2. L’EXPANSIÓ

Les figures de Jaume I i de Pere el Gran ocupen els moments inicials d’un temps en què la conquesta de Mallorca i de València, i el desenvolupament de l’expansió mediterrània semblen iniciar una nova època. És l’època en què un petit estat, emparedat entre dues potències majors, com eren Castella i França, va arribar a crear un imperi mediterrani que semblava fora de tota proporció amb els seus recursos demogràfics, econòmics i militars, vencent l’hostilitat de França i del Papat, a més de la d’altres rivals, com Gènova o Venècia. No és cosa de minimitzar aquesta extraordinària història, que ha anat estretament associada a l’expansió comercial, ni de glorificar-la, oblidant, que com totes les de la mateixa mena, està basada en la brutalitat de la guerra: en el saqueig, l’esclavització i la mort dels vençuts.

Però aquesta és també l’època d’un avenç encara més important en la història de la nostra formació com a poble: el que va portar a fer de Catalunya el primer estat nació modern d’Europa, amb una estructura política consolidada i unes Corts representatives. Una evolució que, com diu Bisson, es va posar en marxa en els vuitanta anys anteriors, des de Ramon Berenguer IV, gràcies a la conjunció de les «forces socials subjacents» i de l’actuació personal d’Alfons I i de Pere I, però que difícilment hauria aconseguit la seva plenitud sense els pactes i les concessions que van haver de fer els sobirans posteriors, de Pere el Gran a Pere el Cerimoniós, per tal d’aconseguir els recursos amb què s’havia de pagar l’expansió mediterrània.

JAUME I (1213-1276)

La mort de Pere el Catòlic a la batalla de Muret deixava el país dividit i la monarquia arruïnada. Com diu el Llibre dels feits de Jaume I (1213-1276): «E tota la renda que nostre pare havia en Aragó e en Catalunya era empenyorada tro als jueus e als sarraïns: e encara les honors, que eren set-centes cavalleries en aquell temps: e nostre pare, lo rei don Pere, havia-les totes donades e venudes de cent-trenta enfora. E no havíem a un dia, quan nós entram en Montsó, que menjar, si era la terra destruïda e empenyorada!».

Seguirien dotze anys de minoria, educat pels templers, amb el govern en mans dels regents i la tutela d’un legat papal, en què els oncles del rei, Sanç i Ferran, «havien esperança que cascú fos rei», i amb el país trasbalsat pels actes turbulents d’una noblesa que cercava poder i beneficis. El 1217, a les Corts de Montsó, s’aprovaven uns estatuts de Pau i Treva i se li concedia un bovatge; quatre anys més tard, el 1221, quan en tenia tretze d’edat, es casava amb Elionor de Castella —un matrimoni que el rei faria anul·lar vuit anys més tard— i, pocs dies després, l’armaven cavaller. Seguia, però, estant sota tutela; el seu regnat efectiu no es pot dir que comencés fins al 1225, quan, a disset anys, va marxar de Saragossa, on havia estat pràcticament segrestat per la noblesa.

Anys més tard, el 1228, en les Corts de Barcelona en què demanava recursos per a la conquesta de Mallorca, el rei recordaria aquests temps difícils: «vinguem entre vós jove (…) de sis anys e mig, e trobam Aragó e Catalunya torbats, que los uns venien contra los altres, e no s’acordaven en neguna re: que ço que los uns volien no ho volien los altres, e havíets mala fama en lo món, per les coses que eren passades».

Aquest regnat iniciat en una situació de debilitat, en què el rei, com diu Furió, no era més que un «primus inter pares» enmig d’una aristocràcia feudal en alça de poder i d’ambicions, veuria produir-se a llarg termini un canvi fonamental en què, culminant les tendències al reforçament de l’autoritat reial que havien plantejat els seus antecessors, aconseguiria de consolidar un poder territorial centralitzat, amb la millora de la fiscalitat i de la hisenda, a la vegada que establia els rudiments d’una administració central.

Els primers intents militars del jove rei, al qual Desclot ens descriu com «lo pus bel hom del món», un pam més alt que la majoria, van ser el frustrat atac a Peníscola (1225) i l’intent contra Terol, en què no va trobar l’adequada resposta per part d’una noblesa que avantposava els seus interessos a les demandes del rei. Una situació que va acabar en aquest cas amb el dramàtic enfrontament personal, cos a cos, del jove rei amb Pedro Ahonés, un noble aragonès, la mort del qual portarà a una revolta dels nobles i de les ciutats d’Aragó.

Convé recordar que Jaume, com tots els monarques europeus d’aquesta època, no tenia ni un exèrcit ni una marina propis, perquè no tenien tampoc una hisenda capaç de pagar-los, sinó que pel que fa a l’exèrcit havia de comptar sobretot amb els cavallers de la casa reial i amb els homes que els seus vassalls estaven obligats a aportar, una obligació que no sempre respectaven, si no veien que hi hagués guany personal en l’acció a què se’ls convocava. I en el que fa referència a la flota, depenia per complet de l’aportació de les ciutats reials costaneres.

En les grans empreses de conquesta, en què les possibilitats de guany eren grans, i que li facilitaven per això la obtenció de crèdit, no era rar que acudissin participants voluntaris d’altres bandes, que esperaven rebre la seva part dels béns, terres i homes dels derrotats. A la conquesta de València, per exemple, quan les tropes reials estaven ja assetjant la ciutat, la crònica reial ens explica que seguien acudint a reunir-se amb l’exèrcit, no solament cavallers d’Aragó i de Catalunya, sinó fins i tot l’arquebisbe de Narbona, que es presentava «ab quaranta cavallers e ab sis-cents hòmens de peu».

La primera de les seves grans empreses militars seria la conquesta de Mallorca. Segons el Llibre dels feits hauria estat a Tarragona, en un dinar amb «la major partida dels nobles de Catalunya», invitats per Pere Martell, «ciutadà de Barcelona e que sabia molt de mar», com a còmit que havia estat de galeres, que els va parlar de Mallorca, quan el jove rei va proposar que emprenguessin una conquesta profitosa (en realitat, però, sabem que la decisió ja s’havia pres abans).

A la Cort reunida a Barcelona el desembre de 1228 la clerecia, els ciutadans i els nobles van concedir-li un nou bovatge per a la realització de l’empresa, que es faria amb embarcacions del país i amb altres de Marsella —en aquesta ocasió genovesos i pisans, que comerciaven ja a Mallorca, on s’havien instal·lat, d’acord amb els musulmans, no hi estaven interessats—. Pel que fa a les naus del país, sabem, perquè el rei mateix ho ha explicat, que en la reunió de 1228, després dels discursos de nobles i eclesiàstics, va parlar Pere Grony, membre d’una família de l’«aristocràcia dels diners», per oferir, en nom de la ciutat de Barcelona, «los corsos, e les naus, e els llenys que en Barcelona són», un oferiment al qual es van sumar Tarragona i Tortosa.

Així fou com es va reunir un estol tan gran, «que tota la mar semblava blanca de veles», que partí de Salou el 5 de setembre de 1229, per emprendre la conquesta de l’illa (eren en realitat «centcinquanta llenys cabdals, menys de les barques menudes»). Les forces que realitzarien la conquesta sumaven uns mil cinc-cents cavallers, vint mil homes a peu i setze mil mariners i altra gent de dotació.

La conquesta va ser prou ràpida; el primer de març de 1320, als dos dies d’haver pres la capital, Jaume I va atorgar la Carta de Franquesa de Mallorca, com a privilegi i garantia de les llibertats del regne, que més endavant es faria extensiva a Eivissa i a Menorca. Tal com s’havia pactat, es va donar compliment a un Repartiment en què terres i edificis eren concedits als participants en funció de la importància de la seva contribució a una conquesta en què la participació catalana havia estat dominant, per bé que hi havien intervingut també cavallers aragonesos, que inicialment s’havien mostrat poc interessats en aquesta empresa, i gent d’altres bandes, en especial marsellesos.

Respecte dels vençuts, Álvaro Santamaría es preguntava cap a 1970: «¿Qué acaeció con los musulmanes de Mallorca?» i aventurava respostes sobre «huida de moros a África» i «exportación de musulmanes» (venda de «moros» per compensar l’endeutament dels «magnates porcioneros»), al qual afegia una ràpida cristianització per explicar que desapareguessin tan ràpidament de la història. A diferència de Tortosa, on la victòria s’havia obtingut per capitulació, Mallorca havia estat conquerida per la força, i les condicions imposades als vençuts eren diferents. Sembla que la població musulmana va ser en gran mesura reduïda a servitud; una part va ser venuda fora de l’illa, altres van ser redimits per un preu, mentre la resta o bé es convertien en esclaus usats en el treball de la terra, o signaven una mena de contractes de parceria, pels quals pagaven als nous propietaris unes «talles», abonades en prestacions de treball en les terres de què havien estat desposseïts, fins a aconseguir de completar el seu alliberament.

Amb la submissió de Menorca, que acceptava pagar tribut, el 1232, i la conquesta d’Eivissa per una expedició privada el 1235, es completava el domini de les illes.

Per entendre la importància d’aquesta conquesta cal recordar que els vents dominants a la Mediterrània als mesos d’estiu, que eren aquells en què es navegava més en l’època de la vela, són gairebé sempre de nord oest a sud est, de manera que les condicions naturals per a la navegació eren molt més favorables per als habitants de les costes del nord, és a dir, les europees, que per als de les del sud, les africanes, que tenien vents i corrents en contra per viatjar d’est a oest i que tampoc no tenien fàcils les travessies del sud al nord, perquè quan bufava vent del sud, el xaloc o sirocco, era tan violent que no servia per a la navegació. Aquest era un dels motius que feia vital per a la navegació dels musulmans la possessió de les illes, i explica que la seva pèrdua comportés una disminució de la pirateria islàmica.

Des de Mallorca, per altra banda, els comerciants cristians van reprendre les rutes dels musulmans cap al nord d’Àfrica, per participar en el profitós comerç dels esclaus o negociar a Tlemcen, on arribava una part de l’or del sud que travessava el Sàhara. Dufourcq ens explica que el 1250 un ambaixador del sultà de Tlemcen va arribar a Barcelona, on va fer compres i vendes a l’engròs i va establir compromisos financers amb un capitalista barceloní que feia negocis a l’Àfrica.

Els aragonesos, als quals no havia interessat gaire la conquesta de les illes, van pressionar en canvi per la de València, que es va realitzar amb una participació catalana majoritària i amb cavallers vinguts d’Occitània i fins d’Anglaterra. A les Corts celebrades a Tarragona el 1232 es va concedir un nou bovatge per a aquesta campanya, que es realitzaria en diverses etapes. L’ofensiva final, iniciada el 1237, seria llarga i complicada, ja que si bé la ciutat de València va caure pel setembre de 1238 (encara que no s’hi va entrar fins al 9 d’octubre), l’ocupació de les darreres places duraria fins a 1245.

Inicialment els pobladors cristians s’establien sobretot a les ciutats (als musulmans se’ls obligava a abandonar l’interior de la zona emmurallada i a instal·lar-se en ravals a l’exterior), mentre que els camperols catalans i aragonesos, expulsats del seu territori per la duresa del règim feudal, només serien una part minoritària del poblament rural, on seguia dominant en nombre la població andalusina, vençuda però no enterament sotmesa, que va restar en gran mesura sobre el terreny, sofrint en prou ocasions els abusos dels cristians, que no respectaven els termes de les capitulacions.

No sembla que fossin les exhortacions del papa, com sosté Zurita, sinó la suma d’irritació i de por que li causava a Jaume la continuïtat de les revoltes, i sobretot la més amenaçadora, la d’alAzraq —que va durar molts anys i que va poder disposar de l’ajut dels castellans, interessats a impedir l’avenç de les conquestes de Jaume I cap al sud—, el que va impulsar el rei a publicar el gener de 1248 una ordre general d’expulsió. Una ordre que va ser resistida i sabotejada per una noblesa que no volia prescindir dels seus vassalls musulmans, dels quals obtenien uns rendiments que no es podrien aconseguir dels cristians que poguessin reemplaçar-los (segons Cingolani, «molts foren senzillament desplaçats dintre dels confins del regne de València i reassentats en pitjors condicions»).

El rei va decidir convertir aquest territori, com havia fet en el cas de Mallorca, en un nou regne, dotat de les seves pròpies lleis, sancionades en els furs, on els juristes reials havien introduït bones dosis de dret romà. Frustrava amb això les ambicions dels aragonesos, que haurien volgut integrar-se els nous territoris; però no és segur que calgui atribuir-ho a motius que vagin més enllà de la conveniència per al rei de conservar el seu patrimoni personal al País Valencià davant de les resistències que trobava per part de la noblesa aragonesa.

Les conquestes acabarien, en els darrers anys del seu regnat, amb la de Múrcia el 1266, organitzada a petició del seu gendre Alfons X de Castella, amb el qual havia signat el 1244 el tractat d’Almizra, que delimitava l’espai de les conquestes catalanes i castellanes. Múrcia, que era tributària de Castella, s’havia sumat a una revolta global dels musulmans del sud, que rebien suport armat des del Marroc. Aquesta vegada el rei trobaria resistències a col·laborar per part sobretot dels aragonesos, que no veien cap guany territorial en la campanya, però també dels catalans, als quals el Princeps namque no els obligava més que a actuar en defensa del sobirà dins de Catalunya (en cas d’una guerra ofensiva només hi estaven obligats els cavallers que tenien les seves terres directament del rei).

La campanya havia estat iniciada prèviament per l’infant Pere, que havia fet una o dues cavalcades destructives per territori murcià. Una actuació que li va crear tensions amb el seu pare, gelós potser dels èxits del fill, en una relació que es veuria també enterbolida pels enfrontaments de l’infant amb el seu «germà bord», Ferran Sanxís de Castre, un dels fruits de les nombroses relacions amoroses del rei.

Pel setembre de 1269 Jaume va embarcar-se en un insensat intent de croada a Terra Santa, amb una seixantena de veles i menys de dos mil soldats, molta menys força que la que havia aplegat per a la conquesta de Mallorca. La mala mar va obligar el rei a tornar a Barcelona, i a Acre només hi va arribar una petita part de l’estol, manada per dos fills bastards del rei, Ferran Sanxís i Pere Fernández, que no van poder fer gran cosa més que alleujar la situació dels croats assetjats amb el proveïment de les vitualles que portaven.

Els darrers anys de Jaume I es veurien amargats per la conducta equívoca del seu bastard Ferran Sanxís, al qual havia defensat sistemàticament en els seus conflictes amb l’infant Pere, nascuts de la rivalitat entre l’hereu legítim i el fill de Blanca d’Antilló, una de les moltes amistançades de Jaume I. Ferran havia nascut abans que Pere i aspirava possiblement a una herència major que la que en principi li estava destinada a causa de la seva il·legitimitat. Aliat amb els senyors hostils a sotmetre’s a l’autoritat reial en la gran revolta nobiliària de 1274, la seva resistència va acabar quan Pere, enviat pel rei a Aragó «per defendre nostra terra e per fer mal als nostres enemics», va capturar el seu germanastre i el va fer ofegar al Cinca. «E a nós plac-nos molt quant ho hagué oït —diu el Llibre dels feits— per ço car era molt dura cosa que ell era nostre fill, e era’s llevat contra nós, al qual nós tan de bé havíem feit, e tan honrat heretament havíem dat».

Completada la part de la conquesta possible a la Península, i havent renunciat a les aspiracions a les terres occitanes en el tractat de Corbeil (1258), a canvi que el rei de França renunciés al seu torn als més o menys legítims drets sobre la Marca Hispànica, el sol camí d’expansió que quedava als catalans era el de la mar, cap al qual apuntava el casament, el 1262, de l’infant Pere amb Constança, la filla de Manfred, rei de Sicília.

Però si les accions militars que li valdrien el renom de «Conqueridor» formen la part més espectacular del regnat de Jaume I, el més transcendental per al futur de Catalunya cal cercar-lo en la política interior, i sobretot en l’avenç cap a la constitució d’un estat nou en matèries d’hisenda i governació.

En el terreny de la governació un pas molt important va ser la imposició de l’autoritat reial sobre els senyors, revoltats contra la pretensió del sobirà d’assentar el seu dret a apoderar-se dels castells com a càstig, quan incomplissin les seves obligacions. El rei va poder disposar, per altra banda, del suport dels ciutadans, en una aliança que Salrach ha definit en aquests termes: «El monarca va donar-los privilegis i franqueses, que van configurar els règims municipals de les viles i ciutats del domini reial, i, a canvi, els ciutadans, mitjançant la concessió de subsidis, donatius o ajuts, es van convertir en el principal aliat del rei i el més fort sostenidor de la seva política».

L’aparició de noves versions dels estatuts de la Pau va permetre introduir a les ciutats uns «homes de pau» (paciarii, paers), elegits en parelles com a representants de la «mà major» i de la «mà menor» de la «universitas» o comunitat, que serien l’origen del desenvolupament d’una autoritat municipal, coordinada inicialment amb la dels batlles i veguers, com a representants de l’autoritat reial. A Barcelona els paers es convertirien en consellers el 1258 i la seva assemblea quedaria fixada el 1265 en el Consell de Cent, una institució que, a partir de l’ordinació de 1274, que limitava el poder del batlle i del veguer, es convertiria, afirma Soldevila, en «una de les tres columnes mestres —amb les Corts i la Diputació— de l’edifici institucional de Catalunya».

En les institucions municipals, hi participaven en teoria tots els estaments, que anirien consolidant una divisió entre la mà major (alta burgesia, ciutadans honrats), la mà mitjana (mercaders) i la mà menor (menestrals). Però en el govern efectiu de les ciutats tindria cada vegada més pes un patriciat, fill del desenvolupament econòmic, que agafaria una importància creixent amb l’extensió paral·lela de l’«imperi» i del comerç en l’àrea de la Mediterrània, i que feia també negocis immobiliaris locals, amb contractes emfitèutics. Per tal d’afavorir els interessos d’aquest patriciat, en especial del barceloní, se’ls garantia el monopoli de la navegació mediterrània i se’ls autoritzava a nomenar cònsols en ports estrangers per tal d’encarregar-se de la gestió dels seus interessos. Seria ara també quan es compilessin les Costumes de la mar, origen del Consolat de mar.

L’altra gran concessió a aquests interessos es va produir en el terreny de la moneda. Al començament del regnat, en la seva desesperada cerca de recursos, el rei havia recorregut a la manipulació de la moneda de billó, com ja havia fet el seu pare. L’encunyació el 1222 de monedes de baixa llei li permeté d’eixugar deutes; però va desacreditar la moneda barcelonina, reemplaçada en els intercanvis per la de Montpeller, fins que el 1256 el rei hagué de restablir la llei de la moneda, encunyant el diner de tern, amb un 25 per cent de plata, a la vegada que arribava a un compromís amb la ciutat de Barcelona, els consellers de la qual vetllarien a partir d’aquell moment per la qualitat de la seva fabricació. El diner de tern de Barcelona es convertiria així en «la primera base del sistema monetari català», fins a estendre’s posteriorment a les terres de Lleida i de Tortosa on, des de la conquesta, s’havia adoptat la moneda jaquesa encunyada a Aragó. Aquesta política culminaria uns anys més tard, el 1285, en l’encunyació del diner barcelonès d’argent, el «croat».

Miquel Crusafont ha destacat la singularitat d’aquesta «moneda paccional», emesa d’acord amb la ciutat de Barcelona, «ja que el dret de moneda ha estat sempre considerat un signe cabdal de la sobirania i una de les prerrogatives més directament pròpies del rei». Seria justament el control exercit per Barcelona el que garantiria l’estabilitat d’aquesta moneda, una condició necessària per a l’exercici de l’activitat comercial, en contrast amb la situació de Castella, on la moneda es rebaixava constantment, d’acord amb les conveniències de la monarquia.

La renúncia al monedatge obligava Jaume I a recórrer al bovatge, fins al punt que durant el seu regnat obtingué, a més del d’accessió al tron, el 1217, altres tres bovatges, justificats tots ells per grans empreses militars que oferien prou perspectives de guany com per estimular els magnats a concedir-los. El primer, obtingut a les Corts de Barcelona de 1228, era, com s’ha dit, per a la conquesta de Mallorca; el concedit a Tarragona el 1236, per a l’inici de la conquesta de València (en aquest cas va ser repartit amb el magnats laics i eclesiàstics), i l’atorgat a les Corts de Barcelona de 1264, per a la conquesta de Múrcia, atorgat amb prou reticències, i refusat a Aragó, on es negaven a acceptar l’existència del bovatge. Encara que va ser en aquestes Corts de Jaume I quan per primera vegada van aparèixer els síndics en representació de les ciutats, està clar que la negociació d’aquests bovatges va ser una qüestió decidida entre el rei i els magnats.

Si tenim en compte la concepció patrimonial que Jaume tenia dels seus regnes, revelada en la partició que en fa entre els seus dos fills —Pere, a qui llega Catalunya, Aragó i València, i Jaume, que rebrà Mallorca, Montpeller, el Rosselló i la Cerdanya—, sembla clar que, si deixem de banda la seva preocupació per crear una administració més eficaç que contribuís a resoldre el problema de la manca d’ingressos —una feina en què l’ajudarien funcionaris jueus, com ho havien fet en les negociacions dels préstecs—, la tasca de construcció de l’estat ha sorgit, més que del rei, de l’impuls de les «forces socials subjacents», com en diu Bisson, que li ha anat arrencant concessions.

La contrapartida d’aquestes concessions seria que el suport dels ciutadans li permetés passar de ser un «primus inter pares» en la jerarquia dels senyors feudals a afermar la seva autoritat de sobirà, com va fer en els darrers temps de la seva vida, quan els senyors reclamaven que se’ls sotmetés a judici per aquells actes pels quals el rei assumia el dret de prendre’ls els feus, i el rei els contestava que el fet de no haver acudit quan els havia demanat servei bastava per justificar que els prengués els feus, tal com ho deien els usatges, «e per això no hi calia juií, car ja era jutjat per nostres antecessors e els llurs».

PERE II, EL GRAN (1276-1285)

Tal com passa amb el seu pare, en la història de Pere II hi domina una biografia d’heroi cavalleresc, de qui diria Dant, al setè cant del Purgatori, que «d’ogni valor porto cinta la corda». Una història personal en què destaca l’episodi del torneig de Bordeus, llargament glosat per Desclot en la seva crònica. És per altra banda el guerrer vencedor de la croada al coll de Panissars, i el sobirà que, amb l’empresa de Sicília, ha donat una gran embranzida a l’expansió mediterrània. Més enllà d’aquestes dues facetes hi ha, però, la del rei mancat de recursos que es veu obligat a cedir a les pressions del seu entorn i que obre, amb la seva necessitat, el camí de l’establiment definitiu de les Corts.

La història de Pere com a conqueridor, que és el que inspira fonamentalment el treball dels cronistes —Desclot declara explícitament que dedica el seu llibre a la narració «dels grans feyts e de les conquestes que feeren sobre sarrayns e sobre altres gents los nobles reys que hac en Aragó qui foren del alt linyatge del comte de Barcelona»—, cal completar-la amb la de l’acció del patriciat urbà, que ha estat el protagonista de la lluita pel reconeixement de la representació política a les Corts, a la vegada que el més directe col·laborador, i beneficiari, de les conquestes mediterrànies del sobirà. Resten encara fora d’aquesta visió de la història de Catalunya els pagesos, que eren la majoria de la població, i les capes populars urbanes, de les quals caldrà dir alguna cosa més avall.

Pere —de qui Muntaner diu que mai «nasqué fill de rei qui fos de tan alt cor, ne pus ardit, ne pus valent, ne pus bell de sa persona, ne pus savi»— heretava el tron a l’edat de trenta-sis anys, després d’una llarga experiència de participar en el govern, com a procurador de Catalunya, i en la guerra, amb actuacions com la campanya preliminar de la conquesta de Múrcia.

Heretava la corona en un moment ple de dificultats, ocupat de seguir la lluita per la submissió dels senyors —quan Jaume, agonitzant, el cridà perquè acudís a Alzira al seu costat, Pere estava assetjant el comte d’Empúries— i contra una nova gran revolta dels musulmans de València, tan greu que explica que el seu pare li encomanés a Alzira, poc abans de morir, «que gitàs tots los moros del regne de València, per ço com eren tots traïdors», tal com ell havia volgut fer el 1248. Els problemes del nou sobirà es complicarien, a més, amb una nova revolta nobiliària, com a conseqüència d’haver decretat el 1276 el cobrament d’un bovatge d’accessió al tron sense haver reunit Corts ni haver jurat com a comte de Barcelona, ja que es considerava amb dret a rebre’l, com ho havien fet els seus avantpassats.

Molt aviat, però, els esforços del nou rei s’adreçarien a la preparació dels seus grans objectius exteriors al nord d’Àfrica i a Sicília. Casat amb Constança, filla del rei Manfred, la despossessió del seu regne pel Papa, que el va concedir a Carles d’Anjou, i la mort tant de Manfred com del seu successor Conradí, van dur a l’ocupació francesa de l’illa i a una actuació depredadora que va provocar la revolta de les «vespres sicilianes», iniciada el 30 de març de 1282, en què la població de l’illa va massacrar els francesos i va acabar oferint la corona a Pere, que havia mantingut prèviament contactes amb els prohoms que van iniciar la revolta.

El rei estava aleshores preparant una expedició naval, l’objectiu de la qual mantenia en secret. Muntaner fa una llarga descripció dels esforços fets per a la preparació. A totes les ciutats de la costa es feien «naus, llenys, tarides, galees», mentre «en les ciutats que són dintre terra se faïen ballestes, cairells, crocs, llances e dards, cuirasses, capells de ferre, gamberes, cuixeres, escuts, paveses, gates, manganells», al qual s’afegia «a les marines trabucs, e pedres de ginys a les pedreres de Montjuïc e a d’altres llocs». Finalment, «pensà d’ordonar de fer bescuit a Saragossa, a Tortosa, a Barcelona e a València. E féu venir a Tortosa molta civada e forment e farina».

El 6 de juny de 1282 salpava de Portfangós, als Alfacs, un estol d’unes cent quaranta veles, amb vuit-cents cavallers catalans i aragonesos i uns deu mil peons, en la seva majoria almogàvers. El destí de l’expedició, que no es va conèixer fins que ja eren en el mar, era al-Coll, l’actual Collo, a la costa d’Algèria, on acudien a donar suport a un rebel contra el sobirà de Tunis; però la dilació en organitzar l’expedició va donar lloc a que aquest rebel hagués estat derrotat abans de la seva arribada. Van desembarcar, es van establir i van començar a fer cavalcades, mentre Pere demanava al papa Martí IV, un francès partidari dels Anjou, un auxili «en moneda» per a una operació que preveia l’ocupació de la costa de Constantina. Un ajut d’aquesta mena solia concedir-lo el papat per operacions de croada, però Martí IV l’hi va negar, en una decisió que combinava l’odi als enemics dels Anjou amb el menyspreu pel sobirà d’un país petit i miserable. Així ho relata Desclot: «Yo —dix lo apostoli— no crou pas que rey de tan poc poder com eyl és sia passat en Barberia, ne gos aver emparat tan gran fet».

La negativa del Papa justificaria Pere per no seguir en la croada i atendre la petició dels sicilians que li havien demanat ajuda. L’expedició catalana s’adreçà aleshores a Sicília, on va arribar a finals d’agost, i va aconseguir de dominar l’illa ràpidament, gràcies al fet que Carles d’Anjou i els seus homes van fugir sense combatre. El 14 d’octubre la victòria es completava amb la derrota de la flota angevina a Nicotera.

Pel gener de 1283 començava una nova ofensiva en terres de Calàbria, i el 21 de març, poc abans que el rei tornés a Catalunya per acudir al desafiament a què l’havia reptat Carles d’Anjou, deixant la reina Constança al front de Sicília, el Papa publicava una butlla desposseint-lo dels seus regnes i atorgant-los a un fill del rei Felip III de França.

Aquest és possiblement el moment de plantejar les raons que expliquin per què «un rei de tan poc poder» va reeixir en una empresa tan desigual com era la lluita contra els Anjou i contra el Papa. Unes raons que ajuden a entendre el miracle de l’expansió mediterrània. Hi ha una part que té a veure amb la qualitat dels comandaments navals; però compta sobretot la importància en el combat —sobretot en el terrestre, però també en el naval— dels almogàvers, aquells soldats mercenaris que Desclot ens descriu com «gents qui no viuen sinó d’armes, e no estan en ciutats ne en viles, sinó en muntanyes e en boscs, e guerregen tots jorns ab sarraïns», i que viuen del botí i dels presoners que fan. Són molt forts i «lleugers per fugir e per encalçar». Amb la seva llança i dos dards, l’efecte que produïen entre la cavalleria enemiga sembla haver estat devastador. Era, però, una gent que només podia sostenir-se en campanya, matant i saquejant, conscients «que nós no som usats d’estar en viles ne en ciutats, que no som sabaters, ne teixidors, ne hòmens que sapiam res fer sinó de fet d’armes contra nostres enemics».

El desafiament reial entre Pere i Carles d’Anjou, que havia reptat personalment el sobirà català, havia de realitzar-se el primer de juny de 1283 a Bordeus, sota la protecció del rei d’Anglaterra, en un combat entre els dos sobirans, acompanyats cada un de cent cavallers. La història d’aquesta aventura, en què Pere va arribar d’incògnit a Bordeus, on li preparaven una trampa, la narra Desclot en tons que recorden les gestes que cent cinquanta anys més tard s’evocarien a les pàgines de Curial e Güelfa. Valent-se de la documentació que es conserva, Soldevila ha completat el relat més fidel d’aquesta gesta personal, que era, per altra banda, un error polític greu, ja que allunyava el rei de l’escena italiana en un moment decisiu. La raó per explicar-ho, dirà Muntaner, és que el rei era jove «e la sang li bullia».

Més enllà de l’aventura cavalleresca, però, l’any 1283 havia de ser fonamental per a l’evolució política dels regnes. Mentre els francesos preparaven la invasió dels territoris catalanoaragonesos, que el Papa els havia concedit, un rei debilitat, que havia de fer front a la invasió, va haver d’enfrontar-se a les exigències dels nobles aragonesos, reunits a Tarassona, en els inicis de la Unió com a organització reivindicativa, i es va veure obligat a cedir a les seves ambicions en unes Corts, a Saragossa, on es va proclamar el Privilegio General d’Aragó. El que no els va concedir va ser l’exigència d’estendre els furs d’Aragó a València, un regne al qual s’havia donat una legislació pròpia, que el rei va confirmar poc després a València mateix.

Restava la celebració de Corts a Barcelona, on hi havia unes grans expectatives respecte d’aquesta reunió, acompanyades d’una complexa agitació social. Contra l’opinió de Cingolani, que sosté que les concessions fetes a les Corts de 1283-1284 són «més una fixació de drets i privilegis ja existents que una claudicació generalitzada dels principis bàsics de la política reial», un examen pel damunt de l’acordat mostra la seva transcendència.

Pere, que no havia reunit encara els estaments catalans des de la seva coronació a Saragossa, es comprometia ara a celebrar Corts «una vegada lo any» —Jaume II determinaria que fos en el primer diumenge de quaresma, alternativament un any a Barcelona i l’altre a Lleida. Que aquest fos un punt essencial en el camí de l’establiment d’un règim parlamentari ho reconeixien Coroleu i Pella i Forgas el 1876, en dir: «esta constitución (…) bastó para sancionar solemnemente un pacto que fue la base de las libertades», a la vegada que assenyalaven que no hi havia en aquella època cap legislació a Europa que fixés quan havien de celebrar-se aquesta mena de reunions, i recordaven l’opinió de Colmeiro que va ser la manca d’aquesta obligació de reunir les Corts la que ajuda a explicar la diferència respecte del pobre desenvolupament del sistema parlamentari a Castella.

Però el rei no solament va renunciar al que havia estat normalment la iniciativa reial de convocar Corts, sinó que va acceptar que «si nós o los successors nostres constitució alguna general, o statut fer volrem en Cathalunya, aquella, o aquell, façam de approbació e consentiment dels prelats, dels barons, dels cavallers e dels ciutadans de Cathalunya». A la qual cal agregar el reconeixement que tant ell com els seus successors haurien d’usar el títol de comte de Barcelona, cosa que no havia fet fins aquell moment Pere, que es titulava rei d’Aragó i de Sicília. Abadal planteja aquesta concessió com un triomf de l’«esperit feudal»; però hi ha alguna cosa més.

Si bé és evident que hi havia en aquestes decisions una marxa enrere respecte d’una política personal i centralitzadora com la de Jaume I, que havia estat semblant a la del propi Pere fins aquests moments, cal considerar-ho, més que en termes de represa feudal, amb els de l’ascens de la burgesia. Si per afermar la sobirania reial contra la revolta nobiliària, que havia estat la condició necessària per passar de senyors feudals a reis, els sobirans havien necessitat el suport «dels ciutadans de Catalunya», ara haurien de pagar-ho amb concessions que els garantissin a aquests «ciutadans» drets i llibertats. Va ser en aquestes Corts en què, per primera vegada, els representants de tretze ciutats i viles reials van signar les constitucions juntament amb la noblesa i el clergat.

El 1274 s’havien fixat, com hem dit, les regles pel govern municipal de Barcelona: cada any eren elegits pel Consell de Cent cinc consellers que assumien el poder executiu. Aquest sistema es veuria confirmat pel Recognoverunt proceres, una recopilació de costums i privilegis de Barcelona, «arrencada» més que atorgada a les Corts de 1283, que s’inclourà a les compilacions de les Constitucions de Catalunya i que acabarà servint de model per al govern de les ciutats de tot el país. El 1284, a més, es concedia una àmplia autonomia financera a la ciutat de Barcelona. En el govern de les ciutats tindria un paper essencial una nova oligarquia urbana, formada sobretot per comerciants amb grans capitals: drapers, banquers lligats al comerç exterior, que es van enriquir amb el negoci de la importació de cereals de Sicília (intercanviats amb uns teixits catalans de baix preu, que van fer possible un augment considerable del consum popular a l’illa), o que eren propietaris de naus amb què realitzaven expedicions per la Mediterrània, a banda de participar en el rendible negoci de la trata d’esclaus. Aquests banquers estaven en estreta relació amb la monarquia, intervenien en la recaptació d’impostos i feien préstecs al govern. Com explica Paulino Iradiel: «Les ambicions dinàstiques mediterrànies se sustentaven, sobretot, en el suport financer i naval dels notables urbans catalans, especialment del patriciat de Barcelona. A ells se’ls van assignar els alts càrrecs de la cort, les finances reials, les ambaixades i la representació consular de les colònies mercantils, o els privilegis més substanciosos per a armar naus i atacar els territoris musulmans».

Aquest ha estat, sense cap mena de dubte, un moment crucial en la formació d’una forma de govern en què, sosté Abadal, «l’oligarquia feudal eclesiàstica, l’oligarquia feudal laica o militar i les oligarquies municipals» compartien la sobirania amb el rei, «en un estat de lluita constant».

S’oblida, per altra banda, que aquests eren també els temps en què la revolta urbana del «popolo minuto» de Barcelona va amenaçar el nou ordre polític intern i el domini del patriciat. És el que testimonia el 1285 l’episodi de la revolta de Berenguer Oller, protagonitzada, segons Wolff, per «petits i mitjans menestrals i comerciants» de la ciutat de Barcelona, que havien mobilitzat el «poble menut» contra les rendes i censals que es pagaven a clergues, prohoms i burgesos. Lluitaven, segons Desclot, contra els interessos de l’Església, el bisbe «e gran res de burgesos de Barcelona», i es proposaven atacar «als clergues, e als juheus e a tots los rics hòmens de la ciutat». Una revolta que el rei va liquidar sense contemplacions, arrossegant i penjant Oller i set dels seus companys, enmig de la commoció d’una ciutat en què, diu un text publicat per Cingolani, «els majors acusaven els mitjans i els menors, i els mitjans encalçaven i prenien els menors».

Ha estat Philippe Wolff qui ha encertat a posar aquest esdeveniment en el context de les revoltes socials que es produïen a les ciutats europees —a Itàlia, a França, a Flandes…— en aquestes dècades finals del segle XIII, en uns moments en què el creixement econòmic havia provocat diferències i tensions socials en el si de la població urbana.

La revolta encapçalada per Oller, que coincideix amb incidents diversos en el mateix sentit a Girona i a Lleida, sembla haver estat, conclou Wolff, «una temptativa adreçada a fundar a Barcelona una organització popular juxtaposada a les institucions municipals creades al segle XIII», a la manera del que es plantejava en aquells temps a Florència. Un dels seus principals objectius sembla haver estat una lluita contra el sistema de crèdit, al qual havien hagut de recórrer petits comerciants i menestrals, i que pesava durament sobre ells. Només cal recordar que a les Corts de 1283, dos anys abans, s’havia estat discutint sobre la legitimitat dels censals, considerats en relació amb la prohibició de la usura.

La crisi social que en altres bandes havia generat canvis, va ser esclafada aquí per l’acció violenta del rei, en una actuació que no faria més que confirmar els interessos comuns que tenia amb el patriciat urbà. Però el conflicte que s’havia evitat en aquesta ocasió, reprendria un segle més tard.

El temps de vida que li quedava el va dedicar el rei a prosseguir conjuntament l’acció diplomàtica i, sobretot, la preparació militar per fer front a la invasió francesa, mentre a Itàlia l’actuació dels almogàvers i l’eficàcia de la marina li permetien de mantenir una seriosa amenaça al poder angeví, sobretot després que els mariners catalans van capturar el primogènit de Carles d’Anjou.

Mancat de diners, Pere va recórrer fins i tot a empenyorar peces d’una vaixella d’or per poder sostenir les forces que estava reunint per oposar-se a la invasió francesa, que tenia fins i tot el suport del seu germà Jaume de Mallorca, que controlava el Rosselló com a part del seu regne i que havia fet un pacte amb els francesos. El maig de 1285 les tropes de la croada francesa, finançades pel Papa, avançaven pel Rosselló, robant i matant sense cap escrúpol, emparats per la llicència papal de destruir els que es resistissin als mandats de Roma.

A començaments de juny de 1285 un cos de vuit mil francesos entrava, tal vegada com a conseqüència d’una traïció, pel pas de la Maçana, que no estava vigilat, i aconseguia ocupar l’Empordà. En mig de saquejos i matances, els francesos coronaven Carles de Valois, fill del rei de França, com a rei d’Aragó i començaven a repartir-se les terres. Van assetjar seguidament Girona, mentre Pere organitzava la defensa i preparava les seves forces navals, tot esperant l’arribada des de Sicília de Roger de Llúria i de la seva flota.

El 28 de juliol, finalment, el rei va cridar en ajut seu els seus súbdits catalans, aragonesos i valencians, amb una escassa resposta dels aragonesos, i va mantenir un primer enfrontament amb els francesos el 15 d’agost. El moment decisiu començaria el 24 d’agost, amb l’arribada de Sicília de la flota dirigida per Roger de Llúria, que el 3 i 4 de setembre va destrossar les forces navals franceses a la badia de Roses. Aquesta victòria, que tallava l’arribada de proveïments per mar, va agreujar les dificultats que ja tenien els francesos.

Els croats, que havien aconseguit la rendició de Girona el 7 de setembre, es van veure castigats per la manca de proveïments i per les malalties, que van afectar greument el propi rei de França, i van haver d’optar per iniciar la retirada. No tenia sentit pensar a seguir la campanya cap a Barcelona en la proximitat de l’hivern. Marxaven lentament, en un temps de pluges en què «a penes, per la terra tan molla, podien avançar». Davant d’aquest fet, Pere va decidir d’anar amb les seves tropes al coll de Panissars, «per tal que els francesos poguessin eixir de la terra sense gran mal».

Atenent les peticions de Felip de Navarra, fill del rei de França i nebot del comte rei, Pere accedia a deixar passar el rei Felip III, que moriria seguidament a Perpinyà, i els seus, però no estava disposat a frenar l’afany de venjança i de rapinya de cavallers, almogàvers i servents, ni hauria pogut fer-ho si ho hagués volgut. El 30 de setembre i el primer d’octubre, mentre passava l’exèrcit francès, la matança i el botí van ser excepcionals: «e veérets —diu Muntaner— trencament de cofres e barreigs de tendes, e de robes, e d’or, e d’argent monedat, e vaixella, e tanta de riquesa que tothom fo ric benanant».

La tasca immediata que es proposava el rei era la de preparar una expedició que havia d’envair Mallorca i Eivissa per castigar la traïció del seu germà, Jaume II de Mallorca, que havia donat suport als francesos, incomplint l’obligació de mantenir-se fidel al senyor a qui havia prestat homenatge. Quan possiblement es disposava a dirigir-la, va caure malalt a Vilafranca del Penedès i hi va morir.

De cara al futur de l’expansió comercial catalana les conquestes de Pere el Gran van resultar decisives, ja que la possessió de Sicília, Malta, Pantel·leria, Gerba i els Quèrquens, completada més endavant amb la de Sardenya, asseguraria la «diagonal de la illes» que permetia als catalans controlar estratègicament i econòmicament la Mediterrània central i afavoria els contactes amb els ports de Llevant, on els catalans havien arribat abans de la conquesta de les illes. Pocs mesos abans de morir, Pere havia creat una nova moneda de plata, el croat, que es mantindria sense gaire canvis fins a mitjans del segle XVII i que seria, en paraules de Crusafont, «l’instrument idoni per a la gran expansió comercial que ara s’encetava», avançant-se als altres regnes peninsulars, que van restar ancorats en la moneda de billó.

És en l’etapa que va de 1250 a 1350, ha escrit Vilar, que es combinen l’expansió econòmica i política, amb una armadura institucional, l’equilibri entre la producció i l’intercanvi i l’estabilitat social. «Aquest és el moment històric, que no tindrà cap altre equivalent posterior, que revelà Catalunya a ella mateixa com a potència, i fixà l’estil d’aquesta potència».

ELS DESCENDENTS DE PERE EL GRAN

Alfons II (1285-1291)

Mentre el regne de Sicília el deixava Pere en mans del seu fill menor, Jaume, Alfons heretava la Corona d’Aragó a l’edat de vint anys, després d’haver mantingut una important collaboració amb el seu pare en el govern i en la guerra. Va anar al front de l’expedició enviada a la conquesta de Mallorca mentre el seu pare agonitzava, acompanyat de Roger de Llúria i de Conrat Llança, en una empresa que es va resoldre, tant a Mallorca com a Eivissa, amb negociacions de rendició i sense més resistència que la d’alguns castells. Des de Mallorca mateix el nou rei va enviar Roger de Llúria a Sicília per establir amb el seu germà Jaume un acord mutu de defensa contra els enemics comuns.

El seu oncle, el destronat Jaume II de Mallorca, conservava, però, els territoris del Rosselló i la Cerdanya, i tenia el suport del rei de França, cosa que li permetia hostilitzar el seu nebot envaint l’Empordà.

El problema de Menorca on, segons sembla, el moixerif de l’illa havia traït Pere el Gran, avisant Tunis de la marxa de l’estol que s’adreçava a al-Coll, el va resoldre el 1287 de manera radical. Alfons va conquerir l’illa i, segons explica Muntaner, «féu pendre totes les fembres e els infants de tota la illa, e els hòmens qui romases eren vius, qui eren assats pocs, que en la batalla foren tots morts», amb un total d’unes 40.000 persones, que es van enviar a Mallorca, a Sicília i «en Catalunya e en altres parts» per subhastar-les com a esclaus. D’aquesta manera es va poder repoblar la illa «de bona gent catalana».

Les circumstàncies internacionals en què havia de moure’s, amb la condemna del Papa i l’hostilitat dels francesos, no eren fàcils, i les va agreujar la revolta dels nobles aragonesos de la Unión que van aconseguir imposar-li, el 28 de desembre de 1287, un privilegi que no permetia als reis procedir contra cap membre de la Unión sense el consentiment del «Justícia» d’Aragó i de les Corts, a més d’imposar-li unes garanties humiliants, en un net retrocés en el camp de l’afirmació de l’autoritat monàrquica contra els poders feudals.

Mentre negociava la pau amb França amb l’oferiment de deixar en llibertat el príncep Carles de Salern, que havia estat capturat a Itàlia, es van reprendre les hostilitats amb Sanç IV de Castella, que va poder disposar de l’ajut dels francesos, que van envair Aragó, i de Jaume II de Mallorca, que va entrar de nou a l’Empordà per la frontera del Rosselló.

Les Corts generals de Montsó de 1289 van contribuir a pacificar els aragonesos, mentre els catalans obtenien del comte rei una sèrie de constitucions, entre les quals la que sostenia que cap disposició reial «que contenga cosa contra privilegi general o especial, ne contra costumes generals o especials d’algun lloc, no sia rebuda», a la vegada que es creava un organisme delegat per recaptar el servei ofert al rei, que seria, en opinió de Víctor Ferro, un dels orígens de la futura Diputació del General.

Alfons va seguir negociant amb els angevins, amb França i amb el Papa, en una actuació culminada en la pau de Tarascó, fins que va morir a Barcelona el 18 de juny de 1291, a l’edat de vint-i-cinc anys, després d’un regnat tan breu com agitat, en veure’s obligat a assumir tots els conflictes heretats del seu pare. Deixava com hereu de la corona catalanoaragonesa el seu germà Jaume, amb la condició que aquest deixés el regne de Sicília al seu germà Frederic (una condició que Jaume no va acceptar, sinó que va retenir inicialment el títol de rei de Sicília i va nomenar virrei Frederic).

Jaume II (1291-1327)

Jaume, nascut a València el 1267, havia heretat la corona de Sicília quan tenia divuit anys, després d’haver fet de lloctinent en vida de Pere el Gran, en temps prou difícils de lluita contra els francesos i contra l’hostilitat papal. Una gestió realitzada amb èxit, gràcies en bona mesura a l’encert del seu almirall, Roger de Llúria, que vencé els francesos a Malta i a Nàpols. Aquestes victòries navals facilitarien les conquestes de ciutats i castells en terra de Calàbria.

En pujar al tron de Catalunya, Aragó i València, a l’edat de vint-i-quatre anys, havia de prosseguir les negociacions diplomàtiques interrompudes per la mort del seu germà. Començaria fent la pau amb Castella a Monteagudo (1291), en un acord que implicava també un repartiment entre les dues corones de les zones d’expansió pel nord d’Àfrica, completada amb el seu matrimoni amb Isabel, filla de Sanç IV, de vuit anys d’edat, una unió que no arribaria a consumar-se.

Vantava Muntaner que es vivia aleshores a Catalunya en un moment de pau interior: «Que de nits e de jorn pot hom anar carregat de moneda que no trobarà qui enuig ni dan li faça. E així mateix mes pau e concòrdia entre tots sos barons, qui tots temps havien acostumat de guerrejar, e encara esquivà bandos, que no pogués haver en la ciutat de Barcelona, ne en les altres, ne en totes les viles».

Van succeir-se aleshores uns anys de negociacions que acabarien conduint al tractat d’Anagni (1295), que culminava la pau amb els angevins i amb França, completada amb el matrimoni de Jaume amb Blanca d’Anjou, filla de Carles II de Nàpols (un cop anul·lat l’enllaç no consumat amb Isabel). L’acord implicava la renúncia per part del rei de França dels seus drets sobre la Corona d’Aragó, mentre Mallorca tornava a mans del seu antic rei —Jaume, oncle del sobirà català—, mantenint-se, però, com a feudatari de la Corona d’Aragó. La condició més dura a què es va veure obligat va ser la que el forçava a lliurar Sicília i les conquestes que havia fet al sud d’Itàlia a la Santa Seu. Una decisió que els sicilians no respectarien, sinó que van nomenar rei Frederic, el germà de Jaume, que havia restat a l’illa.

Per complir amb els compromisos assumits a Anagni Jaume, al qual el Papa va voler pressionar amb la concessió el 1297 de la investidura com a rei de Còrsega i Sardenya, territoris que considerava feudataris seus, es va veure obligat a enviar el 1298 una flota contra Sicília, que no va obtenir cap resultat. Va reprendre l’acció en una segona expedició, en col·laboració, com en l’anterior, amb els angevins de Nàpols, en què els sicilians van patir dues greus derrotes navals a cap Orlando (1299) i Ponza (1300), a mans de Roger de Llúria. Però Frederic va poder conservar l’illa, atraient ara al seu servei Roger de Flor, un aventurer d’origen alemany que havia navegat en la flota dels templers i que es dedicava al cors, i Jaume, al·legant les greus pèrdues que havia sofert en aquesta campanya, va considerar que havia complert ja amb els serveis promesos al Papa.

Carles II de Nàpols va emprendre pel seu compte una nova expedició en què els francesos van ser derrotats en una batalla en què va caure presoner el príncep Felip de Tarento, fill de Carles. Després del fracàs d’una nova expedició, es va procedir a la signatura de la pau de Caltabellota (1392), en què Frederic era reconegut com a rei vitalici de Trinàcria (una vella denominació de Sicília), amb la condició que, a la seva mort, tornaria a Carles II de Nàpols.

Els enfrontaments amb Castella, a la mort de Sanç IV, van acabar amb la pau d’Agreda (1304), en què Jaume II renunciava a Múrcia, a canvi d’annexionar al regne de València les terres d’Alacant i de dur la frontera més cap al sud, segons els acords de Torrellas (1304) i d’Elx (1305). A la qual cosa cal afegir la recuperació de la Vall d’Aran (1313), que els francesos havien ocupat en temps de la croada contra Pere el Gran, a més de la incorporació al patrimoni familiar del comtat d’Urgell, pel matrimoni de Teresa d’Entença amb el futur Alfons III (1314), i del comtat d’Empúries.

La pau amb Castella va venir acompanyada d’un acord per atacar Granada, que va acabar amb el fracàs de les dues operacions adreçades contra Almeria i Algesires; quinze anys més tard, el 1323, Jaume signaria la pau amb l’emir de Granada.

La pau de Caltabellota (1302), que posava fi a les guerres d’Itàlia, deixava sense ocupació les tropes dels almogàvers, convertits ara en una càrrega que Frederic III de Sicília no podia suportar. Roger de Flor mateix pensava, ens diu Muntaner, que els almogàvers «són tals com tothom és, que sens menjar no poden viure; e així no hauran res del rei e faran carxena [carnatge] per força. E a la fi destroviran tota la terra e ells morran tots per partides», de manera que el que calia era alleujar el rei d’aquesta càrrega i donar ocupació als soldats.

S’oferiren a l’emperador bizantí Andrònic II, i l’estiu de 1302 van salpar de Messina trenta-nou galeres amb unes viut mil persones (mil cinc-cents cavallers, quatre mil almogàvers i mil peons, amb dones i nens), dirigint-se cap a Constantinoble a les ordres de Roger de Flor. Un altre grup de cavallers va preferir marxar al nord d’Àfrica, per enrolar-se en les companyies cristianes que lluitaven a sou dels diversos sobirans musulmans en les seves guerres internes.

La història de l’actuació de la Companyia catalana, a la qual s’anirien afegint encara nous cavallers i nous contingents d’almogàvers, amb el seu seguit de gestes militars contra els turcs i amb la seva participació en brutalitats pròpies de la guerra, exacerbades després de l’assassinat de Roger de Flor a Andrinòpolis el 1305, l’ha explicada amb detall Muntaner, que la va compartir com a canceller i mestre racional, i va servir més endavant d’inspiració per al relat de les aventures de Tirant lo Blanch.

És menys freqüent que es parli de la importància que van tenir, com a element essencial de la sustentació econòmica de la Companyia, les activitats de venda dels captius com a esclaus, que semblen haver assolit un volum considerable quan van instal·lar les seves colònies militars als ducats grecs d’Atenes i Neopàtria, entre 1311 i 1390.

El relat d’aquestes aventures és un episodi singular, però molt menys important per al desenvolupament del Principat que l’expansió del gran comerç català per la Mediterrània, que, havent estat d’una importància comparable als de Venècia o Gènova, ha rebut molta menys atenció per part dels nostres historiadors. Aquest comerç no solament s’adreçava al nord d’Àfrica, comptant amb els avantatges de disposar dels ports de Mallorca, Sicília i Malta i de mantenir unes relacions especials amb els reietons musulmans, sinó que s’estenia cap a Egipte i Síria, és a dir, cap als ports d’Alexandria i Beirut, que, un cop que l’expansió dels mongols va tallar les rutes terrestres que passaven per l’Àsia central, es van convertir en els punts d’arribada de les mercaderies d’Orient, que venien ara per la ruta marítima del mar Roig. Un comerç en què els catalans exportaven sobretot corall, draps, safrà, oli, antimoni i fruita seca, i importaven espècies (pebre, gingebre, canyella), cotó i lli, sucre, teixits de luxe i esclaus.

Les activitats militars i comercials a la Mediterrània van obligar Jaume a una considerable acció diplomàtica al nord d’Àfrica, reforçada per l’actuació de les milícies catalano aragoneses, que, des dels temps de Jaume I, actuaven al servei dels sobirans locals, autoritzades pels reis, que percebien una part de les seves soldades. Malgrat les prohibicions del Papa, les relacions amb els sobirans del nord d’Àfrica es van mantenir en actiu, ja que eren necessàries per al manteniment del comerç mediterrani. Un tractat signat amb el sultà Khalil el 1293 convertia Jaume en protector dels cristians establerts al Llevant, i augmentava considerablement el seu prestigi internacional.

A finals de maig de 1323 el rei, que havia vist decaure molt seriosament la seva salut, acomiadava a Port Fangós una gran flota, dirigida pel seu fill segon, Alfons, destinada a emprendre la conquesta de Sardenya, que feia ja vint-i-cinc anys que el Papa li havia concedit. El sobirà va fer aleshores un discurs que recull la crònica del seu nét, Pere III, on recordava «que la bandera de la Casa reial d’Aragó null temps fon vençuda ne arrencada de camp», exceptuant el cas de Pere I, «qui per sa follia» va morir a Muret. La conquesta, que havia d’ajudar a eliminar l’amenaça del cors a la Mediterrània occidental, va ser aparentment ràpida, com a fruit d’una campanya de setze mesos; però la conservació de l’illa resultaria molt costosa, com a conseqüència de la freqüència de les revoltes, incitades molt sovint pels genovesos i pels pisans.

Els darrers temps de Jaume, fins a la seva mort el 1327, van estar amargats per problemes familiars: el primogènit, Jaume, havia fugit immediatament després del seu casament amb l’infanta Elionor de Castella i havia ingressat en un convent, en l’inici d’una vida marcada per una conducta desordenada. Però aquests fets, com els que fan referència als matrimonis de Jaume amb la «vetusta» Maria de Lusignan, possible hereva del tron de Xipre, i amb Elisenda de Montcada, la fundadora del monestir de Pedralbes, pertanyen a la biografia del rei i tenen molt poca importància per a la història de Catalunya.

Més importants que els assumptes familiars, i fins i tot que la precària conquesta de Sardenya, són els avenços en la constitucionalització del Principat, forçats en bona mesura per la necessitat de negociar a les Corts per obtenir recursos amb què refer una hisenda que ja havia heretat en mala situació —el 1299 reconeixia que devia tres-centes mil lliures— i que va haver de fer front a les despeses causades per les seves guerres, i molt en especial per la de Sardenya, que el van obligar a una venda massiva de viles, castells, rendes i jurisdiccions.

El de 1301 seria un any crucial en aquest sentit, perquè si a les Corts de Saragossa aconseguia, amb l’acord del Justícia, minimitzar l’acció de la Unió nobiliària, a Barcelona es va establir, segons la constitució «Statuim encara i ordenam», que les Corts es reunissin cada tres anys —en va celebrar onze en els vint-i-set anys de regnat— per aprovar «constitucions», propostes presentades pel rei, «capítols de cort», quan eren els braços els que els presentaven i el rei els aprovava, i «actes de cort», que eren privilegis, pragmàtiques i altres disposicions promulgades pel rei en el període entre dues reunions de Corts. A la qual cosa cal afegir una altra decisió prou important, que es va prendre a les Corts de Tarragona de 1319, celebrades després de la renúncia del seu primogènit, en què es fixava que els regnes d’Aragó i de València i el comtat de Barcelona no els podrien dividir en el futur els seus successors.

El llarg regnat de Jaume II ha vist produir-se un impuls considerable en el creixement econòmic, un reflex del qual ha estat el desenvolupament dels negocis d’una sèrie de grans banquers privats a Barcelona, que des de la dècada de 1280 començarien a participar cada vegada més activament en el finançament de la monarquia, que podia compensar els seus creditors amb concessions comercials, entre les més rendibles de les quals figurava l’exportació de grans de Sicília. Una implicació que els lligava a la hisenda reial i que acabaria portant-los el 1298-1299 a la primera crisi bancària, estudiada per Bensch, que conclou que l’expansió política i comercial per la Mediterrània significava una càrrega molt dura per als recursos dels banquers locals. «En haver-se d’enfrontar a nous i durs competidors polítics i comercials a finals del segle XIII, el rei i els banquers de Barcelona es van veure obligats a cedir terreny».

Seria ara, també, durant el regnat de qui, en opinió de Salavert, tenia una idea clara del que podia significar l’imperi mediterrani com a construcció geopolítica, quan es desenvoluparia l’estructura de la xarxa consular. Seguint el camí de les primeres concessions de Jaume I als homes de mar de la Ribera, i de la d’un consolat de mercaders de Barcelona el 1279, el 1348 es constituiria el Consolat de Mar de Barcelona, integrat per dos cònsols i un jutge d’apel·lacions que escollia el Consell de Cent.

Per defensar els interessos dels comerciants a l’estranger es van instal·lar cònsols a Bugia i Tunis, seguits d’altres a Alexandria, Sevilla, Gènova, Pisa, fins a arribar a més de setanta a finals dels segle XV. Encarregats de vetllar per la sort de mariners i comerciants i de les seves mercaderies, eren reconeguts per les autoritats del país i tenien un cert grau d’immunitat diplomàtica. Residien en un alfòndec que solia fer d’hostal i magatzem i, en temps normals, gaudia d’extraterritorialitat; hi havia normalment un notari i en els més importants un recaptador d’impostos. Era una política que tenia com una de les seves bases el manteniment d’una situació, com ha dit Dufourcq, de «coexistència de la guerra i la pau», en què mai no s’arribava a una guerra total ni a una pau absoluta, però que permetia el manteniment d’uns intercanvis que interessaven a una part i a l’altra.

De Jaume II diria Zurita: «fue príncipe valeroso y muy clemente; y con esto, de tanta igualdad y justificación con sus mismos vasallos, que por esta causa le llamaron el justiciero; y gobernó sus reinos en suma paz y justicia». Per a Bisson, si Jaume I «fou el gran conqueridor i el seu pare el gran defensor de la monarquia, es pot dir que Jaume II fou el més gran dels seus governants».

Alfons III el Benigne (1327-1336)

Nascut a Nàpols el 1299, Alfons esdevingué hereu per la renúncia del seu germà Jaume. La conquesta de Sardenya, realitzada encara en vida del seu pare, el va deixar amb una salut empitjorada pel paludisme. Era, però, un moment de plenitud territorial de la corona, glosat per Muntaner en la imatge de la mata de jonc que representava la unitat d’una monarquia que s’estenia per Catalunya, Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, i que tenia contingents militars en terres de Grècia.

La seva curta etapa de regnat va estar marcada per la frustració del projecte de croada contra Granada, abandonat per Castella, i per les conseqüències del seu casament en segones núpcies, el 1329, amb Elionor de Castella, la infanta que el seu germà Jaume havia abandonat sense consumar el matrimoni. Elionor era una dona autoritària, obsessionada per conseguir béns i poder per als seus fills, i en especial per a l’infant Ferran, en moments en què la disposició adoptada per Jaume II el 1319 no permetia pensar a dividir els regnes, que havien de recaure en el primogènit, Pere, fill del primer matrimoni d’Alfons amb Teresa d’Entença.

La reina va aconseguir per al seu fill el marquesat de Tortosa, al qual s’integraria bona part del regne de València: Alacant, la Vall d’Elda, Novelda, Oriola i Guardamar, «qui són claus de tots nostres reialmes» i, més endavant, Xàtiva, Burriana, Morella, Castelló… Fins a constituir una mena d’estat dins de l’estat, amb la particularitat que es portaven sobretot funcionaris castellans per administrar-lo. La situació va acabar provocant la protesta dels valencians, ja que la cessió de tants territoris al domini senyorial de l’infant feia passar la càrrega dels impostos a les ciutats i viles de jurisdicció reial.

Va ser a la ciutat de València on es va manifestar aquesta protesta, davant del rei, de la reina i del consell reial, per boca de Guillem de Vinatea, que va dir que allò era treure el regne de la Corona d’Aragó i deixar la ciutat de València aïllada, que «no seria res». Davant de l’amenaça, «la reina tota irada, plorant, dix: “Senyor, esto non consentiria el rei don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos”. E lo senyor rei respòs: “Reina, reina, el nostre poble és franc e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”». Les donacions, finalment, van ser anul·lades, i Alfons va haver de prometre que no en faria de noves de la mateixa mena.

La reina i el seu partit havien perdut la batalla contra el seu fillastre, que es mantenia fora del seu abast, vivint gairebé sempre a Aragó, sota la tutela de l’arquebisbe de Saragossa, fins que es va produir la mort, a l’edat de trenta-sis anys, del seu pare, del qual diria Zurita que «fue muy justo y piadoso príncipe y de grande benignidad, y muy cortès y amoroso a sus súbditos, tanto que por esta causa le llamaron el Benigno».

Pere III (1336-1387): apogeu imperial i inici de la crisi

Els més de cinquanta anys de regnat de Pere III el Cerimoniós signifiquen un moment decisiu en la culminació de la formació d’un estat nacional català, i d’un imperi mediterrani; però són també els de l’inici de la crisi de la Catalunya medieval.

Culminava ara el procés que va dur Pierre Vilar a escriure: «entre 1250 i 1350, el Principat català és el país d’Europa a propòsit del qual seria menys inexacte, menys perillós, de pronunciar uns termes aparentment anacrònics: imperialisme político-econòmic o ‘Estat-nació’». És difícil, va afegir, que a l’Europa d’aquests segles es poguessin trobar «uns fenòmens econòmico-polítics tan pròxims als fets nacionals moderns». «Llengua, territori, vida econòmica, formació psíquica, comunitat de cultura: les condicions fonamentals de la nació ja hi són reunides perfectament des del segle XIII».

Una visió que confirmarà més endavant Manuel Sánchez des del punt de vista de la creació d’una hisenda pública: «Podemos caracterizar a la Cataluña bajomedieval como una entidad territorial de marcado carácter estatal, que poseía su propio sistema fiscal (al margen del monarca), materializado en unos impuestos percibidos en sus propias fronteras, que emitía una deuda pública asignada sobre dichos impuestos y garantizada por toda la comunidad política; y que todo ello era gestionado por una Diputación que asumía la representatividad de todo el país. Además, todos estos elementos aparecen ya esbozados en una fecha tan relativamente remota como 1365, mientras en otros territorios europeos lo mismo no sucedería hasta bien entrada la época moderna».

Va ser també el moment en què una expansió que estava en crisi, perquè, com es va poder veure als darrers anys del regnat de Jaume II, no podia disposar dels recursos necessaris per sostenir-se, va arribar al màxim i, a la vegada, va haver de fer front a les conseqüències de l’inici de la crisi general de la baixa edat mitjana. Però, sense esquivar-ne els seus primers signes, prefereixo deixar la visió global d’aquesta crisi per a l’etapa posterior.

Dèbil i d’escassa estatura, Pere contrastava amb les imatges que els cronistes ens havien legat dels seus avantpassats. Obstinat i propens a la ira, no dubtava a recórrer a l’engany quan li convenia. Era, però, a diferència del seu pare, una persona culta, que sentia passió per la història i tenia unes bones dots oratòries. Ell mateix es va definir, a les Corts de Montsó de 1363: «Jatsia Déus no ens haja fets gran de persona, emperò la volentat e lo cor havem aitant gran e aitant bastant com negun cavaller que sia e’l món, de morir o viure per defendre la nostra corona».

Nascut a Balaguer el 1319, l’adolescència de l’infant va estar amargada per les lluites amb la seva madrastra, que, en heretar Pere la corona, a l’edat de disset anys, es va apressar a fugir a Castella amb els seus fills, refugiant-se a la Cort del seu germà. Fins que es va pactar una solució i Elionor i els seus fills van tornar a Catalunya, on els serien retornades les rendes. Que es resolgués aquest conflicte es va deure, en bona mesura, a la influència de l’oncle del rei, l’infant Pere, una de les tres persones que van influir més decisivament en la seva política, com afirma Gubern, que ens ha donat el millor retrat humà del Cerimoniós.

La col·laboració amb Castella contra l’amenaça islàmica es va concretar en què tropes i naus catalanes participessin a la conquesta d’Algecires, el 1344; fracassarien, però, en el setge de Gibraltar, on la pesta va posar fi a la vida d’Alfons XI de Castella. Tant aquesta aproximació a Castella com la seva primera gran iniciativa, la recuperació del regne de Mallorca, al·legant l’incompliment del rei Jaume III, que no respectava les obligacions que tenia com a vassall, van ser en bona mesura efecte de la influència de l’infant Pere.

El preocupava la independència de la política que feia el seu cunyat mallorquí, casat amb una germana seva, i la forma com li estava guanyant mercats en el comerç a la Mediterrània, en especial al nord d’Àfrica, on els seus súbdits negociaven amb la moneda d’or pròpia de Mallorca. Havent-lo declarat vassall rebel, Pere va recuperar en les campanyes de 1343-1344 l’illa de Mallorca —que, segons Álvaro Santamaría, no va ser realment conquerida, sinó que el tron de Jaume III es va enfonsar tot sol, de manera que només va ser necessari desembarcar a l’illa i ocupar-la—, a més del Rosselló i la Cerdanya. Pere ens explica aquests esdeveniments en el capítol més extens de la seva Crònica, juntament amb les dificultats que li van crear «els barons e els cavallers e les altres companyes nostres», que li demanaven més diners dels que podia pagar, en moments en què per altra banda, estava participant en el setge d’Algesires. Aquest capítol de la seva crònica s’acaba, però, amb l’orgullosa proclamació d’haver aconseguit que aquests territoris «foren retornats, units e aplicats a la Corona d’Aragó».

Tot això passava mentre s’iniciaven els mals temps que començarien el 1333, «lo mal any primer», en què les males collites van disparar els preus del blat, i seguirien el 1347, «l’any de la gran fam», preparant el terreny per a les successives escomeses de la pesta el 1348, 1351 i 1362.

Després de la recuperació de Mallorca, i sota la influència dels «rossellonesos» de la seva Cort, entre els quals hi havia un grup de juristes que havien servit Jaume III, va iniciar una sèrie de reformes de l’administració (de fet, les Ordinacions de la cort eren còpia d’un original trobat al palau mallorquí de l’Almudaina). Però la manca de successió masculina, i la possible intenció de declarar hereva la seva filla Constança, van estimular les aspiracions del seu germà Jaume, que, poc resignat a la retirada monàstica que havia iniciat en renunciar a la corona, va mobilitzar la noblesa aragonesa en un nou moviment de la Unió, al qual se sumarien altres nuclis de protesta a València. Això s’esdevenia al mateix temps que el desposseït rei de Mallorca envaïa el Rosselló. Va salvar Pere el fet que Catalunya es mantingués lleial, que és el que explica que, després dels mesos passats a Saragossa sota l’amenaça dels seguidors de la Unió, i d’haver-los concedit a les Corts de 1347 tot el que li demanaven, exclamés, en arribar a la ratlla del Principat: «Oh terra beneïda, poblada de lleialtat!». Una celebració que venia acompanyada de la promesa de castigar més endavant els que l’havien humiliat.

És aquest el moment adequat per reflexionar sobre la diferència de desenvolupament polític entre els diversos components de la Corona d’Aragó: la maduresa del sistema protoconstitucional que s’havia establert a Catalunya, i que explica la «lleialtat» d’aquests moments, és distinta de la realitat política de València, i sobretot de la d’Aragó, on el pes de la noblesa privilegiada no estava equilibrat per la força del patriciat urbà, com passava a les institucions de govern catalanes. La unitat lingüística i cultural amb València no es corresponia tampoc amb un grau equivalent de similitud respecte del progrés polític del Principat.

Jaume, el germà rebel, va morir sobtadament a Barcelona, la qual cosa va empitjorar encara més les coses, ja que el lideratge de la Unió va passar a Ferran, el germanastre de Pere, que podia disposar de l’auxili de Castella, fins al punt que el rei es va veure obligat a nomenar-lo successor. El 15 de novembre de 1347 Pere es casava amb Elionor de Portugal i aprofitava una part del diner de la dot per organitzar una companyia armada que l’acompanyés a València. Arribat a Morvedre els valencians van expulsar els catalans que l’acompanyaven (si bé el rei diu a la Crònica que aquests el van abandonar en acabar-se-li els recursos per pagar-los la soldada). Arribat sense defensors a la ciutat de València, els revoltats de la Unió, moguts possiblement per la seva madrastra i pel seu germanastre Ferran, van sotmetre’l a les majors humiliacions. Va ser en aquests moments, el maig de 1348, quan la pesta va arribar a València, on moriren unes tres-centes persones cada dia.

Entretant, l’home que seria el seu conseller en uns anys decisius, Bernat de Cabrera, havia aconseguit d’unir una part dels aragonesos entorn de la causa del rei. Aquestes forces, a les ordres de Llop de Luna, van derrotar els unionistes en un combat a Épila (juliol de 1348) en què va ser ferit l’infant Ferran, que els manava. Pere va poder entrar victoriós a Saragossa, on va condemnar a mort tretze dels dirigents unionistes i va començar unes Corts en què va destruir físicament el llibre dels privilegis de la Unió. Per l’octubre la pesta, que poc després causaria la mort de la seva esposa, la reina Elionor de Portugal, arribava a Saragossa i Pere fugia de la ciutat.

Havia arribat el moment de passar comptes a València, on els de la Unió estaven dividits i en plena anarquia, en uns moments de commoció social agreujada per les conseqüències de la pesta —en aquells mateixos dies els jueus eren atacats a Barcelona, acusats de ser responsables de l’epidèmia—. La seva victòria seria total i el rei, a més de confiscar els béns dels unionistes morts, va voler cobrar-se la seva venjança per les humiliacions passades: quatre dels presos de més categoria social van ser decapitats i dels altres, que «eren gent de poble, mercaders e menestrals», els uns van ser «rossegats e penjats, e altres solament penjats», excepte uns quants que, per considerar-los més responsables, van ser condemnats a beure el metall fos de la campana que els de la Unió tocaven per reunir-se.

Per l’estiu de 1349 el rei es tornava a casar, aquesta vegada amb Elionor de Sicília, que li va donar els fills mascles que necessitava, i que exerciria una influència important en la seva política. El casament reforçava, a més, les relacions amb Sicília, en moments en què el rei pretenia assegurar el domini de Sardenya, enfrontant-se per això, després d’haver fet una aliança amb Venècia, als genovesos, que van ser vençuts al Bòsfor, en una victòria obtinguda el 1352 a costos massa elevats. Una nova victòria naval contra els genovesos en aigües de l’Alguer, sota el comandament de Bernat de Cabrera, va precedir l’anada del rei mateix a Sardenya, al front d’una nova expedició. Però les divisions internes de l’illa, i les interferències dels genovesos, els francesos i el papat, farien sempre precari i costós mantenir el domini sobre una societat en estat permanent de revolta, en unes circumstàncies en què els recursos necessaris per seguir intervenint li eren concedits de mala gana pels seus súbdits.

Després d’haver recuperat Mallorca i d’intervenir a Sardenya, el casament del seu nét Martí el Jove amb l’hereva de Sicília i la reivindicació com a dominis propis, a partir de 1379, dels ducats grecs, que va donar lloc que escrigués la famosa carta d’11 de setembre de 1380 en què es preocupava per la conservació del Partenon, «la pus rica joia que al mon sia», van semblar completar el somni d’un imperi mediterrani. Tot plegat tenia escassos fonaments —els dominis de Grècia, llevat de l’illa d’Aigina, que es conservaria fins a 1451, durarien poc més de deu anys— i la corona no tenia els recursos, ni econòmics ni humans, per fer front a un projecte imperial d’aquestes dimensions.

Des de 1356 l’enfrontament amb Pere el Cruel, és a dir, amb una Castella superior en termes demogràfics i econòmics, serviria per mostrar clarament aquesta debilitat. Sense oblidar que el matrimoni d’Alfons III amb Elionor, i sobretot les ambicions d’aquesta i del seu fill, l’infant Ferran, havien comportat l’assentament a Catalunya i València de cavallers castellans ambiciosos, que actuarien com una quinta columna en favor de les aspiracions imperials dels reis de Castella. Com li deia, segons ens diu la Crònica del Cerimoniós, el mestre de Santiago a Pere el Cruel el 1364, incitant-lo a fer la guerra al Cerimoniós: «Seredes rey de Castiella e d’Aragón e, si place a Dios, aprés emperador d’Espanya».

La «guerra dels dos Peres» va durar, amb breus interrupcions, de 1356 a 1369. Les primeres campanyes del rei de Castella amenaçaven València (1356) i Saragossa (1357). Després, el 1359, una flota castellana, «amb quaranta naus entre grans e poques e ab trenta galeres e alguns llenys armats», atacava Barcelona. La ciutat va respondre amb fermesa al Princeps namque i organitzà una resistència que, amb l’ajut de l’artilleria («tiro de fuego con pólvora artificial», en paraules de Zurita), aconseguí que l’esquadra castellana marxes a devastar Eivissa.

Després que el rei obtingués un socors important —que per primer cop s’havia de repartir d’acord amb un «fogatge», o sigui d’una estimació dels focs o llars que hi havia a cada població—, concedit a les Corts de Cervera (octubre-desembre de 1359) i es reforcés militarment amb aquests recursos, comptant, entre d’altres forces a sou, amb els soldats castellans que seguien Enric de Trastàmara, germà bord de Pere el Cruel, la guerra es va aturar un parell d’anys, després que el sobirà castellà acceptés de fer la pau a Deza-Terrer (1361).

La treva duraria dos anys, fins a 1363, quan el rei de Castella va organitzar una nova campanya contra la Corona d’Aragó, en què va arribar a assetjar València. Aquesta vegada, a iniciativa de Bernat de Cabrera i amb la intervenció de l’enviat papal, es va signar a Morvedre un acord desastrós, que significava una derrota completa davant de les aspiracions del rei de Castella. Aquest, però, no el va respectar, sinó que va seguir atacant el sud del país i assetjant València. Pel que fa a Bernat de Cabrera, que s’havia mostrat partidari d’una política de pactes abans que de seguir fent la guerra, acabaria injustament acusat de traïció i executat a Saragossa el 1364.

Eren moments difícils, agreujats per les implicacions d’un període de treva en la guerra dels Cent Anys, que havia deixat a França companyies armades que, en cessar els combats en aquell país, necessitaven trobar ocupació per sobreviure, i que es van involucrar aleshores en la guerra civil que es mantenia a Castella entre Pere el Cruel i el seu germanastre, Enric de Trastàmara.

Aquest, que el 1361 s’havia exiliat a França, va contractar un exèrcit de més de deu mil homes, les Companyies Blanques manades per Bertrand du Guesclin, i va entrar amb aquestes forces a Castella, amb ple suport de Pere III, del rei de França i del Papa, que residia aleshores a Avinyó (el rei de França i el Papa van intervenir en l’operació per aconseguir que els mercenaris marxessin del seu territori, «que tota França devastaven e encara totes les partides d’Avinyó»). L’èxit va ser immediat i Pere el Cruel va haver de fugir de Sevilla i es va refugiar a Aquitània entre els seus aliats anglesos. El vencedor, coronat a Burgos com a Enric II de Castella el 5 d’abril de 1366, no va tenir temps d’assentar el seu domini.

Els anglesos, que necessitaven disposar de la flota castellana en el seu enfrontament contra França, van enviar a la Península un exèrcit considerable, a les ordres del príncep de Gales, el Príncep Negre, que va derrotar les forces d’Enric de Trastàmara a la batalla de Nájera (1367) i el va forçar a fugir de nou cap a França. Enric va tornar a la Península l’any següent, amb noves forces franceses en suport seu, i de nou amb Du Guesclin al seu costat. Unes forces que van entrar pel Pallars, «creman, talan e daminifican», i que van forçar Pere III a demanar a les Corts, en vista de la poca resposta rebuda a la proclamació del Princeps Namque, noves contribucions per a la defensa, que consistien en l’essencial a procurar armar els ciutadans.

Enric va entrar a Castella, va vèncer a la batalla de Montiel (1369) i va assassinar el seu germà. Amb la mort de Pere el Cruel no acabarien del tot els tràngols de la guerra amb Castella, sinó que prosseguirien les tensions, que no van acabar fins als tractats d’Almazán i Lleida (1374-1375), pels quals es perdia Múrcia i es renunciava a rebre una sèrie de places castellanes que Enric havia promès cedir, si bé ho compensava amb una indemnització de cent vuitanta mil florins. Pere es va veure obligat, a més, a donar la seva filla Elionor com a esposa de Joan de Trastàmara, ben a disgust seu.

Ho feia com a conseqüència de les dificultats dels temps, perquè en aquells moments hi havia amenaces d’intervenció de companyies de mercenaris francesos —en un intent d’invasió organitzat per l’infant de Mallorca, fill del darrer rei, que s’havia aliat amb els castellans contra el Cerimoniós— «e, així mateix, en nostres regnes havia mortaldat e fams». Manuel Sánchez ens ha descrit les angúnies de l’any que va de mitjans de 1374 a mitjans de 1375, després dels terratrèmols de 1373: un any en què es van combinar l’escassedat dels grans, els estralls causats per les companyies mercenàries i un revifament de la pesta, mentre el rei s’esforçava a recaptar recursos, transformant en un impost l’obligació militar del «Princeps namque», per tal de reunir forces amb l’objectiu de «contrastar a gran multitud de gents estranyes qui són en les dites parts de Rosselló e de Cerdanya, esveïnt e guerrejant los lochs d’aquelles partides e faent lur poder d’entrar més avant».

Amb aquesta història de les guerres de Castella acaba Pere III la seva crònica, per bé que encara va viure dotze anys més, relativament obscurs, enmig de dificultats econòmiques, de problemes personals per l’amistançament, primer, i el casament, després, amb Sibil·la de Fortià, que donaria peu a dissensions i conflictes. Les dificultats dels darrers anys, diu Carles Puigferrat, van dur «a una alienació massiva del patrimoni reial, sense precedents en etapes anteriors». El rei va haver de vendre o empenyorar béns i jurisdiccions, incloent el dret del bovatge, per pagar les grans sumes que devia als seus creditors: uns deutes que van donar lloc a la crisi bancària de 1380-1381, que va arruïnar la banca de Pere Descaus i Andreu d’Olivella, els més importants dels banquers barcelonins d’aquell temps.

No podem oblidar la responsabilitat de Pere en la crisi posterior de la monarquia, en haver empenyorat la major part del patrimoni reial, un fet que obligaria els seus successors a una llarga i difícil pugna per la recuperació del patrimoni, i en especial per la «lluïció» o rescat de les jurisdiccions venudes, que es faria pagar en bona mesura als habitants d’uns pobles que hi collaboraven per tal d’emancipar-se de la dura tutela dels senyors.

La càrrega de les grans despeses del regnat, pagada amb grans donatius de les Corts, contribuiria també a pressionar les hisendes dels municipis, que van haver d’endeutar-se amb censals (rendes perpètues) i violaris (rendes vitalícies) per fer front a aquestes obligacions, i es van veure forçats després a augmentar el pes dels impostos sobre els ciutadans, regularitzant els tributs (talles, imposicions) i creant-ne de nous (redelmes, onzens…).

Un símbol d’aquesta desmesura de Pere seria, com assenyala Vicens, el nou traçat de les muralles de Barcelona, que anava tant pel davant de les necessitats d’expansió de la ciutat, que no seria ocupat fins a finals del segle XVIII.

La contrapartida d’aquest excés, i d’aquesta debilitat de la hisenda reial, serien les transformacions polítiques, de les quals el rei no parla a seva Crònica. La tradició ha fixat la cort de 1359, en què es va concedir un donatiu que es recaptaria i administraria sense intervenció dels funcionaris reials, com el moment de naixement de la Diputació del general o Generalitat, la peça central de la governació catalana. En realitat, com han mostrat els estudis de Manuel Sánchez, aquest podia haver estat un guany poc durador, de no haver estat que la continuïtat de la guerra amb Castella, i la necessitat de seguir reunint Corts per demanar recursos, no solament va consolidar aquesta primera concessió, sinó que la va anar completant amb la creació, a les Corts de Montsó de 13621363, d’uns impostos propis de la Generalitat, entre els quals destacaven la bolla, una càrrega sobre la producció, comercialització i circulació dels teixits, i els drets d’entrades i eixides, un impost sobre el valor del comerç exterior. Dos impostos que en un primer moment s’aplicaven a un àmbit comú del Principat, Aragó i València; però que molt aviat es van individualitzar a cada un dels territoris.

El pas més important va ser el que es va produir en diverses reunions de Corts a Barcelona i Tortosa en 1364-1365, amb la concessió de donatius de tal volum que no era possible recaptar-los directament a través dels impostos, sinó que encloïen també l’emissió de deute públic (censals a un interès del 10 per cent, per exemple), que es pagarien a partir dels ingressos que proporcionessin les «generalitats», és a dir dels impostos propis, que es mantindrien fins a haver acabat d’amortitzar el deute. Va ser fonamentalment aquesta decisió, presa el 1365, la que va perpetuar aquests impostos, que es mantindrien fins al segle XVIII i, sobretot, la que «donà finalment continuïtat a la institució emissora» del deute. Devien ser-ne conscients els diputats mateixos, ja que el 1365 la Generalitat començava a mantenir registres a la seva cancelleria, un signe evident de la seva voluntat de continuar.

Quina fos la direcció a què apuntaven aquests canvis ens ho mostra la decisió de les Corts reunides a Tortosa el 1370, que van acordar la contractació per dos anys d’una companyia permanent de tres-cents combatents a cavall, quatre-cents llancers i quatre-cents ballesters, pagats amb el producte de les «generalitats». Aquest seria, ens diu Manuel Sánchez, el primer intent de formar un exèrcit professional de caràcter «nacional», pagat amb els impostos de la Generalitat.

El Principat havia aconseguit, a mitjans del segle XIV, una estructura política i fiscal pròpies d’un estat nacional modern, com els que s’implantarien a Holanda i a Anglaterra tres segles més tard. Abadal opina que això anava «contra el corrent de la història», perquè eren les monarquies absolutes les que en aquell moment encaraven el futur dels grans estats del renaixement. No és veritat. El model del futur era el que Holanda havia elaborat a començaments del segle XVII, quan, segons Gelderblom, la força política i militar de la petita nació es basava en la seva capacitat d’obtenir crèdit en gran escala d’una rica classe mitjana de comerciants, manufacturers i funcionaris, amb la seguretat que els impostos sobre la terra i els drets sobre el consum d’un gran nombre de productes garantien el pagament dels interessos del deute públic. Aquestes eren les grans línies del model que s’estava establint entorn de la Generalitat.

Arribar a la modernitat amb tres segles d’avenç va resultar perjudicial. Sembla evident que la conjuntura de la crisi de la baixa edat mitjana, amb les grans pèrdues demogràfiques que va experimentar el Principat, va ser nefasta per al futur d’aquest projecte, com ho va ser, més endavant, caure sota el domini de l’autoritarisme dels Àustries espanyols. Però seria justament la consciència de la singularitat d’aquesta constitució, que garantia les llibertats col·lectives, el que aniria reforçant a Catalunya els fonaments d’un sentit d’identitat que seguiria vivint més enllà dels accidents polítics.