».

Cal anar amb compte, però, de no exagerar el pes i l’extensió inicials de la servitud pagesa, que no sembla haver estat tan general, ni tan greu, fins després de la Pesta Negra^[1], quan va resultar convenient reforçar la subjecció dels homes per evitar que escapessin dels abusos del règim banal.

Els rudiments d’un estat feudal es van constituir en aquests temps per un sistema de relacions de dependència que tenien el comte de Barcelona al seu cim. Des de 1060-1070 «la totalitat de la Catalunya cristiana es troba reunida, de fet i de dret, sota una mateixa autoritat, la dels comtes de Barcelona». Però aquesta unitat es basava en una estructura de fidelitats massa inconsistent, i de duració incerta, que no permet parlar encara d’un estat català. De fet, segons Ortí, seria l’assumpció per part del sobirà del règim de Pau i Treva, amb la creació d’un funcionari, el veguer, per vetllar el seu compliment, el que permetria iniciar un procés unificador a llarg termini.

Una nova interrupció del proveïment de l’or dels musulmans, agreujada per l’actuació des de terres de València d’un «senyor cristià de la frontera», el cavaller castellà conegut com el Cid, que el 1082 va derrotar i fer presoner, per cinc dies —fins que va ser rescatat—, Berenguer Ramon II, marcaria l’inici d’una etapa en què el comtat de Barcelona va començar la seva competència amb Castella pel domini de València, al mateix temps que restaurava la seu metropolitana de Tarragona, amb l’ambició d’independitzar-se de França en el terreny religiós.

En temps de Ramon Berenguer III el Gran (1086-1131), l’amenaça dels almoràvits va aturar per un temps l’expansió del territori, mentre començaven, en canvi, les actuacions a la Mediterrània, amb la primera empresa contra Mallorca, en associació amb els pisans, als quals el Papa els havia concedit les Balears en feu, i amb altres forces de la riba de la Mediterrània occidental. Una operació que va conduir a una ocupació efímera de l’illa, ja que l’objectiu sembla que era més aviat el d’una actuació de càstig i de saqueig que no pas de conquesta. Un cronista pisà de l’expedició anomena ja inequívocament «catalans» els participants en l’empresa i el seu sobirà.

L’enfonsament dels almoràvits va permetre la represa del domini sobre els reietons islàmics i va tornar a obrir el camí de l’or «que vivifica els bescanvis i sosté l’expansió urbana». En aquestes condicions —afegeix Bonnassie— veiem ja com s’inicia el contrast que s’establirà entre la història urbana de Castella i la de Catalunya: «Allí, les ciutats, destinades essencialment a una funció militar, només creixeran amb lentitud; aquí, al contrari, les ciutats s’expandiran, mogudes pel desenvolupament de les activitats artesanals, del comerç interior, i aviat, per a Barcelona, del gran comerç internacional».

El 1118, amb motiu d’establir la pau als comtats de Conflent i de Cerdanya, que el comte de Barcelona assumia per la mort del darrer membre de la dinastia local, Ramon Berenguer III va ser el primer a demanar, en un text reproduït a l’usatge «Cunctis pateat», un bovatge: una càrrega pecuniària exigida com a pagament per la protecció sobre els bous i altres bèsties de feina i de «tots hòmens guardants aquells o laurants», associat a un «monedatge», és a dir, al compromís de mantenir la moneda igual en llei i en pes, que es concretaria en què «tots hòmens e fembres de tot lo dit comtat» paguessin dotze diners per parell de bous, sis per un bou, i tres diners «per exades», amb el compromís de no tornar-los a demanar més aquest pagament. La importància d’això resideix en el fet que cal veure en ell l’origen del primer sistema d’imposició directa a Catalunya. Per altra banda, l’adquisició que va fer, per matrimoni, de Provença implicaria cada vegada més els comtes en les complexes lluites de les terres del sud de França.

Amb Ramon Berenguer IV (1131-1162), que realitzaria la unió amb Aragó pel seu matrimoni amb Peronella, filla del rei Ramir II, es va poder completar la vital expansió que duria a la conquesta de Tortosa (1148), de Lleida i de Fraga (1149), amb les quals es definia la frontera amb Aragó i s’assegurava, pel sud, la de l’Ebre. La necessitat de mobilitzar crèdit i serveis de cara a les seves conquestes va obligar Ramon Berenguer IV a encomanar feus dins del seu propi domini i a tolerar que els que els rebien explotessin més durament els camperols.

Per a aquestes empreses no bastaven les forces que el príncep podia reunir d’acord amb les obligacions fixades als seus vassalls pels usatges (uns vassalls que en ocasions no tindrien escrúpol a abandonar el sobirà, com farien posteriorment amb el jove Jaume I davant Terol). Les forces que van ajudar-lo a Tortosa —genovesos i contingents diversos de Catalunya, d’Aragó i d’Occitània— li donaven suport a canvi de rebre com a compensació drets i dominis, cessions de sobirania pròpies d’aquest món feudal.

A Lleida, la partició amb els que l’havien ajudat tindria com a principals beneficiaris el comte Ermengol VI d’Urgell i l’orde del Temple. Com que en tots dos casos, tant a Tortosa com a Lleida, la conquesta es va aconseguir mitjançant rendició, sense que hi hagués resistència fins a l’assalt, els musulmans vençuts van poder restar al país, residint en «moreries» situades als ravals, fora de les ciutats. Pel que fa a la situació dels camperols que no van marxar, malgrat que les capitulacions semblin expressar-se en termes benignes, la realitat, com ha dit Salrach, és que «la documentació concreta mostra que hi va haver, de fet, expulsions, expropiacions més o menys generalitzades i conversió d’antics propietaris musulmans a serfs (eixàrics), sotmesos a una explotació més dura que la que aleshores patien els serfs cristians».

Les noves terres que adquiria no es van convertir en nous comtats, sinó que Ramon Berenguer IV les assumia directament com a «marquès de Tortosa i Lleida», reforçant el predomini del comte de Barcelona.

Es pot dir que és en aquests moments, a mitjans del segle XII, que es constitueix definitivament el territori del Principat de Catalunya en les seves fronteres tradicionals, en una expansió que es va completar amb la restauració de Tarragona i el seu afermament com a cap religiós de la Tarraconense. Fou ara quan la codificació dels Usatges començà a prendre forma i quan es va iniciar, a partir de 1151, un primer inventari o capbreu dels ingressos i drets del sobirà, que eren molt diversos i s’estenien per un gran nombre de llocs. Ara també s’elaboraria, al Gesta comitum Barchinonensium, una visió històrica que inventava una separació de França protagonitzada pel comte Guifré, per tal de donar una legitimitat històrica a la dinastia, simplificant la complexa realitat del procés d’integració dels comtats, que encara no s’havia acabat.

Els Usatges de Barcelona tenien com a principal finalitat posar ordre en el món de violència nascut de l’extensió del feudalisme, reconeixent al comte de Barcelona el paper de legislador, «per acord e per ajustament dels magnats» de la terra. El codi definia una societat on el lligam essencial era la fidelitat als senyors propietaris de castells. «Tots hòmens fermen dret a llurs senyors hont que llurs senyors llurs manen en ço del seu». Unes obligacions que s’estenien a tots, en la mesura en què «tots hòmens, axí cavallers com pagesos», havien de jurar als seus senyors. En el cim d’aquesta piràmide hi hauria el príncep, que es reservava la facultat de «tormentar ni punir los culpables —ço és a saber, penjar per justícia». I que, en l’usatge «Princeps namque», reclamava el dret a rebre l’ajut de «tots hòmens, axí cavallers com pedons, qui hàjan edat e poder de combatre», «si per qualque cas [el comte] serà assetjat, o ell tindrà sos enemics assetjats, o oirà algun rey o príncep venir contra si a batallar». Aquest seria, com ha assenyalat Bisson, un signe clar d’avenç del regalisme, ja que l’obligació d’ajut s’estenia a tots, i no solament als que habitaven en els feus del comte.^[2] Els usatges esdevenien així, com ha dit Abadal, una barreja d’«institucions feudals i monàrquiques divergents» que proporcionaven «una base legal alhora als monarques i als senyors feudals en llurs lluites pel predomini estatal».

Altres regles, algunes de les quals derivaven de les ordinacions nascudes del règim de Pau i Treva, tendirien a facilitar el desenvolupament de la vida civil i de l’activitat econòmica, com la protecció dels camins, de les aigües corrents (amb menció especial de la sèquia que proveïa Barcelona), dels prats i pastures, de les «roques» o cims, de les naus que entren o surten de Barcelona, del valor de les monedes…

Aquests foren temps, sosté Bisson, d’una gran expansió demogràfica a Catalunya, com ho proven les nombroses cartes de repoblament concedides, que mostren l’assentament en terres de Tarragona, Tortosa i Lleida d’homes vinguts del nord, esperonats pel fet que aquí les terres eren concedides en condicions molt més generoses que les que regien per a molts dels camperols de la Catalunya Vella, sotmesos a mals usos i a restriccions a la seva llibertat.

La ciutat de Barcelona, que de 1090 a 1140 havia patit una severa contracció econòmica, va iniciar una nova etapa de creixement, basada, diu Bensch, en la negociació «dels béns immobles urbans, les finances, la producció menestral, l’extensió dinàstica i el comerç». La crisi anterior havia allunyat de la ciutat la seva aristocràcia, que va preferir invertir els recursos en les terres i castells de l’interior del país, una situació que va obrir als burgesos la possibilitat d’un progrés econòmic i social que serviria de base per a la consolidació d’un patriciat urbà que no va optar en aquesta etapa per fer inversions en la terra i els castells, sinó per negociar amb «les finances reials, els béns immobles al raval i el comerç».^[3] Els mercaders navegaven ja fins a la Mediterrània oriental, però encara no tenien embarcacions pesants. De fet, la major part dels seus moviments es feien per terra o en petits vaixells de cabotatge per les costes de la Mediterrània, des d’Andalusia fins a Provença, comerciant amb els productes industrials locals, en especial amb els teixits de llana.

Aquest espai, clarament definit per la unitat lingüística dels seus pobladors, no tenia encara nom —per bé que, com hem vist en relació amb la primera conquesta de Mallorca, sí que el tenien els seus habitants— fins que la unió amb Aragó, sobretot a partir del moment en què Alfons I (1162-1196) va assumir el títol de rei, faria necessària la distinció. De fet és en un document relacionat amb la Pau i Treva que el nom de Catalunya apareix per primera vegada el 1198.

L’assentament de l’autoritat interior del comte rei en aquest context seria, però, prou difícil. Els esforços d’organització del seu domini patrimonial culminarien en la redacció d’una nova compilació de propietats i ingressos, el Liber feudorum maior de 1194, signe d’una millor gestió dels seus recursos; però el reforçament de la seva autoritat sobre els senyors seria més precari i s’exerciria pel camí d’assumir la funció de garantir la Pau i Treva a tot el territori.

Alfons I, associat en aquesta actuació a l’arquebisbe de Tarragona, va emprendre aquest camí en proposar als senyors dels castells i als cavallers un nou règim de Pau i Treva, que no seria ja d’àmbit diocesà, sinó que s’estendria a la totalitat del Principat, «des de Salses fins a Tortosa i Lleida», mitjançant la promulgació de l’estatut de Fondarella (1173), que comprenia també un bovatge, concebut com un rescat —com la compra de la pau per part de les víctimes de la violència— i que es cobraria sobre tot el territori, independentment de si era de jurisdicció reial, noble o eclesiàstica, a proporció dels béns que cada contribuent posseïa.

Més transcendència va tenir encara una decisió suplementària, presa per aquests mateixos anys: la de reformar l’antiga institució dels veguers, destinats ara a vetllar, en col·laboració amb els bisbes i les milícies camperoles, pel compliment de la pau, en l’inici d’una evolució en què esdevindrien gradualment un cos d’agents de l’administració local, directament subordinats al comte rei.

Una nova crisi va debilitar aquesta política i va reforçar les resistències a aquesta proposta centralitzadora per part dels senyors, empobrits pel fet que feia vint anys que el sobirà no els portava a lucratives campanyes contra els musulmans, sinó que s’ocupava sobretot de fer, a Navarra i en terres occitanes o provençals, unes guerres que no donaven botí. Les resistències nobiliàries, acompanyades per l’assassinat de prelats i de nobles fidels al rei, s’adreçaven contra tot allò que podia significar una limitació de la seva autoritat i un enfortiment del poder reial, tal com la pretensió d’estendre la vigència de les normes de pacificació a tot el territori del país, limitant la seva capacitat d’actuació en les terres en què exercien la senyoria banal. A l’assemblea de Girona de 1188 els senyors van aconseguir que les normes s’adaptessin als usatges, que els donaven plena autoritat en els seus castells i senyorius, contra les pretensions de «la Pau i Treva del rei».

A la fi, la seva resistència va acabar imposant-se i el rei va haver de renunciar a la Pau i Treva generalitzada, la qual cosa volia dir que no interferiria amb els senyors que maltractessin els camperols. En reemplaçament dels textos anteriors, en publicaria un de revisat, que es va donar a conèixer a Barbastre el 1192, sense consulta prèvia general, però adreçat, per primera vegada, no solament als barons i als cavallers, sinó també «als prohoms i al poble de les ciutats i viles», com a signe de l’inici d’una aliança en front de la noblesa, que obria la porta a la incorporació de la ciutadania a la vida política. Havia estat «el primer conflicte constitucional de la història de Catalunya», i acabava, de moment, amb el fracàs del sobirà.

Les queixes que els pagesos feien al comte rei, com les que Bisson ha analitzat a partir dels memorials en què els camperols protestaven contra «pillatges i gemecs i embargaments i taxes forçades», que els feien sentir-se tractats com si fossin esclaus, provenien sovint d’habitants de velles franqueses establertes en dominis del comte rei que aquest havia concedit en feu per pagar serveis a senyors que, un cop les tenien en les seves mans, decidien treure més profit de l’explotació dels pagesos, vulnerant les velles condicions a què estaven sotmesos. Com ha dit Bisson, el senyor príncep no estava en posició de posar remei a aquests abusos, un cop que havia venut «el protectorat dels seus pagesos per una productiva solidaritat amb la noblesa dels castells».

La resistència més important havia de ser la de les comunitats camperoles en defensa de la conservació dels seus béns comunals davant de l’apetència dels senyors que volien forçar la imposició de censos i càrregues diverses sobre el seu ús, privatitzant boscos i pastures. Però, malauradament, aquest és un terreny que, en no haver generat la mena de documentació que conserven els arxius de les institucions, ens és menys conegut.

Les necessitats econòmiques van forçar Pere I (1196-1213) a demanar en dues ocasions nous bovatges, lligats a la reunió d’assemblees de Pau i Treva. En el bovatge demanat a la reunió de Barcelona de 1198, pactada amb l’assentiment dels magnats, però sense la participació dels eclesiàstics, es va fixar la seva validesa per tot Catalunya («Per totam Cathaloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam»), a la vegada que s’encloïen en els beneficis de la protecció els burgesos i els homes de les viles reials, amb els seus mercats i fires.

Tot això havia de fer-se, però, a canvi de concessions a la noblesa, que restaria de fet al marge de la Pau i Treva del rei, en veure reconegut el dret a imposar exaccions i càstigs als seus vassalls («ius maltractandi»), excepte si mantenien feus del rei o de les esglésies (els veguers, en conseqüència, es veurien limitats a actuar en el domini reial). Aquestes concessions van quedar fixades en el que Bisson anomena «una Carta magna» atorgada el 22 de març de 1205 a Girona, on Pere renunciava, a canvi d’un bovatge justificat per les despeses de la seva coronació a Roma, a fer més recaptacions de bovatge i de redempció de la moneda durant el seu regnat, i es conformava a desenvolupar la fiscalitat a les terres del seu propi domini. Seria aquesta carta, opina Ortí, la primera formulació del compromís de no fixar impostos sense l’aprovació de la noblesa. A la qual cosa afegeix Bisson que va ser possiblement en aquestes negociacions, mentre el rei intentava imposar el cobrament d’un «monedatge» a Aragó, que es van incorporar per primera vegada representants de les ciutats, de manera que seria aquí on caldria cercar l’origen remot de les primeres reunions de Corts.

El 1211, però, amb motiu de la campanya contra els almohades, que van ser vençuts a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212), Pere va celebrar una reunió a Barcelona on la noblesa li va concedir la recaptació d’un nou bovatge, que havia de cobrar-se com un impost directe a tot el territori de Catalunya. Una concessió que l’Església protestaria, en no haver participat en la negociació, i que consagraria la seva independència fiscal, estesa a la resta de les imposicions. S’iniciava així el camí pel qual el bovatge es desvinculava del seu origen relacionat amb la Pau i Treva —«la compra de la pau va passar a ser un impost per a la guerra»—, i esdevenia una càrrega fiscal exigida al conjunt del territori, que es demanava en funció d’una motivació concreta, i es concedia en un procés públic de negociació.

Per bé que la major part dels seus ingressos procedien encara del seu domini patrimonial, Pere I hauria de recórrer, com abans el seu pare, als préstecs, molts d’ells obtinguts dels barons catalans, a canvi dels quals el rei empenyorava bona part dels drets del seu patrimoni. Seria justament la necessitat de fer front als seus deutes la que el duria el 1207 a fer una altra petició de bovatge, que repetiria el 1213 per pagar els matrimonis de les infantes, amb el qual sumaria cinc bovatges en els vuit anys que van de 1205 a 1213.

La darrera de les seves aventures polítiques tindria greus conseqüències per al futur de la monarquia. Pere I, l’heroi vencedor dels musulmans a Las Navas, «bon d’armes, cortès e llarg», va aliar-se als comtes de Tolosa contra l’empenta expansiva dels senyors francesos, que comptaven amb el suport de l’Església, que encobria aquesta acció amb el pretext de la lluita contra l’heretgia albigesa. Seria finalment la intervenció en la lluita del rei de França la que determinaria el triomf de la croada i mostraria amb claredat el rerefons polític de l’empresa.

Ha estat recentment Robert I. Moore qui ha atacat la llegenda que sosté que el període entre l’any 1000 i el 1250 va estar marcat a Europa per la guerra de l’Església i dels poders seculars que tenia com a aliats contra una sèrie d’heretgies i dissidències —càtars, templers…— els partidaris de les quals van ser exterminats a sang i foc en nom de la puresa de la fe. Els cultivadors de la història del catarisme han contribuït per la seva banda a reforçar el mite, construint una mena d’església dels càtars antagònica a la de Roma —oblidant que a Occitània no hi va haver mai més enllà de mil cinc-cents a dos mil «perfectes»—, en comptes d’explorar les realitats d’una societat on, havent-se retirat els clergues lletrats als monestirs, la fe dels camperols era en mans d’uns capellans incultes que s’adaptaven a les creences i les idees populars, impregnades encara de «paganisme» (en el seu sentit literal de «religió dels camperols»).

Tot plegat cal associar-ho a l’anomenada «reforma gregoriana», iniciada pel papa Gregori VII (1073-1085), que estava encaminada a crear una Església completament sotmesa al poder del Papa, a través de la creació del col·legi cardenalici i de la celebració de concilis en què els bisbes es reunien amb el pontífex per prendre acords de validesa universal. El canvi fonamental d’aquesta reforma era el que negava als laics qualsevol intervenció en la vida eclesiàstica, la qual cosa portaria a un enfrontament directe amb l’Imperi, en negar el Papa a les autoritats civils el dret a investir clergues o a nomenar bisbes. Al mateix temps s’establia un major control sobre els sacerdots —insistint, per exemple, en l’obligació del celibat, per tal d’evitar que els seus fills heretessin oficis i béns eclesiàstics— i es procurava convertir la parròquia en el centre de la vida dels cristians, subjectes ara a noves normes de regulació dels costums, per exemple respecte dels matrimonis.

Moore sosté que la lluita contra l’heretgia era una gran mentida, destinada a disfressar la realitat d’una guerra en què s’aliaven els nous poders civils en formació i les minories lletrades eclesiàstiques per penetrar en les comunitats locals i destruir la seva independència i la seva cultura —les seves formes pròpies de practicar la religió i d’organitzar les seves vides— a fi de subjectar-les al poder del sobirà i a la vigilància de l’Església.

D’aquesta manera es van trobar atrapats en les xarxes del que es qualificava com heretgia clergues que desitjaven una Església més pura i més pobra, camperols que es resistien als delmes i a les noves càrregues reials, i ciutadans que condemnaven l’aliança de la jerarquia eclesiàstica amb les oligarquies urbanes, determinada únicament per la cobdícia, perquè, com denunciava en els seus versos el trobador Pere Cardenal, «ni el milà ni el voltor senten tan de pressa la carn pudent com els clergues i els predicadors flairen on està la riquesa».

El drama de la batalla de Muret (1213), en què el mateix rei Pere va rebre la mort en intentar enfrontar-se a aquesta croada sanguinària —que assoliria nivells de salvatgisme extrem, amb matances «com mai no s’havien vist a Europa fins aquell temps», mentre s’arruïnava els camperols «cremant collites, arrencant arbres i destruint edificis i rescloses»—, no va ser més que l’avançament de l’aliança de l’Església de Roma amb la corona de França, que conduiria setanta anys més tard a una nova croada, aquesta vegada dirigida directament contra Catalunya i amb objectius estrictament polítics.

Cap al 1213, a la fi d’aquests segles formatius, el desenvolupament de la comunitat que integraven els catalans tenia uns caràcters propis i diferenciats que marcarien el seu futur. Estaven units per l’idioma, que «es troba entre les primeres llengües vernacles documentades en els arxius històrics». Els escrits en català abunden des del segle X, molt abans del cultiu literari, que té un primer testimoni en la llengua viva i popular en què estan escrites les Homilies d’Organyà de 1204, i que trigarà molt poc a assolir el cim que representa l’obra de Ramon Llull. Sabem, a més, que eren ben conscients de la importància d’aquest tret, com ho dirà Muntaner en enorgullir-se del fet «que d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com de catalans», ja que hi havia aquí una uniformitat que no es trobava en altres països, on la gent tenia llenguatges diversos.

Si la riquesa inicial del país s’havia basat, com hem dit, en l’esforç dels «pobres diables que, empesos per la fam» havien guanyat «nous camps sobre les garrigues i els alzinars», la seva evolució posterior estaria marcada pel desenvolupament comercial que es va realitzar sobretot per mar i que va donar naixement a una economia que va potenciar el desenvolupament de les activitats industrials, afavorides per la vinguda de teixidors occitans que fugien de la persecució inquisitorial —potser també de capitals albigesos, suggeria Vicens—, i que, sobretot, va integrar des de molt aviat els diversos sectors de la producció catalana en un mercat interior prou compacte.

En el terreny de la política, si alguna cosa caracteritza la Catalunya d’aquests temps és la debilitat dels diversos poders que s’hi enfronten. Si el comte rei es va veure limitat per la rebel·lia de la noblesa, de manera que no aconseguiria mai establir una monarquia absoluta —mai no seria rei de Catalunya—, la noblesa no aconseguiria tampoc d’imposar-se al sobirà, que tindria el suport de la burgesia urbana com a element d’equilibri. Aquesta burgesia, per la seva banda, no va assolir tampoc, diu Bensch, «el desenvolupament d’una aristocràcia urbana, sovint considerada el tret definitori de les ciutats mediterrànies»; res que s’assembli al paper de les grans famílies a les ciutats italianes.

Muntaner reforça amb el seu testimoni aquesta visió de la societat catalana: «Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riquees de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres; mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llur alberg amb llurs mullers e llurs fills, que poble qui e’l món sia». Si la primera part d’aquesta afirmació resulta reveladora, no em refiaria massa de la segona, en especial pel que fa als camperols, absents habitualment de la consideració del cronista, per al qual la societat catalana es compon de «senyors, rics-homes, cavallers, ciutadans, consellers, mercaders, patrons de nau e mariners, almogàvers e peons».

El més important, de cara al futur, era que la debilitat relativa de cada un dels elements essencials d’aquesta competició pel poder —sobirà, aristocràcia i burgesia urbana— seria finalment el que els obligués a tots plegats a uns pactes que acabarien portant a un sistema de llibertats que s’avençaria als de la major part d’Europa. Paradoxalment, seria «l’avara povertà di Catalogna», denunciada pel Dant, la que fonamentaria les bases de les seves llibertats.