5. EL REDREÇAMENT (1652-1714)

EUROPA: PROGRÉS I LLIBERTAT

En la seva contribució a una història d’Europa Tim Blanning caracteritza el període de 1648 a 1815 com l’època de «la recerca de la glòria», en referència al fet que aquest ha estat un temps de grans transformacions progressives.

La primera part d’aquest període, la que abraça la segona meitat del segle XVII, mostra un escenari canviant en la política europea. Desapareguda del primer terme una Espanya en decadència, la gran confrontació seria la que dugués a la «segona guerra dels cent anys» entre França i Anglaterra. La sort d’aquest conflicte, amb el triomf final d’Anglaterra, va ser determinada per la inferioritat dels estats absolutistes tradicionals, com França o Espanya, en comparació amb les noves formes d’organització representativa que s’havien imposat a Anglaterra i Holanda, on els parlaments no solament van conservar la seva capacitat de limitar el poder reial, que era l’objectiu tradicional de les velles Corts, sinó que van assentar les bases d’una política «nacional», en posar-se d’acord els diversos grups d’interessos que hi tenien accés a negociar entre ells, cosa que va facilitar que es formulés una política consensuada.

Aquest enfrontament va mostrar les debilitats de les monarquies absolutes, incapaces d’obtenir ingressos fiscals suficients per fer front a unes necessitats extraordinàries, com eren les de la guerra, i obligades per això a recórrer a un crèdit que només podien obtenir a tipus d’interès molt elevats, com a conseqüència de la manca de confiança que generaven uns governs acostumats a fer suspensió de pagaments o a declarar-se en fallida quan no podien pagar els seus deutes. Ben al contrari, els països que tenien governs controlats per parlaments representatius generaven confiança en els inversors, perquè se sabia que els membres d’aquests parlaments eren els primers que volien que s’atengués regularment el pagament d’un deute lligat en diversos sentits als seus propis negocis i interessos. Va ser d’aquesta manera que els petits inversors van decidir col·locar els seus estalvis en uns títols que sabien segurs, i que, en contrapartida, els governs van poder obtenir el diner que necessitaven a tipus d’interès molt baixos, com s’esdevingué a Holanda i Anglaterra. Com han dit Hoffmann i Norberg: «Els règims absoluts, malgrat les seves pretensions, no podien obtenir crèdit ni fixar impostos a voluntat. Només governs amb fortes institucions representatives podien aconseguir grans ingressos amb els impostos i negociar préstecs d’un volum considerable».

És, per una banda, gairebé un lloc comú, amb una llarga tradició, l’afirmació que sosté que «les institucions representatives acostumen a desenvolupar-se més fàcilment allà on predominen negociants i comerciants». Hilton Root afirma que l’absolutisme reial presentava greus inconvenients per aquells que volien fer inversions a llarg termini: «La capacitat d’una societat per desenvolupar mecanismes que institucionalitzin la confiança, la credibilitat i la supervisió és essencial per al procés de modernització (…). La capacitat d’una economia per encoratjar la inversió necessària per sostenir un creixement econòmic a llarg termini depèn en darrera instància de la fiabilitat dels contractes polítics. Si cada nou príncep o ministre canvia els contractes del seu predecessor, una societat només podrà sostenir inversions a curt termini i el creixement econòmic resultarà ofegat».

La relació entre representativitat política i creixement econòmic passa també, i molt especialment, pel manteniment d’una societat civil vigorosa, incompatible amb l’absolutisme. Sabem que en aquells llocs en què van poder desenvolupar-se les formes d’associació «horitzontals» dels ciutadans (gremis, societats d’ofici, d’ajuda mútua, culturals, etc.) i es va reforçar el teixit de la societat civil, les institucions de govern local van resistir les pressions de la monarquia i es va poder assentar i consolidar l’estat representatiu. Pel contrari, on dominaven les relacions verticals de jerarquia i deferència, el teixit de la societat civil va resultar més dèbil, l’absolutisme reial va aconseguir d’imposar-se, les formes polítiques representatives van trigar molt més a aparèixer i el seu assentament va resultar dèbil i precari.

El cas d’Anglaterra, on els avenços aconseguits des de la «glorious revolution» de 1688 van conduir durant el segle XVIII a la revolució industrial i al seu predomini en l’economia internacional, és ben conegut. Val la pena, però, prestar alguna atenció al d’Holanda, més propera al cas de Catalunya per les seves dimensions i pel caràcter mercantil que dominava en les seves activitats. Ho va saber veure Josep Fontanella en el seu viatge a Münster, com ho explicava en una carta de 17 de novembre de 1643: «La mia vinguda [a Holanda] per ventura aprofitarà no sols per lo negoci principal per a que so vingut, sinó també per a establir la negociació en Cataluña, que és lo únic remey per axir de la misèria en que estam, que los [h]olandesos en lo principi de la guerra estaven molt més pobres i espatllats que nosaltres, i ab la negociació se són fets en breu temps los més richs i poderosos del món, i té molt major capacitat Cataluña que no aquesta terra. […] No y ha altre medi per fer-hi entrar [diners] que la negociació, aportant a Cataluña los cathalans lo que y aportan altras nacions, com ho fan assí, que no faltarà camí per facultar-ho ab lo favor de Déu, que lo que veig per assí me dóna gran animo […], perquè me vaig informant ab les persones més enteses en la matèria, i des de assí faré lo possible en encaminar-ho, procurant que en aquestes paus, si acàs se fan, tíngan los cathalans lo pas líbero pera negociar a las Índias y en tot lo món».

Va ser a Holanda on es va iniciar als segles XVI i XVII la «revolució financera», i on l’enriquiment de coneixements objectius i les necessitats de càlcul i mesura (per exemple, la construcció de rellotges de precisió), pròpies d’una societat mercantil implicada en el comerç internacional a llarga distància, van afavorir un avenç considerable en el terreny de la ciència, amb noms com els de Christiaan Huygens i Herman Boerhaave, i on un clima de tolerància posaria les bases del que havia de ser el desenvolupament de la Il·lustració. Holanda va ser el lloc on va haver de refugiar-se Descartes, on Baruch Spinoza va publicar el Tractatus theologicopoliticus, que sostenia que «en una societat lliure cada home pot pensar el que vulgui i dir el que pensa», i on Pierre Bayle va poder imprimir el Dictionnaire historique et critique, del qual diria Voltaire que era «el primer llibre en què es pot aprendre a pensar».

El primer problema que tindria el Principat per començar a fer camí cap a una societat semblant a l’holandesa seria la necessitat de recuperar la seva autonomia política després de la derrota de 1652.

UN PAÍS OCUPAT I UNA LLIBERTAT VIGILADA

Les paraules de perdó de Juan José de Austria, confirmades posteriorment pel rei, i la revalidació per part de Felip IV, el febrer de 1653, de «las Constituciones, buenos usages, pragmáticas y capítulos de corte que miran al gobierno universal de la provincia», significaven molt poc. Els gestos d’apaivagament eren obligats pel fet que seguia la guerra amb França, una circumstància que impediria aplicar de moment els càstigs que proposava el Consell d’Aragó en una consulta de novembre de 1652 en què animava el rei a aprofitar l’oportunitat de la derrota per canviar les coses, ja que, d’altra manera, «no se puede esperar en muchos siglos otra de este genero», sinó que «en mudándose el estado de las cosas, se cierra la puerta a todos los remedios que aora pueden disponerse».

La realitat era que, a banda de l’establiment d’una guarnició militar reial a Barcelona —que controlaria fortificacions, torres, portes, port i drassanes—, hi hauria una autèntica ocupació militar del país, justificada en principi per la continuïtat de les guerres amb França, però destinada també a assegurar el control del territori i dels seus habitants. Com diria el virrei duc de Villahermosa, la presència de l’exèrcit era necessària per assegurar «la quietud y la tranquilidad pública deste Principado, porque contendrá en respeto y sujeción, facilitando que se pueda administrar la justicia siempre y como convenga, baza fundamental de la conservación de las repúblicas».

El control de les dues institucions centrals, Generalitat i Consell de Cent, s’exerciria a través de la facultat que s’havia reservat el rei de proposar i excloure de les bosses d’elecció els noms dels candidats. Pel gener de 1654 es reservava la insaculació de tots els càrrecs i oficis relacionats amb la Diputació i afegia: «queremos y declaramos que es nuestra expressa voluntad que todos los arriba insiculados solo tengan derecho a estarlo en las bolsas mientras no se lo prohibiremos …, y nos reservamos la facultad de excluirlos y sacarlos della, sin causa o con ella, siempre y quando nos pareciere».

De la mateixa manera es faria amb el Consell de Cent, que es considerava políticament més perillós que la Generalitat, com a conseqüència de la major amplitud de la participació social en els seus rangs, on dominaven els membres de la mà mitjana i de la mà menor. La vigilància seria sobretot exercida damunt dels mercaders i dels menestrals, que s’havien distingit en la defensa de Barcelona dins de la milícia gremial o Coronela.

Les institucions s’enfrontaven a més en aquests anys a una situació de ruïna econòmica, per les despeses de guerra i pel seu fort endeutament. El Consell de Cent, que tenia en aquests moments uns ingressos superiors als de la Generalitat, es recuperaria més aviat. La Diputació, en canvi, s’havia quedat sense els impostos que percebia en els territoris perduts pel Tractat dels Pirineus, va haver de sofrir que la Capitania General creés el 1764 els seus propis impostos, amb el pretext de controlar les mercaderies que poguessin procedir de França, i es veié obligada a fer front a les repetides exigències reials de donatius «voluntaris».

Un dels motius que accentuava la misèria de la Generalitat eren els fraus que minvaven els seus ingressos. Com, per exemple, els abusos que cometien militars i funcionaris, que feien entrar mercaderies, en especial teixits, sense pagar drets, amb el pretext que es tractava d’articles per al seu consum individual, però que eren en realitat per a revendre: «se tienen públicas tiendas vendiendo todas suertes de sedas y texidos». Els soldats de les galeres napolitanes, en concret, posaven fins i tot parada per vendre les robes de contraban.

El frau s’estenia també a la pròpia societat catalana i feia minvar els drets de la Generalitat, «per ocasió de fabricar-se clandestinament en difarents casas, així de ecclesiàstics, officials de guerra y altres personas particulars», sense que aconseguís impedir-ho la pràctica dels registres.

L’endeutament va dur que les institucions deixessin de pagar les pensions dels censals, a la vegada que convertien en crèdits els diners dipositats a la Taula. El Consell de Cent i la Generalitat van arribar el 1669 i 1670 a establir acords amb els censalistes, que van acceptar rebre només la meitat del valor de les pensions pendents des de 1652, a canvi que l’estalvi es dediqués a redimir alguns censals, extraient-los a sorts. El crèdit de Barcelona, l’eina que li havia permès obtenir recursos barats amb l’emissió de censals, eludint els interessos usuraris que cobraven els banquers, es recuperaria en bona mesura en els anys següents, però les despeses de guerra de la darrera dècada del segle van dur a una nova ruïna de les finances municipals, que van comportar la fallida del banc el 1699.

La capacitat d’actuació política de la Diputació quedaria, a més, limitada pel fet de no fer-se cap més reunió de Corts, que era el mètode que els estaments tenien per aconseguir l’aprovació de constitucions a canvi dels donatius. L’únic intent de realitzar un pacte d’aquesta naturalesa, encara que no pogués aprovar constitucions, va ser el Parlament de 1653, una junta de braços que va convocar el virrei Juan José de Austria per tal d’obtenir recursos amb què mantenir les tropes, però va fracassar. Els braços van arribar a oferir un subsidi de cinc-centes mil lliures anuals per tres anys; però exigien en contrapartida una sèrie de condicions, la més important de les quals era la de reclamar per als diputats el control dels allotjaments. El virrei no podia acceptar aquesta limitació del poder de la monarquia, i va ser finalment el braç reial el que, atenent als problemes que seguien patint els pobles pel «gran pes dels allotjaments y opressions [que] feien los soldats», es va negar a concedir el donatiu, si no s’acceptaven les condicions proposades pel Parlament.

Aquesta experiència, que mostra com, enmig de la submissió de la derrota, pervivia la voluntat de recuperar els drets d’autogovern, ajuda a explicar que la monarquia descartés noves celebracions de Corts, que haurien hagut de comportar la concessió de contrapartides, sinó que utilitzés el mètode d’obtenir «donatius voluntaris» de les institucions, molt en especial de la Generalitat, que tenia els mitjans per recaptar en tot el Principat. Segons l’estimació de Reglà, el cost del manteniment de l’exèrcit a Catalunya en la segona meitat del segle XVII hauria estat d’unes 600.000 lliures anuals. Un diner, el dels donatius, que la Generalitat havia d’anar recollint d’uns pobles ofegats per la càrrega dels allotjaments. Cal afegir a això que tant la Generalitat com el Consell de Cent van contribuir a l’esforç de guerra mantenint terços propis que col·laboraven amb l’exèrcit reial i que s’augmentaven amb nous reclutaments en els moments en què calia fer front a una amenaça concreta. A això, calia sumar-hi les milícies urbanes, encarregades de defensar les ciutats catalanes, la més important de les quals era la de Barcelona, la Coronela, un cos voluntari d’uns quatre mil homes, que no rebien remuneració, en l’organització del qual tenien un paper fonamental les confraries gremials, i que era comandat pel conseller en cap, que feia les funcions de coronel.

La manca de funcionament de les Corts explica que la Generalitat enviés el 1672 una ambaixada a Madrid per «presentar a la reyna nostra senyora, Déu la guarde, diferents matèrias consernents al benefici públich, y que obstaven a les generals constitucions, privilegis, usos y costums del present Principat, y que per consegüent necessitaven de reparo», com a resultat de la manca d’actualització legislativa. Una immobilitat que no van ajudar a resoldre els juristes amb les seves compilacions asèptiques de «decisions», però que donaria lloc a actualitzacions pràctiques com la que publicava Josep Monràs el 1670 amb un Discurso jurídico sobre presas de armadores y quinto de su magestad en Cataluña según Constituciones de Cataluña, seguit d’un treball sobre Contrabandos y bienes de enemigos naufragados según Constituciones de Cataluña, que mostren com es procedia a actualitzar en la pràctica la legislació vigent, basant-se en la jurisprudència.

El principal motiu d’enfrontament amb el govern reial naixia dels abusos que cometien els militars en els allotjaments, al qual havia d’afegir-se el menyspreu que mostraven pels drets individuals, garantits per les constitucions, en atribuir-se la facultat de castigar, i fins i tot d’executar, sense judici previ. El 1659, per exemple, es denunciava que «trobant-se en la vila de Cervera lo molt il·lustre don Diego Cavallero, general de la cavalleria, no duptà de manar passar per las armas a un paysà habitant de dita vila, sens coneguda de dret sinó de absoluta potestat, la qual execució de mort és contra las generals constitucions, tant perquè los generals dels exèrcits no podan exercir jurisdicció alguna en los paysans, sinó que han de ésser castigats per jutges ordinaris, y ningú pot ésser condempnat a mort sens precehir sentència».

L’eina essencial per perllongar la submissió de la Generalitat era el control de les insaculacions que les autoritats reials van mantenir rigorosament; un medi que permetia assegurar-se la fidelitat d’uns candidats que estaven obligats a exhibir els seus mèrits per tal de ser acceptats. Com diria el 1660 el Consell d’Aragó, «uno de los medios más eficaces para su dependencia y conservación es quedarse con ellas V. Md., porqué con la retención dellas los naturales de aquel Principado (…) es fuerça que lo procuren mereciendo la gracia de V. Md., que es el único medio por donde puede conseguirse, y esto lo confirma la experiencia, pues lo que era interés de ellos mismos insaculándosse los unos a los otros, sin dependencia alguna, oy con mucho rendimiento acuden a los pies de V. Md. para gozar deste beneficio».

On el control va ser més gran va ser en les eleccions al Consell de Cent, per la força que li donava el seu caràcter representatiu. Les repetides demandes que, un cop acabada la guerra amb la pau de 1659, va fer la ciutat per tal que se li tornés el control de la insaculació van ser inútils, ja que el Consell d’Aragó sostenia que era necessari mantenir-lo. Era el resultat d’una malfiança que explica també la voluntat de conservar a la ciutat una guarnició militar per tal d’impedir que pogués tornar-s’hi a produir un «accident popular» com el de 1640.

El principal dels problemes per al país seria, però, la continuïtat d’una situació latent de guerra amb França que carregava sobre els pobles els costos de manteniment de l’exèrcit —uns costos abusius, ja que sovint s’exigien quantitats per al manteniment d’un nombre molt superior d’homes i cavalls que els que realment hi havia—, mentre que, per altra banda, aquest exèrcit era incapaç de garantir uns mínims de seguretat.

Feta la pau amb França, les necessitats de la guerra amb Portugal van deixar el Principat gairebé desguarnit per uns anys, amb «una miserable gente de guerra», amb tal manca de recursos que «se huyen hasta los oficiales». En el transcurs de la guerra de Devolució (1667-1668), que tenia els seus escenaris fonamentals a Flandes i al Franc Comtat, es va poder veure com els francesos envaïen l’Empordà amb quatre-cents cavalls i alguns soldats per endur-se’n la collita de gra. Els francesos es van dedicar aleshores a crear una frontera fortificada que faria impenetrable el seu territori per a les armes espanyoles, mentre a ells els quedava obert el camí d’entrada al Principat.

A començaments de novembre de 1668 Juan José de Austria, creient-se perseguit, fugia cap a Barcelona, on conservava moltes amistats, per preparar el seu assalt al poder. Feliu de la Penya ens relata l’entusiasme amb què fou rebut a la ciutat i afegeix que «dilatándose a toda Cataluña la noticia de su arribo, concurrieron en Barcelona los síndicos de los pueblos y muchos particulares». Després d’obtenir, a intercessió de les institucions catalanes, garanties de la reina de què la seva seguretat no perillava, Juan José marxava cap a Madrid el 31 de gener de 1669, acompanyat per tres-cents cavallers, havent-se compromès amb la Generalitat a fer arribar a la reina la seva demanda que afavorís una concòrdia amb els creditors censalistes de la institució.

Totes les esperances posades en el personatge es frustrarien. En primer lloc, quan no va saber aconseguir el poder que tenia a l’abast de la mà i va acceptar el càrrec de virrei d’Aragó, acompanyat del de «vicari» dels regnes de la Corona d’Aragó, merament honorífic i sense vigència respecte de Catalunya. S’instal·laria aleshores a Saragossa, en uns anys en què el govern de la monarquia entrava en un període de desconcert, mentre un Carles II incompetent arribava a la majoria d’edat. Seria la suma dels desastres de la monarquia el que acabaria portant definitivament al poder Juan José de Austria, que el 23 de febrer de 1677 es veia amb el seu reial germà i assumia el càrrec de primer ministre, entre l’entusiasme d’un país que el creia capaç de redimir-lo de l’extrema misèria i decadència a què havia arribat. També la Generalitat de Catalunya se n’alegrava i el 20 de febrer de 1677 ordenava fer lluminàries, «las quals se han de continuar los dos dies següents ab música de timbales, trompetes y menestrils, per la notícia de ésser entrat lo senyor don Juan de Austria en la ocupació de primer ministre de sa magestad».

Feliu de la Penya glosa el quadre de l’entusiasme que es va sentir a Catalunya i de les festes que es van celebrar pertot. «Todo lo referido executó la Nación Catalana, agradecida a los favores que avía conseguido de su alteza, y esperançada que en su govierno havia de mejorar y restaurar el estado de la monarquia, en que tanto interessa la Nación Catalana. Pero fue de poco fruto para la monarquia y Cataluña, como se conocerá claramente en los venideros años». La tasca estava pel damunt de la capacitat del personatge, que es trobava, a més, lligat pel suport que li havia donat l’aristocràcia castellana en el seu ascens al poder.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, tot el que va aconseguir va ser dur Carles II a Saragossa, en el viatge més llarg de la seva vida, per tal de celebrar-hi Corts; però no va poder satisfer les peticions dels seus partidaris catalans que volien que vingués també a celebrar Corts a Barcelona, amb l’esperança d’aconseguir remoure, o almenys moderar, les restriccions a les seves llibertats que se’ls havien imposat des de 1652. Quan ho va intentar més endavant, a començaments de 1679, els Consells d’Aragó i d’Estat s’hi van oposar, adduint que, si es feien Corts als catalans, aquests demanarien el restabliment de drets perduts, cosa que no convenia. Els seus partidaris catalans ignorarien, a més, que havia refusat les propostes de França de fer la pau intercanviant el Rosselló i les places que havien ocupat a Sicília per altres territoris europeus, que es perdrien igualment més endavant.

Tot anava malament. Les hostilitats amb França havien recomençat i en els combats prop de la frontera es barrejaven miquelets d’Espanya i miquelets de França (procedents dels «angelets», els camperols del Vallespir i del Conflent que s’havien revoltat contra els abusos dels nous impostos de Lluís XIV, com la «gabella de la sal»). Els soldats francesos, però, seguien entrant Catalunya endins, i s’apoderaven de Puigcerdà el 1678. La monarquia espanyola acumulava derrotes en tots els fronts europeus, de manera que quan els holandesos van decidir de fer la pau amb França, Juan José de Austria, que depenia de la seva marina per continuar la guerra, no va tenir més remei que acceptar un tracte de vençut a la pau de Nimega (1679).

Una successió de males collites va fer pujar el cost de la vida a Castella; el malestar s’estenia pertot i el cap del govern fracassava en el seu intent d’obtenir recursos de l’aristocràcia que l’havia dut al poder, però que no estava disposada a sostenir-lo a costa dels seus interessos. L’estiu de 1679, mentre es preparava el matrimoni de Carles II amb Maria Lluïsa d’Orleans, Juan José va caure malalt i va morir enmig de la indiferència general, abandonat del rei, que no el va voler veure ni malalt ni mort. La seva desaparició no va importar tampoc al poble de Madrid: «pues ni se dejan de hacer comedias, ni se dejará de hacer la fiesta de toros».

A Catalunya, el Dietari de la Generalitat no va dedicar cap atenció a la desaparició de l’home en honor del qual s’havien fet festes i lluminàries dos anys abans. Feliu de la Penya l’acomiadarà breument: «A 17 de setiembre murió en Madrid don Juan de Austria. Fue de notable sentimiento en Cataluña està pérdida, que huviera sido mayor —se sobreentén “el sentiment”— de no aver governado». Més cruel eren encara els versos que li dedicarien a Castella: «Vino Su Alteza,/ sacó la espada/ y no hubo nada».

La monarquia espanyola arribava ara a l’extrem de la seva decadència. Durant un temps va quedar pràcticament sense govern, mentre els Consells d’Hisenda i d’Estat s’ocupaven solament del casament del rei i de les despeses que causava. Una nova retallada de la moneda de billó a la meitat del seu valor creava el caos en l’economia en fer caure els preus ràpidament en més d’un 20 per cent. Aquella primavera la situació del tresor reial era tan desastrosa que no es va poder organitzar l’habitual «jornada» a Aranjuez, amb gran disgust del rei, que volia ensenyar el «Real Sitio» a la seva esposa. Per suplir-ho amb una diversió més econòmica es va organitzar a Madrid un gran «auto de fe» en què van rebre la mort divuit condemnats, entre els executats al garrot i els cremats en viu.

La situació de debilitat de la monarquia havia arribat a tal punt que havia de sofrir humiliacions com que el príncep elector de Brandeburg s’apoderés el 1680 a Ostende d’un vaixell espanyol de construcció recent, el Carlos Segundo, i el vengués en subhasta per cobrar-se un deute del govern de Madrid. Pel que fa a França, Lluís XIV jugava a mantenir una guerra intermitent amb la monarquia espanyola per tal d’anar justificant noves annexions. El 1681 la lluita era a Luxemburg; seguirien dos anys de treva, en moments en què la sort de l’Europa cristiana es debatia entorn de Viena, atacada pels turcs, i el 1684 començava un nou conflicte, que duria els francesos a assetjar Girona, i que acabaria amb una treva de vint anys, que en va durar cinc. Començava aleshores la «Guerra dels Nou Anys» (1689-1697), un conflicte d’abast europeu en què França va haver de fer front a una gran aliança formada per Anglaterra, els prínceps alemanys, Espanya, Suècia, Holanda i Portugal.

Totes aquestes guerres tenien habitualment repercussions a Catalunya, on una frontera sense defenses i un exèrcit insuficient i mal dotat, marcat permanentment per la manca de diner per atendre les pagues, permetien als francesos fer passeigs militars impunement. Va ser en plena treva quan els camperols es van revoltar contra els abusos d’uns allotjaments agreujats per l’exigència de pagaments addicionals en diner, fixats arbitràriament. Coincidia aquesta situació amb els efectes de les plagues de llagosta, que van tenir un màxim de gravetat el 1687. Com escrivia Feliu de la Penya: «Llegó este año 1687 y con él la langosta, voraz destrucción de los frutos, dexando al país pobre y sin granos para el común sustento. No atendían a esto los soldados, sinó a solicitar el sustento que logravan de los paysanos, y aun con mayor aumento».

La revolta dels «barretines» (1687-1689), anomenats així pel barret que portaven («encara que fossen cavallers entre la plebe tots se posaven barretina»), va iniciar-se a Centelles, moguda per un complex de causes en què entraven elements antisenyorials i de protesta contra els impostos, però que tenien com a motiu central la queixa contra els abusos dels allotjaments, que els estaven afectant de manera molt especial, potser, pensaven, per la connivència entre el seu senyor, el comte Francesc de Blanes i Carrós, i el virrei, que els volien aplicar un càstig per la seva resistència a les exigències senyorials. En l’inici hi hagué una protesta per escrit, acollida a la Generalitat pel diputat eclesiàstic Antoni Saiol i pel seu germà Daniel, canonges tots dos de Barcelona, i per l’oïdor militar Josep Sitges, que la van elevar directament al Consell d’Aragó el 20 de maig de 1687. El virrei, marquès de Leganés, que mantenia una relació conflictiva amb els Saiol, va destituir i desinsacular els tres implicats, acusant-los d’incitació a la revolta, mentre als pobles es produïa una sèrie de moviments d’agitació en contra del pagament de contribucions militars, que portaria a un seguit de morts violentes de soldats.

L’any següent el moviment de protesta contra l’exigència de completar els allotjaments amb contribucions en diner es va estendre amb molta amplitud. Aquesta segona etapa es va iniciar a Vilamajor, al Vallès, el 5 d’abril de 1688, adreçada contra els privilegiats que estaven exempts de la contribució militar. Els revoltats, provinents del Vallès i d’Osona, es van adreçar primer a Mataró, atacant els que havien aprovat pagar una contribució per resoldre el problema, i posteriorment, al crit de «Visca el rei i mori el mal govern!», van marxar cap a Barcelona, davant de la qual va arribar a haver-hi de vuit a deu mil homes, que s’estenien pel defora de les muralles, de Sant Andreu a l’Hospitalet, i que van incendiar una torre del tresorer Pere de Montaner. Segons un relat eclesiàstic de Sabadell, els revoltats demanaven «lo cap del tresorer y de alguns altres senyors del Consell, que quant no, entrarian dintre y cremarian las cases de tots aquells que portaven en nòmina». Els cavallers i altra gent benestant de Barcelona «temian que la plebe no se amotinàs y no se ensenyorissin de algun portal y, donant entrada als de dafora, avian de fer grans atrossitats», de manera que van enviar una comissió de notables a negociar. Davant la debilitat de les forces a disposició del virrei, aquest va acceptar bona part de les peticions dels revoltats, incloent el retorn dels germans Saiol i de Sitges als seus llocs.

Els dirigents del moviment eren pagesos benestants d’Osona com Sebastià Enric Torres, que mantenia correspondència amb Daniel Saiol i que, segons Albareda, era «un home moderat que es veié abocat a prendre actituds compromeses, tal volta no desitjades». Relacionats amb ell estaven altres propietaris benestants, com Josep Rocafort, de Santa Maria d’Oló, o Antoni Soler, de Sant Boi de Llobregat, que havia participat en la revolta dels Segadors el 1640.

Que hi hagués en la seva actuació un component antisenyorial es comprèn millor quan coneixem, gràcies als estudis de Jordi Olivares, la forma en què els senyors havien aprofitat, després de 1652, «els efectes destructius de la guerra sobre les estructures comunals, i particularment els originats per la pressió fiscal i l’endeutament», que «van obrir-los les vies per on començar a trencar els vells equilibris de poder, herència d’un passat de resistències camperoles i de negociació amb el baró».

Del complex caràcter de la revolta «barretina», en donen bona idea els Annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, que diuen: «Als últims dies de quaresma, que fou la vigília del Diumenge de Rams, succehí que se alborotaren los pobles de Cataluña y vingueren a assitiar esta ciutat, moguts de que lo rey havia manat desensicular de la Diputació a don Anton y don Daniel Sayol, y don Joseph Siges, perquè eran de la part del poble en no voler consentir en las contribucions tant grans [que] demanaven los soldats als pobles per a redimir-se de las vexacions».

El Recull de records de Fèlix Doménech, pagès benestant de Sant Feliu de Guíxols, assenyala també el contingut polític de les reivindicacions dels revoltats, que entenien que les constitucions eren contràries als allotjaments abusius i al pagament de contribucions militars, i afegeix que «hi ha hagudas moltas opinions de què dita matèria estava fomentada per part de dins de Barcelona».

Aquell estiu el malestar social s’estenia pertot. No es tractava ara solament del seguiment dels barretines, sinó de moviments de protesta antisenyorial, barrejats amb altres de motivació diversa, com el de Puigcerdà, on uns cinc-cents segadors exigien un sou mínim de quatre rals diaris. La forma en què les reivindicacions s’encadenaven ens la mostra l’«avalot de les faves» de Manresa, de juny de 1688, que va començar com una reclamació contra els delmes de les hortalisses que cobraven els canonges, que va ser el motiu que s’assaltessin les cases d’aquests al crit de «Visca la terra i muiren los traïdors!» i se’ls cremessin els mobles. Es van signar uns pactes que atenien aquestes reivindicacions, però la protesta n’encloïa d’altres, com que s’exclogués de l’ajuntament «micers i militars», i que es fes una bossa de pagesos «en casa la ciutat». Com que l’agitació seguia, hi va fer front pel seu compte la gent d’ordre de la pròpia ciutat, dirigits pels cavallers i pels membres d’una menestralia rica, amb la col·laboració de fadrins de les rodalies, pagats per ajudar-los. La repressió va acabar amb vuit penjats (cinc pagesos, un sastre i una dona), amb exilis i fugitius.

El 1689, i amb la perspectiva d’una nova guerra amb França, el nou virrei, duc de Villahermosa, va decidir prendre la via de la repressió violenta, matant i esquarterant els dirigents dels revoltats que li queien a les mans. Una persecució que va afavorir que es produís la col·laboració dels dirigents dels barretines amb els francesos, facilitada per la conducta dels cavallers i dels burgesos de Barcelona, que ara s’havien posat del costat del rei i de l’ordre, i negaven qualsevol suport als revoltats. Es feia notar, a diferència del que s’havia esdevingut el 1640, la diversitat d’interessos entre la pagesia benestant de l’interior i una burgesia i un braç militar aburgesat, instal·lats a la costa, en localitats que s’eximien dels allotjaments amb una compensació monetària. Una part d’aquests burgesos es beneficiava, a més, dels negocis que feien amb els arrendaments fiscals i amb els contractes de subministraments a l’exèrcit.

Quan el 1689 les reivindicacions dels barretines arribaven a Sant Feliu de Guíxols, amb l’exigència que s’armessin sometents per sumar-se a la seva revolta, Fèlix Doménech, que estava entre els que es disposaven a resistir aquestes exigències, descrivia amb deteniment la repressió brutal contra els revoltats i acabava concloent: «De aquí se pot desenganyar tot lo món. Que lo millor viura és en pau, y que los temps, prendrer-los com Déu los dóna».

L’intent dels barretines de repetir el setge de Barcelona va fracassar aquesta vegada davant la capacitat de resistència de Villahermosa, que tenia ple suport de les classes dirigents barcelonines. L’hora revolucionària dels barretines havia passat, i el seu fracàs els va empènyer a barrejar-se en la «guerra dels Nou Anys», en la qual van militar al costat de les tropes franceses. Una militància que dirigents com Torres, Rocafort i Rocabruna pagarien primer amb l’incendi i enderrocament de les cases familiars, després amb l’exili.

EL REDREÇAMENT ECONÒMIC

La història del que va passar entre la revolta dels barretines i 1714 no es podria explicar adequadament si no introduïm en el relat un altre factor: el creixement econòmic. No és un factor nou, en la mesura en què seguia la línia encetada un segle abans per la combinació de «l’ascensió de les forces rurals», que havia detectat Vilar, i del procés de transformació industrial i d’integració del mercat que s’estava produint en el si d’aquesta societat «de pagesos emfiteutes, paraires en ascens i comerciants».

Tot ha començat pel creixement agrari que ha estudiat Eva Serra, que sosté que hi va haver al camp una fase de reconstrucció després dels desastres de la llarga guerra dels Segadors: «una etapa de recuperació i reconstrucció de forces productives», que a les darreries del segle mostraven canvis en l’«esquema productiu», cosa que la porta a assegurar que aquesta reconstrucció presentava «nous elements i per tant condicions socials i econòmiques qualitativament diferents de les de la primera meitat del segle, i que prefiguren socialment i econòmicament el model agrari català del XVIII».

Pel que fa a la reactivació dels tràfics comercials, Vilar va assenyalar, i ho confirmaria posteriorment Crusafont, la importància que va tenir l’estabilitat monetària, en comparació amb el desori que s’estava produint a Castella en aquests anys. L’autonomia monetària va estalviar aquí els daltabaixos de les alces i baixes dels preus que afectarien greument l’economia castellana.

Un factor essencial del canvi ha estat la reorientació de les activitats i dels intercanvis que s’ha produït en l’àmbit d’un món mediterrani que ha canviat amb la penetració dels comerciants holandesos i anglesos, que havien començat a freqüentar-lo a finals del segle XVI com a proveïdors de cereals del Bàltic en anys d’escassetat, però que s’ha accentuat en la segona meitat del segle XVII, quan aquests comerciants de l’Atlàntic han desplaçat el domini tradicional de les ciutats mercantils italianes.

A Catalunya hi havia hagut una etapa en què s’importava blat del nord d’Àfrica en grans quantitats, per completar el proveïment que es rebia del nord d’Europa. Era un blat «fort», més barat, per bé que d’inferior qualitat per a la panificació. Però aquesta línia de comerç no tindria continuïtat, ja que les importacions catalanes dels ports del nord d’Àfrica o del Llevant no eren compensades amb exportacions de mercaderies sinó només amb plata: formaven part d’un comerç passiu, a diferència del que s’esdevenia amb el que es realitzava amb Anglaterra i Holanda, en què les importacions es compensaven amb exportacions de productes locals.

Hi ha hagut, a més, un factor que ha afavorit aquesta expansió de les relacions amb l’Atlàntic. Les mesures de Colbert contra el comerç holandès i, sobretot, la guerra entre Holanda i França de 1672 a 1678, van desviar tant anglesos com holandesos dels ports francesos de l’Atlàntic. Jaume Torras ha estudiat el significat que aquesta desviació dels comerciants del nord va tenir per a l’economia catalana i ha mostrat com la «guerra comercial» de Colbert va fer que els holandesos, primer, i els anglesos, més endavant, vinguessin a cercar aiguardents a la Mediterrània, cosa que va produir una resposta immediata a Catalunya, on a finals del segle XVII hi havia ja la major concentració d’alambins de producció d’aiguardent de la Península, en especial al Penedès i a les comarques tarragonines.

Aquesta història ens és il·lustrada pels treballs de Jordi Andreu Sugranyes, que ens mostren que, si bé la destil·lació de l’aiguardent es practicava ja a les comarques de Tarragona almenys des de finals del segle XVI, com una activitat menor i limitada a l’aprofitament de vins de baixa qualitat, ha estat durant la segona meitat del segle XVII quan ha tingut una gran expansió. D’entre 1666 i 1678 tenim notícies a Reus dels perjudicis que causava la contaminació de pous i aigües per «les vinassas de les moltas ollas de aiguardent». Poc després, dos comerciants holandesos, que actuarien com a cònsols del seu país, Johan Kies i Arnold Jäger, van instal·lar dues oficines de fer aiguardent prop de Vilaseca, i el 1685 Joseph Shallet, cònsol d’Anglaterra, demanava permís per construir-ne una altra.

La importància que estava prenent aquesta activitat està reflectida en un escrit d’uns comerciants reusencs de 1689, que estaven interessats a combatre la sospita que s’estiguessin reexportant vins i aiguardents francesos, cosa que hauria pogut provocar el boicot anglès. «En dicho Campo de Tarragona —ens diuen— la cosecha de vino es muy abundante, no sólo para el sustento de sus moradores, antes bien de lo que sobra se saca en muy grande cantidad, assí vino como aguardiente, para las Indias y otros reynos y provincias, como se experimenta en las continuas embarcaciones que están cargando en puertos de dicho Principado, y es en tanto verdad lo referido que el cónsul de Inglaterra [h]a fabricado una offecina en esta villa para destilar la aguardiente que es de mucha consideración, donde se consume una grande partida cada anyo de vino. Y assí mesmo, a un lugar llamado Villaseca, que es una legua distante desta villa de Reus, tiene otra offecina el cónsul de Olanda, en donde se distribuien también otras partidas considerables de vino, sin las otras muchas que otros particulares tienen, y todo por la conbenienzia que en esto tienen de su embarcación, por estar serca del mar, como también por ser la cosecha de vino en estos parajes muy abundante».

Hi havia en aquests moments un comerç marítim català diversificat, que importava productes industrials pels ports de Barcelona o Mataró, i exportava productes agraris de l’interior, molt en especial aiguardent, que sortien pels ports de la costa de Ponent, sobretot per Salou. Aquest fet confirma que al darrere d’aquesta façana marítima hi havia una economia integrada, amb un mercat interior desenvolupat, on semblaven tenir un paper fonamental els comerciants de Barcelona, que venien els teixits, tenien comptes de crèdit als pobles i intervenien directament en les exportacions agràries. Les investigacions d’Albert Garcia Espuche ens havien mostrat ja com es formava, entre 1550 i 1640, una xarxa articulada de ciutats i una economia territorial integrada. Està clar que el que s’ha produït en la segona meitat del segle XVII és una potenciació i un aprofundiment d’aquest procés, gràcies a l’estímul de la seva entrada en nous circuits de comerç exterior.

Aquesta era una economia curta de capitals —ho seguirà essent al llarg de tot el seu desenvolupament al segle XVIII— però que suplia aquesta carència amb la seva capacitat d’associació, afavorida per unes institucions i una cultura favorables a la creació de societats i companyies, que es creaven amb objectius concrets i per una durada limitada. Garcia Espuche ha traçat la imatge de «la troca barcelonina», «protagonista de l’empenta econòmica de final del segle XVII i principi del XVIII», que enllaçava trenta-dues famílies dedicades a activitats diverses.

Narcís Feliu de la Penya és qui expressa millor, en el Diacurso político (1681) i el Fénix de Cataluña (1683), el pensament mercantilista que domina aquesta època. El primer d’aquests textos, escrit per encàrrec de quatre dels gremis tèxtils més importants, com a resposta a un moment de crisi, defensava la protecció respecte dels productes estrangers. El Fénix està signat en col·laboració amb Martí Piles, «mercader de lienços», i el seu objectiu principal és defensar el projecte de crear una gran companyia de comerç, a l’estil de les d’Holanda, basada en l’aportació de capitals modestos. La companyia s’encarregaria d’assistir els emprenedors del comerç o la fabricació, els navegants i mariners, a canvi de participar en els seus beneficis. Aquest projecte ambiciós no corresponia, com ha assenyalat Vilar, a les possibilitats, ni potser tampoc a les necessitats, d’aquell moment a Catalunya; però en la consciència que expressa que calia impulsar un progrés que permetés sortir d’una etapa de decaïment, «parla al mateix temps que les confraries i gremis, que els cònsols de la Llotja, que els negociants i arrendataris fiscals». El seu pla utòpic, que mai no s’arribarà a realitzar, inspiraria el projecte econòmic que s’aprovà a les Corts de Felip V i de Carles III.

La realitat de l’economia catalana d’aquests anys és més complexa, i les demandes de protecció davant dels productes estrangers estaran matisades pel fet que botiguers i comerciants a l’engròs participen conjuntament en les companyies que es constitueixen ara, com ens ha mostrat Isabel Lobato, i que tenen un paper fonamental en el govern polític de la ciutat de Barcelona i, per consegüent, en la formulació de la política econòmica catalana. Això pot explicar que s’hagi mantingut la importació de teixits de qualitat, que ha degut obligar el conjunt de la producció catalana a esforçar-se a sobreviure a aquesta competència amb la diversificació dels seus productes.

Perquè el de la indústria és en aquests moments un món a part del d’aquests homes. És veritat que intenten participar en la seva renovació, com ens ho explica Narcís Feliu de la Penya, que parla dels seus esforços per ajudar a posar remei a l’endarreriment de les «artes mecánicas» amb una actuació encaminada a «introducir las fábricas, llevando a mis costas las de chamelotes y anascotes, y embiando a Flandes a aprenderlas». Però els intents realitzats en aquest sentit fracassaran, com ho va fer la «Companyia de la Santa Creu», administrada per Martí Piles.

Vilar ens descriu un d’aquests empresaris d’activitats diverses, Salvador Feliu de la Penya —que cal no confondre amb Narcís com un «oligarca municipal», responsable de la «Companyia Nova de Gibraltar» i d’algunes altres que, malgrat ser societats personals, no deixaven de tenir una existència sobretot comptable, on eren els agents els que s’ocupaven de tractar els negocis. Eren generalment negocis modestos. Salvador Feliu s’encarregava ell mateix de les escriptures; però no feia gaire més que això. Reunia els capitals, els remunerava, establia els balanços. No és un industrial, ni gairebé un comerciant; representa, a petita escala, el capital organitzador.

Jaume Torras és qui ha explicat millor el procés industrialitzador real, allunyat de les fantasies del Fénix, que és el que es divideix entre la producció d’aiguardents al sud, i el desenvolupament de la producció de teixits de llana en aquelles comarques en què la disponibilitat de treball rural estacional era més abundant, i que s’orientava, sota la direcció dels paraires, cap a aquell tipus de productes en què podien competir millor. S’ha anat dibuixant així una mena de divisió entre unes zones on hi havia abundància de mà d’obra per al filat de la llana, i per al teixit de llana i seda, en una activitat progressivament controlada pel paraires, i una altra, bàsicament al sud, dedicada al vi i a l’aiguardent, amb Barcelona fent una funció complexa de mercat local i de proveïment de capitals i d’organització.

El comerç marítim, efectuat en un seixanta per cent per embarcacions catalanes —embarcacions petites, en la seva major part de la costa de Llevant— és també una activitat on la burgesia participa parcialment, aportant capitals i mercaderies, i contribuint a l’autèntica revolució del comerç exterior que ens revela el quadre dels corresponsals de comerç català amb Europa publicat per Torras i Ribé, que ens mostra, per una banda, uns comerciants que tenen desenes de corresponsals a l’exterior (fins a noranta-vuit distints en un cas), i que, per altra, dibuixa la nova geografia d’aquest comerç, que té com a llocs de màxima presència Amsterdam, Gènova, Lió, Liorna, Lisboa, Londres, Marsella i Roma. «La primera cosa que crida l’atenció —escriu— és l’enorme contrast que mostren aquestes dades respecte a les rutes tradicionals del comerç medieval català: pràcticament no hi ha cap nexe de continuïtat entre una i altra circumstància». S’han perdut les rutes d’Orient o del nord d’Àfrica, així com també, i això és encara més revelador, els mercats de Sicília, Sardenya i Nàpols.

El resultat de tot plegat és que el Principat ha arribat a 1700 amb un creixement econòmic ben encarrilat, com ho mostra la prosperitat d’aquesta ciutat de Barcelona que Garcia Espuche ha sabut explorar en tots els aspectes de la seva vida, treball i cultura, i que se’ns apareix com una capital rica i floreixent, sense gaire desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i de passavolants, amb un govern municipal amb participació de gremis i d’oficis (reflex a escala local d’un sistema polític que es regeix per constitucions votades en Corts). Era la capital d’un país en vies d’integració de les seves activitats econòmiques i de la seva societat, que disposava d’un projecte de futur que anava per les vies del que en aquells moments eren els models més avançats d’Holanda o d’Anglaterra.

LA CRISI

El 1689 començava una nova guerra amb França, la «guerra dels Nou Anys» (1689-1697), que era en realitat l’inici d’una confrontació europea, convertida més endavant en una guerra mundial que s’estendria a escenaris americans i asiàtics, i que duraria més de cent anys, fins a Waterloo el 1815.

En aquesta primera fase, la guerra que va iniciar França contra la lliga de prínceps d’Augsburg es va convertir en una confrontació entre la França ascendent de Lluís XIV i les potències europees, dirigides per Anglaterra, en un intent d’impedir la supremacia continental francesa. Una confrontació que mostraria les febleses d’una monarquia absoluta enfront del nou potencial d’un estat representatiu com Anglaterra, acabat de sortir de la «glorious revolution» de 1688, capaç de mobilitzar, a través d’un deute públic solvent, garantit pel seu parlament, els recursos econòmics necessaris per fer una gran guerra.

Els catalans van ser arrossegats a aquest conflicte, que en una primera fase es barrejava amb el final de la revolta dels barretines, i el van viure inicialment com una etapa més d’aquella mena de guerra inacabable contra França que estaven sofrint des de 1659, agreujada ara pel fet que els exèrcits francesos eren cada vegada més eficaços i potents, i els espanyols, cada vegada més pobres i més mal dirigits, cosa que facilitaria una presència gairebé constant dels francesos en territori català. La irritació que va provocar el 1689 el fracàs dels espanyols a Camprodon, saquejat i mig destruït pels francesos, va donar pas a una successió de campanyes en què els francesos envaïen Catalunya a la primavera, quan hi podien trobar farratge per als seus cavalls, esperaven a arreplegar les collites de grans a l’estiu i tornaven al Rosselló a la tardor. Mentrestant el malestar dels pagesos per les càrregues que els militars espanyols pretenien cobrar-los, a la força i maltractant a la gent, donava lloc que es revoltessin, desarmant els soldats o enfrontant-se a ells en autèntiques batalles.

El 1691 queia en mans dels francesos la Seu d’Urgell i una flota francesa bombardejava Barcelona. Era una experiència nova, ja que la marina francesa disposava de galiotes equipades amb morters que podien disparar fins a tres quilòmetres bales explosives i incendiàries d’un gran poder destructiu. Encara que va ser de curta durada, el bombardeig, que va destruir moltes cases i va causar alguns incendis, va resultar un acte estúpid, que no va fer més que augmentar l’odi dels barcelonins contra els francesos, en uns moments en què aquests conspiraven per crear-se un bàndol de partidaris a Catalunya, en complicitat amb alguns nobles i amb vells dirigents dels barretines. El maig de 1693 queia Roses com a conseqüència, diria el duc de Noailles, de «l’absoluta negligència dels espanyols», i a l’agost una nova flota es presentava una altra vegada davant de Barcelona, en un últim intent d’oferir als pobles de la costa «deslliurar-los de l’opressió dels espanyols», mentre els soldats francesos es passejaven una vegada més per l’Empordà.

La campanya de 1694 va ser desastrosa; el virrei, duc d’Escalona, va ser derrotat al Ter, al front d’un exèrcit nombrós però mal preparat: «la mayor parte gente bisoña, que en toda su vida había tomado armas, y mucha forzada, que había sido necesario traerlos presos». Es va perdre Palamós, i els francesos van ocupar Girona, i van fer semblant de voler adreçar-se sobre Barcelona. Van arribar fins a Granollers, però Noailles, conscient que no tenia prou forces per assetjar la capital, es va acontentar amb dispersar els seus homes per les comarques del nord. Va ser aleshores quan va començar a canviar l’actitud dels camperols respecte dels soldats francesos que, mancats de recursos, van començar a saquejar pobles i esglésies, suscitant la reprovació general.

El que resultava encara més indignant, però, era la incapacitat del virrei per defensar el territori, malgrat els esforços que la Generalitat havia fet per reclutar homes per auxiliar-lo. A Madrid es van produir aldarulls populars cridant «Viva el rey de Francia, muera de España el gobierno, y para el rey un cuerno». Alguns ho atribuïen a l’afrancesament dels polítics de la Cort, que començaven a prendre posicions davant de la propera successió d’un Carles II amb poca salut i sense esperança de descendència.

Davant la inoperància de l’exèrcit espanyol, van ser els sometents locals els que van prendre la iniciativa en tot un seguit d’accions puntuals que frenaven l’acció dels francesos. El govern i els virreis s’havien negat sempre a la proposta de les institucions de proclamar un sometent general, temorosos de la mobilització popular, però el que ara es produïa era la suma d’un munt de mobilitzacions locals espontànies. «No es fàcil individuar los successos —escriu Feliu de la Penya— porque todos los días del invierno del antecedente [1694] y principio deste año [1695] sucedían nuevos lanzes, y como lo executavan los paysanos por partidas y sin ser comandados, no se pudo averiguar todo con individualidad». Noailles es planyia que els catalans, «poble inquiet, coratjós, molt gelós de les seves llibertats», s’havien apartat de França en trobar-se amb el canvi d’actitud d’uns soldats que els robaven i atropellaven. Bona part dels partidaris que s’havien mobilitzat entorn dels barretines els anirien abandonant.

La visió heroica d’aquesta resistència que ens dóna Feliu de la Penya, però, no pot ocultar-nos que els miquelets acabarien convertint-se en una nova plaga insuportable que robava a uns i altres sense cap mena d’escrúpol. Seria també en aquests anys quan es construirien a Mataró, Sitges i Vilanova, per iniciativa privada, fragates que es van poder dedicar a la lluita contra els pirates del nord d’Àfrica, «infundiendo tal temor a los moros, que no se han atrevido más a costear estos mares».

Per l’agost de 1695 arribaven per mar reforços d’Itàlia i de Flandes —alemanys, irlandesos, valons…— i es rebia, a la vegada, el suport de les flotes anglesa i holandesa, com a defensa davant del considerable poder de foc de la francesa. Amb aquestes forces venia un home que tindria una llarga i cordial relació amb Catalunya, fins a morir combatent en el seu sòl, Georg von HessenDarmstadt, conegut com el príncep Jordi de Darmstadt.

Pel bàndol francès el comandament havia passat de Noailles al duc de Vendôme, que va començar enderrocant Castellfollit i assolant el territori, saquejant i cremant cases, sense més oposició que la dels grups del país, que mataven, en contrapartida, tots els francesos que agafaven. Aquesta autodefensa, nascuda de la impotència de l’exèrcit espanyol, preocupava a Madrid, que avisava el virrei que procurés que es fes la guerra «en la forma que se debe (…), según la práctica de la milicia». Temien els sometents, perquè «es lo que ha precedido siempre a todas las sublevaciones de Cataluña».

Mentre el Consell de Cent es queixava al rei de la inactivitat del virrei Gastañaga, que no atacava els francesos, malgrat disposar d’uns quinze mil homes, el virrei al·legava al seu torn la baixa qualitat d’aquests homes i el Consejo de Guerra era partidari de no tornar-se a arriscar, com en la batalla del Ter. Un nou fracàs de Gastañaga en l’intent de recuperar Palamós amb l’ajuda dels homes de la flota aliada el va enfrontar amb el príncep de Darmstadt i va acabar d’indignar les autoritats barcelonines, que no estaven d’acord amb uns plans de guerra que deixaven que l’amenaça dels combats arribés fins a la pròpia capital.

Gastañaga va ser reemplaçat per Velasco, que menyspreava els sometents i els miquelets, una «ruidosa novedad», en què «se conmueve y toma las armas en confuso tutmulto todo el país», dirigits per «gente vulgar», que fugirien en sentir la primera canonada com, en la seva opinió, havia passat amb els barretines. Seguiria, per altra banda, la mateixa actuació defensiva dels seus predecessors, destinada essencialment a conservar Barcelona i a evitar enfrontar-se directament als francesos, cosa que agreujava el problema dels allotjaments, en obligar a mantenir uns exèrcits més nombrosos en un territori més reduït. Tot estava pendent dels debats polítics a Madrid, condicionats per les perspectives d’uns tractats de pau imminents, i de les diverses opcions de la successió.

La sola cosa en què el govern de Madrid tenia una actitud constant era en no cedir davant de les peticions catalanes de retorn del control de les insaculacions, que condicionava la llibertat d’acció d’unes institucions que havien mantingut una política de col·laboració lleial, manifestada en el seu suport econòmic i humà a la guerra.

En la primavera de 1697 els francesos iniciaven la que volia ser una acció definitiva de conquesta, mentre a Barcelona Velasco seguia sense acceptar els plans de Darmstadt, que tenia el suport de les institucions, de sortir a presentar batalla als francesos per aturar el seu avenç. A començaments de juny l’exèrcit manat pel duc de Vendôme, amb divuit mil homes i sis mil cavalls, es presentava davant de Barcelona, al mateix temps que la flota francesa iniciava un bombardeig brutal de la ciutat, al qual s’afegiria, a començaments de juliol, l’atac de les bateries d’artilleria des de terra i, a començaments d’agost, l’acció de les mines, que produirien greus destruccions a la muralla, deixant obert el pas per a l’entrada de les tropes de terra.

Mentrestant Velasco, que s’havia retirat amb part de les tropes a Martorell, es mantenia inactiu, malgrat les protestes i denúncies de Darmstadt. El resultat final va ser que l’home que havia estat designat com a virrei interí per suplir Velasco, el comte de la Corzana, es va apressar a signar amb els francesos la capitulació, contra la voluntat de la ciutat, que era partidària de resistir, i contra l’opinió de Darmstadt, nomenat governador militar.

Les paus generals que es van signar el setembre de 1697 a Ryswick (Rjswjick) eren en realitat una simple treva del gran enfrontament contra França. Als catalans els va quedar un seguit de destruccions i de morts, un odi mortal als francesos i una profunda malfiança respecte d’un govern que sospitaven que havia lliurat deliberadament Barcelona per tal d’avançar la data de la pau.

El testimoni de fidelitat que implicava la demostració de voluntat de resistir que havien fet no va servir per a res. L’oposició a acceptar com a virrei el comte de la Corzana va dur que es nomenés Darmstadt en el seu lloc; però això mateix va conduir, segons Feliu de la Penya, que el Consell d’Aragó manés desinsacular els que s’havien resistit al nomenament de Corzana. Estava clar que per aquest camí no s’aconseguiria la recuperació de les insaculacions.

Tot anava a replantejar-se, però, a partir de la mort de Carles II el novembre de 1700, ja que aquest deixava un testament que trasbalsava la sort dels diversos països de la corona, sense haver comptat amb les seves institucions i els seus interessos, en nomenar com a successor el duc d’Anjou, que regnaria a Espanya com Felip V. Això succeïa mentre a l’escena política catalana, on havia perdut força una Generalitat mediatitzada i ofegada econòmicament, apareixia una entitat nova, la «conferència dels Tres Comuns».

La iniciativa que va dur a aquest canvi naixia de la consolidació d’una nova força que s’havia anat constituint al llarg del segle XVII: un nou braç militar, distint del nobiliari integrat a les Corts, que agrupava sectors que no figuraven al braç tradicional, amb una barreja de petita noblesa, cavallers, ciutadans honrats i antics mercaders ennoblits que seguien exercint activitats lligades als negocis. Fundat el 1602, a partir de la renovació de la confraria de Sant Jordi, el nou braç es va mantenir lliure de les intromissions reials que afectaven el de la noblesa, en no estar condicionat pel control de les insaculacions, i es va anar confirmant com una entitat defensora de les constitucions, però no va tenir una projecció pública fins cap a 1690, durant la guerra dels Nou Anys, i va adquirir una importància fonamental a partir de 1697, quan va consolidar-se l’associació entre aquest braç, la Generalitat i el Consell de Cent, que seria el que rebria el nom de Conferència dels Tres Comuns. Era una nova entitat que recollia l’herència de la vella tradició de les juntes de braços i, sobretot, de les divuitenes que havien permès l’obertura de la Generalitat a la societat abans de 1652; però amb l’avantatge d’integrar-hi el Consell de Cent i de convertir-se en una entitat permanent, que intervindria cada vegada més activament en la vida política del país, com a reemplaçament d’una Generalitat que, com diu Eduard Martí, estava sofrint un procés de minorització.

Ho va fer actuant en el seguit de problemes que es presentarien amb la mort de Carles II i l’adveniment de Felip V, començant pel debat sobre la vicerègia, que es va manifestar en la protesta contra el nomenament del comte de Palma com a virrei, un nomenament que no podia considerar-se legal fins que el rei hagués jurat les constitucions. Darrere d’aquesta reivindicació hi havia una «voluntat de sobirania», com ha dit Eva Serra, que ha estudiat els complexos debats que es van produir entre novembre de 1700, quan es va rebre la notícia de la mort de Carles II, i juliol de 1701, quan Felip V anuncià la seva vinguda a rebre la princesa de Savoia, la futura reina, i la decisió de «juntar cortes del Principado de Cataluña a mi arribo».

No era una feina fàcil per a un jove de disset anys tornar a posar en marxa una institució que feia més d’un segle que no funcionava. Li aconsellava que ho fes el seu avi Lluís XIV, que creia que calia acontentar els catalans en moments tan complicats com aquells, però s’hi oposava el Consell d’Aragó i no hi eren gens favorables els polítics que l’acompanyaven, com el duc de Medina Sidonia, que sostenia que «al rey no se replica, sinó se le obedece», que no és precisament el que es podia esperar d’unes Corts com les catalanes. A banda de tenir l’oposició a les concessions per part de quatre funcionaris catalans, doctors de l’Audiència, coneguts popularment com «la quatreta».

Les Corts, que es van celebrar entre el 12 d’octubre de 1701 i el 14 de gener de 1702, han estat considerades com un èxit a conseqüència de les concessions fetes pel rei en matèria de privilegis econòmics, d’acord amb el programa de Feliu de la Penya, els més notables dels quals eren la concessió d’una casa de port franc a Barcelona (on es dipositarien les mercaderies importades, sense pagar drets si no eren introduïdes al Principat), el permís d’enviar dos vaixells catalans a Amèrica, la formació d’una junta encarregada de redactar el projecte d’una Companyia Nàutica Mercantil i Universal, el retorn a la Generalitat del cobrament del dret de guerra anomenat de la «nova ampra» i, sobretot, les disposicions relacionades amb el comerç de vins i aiguardents, com la que impedia als oficials reials cobrar drets sobre les exportacions i la que demanava «que qualsevol patró cathalà puga aportar liberalment vins y aiguardents cullits en lo present Principat en la ciutat y abadia [sic! per badia] de Cadis y en altres ports de la Andaluzia y costes marítimes de Espanya».

Eren aquestes unes concessions que no importaven gaire al rei, perquè no afectaven directament els seus interessos, però que donarien peu al judici que va generalitzar-se entre els castellans que, com deia Macanaz, «lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó qué pedir, ni al rey cosa especial que concederles». Una opinió que sembla compartir Feliu de la Penya quan escriu que les Corts «fueron las más favorables que avia conseguido la provincia», si bé ha de reconèixer que les concessions polítiques eren molt menys satisfactòries.

El major dels èxits polítics aconseguits era el que s’exposa a les constitucions 36, 37 i 38, on es fixa la formació d’un tribunal de contrafaccions, és a dir, del que avui anomenaríem un tribunal de garanties constitucionals, integrat pel regent de la cancelleria i pels dos doctors més antics de l’audiència, per la part del rei, i per l’arquebisbe de Tarragona,^[13] el protector o president del braç militar i el conseller en cap de Barcelona, per part de les institucions, que serien els encarregats de jutjar els dubtes sobre les infraccions de les constitucions. D’haver funcionat el sistema, aquesta conquesta, que va ser recuperada i perfeccionada a les Corts de 1705-1706, hauria pogut ser la garantia d’una combinació tan estranya com el manteniment d’un sistema polític representatiu en el si d’una monarquia absoluta. Una combinació improbable que explica la consciència que van acabar tenint més endavant els catalans que les seves llibertats només haurien pogut consolidar-se si ho feien també les de la resta dels espanyols.

A impedir que això fos possible s’adreçava la voluntat de conservar a tota costa el control de les insaculacions, que permetia intervenir en les eleccions del personal de les institucions, en especial pel que fa a la facultat de «desinsacular», és a dir, de treure de les bosses els noms que el rei volgués vetar. Aquest va ser el tema que va dur un grup de membres del braç militar, dirigits per Pere Torrelles, a plantejar un dissentiment que amenaçava d’impedir la conclusió de les Corts i que va fer que s’aturessin les discussions durant una setmana. Una situació que va dur el rei a amenaçar de fer entrar tropes franceses i castellanes, segons una versió (que seria el que posteriorment serviria per argüir la nul·litat d’aquestes Corts), o a portar les constitucions ja aprovades al Consell d’Aragó, que podia proposar la seva anul·lació, segons una altra. Al final, la màxima concessió del rei en matèria de les desinsaculacions fetes sense que hi hagués hagut una causa i sentència prèvia que les justifiqués va ser dir que ho tindria en compte «perquè se eviten tots abusos», és a dir, res que el comprometés.

Segons Castellví, en plena negociació a les Corts, «el ministerio conferenciaba ocultamente sobre los privilegios de Cataluña y el modo con que debían unirla a las modernas leyes de Castilla». I la veritat és que el comportament de les autoritats reials en els mesos posteriors deixava molt poques esperances sobre l’estabilitat de la situació.

Per altra banda, el més greu per al Principat s’iniciava el setembre de 1701 amb motiu de la formació de la gran aliança de L’Haia en què Anglaterra i Holanda s’unien a l’Imperi (que reivindicava el seu dret a la successió espanyola en la persona de l’arxiduc Carles, que seria coronat a Viena com Carles III d’Espanya l’agost de 1703), a Prússia i a la major part dels prínceps alemanys. Era la continuació lògica de la guerra dels Nou Anys, que tindria ara unes greus conseqüències per als catalans, que havien de trobar-se implicats en un conflicte internacional contrari als seus interessos, com a conseqüència de les aspiracions polítiques de Lluís XIV, que era qui realment governava Espanya en aquests primers anys del regnat.

La proclamació de la guerra que va fer Felip V pel juny de 1702 i la prohibició de comerciar amb els aliats condemnava els catalans a abandonar el model de creixement que havia estat estimulat pels intercanvis amb anglesos i holandesos, i els obligava a entrar en la línia del «colbertisme», que havia arruïnat abans la pròspera economia del Llenguadoc. Vincular-se a França i cedir a l’interès mostrat pels francesos d’apoderar-se del tràfic amb el Principat, posaria en perill el comerç exterior, que era a la base del creixement econòmic de les darreres dècades. Els comerciants catalans eren ben conscients que els convenia mantenir els lligams mercantils amb Anglaterra i Holanda perquè, com deia un memorial presentat a les Corts de 1705, comprant-los a ells les mercaderies que era necessari importar, «se logra el no salir el dinero, pues estos truecan sus géneros o mercadurías con vino, aguardiente y otros géneros del pahís».

El problema amb què es van trobar els catalans en aquests anys, no va ser solament el de triar entre un i altre rei, entre una i altra dinastia, malgrat que no es pugui negar que majoritàriament avorrien els francesos i que tenien dubtes molt seriosos respecte de la legitimitat del testament de Carles II, sinó també el de decidir en quin dels dos bàndols volien lluitar en aquesta guerra europea.

Per a acabar-ho de complicar, a més, la conducta del govern reial en aquests anys va facilitar el seu ràpid desengany, en veure com es resistien els ministres a complir el que s’havia promès a les Corts, encara que aparentessin transigir mentre hi havia perill de guerra. No van trigar gaire a produir-se els primers conflictes.

El primer es va iniciar el 28 de desembre de 1702, quan el Consell d’Aragó va ordenar l’expulsió d’Arnold Jäger amb l’argument que era cònsol d’Holanda. Jäger, casat i establert a Catalunya, que havia participat tant en la producció d’aiguardent com en el negoci dels proveïments militars, era una persona molt relacionada i generalment estimada, de manera que la conferència dels Tres Comuns va emprendre una llarga batalla fins a aconseguir que el rei anul·lés l’expulsió.

Des d’aquest moment fins a 1705 es va viure en un temps de contínua confrontació entre les institucions i les autoritats reials, que conculcaven una i altra vegada les constitucions. Que no hi havia cap voluntat d’apaivagament ho mostraria que el gener de 1704 s’enviés de nou com a virrei Francisco de Velasco, un personatge odiat pels catalans, que el coneixien de la seva gestió en temps de Carles II. Això succeïa en un temps en què era la Conferència dels Tres Comuns la que dirigia la resistència als abusos dels virreis, els quals van aprendre aviat a considerar-la com el seu pitjor enemic.

El 27 de maig de 1704 arribava a la vista de Montjuïc l’armada dels aliats, amb el príncep de Darmstadt a bord, i intimava la ciutat a rendir-se. La conspiració que s’havia organitzat per obrir una porta als soldats desembarcats va fallar, ja que, diu Castellví, «a la hora de ejecutarlo les faltó valor y gentes». Entre els conspiradors hi havia Antoni de Peguera, l’advocat Domènec Perera, i el veguer de Barcelona Llàtzer Gelsen, que era l’encarregat d’obrir a les forces aliades el Portal de l’Àngel i que, en no complir amb el seu compromís, va arruïnar una operació en què havia de participar un grup de menestrals. La flota va bombardejar la ciutat, per tal de facilitar el retorn dels desembarcats, i es va allunyar.

Velasco va replicar amb una implacable persecució dels possibles conspiradors, omplint les presons de «capellans, frares, cavallers, de tota qualitat de gent», incloent-hi consellers, membres de la Diputació i de l’Audiència, i personatges com Arnold Jäger, Johan Kies, Ramon Vilana Perlas i Narcís Feliu de la Penya, mentre el representant del Consell de Cent enviat a Madrid per presentar un memorial al rei, Pau Ignasi de Dalmases, fou detingut. A la qual cosa s’afegirien gestos com el llicenciament de la Coronela, d’aquells milers d’homes de la milícia ciutadana que li havien fet costat durant el setge, però dels quals no es refiava.

L’escalada repressiva seguiria fins a començaments de 1705, quan Velasco va començar a desinsacular en massa tots els que considerava contraris a la seva corda, va anul·lar la Conferència dels Tres Comuns, i es disposava a actuar contra el nucli austriacista que s’estava formant a Vic. El règim de terror que estava imposant no serviria més que per augmentar els partidaris del rei austríac.

En la primavera de 1705 dos dels exiliats de les persecucions de Velasco, Antoni de Peguera i Domènec Perera, començaven a Gènova les negociacions amb Mitford Crowe, un home que havia fet negocis a Catalunya en associació amb el nucli que integraven el cònsol anglès Shallett, i els holandesos Arnold Jäger i Johan Kies, però que acudia ara com a representant de la reina Anna d’Anglaterra per pactar amb els catalans descontents del règim borbònic.

Castellví ens ha explicat en detall aquestes negociacions, en què inicialment hauria tingut un paper important el príncep de Darmstadt. Crowe hauria volgut un compromís per escrit de les institucions, per garantir que els aliats no es tornessin a trobar com en el desembarcament de maig de 1704, però això era impossible en aquells moments. Perera va tornar a Catalunya, va reunir en una ermita de Vic un grup de notables vigatans, propietaris acomodats, bregats en les lluites contra els francesos i ben relacionats amb el nucli conspirador de Barcelona, que li van donar uns poders que Crowe finalment va acceptar. El 20 de juny de 1705, quan ja havia començat a Osona la lluita a l’estil tradicional dels miquelets, se signava a Gènova el pacte per «contractar, convenir i formar una estreta aliança i amistat entre el regne d’Anglaterra i l’il·lustre i preclar Principat de Catalunya». Un pacte, escriu Albareda, on «en el text, força breu, les constitucions són esmentades disset vegades, i s’hi justifica el trencament de la fidelitat a Felip V a causa de la nul·litat del jurament fet a les Corts de 1701-1702, trencament fonamentat, es diu, en l’amenaça militar sota la qual va ser efectuat, i en el fet que Felip V no va respectar les constitucions i va portar a terme una política repressiva contra els catalans, una vegada finalitzades les Corts».

El primer de juliol els revoltats envaïen Vic i proclamaven rei Carles III. Els «vigatans» disposaven d’entorn d’un miler d’homes que havien d’enfrontar-se a les tropes del virrei Velasco, compostes en l’essencial per membres del sometent que van anar abandonant gradualment el combat.

El 22 d’agost tornava a aparèixer davant Barcelona l’armada dels aliats i tornaven a desembarcar les tropes, però el cop d’efecte el va donar aquesta vegada el desembarcament de l’arxiduc Carles. En el transcurs dels combats dels dies següents va morir Darmstadt a Montjuïc. Mentrestant les forces assetjadores anaven augmentant amb els milers de voluntaris que acudien de tot Catalunya. Velasco va capitular el 9 d’octubre i el 7 de novembre Carles III entrava a Barcelona. Quan el 5 de desembre el rei iniciava les Corts, la revolta s’havia estès ja per tot el Principat. La guerra de Successió havia començat a Catalunya.

LA GUERRA

La guerra que anomenem «de Successió d’Espanya» és un esdeveniment complex, que té diverses dimensions, com si fossin diverses guerres dins del mateix conflicte. Va ser, evidentment, una guerra internacional per l’equilibri europeu en què les potències implicades van lluitar pels seus propis motius, fins que van decidir de fer la pau quan cada una d’elles va arribar a un arranjament que li convenia, amb la més absoluta indiferència pels interessos i les vides dels catalans, que havien utilitzat com a peons en una partida els veritables objectius de la qual se’ls havien ocultat.

Va tenir, al marge, una dimensió espanyola, que més que la lluita entre dues dinasties va acabar essent la dels països de la Corona d’Aragó contra Castella, que va refusar el «rei dels catalans». I també, en tercer lloc, té aspectes de guerra civil a l’interior dels països de la Corona d’Aragó, sobretot al País Valencià, on bona part dels combatents camperols l’entenien com una lluita contra el règim senyorial, la qual cosa ens pot fer entendre que Minyana, en escriure la seva història, la titulés De bello rustico valentino, la guerra dels camperols valencians.

A Catalunya la dimensió civil del conflicte es va manifestar en la divisió entre austriacistes, partidaris de donar suport a Carles III per tal de recuperar la plenitud de les llibertats constitucionals, i el camp bigarrat dels filipistes o «botiflers». Els dos bàndols coincidien a optar per mantenir-se units a Espanya, encara que fos amb un rei diferent, els dos eren en principi partidaris de conservar, en major o menor grau, les institucions, i els dos invocaven la religió amb la mateixa fermesa.

Joaquim Albareda caracteritza la composició social de l’austriacisme com la suma d’un nucli constitucionalista format per la noblesa de la terra i els ciutadans honrats, al qual se sumaven la burgesia comercial, els eclesiàstics —que es van decantar majoritàriament per l’austriacisme— i un nucli de propietaris rurals, com els de la Plana de Vic i de les comarques veïnes. En la mesura en què la de Catalunya s’havia convertit en una economia integrada, caldria afegir-hi els sectors que hi participaven, des dels productors vitícoles que es beneficiaven de les exportacions d’aiguardent (a qui vendrien l’aiguardent si quedaven integrats en l’òrbita econòmica de França?), fins als interessos lligats a la producció tèxtil llanera. Les constitucions eren la garantia del funcionament d’aquest projecte, com ho mostraven les mesures reivindicades en les Corts de 1701 i de 1705.

En l’altre bàndol, el dels botiflers, seria difícil de trobar-hi massa coherència. Hi ha, com era d’esperar, els bisbes castellans i la burocràcia virregnal, incloent-hi alguns doctors de l’Audiència, enemistats tradicionalment amb les institucions catalanes per la defensa dels drets de la monarquia, per més que cal pensar que, com ha passat a Aragó i a València, no esperaven inicialment la pèrdua total de les llibertats de la terra que es va produir a partir de 1707, amb l’anul·lació dels furs, com ho mostren els testimonis de desencís de filipistes aragonesos i valencians. Tenien en comú la defensa d’una sobirania reial pel damunt del constitucionalisme.

Hi ha també entre els filipistes un grup de membres de l’aristocràcia i de les classes altes, conservadors que veien amb mals ulls el que consideraven ser els excessos de la llibertat, protagonitzats «per qui no té res per pérdrer, com són villanos desdixats», i que condemnaven aquests «temps desitjat de poder usar de llibertat villana, que alguns nomenen bàrbarament llibertat catalana o de la pàtria, que consisteix en fer cada un allò que li aparegué, sens haver de tenir temor al virrei, jutges, ni ministres de justícia». Aquests eren, lògicament, contraris a l’ascens dels no privilegiats que s’havia anat produint a la política catalana.

A banda d’això hi ha els que es van afiliar al filipisme com a conseqüència d’una sèrie d’enfrontaments locals, de poble a poble, o de conflictes com el de Manlleu, on la disputa entorn del dret de les aigües contra la prepotència dels propietaris vigatans, complicada per la intervenció del virrei Velasco, acabaria provocant l’apropament dels manlleuencs als filipistes. Més complex és el cas de Ripoll, que, situat a la vora del camp d’acció dels dos exèrcits, va negociar amb els uns i els altres l’obtenció de l’estatut jurídic d’universitat, per tal d’emancipar-se en alguna mesura de l’opressió dels abats del monestir. Encara ho és més el de Cervera, considerada habitualment com a població filipista, on Enric Tello ens ha mostrat, a banda de la divisió inicial de la població, les conseqüències d’haver passat durant la guerra d’unes mans a altres i, en especial, la reacció al duríssim càstig sofert a mans dels austriacistes l’abril de 1706.

Les sancions aplicades a una sèrie de filipistes, consistents en el segrest dels seus béns, van contribuir també a l’exili dels que temien que els pogués arribar la mateixa sort. Cal considerar, a més, que moltes actituds van anar canviant d’acord amb l’evolució de la guerra. Josep María Torras senyala que les coses van anar modificant-se des de «l’assistència pràcticament massiva» a les Corts de 1705, fins a l’inici «d’un corrent progressiu de defeccions vergonyants a partir de 1710», que s’acceleraria després de 1713. No tant, però, com per modificar l’actitud majoritària del país contra els borbònics. Ho reconeixia el maig de 1711, escrivint precisament des de Cervera, el marquès de Valdecañas, quan deia que el problema no eren solament els miquelets, sinó que «no hay nadie de este país que nos sea favorable».

Sembla, doncs, que seria més just parlar de diferències civils que de guerra civil. La unanimitat de moments com els de la resistència de Barcelona en els setges de 1706 i de 1713-1714 o la continuïtat de la reivindicació de les llibertats perdudes al llarg del segle XVIII només poden explicar-se a partir d’un suport inicial majoritari a la causa constitucional.

L’inici de la guerra va coincidir a Catalunya amb un moment polític crucial, com va ser el de la celebració de noves Corts, les de 1705-1706, en què es van completar i millorar àmpliament els guanys obtinguts en les de 1701-1702. Les noves Corts, que tenien una base social més àmplia, en integrar dotze poblacions o comuns més als vint-i-vuit representats anteriorment en el braç reial, van confirmar les aspiracions polítiques del Principat, no solament amb el reconeixement de totes les seves llibertats, sinó amb la consolidació institucional de la Conferència dels Tres Comuns i la renovació del projecte de Tribunal de Contrafaccions, que, a banda d’actuar com a tribunal paritari de garanties constitucionals, podia, com diu Eva Serra, «servir també en termes de drets de les persones».

Les millores respecte dels resultats aconseguits en les Corts de Felip V eren clares també en el que fa referència al model econòmic, amb guanys tan substancials com el d’augmentar els vaixells autoritzats anualment a fer el comerç amb Amèrica de dos a quatre, amb la particularitat de no haver-se d’incorporar a les flotes a Cadis, sinó registrant la càrrega d’anada i tornada a Barcelona. Hi ha també un intent de resoldre el problema dels allotjaments dels soldats, preveient la seva regulació, mentre es feien plans per a la construcció de quarters o casernes.

Acostumats com estem a llegir les compilacions de les constitucions en termes exclusivament polítics, perdem de vista la importància que tenien, com assenyala Eva Serra, «moltes disposicions relatives al deute i al crèdit, reveladores de la dinàmica de la societat civil, o disposicions sobre els notaris i els jutges, que mostren la dinàmica judicial d’una societat en procés de canvi», o aquelles que tendien a refermar les llibertats individuals, com la integritat de la correspondència o l’impediment de detencions discrecionals.

Tot plegat eren promeses d’un futur de modernització que calia veure com arrelaria després de la guerra en la pràctica política de la nova monarquia, però que deixaven encara problemes sense resoldre, com el de les alienacions senyorials —el vell tema de les lluïcions— que la monarquia no s’havia atrevit a enfrontar ni en les Corts de 1599 ni en les de 1701, i que seguia pendent.

Una altra consideració caldria fer. Parlem d’austriacisme per referir-nos globalment al bàndol dels partidaris de l’arxiduc. Però aquest era també, a més de comte de Barcelona, Carles III rei d’Espanya, de manera que en la política que es fa al seu entorn, una cosa és el constitucionalisme català, que té com a protagonistes les institucions, i altra l’elaboració d’una política per a Espanya, que és la mena d’austriacisme que Ernest Lluch va estudiar basant-se en figures com Ramon de Vilana Perlas i Juan Amor de Soria. Una duplicitat que explica, per altra banda, que hi hagués en alguns moments dificultats i conflictes en la governació del Principat.

És evident que calia esperar els desenvolupaments que anessin afinant l’actualització del sistema, però la guerra ho va impedir. Mentre se celebraven les Corts, que acabarien el 31 de març de 1706, es produïa la caiguda de València en mans dels borbònics, i als tres dies d’acabades (3 d’abril de 1706), es formalitzava el primer setge de Barcelona per les tropes de Felip V.

Un setge en què la superioritat de les forces atacants era considerable, i en què la població de la ciutat va donar mostres d’heroisme, amb les dones i els nens arriscant la vida per pujar proveïments a Montjuïc, a costa d’una gran mortaldat, i en què es va poder veure les monges defensant la muralla. El setge fracassaria finalment com a conseqüència de l’arribada de la flota aliada, per bé que la presència de milers de soldats i miquelets catalans, que van assetjar al seu torn els assetjadors, va ajudar a retardar l’assalt definitiu a la ciutat. Felip V, derrotat, va haver de marxar cap al Rosselló amb les seves forces.

La guerra va tenir per als austriacistes un primer moment culminant el 1706, quan, després del fracàs d’aquesta ofensiva borbònica a Catalunya, els aliats van portar Carles III fins a Madrid, on la causa de l’arxiduc va rebre alguns suports. El fracàs militar dels aliats, com a conseqüència d’un comandament mal avingut d’anglesos, holandesos i imperials, va comportar la retirada de Castella i, finalment, la derrota d’Almansa (25 d’abril de 1707) va posar València en mans dels filipistes, després d’una campanya en què Xàtiva va ser saquejada i arrasada. Aragó cauria també en el mateix any i Catalunya quedaria encerclada. El 29 de juny de 1707 Felip V abolia els furs d’Aragó i de València. El 14 de novembre els borbònics prenien Lleida, mal defensada per les tropes «tripartites», i iniciaven la reconquesta de Catalunya. Tortosa, on quatre mil homes havien de defensar-se d’una força assetjadora de vint-i-cinc mil, cauria el juliol de 1708.

Catalunya presentava en aquests anys dos aspectes contrastats, el d’una Barcelona on s’havia instal·lat la cort reial, que va rebre la princesa Isabel Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel, esposa de Carles, que va rehabilitar el palau reial i va veure representar-se les primeres òperes, i la situació de bona part del país, sofrint una vegada més el pes dels exèrcits espanyols i francesos, que practicaven la «reconquesta» amb una especial brutalitat, al qual se sumaria des de mitjans de 1707 un canvi en la conducta de les tropes aliades que, en opinió de Castellví, «hasta aquel tiempo obervaron exacta disciplina», però que ara, mancades de pagues i d’abastiment de gra, perquè les zones proveïdores estaven controlades pels filipistes, es posaven també a robar i saquejar.

Els problemes de Carles venien de l’escassedat dels recursos de què disposava, que li eren regatejats per unes potències per a les quals el d’Espanya no deixava de ser un front marginal, que servia per pressionar i debilitar França. Una actitud que compartia la pròpia Cort de Viena, molt més interessada a assegurar-se els dominis espanyols a Itàlia que en ajudar els catalans.

En la dimensió europea de la guerra les coses van començar a canviar des de 1709. Després d’un hivern desastrós que va arruïnar les collites de França, Lluís XIV va iniciar a La Haia unes negociacions de pau que es van frustrar inicialment per les exagerades exigències dels aliats, que en els moments de negociar la pau, com en els de fer la guerra, miraven cada un pels seus interessos.

En aquells moments els aliats decidiren renovar l’esforç de guerra a Espanya, per tal de pressionar Lluís XIV, i van iniciar una nova ofensiva que va conduir a recuperar Aragó i a ocupar de nou Madrid. Carles hi arribava el 28 de setembre de 1710 i hi trobava aquesta vegada un ambient hostil, mentre les tropes que l’acompanyaven, que eren sobretot integrades per «heretges» (protestants), robaven i saquejaven com acostumaven a fer tots els exèrcits. Poc va durar aquesta nova estada; a començaments de desembre Felip V entrava de nou a la capital. Uns dies més tard les tropes aliades eren derrotades a Brihuega i Villaviciosa (desembre de 1710), on l’exèrcit expedicionari britànic va sofrir greus pèrdues i el seu cap, el mariscal Stahnope, va caure pres. A partir d’aquell moment el domini militar de Felip V sobre la Península estava assegurat.

La situació internacional, en un escenari on s’havia produït el 1710 la victòria a les eleccions angleses del partit «tory», oposat a la guerra, va donar un tomb definitiu amb la mort de l’emperador Josep I, el 17 d’abril de 1711, que deixava la corona imperial en mans de l’arxiduc Carles. Això transformava el panorama de l’equilibri europeu; l’arxiduc es coronava a Viena com emperador Carles VI el desembre de 1711, i les negociacions de pau amb França, que s’havien començat en secret des de començaments d’aquell any, van conduir a una mena d’armistici tàcit a la Península, on els combats entre aliats i borbònics van aturar-se des de 1712.

El tractat de pau, que es va signar finalment a Utrecht el 13 d’abril de 1713, va ser el fruit de llargues negociacions en què Lluís XIV, que necessitava la fi de la guerra, va imposar al seu nét Felip tot un seguit de renúncies, començant per la dels seus drets a heretar la corona de França i per la cessió a l’Imperi dels territoris espanyols d’Itàlia i dels Països Baixos. A canvi les tropes aliades abandonarien la Península, i es reconeixeria Felip com a rei d’Espanya. Aquest conservava l’imperi americà i aconseguia, amb una resistència aferrissada, oposar-se a qualsevol concessió en el terreny de permetre als catalans la conservació de les seves llibertats, com havien proposat inicialment els anglesos, que no van trigar gaire a abandonar la causa a canvi de Gibraltar, Menorca i unes molt rendibles concessions colonials, com la de l’«asiento de negros», que implicava el monopoli del comerç d’esclaus africans amb les colònies americanes, i el «navío de permiso».

Més persistent va ser l’esforç de l’emperador en favor dels catalans, però va haver d’acceptar l’acord d’evacuació general de les tropes aliades del Principat i de les illes, que s’havia signat el mes de març de 1713 (una circumstància que es va mantenir oculta als catalans mentre es preparava la marxa de l’emperadriu i de les tropes austríaques). Els acords es van completar amb la signatura dels tractats de Rastatt (6 de març de 1714) i de Baden (7 de setembre de 1714), en unes negociacions en què estaven en joc cessions territorials considerables a l’Imperi, que van deixar finalment sense resoldre unes demandes en favor dels catalans que Felip V es negava a atendre.

L’emperadriu, que havia restat a Barcelona, va embarcar, de retorn a Viena, el 19 de març de 1713, acompanyada de tot el seu seguici i de bona part dels dirigents austriacistes, començant pel secretari d’estat Ramon de Vilana Perlas. El mariscal Starhemberg quedaria com a virrei, mentre preparava en secret la marxa de les tropes imperials, que van abandonar Catalunya a començaments de juliol de 1713, d’acord amb el conveni signat amb els borbònics a l’Hospitalet el 22 de juny (els anglesos ho havien fet abans, insultats pels catalans, que se sentien, amb prou raó, traïts per ells).

Llavors va començar realment una altra guerra. Tarragona va ser ocupada d’immediat per les forces borbòniques i només restaven al Principat sense rendir-se Barcelona, Cardona i Castell Ciutat, si bé les partides de miquelets manades per cabdills com Francesc Macià «Bac de Roda», el general Moragues, els germans Desvalls (un d’ells, Antoni, marquès del Poal, vindria a ser el cap de les forces catalanes fora de Barcelona), Armengol Amill o Pere Joan Barceló «Carrasclet», entre d’altres, recorrien el país contribuint a mantenir una resistència endèmica, alimentada pel malestar que causaven les exigències de diner per part dels militars filipistes.

La Junta de Braços, un parlament sense rei, van reunir-se el 30 de juny al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat, mancada de representació de moltes de les poblacions que eren ja sota el domini borbònic, amb el braç eclesiàstic mostrant-se partidari de la «pacificació» i la noblesa dubitativa (els seus membres eren intimidats per l’hostilitat popular, que els considerava inclinats a la rendició). El braç reial, però, estava decidit a mantenir la resistència, i el braç militar va acordar finalment de donar suport a la decisió, publicada el 12 de juliol, de «defensar lo Principat (…) per la conservació de les llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que nostres antecessors a costa de sa sang gloriosament alcançaren i nosaltres devem, així mateix, mantenir».

La guerra havia agafat en aquests moments una violència extrema. Els borbònics, conscients de la seva superioritat militar, volien acabar sobretot l’oposició dels miquelets, que podia perllongar indefinidament la resistència. Felip V va ordenar que «si algunos miqueletes u otra gente tubiere el bárbaro arrojo y osadía de querer defenderse (…) se les pasará a todos a cuchillo, [y] se haga ahorcar a los que se defendieren».

A finals de juliol les tropes francoespanyoles manades pel duc de Pópuli es presentaven davant de Barcelona i exigien la seva rendició. Fins a quin punt pensaven que era encara insegura la situació ens ho mostra una carta del mateix Pópuli al ministre de la Guerra, Grimaldo, escrita des del setge de Barcelona: «la quietud aparente del país de todo este Principado (…) se va alterando cada día más en todo su distrito, pues en qualquier parage, apenas se alexan las tropes del rey, quando de allí a pocas horas buelven a dar la obediència a los rebeldes, y se arman contra nosotros, creciendo cada día en todas partes el número de miqueletes y voluntarios que se encuentran en cada rincón del Principado».

A començaments d’agost, en un intent per canviar el signe de la guerra, malgrat la debilitat de les forces de què disposaven els resistents, es va enviar el general Rafael Nebot i el diputat militar Berenguer per tal que, desembarcant a Arenys, recorreguessin el país amb un grup que constava inicialment d’uns mil cinc-cents homes, en una expedició que no va tenir més resultat que fer víctimes d’una repressió salvatge les poblacions que els havien acollit, castigades amb incendis i execucions en massa. Els desastres d’aquesta aventura, entre els quals cal comptar la defecció de la ciutat de Vic, que es va negar a resistir, van culminar en el seu miserable final, quan Nebot i els altres dirigents van embarcar de retorn a Barcelona, deixant abandonats a Alella els milers d’homes que aleshores els seguien.

La resistència interior es va apaivagar temporalment i l’exèrcit francoespanyol que ocupava el país, repartit en destacaments per viles i ciutats, va tenir uns mesos de tranquil·litat perquè, diu Castellví, «los paisanos deseaban excusar motivos de quejas, y la nobleza que se había salido de Barcelona y retirado a sus baronías exhortava a los pueblos a la mayor quietud».

És aquest context el que fa difícil explicar-se l’errada que va cometre el govern borbònic, a incitació de l’intendent Patiño, en establir una nova contribució de guerra d’un volum exorbitant, que els mateixos militars havien de cobrar poble per poble en quotes a pagar cada quinze dies. El malestar generalitzar va conduir al fet que des dels primers dies de gener de 1714 es produís un aixecament que, als crits de «Via fora lladres!», va mobilitzar uns cinc mil homes, sense una direcció central ni contactes amb Barcelona, en un moviment que van aprofitar els caps de miquelets per renovar la seva activitat i que va contribuir a un debilitament temporal del setge de Barcelona, en haver-se de retirar tropes per fer front a aquesta nova amenaça. Desconcertats per aquest fet, els borbònics hi van respondre amb una nova mostra de la seva política de terror, incendiant poblacions i executant centenars de camperols.

La forma en què s’havien desenvolupant fins aquell moment els diversos intents de negociació indicaven que era impossible esperar cap mena de pacte que salvés res dels drets i llibertats dels catalans, davant la intransigència de Felip V, que argumentava que «las dos últimas cortes que han concluído los deja —als catalans— más repúblicos que el parlamento abusivo a [los] ingleses».

Estava clar que, a banda del seu desig de venjança —no va perdonar mai la rebel·lió dels catalans—, el que el preocupava fonamentalment era haver d’acceptar les limitacions que un règim de llibertats imposava al poder monàrquic, una situació que podia acabar estenent-se a la resta dels seus dominis i que donava sentit a la pretensió dels catalans quan sostenien que estaven lluitant també per la llibertat de tots els espanyols. Un mèrit que els reconeixeria el 1932 Manuel Azaña en dir: «El último estado peninsular procedente de la antigua monarquía católica que sucumbió al peso de la corona despótica y absolutista fue Cataluña; y el defensor de las libertades catalanas pudo decir, con razón, que él era el último defensor de las libertades españolas».

Els resistents, però, conservaven encara esperances que les pressions d’Anglaterra —que, com a conseqüència de la mort de la reina Anna (agost de 1714), tenia ara un nou rei— poguessin ajudar a convèncer Felip V que li calia cedir i, sobretot, les de rebre algun ajut de l’emperador, en qui van confiar fins al darrer moment. Unes esperances que només podien mantenir-se mentre continués la resistència de Barcelona.

En el seu estudi de «la lògica de la resistència», Albareda sosté que costa d’entendre-la «si no es té en compte l’esperança dels assetjats en els aliats, dels quals confiaven rebre un darrer gest de suport», però reconeix que hi havia també un element de patriotisme exaltat, àmpliament sostingut per les capes populars de la ciutat, que, mentre es reunia la Junta de Braços, cridaven «Privilegis o mort!». Un patriotisme que acabaria portant al desvetllament d’una consciència republicana que s’expressava en textos com el de Lealtad catalana, d’agost de 1714, en què s’afirmava que «solas las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la nación (…), que sólo se representa en sus braços unidos».

En una Barcelona on s’havia aguditzat l’agitació social, i commoguda a més per una onada de religiositat exaltada, el Consell de Cent va prendre el comandament de la resistència, rellevant una Diputació que no disposava de recursos per pagar les tropes i que s’havia vist, a més, debilitada per la fuga de nobles i eclesiàstics, que, en unió també d’alguns burgesos, marxaven a instal·lar-se a Mataró, ocupat ja pels borbònics.

El 2 d’abril de 1714 l’artilleria francoespanyola començava a bombardejar Barcelona, en una actuació que no pararia fins a l’ocupació, cinc mesos més tard, mentre el bloqueig per mar per obra de la marina francesa impedia que se seguissin rebent els aliments que arribaven en barques de Mallorca, de Sardenya, de Gènova o del nord d’Àfrica, i creava unes condicions de supervivència extremadament difícils.

La conclusió dels tractats de pau va permetre Lluís XIV enviar més tropes al setge de Barcelona, manades ara pel mariscal duc de Berwick, que va arribar a la ciutat el 6 de juliol de 1714. La desproporció dels dos bàndols era en aquells moments abismal. Contra prop de noranta mil soldats borbònics, entre els que asseguraven la dominació de Catalunya i els assetjadors de la capital, hi havia a la ciutat poc més de cinc mil resistents, integrats essencialment pels membres de les milícies gremials de la Coronela, amb uns tres mil cinc-cents homes, manats pel general Antoni Villarroel i pel conseller en cap Rafael Casanova, als quals s’afegia un grup de soldats regulars refugiats, incloent-hi alguns aragonesos, valencians i castellans.

Mentrestant, grups de voluntaris que en moments puntuals van arribar a sumar en total uns deu mil homes, comandats pels coronels Amill, Busquets i Brichfeus, pel marquès del Poal i pel general Moragues, seguien lluitant, sobretot a la Catalunya central, cada vegada amb més dificultats. Van ser encara capaços, a les ordres del marquès del Poal, de derrotar els francesos a Talamanca (14 d’agost de 1714), però les seves accions no podien tenir gaire influència en el desenllaç d’una lluita desigual, tant en homes com en armament.

No era possible que aguantessin gaire més els resistents de Barcelona, assetjats per mar i sotmesos a un bombardeig constant de l’artilleria, que començava a debilitar la solidesa d’unes muralles que no s’havien recuperat del tot de les destrosses del setge de 1697, mentre els sapadors, seguint les directrius de l’enginyer militar Veerboom, construïen les trinxeres que havien de facilitar l’assalt.

Els primers intents d’assaltar la ciutat per la bretxa que hi havia entre el Portal Nou i el de Santa Clara, iniciats el 12 d’agost, van fracassar; però els atacs continuats de l’artilleria borbònica anaven destrossant una ciutat on la gent moria de fam i disenteria, mentre es confirmava que els resistents de l’interior eren incapaços de donar-los auxili. La continuïtat de la defensa era inviable tant en termes militars com de supervivència humana.

El 3 de setembre, el mateix dia en què la pluja malmetia unes obres de defensa de la plaça, Berwick presentava un ultimàtum que no oferia als barcelonins més que una ocupació pacífica, que es lliurava del saqueig. L’opinió majoritària va dur que es refusés, en espera d’algun miracle salvador, malgrat que els militars eren conscients de la impossibilitat de seguir combatent. Villarroel va dimitir, però l’assalt del dia 11 el va trobar encara a la ciutat i va assumir les tasques de direcció que li pertocaven.

La pluja va frenar per uns dies l’assalt final, al qual pensava dedicar Berwick vint-i-sis mil homes, amb una reserva de quatre mil més. L’atac va començar en la matinada del 10 al 11 de setembre, mentre repicaven totes les campanes de les esglésies de Barcelona per alertar els ciutadans. Les tropes van entrar per les grans bretxes que l’artilleria havia obert a les muralles i van combatre carrer per carrer i casa per casa en una pugna que va causar milers de baixes per cada bàndol. Tant Villarroel com Casanova van caure ferits; però els combats no cessaven.

Cap a les dues de la tarda, després de deu hores de combat, el front es mantenia estable. Berwick havia fracassat en el seu propòsit de conquerir la ciutat gràcies a la superioritat de les seves forces, però els resistents no tenien prou homes per seguir mantenint els combats amb la mateixa intensitat.

Es van iniciar aleshores contactes amb els borbònics per trobar alguna forma de capitulació; però Berwick es negava a qualsevol negociació. Es va donar als resistents temps fins a l’alba perquè deliberessin i hi va haver una entrevista nocturna amb el mateix Berwick, que tenia instruccions estrictes de Felip V de saquejar la ciutat si no claudicava, i que es va limitar ara a donar-los temps fins al migdia del dia 12 per decidir-se.

El govern es va reunir al matí del dia 12 i va signar un document de rendició en què es comptava que Berwick acceptava, de paraula, «concedir per gràcia la vida» als habitants, evitant que la ciutat fos lliurada al pillatge. El 13 Berwick publicava un ban en què es prohibia que es fes qualsevol dany contra els barcelonins, i les seves tropes començaven a entrar en la ciutat a les sis del matí.

La sorpresa dels borbònics en entrar a Barcelona va ser veure que no disposava d’una guarnició de militars, sinó que la resistència a un poderós exèrcit professional com el de Berwick l’havien protagonitzada sobretot cossos de menestrals voluntaris.

Cardona es va rendir el dia 18, i Mallorca i Eivissa van resistir fins al juliol de 1715, després d’haver fet un intent de lliurar-se als anglesos, que dominaven Menorca, abans de sotmetre’s als espanyols.

Els resistents de setembre de 1714, traïts pels seus aliats, que els van abandonar davant d’un enemic amb forces molt superiors, van lluitar fins que no els van quedar forces per seguir combatent, més enllà de qualsevol esperança racional de victòria. Voltaire, que es faria ressò anys més tard del setge de Barcelona, va mostrar el seu respecte pel valor dels catalans i «pel seu amor extrem per la llibertat».