11. TRANSICIÓ I RECUPERACIÓ DE L’AUTONOMIA

EL PACTE DE LA TRANSICIÓ

El franquisme no va acabar amb la mort de Franco. Ni el règim havia canviat els seus mètodes (d’octubre de 1975 a desembre de 1982 hi va haver cent vuitanta-dos morts a conseqüència de la violència policial), ni les forces de l’oposició havien deixat de lluitar per la recuperació de les llibertats. Ben al contrari, les circumstàncies d’una crisi econòmica que s’agreujava dia a dia van conduir a un augment extraordinari dels conflictes laborals, que, prohibits com estaven, es polititzaven per necessitat (de 1975 a 1976 les hores perdudes com a conseqüència dels conflictes es van multiplicar per deu).

En produir-se la mort de Franco, i en els mesos immediatament posteriors, el país es trobava en un estat d’agitació que anunciava un possible enfonsament violent del sistema, amenaçat per un malestar social que podia dur a una explosió col·lectiva com la que feia poc s’havia produït a Portugal i havia acabat allí amb una dictadura més vella i més estable que l’espanyola. Cal dir, per altra banda, que els dirigents del règim eren ben conscients, com ho demostren els informes interns que avui coneixem, de l’amenaça potencial a què havien d’enfrontar-se i de la seva incapacitat per fer-hi front amb els instruments de cohesió social que tenien al seu abast.

El nou rei, Joan Carles I, que preparava els canvis mínims indispensables amb l’auxili de Torcuato Fermández Miranda, al qual havia aconseguit nomenar president de les Corts i del Consejo del Reino, com a successor de Rodríguez Valcárcel, començava a regnar havent d’acceptar que continués com a cap del govern Arias Navarro, que, d’acord amb l’article 14 de la Ley Orgánica del Estado, tenia un mandat de cinc anys a partir del seu nomenament per Franco a començaments del 1974, de manera que podia seguir en el poder fins a 1979. El 13 de desembre Arias formava un nou govern, amb una combinació en què hi havia reformistes conservadors, com Fraga, Areilza o Garrigues, amb gent més propera al rei, com Osorio, Martín Villa o Adolfo Suárez, i vells franquistes durs com els ministres militars i Solís, en una combinació en què cada u feia la política pel seu compte, sense sintonitzar amb un president que navegava sol i desconcertat, capaç d’entendre que «hacemos el cambio o nos lo hacen», però que, com deia Areilza, «sigue creyendo que Franco está vivo y dirige el país desde la tumba».

Fraga volia presentar un projecte de reforma imposada des de dalt, que hauria hipotecat el futur, però Torcuato el va bloquejar, valent-se de Suárez, que va proposar que els projectes s’estudiessin en una comissió mixta entre el govern i el Consejo Nacional, que era la fórmula segura per fer-los encallar. Aquesta comissió iniciava el seu treball l’11 de febrer de 1976, en una sessió en què Arias va començar dient: «Yo lo que deseo es continuar el franquismo. Y mientras esté aquí o actúe en la vida pública no seré sino un estricto continuador del franquismo en todos sus aspectos, y lucharé contra los enemigos de España que han empezado a asomar su cabeza y son una minoría agazapada y clandestina en el país». La comissió mixta va presentar dos projectes de llei sobre dret de reunió i manifestació, i sobre dret d’associació política, que les Corts van aprovar; però van rebutjar, en canvi, la reforma del codi penal, que era necessària per tal de poder exercir aquells drets.

Mentre el govern es mostrava incapaç de posar en marxa cap reforma, els actes de protesta i de revolta es multiplicaven. El febrer de 1976 va veure els esdeveniments de Sabadell, on, en resposta a la repressió brutal d’una manifestació pacífica, hi va haver una setmana de vaga general: «Era —escriu Xavier Domènech— la gran vaga somniada per l’oposició i el moviment obrer durant tot el franquisme». A començaments de març se sumaven a aquest panorama els fets de Vitòria, amb cinc morts i cent cinquanta ferits, bona part d’ells de bala, en l’atac de la policia a una assemblea de treballadors, i el 9 de maig, els successos de Montejurra, amb dos morts més.

Mentrestant les forces de l’oposició, amb les quals no tenia encara cap contacte el govern, s’anaven organitzant pel seu compte. El juliol de 1974 s’havia creat la Junta democrática, dirigida per Santiago Carrillo, secretari general del Partido Comunista de España (PCE), i per un independent, el catedràtic de l’OPUS Rafael Calvo Serer, als quals se sumaven el notari García Trevijano i el sociòleg Vidal Beneyto, amb una suma d’entitats molt diverses, que comprenien, a més del PCE, el Partido Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván, el Partido del Trabajo de España (PTE, antic PCE Internacional, de filiació maoista) i el Partit Carlista dels seguidors de Carlos Hugo.

El PSOE es va negar a unir-se a aquests, perquè sostenia que eren de dretes i burgesos, i va fundar la Plataforma de Convergencia Democrática, que es va formar el juny de 1975 amb el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), que des del congrés de Suresnes d’octubre de 1974 controlaven Felipe González i Alfonso Guerra, amb Izquierda Democrática de Joaquín Ruiz Jiménez, el Partit Nacionalista Basc (PNV), la Unión Social Demócrata Española de Prados Arrarte, el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya de Josep Pallach, l’Organización Revolucionaria de Trabajadores, i el Movimiento Comunista. La plataforma feia plantejaments radicals d’esquerra, i oferia una estructura federal per a l’estat, amb reconeixement del dret d’autodeterminació.

El 26 de març de 1976 s’unien les dues estructures en una sola, Coordinación Democrática, coneguda popularment com la Platajunta, a la qual s’unirien encara, el 23 d’octubre, l’Assemblea de Catalunya i altres organitzacions regionals.

Davant d’aquesta situació, i conscient dels riscos que comportava, Joan Carles va aconseguir finalment desfer-se d’Arias, obligant-lo a dimitir el primer de juliol de 1976. El seu successor havia de sortir de la terna que el Consejo del Reino li presentés, i Torcuato es va esforçar per aconseguir col·locar-hi, com li demanava el rei, Adolfo Suárez, que va ser finalment l’elegit, davant de l’estupefacció general, ja que era un falangista que no havia tingut res a veure amb els sectors reformistes del Movimiento.

Els grans decebuts serien Areilza, que era el candidat que preferien els socialistes, però que la família reial refusava, i Fraga, el candidat de la dreta. Mentre Areilza, que havia estat celebrant el seu previst nomenament, despertava a la realitat i s’hi acomodava, un Fraga furiós es negava a posar-se al telèfon quan el rei el trucava per oferir-li la vicepresidència del govern.

Abans de sobrevalorar el que van fer Suárez i el seu patrocinador reial, convé entendre que ni l’un ni l’altre no tenien d’entrada intencions de dur la cosa gaire lluny, i que va ser la marxa dels esdeveniments la que els va forçar a fer-ho, sobretot a Suárez, que era el que assumia la responsabilitat de les negociacions amb l’oposició. En els fragments del diari de Carmen Díez de Rivera que ens han arribat, hi ha aquesta anotació del 2 de juliol de 1976, l’endemà de la dimissió d’Arias Navarro: «Juan Carlos está eufórico (…). Insisto en que hay que hacer la reforma en serio. Es tremendamente conservador». A la qual cosa afegeix més endavant: «Suárez está nervioso. En su euforia sólo piensa en algunos retoques. Así no vamos a ningún sitio». I és sabut que el testimoni d’aquesta dona singular té un valor especial, com a conseqüència de la relació que mantenia amb els dos.

Suárez va formar un govern amb gent relativament jove, com Alfonso Osorio o Landelino Lavilla, amb falangistes reformistes com Martín Villa i Abril Martorell, on només els ministres militars, el general De Santiago i l’almirall Pita da Veiga, podien considerar-se com a representants del vell franquisme. Aquell estiu Torcuato, en col·laboració amb Osorio i Lavilla, va redactar un projecte de llei «para la reforma política», pensat no pas per introduir directament reformes, com el que havia proposat Fraga, sinó per començar a canviar el règim prèviament.

La llei preveia la formació de dues cambres, un congrés i un senat, elegits per sufragi universal, excepte quaranta senadors de nomenament reial (era una forma de reservar una sortida als «procuradores» que havien de fer-se el harakiri, si aprovaven la llei). Serien aquests representants, majoritàriament elegits, els encarregats de redactar després una nova constitució.

Cal entendre que el projecte de llei de reforma no significava cap ruptura amb la legalitat franquista, ja que es presentava com una nova «ley fundamental», que oferia un sistema per reformar-les totes. El problema era que, abans de sotmetre’l a referèndum, havia de passar primer pel Consejo Nacional del Movimiento i després per les Corts franquistes.

Al Consejo se li van fer moltes objeccions, però va funcionar la mecànica establerta pel franquisme, que reservava la decisió final al cap del govern, sense obligar-lo a acceptar el vot del que no era més que una entitat consultiva. Se’ls va complaure eliminant el preàmbul de la llei, on es feia doctrina, però es va deixar intacte el seu articulat, sense fer cas d’unes propostes que l’haurien desnaturalitzat.

Pel setembre Suárez presentava el projecte als militars i els tranquil·litzava respecte de la legalització del Partit Comunista, amb l’argument que es tractava d’un partit republicà, i que quedava per això mateix fora de la llei. Però si els militars arribaven a acceptar una amnistia i la reforma política, quan es va parlar de negociar amb les centrals sindicals, el ministre de Defensa, general De Santiago, que creia que s’havia de mantenir en vigor la vella organització sindical, va dimitir. Suárez va nomenar aleshores vicepresident i ministre de Defensa Manuel Gutiérrez Mellado, un militar que no havia manat tropes i que era mal vist per l’exèrcit, i va intentar endebades passar a la reserva els generals Iniesta i De Santiago, que havien publicat a El Alcázar manifestacions d’oposició a la legalització dels sindicats. Pita da Veiga va dimitir també del seu càrrec de ministre de Marina i, en negar-se a reemplaçar-lo els almiralls en actiu, es va haver de recórrer a un que estava en la reserva.

A les Corts Torcuato va decidir que el projecte de llei es discutís pel procediment d’urgència, cosa que volia dir que passava a una comissió creada per la presidència, amb el temps limitat —en comptes d’anar a la Comisión de Leyes Fundamentales, copada pel búnquer franquista—, i que el que aquesta comissió presentés s’havia de votar en bloc, sense plantejar esmenes.

El grup de Fraga, que tenia un nombre considerable de procuradors, va aconseguir prèviament que s’establís un sistema de votació que afavoria les províncies petites més conservadores (a Sòria els tocava un diputat per cada 24.590 habitants, i a Barcelona, un per cada 91.211). S’havien d’aconseguir dos terços dels vots dels procuradors presents per aprovar el projecte i es va fer tot el possible per assegurar-los: oferiment de llocs al Senat, de càrrecs a l’administració o a les empreses públiques, i una setmana abans es va enviar a fer un viatge a Panamà i Cuba un grup de procuradors en què predominaven els que podien votar en contra. El resultat final de la votació, realitzada el 18 de novembre de 1976, va ser de 435 vots a favor, cinquanta-nou en contra (que encloïen els de set generals), tretze abstencions i vint-i-quatre que no van anar a votar.

Les forces de l’oposició, que eren contràries a aquest procés de reforma que es feia sense comptar amb elles, van fracassar en els seus intents de mobilització en contra del referèndum, incloent-hi la vaga de 12 de novembre de 1976, organitzada per la Coordinadora d’Organitzacions Sindicals (amb CCOO, USO i UGT), que es pretenia que fos «la mayor movilización de masas conocida en cuarenta años». El govern va superar aquestes resistències i va convocar el referèndum que havia d’aprovar la llei, on va aconseguir una participació del 77,7 per cent —només al País Basc hi va haver una abstenció considerable— i un 94,1 per cent de vots afirmatius.

Els temps eren difícils. A començaments de 1977 Suárez va haver de fer front a una de les èpoques més sagnants del terrorisme d’ETA, al segrest pel GRAPO d’Antonio María de Oriol y Urquijo, president del Consell d’Estat, i més endavant al del tinent general Villaescusa, president del Consell Suprem de Justícia Militar, a la vegada que s’enfrontava a la resposta dels ultres: el 23 de gener moria a Madrid, en una manifestació per l’amnistia, un estudiant assassinat per l’extrema dreta. L’endemà, una altra estudiant que participava en una manifestació moria en rebre un pot de fum tirat per la policia, i aquella mateixa nit un grup de pistolers pagats per l’aparell sindical, que anaven segons sembla a carregar-se un dirigent de Comissions Obreres del transport, entraven en un despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha. Com que un dels atacants anava amb la cara descoberta, i un dels laboralistes el va reconèixer, van disparar contra tots i els van intentar rematar un cop caiguts a terra: el resultat van ser cinc morts i quatre ferits greus. El 15 de març de 1977 es va detenir set persones relacionades amb el crim: tots estaven vinculats al sindicat vertical del Transport i a l’extrema dreta.

Els sis primers mesos de 1977 Suárez es va dedicar a publicar un seguit de mesures de reforma, consensuades amb una «comissió dels nou» integrada per representants de l’oposició (socialistes, socialdemòcrates, liberals, democristians, comunistes i un representant per cada una de les comunitats de Catalunya, Galícia i el País Basc), que havien de negociar amb el govern l’amnistia, el reconeixement dels partits i les regles per a la pròxima convocatòria electoral.

El 8 de febrer de 1977 es publicava el reial decret sobre el dret d’associació política, que permetia la inscripció dels partits, el 23 de març la llei electoral i el 4 d’abril la llei de regulació del dret d’associació sindical, mentre se suprimia el TOP i desapareixien la Secretaría General del Movimiento i la censura. Es van anar legalitzant els partits, que ja eren més o menys tolerats (el desembre de 1976 el PSOE havia pogut celebrar a Madrid el seu XXVII Congrés, en el qual van assitir un gran nombre de personalitats europees, com Olof Palme i Willy Brandt), i en plena Setmana Santa Suárez va legalitzar el PCE, davant la irritació de l’exèrcit, que es considerava enganyat. El 29 d’abril es legalitzaven els sindicats obrers i es dissolia l’organització sindical franquista.

A canvi de la legalització, Carrillo havia acceptat pel seu compte, en negociacions culminades en una entrevista amb Suárez, el 28 de febrer de 1977, la unitat de la pàtria, la bandera bicolor i la monarquia. Havia pres la decisió personalment, i la faria aprovar el 14 d’abril pels membres del comitè central, que no solament ignoraven que ja havia acceptat el pacte, sinó fins i tot que anés a plantejar en aquell moment aquesta renúncia a la seva política i a la seva història.^[24]

El context d’aquestes negociacions ha conduït a la idea que la Transició havia estat un pacte entre dirigents, tal com ho veia Fernando Abril Martorell, que sostenia que els seus protagonistes havien estat «individuos y no partidos», oblidant que el que va obligar els hereus del franquisme a pactar i a fer concessions va ser la força del carrer: les manifestacions, les vagues —que el 1976, esperonades pels efectes de la crisi econòmica, arribaven a un màxim— i les mobilitzacions socials de la més diversa natura, a les quals se sumaven també sectors de l’Església. Com han dit Nicolás Sartorius i Alberto Sabio, la dictadura va morir al carrer, per la pressió d’amplis sectors socials. La legalització dels partits d’esquerra, i molt especialment la del PCE, es feia amb l’esperança que aquests aconseguissin frenar aquesta mobilització, sobretot la dels sindicats, que mantenien una extraordinària combativitat.

LA TRAÏCIÓ DE L’ESQUERRA

Des del moment en què es va autoritzar els partits fins aleshores clandestins a participar obertament en el joc polític, els que s’havien presentat com a líders de la ruptura no solament van ajornar els objectius pels quals deien estar lluitant des de 1939, sinó que hi van renunciar per sempre més. No es tractava d’un pacte per enfrontar una situació provisional, sinó d’una conversió amb renúncia explícita i definitiva d’una gran part dels principis que fins aleshores havien proclamat, i pels quals els seus militants s’havien arriscat a la presó i a la mort en els anys de lluita contra la dictadura.

El PSOE va iniciar aleshores una deriva cap a la dreta que va tenir un moment decisiu el maig de 1979, quan, en el vint-i vuitè congrés del partit, els participants van refusar la proposta del seu secretari general, Felipe González, d’abandonar el marxisme. González va dimitir, en resposta a la negativa, però un congrés extraordinari celebrat el setembre va acceptar aquesta renúncia i va retornar Felipe González a la direcció. El partit seguiria per un camí que duria Juan Moscoso a proclamar el 2014 que no hi havia classes definides pel lloc de treball, sinó «categories de consum», i que la socialdemocràcia s’havia acabat.

La deriva del PCE i del PSUC va ser molt més dramàtica, perquè estava arrelada a una tradició que havia madurat durant la lluita contra el franquisme. La feina va estar a càrrec de Carrillo, que es va proposar reemplaçar les velles perspectives revolucionàries per una fantasia, la de l’«eurocomunisme», que sostenia que en l’Europa d’aquell temps les forces socialistes podien accedir al govern «y sucesivamente al poder», a través del sufragi universal; una afirmació delirant en el context de la guerra freda, a la qual li quedaven encara molts anys d’existència.

L’operació continuaria amb l’abandonament del leninisme, en una decisió anunciada personalment per Carrillo el novembre de 1977, en el transcurs d’un viatge pels Estats Units, amb una clara intenció de màrqueting electoral, que no va funcionar, i va completar-se i definir-se en el Manifiesto-programa del PCE de 1977, que invocava la tradició del Front Popular de 1936, en unes propostes que encloïen una república federal amb dret d’autodeterminació per a Catalunya, País Basc i Galícia, i vaguetats buides de contingut com la «planificació democràtica de l’economia» i la «transformació democràtica de l’agricultura» —un sorprenent substitut per la «reforma agrària», que havia figurat fins aleshores a tots els programes del partit—, adornades amb concessions com l’oferiment d’ensenyament religiós per a les famílies que ho demanessin.^[25]

Els pactes de la Moncloa, de 25 d’octubre de 1977, van ser la confirmació pràctica d’aquestes renúncies de l’esquerra. Com diuen Sartorius i Sabio, «la aceptación de los Pactos de la Moncloa ayudó a que se elaborase la Constitución en un clima de mayor tranquilidad social». Entre les responsabilitats del PCE i del PSOE figura que no dubtessin a acceptar la contenció dels salaris, però negligissin treure partit d’un seguit de contrapartides que oferia el govern i que contenien concessions favorables als treballadors. Sartorius i Sabio opinen que això va passar «entre otras razones porque se dejó en las exclusivas manos del gobierno su ejecución, sin crearse ningún órgano de control o seguimiento que vigilase el cumplimiento de lo establecido en el mismo». Tamames ens ha donat una altra explicació de l’enigma. Segons la seva versió del que va passar, Carrillo va demanar que es creés una comissió de seguiment dels pactes, però Felipe González, que estava dolgut per la seva manca de protagonisme en la negociació, hauria dit: «“Nada de comisiones de seguimiento. Ya va a funcionar una ponencia dentro de la Comisión de economía del Congreso y con eso basta”. —Y enfatizando más, agregó—: “¡Ahora, que el gobierno gobierne!”». D’una o altra manera, la responsabilitat col·lectiva de l’esquerra per aquest oblit retrata suficientment els seus dirigents. Carrillo, per exemple, que es vantava d’aquestes concessions del govern i les incorporava a la seva fantasia de la «democràcia econòmica i social», no es va preocupar gens ni mica per aconseguir que es realitzessin. Els sindicats, en canvi, que van acceptar de mala gana unes concessions que s’havien fet a costa seva, no van oblidar-ho, de manera que hi hauria posteriorment manifestacions demanant, endebades, el compliment íntegre dels pactes.

LA CONSTITUCIÓ DE 1978 I ELS LÍMITS DE LA DEMOCRÀCIA

Per tal de presentar-se a les eleccions que s’havien de celebrar pròximament, Suárez va haver de fundar el seu propi partit, Unión de Centro Democrático (UCD), que era en realitat una coalició de grups democristians, socialdemòcrates i regionalistes. Tenien l’avantatge de disposar del suport dels governadors civils que ell mateix havia anat nomenant, i podia esperar el dels elements de la vella xarxa dels poders locals franquistes que aspiressin a sobreviure, ja que no es van fer eleccions municipals fins després de les generals.

Les eleccions generals, que es van celebrar el 15 de juny de 1977, van donar al Congrés, que disposava d’un total de tres-cents cinquanta diputats, una victòria per UCD amb cent seixanta-sis diputats, a més de cent divuit per al PSOE, dinou per al PCE, setze per a la coalició de dretes que Fraga havia organitzat amb el nom d’Alianza Popular, tretze per als nacionalistes catalans i vuit per als bascos; el fracàs més espectacular va ser el de la democràcia cristiana, que no va treure ni un sol escó.

Aquestes eren les Corts constituents que havien de redactar el nou text que regiria la democràcia espanyola. Segons Morán, hi havia un esborrany gens rupturista, de fet una simple continuació de la reforma política, que havia estat preparat per Fernández Miranda, i que Suárez potser hauria provat de tirar endavant si la seva victòria electoral li hagués donat la majoria absoluta. No va ser així, sinó que es va haver de negociar. La Constitució va ser aprovada el 31 d’octubre de 1978 i ratificada el 6 de desembre en un referèndum en què obtingué un vot favorable del 87,9 per cent, excepte al País Basc, on l’abstenció i el vot negatiu van superar el positiu. Les concessions que el text semblava fer a l’esquerra irritarien profundament la dreta, els militars, l’Església i el rei i tot; però la forma en què havia nascut aquesta Constitució condicionava seriosament aquesta interpretació.

Pensem habitualment en una constitució com en un instrument de renovació que trenca amb el passat i estableix les bases d’una època nova. Serien casos com el de la Constitució de 1812, que liquidava l’absolutisme, o la de 1931, que posava fi a la monarquia. Però la de 1978 no reunia aquestes condicions, perquè naixia d’un pacte amb el vell règim franquista, i no d’una victòria que hagués permès substituir-lo per un altre enterament nou.

Per començar, els militars que havien guanyat la guerra civil, alguns dels quals eren culpables de crims que se’ls havien perdonat prèviament, per una llei d’amnistia anterior a la Constitució que aquesta acceptava, tenien prou força per imposar pel seu compte la redacció de dos articles fonamentals, el segon i el vuitè, sobre la unitat de l’estat i sobre la funció de les forces armades; la primera part del vuitè estava copiada gairebé literalment de l’article 37 de la Ley orgánica del estado franquista, i només canviava «el orden institucional» per «el ordenamiento constitucional». Que l’exèrcit no s’acontentava amb això es podria veure clarament el 1981, quan aconseguiria de limitar l’abast del títol VIII, que definia al règim autonòmic.

Però no era solament l’exèrcit el que sobrevivia al franquisme i conservava una capacitat considerable d’influir en les regles del joc que s’estaven establint. Si hi ha una diferència essencial entre la forma en què va actuar el franquisme en arribar al poder i la conducta de la Transició respecte de la dictadura és que no hi va haver ara una llei de depuració de funcionaris públics, com la que el franquisme va publicar el 10 de febrer de 1939 (després de tres anys d’anar-los depurant pel procediment de l’execució i l’empresonament).

La Transició deixava intacta tota l’estructura dels funcionaris, incloent els del sistema judicial, on seguien tots els jutges i fiscals que no solament havien intervingut en els judicis de la dictadura, sinó que havien contribuït a legitimar-los amb la seva actuació en els càrrecs polítics del règim. Jiménez Villarejo i Donate han denunciat que aquests jutges es van mostrar tolerants davant de la violència «franquista i feixista» exercida durant la Transició i continuada més endavant, com ho demostra la denúncia feta el 2013 pel Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura sobre la situació vigent encara en l’actualitat a Espanya.

La conseqüència política més important d’aquest fet seria que haguessin de ser els membres d’aquest cos judicial franquista els que es fessin inicialment càrrec de les funcions que la Constitució atribuïa al Tribunal Constitucional, declarat per una llei de 1979 «intérprete supremo de la Constitución». Com ha dit el professor Bartolomé Clavero, les funcions atorgades als «tres grans jurisdiccionals» —Tribunal Constitucional, Tribunal Suprem i Audiència Nacional— han anat transformant des de 1978 la Constitució en un sentit regressiu, gràcies a la seva capacitat exclusiva d’interpretar-la. «La jurisprudencia de estas instancias jurisdiccionales se pega a la Constitución como si ella misma lo fuera», i contribueix a donar-los un poder constituent que exerceixen al marge del control dels ciutadans.

Un poder que es va reforçar, a més, a partir de les eleccions de 1982, quan es va consolidar el sistema de torn dels dos grans partits, PSOE i PP, en l’inici d’una evolució que ha portat el PP a proposar recentment reformes electorals per tal d’excloure els altres partits de la vida política, tal com ho plantejava Montoro, ministre d’Hisenda i d’Administracions Públiques, en unes declaracions del 19 de juliol de 2014 en què defensava una reforma electoral destinada que els dos partits més votats governessin directament, de manera que «els minoritaris no acabin decidint el que la majoria ha de decidir», sense tenir en compte els vots que puguin sumar els altres.

En aquestes condicions els òrgans judicials superiors, amb un paper molt especial pel que fa al Tribunal Constitucional, s’han nodrit dels candidats triats pels dos partits, que no sempre mostraven les qualitats que s’haurien d’exigir per una tasca de tanta responsabilitat, i s’ha pogut veure com s’acomodaven als seus interessos polítics, rebutjant o aprovant el que els convenia. Que amb aquest sistema s’hagin aprovat reformes que han arrabassat la major part dels seus drets als treballadors, i que, en canvi, no s’hagi posat cap obstacle a la progressiva reconstrucció d’un estat policíac, obliga a dubtar seriosament del valor d’aquest «sistema constitucional» com a garantia de la democràcia.

LA RECUPERACIÓ DE L’AUTONOMIA

Les forces polítiques catalanes, que des de 1971 tenien una representació unitària en l’Assemblea de Catalunya i, des de 1975, en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya, reivindicaven el retorn immediat d’una autonomia en els termes que s’havien aconseguit el 1932.

En principi, i si es feia cas dels oferiments del dret d’autodeterminació que les forces d’esquerra proclamaven als seus manifestos, calia pensar que es podia tenir el seu suport per a la recuperació immediata de les llibertats. Un suport que Coordinación Democrática, és a dir, la «Platajunta», va oferir directament al Consell de Forces Polítiques de Catalunya en una reunió celebrada a Barcelona el 21 de maig de 1976.

La veritat, però, era que aquests pronunciaments només eren retòrics. No era lògic esperar suport a l’autonomia per part de Carrillo, que havia combatut les «desviacions nacionalistes» de Comorera el 1949, expulsant-lo del partit, i que va intentar més endavant fer desaparèixer el PSUC, convertint-lo en una mera sucursal regional del PCE. Per altra banda, bastava a veure com havia acceptat sense cap reserva el principi de «la unidad de España».

Què pensaven, per la seva banda, els dirigents del PSOE ho sabem avui, gràcies a les memòries d’un antic membre del SECED, els serveis d’informació que des de 1977 es coneixerien com CESID, que ens explica que el 23 d’octubre de 1976 es van reunir a Madrid, en una suite de l’hotel Princesa Plaza, els comandants Faura i Cassinello (que arribaria més endavant a tinent general) i altres membres del mateix servei, amb Felipe González i Alfonso Guerra, en un temps en què aquests estaven negociant la legalització del seu partit. En l’entrevista, «que duró tres horas largas en un ambiente de extrema cordialidad», González va definir l’actitud del seu partit respecte de la concepció de l’estat, que era el que més preocupava els militars, i ho va fer de manera que «los representantes del SECED nos sentimos reconfortados con tan patriótico e inesperado lenguaje», que no era, òbviament, el dels manifestos que adreçaven al públic en aquells mateixos dies.

Van passar després a ocupar-se del nacionalisme. Felipe González va deixar clar que no toleraria un concert econòmic per a Catalunya: «¡Nosotros no vamos a pasar por ahí en la vida! Detrás está en realidad la defensa de los intereses económicos de la alta burguesía catalana». El preocupava, en canvi, que a Catalunya els comunistes tinguessin més implantació que el PSOE entre els treballadors immigrants i, per tal d’evitar-ho, pensava cercar un acord amb els grups socialistes catalans que existien en aquells moments. Però va deixar clar que mai no toleraria un partit socialista català autònom: «¡Esto ni hablar!».

El més greu és que les perspectives de futur que semblaven derivar-se de la força del moviment unitari català, que tenia un considerable suport popular, com es manifestaria el 1976 a Sant Boi, en la primera celebració tolerada de l’Onze de Setembre, espantaria també la gran burgesia catalana, que una vegada més trairia els interessos del país per assegurar-se la preservació dels seus. El portaveu d’aquests interessos va ser en aquesta ocasió Manuel Ortínez, que va dirigir de 1965 a 1971 l’Instituto Español de Moneda Española, un càrrec que només podia obtenir un home de confiança del franquisme, i representant després de la Unió de Bancs Suïssos a Espanya. Ortínez va escriure a Suárez el 17 de febrer de 1977 avisant-lo dels riscos que es corrien a Catalunya, on la situació «puede degenerar hasta un republicanismo que, expresado en las elecciones, podría ser peligroso».

La solució que ell proposava era la creació d’una Generalitat sense atribucions polítiques, al front de la qual es posaria de manera provisional Josep Tarradellas, que havia assumit la presidència de la institució en l’exili, al qual s’obligaria prèviament «al acatamiento de la Monarquía y su aceptación como régimen del futuro». No caldria d’aquesta manera fer cap concessió immediata en el terreny de l’autonomia, sinó que la qüestió es podria deixar per a una futura discussió a les Corts. Ortínez avisava que aquesta era una solució necessària per sortir «del impasse en que nos encontramos con Pujol y los comunistas defendiendo las “nacionalidades”, termino en opinión de muchos catalanes absurdo y que complica innecesariamente la política nacional».^[26]

Encara que aquest assumpte s’havia discutit ja anteriorment, i que el govern havia enviat Cassinello a entrevistar-se amb Tarradellas a França el novembre de 1976, Suárez no estava convençut de la necessitat d’aquesta solució, sinó que va optar per l’oferiment a l’oposició d’un règim especial, amb un Consejo General de Cataluña que era poca cosa més que una mancomunitat de diputacions amb atribucions merament administratives. Un oferiment que quedava molt lluny de les exigències mínimes de les forces polítiques catalanes i que seria immediatament rebutjat. Si bé començava a haver-hi entre els opositors un cert canvi d’actitud, que es manifestaria en la decisió del Consell de Forces Polítiques de participar en les negociacions de l’oposició amb Suárez, enviant Jordi Pujol a formar part de la Comissió dels Nou.

Tot ho canviarien les eleccions de juny de 1977 en què, a diferència del que havia passat a la resta d’Espanya, UCD, el partit de Suárez, quedava relegat al tercer lloc, mentre socialistes, comunistes i convergents sumaven més del 60 per cent dels vots.^[27] El 25 de juny es reunien en assemblea els parlamentaris elegits, d’acord amb un suggeriment de l’Assemblea de Catalunya, i s’atorgava la presidència honorària del grup a Tarradellas, sense comptar que aquest hagués d’intervenir en la gestió política.

Davant l’amenaça que representava el triomf de l’esquerra i dels nacionalistes, l’operació que havia proposat Ortínez es va reprendre amb urgència. El 27 de juny, diu Alfonso Osorio, «Josep Tarradellas traspasaba la verja del Palacio de la Moncloa» per tal d’iniciar unes discussions sobre el seu retorn, que es perllongarien els mesos d’agost i setembre. Seria finalment la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre de 1977, amb la participació a Barcelona d’un milió de persones que demanaven llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, la que va decidir l’inici immediat d’una operació l’objectiu de la qual era retardar la concessió de l’autonomia fins després que s’hagués aprovat la Constitució, circumstància que permetria dur el debat a un marc on toparia amb reticències i hostilitat.

El 29 de setembre de 1977 es publicava el decret que restablia la Generalitat; el 19 d’octubre el rei en nomenava president Tarradellas i el 23 del mateix mes aquest feia una entrada espectacular a Barcelona, com si la seva vinguda signifiqués el retorn de les llibertats, quan en realitat arribava sense recursos ni facultats.

El nou president faria una mena de govern d’unitat, sense competències executives, integrat per dotze consellers que representaven les diverses forces que havien estat votades el juny de 1977. Un govern que conservaria aquesta mena de poder simbòlic des del 5 de desembre de 1977 fins al 28 d’abril de 1980, en una etapa en què van anar desapareixent de fet les velles organitzacions unitàries i els partits van començar a actuar pel seu compte.

Una situació que seria especialment dramàtica per al PSUC, que, com ha assenyalat Pere Gabriel, basava la seva força en l’estreta relació que mantenia amb els moviments de masses, però que va fer cas ara de les indicacions de Carrillo, que sostenia que la política no s’havia de seguir fent al carrer, on era difícil controlar-la, sinó al Parlament i, sobretot, en les negociacions entre els dirigents del partit i el govern, lluny de qualsevol forma d’escrutini dels militants. El PSUC començaria ara a perdre la seva capacitat de mobilització, en un procés en què el desarmament ideològic imposat pel PCE el va arrossegar finalment a la destrucció.

En el terreny de la política interior catalana aquesta època estaria dominada per la pugna entre l’Assemblea de Parlamentaris, que volia elaborar l’avantprojecte de nou estatut sense deixar-hi participar l’entorn de Tarradellas, i els esforços d’aquest entorn, en què seguia tenint un paper important Ortínez, que va ser conseller de Governació d’octubre de 1978 a desembre de 1979, per retardar tot el possible l’aprovació d’aquest text, amb el propòsit d’allargar la gestió del govern provisional.

El 3 de juliol de 1978 l’Assemblea de Parlamentaris elegia una «comissió dels vint», amb una majoria d’esquerres, per redactar l’avantprojecte de nou estatut, que es va elaborar entre Barcelona i Sau, i que estava llest el 5 de novembre. Es va portar a l’Assemblea de Parlamentaris, on es va discutir, i es va presentar seguidament a Tarradellas per tal que s’aprovés, forçant les seves resistències, que haurien pogut impedir que es presentés a les Corts abans de la seva dissolució, el 31 de desembre, la qual cosa hauria retardat considerablement la data de la discussió.

Les noves eleccions generals, celebrades el primer de març de 1979, van donar resultats semblants a les de dos anys abans, amb un predomini de l’esquerra que semblaria confirmar-se tot seguit en les primeres eleccions municipals celebrades després del franquisme, en què PSC i PSUC van dominar en els nuclis més importants, sobretot a l’àrea de l’entorn de Barcelona, mentre Convergència obtenia el triomf en les ciutats i pobles de l’interior.

El 27 d’abril es constituïa a les Corts la Comissió Constitucional del Congrés, pel juny es donaven a conèixer les esmenes que aquesta proposava al projecte d’estatut i el 20 de juliol començava una llarga i dura discussió, que conduiria a tot un seguit de retallades, fins a arribar a la seva aprovació el 13 d’agost.^[28] El text s’havia de sotmetre a referèndum a Catalunya, i aquest es va fer el 25 d’octubre, amb una considerable abstenció, però amb una aprovació del 88 per cent per part dels votants. Després dels tràmits de ratificació a les Corts i al Senat, l’Estatut es publicava al Butlletí Oficial de l’Estat el 22 de desembre de 1979.

Calia ara constituir el Parlament català, amb unes eleccions que es van celebrar el 20 de març de 1980 i que van donar uns resultats que diferien considerablement dels de les anteriors, amb quaranta-tres diputats per a Convergència, trenta-tres per al Partit Socialista de Catalunya, vint-i-cinc per al PSUC, divuit centristes i catorze d’Esquerra Republicana de Catalunya. La por del predomini de l’esquerra, que hauria dut comunistes al govern de Catalunya, havia donat pas a una virada a la dreta dels votants, estimulada pels advertiments de la gran burgesia. El 24 d’abril Jordi Pujol era elegit president de la Generalitat i iniciava un llarg període de govern de més de vint anys, fins a desembre de 2003.

UN AUTOGOVERN LIMITAT

La primera amenaça a la integritat de l’autonomia va sorgir del conjunt de conxorxes i conspiracions que es van desenvolupar des del mateix moment de plantejar-se la discussió del règim autonòmic, que culminarien en el cop militar frustrat del 23 de febrer de 1981. Unes conspiracions en què sembla haver participat el rei mateix —almenys aquesta era l’opinió d’Adolfo Suárez, segons va explicar confidencialment a Manuel Vázquez Montalbán. Joan Carles, que va obligar Suárez a dimitir el 29 de gener de 1981, amb l’esperança d’apaivagar els militars que conspiraven, indignats pels avenços de la política autonòmica, sembla haver acceptat el projecte d’un cop «tou», que hauria donat el poder al general Armada, com a president d’un govern d’unitat integrat per les forces representades al Parlament, en una etapa d’interinitat en què se suspendrien la vigència del títol VIII de la Constitució i, en conseqüència, el règim autonòmic. Els esdeveniments del 23 de febrer, amb la intervenció irresponsable de Tejero, ho van engegar tot a rodar.

Els esforços realitzats posteriorment per ocultar els rastres del que havia passat fan impossible reconstruir aquesta història de manera satisfactòria; però estan prou clares les seves conseqüències, que van conduir a «un pacte de cavallers» entre el govern de Leopoldo Calvo Sotelo, que havia succeït Suárez, i el PSOE, per tal d’aprovar, el 29 de juliol de 1982, el projecte de Ley Orgánica de Armonización del Proceso Autonómico (LOAPA), que en el seu article 4 sostenia que les normes de l’estat «prevalecerán sobre las normas de las comunidades autónomas». Impugnada per l’oposició, el Tribunal Constitucional va reconèixer el 5 d’agost de 1983 que catorze dels trenta-vuit articles de la LOAPA eren inconstitucionals, i aquesta va ser reemplaçada per una llei de 14 d’octubre de 1983 en què el dret a la tutela es manifestava de manera més moderada. La desautorització de la LOAPA servia, a la vegada, per recordar a les Corts que l’arbitratge d’aquestes qüestions corresponia exclusivament al Tribunal Constitucional.^[29]

El 28 de febrer de 1992, finalment, «las dos principales fuerzas políticas con representación parlamentaria», i en nom d’elles Felipe González i José María Aznar, signaven els «acords autonòmics» en què proposaven «configurar de modo estable la arquitectura autonómica de España para las pròximes décadas». Els dos partits assumien, d’aquesta manera, un monopoli del poder que els permetia atribuir-se la capacitat de decidir, al marge de les Corts, el futur de les pròximes dècades.

La relació del govern català amb el de Madrid va ser en aquests anys difícil. El que estava passant no era solament que es dificultessin les transferències, sinó que es va produir una situació que Santiago Muñoz Machado ha descrit amb aquestes paraules: «Los Gobiernos catalanes sucesivos, desde los años ochenta, habían reclamado sin desmayo contra las violaciones continuas del pacto estatutario de 1979, producidas mediante leyes, reglamentos o simples decisiones administrativas que intervenían en cuestiones propias de las competencias de Cataluña, que resultaban laminadas en consecuencia».

Va ser en aquest marc de conflicte que Jordi Pujol va iniciar la seva política de creació d’unes estructures administratives pròpies i una etapa de «fer país», amb un esforç considerable en el terreny de la recuperació de la llengua com a signe d’identitat (Llei de normalització lingüística de 1983). Assentat en el suport que rebia de les capes mitjanes i en el seu domini als pobles i les ciutats petites (l’esquerra dominava sobretot a Barcelona i al seu cinturó industrial, però Convergència tenia, en xifres totals, un nombre més gran de regidors), el «pujolisme», que es definiria més per la imatge i pel discurs del líder que pel programa del partit, va fer un gir conservador, ajudat per la seva aliança amb Unió Democràtica, que es va convertir en la federació Convergència i Unió (CiU) a partir de desembre de 2001. En relació amb l’estat, Pujol practicava una política pragmàtica de moderació, de «peix al cove», que evitava en el possible la confrontació, generant un grau de confusió que permet explicar que una publicació com el periòdic ABC l’elegís «Español del año» el 1984.

Aquesta política el va dur, però, a un error de greus conseqüències, quan, en les eleccions generals de 1996, en què el PP va aconseguir cent cinquanta-sis escons, que podien haver estat superats per la suma dels cent quaranta-un del PSOE i els vint-i-un d’Izquierda Unida, va ser el suport dels setze diputats de Convergència, acordat entre Aznar i Pujol al «pacte del Majestic», el que va permetre governar el PP. Convergència va obtenir guanys immediats d’aquest pacte, sobretot en el terreny del finançament, però hauria d’assumir a la llarga el preu d’haver donat suport a un partit marcat des dels seus inicis pel manteniment d’una política anticatalana.

Quan en les eleccions següents, l’any 2000, el PP va aconseguir una còmoda majoria absoluta, l’aliança va deixar de tenir valor, excepte pel suport que el PP va seguir donant al Parlament català als convergents, quan aquests van perdre la majoria absoluta el 1999. En les eleccions de 2003, però, desacreditada per la seva associació amb el PP i pel descobriment d’una sèrie de casos de corrupció, Convergència, que havia vist reduïda la seva representació dels seixanta diputats que tenia el 1995 a només quaranta-sis, va haver de cedir el govern a un tripartit format pel Partit dels Socialistes de Catalunya, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana, que va accedir a la Generalitat sota la presidència de Pasqual Maragall.^[30]

La sola manera de resoldre el problema de les constants interferències dels poders centrals en la política catalana semblava que era una reforma de l’Estatut, i això és el que es van proposar els dirigents del tripartit, aprofitant el canvi en la política espanyola que van comportar les eleccions de 2004, que van dur de nou el PSOE al poder. Tenint la promesa del cap del govern espanyol, el socialista José Luis Rodríguez Zapatero, de donar-los ple suport, començaven el novembre de 2004 l’elaboració a Miravet del text que el Parlament català aprovaria el 30 de setembre de 2005. Contra el que havia promès Zapatero, però, hi va haver una llarga negociació prèvia que va obligar a fer canvis com el de substituir «nació» per «nacionalitat» a l’article primer (deixant aquest terme tan sols al text del preàmbul) i el d’una retallada considerable pel que fa al finançament. Aquest text retallat va ser acceptat pel Congrés i pel Senat espanyols sense més modificacions, es va ratificar a Catalunya el 18 de juny de 2006 en un referèndum en què va obtenir un 73 per cent de vots favorables, amb una participació del 48,8 per cent, i va entrar en vigor el 9 d’agost de 2006.

Van iniciar-se aleshores tot un seguit de recursos, inspirats sobretot pel PP, i es va entrar en una etapa de quatre anys de debats al si del Tribunal Constitucional, enmig de tota mena d’irregularitats. La sentència del TC, que es va fer pública el 27 de juny de 2010, afectava cent vuitanta-sis del total de 223 articles (El País ho qualificava com «un recorte moderado») i en alguns aspectes implicava fins i tot un retrocés respecte de l’Estatut de 1978. La resposta a aquesta agressió la donava el 10 de juliol de 2010 una manifestació a Barcelona, en què més d’un milió de persones van sortir al carrer amb la consigna: «Som una nació. Nosaltres decidim».

Com ha observat Javier Pérez Royo, no hi havia cap motiu racional per aquesta intervenció del TC. Entre la seva aprovació i la sentència de 2010, l’Estatut de 2006 va estar en vigor quatre anys, sense que hi hagués cap pertorbació en el funcionament de l’estat autonòmic, ni un augment de la conflictivitat competencial, ni problemes de cap mena: «El estado autonómico seguía operando con el enorme grado de aceptación que había tenido desde la entrada en vigor de la Constitución».

A què obeïa, doncs, aquesta revisió? Val la pena reflexionar sobre la sentència de 2010, perquè il·lustra sobre la realitat del sistema constitucional vigent. Les reformes que havien proposat els redactors de l’Estatut estaven redactades amb tota cura, per tal de mantenir-se d’acord amb la lletra de la Constitució, i això explica que, després d’haver-se retallat, Congrés i Senat poguessin aprovar-les.

Resulten reveladores les opinions expressades el 4 de juliol de 2014 per Manuel Aragón Reyes, que va ser el membre del TC que va decidir, desempatant una votació que estava equilibrada, la condemna de l’Estatut. Aragón ho justifica pel caràcter intocable del text constitucional —malgrat que va ser reformat dues vegades, el 1992 i el 2011, per ajustar-lo a les exigències de la Unió Europea— i menysprea per complet l’expressió col·lectiva de la voluntat popular: «No pasa nada porque salgan a la calle millones de personas (…) La gente sale a la calle porque son llamados a salir por algunos, la espontaneidad no existe. Cualquier día puede salir a la calle gente contra la democracia».

A banda del fet que en tota la història de Catalunya mai no han sortit multituds al carrer per manifestar-se contra la democràcia, la defensa de la qual és un element constitutiu de la nostra identitat, resulta profundament condemnable el menyspreu de qui pensa que les normes que han de guiar les nostres societats ha de fixar-les una elit de juristes que s’atribueixen el dret a decidir per tots, basant-se no tant en el que diu la lletra de la Constitució, sinó en la interpretació que ells han anat establint. Torno una vegada més a Clavero: «Hoy se entiende que la Constitución dice, no lo que expresa, sino lo que ha venido a incrustársele por las mutaciones que le siguieron. Hoy es más Constitución lo que dicen los Tres Grandes Tribunales que lo que dice ella misma. Ya no digo el resto de la Justicia, sino la misma Política, se desenvuelven la una y la otra como si no les cupiera interpretar Constitución para actuarla y tuvieran que estar a las resultas de las lecturas de las altas instancias judiciales, o andar disimuladamente sorteándolas».

En aquest marc d’incertitud política, que tenia greus conseqüències pels dèficits de finançament i per la insuficiència de les inversions de l’estat en les infraestructures, l’economia catalana reprenia el creixement aturat per la crisi dels anys setanta. A un desenvolupament industrial en procés de diversificació, cada vegada més orientat cap als mercats europeus, s’hi sumaria molt aviat l’ascens del turisme, sobretot després que els Jocs Olímpics de 1992 van contribuir a projectar internacionalment la imatge de la ciutat de Barcelona. Una de les conseqüències d’aquest creixement i de la demanda en augment dels serveis seria l’inici d’una nova onada d’immigració, d’un volum molt superior al de la dels anys de 1940 a 1955 —la població catalana passaria de sis milions el 1996 a set milions i mig el 2014— i de procedències molt diverses, amb un clar predomini d’Amèrica del Sud i de la del Nord d’Àfrica. Una immigració que presentava problemes d’integració molt més difícils i que necessitaria d’un esforç considerable en el terreny de l’educació.

Aquesta economia en progressió, que estava encara en ple procés de reestructuració, va rebre el 2008 el cop de la crisi mundial, agreujada per la imposició per part de la Unió Europea de polítiques discriminatòries respecte dels països del sud, i per la incompetència dels governs espanyols del PP, que van acceptar mansament les regles d’una política d’«austeritat» que els era imposada des de fora, i van dedicar la major part dels recursos disponibles a la tasca de sanejar una estructura financera en fallida, el rescat de la qual serviria per treure a la llum, no solament la ineptitud amb què s’havien destinat els capitals a la bombolla immobiliària, sinó la corrupció de la seva gestió. Seria sobretot aquest rescat el que produiria el «dèficit», que, com ha dit John Pilger, és «un terme enganyador i cínic per designar les monstruoses ajudes a bancs corruptes que es pretén que paguin els ciutadans» (42.852 milions, ara com ara, en el cas d’Espanya).

Les eleccions autonòmiques de 2010, celebrades en plena crisi econòmica, van significar la davallada més gran dels socialistes, que l’any següent perdien, a més, l’ajuntament de Barcelona, que en els vint-i-tres anys del pujolisme havia estat el seu bastió de poder en front del domini de Convergència a la Generalitat. Convergència i Unió tornava al govern, sota la presidència d’Artur Mas, que succeïa un Jordi Pujol retirat de la política. Amb seixanta-dos diputats, que quedarien reduïts a cinquanta el 2012, Mas no aconseguia la majoria absoluta, i això el deixava en una difícil dependència del suport que li donava Esquerra Republicana, en un context en què havia de fer front a l’ofensiva del govern espanyol del PP, dirigit per Rajoy, al qual la majoria absoluta li permetia dedicar-se impunement a una agressiva tasca de recentralització. La crisi provocada pel reconeixement públic de la corrupció de la família Pujol debilitaria, a més, el crèdit de Convergència, en moments en què havia d’enfrontar-se a difícils negociacions amb el govern del PP.

Al malestar que provocava la retallada progressiva dels serveis socials, seguint el programa d’una política d’austeritat, s’hi va afegir un atac brutal als drets dels treballadors, practicat amb la complicitat del Tribunal Constitucional, que va iniciar-se amb el decret de reforma laboral de 10 de febrer de 2012. Per entendre el propòsit d’aquesta política només cal veure que una llei que es justificava com destinada a «facilitar la contratación, con especial atención a los jóvenes y a los parados de larga duración, potenciar los contratos indefinidos frente a los temporales y que el despido sea el último recurso de las empresas en crisis», ha produït justament els efectes contraris: un atur que s’està convertint en un fenomen crònic, amb especial incidència sobre els joves i els majors de 45 anys, un descens constant dels salaris, i uns models de «treball flexible» amb «contractes de 0 hores» i acomiadaments sense indemnització.

Aquesta política de contrareforma està contribuint a crear una societat amb taxes de pobresa d’entorn del 25 per cent, amb conseqüències que afecten sobretot els infants, privant-los d’una nutrició suficient. El govern del PP pot parlar en l’actualitat de recuperació de l’activitat econòmica, però amaga el fet que aquesta recuperació es basa en la retallada dels salaris dels treballadors i el descens dels nivells de vida de la majoria.

Resultava difícil esperar que la resposta que hauria calgut per enfrontar-se a aquest retrocés en el terreny dels drets democràtics vingués d’uns partits polítics desacreditats per les pràctiques seguides en trenta-cinc anys de tolerància de la corrupció, que els afecta a tots en la mesura de la seva capacitat d’accés als recursos públics (comptes de Bárcenas o ERE d’Andalusia són només mostres del que corre per les clavegueres de l’estat). De cop i volta el ciutadà ha descobert que el problema afectava el sistema enter, de dalt a baix, des de les hisendes dels petits municipis fins al cim de l’estat, on els partits es financen amb crèdits bancaris impagats i amb donacions d’empreses beneficiades per contractes fraudulents, on els responsables d’escandaloses estafes públiques, com la de les preferents, tenen una impunitat total, i on ningú no es preocupa d’investigar l’origen de les fortunes dels dirigents polítics i de les seves famílies (incloent el de la fortuna de l’exrei, que el New York Times avaluava en 2.300 milions de dòlars).

La primera resposta de protesta global a aquesta situació la va donar la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 a Barcelona, en què la multitud va expressar, amb el crit d’«independència», la seva exigència d’un canvi profund. Una resposta col·lectiva que no havia estat organitzada pels partits, ni pretenia donar-hi suport a un o altre. Els que es manifestaven eren la mateixa mena de ciutadans que han sortit espontàniament al carrer tantes altres vegades per motius que els afecten o els commouen.

Borja de Riquer identifica els components d’aquest moviment de protesta com a «membres de les noves classes mitjanes urbanes i rurals, amb la presència de sectors populars de la Catalunya interior, sobretot en localitats petites i mitges». Gent «relativament jove —menor de 50 anys—, relativament qualificada, culta i aliena a la militància política, encara que una part estigui present en moviments socials».

Josep Ferrer i Llop, antic rector de la Universitat Politècnica de Catalunya, sosté que es tracta d’«una insurrecció de classes mitjanes, de professionals, de medis rurals, de petits i mitjans empresaris i de bona part de la classe obrera», i remarca que «l’explosió sobiranista va agafar per sorpresa l’oligarquia catalana, que encara intenta sufocar-la amb les reiterades crides al diàleg per part de la gran patronal i de la banca».

En aquest moment en què sembla propera la fallida d’una època de democràcia tramposa, el futur és incert. Com a historiador, sé que no és possible preveure què passarà a curt i a mitjà termini: que no es pot aventurar com acabaran els conflictes que avui tenim plantejats, per bé que sembla difícil que unes solucions que satisfacin les demandes de canvis profunds de la nostra societat puguin venir de la gestió d’uns partits, l’interès fonamental dels quals és que tot segueixi igual.

Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d’analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs collectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.

El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes —el 1652, el 1714 i el 1939—, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.