4. A L’OMBRA DE L’IMPERI

El segle XVI marca a Europa una etapa de recuperació de la crisi de la baixa edat mitjana en una línia d’evolució que semblava apuntar al que seria el desenvolupament dels temps moderns. Dibuixant les grans línies del procés, Mazoyer i Roudart sintetitzen: «En poc més d’un segle, Europa va veure restablerta la seva agricultura i reconstruïda la seva població, que havien estat, una i altra, devastades per la crisi. Aquesta restauració agrícola va anar acompanyada d’una renaixença artesanal, industrial, comercial, urbana i cultural, amb resultats que van sobrepassar els del segle XIII. Aquesta renovació va estimular al seu torn la formació d’estats moderns, que es van desenvolupar a expenses de la noblesa laica i religiosa».

Aquest impuls renovador serà, però, prematur, com ho mostrarà la crisi que s’iniciarà a començaments del segle XVII i que obligarà a un nou i molt seriós replantejament d’aquest programa de progrés. Això val pel que fa a la població: Europa va passar de 60,9 milions d’habitants el 1500 a 77,9 el 1600, per tornar a caure a 74,5 el 1650. Val per a l’agricultura, on una mesura quantitativa de conjunt és més difícil, però on ens consta que l’expansió demogràfica va contribuir a estendre el cultiu, primer a les bones terres i més endavant a les marginals, a la vegada que en molts llocs, davant l’escassedat del treball, els senyors optaven per l’emfiteusi o la parceria. El retrocés del segle XVII, ens diu Parker, no va ser solament conseqüència del canvi climàtic, sinó també de la disminució dels rendiments d’unes terres que havien donat inicialment unes esplèndides collites, «gràcies al nitrogen i al fòsfor que havien acumulat en els segles en què no havien estat cultivades».

El sorgiment d’una aparença d’«estats moderns», els de les monarquies absolutes, ha estat il·lusori. La teoria és que l’estat es compon del sobirà, de l’administració dependent d’ell (que té una funció merament instrumental) i dels súbdits. Però la realitat és que entre el sobirà i els súbdits dels estats suposadament absoluts dels segles XVI i XVII hi havia un pla intermedi de poder, compost per un estrat superior integrat per una oligarquia de magnats propers al poder central, i d’un altre inferior, aliat o subordinat a aquest, que estava format pel conjunt dels propietaris acomodats, nobles o no, que controlaven el poder local. De la Corona de Castella en aquests segles s’ha pogut dir que era «una federació de municipis», la qual cosa vol dir, de poders locals, que eren els que tenien sota el seu domini els municipis. Els monarques absoluts no controlaven directament la major part dels seus súbdits, que seguien sotmesos al domini d’uns intermediaris que percebien la major part dels excedents del seu treball a través, sobretot, dels censos i dels delmes. Només en un cas concret, el d’Holanda, es van donar en aquests moments les condicions per a la creació d’un estat modern, d’acord amb un altre model de desenvolupament, que podia haver estat el que hagués seguit Catalunya sense els impediments que li va imposar la monarquia dels Àustries.

Les monarquies absolutes tenien una de les seves justificacions en la necessitat de conservar l’ordre social existent en un món en què les grans commocions socials desbordaven la capacitat de la noblesa dels castells per preservar-lo. La doble pressió de les velles exigències de la noblesa i de les noves de l’estat van crear les condicions que expliquen la multiplicació de les revoltes, sobretot camperoles, que causaven el terror «als castells, als convents i a les residències burgeses».

La repressió l’exerciria en aquests casos l’estat, que ha reforçat l’exercici de la violència pública, fins a convertir els segles XVI i XVII en «el temps dels suplicis». Però no n’hi havia prou amb reprimir unes revoltes, que darrere d’unes exigències de justícia, sovint expressades en termes religiosos, nodrien en els de baix esperances d’establir una nova societat més igualitària. Calia també recuperar el control de les capes populars, amb una reconquesta moral que practicarien les esglésies, tant la del catolicisme com les de la reforma, que s’encarregarien de la lluita contra els dissidents —contra la bruixa, l’heretge, l’incrèdul, els moriscos o els jueus— a la vegada que emprenien campanyes de predicació per controlar la religió popular i sotmetre el conjunt dels ciutadans a unes normes de vida vigilades pels rectors o pels pastors.

Una de les debilitats més greus dels estats absoluts era la dificultat de fer front a les noves formes de la guerra amb un finançament insuficient. L’anomenada «revolució militar» ha estat menys conseqüència de la introducció de l’artilleria, amb l’obligat complement de la renovació de les fortificacions, com s’acostuma a dir, que de la necessitat de finançar exèrcits cada vegada més nombrosos (el dels Àustries espanyols hauria triplicat els combatents de 1525 a 1574), integrats per «soldats», o sigui per homes a sou, en reemplaçament de les velles milícies senyorials. El problema, a més, no es limitava al lloguer individual de mercenaris, sinó que, des de mitjans del segle XVI, calia comptar amb les «empreses militars», contractant coronels suïssos, alemanys, valons o italians amb els seus homes. La insuficiència dels ingressos de la corona espanyola per cobrir les despeses de les guerres dinàstiques ha tingut com a conseqüència que la monarquia dels Àustries es trobés des de finals del segle XVI ofegada pel pes del deute. «Els Àustries van poder disposar poques vegades de més d’una cinquena part dels seus ingressos per a les despeses ordinàries», s’ha dit, ja que tota la resta se la menjava l’atenció al deute.

Aquestes línies generals de l’evolució d’Europa als segles XVI i XVII —o, millor dit, de l’evolució de l’Europa occidental, ja que a l’oriental s’estava desenvolupant al mateix temps un procés de refeudalització— s’han donat amb matisos i derivacions diferents en distints països.

En el cas de l’imperi espanyol el primer dels problemes el va assenyalar amb lucidesa Ramón Carande en remarcar «la carencia de cualquier política económica, planeada a largo plazo», ja que no és possible qualificar de mercantilisme aquest conjunt de «pragmáticas, ordenanzas e instrucciones, dictadas sin orden y concierto», sense oblidar que «lo que se manda no se cumple, y porque se infrige hay que repetirlo con insistencia». Al Principat, la subjecció a l’imperi dels Àustries, que pretenia imposar-li el model de l’autoritarisme retardari que havia implantat a Castella, hi causaria uns desajustos que marcarien la seva història en aquests anys.

UN SEGLE DE PROSPERITAT?

Les dades quantitatives referents al Principat, que són escasses i de difícil interpretació, apunten a un creixement global al segle XVI, accelerat segurament en la seva segona meitat, i que si bé ha hagut de superar problemes a començaments del segle XVII, s’ha salvat de la decadència de llarga durada que afectaria plenament Castella, dins del marc d’una crisi d’abast europeu.

En termes generals sabem que al segle XVI hi ha hagut un augment de la població al Principat, que els ingressos fiscals del Consell de Cent i de la Diputació han augmentat, que ho fan els arrendaments de la bolla (que reflecteixen la producció i consum de teixits), així com els drets senyorials, mesurats a través dels seus arrendaments, sobretot entre la dècada de 1540 i la de 1580, o que creix també, finalment, un indicador del comerç exterior com és el periatge, que es pagava al port de Barcelona.

Però aquesta imatge global necessita d’algunes matisacions. Pel que fa a la població, Jordi Nadal i Emili Giralt proposaven que distingíssim entre una primera fase de creixement que duraria fins cap a 1620, amb «un modest però significatiu revifament» respecte del desastre demogràfic de la baixa edat mitjana, ajudat per la considerable immigració de francesos que venien a cercar treball al Principat, i un estancament perllongat posterior, marcat per les dues epidèmies de 1629-1631 i 1649-1654. Les xifres globals de població donades per Nadal mostren que del mig milió de pobladors de la primera meitat del segle XIV s’havia baixat el 1515 a uns 240.000, la meitat dels que hi havia dos-cents anys abans, i que si bé el 1626 s’acostava de nou al mig milió, les pestes i les guerres tornarien a frenar aquest creixement, de manera que el mig milió d’habitants no s’assoliria fins a començaments del segle XVIII.

Pel que fa al periatge, Vilar ens ha fet mirar amb més deteniment el que signifiquen realment unes xifres que semblen augmentar espectacularment, però que cal, per començar, deflactar en funció de l’alça dels preus. I que, fins i tot si ens quedem amb els seus valors nominals, són molt lluny de les xifres de 1433, o sigui de les de l’apogeu medieval. Sembla clar que el vell model del comerç català a la Mediterrània va seguir en crisi, com a conseqüència en bona mesura del fet que els Àustries havien abandonat la política en què es sustentava l’expansió mercantil catalana, i que el que es realitzava per les rutes de l’Atlàntic no cobria encara aquesta pèrdua.

És veritat que Carles V i Felip II seguirien lluitant contra els pirates musulmans —és l’època de Barbarroja— i contra el poder turc —Lepant—, i que van guerrejar a Itàlia per assegurar i engrandir les seves possessions. Però aquesta activitat no tenia res a veure amb la política dels comtes reis, sinó que, ben al contrari, l’aliança de Carles V amb els genovesos el 1528 va significar un cop molt dur per a les activitats comercials catalanes, agreujat quan el 1556 es van separar els afers de Nàpols i Sicília dels de la Corona d’Aragó amb la creació del Consell d’Itàlia. El pes decisiu que els banquers genovesos van tenir en el finançament de la política de Carles V i del seu fill no solament va permetre a aquests rivals tradicionals del Principat apoderar-se per complet del mercat de la Itàlia del sud, sinó també interferir en molts altres aspectes, com en l’exportació de blat a Catalunya o en el proveïment de les llanes aragoneses.

Sense oblidar que les ciutats del litoral de Catalunya i del regne de València es van trobar abandonades de protecció —Feliu de la Peña assegura que «en Cataluña no había armada para defenderse»— en temps d’augment de l’activitat dels pirates, agreujada per l’aliança entre els francesos i els otomans, com a rèplica a la que havien establert Carles V i els genovesos.

L’activitat comercial començarà a recuperar-se des de 1580, però ho farà en unes altres condicions i per altres rutes. Augmentaran sobretot els corrents de comerç cap a l’Atlàntic, que ja hem vist que havien pres força a finals del segle anterior, i que aniran creixent en volum i en importància, sobretot els que s’efectuen a través d’Andalusia, com ho mostra la nòmina en ascens de comerciants catalans instal·lats a Sevilla i Cadis. Més difícil resulta conèixer la importància dels negocis realitzats Castella endins; però sabem, per exemple, que en el moment de produir-se la revolta dels «Comuneros», les institucions catalanes van actuar amb prudència, per por de perjudicar els «mercaders catalans negociants en lo regne de Castella».

El gran problema, està clar, és el de valorar què ha passat amb la producció agrària. Aquí, encara, la visió de conjunt més afinada és la que ens dóna Vilar, que sosté que hi ha hagut creixement i prosperitat, com en donen testimoni les grans masies construïdes en aquests anys, que ens ofereixen, per altra banda, la confirmació d’un procés de diferenciació que separa gradualment els camperols rics dels pobres. Hi ha una «aristocràcia dels masos», integrada per propietaris rics, que seria equívoc seguir anomenant «pagesos». En la prosperitat general resulten també beneficiats els senyors, com ho reflecteix el fet que els drets senyorials arribin en aquests anys, de 1545 a 1585, a màxims, com succeeix en el conjunt d’Europa; però el significat de la seva caiguda posterior és més complicat d’interpretar.

En la societat agrària catalana semblen haver-se acabat els grans conflictes rurals, com els que van commoure la vida del país entre 1388 i 1486. No hi tornaria a haver una gran guerra camperola, com les de l’Alemanya del segle XVI, i les Germanies de València i de Mallorca tindrien només respostes aïllades al Principat, com la revolta de Cambrils contra el duc de Cardona. És potser, per una banda, el resultat del pas gradual d’una senyoria basada en el domini dels homes cap a una altra que treu la major part dels seus recursos del domini de la terra, com ho evidenciarien l’extensió gradual de la parceria i l’emfiteusi.

Però quan examinem de prop aquesta pau imaginària, descobrim que el que hi ha realment és un món de resistències i d’enfrontaments a petita escala, fragmentats en un gran nombre de reivindicacions puntuals. I hi descobrim també, guiats pels treballs de Jordi Olivares, la trama social de la comunitat pagesa, en un doble procés d’agregació en front dels senyors i, a la vegada, de disgregació, en funció de la diferenciació econòmica entre els diversos nivells de fortuna dels seus membres, units encara, però, entorn de la consuetud, de les institucions comunals i del sistema de consells. Unes comunitats que van lluitar contra el sistema senyorial pledejant contra ell davant de l’Audiència, i que van aconseguir d’aquesta manera mantenir-lo a ratlla, i fins i tot fer-lo retrocedir, convertint en il·lusòria la restauració feudal de la sentència de Guadalupe.

Ha estat aquesta lluita la que ha fet innecessària una nova revolta i la que ha permès aconseguir els canvis que han limitat el paper de la violència senyorial, i han anat acotant les formes d’explotació econòmica. Com ha observat Montserrat Duran, mentre la lletra escrita dels pactes i els contractes sembla mostrar un règim senyorial que es manté sense canvis al llarg del temps, la realitat mostra que ha anat transformant-se en la pràctica i que els senyors han vist reduir-se la seva capacitat d’extreure excedents del treball dels camperols.

Com lligar, aleshores, aquest món que evoluciona positivament amb l’auge del bandolerisme? En l’origen cal considerar el paper «de les guerres privades o bandositats tradicionals», les lluites entre els senyors feudals, utilitzant els seus homes d’armes i els seus súbdits, una conflictivitat que no es limitava als senyors, sinó que s’estenia també a les rivalitats i venjances dels de baix, com ho mostra l’amplitud de l’enfrontament entre bàndols com els de Nyerros i Cadells. Aquestes guerres privades medievals continuaran als segles XVI i XVII, com seguirà la delinqüència «de camí ral». Però, en opinió de Joan Reglà, en temps de Carles V comença un bandolerisme nou. Els testimonis de l’època van recollir, en efecte, l’abundància dels bandolers, fins al punt que feia difícil un viatge sense escorta per aquells camins que Muntaner trobava en el seu temps tan segurs.

Xavier Torres, que és qui millor ha estudiat el fenomen del bandolerisme, en precisa la geografia dispersa, lluny del vell tòpic del bandoler de muntanya, mostrant que en aquests segles els bandolers «han proliferat tant al pla com a les muntanyes, tant en regions de densitat relativament elevada» com en altres poc poblades, al qual afegeix una altra consideració prou important: tant a «la Catalunya pregonament senyorialitzada (…) com en aquella altra de forta implantació de la jurisdicció reial», és a dir, menys afectada per les càrregues del feudalisme.

En aquest escenari, hi trobem almenys dues variants de bandolerisme, que poden, però, associar-se en casos i moments concrets. Per una banda hi ha el que procedeix de la necessitat dels senyors d’adaptar-se a uns temps nous en què els resulta més difícil mobilitzar els seus vassalls i es veuen obligats a mantenir bandes per assegurar l’exercici de la jurisdicció sobre camperols i comunitats.

El quadre dels «barons bandolers», sorgits de la davallada dels ingressos d’aquests «petits senyors rurals» que, ens diu Vilar, estaven encaminant-se cap a una progressiva extinció, ens proporciona tota una galeria de casos, com la dels «cavallers moneders», falsificadors de moneda, la participació en el contraban de cavalls cap a França, perseguida pel seu possible ús en la guerra, que mobilitzava un bestiar que arribava fins i tot de Castella. O com els còmplices protectors de les quadrilles, com els monjos del monestir de Sant Pere de Rodes. Si bé els casos en què la complicitat es dóna en una escala més gran, com el de Lluís Oliver de Boteller, que va convertir el vescomtat de Castellbó «en un cau de bandolers i malfactors»,^[8] o el del comtat de Ribagorça, tot sembla invitar-nos a pensar que hi pot haver connotacions polítiques d’alguna mena.

Al costat d’aquest bandolerisme senyorial, que s’extingirà després de la guerra dels Segadors, hi ha un altre món, que neix de la pròpia evolució d’una societat que, en transformar-se, deixa un gran nombre de desplaçats, que resten al marge del progrés i que són els que nodreixen les protestes contra els canvis. Uns perjudicats que en aquest cas podien procedir d’estaments socials diversos i tenir motius diferents de queixa, que és el que explica que no tinguessin unes reivindicacions comunes, que haurien pogut donar peu a revoltes o a moviments col·lectius. Aquests tenen sovint al darrere «pagesos grossos, autoritats locals, negociants urbans», la qual cosa revela que la seva mobilització ha estat fruit de «la intersecció d’un seguit de tensions i antagonismes, característics de la societat de l’època», que, com ha suggerit Vilar, reflectiria les conseqüències d’un desajust entre la forma que ha adoptat el creixement agrari entorn del model de la masia i un possible «excés d’homes i d’energies». Perquè els membres armats d’aquesta guerra interna vénen fonamentalment del camp: si sumem llauradors i pastors amb els homes que procedeixen dels oficis del tèxtil tenim un 90 per cent del total dels bandolers.

De tota manera cal anar amb compte respecte del que hi ha al darrere de la lluita contra el bandolerisme per part del virreis, sobretot quan, com passarà amb el duc d’Alburquerque, a banda de penjar bandolers, es dedica a l’enderrocament de masies, cases i castells. Darrere d’aquestes campanyes, com darrere de les repetides prohibicions dels pedrenyals —pistoles llargues que disparaven amb pedrenyera o pedra foguera—, hi havia una clara voluntat de mantenir desarmat el país i de conservar el monopoli de l’exercici de la violència en mans de les autoritats reials.

LA MONARQUIA CONTRA LES INSTITUCIONS

La Catalunya que iniciava un nou camí a l’ombra de l’imperi dels Àustries havia deixat de tenir protagonisme en la política europea. Vicens sosté que la causa essencial de la unió per matrimoni amb la Corona de Castella havia estat la debilitat física de Catalunya enfront del poder del seu principal enemic, que era França: «Vuit milions de castellans i tres-cents mil catalans. Calculem la diferència, recordant encara que aquests darrers estaven convalescents d’una greu malaltia social i econòmica». Caldria matisar les diferències entre els 269.000 habitants de la Catalunya de 1553, segons els càlculs de Jordi Nadal, i els 6.300.000 de la Corona de Castella cap al 1541, però el problema és el mateix.

La marginació del Principat vindria encara agreujada pel canvi radical en la política internacional dels Àustries, en abandonar el projecte mediterrani que havia seguit encara Ferran II. Des del regnat de Carles I, tota la potència demogràfica i econòmica de Castella, augmentada encara pels tresors d’Amèrica, es malbarataria en unes lluites dinàstiques i religioses europees que no tenien res a veure amb els interessos ni de la Corona d’Aragó, ni de la de Castella. Els Àustries van utilitzar els recursos dels seus dominis hispànics per construir-se un imperi europeu que només responia a les seves ambicions familiars, legitimades en termes de lluita contra la reforma religiosa, en comptes d’optar per una solució que afavorís els interessos del conjunt dels pobles de la Península.

L’escassa entitat demogràfica i econòmica de la Catalunya d’aquell temps la feia poc important per als reis de la casa d’Àustria, que l’únic que volien d’ella eren diners per pagar les seves guerres, com ho mostra el fet que només hi acudissin per obligació, a prendre possessió de la corona, i a demanar donatius a les Corts. L’existència al Principat d’una estructura institucional que frenava les seves demandes, forçant-los a negociar, els va arribar a exasperar, conduint-los freqüentment, quan les seves necessitats de recursos s’aguditzaven, a vulnerar les lleis que havien jurat respectar.

Els Àustries han estat, per això, uns sobirans absentistes, que exercien el poder a través del Consell d’Aragó, del virrei (molt sovint un noble castellà) i de l’Audiència, que actuava com a tribunal suprem de justícia i com a organisme d’assessorament del virrei. Una eina poderosa de control polític ha estat, a més, la Inquisició, que s’immiscia en la gestió de la Generalitat, amb una intencionalitat política que va dur que es denunciés que l’inquisidor Ferran de Lloaces «volia destruir, si podia, les leys de aquesta terra». De fet està clar que la Inquisició ha col·laborat tots aquests anys en els esforços del poder reial per limitar el poder de les institucions.

Una de les dificultats a què havia de fer front la monarquia era la manca a Catalunya d’una estructura pròpia que li permetés controlar el territori. Aquest poder l’exercia la Generalitat, que s’estenia per tot el país amb la xarxa dels diputats locals i amb una organització de recaptació que incorporava centenars de taulers i d’oficials. La seva independència naixia del fet que, com diu Joan Lluís Palos, no depenia de la corona sinó de les Corts, de manera que, «a diferència d’altres instàncies de govern, no actuava en virtut de privilegis reials, sinó dels poders conferits pels braços».

A les limitacions que això plantejava a l’autoritat del virrei, s’hi hauria d’afegir, a més, la negativa de les institucions a tractar amb ell els problemes seriosos. Tant la Generalitat com el Consell de Cent, preferien adreçar-se directament al rei, enviant-li ambaixades, com un recordatori que les qüestions s’havien de resoldre en comú.

Les Corts celebrades el 1519-1520 amb Carles I —va ser a Barcelona on va rebre la notícia de la seva elecció com a emperador— van resultar prou satisfactòries per a una classe senyorial que va aconseguir del nou rei la continuïtat de la renúncia, feta inicialment per Ferran II, d’emprendre més lluïcions per recuperar jurisdiccions. El futur emperador, però, contra el que vol un tòpic sobre la seva preferència pels catalans, ni entenia res de les complexitats de la política catalana, excepte que obtenir donatius de les Corts costava massa temps, ni li importaven més enllà del que significaven com a font addicional de recursos (bona part dels quals, a més, restaven al país, per pagar l’estada dels reis i reparar els greuges presentats a les Corts).

El seu successor, Felip II, va tractar en més d’una ocasió de forçar l’acabament de les sessions de les Corts, impacient davant dels cinc o sis mesos que duraven. Una duració que era conseqüència de la voluntat dels braços de fer que els problemes polítics s’abordessin sempre dins d’aquestes reunions, on podien exercir pressió perquè el rei atengués a reparar els greuges que li presentaven, relacionats sovint amb la conducta del virrei i dels seus oficials, ja que això els permetia condicionar a la reparació d’aquestes demandes tant l’aprovació de les lleis com la concessió del donatiu.

La lluita de les dues institucions principals de govern del Principat, Generalitat i Consell de Cent, per mantenir la integritat dels seus drets en front de la ingerència reial, i per defensar els seus recursos de la insaciable avidesa del govern va facilitar les relacions entre les dues corporacions, que eren de composició social diferent —les bosses del braç reial de la Diputació encloïen ciutadans i mercaders, però no menestrals ni artistes, com les del municipi—, però que compartien els interessos que els van dur a menar conjuntament «una resistència antifiscal política i ideològica».

Les dues institucions, a més, afavorides per l’augment dels ingressos, com a conseqüència del creixement demogràfic i econòmic que es va produir, en especial en la segona meitat del segle, van fer importants inversions en la construcció de les seves «cases», que havien de ser una mostra pública de la seva voluntat de reforçament i permanència (en el cas de la de la Generalitat, Miquel Pérez Latre opina que l’ampliació devia estar motivada, a més, per la necessitat d’acollir les comissions i organismes delegats que incorporaven cada vegada més persones a la seva gestió).

La pugna constant amb el poder reial va dur, paradoxalment, a un resultat contrari al que esperava la monarquia, com va ser el del reforçar les institucions catalanes, que van aconseguir, a més, obrir-se a la societat en uns moments en què la prosperitat de la manufactura i del comerç promovia l’ascens de menestrals i mercaders, que s’organitzaven en gremis i cossos matriculats. En un temps, a més, en què s’estava produint la desaparició del país de les grans famílies nobiliàries catalanes (Cabrera, Requesens, Cardona…), que havien emparentat amb grans famílies castellanes, empeses en bona mesura pel desig de viure prop de la cort reial, mentre, en contrapartida, augmentava al país una petita noblesa de ciutadans honrats ennoblits, que s’assimilaven als cavallers.

Malgrat que Ferran II hagués confirmat el predomini de l’oligarquia al govern de la ciutat de Barcelona, James S. Amelang ha valorat la singularitat del seu règim municipal en comparació al d’altres ciutats europees, on les oligarquies dominants s’esforçaven a mantenir tancat l’accés als estaments no privilegiats. Trenta-dos menestrals i altres tants artistes formaven part del Consell de Cent, on els dos grups s’alternaven en el càrrec de conseller cinquè. A això cal afegir-hi els intents que es van fer per tal de nomenar un sisè conseller en representació d’artistes i menestrals —que s’aprovaria el 1641 i es mantindria fins a 1714—, i la via d’accés a les conselleries que es va oferir als «gaudints», doctors en lleis i medicina, que devien aquest privilegi, que no podia transmetre’s per herència, a la possessió d’un títol universitari.

La multitud dels artesans barcelonins estava a més representada per uns vuitanta gremis i col·legis que, a banda de disposar de la participació que els seus membres tenien al municipi, es mostraven capaços de jugar tant amb la Generalitat com amb l’Audiència per negociar en aquells casos en què els seus interessos no tinguessin ple suport del municipi. Que les seves iniciatives podien resultar molestes ho mostra que les Corts de 1595 prohibissin les reunions intergremials. Els gremis, a més, proporcionaven la major part dels membres de la Coronela, la milícia municipal, que era, ens diu Corteguera, «la major organització defensiva del Principat», capaç de posar deu mil homes en peu a les ordres del conseller primer, el qual disposava amb això de més homes d’armes que el virrei. Els intents dels virreis per prendre el control de la milícia, com a capitans generals de Catalunya que eren, es van frustrar pel fet que aquesta era una força civil.

En el cas de la Generalitat, que en aquests anys «anava creixent a nivell polític i enfortia les seves aspiracions jurisdiccionals», l’apertura cap a la societat, més difícil en una institució on era més gran el pes d’una oligarquia tradicional, que en aquest cas era de base territorial més àmplia que la dels membres del Consell de Cent barceloní, es va realitzar a través de les comissions, com les juntes de braços, les divuitenes i les trenta-sisenes, integrades per un nombre igual de representants de cada braç, organismes que naixerien de la necessitat d’enfrontar-se als intents de control de les autoritats reials en la interpretació dels textos aprovats en les Corts, fins i tot en matèries que els jutges de la Reial Audiència consideraven que els pertanyien. Aquestes comissions havien de ser elegides en cada ocasió, ja que les seves funcions acabaven un cop resolta la qüestió que havia motivat la seva convocació.

Un aspecte essencial d’aquests organismes delegats era que la seva composició era ben oberta i que el vot era personal, no per estaments. L’estudi que Joan Lluís Palos ha fet de les centcinquanta convocatòries de juntes de braços entre 1588 i 1653, quan van ser declarades inconstitucionals per Felip IV, mostra, per exemple, el domini quasi exclusiu dels canonges sobre els bisbes en el braç eclesiàstic, o el pes considerable dels cavallers en el braç militar, on el títols apareixen molt rarament. Aquesta estructura va permetre obrir la política a la societat, en eixamplar la participació en els afers a un gran nombre de ciutadans, «de manera que —es queixava un virrei— toda la ciudad viene a ser Diputación».

La insaciable voracitat de la hisenda reial, asfixiada per les despeses de les guerres imperials i per la càrrega d’uns crèdits cada vegada més costosos, va obligar les institucions a una tasca de resistència que es va agreujar amb el problema de l’«excusado», la concessió feta pel Papa el 1571 d’una participació en el delme per tal d’ajudar Felip II en la guerra contra els turcs. «Obedeció toda España, menos Cataluña», escriu Feliu de la Penya, ja que la Diputació va plantejar un conflicte legal que va durar cinc anys, amb un seguit d’excomunicacions i empresonaments entremig, però que va acabar deixant exempta «la província» del pagament. Les pugnes es van aguditzar a partir de 1575, després d’una de les bancarrotes de la hisenda reial, tal com es va poder veure a les Corts de 1585 i 1599, i va prendre encara una major intensitat amb la pretensió de cobrar el «quint» de les imposicions municipals, un vell impost que havia caigut en l’oblit i que es pretenia ara rescatar per tal que es convertís en l’ingrés més important de la tresoreria reial a Catalunya; a banda de ser, a més, un instrument de control dels municipis.

En la dinàmica de la política imperial dels Àustries Catalunya tenia poc a guanyar i massa a pagar, ja que, com deia un document de 1547, era «una frontera por tierra y por mar que ella sola es el baluarte de toda España, pues por ninguna otra parte pueden los enemigos ofenderla», de manera que es va veure obligada a assumir una part dels costos militars de l’imperi, en haver de fer front a la despesa que li tocava en la construcció o reforma de fortaleses per adequar-les a les noves exigències de la guerra, tant a la frontera amb França com en la defensa de les ciutats del litoral davant dels atacs dels pirates, que van obligar la ciutat de Barcelona a finançar la fortificació de la «muralla de mar» i la construcció d’un port més segur.

Com que els donatius de les Corts no bastaven a cobrir aquestes despeses, es van haver de pagar sovint amb contribucions extraordinàries, creades per pragmàtiques que no tenien l’aprovació de les Corts. Les càrregues més dures d’aquests anys de guerres continuades eren, però, de naturalesa indirecta, com les que representaven els allotjaments de les tropes reials, les mobilitzacions, els bagatges o la tala de fusta per a la construcció de galeres. Tot plegat va acabar esdevenint molt més pesat que les imposicions fiscals.

El problema s’agreujava, a més, per la coincidència en la persona del virrei de les atribucions de capità general, que feia difícil protestar davant seu per l’actuació dels comandaments militars, en especial a la frontera amb França, on una guerra quasi permanent va comportar la «castellanització» militar del territori, posat sota el comandament de «capitans generals dels comtats», que actuaven sense cap respecte per les lleis del país. Els conflictes es produïen també fora de les zones de combat, amb tot un seguit de mesures abusives que es volien justificar per les necessitats de la guerra.

Més endavant, cap a 1560, quan tot just s’havia fet la pau amb França, el pànic de Felip II pel possible contagi dels protestants de l’altra banda del Pirineu va comportar el tancament d’una frontera que era vital per als intercanvis del país i va significar una agudització de les persecucions inquisitorials, amb mesures com la crema al Born, el 27 d’octubre de 1566, de tres homes, set «estàtues» d’executats en efígie, els «ossos i cossos» de cinc morts i un conjunt de llibres suspectes. Contra aquesta interpretació religiosa del conflicte a la frontera, la realitat sembla mostrar que «les opressions que de cada dia van cometent los heretges i los lladres facinerosos en los pobles» del Rosselló i Cerdanya no eren gaire cosa més que una «guerra de pagesos i pastors» dedicats al robatori, el caràcter religiós de la qual es limitava al segrest de capellans i a l’assalt de les esglésies, amb finalitats estrictament econòmiques.

UN TEMPS DE PROGRÉS I DE CONFLICTE

Felip II va heretar la corona, amb tots els fronts oberts a Europa i un volum de deutes que no podia pagar i que el van forçar a suspensions de pagaments i a tot un seguit de negociacions amb els banquers, que l’obligarien a hipotecar la major part dels seus ingressos. Va ser en cerca de diners que va acudir dues vegades a celebrar Corts a la Corona d’Aragó, essent ja rei, el 1563-1564 (Montsó-Barcelona) i el 1585 (Montsó).

Per tal de justificar el seu absentisme feia en 1563 un relat de les moltes ocupacions polítiques que li havien impedit venir, i ho aprofitava, a més, per demanar suport econòmic per a una política europea que interpretava en termes de les necessitats de defensa de la cristiandat. Les coses empitjorarien a partir de les fallides reials de 1575 i 1576, que van comportar la ruïna dels Fugger i de la ciutat d’Anvers, quan el rei es va veure obligat a plantejar noves exigències fiscals a les Corts castellanes de 1575-1577. El fet que entre 1578 i 1580 es produís la crisi que va acabar amb l’annexió de Portugal, endarreriria la celebració d’unes Corts a la Corona d’Aragó fins a 1585, en què s’iniciarien a Montsó i acabarien a Barcelona, on va tornar-se a produir l’habitual pugna entre el rei, que volia acabar el més aviat possible aquelles negociacions i rebre el donatiu, i els estaments, que ho condicionaven tot al fet que es complissin les seves demandes i se satisfessin els seus greuges.

Eva Serra ha estudiat el contingut de la legislació aprovada en aquestes dues reunions, en especial la de 1585, i ens la presenta com un esforç dels diputats per adaptar-se a les noves condicions d’una societat en progrés: mesures de protecció de la propietat privada de la terra contra els usos comunals, sobre conservació de camins i obres públiques, sobre la unificació de pesos i mesures, sobre regulació de les successions… Reclamaven també una reforma judicial, demanant la creació d’un consell reial de justícia separat de l’Audiència, per tal d’evitar les dilacions que patien «los negocis així civils com criminals».

Era una política que reflectia les necessitats d’aquesta «societat de noblesa no titulada, de ciutadans honrats, de pagesos emfiteutes, de paraires en ascens i de comerciants actius» que, ens diu Eva Serra, «estava prenent consciència de la necessitat d’un pactisme renovat». Una renovació que havia de partir del reconeixement dels drets adquirits, reivindicats amb la publicació el 1588-1589 de les Constitucions i altres drets de Catalunya, la primera recopilació impresa oficialment —la de 1495 ho havia estat per una iniciativa particular— de les lleis del Principat, i que treballaria pel reforçament de les institucions davant de l’ofensiva reial, amb mesures com les del «redreç del General», encaminades a controlar una institució que estava creixent i que augmentava la seva activitat en molt diversos camps.

La societat catalana progressava i, a la vegada, estava canviant el seu model de desenvolupament, la qual cosa havia de significar, per força, que hi hagués sectors perjudicats pel canvi, com s’esdevindria amb la indústria tèxtil gremial de la ciutat de Barcelona. Vilar va saber veure que el que estava passant era la decadència de la vella estructura social d’alguns gremis davant de l’avenç de formes capitalistes imposades pels compradors de primera matèria, els paraires rics, que anirien a cercar treball a més baix preu en l’entorn rural: la indústria tèxtil, sobretot la de la llana, hauria emigrat així de la ciutat al camp i hauria canviat «la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball». Una evolució que hauria estat afavorida pel canvi en la conducta de les institucions, que abandonaven ara la vella política proteccionista propugnada pels interessos dels menestrals, i la reemplaçaven per una altra que afavoria la nova indústria protocapitalista.

Aquesta intuïció de Vilar, exposada quan no podia disposar d’investigacions adequades sobre aquesta qüestió, es veuria plenament confirmada per García Espuche, que ha treballat a partir d’una documentació diferent de la que fins aleshores s’havia utilitzat en aquesta matèria: els protocols notarials, que li permeten una aproximació molt més acurada a les transformacions que es produeixen a Barcelona i en el seu entorn. Aquesta investigació l’ha dut a posar de relleu els canvis en l’estructura de la xarxa urbana, paral·lels a la redistribució de l’activitat industrial. «La capital s’especialitzà en els treballs d’acabat i en les produccions que tenien més valor afegit. Mentre que les etapes primeres dels processos productius i aquelles feines que no tenien aquest valor es van descentralitzar cap a les ciutats catalanes relativament properes a Barcelona, des de Vilanova fins a Mataró, passant per Manresa, Igualada o Vic».

Un procés de descentralització semblant es va produir en el terreny de la navegació: els homes de mar i les embarcacions s’estendrien per la costa, animant una revitalització del tràfic cap a Cadis i cap a l’Atlàntic. A la vegada, l’activitat que es desenvolupava entre la capital i el seu entorn va exigir un increment dels homes i els mitjans dedicats al transport intern, que tindrien també un paper essencial en la revitalització dels moviments cap a l’interior de la Península, cap a les fires de Castella, si bé en aquestes rutes hi havia aragonesos i castellans, ja que el transport de plata des de la cort cap al port de Barcelona —de camí cap a Itàlia i cap al centre d’Europa, per pagar les despeses militars de la monarquia—, que mobilitzava milers d’animals de transport cada any, oferia la perspectiva de viatges de retorn cap a Castella.

Si a aquesta renovació, que ha dut Garcia Espuche a qualificar el període de 1550 a 1640 com «un segle decisiu», hi afegim l’estimació feta per Vilar de «la prosperitat agrícola durant la primera meitat del segle XVII», a la vegada que els esforços de les institucions catalanes per aconseguir una certa estabilitat monetària, sembla clar que ens trobem davant d’un cas, el del Principat, que hauria escapat del quadre general de la «crisi global» del segle XVII. No es tracta pas de negar l’existència de la «petita edat glacial», ni de minimitzar els danys causats per les males collites i per la pesta, sinó d’assenyalar que els seus efectes semblen haver estat diferents en contextos distints.

Com tampoc sembla lògic atribuir al clima la decadència castellana del segle XVII. Més aviat cal imputar-la a la catàstrofe política dels Àustries, al «mal govern» que va malbaratar en una política sense cap benefici per al país els recursos locals i els de les Índies. El Principat, que ha intentat mantenir-se al marge del desastre fiscal i monetari castellà, ha hagut de defensar-se de la cobdícia d’una hisenda reial que necessitava els recursos per pagar als banquers internacionals els interessos usuraris que exigien pel diner prestat. Aquesta intrusió atacaria directament el sistema de lleis que el Principat havia anat elaborant al llarg dels segles i que era una de les bases del seu progrés.

El conflicte es va aguditzar a partir de les Corts de 1585, que van ser l’origen de «les torbacions de Catalunya», que es perllongarien fins a 1593. El problema partia, com ja s’ha indicat, del debat entorn de les atribucions que tenia la Generalitat per interpretar el que havia estat aprovat a les Corts, actuant «no sols com a part instigant, sinó com a jutge que coneix, declara, sentencia i executa la reparació» d’un greuge o contrafacció. Els diputats reclamaven contra algunes constitucions que no havien estat compilades, contra les modificacions introduïdes en altres, sobre dues no concedides… Responent a la consulta de Felip II, el Consell d’Aragó intentava frenar aquesta activitat, determinant que els diputats no podien intervenir després de publicats els acords, que només podien ser esmenats en unes futures Corts.

Els debats es van aguditzar respecte dels capítols «del redreç» que havien estat aprovats en aquestes Corts de 1585. Oriol Oleart ens ha mostrat el complex procés seguit pels diputats per tal de corregir i esmenar el text, que contenia unes normes que es posarien en funcionament en el trienni 1587-1590, i Eva Serra ha analitzat el paper que havien de tenir en el reforçament polític de la Diputació les atribucions que es donaven a les juntes de braços, com les divuitenes, que assumien el paper d’interpretar els textos dubtosos, sense comptar amb els doctors de l’Audiència. Per a Jon Arrieta seria en aquest terreny que s’iniciarien les disputes sobre la jurisdicció que acabarien portant al conflicte de 1640, com es podia veure en l’actitud del Consell d’Aragó, que proposava que es tanqués el pas a la Diputació «en cuanto a su pretensión de ejercer prerrogatives del ámbito de la creación e interpretación del derecho; es decir del ámbito de la jurisdicción en su sentido más propio».

El funcionament de les divuitenes representava un pas endavant en l’afirmació del poder de la Diputació. Els problemes d’interpretació, que abans es resolien entre els diputats i els seus assessors legals, comptant, en els casos que ho requerissin, amb els doctors de l’Audiència, passaven ara, segons els capítols 7 i 34 del redreç, a ser debatuts per una divuitena creada per a cada cas concret, que prenia unes decisions que els diputats estaven obligats a acatar. El Consell d’Aragó advertia que, «caminando por este camino», les divuitenes «se vernán a quedar con toda la jurisdicción».

L’Audiència, que tenia una funció vital com a òrgan judicial al que recorrien particulars i comuns en demanda de justícia, havia anat evolucionant, en la seva condició d’organisme assessor del virrei, cap a una actitud de suport al poder reial en la seva pugna amb les institucions, la qual cosa contribuiria a enverinar un debat que va arribar a enfrontaments d’una gran duresa en aquests anys de «torbacions». La Generalitat va començar la pugna quan va perseguir el diputat militar Joan Queralt, que havia actuat en suport de l’autoritat reial. Acusat d’haver defraudat en el cobrament de drets del general, va ser capturat el 12 de maig de 1588 i se’l va condemnar a pagar més de tretze mil lliures.

El rebombori suscitat per aquest afer, en què la multitud va arribar al punt d’intentar capturar Queralt per matar-lo, es produïa al mateix temps en què s’iniciava un conflicte entre el Consell de Cent i el virrei, Manrique de Lara, que concedia llicències per exportar blat en moments d’escassedat en què l’encariment del pa va estar a punt de provocar un conflicte social a Barcelona. L’ajuntament va desafiar el virrei en requisar el blat destinat a l’exportació que estava emmagatzemat, i fins i tot el que estava embarcat en naus, per tal de dedicar-lo al proveïment de la ciutat.

Es va arribar a uns moments de treva per l’estiu de 1589, a la vegada que la pesta arribava a Barcelona i hi causava més d’onze mil víctimes, entre una tercera i una quarta part de la població total, incloent-hi l’odiat virrei Manrique de Lara. Però el conflicte sobre la interpretació del dret reprendria aviat. A finals de novembre de 1590 el governador de Catalunya ordenava la detenció del veguer de la Seu d’Urgell, efectuada per un agutzil. En resposta, la Diputació convocava una divuitena que declarava que aquesta detenció era il·legal i detenia l’agutzil que l’havia realitzada. El Consell d’Aragó va denunciar aquest fet com una mostra que la Generalitat no solament s’atrevia a interpretar les lleis, sinó que les executava, «revocando las provisiones hechas por los oficiales reales», en conseqüència del qual proposava la detenció i empresonament dels diputats de la divuitena.

Pel març de 1591 arribava a Barcelona el nou virrei, Pedro Luis de Borja, que duia instruccions d’actuar enèrgicament contra la Generalitat. El 24 de maig, d’acord amb una proposta del Consell d’Aragó que el rei havia aprovat prèviament, s’intentava detenir el diputat militar Joan Granollachs, acusat d’haver participat en la presó de l’algutzir, però la pressió popular va impedir que es realitzés de moment la detenció.

Això passava el mateix dia en què, a Saragossa, Antonio Pérez, que havia estat secretari de Felip II, era traslladat de la presó de la Diputació a la de la Inquisició, per tal de poder-se’l endur cap a Castella, i en què això provocava un motí. Si als problemes amb la Generalitat hi afegim el conflicte amb el Consell de Cent, que, desafiant una vegada més l’autoritat del virrei, havia decidit expulsar de la ciutat els genovesos, es pot entendre el temor que hi va haver a Madrid d’una connivència entre els revoltats aragonesos «con los que en la actualidad estaban alborotados en la Diputación de Cataluña». Es van arribar a fer propostes de reunir un exèrcit per envair a la vegada els dos territoris, però es va optar, finalment, per apaivagar temporalment el conflicte a Catalunya, mentre es procedia militarment a Aragó.^[9]

Un cop ocupada Saragossa i executat el Justícia, van iniciar-se noves negociacions en què les exigències del rei, que en aquests moments rebien a Catalunya el suport del braç eclesiàstic, tornaven a posar en primer terme l’empresonament del diputat Joan Granollachs, al qual se seguiria resistint la Generalitat en nom del principi, que figurava entre els que el rei havia jurat, «que cartes de Sa Magestad contra constitucions no sien rebudes».

Finalment, les amenaces d’intervenció reial van contribuir a la divisió en el si de les institucions respecte de les propostes de resistència, en què els eclesiàstics i, sobretot, el Consell de Cent, que era conscient de la incapacitat de fer front a unes forces armades com les que havien envaït Aragó, van actuar decisivament en favor de la submissió. Granollachs va fugir l’abril de 1592 i les institucions van demanar clemència al rei. Felip II va iniciar aleshores una actuació d’enfortiment del poder reial, amb la suspensió dels articles 7, 13 i 24 del nou redreç, que comportava treure a les divuitenes el marge d’actuació que s’havien atribuït, i facilitava la intervenció dels doctors de l’Audiència en l’administració de la Generalitat, a la vegada que afavoria que els reialistes introduïssin homes seus a les insaculacions per a les eleccions de diputats. Tot això mentre prosseguia la persecució dels implicats en les torbacions, alguns dels quals eren a l’exili i altres van haver de sofrir penes de presó i de galeres.

La mort de Felip II el 1598, mentre tornava a haver-hi guerra al Rosselló, motivaria que es donés un perdó general als condemnats per les torbacions, com una preparació per a la vinguda del nou rei, Felip III, que el maig de 1599 arribava a Barcelona a jurar les constitucions i a celebrar unes Corts que el rei volia que es fessin ben de pressa, preocupat com estava per marxar ràpidament a ocupar-se d’afers que li importaven més. Les Corts van fer una crítica de la política autoritària de Felip II, incloent-hi la persecució de Granollachs, a la vegada que demanaven el restabliment dels articles del redreç que havien estat suprimits.

Les presses del rei van fer que aquestes Corts, les darreres que arribarien a conclusió en més d’un segle, acabessin amb un donatiu generós, el més gran que es recordava, amb un gran nombre de constitucions i capítols de cort aprovats —«fue esta sin duda una de las legislaturas en que más disposiciones se introdujeron en el derecho civil político y administrativo de Cataluña», diuen Coroleu i Pella i Forgas, i es pot veure, en efecte, que es van aprovar cinquanta-cinc constitucions i noranta-dos capítols de cort— i, finalment, amb la concessió de nombroses distincions personals, privilegis de noblesa i confirmacions de jurisdiccions senyorials discutides. Darrere d’aquesta política hi havia un intent d’aproximar-se a la classe dels propietaris feudals, garantint-los uns privilegis que estaven amenaçats. Un altre nivell de concessions, que no serien pas menys importants a mitjà i llarg termini, van ser les atorgades als gremis artesans, que se’n servirien per fer front als mals temps que s’aproximaven.

Malgrat les aparences, però, els problemes fonamentals de l’encaix entre les institucions catalanes i el poder reial estaven molt lluny d’haver quedat resolts. Ho demostraria el fet que les constitucions de 1599 no es publiquessin fins a 1603, com a conseqüència de tota una sèrie de dissensions entre el rei i els braços, que es van resoldre només formalment. Sense oblidar que hi va haver també protestes internes del braç reial en matèria de delmes i lluïcions, que no van ser ateses ni recollides.

LA CRISI DEL SEGLE XVII

A mitjans del segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, i seguint els plantejaments avençats per Maurice Dobb i per Eric Hobsbawm, es van difondre les interpretacions sobre la «crisi general europea del segle XVII», que tractaven d’explicar «¿Per què l’expansió de finals del segle XV i del segle XVI no va conduir directament a l’època de la revolució industrial dels segles XVIII i XIX? ¿Quins van ser, en altres paraules, els obstacles en el camí de l’expansió capitalista?».

Aquesta visió va ser desplaçada més endavant per una altra que centraria la seva atenció en la crisi dels estats de la primera etapa de l’absolutisme, manifestada en la seqüència de les revolucions que a mitjans del segle XVII, en la seva majoria en els anys quarantes, van produir-se arreu d’Europa: Catalunya, Portugal, Anglaterra, França (la Fronda), Nàpols… L’intent de devaluar l’abast «social» d’aquestes revolucions, centrat sobretot en els debats entorn de la revolució anglesa, va dur a visions neutres com la d’Elliott en un article de 1969 sobre «revolució i continuïtat». Aquestes interpretacions abstractes sobre l’«estat» han restat, però, arraconades davant l’avenç de les investigacions sobre els orígens de l’estat modern a Europa, i en especial d’aquelles que es basen en un element tan decisiu com el desenvolupament de la fiscalitat. Tornarem a aquesta qüestió més endavant, en analitzar els avenços de la segona meitat del segle XVII.

Una altra interpretació, aquesta de caràcter «universal», proposa com a factor explicatiu el clima: els efectes de l’anomenada «petita edat glacial» que va produir se entre 1650 i 1850: l’època en què el gel baixava del nord, hi havia grans tempestes a l’Atlàntic i terribles sequeres a la vall de Mèxic, a Indonèsia o a la Xina… Una hipòtesi lliga aquesta crisi climàtica a les taques solars, ja que sembla que es pot comprovar, per les observacions dels contemporanis, que de 1645 a 1715 se’n van veure molt poques; és l’anomenat mínim de Maunder, que seria responsable d’aquestes calamitats, actuant tal vegada a través dels canvis en els corrents oceànics d’El Niño.

Pel que fa a Catalunya, agregada habitualment a «les revolucions dels anys quarantes», no em sembla que pugui considerar-se el seu cas sense tenir en compte dos factors: la situació de la Corona de Castella, cosa que ens portaria als grans debats sobre la seva «decadència», i l’existència, per altra banda, d’una sòlida estructura política catalana, com ho reconeixia John H. Elliott en el seu estudi de 1963 sobre La revolta dels catalans, quan no solament remarcava la força de la seva oposició al rei, sinó que afegia que «el sentit de pertinença a aquesta comunitat lliure era molt fort. Els catalans havien après a venerar les lleis, les llibertats i les institucions que les accions heroiques dels seus avantpassats havien guanyat».

La revolta catalana de 1640 té com a contrapunt obligat la decadència de la monarquia dels Àustries. Una decadència que té els seus orígens en les darreres dècades del segle XVI, en un panorama que Ángel García Sanz ha descrit en tota la seva complexitat: augment dels impostos que va repercutir sobretot en els preus dels articles de consum popular, venda de terres comunals, creació de senyorius en terres de reialenc, venda de càrrecs i oficis públics, les tres fallides de la hisenda pública que van arruïnar el crèdit de la burgesia comercial i financera castellana… Un conjunt de factors a conseqüència dels quals «se despoblaron los campos y languidecieron las ciudades». Un quadre que és especialment greu pel que fa al camp, d’on procedia la major part de la riquesa. Com ha dit Vassberg, mentre els camperols castellans van poder produir bons excedents, tot anava bé; però quan la producció agrària va començar a fluixejar, i sembla que això va començar en les darreres dècades del segle XVI, «tot l’edifici va començar a enderrocar-se, i ni tan sols els tresors de les Índies ho van poder evitar, ja que els seus fonaments estaven danyats».

La situació va empitjorar encara en la primera meitat del segle XVII, en què l’esgotament de la hisenda va obligar a recórrer a un considerable augment de la pressió fiscal i a expedients que tindrien efectes destructius sobre l’economia castellana, com la manipulació de la moneda,^[10] i a dependre del crèdit atorgat pels banquers, genovesos primer i conversos portuguesos després, que acabaven embutxacant-se uns enormes beneficis, a expenses del país.

Un país que reaccionaria amb un malestar profund, que es manifestaria en la Castella convulsa d’aquests temps tal com ens ho ha mostrat Gelabert, o en les revoltes andaluses de la fam de 1647-1652 que, en opinió de Parker, van implicar més ciutats i més gent que les de Catalunya.

«¿Y todo esto para qué? —es demana Alberto Marcos MartínPues básicamente para costear las guerras incesantes en que se encontraba envuelta la monarquia». Unes guerres en què els soldats, professionals com eren, exigien cobrar en plata, cosa que complicava extraordinàriament els problemes de pagament de la corona. En el cas de la guerra de Portugal, ens explica Ruiz Martín, no es va utilitzar un exèrcit regular, sinó milícies extremenyes i andaluses, a les quals es pagava en billó. S’hi va portar també, desplaçat de Nàpols, un cos de cinc-cents soldats alemanys de cavalleria, que en rebre la paga en billó van decidir unànimement passar-se als portuguesos, que, ajudats per Anglaterra i pels holandesos, pagaven en plata. Les victòries dels portuguesos, conclou, «son en buena medida la victoria de la plata sobre el vellón». Els exèrcits enviats a Catalunya, majoritàriament mercenaris, cobraven en plata.

La resistència de Catalunya a deixar-se engolir en aquest desastre havia de conduir necessàriament al conflicte. Seria, en paraules de Vilar, la «reacció política d’una regió pròspera contra les repercussions de la decadència».

La mort de Felip III el 1621 passava la corona al seu fill, Felip IV, que començaria a governar tenint com a executor de la política al comte duc d’Olivares, de qui Jeroni Pujades deia: «Aquest Conde Olivares, Duque o Diable de Sant Lúcar, és estat sempre un perseguidor de la nació catalana». El fet de nomenar un virrei, el bisbe de Barcelona Joan Sentís, abans que el nou rei hagués jurat les constitucions, vulnerava les lleis sobre la vicerègia. La Diputació va haver de recordar al rei, valent-se del dictamen de juristes de prestigi, que les coses del Principat no es podien decidir d’acord amb les regles que s’aplicaven a altres regnes i províncies, perquè «en Catalunya lo supremo poder y jurisdicció de la província no té Sa Magestat a soles, sinó Sa Magestat y los tres brassos y staments de la província, qui tenen poder absoluto y supremo de fer y desfer lleys y mudar la màchina y govern de la província». La promesa que el rei vindria aviat a celebrar Corts va apaivagar el conflicte.

Els problemes reprendrien aviat com a conseqüència de la naturalesa del projecte polític d’Olivares, que al Gran Memorial de 1624, un document secret adreçat al rei, sostenia que «el negocio más importante de su monarquia» era «hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente V. Majd. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sinó que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia». Sabent que no era fàcil aconseguir-ho, li proposava diverses vies, entre les quals la de «ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algun tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, assentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla».

Una altra de les vies de penetració del poder reial va ser, a més, la castellanització de l’Església, aconseguida pel nomenament de bisbes castellans a les diòcesis catalanes. La freqüència amb què aquests van rebre el càrrec de virrei s’explica pel seu paper de suports de l’autoritat reial. L’enfrontament entre els canonges, que eren normalment gent del país, i aquests bisbes polítics i absentistes va ser un element de conflictivitat, com ho va ser l’intent de castellanitzar els monestirs catalans, amb el pretext de les reformes tridentines.

Elliott insisteix en atacar la idea que Olivares fos un «imperialista castellà». Hi estic totalment d’acord. Considerar-lo així seria suposar que hi havia darrere de la seva política uns objectius «nacionals», castellans o espanyols, quan no hi havia altra cosa que la necessitat d’obtenir recursos per a la política de la dinastia, igualant els territoris a la condició del que podia ser explotat més fàcilment. De fet, quan Olivares va suggerir nous plans de reforma, va mantenir les Corts castellanes al marge. El que no és gens ni mica admissible és que Elliott suposi que aquesta política tenia alguna cosa a veure amb «el futur d’Espanya». Sobretot si en té en compte que per a Olivares l’Espanya que vol uniformar inclou Portugal, Flandes, Milà i Sicília. La mateixa voluntat d’imposar a Catalunya «la llengua de la monarquia», tenia com a objectiu fonamental assegurar la penetració dels funcionaris reials en les estructures dirigents de la societat catalana per tal de subordinar-la als seus interessos.

El primer pas en la nova política el volia iniciar Olivares amb el seu pla d’Unión de armas, amb el qual anava a presentar-se a Barcelona a les Corts de 1626. El projecte pretenia crear un cos d’exèrcit de 140.000 soldats que serien pagats per cada un dels regnes en diverses proporcions. La part major, quaranta-quatre mil homes, correspondria a «Castella i les Índies» conjuntament; a Catalunya, Portugal i Nàpols els correspondrien setze mil a cada un; dotze mil a Flandes, deu mil a Aragó i sis mil cada un a València i a les illes.

El primer dels problemes que trobaria en relació amb les constitucions catalanes, era que aquestes eren tropes que el rei podria usar a qualsevol banda, i això contradeia el principi del Princeps namque, que només obligava els catalans a la defensa del seu territori, i això quan el rei hi era present. La petició de soldats va canviar-se aleshores per la d’un gran donatiu, que havia de consistir en el pagament de 250.000 ducats anuals en el transcurs dels quinze anys propers. La suma total —3.700.000 ducats, que equivalien a més de quatre milions de lliures de Barcelona— era excessiva per a les possibilitats del Principat, de manera que les Corts es van interrompre sense cap resultat, a diferència del que havia passat a Aragó i a València, on al menys s’havien aconseguit algunes concessions.

El rei i Olivares estaven tips de veure’s frenats per la resistència de la Generalitat. El 1630 es nomenava virrei el duc de Cardona, confiant en la influència que podia exercir sobre la societat catalana, i se li donaven unes instruccions secretes recomanant-li, entre altres coses, que promogués la separació del Principat dels comtats de Rosselló, Conflent i Cerdanya, una separació que sembla que proposaven també els mateixos comtats, i que per al rei tenia l’avantatge de «enflaquecer por este camino la casa de la Diputación».

Quan, el 1632, Olivares es va proposar recomençar les Corts interrompudes, triava un mal moment per plantejar noves exigències econòmiques. Els de 1628 a 1631 van ser uns anys assenyalats en el conjunt de l’Europa occidental per la fam, les epidèmies i les revoltes, tant a França i a Itàlia, com a la mateixa Castella. Un escenari que es tradueix al Principat en una sèrie de collites fallides, resultat d’una mala combinació de sequeres i de pluges fora de temps —«que per tota Catalunya comunament no avían cullit ninguna cosa y la gent estave molt desesperada», escriu Parets—, una situació a la qual s’havien afegit una epidèmia, en 1629-1631, i una crisi del treball urbà del tèxtil.

El rei hi anava aquesta vegada acompanyat, no solament d’Olivares, sinó també del seu germà, el cardenal Ferran d’Àustria, que seria nomenat virrei i podria restar així presidint les Corts, sense obligar Felip IV i el seu ministre principal a una llarga estada a Barcelona. Aquesta vegada van ser problemes de cerimonial, la cobertura dels consellers de Barcelona en presència del rei, que reflectien en realitat la defensa de les jurisdiccions, els que van dificultar l’inici normal de les reunions, com a conseqüència del dissentiment presentat prèviament per la ciutat de Barcelona.

Un dels objectius dels catalans en aquestes Corts, del qual s’estava començant a parlar mentre s’esperava que Barcelona retirés el seu dissentiment, era el de resoldre d’una vegada el problema que presentava la constitució de l’Observança de 1481, que posava en mans de l’Audiència la declaració de les causes de contrafacció dubtoses. Els assessors del cardenal infant, que va quedar presidint les Corts, en espera d’iniciar les sessions amb normalitat, opinaven que la proposta de reforma que presentaven els catalans debilitava fins a tal punt l’autoritat dels jutges de l’Audiència, que, en paraules del comte d’Oñate, els facilitaria constituir-se en república lliure. Es decidí finalment prorrogar indefinidament les Corts, sense haver obtingut cap resultat. La frustració d’Olivares era en aquest cas paral·lela a la dels diputats catalans, que necessitaven que el rei atengués els seus greuges i fes possible el desenvolupament de l’acció legislativa.

Els conflictes prosseguirien en els anys següents, en què es mantenia pendent l’amenaça de forçar el pagament dels quints dels ingressos municipals, en especial els de Barcelona. A aquest conflicte s’hi afegiria la resistència del clergat a una nova concessió feta al rei per la cúria de Roma, la d’una «dècima» sobre les rendes eclesiàstiques, l’oposició a la qual es desenvolupava a la vegada que la lluita contra la castellanització de l’Església catalana, que es manifestaria en el Concili Provincial de Tarragona de 1636 en forma de la defensa de la predicació en català contra els que pretenien que s’usés la «llengua de la monarquia».

Aquests anys de guerres a Itàlia, amb les tropes embarcant a Catalunya (i amb conflictes com el que l’octubre de 1629 va enfrontar els soldats «de les galeres d’Espanya» amb els ciutadans barcelonins), i d’amenaça latent de guerra al Rosselló, s’havien viscut amb inquietud. Pujades escrivia que no hi havia qui entengués «est modo de govern de Espanya, que no saben si hi ha pau ni si hi ha guerra. Y tot lo soroll de guerra se’n va en fum». Els dubtes es van esvair a partir de maig de 1635 en què França va declarar la guerra a Espanya, ja que això portava el conflicte a les fronteres del Principat i forçava la Generalitat a participar en la defensa.

Els plans de guerra d’Olivares preveien atacar el Llenguadoc des de Catalunya, per tal d’alleujar la pressió sobre altres fronts europeus i forçar així, de passada, la implicació del Principat en les guerres de l’imperi. La primera actuació en la frontera, el setge de Leucata (agost-setembre de 1637), va acabar de manera desastrosa, amb la inexplicable fugida de les tropes espanyoles, que van deixar abandonats l’artilleria, les armes i fins i tot el diner destinat a les pagues dels soldats.

Tocava ara preparar la campanya de la primavera següent, per al qual calia mantenir les tropes a Catalunya. Havent dimitit el virrei duc de Cardona, se’n nomenà un de nou, vinculat al país, com era Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, al qual s’encomanava molt especialment «la conservació» de les tropes que hi havia al Principat, i de les que s’hi poguessin afegir, de cara a la nova campanya. Pel juliol el nou virrei tenia el seu primer conflicte amb la Generalitat en apoderar-se dels productes de contraban que guardava als seus magatzems.

Això succeïa quan la sort duia al front de la Generalitat uns personatges nous que protagonitzarien una etapa de resistència, com eren Pau Claris, un canonge d’Urgell que havia tingut ja protagonisme polític a les Corts de 1626 i que ara havia estat elegit diputat eclesiàstic —i president de la Generalitat, en conseqüència—, Francesc de Tamarit, diputat del braç militar, i Josep Miquel Quintana, pel braç reial. Aquests homes arribaven al poder pels mateixos dies en què es produïa el primer dels grans enfrontaments de la població catalana amb l’exèrcit: l’assalt i saqueig de Palafrugell per tropes estacionades al país després de la retirada de Leucata.

El 1639 es reprenia la guerra i un govern incapaç de fer front a les seves obligacions carregava el Principat amb un impost per reparar les fortificacions, que es va voler completar, un any més tard, amb una altra imposició que deixaria per compte del país el manteniment de l’exèrcit. Es van fer lleves de soldats catalans per intervenir en la nova campanya; però les forces conjuntes mobilitzades eren inferiors en nombre als francesos, que van assetjar i prendre la fortalesa de Salses el 19 de juliol de 1639.

La nova campanya estava sota el comandament del marquès de los Balbases, que hi aportava un exèrcit que s’havia format a Cantàbria, al qual s’agregarien mercenaris irlandesos i un total d’entre dotze mil i disset mil combatents catalans. Tot Catalunya, escriu Manel Güell, va enviar milicians a Salses, des de Barcelona, «d’on podien haver sortit cinc mil homes, fins a (…) llogarrets amb un grapat de veïns que hi enviaven un dels seus». Eren, en general, homes joves i sense cap experiència militar. Es va aconseguir de recuperar Salses el 6 de gener de 1640, en una campanya pagada amb costos considerables de morts, en la seva major part per malaltia: «moriren en lo siti de Salsas —escriu Jeroni del Real— de malalties que s’i posaren, passats de deu mil hòmens y los més eren cathalans, y de morts paleant no foren sinch-cents». Però era, finalment, una victòria, i els soldats catalans, encapçalats pel diputat Tamarit i pel conseller en cap, van ser rebuts triomfalment al seu retorn, a diferència de la freda acollida que es va fer al virrei Santa Coloma, que venia acompanyat de cavallers i mercenaris.

LA GUERRA DELS SEGADORS

Olivares va decidir que l’exèrcit «reial» restés a Catalunya —vestit, mantingut i pagat pels naturals—, i el va retirar del Rosselló, devastat per tots aquests anys de guerra, exceptuant-ne les guarnicions que restarien a Perpinyà i a Salses. Al Principat hi havia una llarga experiència de males relacions entre els soldats i les poblacions obligades a allotjar-los —històries que combinaven el relat dels abusos dels soldats amb el de l’assassinat de militars pels camperols— i ara eren els mateixos soldats destinats a allotjar-se, molts d’ells mercenaris estrangers, els que, segons Ramon de Rubí, s’alegraven de tornar al Principat i es disposaven a venjar-se dels pobles que els havien regatejat anteriorment l’assistència. «Sucedieron muchas desdichas por atrocidades cometidas assí por los soldados como por los paisanos», conclou Rubí, que era jutge de l’Audiència.

La cavalleria, que consumia els recursos que els pagesos destinaven a alimentar el seu propi ramat, es va portar primer a l’entorn de Girona, més endavant al Vallès, per passar posteriorment al Pla d’Urgell i al Camp de Tarragona, a mesura que s’esgotaven els recursos de cada comarca. La infanteria s’allotjava en una franja litoral, d’Arenys a Palamós, i el tren d’artilleria quedava a Perpinyà, on les relacions amb els soldats eren també prou tenses.

El 4 de febrer de 1640 Pau Claris avisava el virrei de la gravetat de la situació: «De tal manera van cundint los excessos, opressions, y violèncias, que fan y executan los capitans y soldats per totas las vilas y lochs desta província, y en sos provincials, robant palesament lurs hasiendas, maltractant y matant-los, amb la maior crueltat que’s pot pensar, que apar està tota esta terra en lo últim estat de ser del tot destruïda y acabada».

Un memorial de la Generalitat recollia els abusos realitzats en el transcurs d’aquest mes de febrer: a Vilamajor, per exemple, els soldats «se feren donar a menjar y béurer ab gran abundàcia per ells y sos cavalls, en tant que per ells no volían menjar sinó gallinas y capons, prenent-se-las a son arbitre, que a penas ni han dexades. Y per los cavalls, blat y pa ab vi, malgastant de una cosa y altra més del que menjaven, y no contents de aixó composaven [és a dir, exigien diners] a casi tots los amos de casa en differents quantitats, fent-los grans amenasas de matar-los, y quant se’n anaren, robaren de moltas casas tot lo que’ls agradà y en particular totas las armas y algunas cavalcadures, y composaven la universitat ab motiu de baga[t]jes en dotze lliures, y aprés se prengueren los que’ls aparegué».

Històries semblants, o pitjors, s’explicaven d’un munt de pobles, incloent tortures, violacions i assassinats. S’hi afegia la lamentable mort del senyor del castell de Palautordera, Antoni de Fluvià, al qual van assassinar en companyia d’un criat, de dos homes que s’hi havien refugiat i d’una criatura de dos anys «als brassos de sa mare». A Granollers, set-cents soldats valons, amb les mullers i les famílies, s’havien apoderat de la ciutat i hi havien imposat un règim de terror que feia que moltes famílies en fugissin.

En aquests mateixos dies de març el Consell d’Aragó pensava que era necessari activar la implantació de l’impost general per al manteniment de l’exèrcit, incloent-hi, diu Joan Carrió, «les rendes de la Diputació del General, que també es pensaven destinar (amb amenaces de pena de mort incloses) al manteniment de l’exèrcit». La pragmàtica es va publicar el 30 de març; però el cobrament del nou impost, igual que el del destinat a les fortificacions, el va suspendre el virrei a finals de maig, atenent al grau d’agitació que es registrava al país. Ja havia avisat abans al govern de Madrid que la situació feia difícil recaptar noves càrregues.

L’escalada de violència prosseguí en els mesos d’abril i maig, mentre corrien papers anònims amb incitacions a la revolta, com els que apareixien signats per «lo mestre de camp català» o «lo capità general del exèrcit christià». La Generalitat, per la seva part, havia fet publicar un document en què s’avisava els pobles de quins eren els límits del que podia demanar-se en l’allotjament, d’acord amb les constitucions, i això va indignar el Consell d’Aragó que ho considerava «abominable y indigno de vasallos fieles de V. Md. y que merece severo y exemplar castigo». La conseqüència va ser l’empresonament el 10 de març de dos consellers de Barcelona, Francesc Joan de Vergós i Lleonart Serra, seguit, el 18 de març, pel del diputat militar Francesc de Tamarit, que es proposaven enviar a Perpinyà, a la vegada que s’iniciaven les gestions per fer el mateix amb Pau Claris, vencent els obstacles que implicava la seva condició d’eclesiàstic.

Mentrestant les notícies sobre la destrucció de Santa Coloma de Farners, el 14 de maig, i de Riudarenes corrien per tot el país, estenent la revolta. Quan els soldats que havien realitzat aquestes destruccions, els «tercios» espanyols de Juan de Arce i els napolitans de Leonardo Molas, s’adreçaven a Girona, la ciutat els tancà les portes. Mentre estaven al davant de la ciutat, sense proveïments per alimentar-se, «se ajuntà gran còpia de gent de les faldes de Girona —ens explica Miquel Parets a les seves memòries— de modo que tenían enrotllats los soldats». Les tropes, «que estaven mitx mors de fam», van decidir aleshores tornar cap a Blanes. «Y los de la terra los anaven sempre seguint, escopetejant-los, y ne moriren moltíssims; ni’ls donaren temps de poder-se aturar en ninguna part, que per lo camí se menjaven los bous crus y los tosinos, de pura fam».

Mentre aquests es refugiaven a Blanes, «tot lo Vallés se axecà» contra el «tercio» de Mòdena i la cavalleria del capità Chirinios, que van fugir cap a Barcelona. Els soldats de peu es van amagar pels boscos de Sant Jeroni de la Murtra, mentre els de cavall no van parar fins a entrar a Barcelona el 22 de maig i, encalçats per aquest sometent camperol, van fer cap al moll, on hi havia amarrades algunes galeres i, abandonant equipatge i cavalcadures, es van llençar al mar, «que si les galeres no s’i tróban no s’escapava ningú», mentre els cavalls corrien sols pel moll.

Va ser aquest mateix grup d’homes el que va esbotzar les portes de la presó i en va treure el diputat Tamarit amb els dos consellers de la ciutat i tots els altres presos. Tamarit, però, es va resistir a sortir fins que el carceller major va declarar que el treia «per ordre de sa excel·lència». Les institucions no estaven en aquests moments amb una voluntat de trencament, sinó de negociació, i tractaven de minimitzar els efectes de la revolta popular. Veient el tomb que prenien les coses, els diputats, els consellers i el bisbe de Barcelona van anar a trobar a la presó els assaltants per dir-los: «Fadrins, lo que aveu fet, vaja per fet». A la vegada que els demanaven que abandonessin la ciutat i els acompanyaven fins al Portal Nou. Els membres del sometent no es van allunyar gaire de Barcelona, sinó que es van adreçar als boscos de Sant Jeroni per encalçar i matar els soldats de peu que s’hi havien refugiat.

En vista del perill que corrien, els soldats de l’exèrcit reial que quedaven es van aplegar a Blanes i van començar a marxar cap al Rosselló, passant per Roses, «y por todo aquel camino robaron todas las cassas que hallaron, assí las que estavan solas como las de los lugares abiertos, quemando muchas dellas. Mataron tanbién con grandíssima ynhumanidad cerca del lugar de Calonja diez y nuebe hombres a los quales desnudaron en carnes, y atándoles las manos, poniendo los unos tras de los otros, los arcabuçearon todos juntos». A Santiró van cremar l’església i als voltants de Roses «han cortado hasta las raíces a más de mil olivos y han destruido todos los sembrados». Pitjor va ser encara la seva entrada al Rosselló, on van bombardejar Perpinyà per dues vegades.

A Madrid no sabien com respondre. Una política de força era impossible, ja que l’exèrcit no podia abandonar la frontera, per on hauria estat possible una invasió francesa, i no estava clar quina mena de política de conciliació podia resultar efectiva en un país en plena revolta. Consideraven necessari castigar els rebels, però el doctor Jacinto Valonga, regent del Consell d’Aragó, enviat a investigar el que passava, advertia que «los tercios que van a castigar hazen grandes daños aun a los mas pobres y viudas, de que naze tanto sentimiento que, aunque por entonces se muestra quietud, no la ay, sino un odio grande».

Els esdeveniments de Barcelona en el dia del Corpus, 7 de juny de 1640, van acabar de desmuntar totes les previsions. Seguiré sobretot la versió que en dóna Miquel Parets, que és la que capta millor l’esperit d’aquells esdeveniments.

Eren els dies en què els jornalers venien a Barcelona i es reunien a la Rambla, davant la Portaferrissa, a oferir-se per treballar en la sega. A la vista del que estava passant, el virrei va demanar que aquest any es fes la contractació fora de la muralla; però els consellers van témer que marxessin i deixessin les messes del pla de Barcelona per segar, de manera que van autoritzar l’entrada dels segadors, que «aportaven moltes armes». Un incident en què un segador va resultar ferit va despertar la indignació dels seus companya, que, als crits de «Visca la terra!» i «Muyran los traidós!» van anar Rambla avall amb la intenció de calar foc al palau del virrei. Els frares del convent veí de Sant Francesc van acudir a dissuadir-los, una tasca en què van participar també consellers i diputats, acompanyats dels bisbes de Barcelona, Vic i Urgell, que van aconseguir desviar-los del seu objectiu. Ningú del poble menut no els venia en contra, afegeix Parets, perquè compartien el seu odi per les autoritats reials, que tan grans danys havien causat, de manera que els segadors podien actuar a Barcelona sense cap oposició.

Allunyats del palau del virrei, van decidir d’anar a atacar les cases dels jutges de l’Audiència i dels seus col·laboradors, que eren per a ells els traïdors a la terra, cosa que s’havia fet evident pel fet que la corona els havia obligat a anar pels pobles a exigir el pagament d’impostos, fer lleves o assegurar els allotjaments. El primer atac va ser el del domicili del jutge de l’Audiència Gabriel Berart, a la Rambla prop del carrer del Carme. Era responsable, ens diu Parets, d’haver-se «aprofitat moltíssim» en el temps de les lleves per la campanya de Salses, en què «arroïnà tot lo Vallés». No li van voler cremar la casa, per no perjudicar les dels veïns, però li van buidar tot el que hi havia i ho van cremar al mig de la Rambla: «arquimeses, cadires, caxes, llits daurats, robes de lli y de llana, tots la llibreria y prosesos, cortinatjes de llit y de parets. Fins a sachs de moneda posaren al mitx del foch (…) y entretant que cremave, estave tot enrotllat de segadós, guardant que ningú no tocàs ninguna cosa fins a tant fos tot cremat». És aquesta una qüestió que remarca també, generalitzant-la, una crònica de la catedral de Barcelona publicada per Antoni Simon, que diu: «or, plates, diners. Tot lo llansaven al foch, que no tocaven ninguna cosa».

De la casa de Berart van anar a la d’un altre que havia tret profit de les mobilitzacions per Salses, Guerau de Guardiola, lloctinent del mestre racional, que vivia al Portal de l’Àngel, i li van cremar riqueses extraordinàries, com «bufets y arquilles guarnides de plata, y brasés de plata, tapiseria y sedas».

La parada següent la van fer a les cotxeres del duc de Fernandina (i marquès de Villafranca), «general de les galeres de Espanya». Li van treure tots els cotxes i carrosses, incloent una «carrosilla tota daurada que valia dos mil escuts», i els van afegir a la foguera dels mobles de Berart, que encara cremava. D’allí van passar al palau del duc, al costat del convent dels Àngels, acompanyats ara de gent de la terra que «tenían molt de tema al duch».^[11] L’aristòcrata no era a la casa, però hi havia alguns criats que es van voler defensar «tirant algunes escopetades». Com que es tractava d’un edifici aïllat, els assaltants van decidir calar-li foc.

Els consellers de la ciutat van convocar les forces cíviques per tal que ajudessin a controlar la situació, «mes com la gent de siutat venían en favor del segadós, ningú no’ls feya contrari, perquè ells feyan lo que devien fer per profit de la terra». Van decidir aleshores els consellers d’anar-hi ells mateixos, vestits amb les gramalles pròpies del seu càrrec. Quan van arribar davant del palau de Fernandina, enmig de l’aldarull en què els criats disparaven, el conseller tercer, Josep Maçana, va ensopegar i va caure. La gent va pensar que els criats del duc l’havien matat i la notícia va córrer ràpidament per tota la ciutat. «Alesores se avelotà tant la gent que no parexia sinó que lo infern s’era girat en Barcelona, perquè la gent anave cridant ab grans crits: “Visca la terra, que los castellans an mort un conseller!”. I alesores tot lo avalot de la gran gent se n’anà cap a la Drasana, y totom ab grans armes».

A les Drassanes hi havia el virrei, que no havia fet cas dels consells que li recomanaven embarcar en una galera genovesa que estava a la vora de la platja, per no deixar abandonada la ciutat, i s’havia refugiat a les Drassanes amb els tres bisbes i un bon nombre de cavallers, «forastés y de la terra».

Els assaltants van aconseguir, a canonades, que la galera s’allunyés. Els bisbes van fugir pel darrere, salvant-los la vida el fet que entre ells estigués el de Barcelona, i els cavallers van sortir per una part enderrocada que donava a Sant Bertran, marxant uns cap a Montjuïc i altres cap a la ciutat. El virrei, amb alguns cavallers, prengueren el camí de les roques de Sant Bertran, perseguits pels segadors que «tans cavallers forastés com trobaven, tans ne mataven». «Y aprés trobaren lo virrei, casi sota Sant Bertran, ja mort, que los peus li tocaven casi a l’aygua, tot descordat de pits, llevada la golilla y sense gota de sanch», si bé tenia cinc o sis punyalades al ventre que sembla que li havien estat infligides quan ja era mort, «que com l’omo era tan gros, y aver de córrer per aquell arenal y aprés saltar aquelles roques, y ab la còlera que tenia, pretenen que rebantà, perquè tenia un colpet al front de la cayguda».

Mentre les forces ciutadanes protegien l’ajuntament i la Taula de Canvi, els revoltats van apunyalar Berart, al qual van descobrir amagat en un convent, i van cremar els béns del jutge Rafael Puig. Van seguir l’endemà assaltant cases de «traïdors», si bé alguns ja s’havien apressat a treure d’elles el més valuós, com ho havia fet Felip Vinyes, un trànsfuga que havia estat al servei de les institucions fins que li van donar un lloc a l’Audiència i es va passar al reialisme, que era més rendible.

Els dies següents la cosa anava degenerant en pur pillatge, en què participaven molts que no tenien res a veure amb la revolta. Restablir un mínim d’ordre, sobre la base de les companyies ciutadanes i dels cavallers barcelonins, va costar molt. Mancats com havien quedat de justícia, davant la desaparició de l’Audiència, ja que la majoria dels jutges supervivents s’havien hagut d’amagar per salvar les seves vides, es va instal·lar solemnement el veguer per fer aquestes funcions; però era evident que això no bastava per resoldre el problema.

El clima d’inestabilitat va facilitar, com ha assenyalat Eva Serra, que esclatessin per tot Catalunya conflictes de naturalesa diversa: enfrontaments de pobres contra rics, de viles contra senyors… «A Manresa i Vic van aflorar uns conflictes barreja de lluites socials i de bregues de bàndols». Facilitava la confusió el fet que els rics perseguits poguessin sovint ser identificats com a «traïdors», còmplices dels abusos del govern reial, la qual cosa afegia una legitimació política al conflicte. A Tortosa, on un motí popular havia fet fora la guarnició militar, un contraatac va permetre recuperar el poder el 4 de setembre, i va dur a un pronunciament en favor del rei, i a executar els dirigents del moviment. Al medi rural, assenyala Xavier Torres, la revolta, que va començar com a protesta contra els allotjaments, prendria molt aviat, com a conseqüència de la guerra, un caràcter de rebel·lió polititzada.

A Madrid es va decidir que calia, de moment, pacificar el Principat, abans de sotmetre’l i castigar-lo, i s’hi va enviar de nou el duc de Cardona, un home malalt al qual el rei havia forçat a assumir el càrrec. Li va resultar impossible de restablir l’estructura del govern provincial amb la restauració de l’Audiència, perquè les institucions no podien garantir la seguretat dels jutges. Pocs dies després marxava cap al Rosselló, en companyia del conseller en cap i del diputat Francesc de Tamarit, amb una tropa de 1.200 homes, per intentar restablir l’ordre a Perpinyà, on els tercios que manaven Arce y Molas estaven bombardejant i destruint la ciutat. Cardona va morir a Perpinyà el 22 de juliol de 1640, de manera que el Principat quedava sense cap element de govern reial, ja que el seu successor com a virrei, el bisbe de Barcelona Garci Gil Manrique, no tenia ni autoritat ni prestigi.

La prova definitiva de la impossibilitat de restablir el vell ordre la va donar el cas Novis, un barber cirurgià identificat com un dels participants en la persecució i mort del virrei, al qual es va haver de deixar en llibertat davant la pressió popular. Un esdeveniment que va convèncer Madrid que les institucions no cooperaven al restabliment de la justícia i va dur el Consell d’Aragó a declarar: «Con quinientos mosqueteros dentro de Barcelona se allanaría todo». El pas següent havia de ser el d’enviar un exèrcit a «restablir l’ordre», amb el propòsit d’acabar d’una vegada amb els privilegis constitucionals que impedien la plena vigència del poder reial a Catalunya.

El 19 d’agost es publicava a Madrid la decisió del rei de fer Corts a Aragó i a València, i concloure les de Barcelona, que havien tornat a quedar interrompudes el 1632, restablint l’ordre al Principat. El que s’estava fent era preparar un exèrcit que pogués dominar Catalunya en quinze dies, sense donar temps als francesos per intervenir. Aquesta força la comandaria el marquès de Los Vélez i començaria a actuar des de Tortosa, on la contrarevolució reialista havia recuperat el poder. Que esperaven realitzar un passeig militar de curta durada explica que iniciessin la campanya a finals de novembre, en el temps menys adequat per fer la guerra.

En aquesta situació les institucions havien de prendre mesures per enfrontar el futur. Es va crear un sistema de justícia basat en la legislació catalana i un tribunal extraordinari que actuaria com una nova audiència, es va iniciar la formació d’una força armada, una «unió i germandat», per mantenir l’ordre a Barcelona i al seu entorn, i es va prendre possessió de l’arsenal reial guardat a les Drassanes; però els esforços de les institucions per organitzar unes forces militars que poguessin oposar-se a l’exèrcit reial van resultar insuficients, de manera que es va optar per cercar l’ajut militar de França. Els contactes amb els francesos s’havien iniciat uns mesos abans, però els primers tractes els van establir Francesc de Vilaplana i el mariscal francès Espenan el 7 de setembre de 1640, i es van concretar en la conferència de Ceret el 24 d’aquell mateix mes.

Paral·lelament la Generalitat culminava l’establiment d’un nou ordre polític reunint el 27 d’agost una junta particular de braços, que va decidir convocar «una assemblea estamental d’abast volgudament general», legitimada pel fet que unes Corts ordinàries, és a dir, amb la participació del rei, que es fessin sota l’amenaça d’un exèrcit d’invasió, com passaria amb les que convocava de nou Felip IV, no serien legítimes. La sessió inaugural d’aquesta assemblea es va celebrar el 10 de setembre, amb un total de 246 participants, entre els quals hi havia una nombrosa participació del braç reial, com a conseqüència de la incorporació de poblacions que mai no havien estat representades a les Corts, i d’altres que no es consideraven representades, com abans, pels seus senyors. Una situació que va fer que poc després la junta arribés a tenir 532 membres, amb seixanta-dos representants del braç eclesiàstic, cent quaranta-set del militar i 323 del braç reial. Una composició la singularitat de la qual venia reforçada pel fet que el vot no es feia per estaments, sinó per persones. Els representants van haver de fer un jurament d’unió i fidelitat a la pàtria, que els comprometia a la defensa de les «constitucions, privilegis i llibertats».

Es va constituir una trenta-sisena amb funcions de comissió permanent encarregada de prendre les decisions, a la vegada que una junta de guerra i una d’hisenda per tal de fer front als problemes més greus, així com una altra encarregada de restablir l’organització de la justícia, un cop desapareguda de fet l’Audiència. Més endavant, el 30 de novembre de 1641, i responent a la pressió popular, es va restablir el sisè conseller del municipi, suprimit el 1498 per Ferran el Catòlic, que garantia que artistes i menestrals tinguessin el seu propi conseller cada any.

Quan es va fer pública la notícia dels tractes amb França, es va decidir que aquestes negociacions, i les referides a la guerra, es deixessin en mans de la trenta-sisena i de la junta de guerra. La necessitat d’obtenir recursos —els soldats proporcionats per França havien de pagar-se— va obligar a la creació d’un impost nou de guerra i a emetre deute, creant un censal de 30.000 lliures, avalat per la ciutat de Barcelona, que va col·locar-se fàcilment. Una de les bases de la hisenda creada per la Junta de Braços va ser, però, la confiscació dels béns dels declarats traïdors.

A finals d’octubre començava la invasió de l’exèrcit castellà manat pel marquès de Los Vélez. Ho feia per Alcanyís adreçant-se a Tortosa, on va entrar el 25 de novembre i hi va realitzar una autèntica carnisseria, i començava a pujar cap al nord per la costa, sense trobar gaire resistència, fins a arribar a Cambrils, on els combatents catalans es van rendir el 15 de desembre, i les tropes reialistes van assassinar uns sis-cents presoners. Mentrestant havien arribat les primeres forces contractades a França, manades pel mariscal d’Espenan, que no solament no va fer resistència a Los Vélez a Tarragona, sinó que va pactar la rendició de la ciutat el 24 de desembre, i va decidir tornar a França. Com a conseqüència del que havia passat a Tortosa i a Tarragona, on els estaments dominants havien triat la submissió a Felip IV, tornaven a produir-se a Barcelona moviments del poble menut contra presumptes traïdors, cercant i assassinant els darrers jutges reials que van poder trobar, com el septuagenari Antoni Gori, que era malalt al llit i va ser llençat al carrer per la finestra.

Els problemes d’Olivares, però, no feien més que augmentar. A la misèria d’una hisenda que el 1640 no havia rebut ingressos de les Índies, se li afegia el primer de desembre la revolta de Portugal. Als diputats reunits a Barcelona, que no coneixerien la notícia de la revolta portuguesa fins al 4 de gener, el problema que els angoixava era la necessitat de recomençar les negociacions amb França, que no s’acontentava ara amb una col·laboració, sinó que volia el Principat constituït en república sota el protectorat de Lluís XIII de França, una proposta que va semblar poc viable i que va acabar amb l’acceptació del nomenament del rei francès com a comte de Barcelona i sobirà del Principat. Aquestes negociacions es completaven mentre Los Vélez ocupava Martorell, el 21 de gener, i la situació de la capital semblava desesperada. Els braços i el Consell de Cent ho acceptaven el dia 23.

La necessitat de legitimar una revolta que es presentava com a resposta a la ruptura dels pactes per part del rei —fins aleshores les condemnes no eren contra el rei, sinó contra els mals ministres; però la invasió del territori canviava les coses— i de justificar l’opció d’acollir-se a la protecció de França, basada en la teoria històrica de què a Catalunya el rei no ho era en virtut d’herència, sinó que era elegit, donaria lloc a una amplíssima «guerra d’escrits» entre els dos bàndols, publicats sobretot en castellà, en la qual destaquen alguns textos primerencs, com els de Gaspar Sala, Proclamación católica, que seria el de major difusió, i Secrets públics, redactat mentre l’exèrcit de Felip IV avançava cap a Barcelona, en què s’explicava el que havia passat a Cambrils, on, «rendint-se los catalans a bona guerra, la major part degollaren i atropellaren ab la cavalleria, altres enviaren a galera i los restants posaren en obscures presons», i on s’usaven àmpliament les citacions del pare Las Casas sobre «les exorbitants inhumanitats dels exèrcits castellans de les Índies» per insistir en la necessitat de la resistència. Per la seva part, la Noticia universal de Cataluña, de Francesc Martí Viladamor, defensava el dret dels catalans a elegir rei.

El 26 de gener de 1641 Los Vélez, que després d’haver derrotat les forces catalanes a Martorell es disposava a assetjar Barcelona, va enviar a la Generalitat una carta per intimar-la a rendir-se. «La gent estava tota atordida per vèurer que lo enemich havia de sitiar la present ciutat, però no faltava ànimo, sinó [que] los traïdors, que [n’]y havia tants, los espantaven». Aprovada la incorporació a la monarquia de Lluís XIII es va poder comptar ara amb uns contingents de soldats francesos que havien restat al país, sense marxar amb d’Espenan, a banda de fer una mobilització total de la població de Barcelona. Es va apostar la gent a les muralles, comptant-hi un bon número de frares amb «l’arcabús a la mà y un Cristo a la altra», i es va millorar «un fort que pochs dies havia se era fet en la montanya de Monjuhïch, guarnit de algunas companyies de la present ciutat y de alguns francesos». Al fort de la muntanya hi havia inicialment algunes companyies de menestrals de la ciutat,^[12] miquelets i alguns francesos, als quals es va afegir després gent de la Ribera, arribats per mar, i mosqueters dels que estaven a les muralles.

La descripció de la batalla que fa el Dietari de la Generalitat pondera la superioritat numèrica de l’enemic, «que, sens exageració ninguna, hi havia cent dels enemichs per quiscun cathalà», i sosté que va ser decisiva la capacitat de foc del fort recentment construït a la muntanya: «fonch cosa miraculosa lo foch que lansà lo fort en lo espay de dites tres hores, que no aparexia sinó que era un infern», una valoració més aviat exagerada, si tenim en compte que el que hi havia eren «pedrers», canons de bronze que disparaven projectils de pedra. Ressaltava també la importància de l’auxili de les dones, «perquè moltes d’ellas pujaren ab gran valor y osadia a la muntanya de Monyuhïch quant se estava peleant ab lo enemich, en la qual aportaren per pelear los nostres moltes minicions de guerra com són bales, pólvora, metja y altres coses, y axí mateix los aportaren pa y vi per a refresch dels soldats, que estaven cansats de la pelea».

Derrotada també la cavalleria castellana en un enfrontament davant del portal de Sant Antoni, el resultat va ser la desfeta de l’exèrcit de Los Vélez, que va sofrir un nombre considerable de pèrdues i va fugir fins a refugiar-se a Tarragona, «y per tot lo camí dexàvan gent morta», segons diu al seu dietari Joan Guàrdia, un pagès de l’Esquirol que figurava entre els que van acudir a defensar Barcelona.

Mentre es concretaven les negociacions amb els francesos, començava de fet l’ocupació: el 20 de febrer de 1641 entrava a Barcelona el mariscal de La Mothe com a capità general dels exèrcits, seguit poc després pel senyor d’Argenson com a governador del Principat. Per aquests mateixos dies, el 27 de febrer, moria Pau Claris, possiblement enverinat, i la revolució perdia el millor dels seus dirigents.

Començaven els anys de la «Catalunya francesa», en què els homes que havien dirigit el país en els temps de la revolta eren reemplaçats per cavallers com Josep de Margarit o Josep d’Ardena, i per juristes com Josep Fontanella, que es mantindrien fidels al règim francès, en una societat que, si ja era dividida el 1640, acabaria fragmentant-se encara més, a mesura que es podia veure que l’ajut francès no solament no bastava per acabar la guerra, sinó que suscitava nous problemes, cada vegada més semblants als que havien provocat anteriorment els exèrcits castellans.

Un altre dels elements que va contribuir a aquesta decepció va ser la forma en què els francesos van voler participar en el repartiment de les terres i rendes que s’havien pres als senyors «mals afectes», que encloïen tant les de la noblesa resident a Castella que era propietària de béns a Catalunya, com les dels partidaris de Felip IV exiliats. Un repartiment en què, per posar un exemple, La Mothe es va quedar amb el ducat de Cardona.

D’entrada, els primers intents de les forces franceses, amb el suport de la seva marina, de reconquerir Tarragona van fracassar, mentre els esforços militars més seriosos es dedicaven al Rosselló, on només quedaven les guarnicions espanyoles de Perpinyà, Salses i Cotlliure. Per tal de regularitzar la situació política, Richelieu va enviar com a virrei un cunyat seu, el mariscal de Brezé, que va arribar a Catalunya pel novembre de 1641 i en va haver de marxar, per motius de salut, pel maig de 1642, reemplaçat en el càrrec per La Mothe, elevat ara a virrei.

La situació militar no va millorar posteriorment, si exceptuem l’èxit que va representar l’ocupació de Perpinyà l’abril de 1642, seguida pocs mesos després de la de Salses, en el que de fet implicava el control complet del Rosselló. Molt diferent era el que passava al Principat, on èxits aïllats com el de la batalla de Vilafranca, en què va ser capturat el cap de les forces espanyoles, marquès de Povar, fill del duc de Cardona, anirien acompanyats de fracassos com el del setge de Tortosa.

El panorama polític global canviaria, però, radicalment, en unes poques setmanes en què es van combinar la mort de Richelieu a França, el desembre de 1642, i la caiguda d’Olivares a Espanya, el gener de 1643. Aquests canvis es produïen en moments en què el conjunt dels països europeus implicats en l’anomenada «guerra del Trenta anys» començaven a negociar l’acabament de les hostilitats. Van iniciar-se aleshores tot un seguit de negociacions que s’acostumen a designar globalment com la pau de Westfàlia, però que en realitat s’estenen des de les conferències iniciades a Münster i Osnabrück el 1643, passant pels tractats signats a Westfàlia el 1648, que encloïen l’acord pel qual Espanya reconeixia la independència d’Holanda, fins al Tractat dels Pirineus de 1659, que va concloure finalment la pau entre França i Espanya.

Per a Mazarino, que havia succeït Richelieu al poder, el Principat, exceptuant-ne el Rosselló, no era ja un objectiu en ell mateix, sinó una peça més de canvi en un joc de negociacions internacionals, que és el que explica que s’enviés el jurista Josep Fontanella a Münster com a assessor sobre els assumptes de Catalunya (més endavant el reemplaçaria Francesc Martí Viladamor, en sospitar-se que Fontanella podia estar cercant un acord amb els espanyols).

No hi va haver possibilitat de pau amb Espanya a Münster, i la situació al Principat va continuar marcada per la debilitat de les forces militars franceses. Per l’abril de 1644 es farien dos nomenaments que marcarien tota aquesta etapa del govern francès: la de Josep Margarit com a governador de Catalunya i la del bisbe Pierre de Marca com a visitador general francès. El 30 de juliol d’aquest mateix any La Mothe perdia Lleida (on Felip IV entrava el 7 d’agost i hi jurava de nou les constitucions), al qual seguiria el lliurament voluntari de Balaguer i Agramunt a les tropes reials.

En una Catalunya que es malfiava de la forma en què els francesos negociaven la seva sort, i que es dolia cada vegada més de la càrrega dels soldats i dels costos de la guerra, les coses anaven empitjorant. El nou virrei, comte d’Harcourt, va revitalitzar l’acció militar, culminada amb la conquesta de Roses (maig de 1645); però l’erosió del suport al domini francès prosseguia, com ho demostraria el descobriment el març de 1646 d’una conspiració que va dur a empresonar el president de la Generalitat, Gispert d’Amat, abat de Sant Pere de Galligans, i a detenir, desterrar o enviar a galeres una sèrie de personalitats del país. Entre aquestes mesures figurava l’exili dels bisbes, que s’acabaria ara amb l’expulsió del de Vic, que era el darrer que restava a Catalunya.

La degradació del règim no la va aturar el seu últim èxit militar a Catalunya, la conquesta de Tortosa el 1648, que va donar lloc a un saqueig brutal. Poc després les coses s’agreujaven encara: els francesos, que vivien els inicis de les commocions de la Fronda, eren incapaços d’enviar a Catalunya el diner necessari per a la paga dels soldats, i s’arribava a un malestar en què es temia un aixecament general del país. Darrere d’una ràpida desfilada de virreis, l’home clau de l’autoritat francesa a Catalunya seguia essent Pierre de Marca, que es va enfrontar als signes de rebel·lia dels grups dirigents amb una dura política repressiva.

A l’estiu de 1649 les tropes espanyoles començaven a avançar Catalunya endins, arribant fins a Vilafranca del Penedès i Sitges, mentre Marca es mantenia a la defensiva, però la campanya d’aquest any va durar poc i els espanyols van tornar a les seves bases de Tarragona i Lleida en arribar l’hivern. Pel febrer de 1650 arribava a Barcelona el duc de Mercoeur, el nou virrei que havia de posar fi a la interinitat del govern de Pierre de Marca. La situació del país s’agreujava encara per la combinació de la sequera, la fam i la pesta, que, després d’haver devastat les comarques del sud, arribava a Barcelona a començaments de 1651 i hi feia una terrible mortaldat (pel conjunt del país s’estima que es va perdre la quarta part de la població). La revolta general contra els francesos s’iniciava a les terres de l’Ebre, mentre Mercoeur abandonava el país, deixant-lo altra vegada sota la tutela de Marca.

L’estructura del domini francès s’anava desfent, en una Catalunya dominada per la fam i la pesta. A la vista d’aquesta situació, Felip IV decidia emprendre la reconquesta de Barcelona, utilitzant els homes i els recursos de què disposava a Itàlia, i posant al front d’aquesta empresa el seu bastard Juan José de Austria. A començaments d’agost s’iniciava el setge de Barcelona, però, tot i comptant amb els reforços dels mercenaris portats d’Itàlia, les forces aplegades eren insuficients per a la conquesta de la ciutat. Les operacions van aturar-se a l’hivern, i es van reprendre a l’estiu següent, mentre el mariscal Marchin, cap de l’exèrcit francès a Catalunya, pactava amb els espanyols i tornava a França. La defensa de Barcelona quedava en mans del governador Margarit i del Consell de Cent, mentre la Generalitat es dividia, en restar part dels seus membres a Manresa, on havien marxat per allunyar-se de la pesta, i tornar els altres a Barcelona.

El darrer ajut francès va arribar el febrer del 1652, amb un exèrcit manat per La Mothe, mentre que per diversos llocs es produïen ara revoltes en favor de Felip IV, i nobles i cavallers desertaven. Joan Guàrdia explica que «lo nostro senyor baró de Cabrarès (…) se n’anà al castell de Orís en companya de alguns altros cavallés y se provaíran de molt manteniments, y astig[u] éran molt poch, que se n’anaren al mes de jané de 1652, un vespra a bella nit, y se’n pasaren en Castella».

Assetjats també per mar, els barcelonins es van veure condemnats a una fam insostenible i no van tenir més remei que capitular. El conseller en cap va haver d’acceptar la rendició «a mercè y clemència de sa magestat catòlica», i Juan José de Austria va prometre un perdó general, excepte per a Josep de Margarit, i el respecte dels privilegis. El 13 d’octubre sortien de la ciutat les tropes franceses, i poques hores després hi entraven les castellanes. Començava aleshores la marxa cap a França de Margarit i d’uns set-cents partidaris del règim francès.

Per més que la major part de les tropes franceses haguessin tornat al seu país, al govern de París li interessava mantenir les seves pretensions de controlar el Principat, de cara a usar-ho en les negociacions de pau. Es va establir una Generalitat de Catalunya a Perpinyà, integrada per emigrats, i es va començar a preparar la campanya de 1653. A Barcelona, mentrestant, Juan José de Austria no respectava les capitulacions, tant pel que fa al perdó com al respecte dels privilegis. La confirmació de les constitucions, el 12 de febrer, es faria amb la condició que el rei es reservava el control de la insaculació dels que optaven a les dignitats de diputat o conseller, i el nomenament de tots els càrrecs als quals s’accedia per designació.

El país estava ara assolat pels uns i els altres. Joan Guàrdia explica que els castellans, un cop assentats a Barcelona, «se són asbarriats per tot Catallunya, que los primés que pasaren así ia nos daren tan gran aspant». Dues companyies que travessaven Collsacabra van ser atacades per miquelets «que los mataren a mols y se asatiaren a la casa de la Serra de Pruit, y aquí los despullaren a tots, que ne arribaren así tots an camisa y molt aspantats, que bé ls era passada l’arrogànsia que portàvan lo dia abans». A l’estiu següent, el de 1654, eren els francesos els que assolaven les comarques del nord i, arribant on vivia Guàrdia, els van causar «nostra total ruïna», robant i saquejant, sense perdonar l’església.

Xavier Torres ha estudiat aquesta guerra de miquelets d’un o altre bàndol —miquelets «de França» i «d’Espanya»—, «una guerra dins de la guerra», que esdevindria «una plaga tan devastadora com els soldats del rei, si no com el vell bandolerisme». Propera al bandolerisme era la conducta d’aquells miquelets «de França» de què ens parla Joan Guàrdia, que s’havien fet «molt amos per tota la montanya, matant y robant y composant, que anant fins al Vallès y altros llochs gafant quans homas tanían fama de tenir dinés, y los s’enportàvan a la volta de Ropit, que allà tenían lo castell fortificat». Va arribar aleshores al punt més extrem el patiment de la pagesia, sotmesa als estralls de dos exèrcits regulars i de dos d’irregulars, formats pels miquelets. «Hom comprén aleshores —escriu Xavier Torres— la divisa d’homes com ara Jaume Pey, un jornaler de la sagrera d’Espinelves, inculpat d’haver cridat “Ni França, ni Espanya, sinó visca la terra y muira mal govern!”».

Les tropes franceses van arribar el setembre de 1653 a Montcada, sense poder, però, establir-se en el territori, sinó havent de tornar a França a l’hivern. I, de nou, en els anys següents, les ofensives d’estiu els permetien ocupar punts del nord del Principat, per tal de mantenir vives les seves pretensions.

La debilitat dels exèrcits espanyols era tan evident al Principat com als diversos fronts europeus. En afegir-se a això la belligerància de la flota anglesa, que es va apoderar de Jamaica i va atacar Cadis, Felip IV no va tenir més remei que iniciar unes negociacions que culminarien en el Tractat dels Pirineus de novembre de 1659, en què Espanya acordava, entre altres concessions, cedir a França els «comtats», és a dir, les vegueries, de Rosselló, Conflent i Cerdanya, en acceptar que es definissin els Pirineus com la frontera entre els dos regnes.

LA REVOLUCIÓ CATALANA

Els esdeveniments de 1640 han estat molt més que una revolta; han tingut un caràcter netament revolucionari, però no constitueixen, per ells sols, la «revolució catalana», sinó que són un moment en un procés de transformació a llarg termini, que només es pot entendre plenament si el seguim almenys des de les Corts de 1480-1481, passant per les de 1585 i les de 1626-1632, fins a la culminació que s’ha produït en les Corts de 1702 i 1706.

En el transcurs d’aquesta evolució el sistema de govern que tenia com a base i fonament les constitucions, i que dirigien la Diputació del General i el Consell de Cent, ha experimentat una democratització gradual, motivada per la necessitat de trobar suport contra els atacs de què era objecte per part de la monarquia dels Àustries, però també per la conveniència d’adaptar-se a l’evolució d’una societat que creixia i es transformava.

Aquesta capacitat d’evolucionar desmenteix la idea que es tractés d’un vell ròssec medieval, que es compararia desfavorablement amb la pretesa modernitat de l’absolutisme, mentre que, per altra banda, l’adhesió que el conjunt de la població catalana ha mostrat a «les lleis de la terra» en els temps de tràngol de la guerra dels Segadors, prova que aquestes eren molt més que un conjunt de privilegis per a una oligarquia. Fins i tot Elliott ha hagut de reconèixer que «les Constitucions havien estat pensades per tal de garantir al súbdit uns drets fonamentals» que no es trobaven en les lleis de Castella.

Per als catalans de 1640 representaven una defensa contra la imposició arbitrària de tributs, contra uns allotjaments abusius, contra la mobilització en guerres que no fossin per a la defensa del territori o, ben significativament, contra la pretensió de les autoritats reials de castigar algú sense un judici previ.

Semblaven tenir-ho ben clar les masses populars —segadors o no, que el de segador no és pas un ofici, sinó un treball temporalque han protagonitzat els esdeveniments del Corpus de 1640 a Barcelona. Tenien clar que participaven en una pugna entre les institucions catalanes i les autoritats reials, i donaven ple suport a la Diputació i al Consell de Cent —recordi’s com han reaccionat a la notícia de la possible mort d’un conseller del municipi barceloní—, de manera que no solament combatien contra els soldats que els espoliaven i oprimien, sinó també contra aquells catalans que havien pres el partit del rei contra les lleis de la terra, i que podien ser considerats per això com a traïdors.

La guerra dels Segadors no va ser una guerra interna de la societat catalana. Per bé que hi apareguessin trets de lluita de pobres contra rics, o de vassalls contra senyors (afavorits pel fet que els «traïdors» abundessin sobretot entre els rics i els senyors), i encara que hi hagués, en els moments extrems, casos d’abús i de violència propers del bandolerisme —com s’esdevé generalment en moviments de la mateixa naturalesa en qualsevol escenari geogràfic i en qualsevol moment de la història—, la politització dels participants «populars» es pot advertir tant en les memòries d’un assaonador com Miquel Parets, com en les d’un pagès com Joan Guàrdia, o en l’actitud del jornaler Jaume Pey, que renegava tant de França com d’Espanya, i expressava la seva lleialtat personal amb un «Visca la terra!».