6. EL SEGLE XVIII: REPRESSIÓ I REPRESA

FI DE LA NACIÓ CATALANA?

Entre les primeres instruccions que Felip V va enviar a Berwick quan assumia el comandament del setge de Barcelona figurava aquesta «y en cuanto a la forma de gobierno que se ha de dar a la Ciudad, la reglaréis y pondréis inmediatamente en el mismo pie y planta que el de Castilla, y sin la menor diferencia y distinción en nada». Era, com sabem, el vell somni de la monarquia absoluta, de Felip II endavant, que havia començat a prendre forma en els casos d’Aragó i de València, on el 1707 s’havia decretat la derogació de tots els furs, privilegis, pràctiques i costums, i se’ls havia reduït a seguir les lleis de Castella, «tan loables y plausibles en todo el universo»,

Però, tenia sentit el propòsit de conformar Catalunya a les lleis de Castella? El Principat i Castella havien seguit camins molt distints des de l’edat mitjana, i les seves respectives evolucions havien configurat societats que tenien unes característiques pròpies. Aquell cos de lleis que els catalans consideraven com la base dels seus drets i de les seves llibertats no eren solament uns textos impresos en els volums de les constitucions, sinó que formaven part de la seva manera d’entendre el món i la societat. Les constitucions havien nascut de les necessitats reals de la societat i havien contribuït a configurar la identitat que definia els catalans com a poble: una identitat que es va mantenir en els vençuts, perquè estava associada als seus costums, a les seves formes de vida i a la seva cultura popular, de manera que resultava impossible d’abolir-la per llei.

Es va salvar d’entrada el dret civil català, per la por que van tenir els vencedors de la confusió que podia crear-se si l’anul·laven (prou que ho sabien juristes borbònics com Ametller i Alós, que tenien interessos i propietats al Principat). I aquest és un fet important, perquè revela l’existència en aquells moments d’una societat en què les regles que regien les relacions privades —no solament matrimonis i herències, sinó també els contractes, tant pel que fa a la creació de societats com al que té a veure amb la propietat i cultiu de la terra— eren tan diferents de les de la Corona de Castella com per fer impossible la seva substitució, si es pretenia que els catalans seguissin treballant i produint per tal de pagar les noves càrregues que els imposaven els vencedors.

Això ajuda a entendre que el desenvolupament econòmic segueixi un camí propi i peculiar, en una societat en què, com deia Capmany, «las costumbres laboriosas y gran parte de las virtudes civiles que sotuvieron a la industria y al espíritu mercantil en aquella provincia, se han conservado por una dichosa tradición».

Els governants i administradors castellans s’irritaven, i ho han seguit fent des d’aleshores, en comprovar que aquella gent, vençuda i reprimida, seguia essent diferent, sense voler entendre que un procés d’assimilació hauria demanat uns mètodes molt distints que els de la substitució del vell marc polític per un altre d’imposat. Havien aconseguit posar fi a l’estat català; però el conjunt de les característiques que en el transcurs de prop de mil anys havien configurat una identitat pròpia que caracteritzava el poble, o la nació, dels catalans resistirien en uns primers moments, i s’enriquirien encara amb els nous elements que hi va aportar el desenvolupament d’una societat industrial.

La fi de la guerra a Catalunya va comportar la immediata desaparició dels seus òrgans de govern —Corts, Diputació del General, Consell de Cent, Braç Militar— que serien reemplaçats provisionalment per una Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, en què figuraven els juristes Francesc Ametller i Josep d’Alós, i que estava presidida pel superintendent general del Principat, José Patiño. El 12 de març de 1715 s’ordenava al Consell de Castella fer una consulta sobre el règim que calia imposar al Principat, i es començava demanant les opinions de Francesc Ametller i José Patiño. Ametller va advertir que voler igualar totes les lleis a les de Castella «sería una grande confusión», tant pel que fa a l’exercici de la justícia, com en «los quotidianos contratos, disposiciones testamentarias y otros infinitos negocios que se sugetarían a continuas nullidades y defectos por dichas leyes, en perjuizio del comercio y de la pública quietud, utilidad y sociedad humana deste Principado».

En el transcurs de l’establiment de les reformes borbòniques sembla haver-hi hagut a l’Audiència una mena de pugna constant entre els magistrats castellans i els catalans, que, en opinió d’aquells, pretenien «mantenir en el todo sus primitivas costumbres de sus leyes municipales y criminales antiguas de este Principado». El dos magistrats que es distingien més en aquesta resistència eren Josep Alós i Gregori Matas (que seria el jutge que condemnaria a mort el general Moragues).

El decret de Nueva Planta de la Real Audiencia de Cataluña, signat el 9 d’octubre de 1715 i publicat el 16 de gener de 1716, reglamentava la composició i funcionament de l’Audiència —que seria l’instrument amb què governaria el capità general, autoritat suprema de la província—, dividia el territori del Principat en dotze corregiments, al front de cada un dels quals hi hauria un corregidor i s’ocupava especialment de la reforma dels ajuntaments, que serien governats per regidors nomenats per l’Audiència (excepte en el cas de Barcelona, «cuia nominación me reservo», deia el rei), i només podrien reunir-se en presència del corregidor o batlle (igual que es fixava respecte dels gremis). A més, se suprimien els sometents. Aquestes disposicions establien una fèrria estructura de dominació que el que pretenia era, fonamentalment, mantenir el país sota control.

El decret mateix disposava, però, que «en todo lo demàs que no está prevenido en los capítulos antecedentes de este decreto mando se observen las constituciones que antes havia en Cathaluña». Una decisió que confirmaria la reial cèdula de 28 de maig de 1716, que, per resoldre les pugnes que es produïen entre els funcionaris catalans i els castellans que volien imposar les pràctiques puntuals de Castella, decidia que en tot allò que no fos contrari a les regalies, ni s’oposés al decret de Nova Planta, «se practique, siga y observe el estilo y costumbres que havia en Cathaluña». Com ha dit Josep Mª Gay, «aquesta nova planta trenca amb l’anterior sistema jurídic català sense anul·lar-lo tanmateix del tot», sinó que permet un nivell de «supervivència de les anteriors institucions jurídiques, essencialment les vertebrades al voltant del dret comú en el camp del dret penal, privat i processal».

REPRESSIÓ I VIOLÈNCIA

Els dos objectius essencials que es plantejava el govern borbònic a Catalunya eren assegurar-se que no hi hagués una nova revolta i imposar-hi tributs que alleugessin la perpètua misèria del govern. Per aconseguir el primer es va començar prohibint de manera taxativa que els catalans conservessin armes «de foc o de tall» —només es permetia tenir espases a la noblesa. Les mesures sobre prohibició d’armes es van repetir al llarg del segle, establint controls rigorosos. Quan el 1752 s’autoritzava des de Madrid l’ús d’escopetes «a las personas distinguidas y hacendados para la honesta diversión de la caza», el capità general de Catalunya, marquès de la Mina, es va encarregar que la mesura no s’estengués a Catalunya, on podia crear problemes. De passada es renovava als catalans la prohibició d’armes blanques, que arribava fins al «cuchillo de punta, chico o grande, aunque sea de cocina».

Davant del temor que produïa la ciutat de Barcelona, es va construir una ciutadella que havia de servir de caserna i presó a la vegada, demolint una de les parts econòmicament més actives de la ciutat per crear un espai al seu entorn. Amb l’afegit que la seva construcció va comportar l’exigència de portar tots els animals de càrrega i de tir disponibles arreu de Catalunya per utilitzar-los en els moviments de terra que s’havien de fer.

La continuïtat de la repressió, que d’alguna manera prosseguia la guerra de terror que havia sofert el Principat durant el conflicte de Successió, servia per reforçar la intimidació. Empresonaments, segrest de béns, crims tan execrables com l’execució del general Moragues, que havia capitulat amb la promesa d’una amnistia i que va ser «arrastrado vivo por las calles por un caballo, degollado y hecho cuartos, puesta su cabeza en una jaula encima del Portal de Mar», havien de servir de lliçó a una població sotmesa a exigències fiscals abusives i a la càrrega dels allotjaments, com a conseqüència del gran nombre de militars que «ocupaven» Catalunya (de vint mil a trenta mil durant la primera meitat del segle).

El pitjor era, a més, la situació de misèria en què quedava el conjunt del Principat, sense que el govern semblés tenir capacitat, o preocupació, per posar-hi remei. Castellví ens diu que els anys de 1716 a 1720 «fueron de los más aciagos que ha pasado en centurias la Cataluña», amb tota mena d’extorsions i violències, agreujades el 1716 per la fam, com a conseqüència d’una mala collita i de la confiscació dels grans per al proveïment de l’exèrcit, amb el resultat que molts camperols fugissin a les muntanyes i es dediquessin al bandolerisme, en un temps en què els llops es van multiplicar, davant la indefensió dels pagesos, privats d’armes per enfrontar-se a les feres.

Josep d’Alós informava el gener de 1716 que «por las noticias que ha procurado adquirir con cuydado la Real Junta, es cierto y constante que en la mayor parte de los vegueríos del Principado no se allan granos necessarios para poder vivir los mismos naturales asta el tiempo de la próxima cosecha, que dista medio año». Berga, un poble que havia estat fidel a Felip V, afegia a aquest problema la càrrega insuportable dels nous impostos: «Este pueblo de la villa de Berga —informava el 1715 el comandant del Castell de San Ferran— no puede en adelante suportar las imposiciones de que están cargados, por aver perdido en tiempo de la revolución dos cosechas, no teniendo ellos otras haziendas y comercio, pues comiençan ya a abandonar sus casas, y si esta miseria se aumenta quedará en breve la villa mucho desierta».

Va ser el temps del que els contemporanis anomenaven «els grans treballs de Catalunya», com es pot veure reflectit en testimonis de l’època, com les memòries d’un camperol de l’Empordà, Miquel Anglada, que ens parla de la càrrega dels allotjaments («una plaga de miquelets, que contínuament la taula sempra estabe perada, hi menjant hi bebent sempra»), amb l’afegit d’un pagament doble al rei «que dexà tota la terra estordida, pobra i acabada». A la qual cosa podríem afegir signes tan diversos de protesta com el tancament de botigues de 1717-1718, motivat, segons sembla, pel desori que produïa la introducció de la moneda falsa que duien les pròpies tropes ocupants.

La temuda revolta austriacista va produir-se el 1719 amb l’aixecament de Pere Joan Barceló, «Carrasclet», i dels seus homes, que, enganyats pels governs de la Quàdruple aliança, que l’únic que volien era utilitzar-los per pressionar Felip V i obligar-lo a abandonar les aventures polítiques en què s’havia embarcat de la mà d’Alberoni, van creure que podien recuperar les seves llibertats, en el que se’ls presentava com la darrera batalla de la guerra de Successió. La revolta, que reivindicava el retorn de les constitucions i la fi del cadastre, va ser curta, però hi va seguir havent partides, entre la delinqüència i la guerrilla, fins a 1728, amb alguna represa posterior, com el 1735. Per més que les conspiracions austriacistes deixessin de tenir sentit després que el 1725 s’havia signat la Pau de Viena entre l’emperador i Felip V.

Pel que fa a la tributació, el nou règim va seguir cobrant les velles contribucions, com la bolla, que es mantindria fins a 1770, i les va augmentar amb el cadastre, que va implantar-se amb l’exigència d’unes xifres globals inabastables, que el govern es va veure obligat a rebaixar considerablement. Segons Josep Maria Delgado el sol pes del cadastre representava «el doble del que suportava un contribuent plebeu a Castella», sense comptar les exaccions irregulars imposades localment pels militars, que no quedaven registrades en els comptes globals. Contra els tòpics que sostenen que el cadastre va afavorir, per la seva racionalitat, el desenvolupament econòmic català, Delgado denuncia que «la quantitat que s’havia de pagar en concepte de cadastre mai no depengué de les comprovacions cadastrals (…), sinó de la voluntat reial, que fixava la quota entre els corregiments, sense cap estimació prèvia de la renda dels catalans». Com passaria posteriorment, en els segles XIX i XX, amb les estimacions locals de la riquesa —els «amillaramientos»—, del que es tractava era de repartir una quantitat fixada prèviament. La seva finalitat no era altra que facilitar el cobrament d’unes sumes imposades arbitràriament, com corresponia al dret de conquesta que, com recordava el 1739 el president del Consell de Castella, havia convertit el rei en «dueño de todas las haziendas del Principado, quedando libre para quemarlas, ararlas o sembrarlas de sal».

Cal remarcar, però, que aquest estat repressor, tan eficaç en l’ús polític de la violència, ha estat inepte i incompetent en el que fa referència a la seguretat de la vida quotidiana dels seus súbdits. Contra la impressió del segle XVIII com una etapa de resignació i de pau, la suma de la violència privada i la repressió oficial ha marcat el segle com un temps d’inseguretat i delinqüència. Les notícies sobre bandolers, contrabandistes i execucions segueixen fins a començaments del segle següent, com es pot veure en la documentació dels Veciana de Valls, que dirigien els Mossos d’Esquadra, la força més important de policia que existia en aquests anys a Catalunya; una força mal pagada, corrompuda i poc eficaç. Fins a les dècades finals del segle, hi trobem notícies de delinqüents organitzats que generen temor al país: malfactors vinguts d’Oran que volten pel corregiment de Montblanc, mentre a l’entorn de Balaguer «tenemos una grande quadrilla de ladrones que tienen aturdidas las gentes, pues van muy bien armados y asen muchas tropelías», a la vegada que es parla, en les mateixes comarques, d’una partida de trenta-dos lladres que estava especialitzats a assaltar rectories.

Els contrabandistes eren tan nombrosos, i tenien tanta força, que s’atrevien a actuar públicament: a Tarragona una quinzena de contrabandistes passen pel bell mig de la ciutat armats, beuen aigua a la font i se’n van tan tranquils, sense que les escasses forces de l’ordre els aturin. El 1793 uns mossos que persegueixen uns lladres es topen pel camí amb un grup de set contrabandistes armats; per evitar un enfrontament en inferioritat de condicions, els tranquil·litzen dient-los que no van per ells i els deixen passar, obsequiats pels contrabandistes amb tabac per fumar.

Tot això passava en un país amb molt poca protecció, amb males presons —de la de Valls s’escapaven més d’una vegada els que hi estaven tancats, un d’ells engrilletat i tot—, on els assassinats restaven sovint impunes, malgrat que la forca funcionava sense descans. Les execucions públiques, que es convertien habitualment en espectacles on els assistents expressaven els seus sentiments respecte dels executats, complien sobretot una funció moralitzadora.

La debilitat de l’acció pública ens la demostren una sèrie d’exemples de privatització de la seguretat, que arribaven al punt de concedir a un comerciant de Reus una autorització per perseguir gitanos —«cristianos nuevos»—, que va utilitzar en realitat per a coses tan diverses com detenir una parella «que divagavan por el mundo viviendo amansebados», actitud propera a la d’un rector de poble que demanava que tanquessin una noia a la presó perquè, en la seva opinió, portava una vida escandalosa.

INSUBMISSIÓ I PROTESTA

El que realment preocupava les autoritats borbòniques no era el crim sinó la insubmissió, que tenia com a causa essencial, en la seva opinió, la naturalesa mateixa dels catalans, propensos a la revolta, la qual cosa obligaria a mantenir durant tot el segle —i en realitat durant la major part del XIX i bona part del XX— un sistema de predomini militar que n’assegurés la subjecció.

La malfiança davant d’aquesta gent incorregible la manifestava ja Patiño el 1715, tot just acabada la guerra: «El genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promptos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se debe desconfiar de ellos (…). Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón y solamente ablan en su lengua natiba». A la qual cosa afegiria: «Aquel grande orgullo está abatido, y respetan ya los preceptos de V.M. y a la justicia, no por afecto y amor, sí por la fuerza superior de las armas, de modo que la quietud y obediencia deve afianzarse en estas, pues la necesita el país por su calidad y genio de los naturales». Opinava de manera semblant, pel mateix temps, un militar filipista, el comte de Montemar, que escrivia que els catalans eren «idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido».

Que els sentiments dels catalans respecte del seu passat es mantenien vius, ens ho diu, a cinquanta anys de la derrota, l’ambaixador d’Àustria, príncep de Lobkowitz: «Els catalans passen per ser una nació laboriosa, plena de coratge i d’amor per la llibertat. Van tenir més d’una vegada la idea de fer-se independents seguint l’exemple dels holandesos. Es veuen encara avui proves de la seva indústria enmig dels impostos que els esclafen i de la duresa amb què són governats. I pel que fa al seu coratge, en van donar proves esclatants en tota la guerra de Successió d’Espanya. Els habitants de Barcelona són encara tan afectes a la memòria de l’emperador Carles VI, que conserven el seu retrat en coves i subterranis on hi posen llums a l’entorn».

Cal entendre que aquesta evocació d’un passat més lliure era la lògica conseqüència de comparar els vells temps amb els del mal govern a què es veien sotmesos, en un sistema dominat per una profunda corrupció, de la qual no semblaven conscients els seus dominadors, tal vegada perquè era pròpia del règim borbònic en tots els seus nivells. Poc després d’aquest testimoni de l’ambaixador, un militar espanyol, Pedro de Lucuce, escrivia: «El amor a la libertad y la repugnancia a todo serbicio forzado, no solo consta por la historia que es el carácter de los nacionales, sino que ellos mismos lo confiesan en el día, como consta de la ocho representaciones (…) hechas al rey por la ciudad, por los síndicos, por el comercio y por los diputados de los colegios y gremios, con tal encarecimiento que anteponen la muerte al serbicio de las quintas, y aun se persuaden que en esta libertad los crió la divina providencia. De donde se sigue que jamás olvidarán los privilegios que (…) perdieron, y que tendrán los ánimos dispuestos a recobrarlos con el más leve motivo que se presente; y aun se adelantan a hacer vanidad de los alborotos, teniendo por mérito los delitos cometidos en sus diversas conmociones, pretextando los hechos como acciones heroicas dirigidas a conseguir la libertad que solicitan de justicia».

Els primers conflictes van tenir com a motius la protesta contra els abusos de la nova tributació, en especial contra el cadastre. Vindrien després els problemes causats per la corrupció introduïda als ajuntaments, com a conseqüència obligada de la venda de càrrecs, que Felip V va ordenar el 1739 que es venguessin, en condicions que permetien conservar-los vitalíciament o fins i tot transmetre’ls en herència.

Però la confrontació amb un major significat polític, perquè tenia com a referència un dels drets tradicionals del vell sistema català, va ser la que es referia al reclutament forçat per a l’exèrcit. El problema va sorgir molt aviat: el 1743 l’exigència de la quinta va provocar un aldarull a la fidelíssima ciutat de Cervera. El que proposaven els catalans com a alternativa era reclutar voluntaris, que serien pagats amb els recursos que reunirien els pobles, estalviant-se d’aquesta manera la coerció de l’allistament forçat, que podia prendre formes com la que ens explica a les seves memòries Miquel Anglada: «Ha 30 gener 1747 an agafade gent, so és fadrins y bagamundos, per serbir al rei, que de lo 1716 en ensà an agafade molta gent. Y l’agàfan de nits».

El problema més gran es va presentar el 1770, quan Carles III va establir un servei militar obligatori amb un reclutament fixat pel sorteig d’unes quintes (que obligava a un servei entre sis i vuit anys, segons l’edat dels reclutats, amb una llicència anual de quatre mesos per participar en les feines del camp). Davant d’aquesta nova amenaça, es va produir a Barcelona una reunió de representants dels dotze corregiments de Catalunya (no pas dels corregidors, que eren majoritàriament funcionaris castellans), que es consideraven ells mateixos com una «diputació de Catalunya», i que van adreçar al rei, el 17 de gener de 1773, una primera representació en què argumentaven els greus prejudicis que aquesta forma de reclutament causaria a una economia en plena creixença, i li proposaven regles alternatives per complir amb les demandes de reclutament —el 1770 eren de dos mil quatre-cents homes per aquell any—, proporcionant voluntaris a la manera habitual al Principat.

El seu raonament era prou coherent. En publicar-se la notícia del sorteig d’una quinta, sostenien, tots els joves sense un ofici concret fugirien a la muntanya o passarien la frontera per escapar del reclutament. El sorteig cauria, per tant, sobre homes ocupats en l’agricultura, el comerç o la indústria, i causaria un greu perjudici a unes activitats que estaven proporcionant impostos al rei. El sistema català de pagar voluntaris per omplir la quota d’homes que se’ls demanava tenia l’avantatge de complir amb les exigències del govern sense causar danys a l’economia.

El rei va refusar la proposta el 28 de febrer i es va generar un clima de malestar que acabaria portant, el 4 de maig de 1773, al que el baró de Maldà descriu com «lo gran alvoroto dels joves solters, a causa de voler-los allistar i quintar, violentament, des de l’edat de setze anys fins a trenta-sis». Com a testimoni presencial dels fets ens explica: «Moltíssims fugiren de bon matí, tement-se de les quintes, sent los portals de la ciutat oberts; i molts d’altres, havent-los trobat tancats, se n’anaren de tropell a la Seu, armats de bastons i barrots de fusta, fent-ne seguir d’altres, encara que s’hi resistissen. Entrats que se n’hagueren a la Seu, rabiant de quimera, deixant escandalitzats los oïdos de la gent pia, demanaren al monjo la clau per pujar-se’n furiosos al campanar de les campanes; no pogué detenir a tanta xurma de minyons com hi havia. S’agafaren de les cordes de les campanes, anant totes a l’aire».

Les coses es van anar complicant i en aquell mateix dia hi va haver enfrontaments entre manifestants i militars que van donar lloc almenys a set morts i a una seixantena de ferits, una part dels quals va morir a l’hospital. La reacció immediata del capità general va ser demanar que s’enviessin més tropes a Catalunya. La situació es va apaivagar en part per les gestions dels representants dels gremis i col·legis; i una solució, ni que fos parcial, del problema va sortir d’una negociació secreta que va acabar amb la ficció d’obeir les ordres del rei, simulant el sorteig que serviria en realitat per triar uns voluntaris pagats que haurien estat contractats prèviament. La revolta indignaria Nicolás de Azara, que, en carta a Manuel Roda, escrivia: «Los bestias de los catalanes han echado a perder en un día lo que habían ganado en sesenta años». No havia entès res, ja que confonia la subjecció amb la submissió.

El protagonisme que havien tingut en aquest cas els representants dels gremis, que assumien d’alguna manera la funció que abans tenien els ajuntaments, va espantar el Consell de Castella, que creia que estaven intentant reconstruir un organisme representatiu, amb la pretensió de «reducir a pacto con el soberano el modelo de contribuir en el Servicio militar, y erigir un cuerpo intermedio desconocido aun en estados meramente republicanos». Es va córrer el risc d’una supressió dels gremis, contra la qual es manifestaria Antoni de Capmany en un Discurso económicopolítico en defensa dels gremis, on no solament es vantava la seva importància en el terreny de la producció, sinó també en el d’afavorir la participació social dels menestrals.

De tota manera el Consell de Castella va ordenar que els gremis no tornessin a intervenir més en els afers públics, a la vegada que denunciava «el orgulloso espíritu que revive y domina en el corazón de los catalanes para restituirse a la libertad de los antigues fueros» i mostrava la seva alarma davant del fet que «el clero, la noblesa el pueblo de Cataluña piensan de un mismo modo» en relació amb aquestes qüestions.

El moviment popular següent va ser d’una naturalesa molt diferent, però la seva repressió es va basar en el record del que havia passat el 1773. Els «rebomboris del pa» van tenir el seu origen en la interferència de la legislació liberalitzadora del comerç dels cereals imposada pels governs de Carles III amb l’existència a Catalunya d’un mercat dels grans que depenia de les importacions realitzades pels grans comerciants i que garantia habitualment uns preus estables, combinats, en el cas de la ciutat de Barcelona, amb el control municipal de la producció i del preu del pa. Era un sistema que permetia la llibertat del comerç dels cereals i controlava només el preu del pa, exactament al contrari del que regia a Madrid, on el comerç dels grans era controlat i la panificació, lliure.

En nom de la liberalització i de la imposició d’unes lleis unitàries, es va decretar la lliure panificació a Barcelona, eliminant els controls que exercia l’ajuntament. El sistema va funcionar uns anys, fins que el 1789, en una etapa en què se sofrien les conseqüències d’una mala collita a escala europea, l’Audiència va voler intervenir elevant el preu del pa, una mesura que aniria seguida d’altres augments dels preus de la carn, l’oli i el vi. El malestar popular va conduir que s’assaltessin i cremessin les barraques de venda del pa i es calés foc al Pastim municipal —l’edifici que tenia els forns propis per fer el pa— en una seqüència que començaria amb l’enfrontament del revoltats amb l’exèrcit, seguiria amb la fugida de palau del capità general, comte de l’Asalto, al qual s’acusava de participar en l’especulació dels grans, i conclouria amb l’entrada dels revoltats a la catedral per tocar a sometent.

L’agitació va ser de curta durada, en baixar el preu del pa i procurar-se que no faltés a la venda, però, a diferència del que havia passat quan l’avalot de les quintes, es va voler castigar en aquesta ocasió els suposats promotors dels rebomboris, de manera que el 28 de maig es va executar a la forca cinc homes i una dona. Un testimoni d’aquests esdeveniments ens diu que «penjaren sinch homes y una dona, y duas y un home que estàvan lligats a los pilans de la forca, miran a los pobres infelisos quan los penjaren: lo primer fou la dona ab gran ànimo y esperit, y en seguida los 5 hòmens ab balor». «Estos són los del rebombori del pa del dia 28 de fabré de dit any, los quals eren cap de motí que anàvan creman les barracas que banian pa per las plasas y també posaren foch en lo Pastim o fleca (…). Las donas portàvan foch a los homes. Tot era una Babilònia, que agueren de sortî los gremis y colegis per asosegar-[h]o, que la justícia no pogué asosegà. Durà tres dias la confusió y se asosegà».

«Sols aquests pobres infelisos són los que pegaren la pena. Los agafaren, los portaren a la presó del rey y un bespre los portaren a la Ciudadela. Allí los posaren en capella y al tersê dia los portaren a la forca acompañats de molt poca congregasió y poch curts de gent, que casi no se veya ningú per los carrés, perquè totas las casas tenían las portes tencades, que feya un gran dol ab aquella gran quietut, que parexia lo dijous y divendres sant. Tota la tropa de la ciutat y Ciutadela y la de Monguïch estàvan a las armas, a un cas de aber-[h]i algun suroll».

L’absència del públic en aquests actes, en contrast amb l’habitual acumulació d’espectadors en les execucions, mostra que en aquesta ocasió els barcelonins no acceptaven la justícia d’aquesta condemna. Tots els intents d’evitar aquest càstig havien estat en va; el nou capità general, comte de Lacy, que succeïa el destituït comte de l’Asalto, opinava que la debilitat amb què s’havia castigat l’aldarull de les quintes havia donat ànims tant a la població com als grups dirigents de la societat catalana, i que calia més rigor per tal d’acostumar-los a l’obediència.

Els rebomboris de 1789 no tenen res a veure, com alguns han pensat, amb una línia d’inspiració revolucionària semblant a la que, pocs mesos després, s’iniciaria a França. Es tractava d’una revolta de subsistències com tantes d’altres, pròpies sobretot de les societats d’Antic Règim. I el càstig que s’ha aplicat a unes quantes víctimes, triades per donar un exemple, no és altra cosa que la continuïtat de la política repressiva iniciada el 1714. No és que no hi hagués a la societat catalana elements que apuntaven en direcció als canvis revolucionaris, però aquests eren encara molt poc visibles. La seva hora arribaria molt més tard.

ABSOLUTISME I SOCIETAT CIVIL: LA GÈNESI D’UN PROJECTE IL·LUSTRAT

La mitologia que atribueix a la política econòmica dels Borbons un paper decisiu en el creixement econòmic català no té cap fonament. És evident que els comerciants catalans van treure profit d’algunes de les noves circumstàncies, que no havien estat pas pensades per afavorir-los, com de la relativa unitat del mercat interior i, més endavant, del «comerç lliure» amb Amèrica. Però pel que fa a política econòmica, si és que es pot dir que a la monarquia espanyola hi hagués en aquest temps alguna cosa que respongui a aquesta denominació, no va tenir cap efecte positiu ni aquí ni enlloc, com ho demostra el fet que fos incapaç de suscitar formes de creixement semblants a les de Catalunya en altres parts de la monarquia, com, per posar un sol exemple, a Andalusia, on hi havia la major concentració de capitals de la monarquia, com a conseqüència de l’acumulació dels beneficis del comerç colonial i de la renda senyorial de les grans cases nobiliàries andaluses (una gran part dels drets que es pagaven a Catalunya, per exemple, anava a parar als Medinaceli de Sevilla, hereus, entre d’altres, dels Cardona).

Respecte de Catalunya el paper de l’absolutisme no ha residit en la seva eficàcia, sinó en la seva impotència. Les societats d’Antic Règim funcionaven dins d’unes estructures de poder complexes que se sobreposaven i s’entrecreuaven, i que regulaven la vida de la gent, no tant per la força com pel consentiment collectiu: per l’acceptació general d’un ordre de coses que la majoria considerava just. Aquest ordre no es referia solament a la relació entre governants i governats, sinó també a la subordinació que existia a l’interior de la família, a les regles comunitàries de la societat camperola o a les d’ordenació del treball dins dels gremis, entre d’altres.

Aquest sistema de relacions interdependents no pot reduir-se, per tant, a la teòrica cadena lineal on tota l’autoritat emana del rei, ni, molt menys encara, a la transposició anacrònica de la lògica centralitzadora de l’estat contemporani, que no existia, ni remotament, a l’Espanya del segle XVIII. La realitat és molt més complexa i cal analitzar-la puntualment.

El dany que havia produït la venda dels càrrecs municipals, al qual ens hem referit anteriorment, no era més que una manifestació de la corrupció que afectava la totalitat de l’estat dels Borbons i que fa tan absurd parlar d’Il·lustració en relació amb les seves pràctiques polítiques. Les investigacions de Francisco Andújar ens han mostrat com Felip V va vendre els càrrecs de govern i administració a les colònies americanes, des dels de virrei o capità general fins als de justícia, contra el que deien les lleis. Els càrrecs es venien amb la facultat de poder-se revendre, de manera que algú podia comprar a la vegada deu corregiments d’Índies, sense altra intenció que la de beneficiar-se amb la revenda. Sense entendre això és impossible comprendre la corrupció de l’administració colonial al segle XVIII. De la mateixa manera que la venda dels càrrecs militars permet entendre millor la incapacitat de l’exèrcit espanyol el 1808.

El que ara no podien fer els ajuntaments ho faria a Catalunya la societat civil, com ho podem veure en l’activitat dels gremis, confraries i col·legis que agrupaven horitzontalment els ciutadans. Els gremis, en concret, que, segons ens diu Torras i Ribé, van ser durant tot el segle XVIII «l’única institució catalana que va conservar molts dels trets característics de l’antic ordenament institucional», es van convertir en «la representació natural» dels grups marginats i postergats pel nou règim, i van protagonitzar la lluita contra uns ajuntaments corruptes, en actuacions que de vegades vorejaven la revolta.

A la qual s’ha d’afegir el paper de noves institucions nascudes de l’impuls de la burgesia, com la Junta de Comerç, creada el 1758, o l’Acadèmia de Ciències, de 1764. Malgrat els impediments posats per les autoritats, les classes dirigents catalanes s’anaven esforçant a assumir una representació col·lectiva de la societat per tal de negociar amb el govern.

D’aquesta naturalesa seria la representació que «los diputados de las ciudades de Zaragoza, Valencia, Barcelona y Palma» havien preparat per a les Corts espanyoles convocades el 1760, que Enric Moreu Rey va publicar el 1968 amb el títol de El Memorial de greuges del 1760, un document de clara inspiració catalana, que no va tenir cap transcendència política, però que expressava una crítica dels obstacles que el centralisme oposava a la vida i activitat de les ciutats, amb una evocació de les velles formes de govern representatiu i la demanda que «los empleos eclesiásticos y seculares de los reynos de la Corona de Aragón se den a sus naturales». A aquest manifest, s’hi afegiria pocs anys després el Proyecto del abogado general del público de Francesc Romà i Rosell, presentat el 1768, al qual va oposar-se durament l’Audiència de Catalunya, que temia veure envaïda la seva autoritat absoluta i incontrolada. Ernest Lluch va cridar l’atenció sobre la figura de Romà i Rosell, «el primer de tots», i sobre la seva obra cabdal, Las señales de la felicidad de España, definint-lo com un representant de la «ciència del govern» en la línia del cameralisme prussià, que veia compatible l’absolutisme del govern central amb una participació de la societat civil catalana.

El protagonisme d’aquesta línia reformista passaria a la Junta de Comerç. Sorgida d’una iniciativa local, a inspiració dels comerciants mateixos, la seva aprovació definitiva per Carles III, rebutjant les opinions en contra de l’Audiència de Catalunya i del Consell de Castella, que ho veien com un acte contrari a l’esperit mateix de la Nova Planta, podria haver-se degut, segons Mamés Cisneros, que el rei havia rebut notícies confidencials del malestar que provocaven els abusos de la hisenda reial, acompanyades de la recomanació que el rei autoritzés la creació a Catalunya d’una junta «con pretexto de establecimiento de comercio, con que tuviesen la facultad de representar al rey todos los abusos que hay y que impiden el comercio». La Junta, que mantindria unes relacions tenses i difícils amb les autoritats borbòniques a Catalunya, assumiria la funció de redefinir el model econòmic català en dos grans manifestos que integraven, en paraules d’Ernest Lluch, un «projecte il·lustrat per a Catalunya».

El primer en el temps han estat les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792) d’Antoni de Capmany, l’obra més important de la historiografia catalana, una investigació innovadora, avençada als corrents de l’Europa del seu temps, i molt superior als productes intel·lectuals més coneguts de la Il·lustració espanyola, com els de Campomanes o Jovellanos. Capmany ens proposa una interpretació de la nostra història en termes nous, que fonamenten el desenvolupament de Catalunya en la interacció de la marina, el comerç i la indústria, apartant-se del model tradicional de base agrària, dominant a Castella.

Capmany era conscient de la novetat de la seva anàlisi quan sostenia que «Cataluña (…) es sin duda la provincia de esta península que ofrece mayor número de sucesos extraordinarios y dignos de toda memoria, así en orden a sus expediciones marítimas como en orden a los progresos de su economia; pero los pocos que se han publicado hasta hoy han tenido la desgracia de ser tan mal descritos, tan mal observados, tan confusamente recopilados, que forman un horrendo cahos para el lector que busca más la instrucción que las maravillas». La seva història havia de servir d’estímul per al progrés, de proposta d’un model de creixement de base comercial, semblant al que seguien Holanda i Gran Bretanya.

El segon d’aquests manifestos seria el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña, de 1780, obra col·lectiva patrocinada per la Junta de Comerç, on Jaume Caresmar sembla haver tingut un paper fonamental. Ernest Lluch, que va ser el primer a publicar-ne el text complet, el qualificava com «la visió de l’economia catalana més completa fins ara coneguda». Una tercera peça complementària haurien estat les Memorias para ayudar a formar un Dicicoanrio crítico de los escritores catalanes, de Torres Amat, que es van començar a escriure al segle XVIII, però no es publicarien fins al 1836.

És important de prendre consciència de la importància d’aquest «projecte il·lustrat», en la mesura en què estarà en la base del de la burgesia catalana de la primera meitat del segle XIX. Jo rectificaria la qualificació que li donava Ernest Lluch i proposaria anomenar-lo «un projecte il·lustrat català per a Espanya». La voluntat de contribuir a la construcció d’una nació espanyola ja l’havia anunciada explícitament Romà i Rosell, que avançava també la conveniència de renunciar a la llengua per tal de no obstaculitzar la unitat. El que passa és que aquesta mena de projectes no responien a les preocupacions dels polítics castellans del que es coneix com «despotisme il·lustrat». L’absolutisme no s’havia proposat pas construir una nació estat, en el sentit en què ho era la Gran Bretanya del segle XVIII o en què ho seria la França posterior a la Revolució. El de nació era un concepte subversiu, d’origen revolucionari, que es contraposava a la idea d’un poder absolut emanat de Déu. Això explica que la proposta «nacionalitzadora» de la burgesia catalana no aconseguís ara cap resposta per part del despotisme borbònic, i que no trobés cap ressò intellectual en una Espanya que, com demostra el silenci fet entorn de la gran obra històrica de Capmany —que només seria valorat i recordat com a filòleg especialitzat en la llengua castellana— no estava en condicions d’entendre-la.

LA REPRESA ECONÒMICA

Ni la política dels Borbons ni les propostes «il·lustrades» de la burgesia catalana serveixen per entendre el fenomen crucial que ha estat l’expansió econòmica del segle. En la seva base està, com ens ha ensenyat Pierre Vilar, el creixement de la producció agrària, que correspon al considerable augment de la població de Catalunya des de la fi de la guerra de Successió fins a finals de segle: «nombre d’homes, superfície de les terres conreades, intensitat tècnica de llur conreu; aquests són els elements que mesuren les forces de producció dominants en una societat encara poc afectada per la industrialització».

Un creixement agrari que ha estat possible gràcies a l’esforç que va permetre posar en cultiu terres noves, amb les rompudes que es feien sobretot a les terres de Lleida i a les comarques de l’Ebre, però també amb el desboscament i, sobretot, amb la construcció de bancals escalant les muntanyes. Era una realitat de la qual «la diputació de Catalunya» es vantava en la representació de 1773, en parlar de les plantades de vinyes «en terreno que antes solo ofrecían a la vista un continuado peñasco, haviendo sido preciso romperlo para hallar a un palmo, y más profimdodad, la tierra hasta entonces desconocida». I que admirava Jovellanos el 1801, en creuar Catalunya en el seu camí cap a la reclusió a Bellver: «¡Cuánto no sorprende ver las cepas trepando desde la falda hasta las cumbres de los cerros más pendientes y que al parecer no admiten planta humana!».

Extensió dels cultius que anirà acompanyada a tot arreu on sigui possible per millores en el reg i que serà potenciada pels efectes de l’especialització: la vinya és sobretot apropiada per a les terres que tenen una fàcil comunicació amb la costa per on s’exporten vins i aiguardents, i resol en alguns casos, com el de l’Anoia, la necessitat de proporcionar més recursos per a una població en creixement, o a reemplaçar al Penedès el cultiu, menys rendible, dels cereals, mentre que les noves terres cultivades a Lleida es destinaran sobretot a la producció de blat per al proveïment de Barcelona, i l’olivera s’estendrà a altres zones on abans es feia blat.

En la base d’aquesta expansió ha estat el predomini de l’emfiteusi, és a dir, la cessió per part del propietari directe del domini útil de la terra a un cultivador, a canvi d’un cens en diner o en espècie, que va permetre cultivar moltes terres que els seus propietaris directes no haurien pogut conrear personalment —va ser vital, en concret, per a l’extensió de les vinyes a través de la rabassa morta— i va donar ocupació i subsistència a un gran nombre de braços que d’altra manera haurien restat sense treball. És una fórmula que ha facilitat una distribució de la renda agrària més equitativa que la que es donava a Andalusia o a Castella, per bé que, com ha observat Rosa Congost, el fet que hagi estat així depèn menys de la bondat de les lleis que de la lluita constant dels cultivadors per assegurar el repartiment dels guanys, com ho mostra la història dels rabassaires.

Aquesta imatge elemental és, evidentment, una simplificació. L’estudi del desenvolupament agrari català, que va començar a realitzar-se a partir de les pautes que oferia Vilar, ens ha permès anar descobrint una realitat complexa i molt diversificada, d’acord amb la qual els contractes prenen característiques diverses. Un terme com emfiteusi, per exemple, permet tot un món de definicions distintes i ha de situar-se en les perspectives concretes de cada comarca. El que interessa especialment, però, és que aquesta diversitat de solucions s’ha acomodat en el mateix sentit a les transformacions globals de l’economia catalana.

Tot el procés s’ha basat, diu Vilar, en «la força de treball dels homes, ajudada, a penes, per un petit estalvi»: una agricultura de petites explotacions, que feien un ús eficient del treball familiar. La seva eficàcia, però, no s’explicaria sense «la intensitat dels intercanvis», que fa possible l’especialització en allò que pot produir-se millor a cada banda, per assegurar el proveïment interior, en primera instància, fins que, a la segona meitat del segle, la necessitat de fer front a la demanda creixent de grans per al proveïment intern, i la d’adquirir ovelles a França per atendre el consum de carn (que havia augmentat amb la millora del nivell de vida, mentre les rompudes, en minvar els pasturatges, disminuïen els ramats locals), ha potenciat els intercanvis exteriors, seguint en la línia de les exportacions d’aiguardents iniciades a la segona meitat del segle XVII, que han rebut ara un nou impuls com a conseqüència del comerç colonial.

En la base del procés està, per tant, el desenvolupament d’un mercat intern on s’articulaven les relacions entre els productors de vi, que s’exportava en forma d’aiguardent, els productors de blat de les terres de l’interior que proveïen les necessitats de les comarques de la costa, les fargues que elaboraven el ferro necessari per fer les eines agrícoles, les dones i les filles dels pagesos que filaven per als productors de draps de llana, els fabricants d’indianes de cotó, els traginers que portaven els teixits Espanya endins amb els seus carros, i la gent de mar que duia teixits i aiguardent als mercats europeus o americans… Una interdependència que tenia com a conseqüència que tothom treballés en unes activitats que estaven enllaçades entre si, la qual cosa reforçava la idea que existien uns interessos comuns.

El desenvolupament del comerç ha estat la conseqüència lògica d’aquesta via de creixement. Si els intercanvis limitats del segle XVII es podien sustentar amb la venda d’aiguardents a anglesos i holandesos, aquest comerç, malgrat que seguirà essent important en el futur —«el vino es la principal producción de esta provincia, capaz de mantener en equilibrio la balanza mercantil con los extrangeros», escriu Manuel Barba en una memòria de 1787—, no hauria estat suficient per acomodar-se al salt endavant que farà l’economia catalana al segle XVIII, quan començarà a dibuixar-se, afavorit per la «provincialització» legal de les terres catalanes, un gran projecte d’expansió del comerç Espanya endins, que es completarà, en una breu però estimulant etapa, amb el tràfic que es mantindrà amb «les províncies americanes».

Un comerç, el de la Península, en què tindran un paper fonamental els carros que portaven les mercaderies catalanes cap a l’interior d’Espanya i la xarxa de les botigues que les havien de vendre; i que es complementa amb la creació d’una marina catalana, com ens ho va ensenyar Vilar a partir de l’estudi de «la barca», mostrant-nos l’evolució que va del cabotatge a curtes distàncies, fins que cap a 1756-1760, com a conseqüència de la guerra dels Set anys, les petites i manejables embarcacions catalanes emprenen el camí directe cap a Amèrica.

La representació de 1773 a què ens hem referit abans remarcava també la importància del creixement naval —amb més d’onze mil inscrits a la matrícula de marina, sense comptar els que s’havien instal·lat a Galícia o a les Antilles. Una expansió que es devia, en part, a unes condicions geogràfiques favorables, la transcendència de les quals assenyalava Guillem Oliver el 1835: «La ventaja principal de Cataluña, y a que comunmente no se atiende, resulta de tener de 40 a 50 leguas de costa marítima, leal, limpia de escollos, libre de mareas y de recias corrientes, accesible y fondeable, corrida sin golfos ni senos de que no puedan librarse fácilmente las embarcaciones. Lo prueba el ver en casi toda la costa y en todas estaciones, buques fondeados. Y en muchos puntos embarcando y desembarcando, como si estuviesen en puertos seguros. Los vientos reinantes corren de cabo a cabo. Y los de travesía, o no son recios, o son de corta duración. Los navegantes y pescadores franceses, que tantas zozobras y agonías padecen en el golfo de León, llaman a la costa catalana la côte de Dieu. Con esto logra Cataluña, a saber, en beneficio de su agricultura, remediar en parte la falta de caminos y facilitar las esportaciones y los trasportes de frutos y géneros de toda classe, y en beneficio de su industria, el establecimiento y progresso de fábricas, y el ocuparse muchos catalanes en la navegación y pescas».

En l’acurada descripció que Laurent Lipp fa dels ports de tot el món, assenyala un total de vint-i-cinc localitats catalanes, des de Port de la Selva fins a l’Ebre, on s’embarquen les quaranta-un mil vuit-centes pipes d’aiguardent i les cinquanta-tres mil sis-centes de vi que exportava cada any Catalunya a finals del segle XVIII, amb una distinció geogràfica molt clara, perquè un 88 per cent dels embarcaments d’aiguardent es fan al sud, en la zona que va de Vilanova a Salou, mentre que les de vi es dispersen molt més cap al nord, i només un 35 per cent ho fan pel sud. És la importància creixent de la navegació la que explica que es creessin escoles privades de pilots a Mataró i a Arenys, i que la primera de les escoles que va fundar la Junta de Comerç a Barcelona fos la de Nàutica.

L’etapa del «comerç lliure» amb Amèrica ha estat estimulant, però poc duradora. Els anys de negoci s’han limitat, pel que fa a Catalunya, als de 1782-1796, amb una última revifada el 18021804. Per altra banda, al marge dels obstacles que van causar les guerres amb Anglaterra, els mercats americans es van començar a saturar molt aviat. Els llibres de comptabilitat d’una important casa de comerç catalana, la dels Cortadellas de Calaf, mostren com es van animar a participar en el negoci d’Amèrica en els anys bons del comerç lliure, amb operacions que van arribar al màxim en una efectuada el 1793, que es va liquidar el 1795 amb més del 50 per cent de benefici. Ni les guerres, que encarien considerablement les primes de les assegurances, no els havien frenat. Fins que el 1802 una expedició al Carib no va aconseguir de vendre els productes i es va veure forçada a retornar-ne una part. En aquests moments els Cortadellas, que tenien negocis considerables a la Península, van decidir d’abandonar el comerç amb Amèrica, que no havia estat per a ells més que una fugaç experiència especulativa.

El conjunt dels industrials catalans, però, conservaven l’esperança que el tràfic colonial reprendria i ho veien com una condició per la viabilitat d’un programa de creixement que es basava en els tres peus del comerç exterior amb l’estranger i amb l’Amèrica colonial i de la penetració en el mercat interior espanyol. La pèrdua del tràfic colonial implicaria una greu crisi i obligaria a fer una nova definició del model, que es basaria en el desenvolupament d’un mercat interior unificat, amb unes conseqüències evidents en el terreny de les opcions polítiques, ja que l’absolutisme era incompatible amb la creació d’un «mercat nacional».

És justament en la doble dinàmica d’aquest desenvolupament agrari i comercial que cal cercar les raons del creixement d’una producció industrial tèxtil en el doble vessant de la draperia de llana i de les indianes de cotó, que prepararà la conversió de Catalunya en «la fàbrica d’Espanya». Ha estat el capital comercial, conclou Vilar, el que ha permès l’acumulació d’un capital industrial, «únic factor decisiu de la naixença d’una societat nova a Catalunya i d’un desenvolupament desigual al si de la Península».

La producció de teixits de llana, que havia entrat en una fase de decadència, es va revitalitzar davant les perspectives que oferien els mercats espanyols, on s’havia anat desenvolupant la xarxa de traginers i comerciants que s’instal·laven als mercats castellans. Si en els inicis es tractava d’una activitat dispersa que ha dut Julie Marfany a dir que «la protoindústria i la simultània expansió de la viticultura per medi dels contractes de rabassa morta van transformar la base de l’economia familiar a Catalunya», més endavant va concentrar l’activitat en uns quants centres urbans, com Terrassa, Sabadell i Igualada, que van desenvolupar una producció de draps d’una qualitat mitjana o mitjana alta que es venien als mercats espanyols i, en menor mesura, a Amèrica.

Molt més important seria, a la llarga, el desenvolupament del teixit de cotó, iniciat amb les indianes, que va començar a installar-se en zones de producció llanera que estaven en disposició d’aprofitar les estructures de treball domèstic, però que va adquirir un nou caràcter, augmentant les dimensions de les unitats de producció, a mesura que creixia la demanda, en la segona meitat del segle XVIII, concentrant-se sobre tot a Barcelona, on el 1784 hi havia vuitanta fàbriques, que comptaven amb 2.280 telers i donaven treball a 8.638 operaris.

L’apertura al mercat americà va desenvolupar també l’estampat de teixits de lli, importats generalment del nord d’Europa, que es destinaven sobretot al mercat colonial, d’on va començar a arribar cotó en floca que va estimular el desenvolupament del filat a casa nostra.

Durant la segona meitat del segle XVIII la realitat d’aquest creixement econòmic, en contrast amb l’estancament de la Corona de Castella, va cridar l’atenció dels il·lustrats espanyols, que es van mostrar unànimes a reconèixer-lo i elogiar-lo. Calia, però, trobar-li explicacions, per tal de deduir-ne una lliçó i fixar les línies d’un model que permetés posar el cas català com a exemple a imitar. I la sola explicació que se’ls va acudir va ser la d’atribuir aquest creixement a la «laboriositat» dels catalans.

Resultava prou singular aquest descobriment —que culminaria en refranys com aquell de «El labriego catalán, de las peñas saca pan»— quan un segle abans els textos dels observadors forasters espanyols insistien a considerar els catalans com a ferotges i bellicosos —«hombres de durísimo natural», segons Melo—, però no deien res sobre la seva suposada afecció al treball.

Un dels més sistemàtics defensors d’aquesta interpretació «laboriosa» seria l’aragonès Francisco Mariano Nifo. A Estafeta de Londres ens en dóna la versió més desenvolupada, en una nota «Sobre la aplicación de los catalanes, y cuánto importaría a España imitar a Cataluña», on parteix de l’observació que, essent el seu territori «áspero, montuoso, seco y poco fructífero», es dóna el cas que resulta ser «la mejor y más rica porción de la Península», malgrat que «en tributos paga (aun fuera de las leyes de la proporción) más que cualquiera otra provincia». Quina és l’explicació d’aquest fet? «Que se mueven los brazos y para pagar sus tributos se le niegan vergonzosos feudos a la vanidad y al ocio». La qual cosa el porta a la convicció que «si en España fueran todos catalanes para la acción, serían todos agentes provechosos de la riqueza y aumentos del estado».

Un argument que en altra ocasió expressa encara amb més contundència: «La industria y aplicación de los catalanes es uno de los mayores argumentos que se pueden hacer a las demás provincias de España, para acusarles su negligencia y darles a entender que su pobreza es efecto de su omisión y no severidad de la naturaleza».

Elogis molt semblants es poden trobar al Viaje de España d’Antonio Ponz, a les Cartas Marruecas de Cadalso i fins i tot a l’Informe en el expediente de la ley agraria de Jovellanos, on se cita el «ejemplo de Cataluña, cuya agricultura e industria han ido siempre a más, mientras en Castilla siempre a menos».

Aquesta activitat econòmica no tenia, però, res a veure amb les virtuts dels catalans, i els il·lustrats que en lloaven l’amor al treball s’equivocaven en el seu diagnòstic, i eren injustos en atribuir a la vagància l’endarreriment de l’economia castellana. Com ho fa Larruga, quan ens pinta els camperols de Sòria com a gent ociosa, «particularmente en las estaciones de otoño e invierno, las quales emplean únicamente en divertirse en las cocinas, y en gastar lo que han grangeado en el verano», i que, a més, «dexan al cuidado de las mugeres la labranza de las pocas tierras que cultivan, la corta de pinos y la guarda de los atajadillos de ganado, ocupando el tiempo que les queda en echar sayales o xergas para vestirse. Así mientras las pobres mugeres son unas esclavas, los hombres se hacen haraganes».

El creixement català era fruit d’una evolució econòmica distinta. Perquè la industrialització no depèn solament de fàbriques i màquines, sinó que neix d’un teixit de relacions de mercat, sovint gairebé microscòpiques, però que impliquen bona part dels membres d’una societat, donen impuls a múltiples activitats i creen interdependències que en multipliquen els efectes. És justament en aquest procés on pot acabar naixent la fàbrica, en el sentit modern de la paraula. Pel contrari, si els esforços es limiten a muntar manufactures, com van fer els monarques espanyols en aquests anys, el resultat més probable és que aquest estímul no sigui suficient per crear interdependències amb l’entorn i que la implantació de tecnologia moderna acabi en un fracàs.

Els il·lustrats castellans no van saber entendre què passava. Allò que impulsava els catalans del segle XVIII a treballar no eren les seves virtuts, sinó, senzillament, el fet de tenir, a les vinyes o als telers, unes oportunitats de què no disposaven els altres. Els camperols de Sòria no disposaven d’una ocupació alternativa que els meresqués la pena; no tenia sentit que plantessin vinyes, si no hi havia qui els anés a comprar el vi; com no ho tenia el somni de Campomanes de veure totes les dones de Castella filant llana, si no hi havia uns empresaris que els proporcionessin la fibra i els compressin els filats.

Aquestes terres castellanes havien tingut també indústria. A Sòria el mateix Larruga ens diu que «en el Burgo de Osma se conoció en otros tiempos fábrica de paños, sayales y mantas, pero en el día nada de esto se trabaja por falta de industria y de fomento», i que a Ágreda hi havia trenta-quatre telers el 1747. A d’altres províncies, com Segòvia, la situació semblava millor, ja que hi havia en aquells moments més d’un miler de telers de lli i cànem, i 334 de llana. Però s’hi veien coses estranyes, com que Toledo, una vella metròpoli industrial, només conservés trenta-un telers de llana, mentre a Madridejos eren cent quaranta-set.

Hi havia, per altra banda, les manufactures creades per iniciativa estatal. En la segona meitat del segle XVIII les instal·lacions industrials més grans i més modernes estaven a la Corona de Castella. Limitant-nos al tèxtil, hi havia manufactures reials com la de Guadalajara, que arribaria a ser una de les més grans i més modernes d’Europa, amb un alt nivell d’integració vertical. El 1791 tenia cinc-cents telers moderns, ocupava directament uns quatre mil treballadors i donava feina a unes divuit mil filadores. Però no aconseguia de vendre els seus teixits, de manera que les subvencions necessàries per mantenir-la en funcionament eren superiors al que s’obtenia amb la venda dels teixits.

Encara era més notable el cas de la fàbrica de cotó d’Àvila, que utilitzava la força del vapor i que tenia un equipament tan modern que superava, segons opinaven alguns viatgers, les de Manchester. Una fàbrica que no solament no pagava impostos, sinó que en poc més de deu anys va rebre onze milions de rals de subsidis. Hi havia, a més, algunes empreses privades, com la de Goyeneche al Nuevo Baztán.

Està clar que la resposta no estava en mecanitzar, com ho mostren avui els intents fracassats de començar la industrialització per dalt, com els d’alguns països africans a mitjans del segle XX. De l’estudi de la revolució industrial hem après que la màquina i la fàbrica no són l’inici, sinó que apareixen solament en un moment avançat de desenvolupament d’un mercat interior.

El diagnòstic que associava l’èxit català a la laboriositat els venia bé als il·lustrats, perquè pensaven que el foment d’aquesta virtut a les seves terres podia ajudar a augmentar els seus ingressos i a mantenir l’ordre social existent. Somniaven en uns camperols que complementessin el treball de la terra amb les ocupacions d’una «indústria popular» vilatana, basada en els telers domèstics i en la participació en el treball de les dones i els nens. Això ajudaria a mantenir les famílies ocupades i afavoriria que, amb els ingressos que obtinguessin d’aquest treball addicional, aconseguissin de pagar regularment els drets senyorials i els delmes.

L’aparició de la fàbrica era, des d’aquesta perspectiva, una amenaça seriosa per a la societat rural castellana, i fins i tot per a l’estabilitat de l’ordre social establert. Campomanes condemnava les fàbriques en termes morals, pel fet que en elles «los artesanos son meros jornaleros, apartados de la labor del campo» i «el dueño de la fábrica es un paseante que vive de la industria ajena», com si els terratinents feudals com ell treballessin personalment la terra. Al model de Catalunya contraposava la imatge ideal de la societat de Galícia, «la provincia más poblada del reino, aunque el labrador está cargado con mucha renta y gabelas dominicales», i arribava a sostenir que el que calia fer amb Catalunya era imposar-hi aquest model gallec: «fomentar las aldeas, trasladando a ellas mucha parte de la industria que se va a las ciudades, en perjuicio de las aldeas y de los campos». No es tracta, però, solament de la localització de la indústria. El concepte d’«indústria popular» excloïa les ocupacions que exigissin una participació a temps complet, i es limitava a aquelles a temps parcial que els camperols i les seves famílies poguessin realitzar com una activitat complementària a l’agricultura.

Pel que fa a Cabarrús, no solament usava arguments que avui consideraríem «ecològics» —«la naturaleza no nos hizo para amontonarnos en grandes ciudades»—, sinó que estava convençut que la industrialització de fàbrica, a la manera dels anglesos, no podia sostenir-se econòmicament: «todo anuncia la ruina de la industria catalana, reunida por la mayor parte en Barcelona», ja que aquesta acumulació de treballadors havia provocat «una carestía excesiva [de salaris, sobretot](…) que precisamente ha de inhabilitar sus producciones». No entenia que el treball realitzat amb màquines, i amb una bona organització interna de la fàbrica, podia comportar, en funció d’una major productivitat, uns preus finals més favorables, amb els quals no podrien competir els productes elaborats en l’entorn rural, malgrat que haguessin estat produïts amb salaris més baixos.

Però hi ha un document intern, no destinat al públic com els textos anteriors, que revela un aspecte que no s’atreveixen a confessar en els escrits destinats a una difusió general: la naturalesa social de la seva oposició a la indústria moderna, com a conseqüència de la por dels canvis que podien produir-se. Uns temors que, com veurem més endavant, es mantindran durant bona part del segle XIX.

Un informe de l’Audiència de Catalunya, enviat al govern el 1785, denunciava els riscos que comportaven, per una part, l’enriquiment burgès i, per altra, el creixement del proletariat urbà.

«Los directores y fabricantes nunca han tenido otras miras políticas que sus intereses, ganancias y comodidad personal. Cualquiera providencia que les parezca, se oponen a ella, la reclaman al instante con inaguantable altivez, sin que haya un dique suficiente para contener el orgullo que da a las gentes comunes el dinero». Pel que fa als treballadors: «todos se dedican a vivir de esta ligera ocupación que en pocas horas da un jornal excesivo (…). Los vagos [és a dir, els treballadors que no estaven sotmesos als controls gremials] tienen una fácil acogida en las fábricas de indianas y por este medio se ocultan a los ojos de la justicia. Las costumbres se corrompen diariamente con la frecuencia de ambos sexos».

Però el més greu eren els riscos que aquesta situació podia comportar per a l’ordre social establert, amb l’acumulació a les ciutats de «tantos millares de hombres, cerrados dentro de las murallas, casi todos de bajísima extracción y a quienes sería difícil contener en un momento desgraciado».

Les coses tornaven a canviar. Per un temps havia semblat que la nova imatge del català treballador redimia la del rebel, malgrat que la malfiança persistís. Però el desenvolupament de la indústria de fàbrica, que feia aparèixer una realitat social nova, tornava a crear una amenaça per a la supervivència del vell ordre establert, semblant, d’alguna manera, a les velles propostes polítiques. Si a començaments de segle la confrontació s’havia produït per la diversitat entre el constitucionalisme català i l’absolutisme castellà, ara l’oposició era la de la societat agrària tradicional contra la industrialització.

No era un problema de diferència d’opinions, sinó d’una diferència de condicions de partida, que donaven lloc a perspectives diferents per al creixement econòmic. Per dir-ho amb les paraules de Pierre Vilar, aquesta divergència va comportar «el fracàs d’una “arrencada” global —que hagués afectat també les terres de Castella—, l’única que hauria pogut consolidar definitivament la realitat nacional espanyola del segle XIX».

LA CRISI DE LA MONARQUIA ABSOLUTA

La prosperitat assolida per Catalunya explicarà l’aproximació que es produeix cap a finals del segle XVIII entre una burgesia enriquida pel comerç i pels inicis de la industrialització i les autoritats de l’estat. Com ha dit Vilar, «mai la burgesia catalana no s’ha sentit més espanyola que en aquest final del segle XVIII. N’és un signe que abandona el català pel castellà com a llengua de cultura».

Caldrà matisar-ho, però, en dos sentits. El primer, que si bé la burgesia renunciava a la llengua, com una condició per a la unitat nacional, no es desprenia del tot d’uns records històrics que formaven part essencial de les seves concepcions de la política i fins i tot de la vida. Ho podem veure en l’entusiasta rebuda feta pels «gremis i col·legis» de Barcelona en la visita que la família reial va fer a la ciutat el 1802, coincidint amb un moment de pau, en què el port de Barcelona tornava a estar ple de mercaderies i en què el futur semblava obrir-se a l’optimisme (un optimisme de curta durada, que acabaria el 1805 amb el retorn de la guerra). En una de les màscares reials, aquests burgesos que estaven ja decidits a adoptar l’«idioma nacional espanyol», no s’oblidaran d’incloure la celebració de les glòries medievals exemplificades en l’expedició dels catalans a Grècia. Això tenia a veure, sobretot, amb la legitimitat del marc social i polític que aspiraven a construir (o en alguna manera, a reconstruir).

És la mateixa ambivalència que trobem en l’obra de Capmany, que a la seva opció per la llengua castellana uneix la convicció de la superioritat del vell ordre constitucional que havia estat vigent a Catalunya, posat en mans de comerciants i menestrals, «de aquellos hombres cuyo interés particular era inseparable del general». I que no dubtarà a condemnar, a les Corts de Cadis, la forma en què «las armas de Felipe V, más poderosas que las leyes, hicieron callar todas las instituciones libres en Cataluña». O com la del diccionari d’escriptors de Torres Amat, que en el seu intent de recuperar les obres dels autors catalans, prescindeix de la llengua en què escrivien, de manera que no solament inclou Capmany o Caresmar, que no han escrit mai en català, sinó que els dedica molt més espai que a Muntaner.

Malgrat aquest «espanyolisme», prou sincer, la monarquia seguia sentint la mateixa malfiança respecte dels catalans que el 1716. Es va poder veure en el transcurs d’un nou moment d’intervenció de les forces de la societat civil catalana, que es va produir el març de 1793, quan el govern de Carles IV, dominat per Godoy, declarava la guerra a la França revolucionària i es preparava per actuar militarment des de Catalunya i des de Guipúscoa. Malgrat que s’acostumi a dir que la guerra va suscitar un entusiasme general i que van multiplicar-se els donatius voluntaris per pagar-la, la veritat és que un govern en una situació econòmica desastrosa es va haver d’endeutar per fer front a les despeses —en els dos anys de 1794 i 1795 es van haver d’emetre a la vora de mil milions de deute en forma de «vales reales»— i no va aconseguir més que uns primers i fugaços èxits al Rosselló. Des de la primavera de 1794 començava el reflux i els francesos envaïen l’Empordà i la Cerdanya, amb el cop d’efecte de la presa del castell de Figueres, una pèrdua vergonyosa, que el baró de Maldà no s’estaria d’atribuir a «la depravada conducta de la tropa castellana i de sos oficials».

Enmig d’un clima de desfeta, l’ajuntament de Manresa va plantejar al de Barcelona la necessitat de reunir una Junta de la Província per tal d’articular l’activitat que feien les juntes locals en l’obtenció d’homes i recursos, repetint el que s’havia fet el 1773, en aquesta ocasió per tal d’aconseguir «la formació d’un fondo de moneda de tots los que tenen béns per la manutenció dels paisans». La primera reunió, que es va fer el 24 de desembre de 1794, establia les bases per a la recaptació de recursos extraordinaris i per a la reunió de soldats, a la vegada que proposava la creació d’una mena de delegació permanent de la Junta. Ni Madrid ni el nou capità general del Principat, Urrutia, no estaven disposats a permetre que es consolidés una organització representativa, encara que necessitaven els recursos que els pogués proporcionar. El primer que va descartar Urrutia va ser la creació d’una delegació permanent de la Junta. Els seus vocals havien de tornar a les localitats d’origen i limitar-se a fer el paper d’auxiliars dels corregidors i dels alcaldes majors.

Això passava en moments en què la monarquia absoluta iniciava la seva crisi final. Carles IV, que havia heretat els compromisos internacionals de Carles III, sense els recursos que haurien calgut per sostenir-los, va haver de fer front a una seqüència continuada de guerres, endeutant-se i creant noves formes de tributació que van enfrontar-lo al clergat, com a conseqüència d’una primera desamortització dels béns eclesiàstics. El deute públic, que el 1788 era d’uns dos mil milions de rals, arribava als vuit mil milions en 1808 i forçava l’estat a suspendre els pagaments, incapaç com era d’atendre els interessos i amortitzacions dels «vales reales».

Les esperances posades en Amèrica durant els anys d’eufòria del comerç lliure havien caigut fins al punt que el comte d’Aranda escrivia el 1785 a Floridablanca: «Nuestros verdaderos intereses son que la España europea se refuerce con población, cultivo, artes y comercio, porque la del otro lado del charco océano la hemos de mirar como precaria a años de diferencia. Y así, mientras la tengamos, hagamos uso de lo que nos pueda ayudar, para que tomemos sustancia, pues en llegándola a perder, nos faltaría este pedazo de tocino para el caldo gordo». La derrota naval de Trafalgar, el 1805, destruïa una flota que seria impossible de reconstruir i perjudicava seriosament les esperances de mantenir l’imperi americà.

Els desastres se succeïen. En els primers anys del segle XIX els ports d’Andalusia patien una seqüència d’episodis de «febre groga», mentre l’interior de la Península era víctima d’una epidèmia associada al fracàs de les collites i a la fam. El 1804 un metge català, Joan Francesc Bahí, visitava Burgos i descrivia «el flujo y reflujo de las bandadas de pobres de aquellas tierras buscando un bocado de pan: hacinados los miserables de noche, y envueltos con andrajos empapados de un mefitismo que se percibía muy luego, esparcían do quiera que se arrimaban los influjos de su atmósfera corrupta: el contagio».

Els efectes de la crisi s’estenien també a Catalunya, agreujats per la interrupció del comerç colonial. El desembre de 1804 el baró de Maldà parlava de la inquietud que produïen a Barcelona els treballadors de fàbrica en atur, alguns dels quals podien trobar-se «en cantonades de carrers en les nits, no a altre fi que a (…) robar i, lo pitjor, ferir i també matar». La nova imposició sobre el vi que havia creat el ministre Soler agreujaria encara més les coses, com ho advertia el mateix baró de Maldà l’estiu de 1805: «Temps ha que tremolo i tremolam tots ab tants disbarats de reals cèdules dirigides contra nostra substància corporal i pecuniària, i la destructiva de tota Catalunya, eixida d’aquell endiablat cap del ministre d’Hisenda, Soler, en los exorbitants drets del vi (…). Irritadíssima que n’està la gent de fora, de pagesos, mossos i comparets, sent lo pa i lo vi son principal aliment i subsistència. (…) Molts batlles ja han deixat les vares, no volent servir los empleos, veient tot est desgovern d’Espanya, cremes d’algun paller, bastonades i escopetades, que per aquí comencen los alvorots».

El malestar popular, adreçat especialment contra Carles IV i contra el favorit reial, Godoy, va esclatar la primavera de 1808, de manera que quan els exèrcits napoleònics van entrar a Espanya es van trobar amb un país desfet i amb un estat que havia fet implosió. Com dirien uns anys més tard els membres d’una comissió militar espanyola encarregada d’escriure la història de la guerra: «En mayo de 1808 ni teníamos naves, ni ejércitos, ni armas, ni tesoro, ni crédito, ni fronteras, ni gobierno, ni existencia política».

Caldria iniciar, a partir d’aquest moment, un procés de reconstrucció de l’estat espanyol en què la societat catalana podria participar activament per primera vegada, a diferència del que s’havia esdevingut des de 1714.