7. EL FRACÀS DEL PROJECTE LIBERAL

La construcció de l’estat liberal espanyol, iniciada a les Corts de Cadis amb la Constitució de 1812, permetria a la burgesia catalana participar per primera vegada en la política de l’estat espanyol. Ho feia amb la idea de contribuir a la construcció d’una nació espanyola en la qual poguessin integrar-se per col·laborar en l’elaboració d’un programa de modernització que era incompatible amb les limitacions de l’absolutisme.

Aquest és el programa que Capmany defensaria a Cadis, i que estarà en la base dels projectes polítics de la burgesia catalana en la primera meitat del segle XIX. El triomf definitiu del constitucionalisme espanyol, a partir de 1837, decebria progressivament les seves esperances. Allò que els liberals espanyols els oferien seguia essent un programa d’absorció, amb l’obligació de sotmetre’s a una política que no responia a les seves necessitats.

La realitat era que resultava difícil unificar dues societats que durant segles s’havien desenvolupat de manera diferent, i que, en ple procés de creixement industrial, seguien funcionant a velocitats distintes. La diferència existent entre la societat agrària castellana i la industrial catalana es traduïa en la seva incomunicació. No va existir en aquests anys una patronal que promogués els interessos conjunts dels empresaris espanyols, perquè no tenien interessos conjunts. Les entitats patronals de la indústria eren fonamentalment catalanes i als seus dirigents els resultava difícil de trobar a Madrid, amb uns governs en què mai no se’ls oferiria una participació substancial, uns interlocutors amb els quals negociar els seus problemes. El seu intent d’integrar-se en el projecte liberal espanyol acabaria amb un fracàs.

LA REVOLUCIÓ LIBERAL

Tot va començar amb la guerra del Francès (1808-1814), que va precipitar la crisi de la societat d’Antic Règim. La guerra va ser molt dura a Catalunya. Els morts, víctimes de la fam i la malaltia més que dels combats —encara que hi va haver episodis sagnants, com el setge i caiguda de Tarragona— van ser molt nombrosos, com ens ho fan veure les xifres d’una mostra estudiada per Jordi Nadal, que ens indiquen que la mortalitat va estar en el conjunt d’aquests anys més d’un 50 per cent pel damunt de la del quinquenni anterior.

Si l’estimació de les pèrdues humanes no és fàcil, tampoc no ho és la del seu cost en recursos. El manteniment de l’exèrcit va ser en gran mesura cobert per la recaptació immediata sobre el terreny, i en especial pels subministraments de farratge i queviures, que no es van pagar mai. Afegim a això el que van cobrar i rapinyar els francesos, que tenien com a norma que els seus exèrcits visquessin sobre el terreny, i que practicaven amb prou freqüència el saqueig. La major part d’aquesta càrrega caigué sobre els pagesos, que, lligats al terreny per la necessitat de defensar els seus béns, van restar com a úniques víctimes potencials de les exaccions, robatoris i violències de tots plegats.

Amb Barcelona ocupada des dels primers moments, l’aixecament contra els francesos es va iniciar amb un seguit d’enfrontaments locals contra les autoritats que acceptaven el nou règim, amb l’assassinat d’alguns, com els governadors de Manresa, Vilafranca i Tortosa, i amb desafiaments com la crema a Manresa del paper segellat. Paral·lelament apareixien les primeres autoritats insurreccionals. El 2 de juny es constituïa a Lleida una Junta de Govern i Defensa encapçalada pel bisbe, nascuda de la pressió popular; en dates properes s’anirien constituint altres juntes a les localitats més importants de Catalunya. Així s’anava reconstruint una mena de teixit de govern alternatiu al de les autoritats que havien restat fidels a Madrid i al nou rei francès. La culminació d’aquest procés va ser la constitució d’una Junta Superior de Catalunya, que es va realitzar a Lleida el 18 de juny, integrada per representants de deu corregiments catalans.

Les juntes van tenir sempre dificultats d’entesa amb els militars, igual que amb el govern central de Cadis, que es malfiava de l’autonomia de les juntes provincials. Per l’octubre de 1809, en el manifest que Quintana va redactar per a la convocació de Corts, es denunciava precisament «la hidra del federalismo».

Les juntes no solament eren indispensables davant l’absència de qualsevol altra autoritat, sinó que complien una funció de control social. En la mesura en què es barrejaven a l’aixecament tot un seguit d’elements de malestar social, les classes propietàries es van mostrar des dels primers moments preocupades per les conseqüències que podien produir-se. La por davant del que podia passar si es deixava camp obert a les reivindicacions de caràcter social explica la pressa amb què els notables locals —eclesiàstics, nobles, propietaris i representants dels gremis— van respondre a les incitacions populars i es van posar al capdavant de la lluita.

En aquests estaments superiors dels «patriotes» hi va haver molt aviat una divisió entre els que, per por de perdre els seus privilegis, volien preservar el vell sistema intacte, i els que, conscients de la seva fallida, volien reformar-lo. Una part substancial de la societat catalana, que encloïa els senyors territorials i l’Església, es mostraven clarament en contra del projecte reformador liberal i associaven la defensa de l’ordre social tradicional al patriotisme. Entre els que acceptaven els canvis hi havia bona part de la burgesia que havia inspirat el programa reformista il·lustrat, com ho revela el paper que va assumir a Cadis Antoni de Capmany, que s’identificava amb el programa de construcció d’un estat nacional. Com ha dit Pierre Vilar: «La Guerra de la Independència marca el moment de la història en què la “unitat espanyola”, la “unitat nacional”, s’afirma millor. (…) Cadis serà (…), el 1810, el gresol on intenta elaborar-se una nació espanyola alhora unitària i renovada».

Pel que fa a les capes populars la seva militància es basava en sentiments i expectatives diversos: l’odi tradicional al francès, reforçat ara pels abusos de l’exèrcit napoleònic; el malestar davant d’una situació econòmica difícil, l’esperança que el rei absent podia retornar les coses a l’estat d’un passat imaginari més feliç, el suport a l’Església en la guerra santa contra la impietat revolucionària… Uns sentiments, però, que coexistien sovint amb altres que aprofitaven la crítica a les autoritats establertes per dur més enllà alguns objectius de canvi social que les juntes es van encarregar de reprimir.

Quan examinem les coses de la vora, veiem les classes populars més com a víctimes que com a protagonistes de la guerra. Espremuts pels uns i pels altres, objecte de la violència de tots els exèrcits —francesos o espanyols, regulars o irregulars—, esdevindran combatents cada vegada que els calgui defensar la seva casa, la seva terra i la seva família, per retornar a l’arada o al teler en els pocs moments de treva local. Seran un tenaços «defensors de la terra», però no acceptaran de convertir-se en soldats d’un exèrcit regular espanyol.

La major part dels dirigents francesos a Catalunya han volgut especular amb els sentiments reivindicatius dels catalans. Duhesme escrivia el 1808: «Els catalans en general són gelosos partidaris de la independència; el seu caràcter altiu els fa considerar el rei d’Espanya més com un dèspota, els avantpassats del qual els van subjugar, que com un rei, pare i suport seu». I Gérando seguia sostenint el 1812: «El català odia l’espanyol, no vol ser anomenat espanyol».

Són visions que reflecteixen trets que es troben en les classes populars, però que hi són de manera encara confusa. Les proclames contra les quintes mostren una barreja de sentiments: odi a l’exèrcit espanyol i antipatia respecte dels castellans, amb una certa consciència de la pròpia personalitat —«Somos vendidos y sólo los catalanes podemos liberarnos»—, que condueix, però, a formulacions encara dubitatives com aquesta: «Mi partido de valerosos españoles, o por mejor decir catalanes».

No hi ha signes que el projecte de construcció nacional espanyola hagués arribat a les capes populars, entre les quals trobem, ben al contrari, senyals de manteniment de la consciència de la pròpia personalitat, encara que siguin d’interpretació tan complexa com els pasquins i els aldarulls anticastellans de Tarragona de l’any 1811, quan s’exigia que només es parlés en català i es proposava que els castellans «debían desterrarse de los gobiernos y dignidades y aun de la provincia». Però potser va ser més important que això —una equívoca catalanitat popular en contrast amb l’incipient, i no menys equívoc, espanyolisme de la burgesia— el fet que els elements «socials» del projecte nacional espanyol —les mesures de transformació de la societat en un sentit liberal i burgès— no fossin encara prou entesos i compartits.

La qual cosa ha portat alguns a sostenir que el programa transformador del liberalisme era rebutjat pel conjunt de les capes populars, i molt especialment per la pagesia. I això no és cert. Perquè una cosa és que el programa liberal burgès, en el seu conjunt, no hagués estat assimilat, i una altra que «totes les idees» de la «revolució liberal» haguessin estat rebutjades. La veritat és que l’experiència d’aquests anys va deixar tot un seguit d’elements que van penetrar en el conjunt de la població, sense que calgui excloure’n els camperols. Durant aquests anys, per exemple, els pagesos van aprendre que eren discutibles la legitimitat dels drets senyorials i del delme, i el cas és que a partir d’aleshores es van resistir cada vegada més a pagar-los.

Les llavors d’un futur de subversió del vell ordre establert van quedar sembrades i van anar germinant sota terra, inadvertides pels que van creure, el 1814, que bastava a retornar el sistema polític al seu estat de 1808. Ben aviat descobririen que estaven errats i que, després de sis anys de commocions tan generalitzades i tan profundes, la societat havia canviat més del que pensaven i no se la podia fer tornar cap al passat, mudant de direcció els corrents del temps.

El 22 de març de 1814 Ferran VII entrava a Catalunya, de tornada del captiveri, i seguia fins a València, on el 4 de maig decretaria la fi del sistema constitucional i el retorn a l’absolutisme. Era una decisió absurda, perquè si el sistema s’havia enfonsat el 1808 per les seves pròpies debilitats, era impensable que pogués tornar a funcionar ara, en un país destrossat per la guerra i sense els recursos de les colònies americanes, que estaven en el camí de la independència.

Aquests anys van ser d’una greu crisi a Catalunya. L’agricultura, a la vegada que els camperols reclamaven la fi dels vells drets senyorials, havia de fer front a una caiguda catastròfica dels preus dels seus productes. Moltes fàbriques havien hagut de tancar, deixant els treballadors sense feina, i el baró de Maldà es queixava de les molèsties que li donaven «tantas donas ficadas en la entrada de la casa en los matins, en lo carrer del Pi, paradas y corrent com unas llebras, demanant caritat». No és estrany que aquesta situació proporcionés un ample suport a l’intent frustrat de revolta pel restabliment del liberalisme realitzat per general Lacy el 1817.

Quan, el març de 1820, la revolta contra l’absolutisme es va estendre per tot l’estat, a Barcelona es va produir una gran manifestació popular que va obligar a cedir el capità general, Castaños. Una manifestació a la qual, segons Fr. Joan de Serrahima, havien col·laborat decididament els fabricants, que «tancaren las fàbricas y feren eixir los treballadors pera que anassen al pla de Palaci a cridar».

El retorn al liberalisme tenia el ple suport de la burgesia i de les capes populars. En camí de perdre’s per complet les colònies americanes, els industrials aspiraven a compensar-ho afavorint la creació d’un mercat espanyol on agricultura i indústria, protegides conjuntament, es beneficiessin de l’intercanvi dels seus productes. El 1822 una representació dels industrials a la Diputació Provincial de Barcelona ho plantejava clarament: «Cataluña (…) vende a los consumidores, y los consumidores son los mismos cosecheros y propietarios de los granos. ¿Quién duda que, si no pudieran venderlos, no podrían vestirse? (…). ¿No es razón que comamos los granos de nuestros hermanos, para que ellos nos retribuyan con el consumo de nuestros frutos y el de nuestra industria?».

Mentre el liberalisme es difonia entre les capes populars, els sectors de la societat que s’hi oposaven, amb el suport de l’Església i amb la participació activa d’una part de la població camperola, iniciaven el 1822 el que acabaria convertint-se en una guerra civil que, en una forma o altra, es mantindria viva durant trenta anys i esdevindria la primera fractura important en el si de la societat catalana en l’època contemporània.

El retorn de l’absolutisme el 1823 ho va engegar tot a rodar. El país va viure els deu anys següents entre el terror de la repressió, que va tenir a Catalunya un protagonista d’una especial ferocitat en el comte d’España, i un seguit d’elements negatius en el terreny de l’economia.

Els informes francesos d’aquests anys estan plens de descripcions de l’esllanguiment de la indústria i el comerç de Catalunya. Hi ha, però, indicis de transformació i de reforma en la indústria tèxtil, que estava completant el procés d’especialització en el filat i teixit de cotó, abandonant en molts casos la dedicació a la llana. Les dades de la importació de cotó en floca, en tones per any, ens obliguen a reflexionar:

1816-1820 1.424 1824-1827 2.291 1831-1834 3.395

Aquest va ser el temps en què s’iniciava el canvi d’un vell model productiu a un de nou, basat en un esquema que combinava el circuit interior d’intercanvi de cereals castellans amb teixits catalans, amb un altre d’exterior en què les vendes de vins als mercats internacionals permetien finançar la compra de la fibra de cotó que necessitava la indústria.

Mentrestant, les forces que es resistien que s’estenguessin a Espanya les transformacions que s’estaven produint al conjunt de l’Europa occidental, es preparaven per una lluita que prendria la forma d’una guerra per la successió de Ferran VII entre el seu germà Carles, entorn del qual s’agruparien els partidaris del manteniment de la societat d’Antic Règim, i la princesa Isabel, filla de Ferran, defensada pel conjunt de forces que s’associarien per realitzar la revolució liberal. Una revolució que en el terreny polític passaria per dues etapes. En la primera, de 1834 a 1836, la regent Maria Cristina va concedir una «carta atorgada», l’Estatuto Real, que no satisfeia les aspiracions col·lectives, de manera que els moviments revolucionaris de 1835 i 1836 van obligar a tornar a un règim definit per una nova constitució, la de 1837, més adaptada a les necessitats dels temps que la de 1812.

Va ser dins d’aquest marc polític que es desenvolupà la part fonamental del que anomenem la revolució liberal, un dels components més importants de la qual era una reforma agrària encaminada a liquidar el vell sistema senyorial, erosionat en aquests anys per la resistència dels camperols a pagar els drets tradicionals, en un procés que va servir per assegurar la propietat dels senyors; però que deixava de banda les terres de l’Església, sotmeses a una desamortització en favor de l’estat.

Del punt de vista social aquesta era fonamentalment una revolució de propietaris, en què una part dels membres de les velles capes de terratinents s’associava als posseïdors de noves formes de riquesa per tal de compartir el poder, permetent als membres de la burgesia accedir a la política com a electors i elegibles —una concessió limitada als que posseïssin unes determinades quotes de riquesa— en una associació destinada fonamentalment a defensar l’estabilitat de la propietat.

Al bàndol oposat a la revolució liberal, hi figuraven l’Església, en especial el clergat regular, desposseït de les seves propietats per la desamortització, i un conjunt de forces populars urbanes, i molt especialment rurals, que es componien de marginats de les transformacions econòmiques que s’estaven produint: menestrals sense treball a causa de la competència de la producció industrial moderna, camperols arruïnats per la reforma agrària liberal, «proletaris» que enyoraven els auxilis a la pobresa que els garantia el vell ordre… No formaven un moviment revolucionari, perquè no tenien un programa propi encaminat a transformar la societat en què vivien per implantar-ne una altra de millor; però estaven units contra un enemic comú.

Del cantó del liberalisme, però, els canvis «revolucionaris» van ser molt limitats. Un cop arribats a la consecució dels seus guanys, els propietaris, espantats pel perill que podien representar les aspiracions polítiques i econòmiques de les classes populars, no solament van refusar de fer més passos endavant, en la direcció d’una evolució democràtica que garantís els drets del conjunt dels ciutadans, sinó que van acceptar de desnaturalitzar el constitucionalisme limitat que havien establert, devaluant i corrompent unes eleccions en què només podien participar els que tenien uns determinats nivells de fortuna, i deixant en darrera instància el protagonisme polític als militars, encarregats de redreçar la marxa del sistema cada vegada que aquest es trobava en un atzucac. Encara que no figuressin en la lletra de les constitucions, els cops militars, els «pronunciamientos», eren a Espanya la forma establerta de resoldre els conflictes d’un sistema parlamentari limitat i ineficaç.

UNA SOCIETAT DIVIDIDA

El desenvolupament d’aquest liberalisme limitat faria aparèixer dues fractures en la societat catalana. La primera, que havia apuntat ja en els moviments camperols de 1822 i 1827, era la que naixia de la forma en què el món camperol es defensava de l’agressió d’una reforma agrària pensada per al benefici dels terratinents. La segona naixeria de la fractura a l’interior del liberalisme entre moderats i progressistes, a la qual s’afegirien més endavant l’aparició d’un conjunt de forces democràtiques populars i el moviment obrer industrial.

L’anomenada primera guerra carlista va ser un conflicte civil sagnant, que faria en el conjunt de l’estat uns cent mil morts i deixaria ferides socials que havia de costar més d’un segle que guarissin. El conflicte va començar com una guerra de partides, una mica pertot, i només va arrelar en algunes zones de l’estat. Les principals, les tres úniques en què arribaria a establir-se un govern alternatiu, serien Biscaia i Navarra, per una banda, el nord de Catalunya i una tercera que englobava el sud de Catalunya, el Baix Aragó i el nord del País Valencià. La visió que presenta el conflicte com l’enfrontament de dos exèrcits simplifica una realitat molt més complexa on es barregen, sota la bandera del carlisme, pugnes locals amb reivindicacions col·lectives de molt diversa naturalesa, l’actuació de grups mercenaris i pur i simple bandidatge.

A Catalunya la guerra va ser, en els primers anys, una suma d’accions puntuals de partides que actuaven sense connexions entre elles, sobretot al nord. No es va aconseguir, en canvi, obrir un segon front estable al sud, a les comarques tarragonines i a l’Ebre, on les partides actuaven conjuntament amb les del Maestrat i del Baix Aragó.

Els liberals catalans no comprenien el misteri que feia que unes partides a les quals se’ls calculaven poc més de nou mil homes en total, i que no disposaven de cap plaça forta, poguessin resistir els vint-i-vuit mil homes de l’exèrcit regular i els cinquanta mil milicians, trenta-tres mil d’ells armats, que hi havia a Catalunya.

De fet van arribar a creure que als seus caps militars no els importava gaire una guerra les conseqüències de la qual pagaven doblement les classes populars, com a voluntaris de les milícies urbanes que havien de combatre els carlins lluny de casa, jugant-se la vida, i com a treballadors que sofrien la crisi provocada per la guerra.

Veien, per exemple, que les autoritats no mostraven gaire preocupació per controlar els col·laboradors dels carlins, mentre, obsessionats per la por als revolucionaris, vigilaven i perseguien els liberals. La certesa de la participació del clergat regular en les partides carlines va provocar l’assalt als convents, iniciat a Reus el 22 de juliol de 1835, com a resposta al fet que cinc membres de la milícia urbana havien estat salvatgement torturats per una partida en què es creia que hi havia un o més frares. Aquests fets, que d’alguna manera seguien el model de la «degolla» de frares de Madrid de juliol de 1834, van tenir la seva continuació a Barcelona tres dies més tard, amb una crema de convents que va causar uns setze morts entre el clero regular, però on no es van atacar ni els convents de monges, ni les esglésies parroquials ni els edificis del clergat secular.

A Barcelona, però, aquestes «bullangues» no solament no van calmar-se, sinó que es van complicar en els mesos següents. El 5 d’agost de 1835 el malestar popular s’establí amb un nou moviment, adreçat aquesta vegada contra les autoritats militars, i desencadenat per l’actitud provocadora amb què el general Bassa acudia a castigar els revoltats de la ciutat, que va conduir que fos assassinat per un grup d’assaltants, i el seu cadàver llençat daltabaix del balcó de palau. L’arrossegament i crema posterior del cadàver restaria com una nota de desfogament al costat del gran esdeveniment que s’intentaria aquella mateixa nit, i que culminaria l’endemà: la crema de la fàbrica del Vapor, instal·lada de poc al carrer de Tallers per la societat Bonaplata, Vilaregut, Rull i companyia, seguida, al matí següent, per l’assalt a la Duana.

L’incendi de la fàbrica Bonaplata, que seria per la burgesia catalana la taca més negra de la revolució liberal, ha estat objecte de les més diverses interpretacions. No sembla, però, que calgui retorçar gaire les coses per entendre un acte de ludisme com aquest, en moments en què la persistència de la guerra carlista estava creant dificultats de treball.

La crema del Vapor faria néixer en la burgesia el temor a les masses, apartaria els liberals més tebis de l’acció revolucionària i donaria lloc que l’autoritat procedís sense contemplacions. A partir d’ara, deia una ordre militar, es dispararia contra qualsevol grup de revoltats, ja que «los que ahora se propasan al desorden no tienen otra mira que el pillaje y el asesinato».

El nou capità general de Catalunya, Espoz i Mina, va arribar a Barcelona a finals d’octubre de 1835. A començaments de gener de 1836, mentre assetjava el santuari de Lord, prop de Sant Llorenç de Morunys, es produïa a Barcelona una nova bullanga amb motiu de la imprudent publicació d’un «parte» que explicava que els carlins assetjats havien afusellat trenta tres presoners liberals. La notícia, que era falsa, va provocar una indignació generalitzada i va donar lloc a una represàlia exercida contra els presoners carlins tancats a la Ciutadella, on els revoltats van matar-ne prop d’un centenar, seguida de més assassinats a les casernes de les Drassanes i de Canaletes, i de la mort violenta de tres ferits de l’hospital militar de Jonqueres.

Els liberals radicals van voler aprofitar la mobilització popular per tal d’assolir algun resultat polític i l’endemà, 5 de gener de 1836, iniciaven un moviment amb visques a la Constitució del 1812. No van trobar el ressò que esperaven; però ho van aconseguir posteriorment, com a resultat d’una nova actuació, aquesta vegada pacífica. El 15 d’agost a la tarda els manifestants s’adreçaven a la plaça del Palau per demanar a Mina que proclamés la constitució. Un Mina malalt, que moriria pocs mesos després, va baixar a la plaça i acabà acceptant que l’endemà es fes una proclamació, que es repetiria molt aviat de manera oficial i solemne, en rebre’s notícies dels successos de La Granja i del restabliment de la Constitució de 1812 per la regent Maria Cristina.

Des de finals de 1836, una burgesia espantada per la marxa de les coses estava preparant un moviment contrarevolucionari, que aprofitaria un decret de Mendizábal destinat a defensar el govern progressista de les amenaces de conspiració moderades, per dirigir-lo contra els radicals catalans. La llei es va publicar a Barcelona el 13 de gener de 1837 i aquella mateixa nit es va constituir a les Drassanes una junta de comandants dels batallons més moderats de la milícia i de comissionats de fàbriques i gremis, que van proposar tot un seguit de mesures de reacció que, en una situació de llei marcial, es van aplicar seguidament.

L’actuació contrarevolucionària prendria nova volada amb el nomenament del baró de Meer com a capità general de Catalunya. Aquest va intervenir per primera vegada el 4 de maig de 1837 reprimint un moviment, fruit probablement d’una provocació, que va acabar amb l’afusellament a la Rambla del periodista republicà Ramon Xaudaró, en el que va ser un autèntic crim polític. L’octubre de 1837, aprofitant l’avinentesa de les eleccions, la burgesia moderada va incitar De Meer a donar el cop que li permetria establir una mena de dictadura —com va dir Vicens, «la burgesia catalana empenyia el primer dictador militar local per tal de restablir l’ordre a la ciutat i a les seves fàbriques»— a la vegada que li donava una llista dels individus que es consideraven perillosos, que serien tot seguit portats al bergantí «Guadalete» per tal de desterrar-los. De Meer va dissoldre l’ajuntament, va suspendre la diputació provincial, va ordenar lliurar totes les armes, blanques i de foc, va desarmar la milícia… Quan finalment va ser reemplaçat, el juny de 1839, per Valdés, d’un capteniment més liberal, la burgesia va començar a inquietar-se.

A Catalunya l’actuació dels carlins havia arribat a un dels seus punts més alts coincidint amb l’etapa en què el comandament de les forces del govern havia passat al baró de Meer, molt més preocupat per perseguir liberals a les ciutats que carlins al camp. Va ser en aquesta fase quan els carlins gairebé van aconseguir de crear una administració paral·lela, amb juntes corregimentals, un servei de correus, encunyació de moneda i fins i tot la seva universitat. En algunes zones, i especialment al nord de Lleida, es pot dir que les partides dominaven el territori, encara que haguessin fracassat en els intents de prendre la Seu d’Urgell.

Però hi havia un problema de rivalitats al si d’aquest govern carlí, on competien dos partits enfrontats, el dels «aristòcrates», que eren persones joves i moderades, i el que abraçava bona part dels clergues —anomenat pels altres «universitari», per la seva procedència de Cervera—, compost de gent obscura i extremista. Per tal de resoldre aquests enfrontaments els mateixos membres de la Junta van demanar al pretendent que els enviés com a cap el comte d’España, pensant que el seu prestigi i autoritat permetrien de resoldre les divisions. El vell i desequilibrat comte va fer la seva entrada a Berga el 4 de juliol de 1838, enmig de l’alegria general dels carlins.

Eren ja els moments finals de la guerra al País Basc, on Maroto havia negociat amb Espartero, a finals d’agost de 1839, l’armistici de Bergara, que obligava el pretendent Carles a passar la frontera francesa amb vint mil homes. Mentrestant la guerra seguia a Catalunya i al nord del País Valencià, on Cabrera s’havia instal·lat des de 1838 a la plaça forta de Morella i havia establert uns rudiments d’administració.

Pel que fa a Catalunya, el nomenament d’España va ser un greu error ja que el comte es va aliar amb el sector radical i va començar a cometre extravagàncies i crims, que arribarien a extrems que expliquen que la mateixa Junta d’exaltats que havia restat amb ell demanés al pretendent que el destituís. El final de la història va ser sinistre. Els seus mateixos van estrangular el comte d’España i, després d’haver despullat el seu cadàver, el van tirar amb una pedra lligada als peus al riu Segre, a coll de Nargó.

El 9 de gener de 1840 el pretendent ordenava Cabrera, que es dirigia amb la resta de les seves forces cap al nord, que assumís el comandament militar conjunt de totes les forces. Un Cabrera malalt entrava a Berga el 8 de juny de 1840. Res no podia fer amb aquells homes famolencs i desmoralitzats: aragonesos, valencians i catalans, mal avinguts i ara sense disciplina, que saquejaven els pobles, i que en alguns casos, desesperats, se suïcidaven o es mataven entre ells. Després d’haver negociat amb les autoritats franceses, va travessar la frontera amb el que restava dels exèrcits carlins, entorn de vint mil homes, el 6 de juliol: la primera guerra carlina havia acabat.

Això s’esdevenia en moments en què, amb el general Espartero combatent els carlins a Berga, la regent Maria Cristina i la seva filla, Isabel, acudien a Barcelona per negociar amb ell. La ciutat va ser el 1840 l’escenari inicial d’un conflicte que va acabar amb Maria Cristina a l’exili i amb Espartero com a nou regent. Paradoxalment, aquesta etapa de domini progressista, l’anomenat «trienni esparterista» (1840-1843), es traduiria a Catalunya en una nova fase d’intervenció militar, amb bombardeigs de Barcelona i un règim ferotge d’opressió.

Eren moments en què resultava evident que els ritmes polítics espanyols, limitats a l’enfrontament entre moderats i progressistes, no tenien gaire a veure amb el que passava a Catalunya, en una societat més avençada, on hi havia, a l’esquerra dels progressistes, un partit demòcrata, que no tenia res a veure amb la formació espanyola d’aquest mateix nom, sinó que era un corrent específic, de caràcter republicà, que reconeixia com a fundador Abdó Terradas i com a data de naixença el 1841, quan aquest va publicar les seves «Hojas republicanas».

Són també aquests els anys en què va néixer el moviment obrer en la seva forma moderna, impulsat pels treballadors del cotó, que heretaven una tradició de lluita que arrencava almenys de 1834. Emparant-se en una llei de 1839 que permetia constituir societats d’ajuda mútua, van obtenir el 1840 l’autorització per crear les primeres associacions obreres, que van començar amb la de teixidors de cotó de Barcelona —«Sociedad de protección mutua de tejedores de algodón de Barcelona»—, i es van estendre posteriorment als filadors i a altres oficis, a més de fer-ho per tot el país, fins al punt que va fer possible organitzar una primera federació de societats obreres catalanes. Al costat de la finalitat assistencial, la societat de teixidors no ocultava que es constituïa «con el objeto de que los tejedores no tengan que sujetarse por necesidad a las exigencias de los fabricantes respecto a rebajar o disminuir el precio del jornal».

El conflicte amb el govern d’Espartero va començar amb el projecte d’enderrocament de les muralles de Barcelona, que era una necessitat per a la seva expansió industrial, i que es va voler iniciar per les de la Ciutadella, odiada pels catalans pel fet que havia estat un centre d’opressió i de terror des de la seva mateixa fundació.

L’enderrocament, que havia començat el matí del 26 d’octubre de 1841, va ser ràpidament aturat pel govern, que va voler imposar un càstig a la ciutat i va seguir amb una política repressiva que va conduir a un primer moviment revolucionari, el novembre de 1842, liquidat amb un brutal bombardeig en què es van tirar més de mil projectils des de Montjuïc.

Aquests esdeveniments van donar lloc a un episodi que mostra que la persistència de la memòria històrica i del sentiment d’identitat eren possiblement més forts en les classes populars que en la burgesia. En defensar la seva participació en l’intent d’enderrocar la Ciutadella, els membres d’un batalló de la milícia nacional, format essencialment per menestrals, ho justificaven pel seu dret a recuperar uns terrenys que els havien estat arrabassats «por la fuerza y capricho de un tirano» i remarcaven que ho havien fet «porque somos libres, porque somos catalanes».

Mentre Espartero era enderrocat per un moviment d’abast estatal que acabaria retornant el poder als moderats, a Catalunya les coses evolucionaven amb una dinàmica pròpia, que donava el poder, el 6 de juny de 1843, a una junta que es componia de 4 republicans, 10 progressistes i 4 moderats, amb gent de Barcelona i d’altres localitats. Aquesta junta volia anar més enllà d’una simple renovació del govern; volia canvis polítics substancials i, pensant que la convocatòria de Corts constituents era un procediment massa llarg, demanava que es reunís a Madrid una Junta central on fossin representades les juntes provincials revolucionàries de les diverses províncies de l’estat per tal de prendre les decisions que calgués, en una iniciativa de caràcter clarament federal.

La «revolució centralista», inspirada per un sector burgès illustrat, però que tenia el suport de les capes populars i del moviment obrer, presentava un programa que encloïa propostes com les de llibertat d’expressió i religiosa, supressió dels governadors nomenats en favor de diputats provincials elegits, reducció de l’exèrcit, prohibició dels impostos sobre articles de primera necessitat, supressió dels censos que no estiguessin justificats per un contracte o, entre moltes altres, l’establiment a Catalunya d’una residència on poguessin acollir-se «todos los trabajadores de las provincias catalanas inutilizados en los talleres o encanecidos en el trabajo».

Aquest programa va horroritzar els progressistes espanyols, als quals irritava sobretot el seu caràcter interclassista. Marliani, per exemple, dirà que «ninguna conmoción ha presentado los caracteres de inaudita barbarie en las masas populares, y de patente complicidad en las clases superiores». Aquest temor el compartia la gran burgesia catalana de terratinents i d’industrials, que no van vacil·lar a col·laborar en la repressió contra els centralistes i van facilitar els recursos per l’esclafament d’una revolta que anava més enllà dels seus gustos. No podien acceptar que els treballadors pretenguessin negociar el preu del seu treball i que la gent menuda volgués elegir els «seus» ajuntaments.

La revolució centralista, una de les iniciatives més nobles i progressives del seu temps, va ser esclafada a sang i foc. Amb ella va morir un projecte de construcció d’una Espanya integradora, com a conseqüència de la traïció d’una gran burgesia que, en creure que els seus privilegis podien veure’s afectats, no va dubtar a passar-se a l’enemic, cercant el suport protector de l’exèrcit espanyol, com tornaria a fer altres vegades en el futur.

Què li restava de sentiment d’identitat a aquesta burgesia? Havia abandonat la llengua —un tema al qual tornaré més endavant— però conservava el record de la seva història, que era la base que li permetia explicar-se les diferències que la separaven de la política, les formes de vida i la cultura castellana dominant. Aquesta recuperació de la història formava part del projecte «il·lustrat», com ho mostra que l’iniciessin Fèlix Torres Amat i Pròsper de Bofarull, que van preparar plegats l’edició d’una nova versió castellana de la Crònica de Pujades (Cronica universal del Principado de Cataluña escrita a principios del siglo XVII por Gerónimo Pujades, Barcelona, Torner, 1829-1832), que era el més semblant que van trobar a una inexistent història general de Catalunya, que van intentar millorar publicant uns complements crítics, el primer dels quals era Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull.

Los condes, malgrat que fos un llibre limitat i avorrit, va acabar esdevenint l’anella que uniria els vells temps i els nous del romanticisme. La influència del romanticisme enriquiria aquest llegat de pensament, aproximant-lo a la mena d’expressió literària que podia exercir més influència en el públic, com es pot veure en l’obra de l’home que inicia la nova època de la nostra historiografia, Pau Piferrer. Encarregat de la redacció dels volums sobre Catalunya i sobre Mallorca dels Recuerdos y bellezas de España, Piferrer va començar, al primer dels dos volums dedicats a Catalunya, que es va publicar el 1839, quan l’autor tenia vint-i-un anys, en el terreny de la mera evocació literària. La seva obra va evolucionar, però, en el segon volum sobre Catalunya i en el dedicat a Mallorca. L’esforç que va fer, en les condicions en què escrivia, és admirable. No solament va utilitzar les fonts impreses més importants, sinó que n’usava de manuscrites, i manejava documents de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, del de l’antiga Generalitat i d’altres de Girona i de Tarragona.

Piferrer no solament havia recuperat amb brillantor literària el passat medieval de Catalunya, sinó que el mostrava animat per un esperit de llibertat, «encendiendo a su contacto mágico las centellas de civilización encerradas en el seno de las clases populares», sota una successió de reis «bien hallados con el pacto que a su pueblo les unía». Sabem que el seu somni era arribar a escriure algun dia una història de la Corona d’Aragó, però la mort, que li arribà a trenta anys, a conseqüència de la tuberculosi, li ho va impedir.

La feina que ell no va poder dur a terme van haver-la de fer, amb menys volada, Víctor Balaguer, Andreu Avel·lí Pi i Arimon i Antoni Bofarull. De Piferrer, però, van rebre ja una pauta feta. Com ha assenyalat Jordi Rubió, amb la seva habitual penetració, l’esquema del que s’ha anomenat la visió romàntica de la història de Catalunya a partir de la interpretació del Compromís de Casp, la desafecció per Ferran d’Antequera i Joan II, o la simpatia pel príncep de Viana, «tot es troba en aquella obra de Piferrer (…), glossat i dramàticament exposat».

Piferrer va ser el primer a dibuixar les gran línies d’aquesta història «alternativa» de Catalunya que aportava una visió del passat diferent de la de la història espanyola comuna. I va ajudar d’aquesta manera a mantenir aquell sentit col·lectiu de diferència, de personalitat pròpia, que reconeixia el 1864 el governador de Barcelona, Antonio Guerola: «Los catalanes, bien por su situación geográfica a un extremo de la península española, bien por convicción de que superan al resto de ella en civilización, bien por los recuerdos de su poder como nación independiente y guerrera, cuyas hazañas asombraron a toda Europa, tienen infiltrado un espíritu de altiva independencia que se revela en todos: en las clases pobres por las insurrecciones y motines, y en las medias y elevadas por cierto alejamiento de la corte y tendencia a vivir de sus propios recursos».

UNA CLASSE DIRIGENT MARGINADA

La Catalunya que iniciava un nou rumb el 1844, en un país al qual la reacció moderada li havia arrabassat el control dels òrgans de govern local, com diputacions i ajuntaments, i li havia imposat el domini omnímode dels capitans generals, estava obligada a acomodar-se a les regles que fixaven els que havien salvat la burgesia d’una revolució, que tornaria a ensenyar les orelles el 1848. Aquesta burgesia, però, seguiria tan allunyada com sempre dels governs de Madrid, excepte en la breu etapa dels «puritans», en què Aribau va tractar d’establir des de Madrid contactes amb Catalunya. Els moderats catalans —un grup encapçalat per personalitats com Martí d’Eixalà, Francesc Permanyer i Manuel Duran i Bas— no tenien cap pes en els nous equips de govern, estaven en desacord amb la virada reaccionària que va acabar portant a la Constitució de 1845, i s’entenien malament amb el govern central en matèria de política econòmica i en molts altres terrenys. El seu programa era: «Orden sin tirania, autoridad sin arbitrariedad, libertad sin licencia y progreso sin revoluciones».

No era això el que els oferia el moderantisme espanyol, que mantindria a Catalunya un règim quasi permanent d’estat d’excepció, de suspensió de les llibertats més elementals, com ho reconeixia anys més tard Antonio Guerola: «El carácter turbulento de los catalanes ha exigido cierto poder militar para reprimirlo, y temporadas de años enteros en estado de sitio». El partit moderat, afegia, era aquí «poco fervoroso»; els que es deien moderats no eren més que «hombres de orden». En la seva oposició a la deriva reaccionària d’aquests anys, aquests polítics catalans, que abandonarien la denominació de moderats per definir-se com a «conservadors», van arribar el 1853 a integrar-se en una coalició conservadora progressista (amb Martí d’Eixalà i Agell, per una banda, i Prim i Vilaregut, per l’altra) que guanyaria les eleccions a diputats del gener de 1853.

El nou període s’havia iniciat amb uns anys de crisi de subsistències a Espanya, que es reflectiria en l’activitat industrial; una situació que es va combinar amb la intranquil·litat als camps catalans, on seguia havent-hi guerrilles. Primer van ser els grups armats de «trabucaires»; després, pel setembre de 1846, començava una segona «carlinada». Aquesta nova guerra, l’anomenada «dels matiners», té molt més a veure amb el malestar social que amb opcions dinàstiques. La paralització de la indústria, en deixar molta gent abocada a la misèria, facilitava el reclutament tant de les partides carlines com dels grups de bandolers. L’anàlisi de la procedència dels combatents mostra l’abundància entre ells de teixidors que s’havien quedat sense treball per la crisi de la indústria del cotó el 1846-1847, i ajuda a entendre que el 1848 es creés, per un acord entre el capità general Pavía i les diputacions provincials catalanes, la Junta de Carreteres de Catalunya, que donaria treball a un gran nombre de peons.

Els «matiners» no eren gran cosa en termes numèrics, si els comparem amb un exèrcit que els podia combatre amb forces deu i vint vegades superiors, però la guerra va durar prop de tres anys, perquè resultava difícil d’actuar contra partides d’una gran mobilitat, que quan convenia es desintegraven i tornaven a reunir-se, i que era evident que rebien suport del país.

La situació es va complicar encara més el 1848, en moments en què semblava que la revolta carlina era a punt d’acabar-se, quan unes noves circumstàncies la van fer revifar. La revolució francesa de 1848 va reanimar a Catalunya les forces d’esquerra, de manera que van començar a aparèixer partides progressistes o republicanes que col·laboraven amb les forces carlines. Pocs mesos després, la primavera de 1849, la guerra dels matiners s’havia acabat, no tant per l’acció de l’exèrcit com pel cansament general del país, combinat amb els efectes de la represa econòmica que semblava iniciar-se.

A Madrid no entenien res. Malgrat que el capità general Manuel Pavia intentés explicar al govern que la guerra s’alimentava del malestar del país, i que això no s’adobava portant més soldats sinó fent una política adequada, l’opinió dels cercles dominants era molt negativa. Si el 1839 el govern havia enviat al Tribunal suprem les queixes polítiques de les institucions catalanes perquè hi veia «indicaciones subversivas y de resistencia a las órdenes de S.M. y de independencia», el 1847 la Revista militar publicava un article en què sostenia que el fet que la guerra dels Matiners estigués durant tant de temps només podia explicar-se per la rebellia endèmica dels catalans, que donaven suport als insurrectes carlins sense més objectiu que el de perpetuar uns privilegis econòmics que estaven arruïnant altres províncies.

Des de 1835 havia començat una nova i potent etapa d’expansió industrial a Catalunya. La mecanització de la indústria tèxtil cotonera (els fusos mecànics van passar de 27.000 el 1835 a 763.000 el 1851), acompanyada de l’abaratiment del cotó en floca, va permetre la producció de teixits a preus que facilitarien la conquesta del mercat espanyol, d’on es rebien, en contrapartida, els cereals necessaris per alimentar una població en augment, que, a conseqüència de les deficients comunicacions per terra, havien d’arribar sobretot per navegació de cabotatge. El quadre d’aquest sistema es completaria amb el de la combinació de les importacions de cotó en floca i les exportacions de vins al Carib i al Río de la Plata, que retornarien la prosperitat al camp català, després de la crisi de l’aiguardent. Aquest nou comerç americà, asseguren Sudrià i Pascual, «assolí uns nivells gairebé cinc vegades superiors als dels millors anys del final del segle XVIII».

L’acumulació de capitals d’aquests anys és el que pot explicar l’increment de les inversions, la fundació del Banc de Barcelona el 1844 i la construcció de la primera línia ferroviària el 1848. Tot plegat en la mateixa direcció d’impuls que explica que per l’estiu de 1848 es fundés l’Institut Industrial de Catalunya, que iniciaria les seves activitats amb cursos de mecànica industrial i filatura, teoria del teixit, i química aplicada a la fabricació, seguint la tradició de la Junta de Comerç, que mantenia en aquests anys ensenyaments diversos de ciència, de tècnica i de llengües estrangeres. Com recordaria uns anys més tard Ferrer i Vidal, no havia estat el govern, sinó la societat civil catalana la que havia impulsat «las pocas cátedras que enseñaban los conocimientos científicos aplicados que (…) se facilitaban a los que hoy estamos al frente de establecimientos industriales».

En aquests anys la societat catalana va generar un volum molt més gran d’inversió productiva que altres zones de l’estat on hi havia acumulacions de riquesa —capitals, en termes potencialsmolt més grans, com ho revela el lloc relativament modest que ocupen les grans fortunes catalanes en les llistes dels majors contribuents espanyols.

El progrés econòmic ajuda a entendre tot un seguit de característiques distintives de la nova societat catalana que remarcaven els viatgers estrangers, com Hans Christian Andersen o Washington Irving, que destacaven el caràcter «europeu» d’una ciutat com Barcelona. Andersen diu que li semblava «el París d’Espanya», mentre que Irving anava a l’òpera al Liceu, es delectava contemplant des del balcó el tràfec humà per la Rambla i elogiava la bellesa de les hortes dels afores.

Aquesta diferència, arrelada en el passat, però reforçada per haver emprès els camins d’una societat industrial, no solament no era vista com un model a imitar per la majoria dels polítics espanyols, sinó que la miraven amb malestar i repugnància. La història de l’oposició de les classes dirigents espanyoles a la industrialització, en contradicció amb el que estava produint-se a l’Europa del seu temps, té com a motivació central la por dels canvis socials que el progrés econòmic comportava; però cal afegir-hi també el disgust pel fet que aquestes coses succeïssin en una Catalunya que s’obstinava a seguir essent diferent.

Entre els primers arguments dels partidaris del lliurecanvisme, hi trobem el temor que «ese germen revolucionario que se abriga en los talleres llegará algún día a ser de fatales consecuencias para los pueblos manufactureros». Però aviat s’hi afegiria l’hostilitat anticatalana, com en el discurs que el general Seoane va fer al Senat, el 20 març de 1843, proposant «la desaparición de la exótica industria algodonera catalana», «sangrar Barcelona para salvar España» i posar duanes a l’Ebre.

Els esdeveniments de 1848 van reforçar els sentiments dels contraris a la indústria. Un fullet publicat en aquest any, Europa y España, enllaçava la condemna de la industrialització amb el tòpic, que havia de sobreviure tants anys, del feliç contrast entre Europa i Espanya. A diferència del que passava a Europa, deia, a Espanya «la industria fabril no progresa» i aquesta era una de les raons de què s’haguessin salvat de les commocions revolucionàries.

Pel desembre de 1850, contestant a les Corts un discurs apocalíptic de Donoso Cortés, que anunciava un futur paorós davant l’amenaça imminent del comunisme, Martínez de la Rosa el tranquil·litzava. Aquestes idees, li replicava, no podien entrar a Espanya, perquè era «una nación eminentemente agricultora», on «la industria está poco desarrollada; sólo hay algunos centros de producción industrial, como Barcelona y otros; pero en lo general la población es rústica, (…), carece de estos grandes centros de producción y de consumo, y no siente estas necesidades ficticias, que asaltan a los habitantes de las grandes ciudades».

La seva miopia els impedia entendre el que significava realment el procés industrialitzador. Els ho havia de recordar, uns anys més endavant, Joan Cortada, contrastant el nivell de vida dels treballadors i els pagesos catalans amb els d’altres zones: «El catalán viste bien, y la clase popular quizás viste con demasiado lujo; el catalán no guisa su comida en una sartén, ni duerme sobre un montón de paja: come todos los días su puchero, más o menos suculento, pero cubre su mesa con blanquísima servilleta, cada persona come en su plato, y con su cubierto, y toda la familia duerme en cama con su sábana, y su frazada en el invierno. Si no nos hubiéramos propuesto evitar toda comparación, podríamos decir lindezas acerca de lo que hemos visto en nuestros viajes».

Hi ha un fet que resulta plenament revelador del desinterès que els polítics espanyols tenien per la industrialització: una exploració dels índexs dels diaris de sessions del Congrés dels Diputats entre 1834 i 1854 mostra que en tots aquests anys no hi ha hagut a les Corts espanyoles ni una sola discussió entorn dels problemes industrials. Del que sí que s’havia parlat àmpliament era dels aranzels de duanes, que s’usaven sovint com un element de pressió sobre la burgesia catalana. Com ha dit Antón Costas, el debat sobre l’aranzel va tenir un paper mistificador, que va permetre desviar l’atenció pública del veritable problema econòmic, que era el de la necessitat d’optar entre un desenvolupament industrial en el marc d’una economia liberal, amb totes les conseqüències que aquesta opció implicava, o un de base essencialment agrària, «que no pusiese en cuestión las bases de sistema social y político tradicional».

En aquestes condicions l’estat liberal espanyol va ser incapaç de complir la funció que els dels països avançats europeus assumien en els seus respectius processos de modernització, harmonitzant els interessos dels propietaris agraris i dels empresaris industrials i financers en una política comuna de foment de la «riquesa nacional».

Aquest fracàs ajuda a entendre la marginació política dels catalans. De 1833 a 1868, en trenta cinc anys que han vist passar pel govern centenars de ministres —només a Hisenda hi ha hagut setanta-dos canvis— no trobem més que set ministres catalans, la major part dels quals han durat molt pocs mesos i no han tingut ocasió de fer res que calgui recordar.^[14]

Tampoc no és que ho tinguessin fàcil. La seva marginació es reforçava pel problema de la llengua, o millor dit de «l’accent». En una pràctica parlamentària concebuda com un exercici retòric, els homes que parlaven el castellà amb un accent local ho tenien malament. O almenys els que ho feien amb un accent català, perquè no sembla que l’accent andalús o gallec fossin obstacles per a una carrera parlamentària. Fins i tot al general Prim, que s’expressava sobretot amb el sabre, una admiradora li va retreure «ese terrible deje catalán».

Si es consulten les semblances de diputats que es publicaven a Madrid, siguin de l’any que es vulgui, es pot veure que en el cas dels catalans se’ls caracteritza sempre com a homes al marge de la política normal, sobre els quals s’ironitza —el fet que un porti una perruca de mala qualitat serveix per comentar que deu ser un producte de la indústria catalana—, insistint sobretot en què no saben parlar i que, per aquest motiu, són gairebé sempre polítics muts.

La continuïtat del procés d’industrialització exigia la construcció d’una xarxa ferroviària. Calia millorar les comunicacions, un dels punts més deficients de la infraestructura espanyola, que obligava a realitzar en carros els intercanvis entre la perifèria i l’interior.

La construcció dels ferrocarrils catalans es va fer amb capitals locals i per empreses del país, a diferència del que va passar a la resta de l’estat, on van ser els capitals francesos els que van emprendre la tasca, ajudats per les subvencions oficials, que no van arribar en canvi als promotors de les línies catalanes. Els protagonistes d’aquesta aventura, diu Pere Pascual, van ser «els dirigents de les grans cases de comerç de Barcelona —que havien esdevingut una embrionària banca d’inversió— (…), que van ser els que durant aquests anys van impulsar, també, la formació d’un mercat financer modern —ubicat a l’històric edifici de Llotja— i d’un ampli i diversificat sistema bancari», creat a partir de 1856, quan la llei va permetre constituir societats de crèdit, que van invertir quantitats considerables en valors ferroviaris i van contribuir a collocar-los en el mercat.

L’etapa de 1845 a 1865 va ser, en definitiva, la gran fase de l’expansió de la nova economia catalana, que a la construcció dels ferrocarrils va sumar l’ampliació del port i l’inici de la construcció de l’Eixample de Barcelona o l’aventura del Canal d’Urgell. Una mesura del creixement del finançament assolit en aquests anys, fruit de la mobilització de recursos atresorats —comptant-hi els dels petits estalviadors que van adquirir obligacions a llarg termini— la tenim en les xifres d’inversió en societats calculades per Carles Sudrià, que ens mostren que s’ha passat dels cinc o sis milions de pessetes que s’invertien en els primers anys de la dècada dels quaranta als cinquanta-cinc milions de 1863 (trenta dels quals als ferrocarrils). El 1864, però, l’augment dels tipus d’interès mostrava que l’eufòria inversora estava arribant a la seva fi i que s’acostava una crisi.

LA CRISI DEL SISTEMA

La dècada moderada va acabar amb el moviment revolucionari de 1854. Barcelona va ser la primera ciutat a revoltar-se, el 14 de juliol, en un moviment pacífic que va acabar amb crits d’entusiasme i cantades de l’himne de Riego. «Y a eso se redujo la gran revolución de 1854», dirà sarcàsticament Conrat Roure.

L’entusiasme no va durar gaire. L’estiu de 1855 l’actuació del capità general Zapatero contra els obrers, mobilitzats a causa de la introducció de les selfactines, que desplaçaven el treball manual dels filadors, va donar lloc a la primera vaga general de la història espanyola, combinada amb una revolta en què es va combatre carrer per carrer contra les forces militars, que no van dubtar a usar els canons contra cases i barricades, i van fer més de quatre-cents morts civils. Tornarien altra vegada els empresonaments i les deportacions i el març de 1857 Zapatero prohibia tota mena d’organitzacions obreres.

La burgesia catalana, que estava espantada per l’avenç del progressisme i per la por de la revolució —un dels seus dirigents, el fabricant Sol i Padrís, havia estat assassinat durant la vaga general— sabia que la repetició de la vella política del partit moderat, que era el que podia esperar-se del retorn de Narváez al poder, no bastava. Mañé i Flaquer ho raonava en una sèrie d’articles publicats a El Criterio de Madrid, el novembre i desembre de 1856, amb el títol genèric de «Cataluña».

«Lo que ante todo se necesita en Cataluña es robustecer el principio de autoridad, que no es el temor al sable, sino el respeto a la ley, al amor, a la justicia. (…) Es necesario, de toda necesidad, que los tribunales de justicia funcionen con entera libertad; que no vean invadidas sus atribuciones por las comisiones militares (…). Cese esa exagerada centralización administrativa que tantos males nos ha traído (…) y cese toda oposición sistemática al engrandecimiento del antiguo Principado, que al fin y al cabo no es más que una moderna provincia de España. Procúrese abreviar el plazo del día en que Barcelona y las principales poblaciones de Cataluña estén en comunicación con Madrid por medio del telégrafo eléctrico y los caminos de hierro. Estos son los grandes elementos de unificación (…). El día que esto se realice, la dinastía de los capitanes generales habrá desaparecido de hecho, y Cataluña dejará de ser una colonia española».

El govern llarg d’O’Donnell (1858-1863) va ser una etapa de feliç aliança de la burgesia catalana amb la Unió liberal. Hi van col·laborar polítics com Duran i Bas, Joan Illas i Vidal o Joan Agell, membres d’un conservadorisme que pensava haver trobat una tercera via entre el moderantisme reaccionari i el progressisme, i que no demanava altra cosa al govern central que un mínim de descentralització administrativa, sense discutir la unitat política de l’estat. Seguien optant pel projecte nacional espanyol, com ho feia Cortada el 1860, quan explicava que calia distingir entre el que era un estat i el que era una nació: «Cuando un estado es el conjunto de varios estados, no basta haberlos unido para formar de todos ellos un pueblo, sino que es preciso asimilarlos, darles las mismas leyes, las mismas costumbres, la misma lengua e ir modificando el carácter de las fracciones, a fin de formar un carácter uniforme para el todo».

Col·laborarien ara de bona gana, però sempre com «ministerials a la catalana», com ho assenyalava el governador de Barcelona Antonio Guerola el 1864, en referir-se a «el carácter de que vienen siempre revestidos los diputados a cortes, sea cuál fuere su partido político. Se les ve ser ministeriales u oposición, pero sin sumisión, conservando su independencia».

«Hi hagué —ha escrit Borja de Riquer— una inicial entesa i un ampli suport català a uns projectes polítics i econòmics força compartits. Semblava que hi havia la possibilitat d’establir unes noves relacions entre Catalunya i Espanya en el marc d’unes perspectives optimistes d’expansió econòmica, ampliades després amb les campanyes colonials de la Unió Liberal».

Un moment clau d’aquesta aproximació va sorgir de la «guerra d’Àfrica» de 1859-1860. Una guerra amb trampa, que no era més que un moviment de distracció de l’opinió pública organitzat per O’Donnell. S’emprenia sabent que els britànics no tolerarien cap modificació en l’equilibri territorial entorn de l’estret de Gibraltar, que és el que explica que tot el que es va obtenir fossin petites concessions a l’entorn de Ceuta i Melilla, i una indemnització que no cobria la despesa militar, ni justificava el cost en vides humanes: catorze mil baixes, moltes d’elles degudes al còlera, en un exèrcit de trenta a quaranta mil homes.

Sorprèn l’entusiasme amb què la van rebre els catalans. Acostumats a resistir-se al servei militar, van sentir-se ara identificats amb aquella nova «croada», en la qual podrien abocar les energies col·lectives. El 24 de desembre de 1859 s’organitzava un cos de «voluntarios de Cataluña» que havia d’estar integrat per quatre companyies, amb un total de 462 homes. El formarien voluntaris de vint a trenta-cinc anys, als quals es fixava un uniforme amb «gorro de lana, de los llamados de marinero, encarnado la tropa y morado los cornetas» —és a dir, barretina, que ara començarà a ser reivindicada com una peça de vestir específicament catalana—, pantalons de pana, «faja del país» i espardenyes. Prim els va rebre a l’Àfrica en desembarcar, parlant-los «en el idioma de los recién llegados» i evocant les glòries històriques de les armes catalanes. Al mateix temps que els soldats, arribava el material mèdic enviat des de Catalunya, gràcies a una subscripció popular que permetria muntar un hospital de campanya.

L’eufòria bèl·lica no tenia solament una base historicista —la continuació de la lluita contra l’infidel— sinó que incloïa també una visió de futur. La guerra s’interpretava en un sentit de modernitat, com un avenç imperialista que podia significar l’inici d’una expansió colonial africana. El més notable, però, ha estat l’entusiasme popular. Conrad Roure ens ha explicat com l’exaltació patriòtica donà lloc al fet que el dia de la marxa dels voluntaris paressin fàbriques i negocis, i que els estudiants de la universitat organitzessin una manifestació «con banderas que nos prestaron en la guardarropía del teatro del Liceo».

La feliç relació política amb la Unió liberal s’acabaria, però, en veure que no s’aconseguien les reformes esperades, i arribaria a la ruptura el 1863, en aprovar-se una nova llei d’aranzels. La caiguda d’O’Donnell i el retorn dels moderats al poder va allunyar encara més els conservadors de la política espanyola. La sort de la monarquia es decidiria ara sense ells, en la confrontació entre moderats i progressistes.

S’acabava, pel mateix temps, la pacificació de la vida política espanyola, basada des de 1856 en una mena de torn pacífic informal de govern entre moderats i unionistes, que no negava als progressistes la seva possibilitat d’accedir al joc. De fet van creure que podien arribar al poder sota la direcció de Prim, que havia rebut promeses més o menys explícites en aquest sentit. Però el 1863 van començar a publicar-se mesures restrictives que perjudicaven els progressistes en el terreny electoral i aquests van acordar el retraïment de les eleccions, per abocar-se a la conspiració i la revolta.

Els anys següents els progressistes van intentar tota una successió de cops d’estat militars —Prim no volia assumir gaire compromisos amb els civils, per no haver de fer-los concessions després de la victòria— que van fracassar l’un darrere de l’altre. Els intents d’establir aliances serien refusats pel sector majoritari dels demòcrates —només el grup dels «fusionistes» acceptaria la col·laboració— per una malfiança que Pi i Margall va exposar clarament: «¿Le hemos de confiar otra vez la revolución para que al día de nacida la ahogue de nuevo entre sus brazos? Si fuese posible que el partido progresista intentase una revolución, estaríamos nosotros en el deber de impedírsela».

La sèrie dels «pronunciamientos» progressistes s’inicià a l’estiu de 1864 i va tenir els seus episodis més dramàtics el maig de 1865, en què les càrregues de la Guàrdia Civil a Madrid van ocasionar onze morts i cent noranta-tres ferits, i el juny de 1866, en què el fracàs del moviment del artillers de la caserna de San Gil acabaria amb seixanta-sis afusellaments. Aquest nou fracàs conduí els progressistes a una activitat febrosa, a la recerca de diners i de col·laboracions civils, que van culminar en l’acord amb els fusionistes segellat en el Pacte d’Ostende (16 d’agost de 1866), on proposaven un programa mínim de dos punts: «1. Para destruir todo lo existente en las altas esferas del poder. 2. Para que se nombrase enseguida una asamblea constituyente, la cual decidiría de la suerte del país (…), elegida por sufragio universal directo».

A Catalunya, on Prim havia trobat la col·laboració de forces populars, amb dirigents com Vicenç Martí, el «Noi de la Barraqueta», assassinat pels Mossos d’Esquadra el 1866, es va aconseguir de reunir un nombre considerable de combatents per a un moviment de base civil, però amb comandament militar, que estava preparat per iniciar-se a Catalunya i a l’Alt Aragó l’estiu de 1867, amb la perspectiva que, un cop engegat, Prim es posaria al seu front. Aquest, però, va canviar d’idea i va marxar a València per encapçalar un moviment militar que no es va arribar a realitzar, i va deixar plantats els que s’havien mobilitzat a Catalunya.

El 1864 començava la crisi del projecte industrial de la burgesia catalana. El governador Guerola trobava els fabricants desmoralitzats. Aquella gent que abans reclamava i protestava, havia de ser encoratjada ara per tal que fessin una exposició al govern, en el qual, per altra banda, no confiaven. Els membres de l’Institut Industrial li deien «que todo era inútil: que el gobierno era enemigo de la industria catalana y que nada esperaban del ministro de Hacienda». A Sant Martí de Provençals, per exemple, dels 1.461 obrers que a començaments de 1864 estaven ocupats en les disset fàbriques més importants, el 25 de juny se n’havien acomiadat 532, i la major part dels que conservaven la feina només treballaven, i cobraven, de tres a quatre dies per setmana.

L’esforç inversor que s’havia realitzat en la dècada de 1856 a 1865 havia topat amb dos obstacles, el primer era l’elevat preu del diner com a conseqüència de la misèria de la hisenda espanyola, que l’obligava a cercar recursos a tipus d’interès desorbitats per atendre les seves necessitats i finançar el deute flotant. L’altre, la debilitat del sector financer català, integrat sobretot per unes societats de crèdit que no van poder fer front a les enormes inversions que exigia la construcció del ferrocarril. En una situació que es veia agreujada per la «fam del cotó», que va iniciar-se per l’escassedat i encariment de la fibra, com a conseqüència de la guerra de Secessió nord-americana, les empreses ferroviàries, que en aquests anys representaven el 50 per cent de la inversió empresarial a Catalunya, van començar a suspendre els pagaments, en una evolució que va implicar seguidament, com era lògic, l’estructura bancària, i va dur a la liquidació d’una sèrie de societats de crèdit en la gran crisi de 1866, que va significar una aturada per al conjunt del procés industrialitzador.

Havien estat en principi víctimes de la voluntat d’imitar el model de desenvolupament britànic, malgrat la manca de proveïments de carbó i la debilitat de la siderúrgia. Aviat descobririen, a més, que l’obstacle principal al seu projecte era la dificultat d’encaix amb una economia espanyola frenada per la política retrògrada de les seves classes dirigents.

De tota manera, conclouen Manuel Navas i Carles Sudrià: «L’enorme esforç empresarial i inversor deixava una estructura econòmica completament renovada: una base industrial sòlida, si bé molt concentrada en el tèxtil; un comerç molt actiu amb la resta d’Espanya i amb l’estranger; una xarxa ferroviària incompleta —mancava encara l’enllaç amb França— però molt notable; una ciutat de Barcelona sense muralles i amb un projecte urbanístic extraordinàriament ambiciós; etc. (…) És en aquests anys que es van posar les bases d’una societat industrial».

Les notícies sobre la misèria dels treballadors desvagats, i sobre la mala situació de la pagesia, s’acumulen en aquests moments de crisi. Els romanços ens parlen de treballadors que ronden pels pobles captant i de la sort dels pagesos que «los uns se venen las vinyas/ los altres camps y olivers/ los altres mobles de casa,/ robes y tot los damés». Un jove poeta, Jacint Verdaguer, escrivia el 1866 aquests versos: «Catalunya, Catalunya,/ lo teu dia s’és fet nit,/ i, si ton present és negre,/ bé n’és més l’esdevenir».

El pànic es va veure encara agreujat per una crisi de subsistències a escala estatal, provocada per les males collites de cereals dels anys 1866 i 1867. La sequera amenaçava, a més, la de l’any següent. Pel febrer de 1868 hi havia motins a Granada i als pobles del seu entorn que demanaven la rebaixa dels preus del pa; pel maig s’assegurava que les zones bladeres de Valladolid, Palència, León i Zamora havien perdut per complet la collita. En aquesta situació de ruïna, les exigències del govern, que va augmentar en un deu per cent la quota de la contribució territorial, provocaven la indignació dels camperols i els empenyien a sumar-se a uns moviments revolucionaris que s’havien projectat sense comptar amb ells.

La revolució de setembre de 1868, la «Gloriosa», va ser un moviment organitzat des de dalt per polítics i militars que volien posar final al bloqueig parlamentari que els impedia l’accés al poder i prendre mesures d’urgència per resoldre la situació econòmica, en especial la de les companyies ferroviàries, als interessos de les quals estaven associats molts dels seus dirigents. El seu propòsit era recollir les adhesions de tots els malcontents amb consignes com «¡Abajo lo existente!» o «¡Viva España con honra!», que cada u podia interpretar a la seva manera.

A Catalunya no hi va passar res en els primers dies. La decepció pel moviment frustrat de 1867 explica que triguessin a nomenar juntes i a aconseguir un poder que l’exèrcit no els va discutir. Va ser el sector progressista de la burgesia el que es va esforçar a posar-se al front del moviment, presidint les juntes revolucionàries, per encaminar-lo cap a una transició pacífica.

Tant a Barcelona com a Girona i a Lleida el trànsit es va produir amb tranquil·litat. A Tarragona es van cremar les casetes dels consums i els burots van haver de fugir apedregats. A d’altres bandes, les vacil·lacions de les autoritats, o la força de la dinàmica popular, van fer més difícils les coses. Com a Reus, on les autoritats no van entendre la necessitat de fer un canvi pacífic i van deixar que l’acció popular iniciés els esdeveniments, amb el resultat d’un seguit de morts, assalts, incendis i venjances: fogueres que cremaven els béns de famílies compromeses amb el vell sistema —incloent un piano de cua que «abans de tirar-lo de dalt a baix, van estar tocant-lo una bona estona al balcó»—, el rom i l’aiguardent del magatzem d’un vell regidor que baixava en flames pel carrer… Els magatzems dels consums van ser assaltats, com també algunes fàbriques (i en algun cas l’assalt va anar seguit de l’assassinat del propietari). Davant de la situació, els ciutadans d’ordre es van reunir a l’ajuntament i van constituir la Junta de Rigor, aclamada per la multitud. Poc després enviaven a Prim un telegrama que deia: «Todo sigue con revolucionaria tranquilidad».

També a Terrassa i Sabadell hi hagué problemes. A Terrassa tot semblava funcionar ordenadament, però la ira es va estendre a les cases dels arrendadors dels consums i a la de l’antic alcalde. A Sabadell tot seguia l’esquema habitual: assalt de l’ajuntament, amb crema dels retrats de la reina, constitució d’una junta revolucionària, himne de Riego, ban sobre la protecció de la propietat… Però hi havia molts obrers en atur i sembla que es va córrer el risc que assaltessin fàbriques i destruïssin telers mecànics i selfactines, cosa que va animar la burgesia sabadellenca a organitzar ràpidament una milícia ciutadana que garantís l’ordre i la propietat.

Un cop aconseguit el poder, els vencedors es van apressar a crear a Madrid un govern provisional de l’estat que va assumir tot el poder, mentre les juntes revolucionàries locals, que inicialment havien usat un llenguatge radical, es moderaven tot seguit, amb consignes sobre el respecte de la propietat i la conservació de l’ordre públic, i acceptaven majoritàriament l’ordre de dissolució que se’ls va donar.

El govern va aconseguir restablir l’ordre, va organitzar eleccions municipals i provincials tot seguit, i del 15 al 18 de gener de 1869 es van celebrar les eleccions a Corts constituents, realitzades per primera vegada per sufragi universal masculí. Tot semblava haver tornat al seu ordre natural, com passava habitualment en el model espanyol de revolucions liberals. Però no era així. En el curs d’aquests anys s’havien desvetllat noves forces socials que ara farien sentir la seva veu.