8. LA FORMACIÓ DEL CATALANISME

Amb la revolució de 1868 s’iniciava una època nova, en què el joc polític regular no estaria limitat solament, com en l’anterior, a una elit de terratinents, burgesos i militars. La introducció del sufragi universal —temporalment en el període revolucionari, permanentment després de 1890— obligava, per corrupta que fos la seva aplicació, a prendre en compte la mobilització popular que es donava sobretot en el medi urbà.

Estudiar com apareix a Catalunya una política, la del catalanisme, que no s’adreça solament a la defensa dels interessos de la burgesia, sinó que pretén parlar en nom del conjunt de la societat catalana, permet entendre el canvi de la llengua en què s’expressarien a partir d’ara els polítics. Si la vella política de moderats i progressistes s’havia fet en castellà —Víctor Balaguer es dirigia en castellà a les masses barcelonines en els dies de la revolució de 1868—, la nova del catalanisme hauria de fer-se en la llengua de les capes populars que es volia mobilitzar. Perquè això fos possible calia que s’hagués produït prèviament la recuperació d’una llengua que la burgesia havia abandonat.

UN PARÈNTESI REVOLUCIONARI

El triomf de la revolució va comportar que la burgesia conservadora catalana, sense política pròpia que pogués aplicar en aquestes circumstàncies, es retirés d’escena, mentre intentava construir unes bases noves, creant el març de 1869 el Foment de la Producció Nacional per suplir el vell Institut Industrial de Catalunya, que encloïa solament les grans empreses financeres i industrials, i que estava marcat per la seva associació amb els moderats. El nou Foment (que el 1879 es fusionaria amb l’Institut Industrial per crear el Foment del Treball Nacional) cercava una participació més àmplia dels empresaris per tal de combatre la política lliurecanvista del nou govern i d’enfrontar-se, per altra banda, a l’amenaça revolucionària en termes globals. Les pressions polítiques exercides sobre Prim i sobre el ministre d’Hisenda, Laureà Figuerola, van aconseguir que l’aranzel de 1869, moderadament lliurecanvista, no perjudiqués gaire la indústria cotonera, però no van aconseguir resultats polítics que anessin més enllà.

Al Principat, la tendència política predominant seria en aquests anys la del republicanisme federal. No era una força nova. El republicanisme existia almenys des de començaments dels anys quaranta i les idees federals s’hi havien associat amb prou freqüència. El que seria batejat de nou com a Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) recollia ara l’herència d’una tradició de lluita que associava la visió de la revolució com a eina transformadora de la societat a una reivindicació de la catalanitat, que es pensava que podia realitzar-se dins d’un marc federal espanyol; una actitud que no trigaria a crear-li problemes amb el republicanisme de Madrid.

A començaments d’octubre de 1868 una proclama, escrita en castellà, plantejava obertament el tema: «Catalanes: Hoy que sois libres, mirad vuestras cumbres pirenaicas y vuestras costas; contemplad el sistema de montañas y de ríos que poseéis entre ambos límites: ¿puede haber más marcada nacionalidad geográfica? Miraos vosotros mismos y fijaos especialmente en vuestro carácter, vuestro genio, vuestros usos, vuestras costumbres, vuestra lengua: ¿se querrán más distintivos de una nacionalidad de raza? (…) En otras provincias puede haber distintos criterios políticos sobre la revolución; para vosotros no puede haber más que uno, que está por encima de todos aquéllos: es el de vuestra naturaleza, catalanes».

Unes idees que difondrien els membres del Club dels Federalistes, dirigit per Valentí Almirall, Manuel Lasarte i Gonçal Serraclara, i que trobarien ressò en els assistents al Congrés Obrer de Barcelona, celebrat el 13 de desembre de 1868, que proclamaria que «la república democrática-federal es la forma de gobierno que más conviene a los intereses de las clases trabajadoras; forma política necesaria para obtener su emancipación social». El mes següent la direcció central de les societats recomanava que es votés els federals.

Les eleccions a les Corts constituents van donar a escala estatal una majoria de progressistes, unionistes i demòcrates, amb unes minories en què figuraven vuitanta republicans (la majoria federals) i vint carlins. A Catalunya, en canvi, el triomf dels federals va ser molt més gran, amb vint-i-vuit dels trenta-set diputats elegits.

La constitució, que es va començar a discutir el 6 d’abril i es va proclamar el 6 de juny de 1869, establia com a forma de govern una monarquia limitada, en què les Corts «feien les lleis» i el rei les sancionava. Mentre el govern s’ocupava de l’elecció d’un nou rei, el país començava a mostrar el seu desencís, en comprovar la distància que hi havia entre les promeses revolucionàries i aquesta realitat.

La més greu de totes les decepcions era la que feia referència a la supressió de les quintes, que havia figurat en totes les proclames revolucionàries, en veure com s’aprovava ara una quinta de vint-i-cinc mil homes, destinats a combatre la insurrecció cubana, que s’havia iniciat el 10 d’octubre de 1868, a la qual seguiria el març de 1870 una altra quinta de quaranta mil.

Pel març de 1869 hi havia a Barcelona manifestacions contra les quintes i contra el lliurecanvisme, uns objectius que en aquell moment movien a bona part de la societat catalana. Descontent pel que feien els diputats republicans al Congrés, el federalisme català va voler assumir la direcció de la política des de baix, amb la creació d’un pacte regional d’associació que es va signar a Tortosa el 18 de maig de 1869, i que agrupava els federals de les províncies de l’antiga Corona d’Aragó; un model que imitarien altres pactes semblants a Còrdova, Valladolid, Santiago i Éibar.

El problema de si calia acceptar el marc constitucional i desenvolupar l’acció política a les Corts, o si era preferible seguir treballant des de fora, d’acord amb la tradició insurreccional del republicanisme, es va aguditzar a partir del moment en què el govern va decidir exigir un jurament de lleialtat a la Constitució a tots els que tinguessin un càrrec públic. Els components del Pacte de Tortosa van decidir majoritàriament mantenir-se dins de la legalitat constitucional, i això va provocar la ruptura entre federals «benèvols» i «intransigents», sota la inspiració d’Almirall, que iniciaria ara la publicació d’El estado catalán, que es va publicar successivament a Barcelona (1869-1870) i a Madrid (1873), en un estèril intent d’estendre per tot l’estat el programa de la transformació d’Espanya en una federació en què cada un dels components tingués la seva pròpia constitució, adequada a la cultura i al grau de desenvolupament de cada poble.

L’objectiu de la federació era comú, però el que separava els federals «intransigents» dels «benèvols», que predominaven a Madrid, era que els primers, conscients del pes de les diferències entre les diverses comunitats, volien una federació construïda des de baix, basada en l’exercici de la sobirania popular, mentre els «benèvols», tement que la unitat d’Espanya es veiés amenaçada, la volien feta des de dalt, des d’un poder central fort.

Pel setembre de 1869, en ple clima de protesta contra les mesures autoritàries imposades per Sagasta, es produïen un seguit de moviments insurreccionals «intransigents», iniciats a la Bisbal i a Tarragona, que passarien seguidament a Barcelona, es van estendre de manera irregular per Catalunya i van tenir repercussions a Aragó, Béjar, Orense, Múrcia, Alacant, València i en diversos llocs d’Andalusia. Mal organitzada, sense armes ni recursos, aquesta insurrecció va ser esclafada amb facilitat per l’exèrcit. Però la nova quinta de quaranta mil homes, que s’havia de sortejar el 5 d’abril de 1870, va tornar a desvetllar les protestes, iniciades en l’entorn industrial de Barcelona (sobretot a la vila de Gràcia, on les dones es van apoderar de la torre del rellotge i van tocar a sometent amb la campana), però manifestades també a Sevilla i a Màlaga.

Aquests desacords i aquests fracassos van desenganyar de la seva aliança tàctica amb els partits republicans els militants obrers, que establien ara relacions amb la primera Internacional Obrera (AIT). Al primer congrés de societats obreres, celebrat a Barcelona el juny de 1870, on es va constituir la Federació Regional Espanyola de la Internacional, hi acudien, juntament amb un gran nombre de representants dels oficis i de les indústries de Catalunya, altres d’Andalusia, València, Madrid, Alcoi, Almadén i Valladolid, que compartien la decepció pel rumb de la revolució. Refusaven la política i l’estat, que consideraven que representava el despotisme, i proposaven formes d’organització social pròpies dels treballadors, que es crearien a partir de federacions de societats obreres, destinades a convertir-se, «cuando la sociedad del porvenir esté fundada en asociaciones obreras», en «verdaderos municipios que se ocuparán de todos los intereses». Era, de fet, un programa federal construït des de baix, però prescindint dels polítics i de les seves institucions.

D’aquests plantejaments estaven sorgint noves formes de solidaritat de classe que es van posar de manifest amb motiu de l’epidèmia de febre groga que es va produir a Barcelona l’octubre de 1870, on es va arribar a una situació d’atur i de fam a la qual no van saber reaccionar ni les autoritats ni els empresaris, que es van apressar a abandonar la ciutat. Mentre que al manifest de «las clases obreras de Barcelona a las corporaciones de trabajadores de España», en què els barcelonins denunciaven la situació, hi van respondre, enviant donatius, els treballadors de Màlaga, de Tarragona, de Jerez de la Frontera, de Madrid, de Santander, de Cadis o de El Arahal.

L’elecció de rei va recaure finalment en Amadeu de Savoia, fill del rei d’Itàlia, que el 16 de novembre de 1870 va obtenir cent noranta-un vots a favor, contra seixanta per la república federal, vint-i-set pel duc de Montpensier (casat amb una germana de la reina Isabel II), 8 per Espartero i vint-i-cinc dispersos i en blanc. L’elecció de rei era un triomf personal de Prim, enemic a mort de la república, però va resultar un triomf de curta durada, ja que va ser assassinat a Madrid, possiblement a inspiració del general Serrano, el 27 de desembre de 1870, pels mateixos dies en què Amadeu I desembarcava a Cartagena.

Privat del suport de Prim i enfrontat a una situació confusa, agreujada pels problemes que creaven la insurrecció de Cuba i una nova revolta carlista, Amadeu va tenir una gestió difícil. Van ser, no obstant això, els conflictes interns, les rivalitats entre els dirigents que se suposava que havien de donar-li suport, els responsables que fracassés.

Amb una situació desastrosa de la hisenda, al govern no se li va acudir altra forma d’aconseguir més ingressos que restablir l’odiat impost de consums, l’abolició del qual havia estat un dels motius fonamentals de bona part de les revoltes urbanes en la Catalunya d’aquests anys, incloent-hi la pròpia mobilització popular de setembre de 1868. La revolta iniciada a Barcelona el gener de 1872 no va aconseguir cap resultat, però anunciava un futur conflictiu.

En aquests moments el distanciament del moviment obrer de la política republicana era ja un fet consumat. Mentre semblava que es preparava una nova revolta federal, el periòdic internacionalista La Federación recomanava als obrers que restessin al marge, ja que la sola causa per la qual havien de lluitar ells era «la revolució social».

El segon congrés obrer es va celebrar a Saragossa l’abril de 1872, en moments en què l’associació havia estat posada fora de la llei, i en què va haver de superar la prohibició de les seves sessions públiques, que el governador provincial imposava amb l’argument que la Constitució prohibia les associacions amb finalitats «contràries a la moral pública», com ho era la Internacional, que no reconeixia «religió, estat, propietat ni família». Entre els assistents al congrés, hi figurava Paul Lafargue, gendre de Karl Marx, que s’havia registrat com «metge, delegat per Alcalà de Henares», i al consell federal s’hi podien trobar alguns dels que serien els principals dirigents del moviment obrer espanyol en les pròximes dècades, com Pablo Iglesias, José Mesa, Anselmo Lorenzo o Francisco Mora.

El moviment no solament havia crescut en força i organització, sinó també en maduresa política, com ho revela la discussió dels dictàmens sobre «¿Qué se entiende por obrero?», sobre el paper de la dona (en què es proposava «hacerla entrar en el movimiento obrero», on no tenia fins aquell moment representació), sobre la propietat (on se sostenia que «han de ser de propiedad colectiva los medios de trabajar, pasando a ser el hombre propietario del producto íntegro de los frutos de su trabajo personal») o sobre l’ensenyament integral.

La tercera guerra carlina, protagonitzada ara pel pretendent «Carles VII», s’havia iniciat el maig de 1872 al País Basc, en un intent mal plantejat en el seu inici, que acabaria en pocs dies amb la derrota dels carlins a Oroquieta. La guerra continuava, però, a Catalunya, on l’havien iniciada vells dirigents, que van començar amb uns pocs centenars d’homes i van arribar a reunir-ne uns dotze mil. Unes forces que es movien amb facilitat per les zones rurals i les muntanyes, però que no podien assentar-se en el territori i que practicaven formes properes del bandidatge, envaint els pobles per cobrar-hi rescats.

Amb la intenció de donar-li nova força, el pretendent va nomenar cap de l’exèrcit del Principat el seu germà Alfons Carles, que va travessar la frontera a començaments de 1873, acompanyat per la seva esposa Maria de les Neus de Bragança, filla del rei de Portugal (coneguda com «donya Blanca»). Les relacions de l’infant amb l’home que manava les tropes carlines a Catalunya, Francesc Savalls, un veterà que militava en el bàndol carlí des dels disset anys, van ser difícils des del primer moment. Savalls actuava sense fer cas de l’infant, que no aprovava la seva manera de fer la guerra, robant, incendiant i assassinant.

Savalls assaltava els ferrocarrils, robava els passatgers, trencava les vies i feia descarrilar els trens; fins que va arribar a un acord amb la companyia del Nord, que pagava els carlins perquè deixessin circular els trens. En una ocasió va demanar quinze mil duros als fabricants de Manresa, amenaçant de destruir les obres que conduïen l’aigua que movia les seves fàbriques.

Després de saquejar Mataró, Savalls va aconseguir el 9 i 10 de juliol una victòria a Alpens, en què va morir el brigadier Cabrinetty. Pocs dies més tard, i acompanyat aquesta vegada d’Alfons Carles i de la seva esposa, va entrar a Igualada, on va canonejar i calar foc a l’església, on s’havien refugiat els milicians, amb dones, vells i nens. Aquesta guerra basada en els incendis, els assassinats i els robatoris li van valdre a Savalls el títol d’«el tigre de Catalunya».

La situació de fracàs a què s’havia arribat, i la manca d’un suport consistent per part dels partits va dur Amadeu a renunciar a la corona el 10 de febrer de 1873. Engels diria que era «el primer rei que es declarava en vaga», però Pi i Margall seria més just amb el personatge i reconeixeria que, si no havia fet res, era per culpa dels seus mateixos homes.

L’endemà de l’abdicació d’Amadeu, l’11 de febrer de 1873, una reunió conjunta del Congrés i del Senat, constituïts en Assemblea Nacional, proclamava la república per 258 vots contra 32. La votació deixava per a unes Corts constituents l’organització del nou règim —per exemple, la decisió de si havia de ser unitària o federal. Mentrestant seguiria en vigor la Constitució del 1869, llevat dels articles que feien referència al poder reial.

El 10 de febrer, ens diu a les seves memòries Conrat Roure, hi havia agitació en el medis polítics de Barcelona, a mesura que arribaven notícies del que s’estava preparant a Madrid i es comprovava que les cotitzacions del deute de l’estat queien verticalment. Un grup de dirigents republicans es van reunir, presidits per Clavé, per tal de redactar un manifest en què es demanava calma a la població. Les notícies de la proclamació no van arribar fins al matí del 12, quan els ciutadans es van llançar al carrer, amb bandes de música tocant himnes polítics —el més repetit «La Marsellesa», amb una lletra adaptada per Clavé— i van ocupar la plaça de Sant Jaume, a la vegada que organitzaven una força cívica per guardar els edificis de l’ajuntament i de la Diputació. A les façanes de tots dos edificis, els pacífics assaltants hi van col·locar sengles banderes roges amb un triangle i amb estrelles. La de l’ajuntament deia «Catalunya»; la de la Diputació, «República federal».

A mig matí, en rebre’s la notícia oficial del canvi de govern, l’alcalde, Francesc de Paula Rius i Taulet, va sortir al balcó de l’ajuntament, va llegir la llista del nou govern, va cridar «Visca la república!» i es va apressar a dimitir. A la tarda la plaça es va ocupar militarment, amb canons guardats per mariners i oficials de marina, que no feien cap falta, perquè la ciutat era una festa, amb les botigues tancades i el cafès i els carrers plens de gent. A la façana de l’ajuntament es va fixar un nou cartell que deia: «Municipios autónomos. Estados soberanos. República federal. ¡Viva la Confederación española!».

L’endemà les coses van tornar a l’ordre, si bé hi va haver al matí una manifestació d’estudiants que van anar a l’ajuntament, la Diputació i el govern civil a donar testimoni del seu federalisme. I a la tarda una altra d’obrers que recordaven la vella afinitat del republicanisme federal i l’obrerisme. Tenia, dirà Roure, «un carácter socialista mejor que político». La malfiança entre republicans i militants obrers continuava.

La república començava a funcionar amb un govern provisional presidit per Estanislau Figueras, amb Francesc Pi i Margall com a ministre de la Governació, encarregat de la difícil tasca de mantenir l’ordre públic. El 23 de març es va dissoldre l’«Assemblea Nacional», després d’haver aprovat l’abolició de l’esclavitud a Puerto Rico i la supressió de les quintes, una mesura que crearia problemes en uns moments en què prosseguien la guerra carlina i la insurrecció de Cuba, i en què l’exèrcit es trobava dividit entre una oficialitat que era hostil a la república i uns soldats que es negaven a obeir-los.

Es van convocar per al 10 de maig unes eleccions per a unes Corts constituents, a les quals només es presentaven republicans, que van guanyar àmpliament els federals. Les noves Corts es van inaugurar el primer de juny i van proclamar la república democràtica federal, per bé que la implantació del federalisme, que no tothom entenia de la mateixa manera, havia d’esperar que s’aprovés una nova constitució. Les divergències en la interpretació de com havia de configurar-se en la pràctica el model federal impedien de trobar al congrés el suport necessari per governar, mentre, en plena guerra carlina, es començaven a produir a l’exèrcit revoltes dels soldats contra els oficials.

La impaciència de la població, que no veia que s’introduïssin les reformes que esperaven, va dur el juliol de 1873 que es produís a Alcoi una insurrecció en què participaren activament els internacionalistes. Era l’inici d’un moviment que es proposava proclamar la república federal des de baix, a partir d’uns «cantons» independitzats, sense esperar que el govern hagués aprovat una nova constitució. El 12 de juliol es proclamava el cantó murcià, que encloïa la plaça forta de Cartagena, des de la qual es van enviar les embarcacions de guerra a proclamar a canonades una revolta que es va estendre a València i Andalusia. Una revolta estèril, perquè no era capaç ni de prendre mesures de reforma que poguessin atreure-li partidaris, ni d’establir relacions amb els altres centres d’inquietud federal per bastir un moviment comú.

Que les aspiracions de les masses populars no trobessin ressò immediat en el Parlament és el que explica que sorgissin els moviments insurreccionals i el cantonalisme, que no van servir per accelerar les reformes, sinó que, pel contrari, refermarien l’aliança entre tots aquells que no volien ni la intervenció en la política dels de baix, ni plantejaments des de dalt que alteressin l’ordre social.

No és que els polítics republicans, o almenys la part més avançada d’ells, no tinguessin sensibilitat social. Entre els projectes que les Corts constituents van voler tirar endavant figurava, per exemple, la llei que regulava el treball dels nens, prohibint que els de menys de deu anys treballessin en fàbriques, foneries i tallers. Es va arribar a aprovar aquesta mesura, però perquè s’apliqués calia fer un reglament, que la república no va tenir temps de redactar i que va trigar vint-i-cinc anys a fer-se.

El 17 de juliol es presentava a les Corts el projecte de Constitució Federal de la República Espanyola, redactada a tota pressa per Castelar, on es dividia el país en disset «estats» i cinc «territoris», però que deixava sense resoldre el tema central de les atribucions dels «estats federals», sense més guia que una ambigua formulació que deia: «Todo lo individual es de la pura competencia del individuo; todo lo municipal es del municipio; todo lo regional es del estado, y todo lo nacional es de la federación».

La dificultat de trobar un suport ferm a les Corts va fer fracassar successivament Figueras i Pi i Margall com a «presidents del poder executiu». Salmerón, que reemplaçava Pi a mitjans de juliol, i que tenia un suport més ampli per governar, va dimitir el 6 de setembre per raons de consciència, en negar-se a signar l’ordre d’afusellament de dos soldats que s’havien passat als carlins, tal com li ho demanaven els militars, que ho consideraven necessari per al restabliment de la disciplina.

El 8 de setembre es feia càrrec de la presidència Emilio Castelar, representant de l’ala conservadora del republicanisme, que s’apressaria a fer una virada a la dreta i que, valent-se de les autoritzacions que se li havien donat per actuar en matèries de guerra, va mobilitzar la reserva i va reclutar un exèrcit de vuitanta mil homes. La discussió de la Constitució seguia amb molt escassa participació dels diputats, de manera que Castelar va resoldre el problema suspenent les sessions de les Corts fins al 2 de gener de 1874.

A començaments de gener, quan les Corts tornaven a reunir-se, Castelar feia un discurs provocador, dient que el federalisme s’havia d’ajornar deu anys i que el projecte de Constitució estava mort. El Parlament li va negar la confiança; però a la matinada, mentre es discutia l’elecció d’un successor, el capità general de Madrid, Manuel Pavía, va envair les Corts i va posar fi a la república.

A diferència del que s’esdevenia a Madrid, on el canvi va ser rebut sense resistència, a Barcelona hi va haver aldarulls, promoguts per les companyies de la milícia que es negaven a lliurar les armes, com havia manat el capità general Arsenio Martínez Campos, mentre a Sarrià es produïa un aixecament dirigit per Joan Martí, el «Xic de la barraqueta», germà del «Noi de la barraqueta» que havia estat assassinat pels Mossos d’Esquadra el 1866. El resultat final va ser que Martínez Campos destituís les autoritats locals republicanes i dissolgués les milícies i l’Associació Internacional de Treballadors.

Un acord a Madrid entre caps militars i dirigents polítics va designar el general Serrano com a president del poder executiu d’una república inexistent, sense Corts i amb una constitució suspesa, en el que era realment una dictadura. Serrano, que havia contribuït a destronar la reina, de qui havia estat amant anys abans, i que havia traït totes les causes a què s’havia apuntat, era un home de seixanta-tres anys, d’escassa capacitat i dominat per un entorn familiar corrupte, que només podia mantenir-se exercint la repressió contra els partidaris, cada vegada en augment, d’una restauració monàrquica, als quals s’anava agregant una gran part de l’oficialitat de l’exèrcit, defraudada pel fracàs en la guerra contra els carlins.

La burgesia catalana, per la seva part, espantada per la deriva política republicana, s’integrava al moviment en favor de la restauració monàrquica que dirigia Cánovas del Castillo, sense voler, però, formar part del partit que s’estava creant a Madrid, sinó organitzant-se en grups d’interessos associats en una «Liga del Orden Social». Aquesta mobilització del conservadorisme català, que tenia com a principal representant Manuel Duran i Bas, integrava comerciants, propietaris i advocats, amb poca presència de fabricants petits i mitjans, i tenia a més ple suport dels interessos colonials, alarmats per la revolta de Cuba i pels intents d’abolir l’esclavitud.

Contra la voluntat de Cànovas, que volia aconseguir el triomf sense recórrer a un cop militar, Martínez Campos, sostingut per l’ampli sector que trobava massa liberal la línia política que propugnava Cánovas, va iniciar el 29 de desembre de 1874 un pronunciament en favor del restabliment de la monarquia en la persona d’Alfons XII, fill de la destronada Isabel II, que va conduir que el règim de Serrano s’enfonsés sense resistència.

LA RECUPERACIÓ DE LA LLENGUA CATALANA

La tradició que sosté que la recuperació de la llengua catalana va ser fruit d’una Renaixença culta, que començaria el 1833 amb la publicació de La pàtria d’Aribau i culminaria el 1859 amb la «restauració» dels Jocs florals, no té gaire fonament. Cap a 1860, quan se suposa que el moviment de recuperació duia més de vint-icinc anys, el cultiu «literari» del català no passava de ser una activitat marginal d’un petit grup de lletraferits diglòssics, que escrivien poesia en un català arcaïtzant, però reservaven el castellà per a les seves activitats culturals més ambicioses.

És ben conegut el desinterès de Bonaventura Carles Aribau per la llengua catalana. La pàtria va sorgir d’un compromís collectiu d’escriure versos en diverses llengües per felicitar el seu patró, el banquer Gaspar Remisa, en què, com ell mateix explicava a un amic, «a mi me ha tocado el catalán». Ni va tornar a reincidir seriosament en el cultiu de la llengua catalana, ni li coneixem cap interès per la seva literatura, malgrat que fos el fundador de la més important col·lecció de clàssics castellans del seu temps.

De la majoria dels literats que es consideren pares de la Renaixença sabem que no tenien el català com a llengua de la seva vida quotidiana, i no el parlaven a casa —si no era amb les criades— ni en família. Una cosa és que fessin poesies en català, però les cartes que s’adreçaven entre ells les escrivien en castellà.

Que l’ús de la llengua per part de la societat culta catalana fos netament diglòssic ens ho revelen testimonis com el de Josep Pau Ballot, que quan, cap a 1815, reivindicava a la seva Gramàtica y apologia de la llengua cathalana la llengua viva contra els que volien enterrar-la, tenia clar per a què pensava que servia: «Qui serà de nosaltres que no se veja en la precisió de haber de escríurer a vegadas en cathalà? Los senyors a sos majordoms, los amos a sos masovers, las senyoras a sa família, las monjas a sos parents, los marits a sas mullers, y en fi, tots los naturals se veuhen en la necessitat de haver de escríurer alguna carta o bitllet en cathalà». Llengua, per tant, de criats, masovers i, en tot cas, de les dones, que rebien una educació inferior; però no apta per a les coses serioses. Com ens mostra Rosa Congost, el castellà era la llengua dels terratinents i dels notaris.

Mentre el català s’havia perdut per a la cultura patrícia, la fidelitat de les capes populars a la seva llengua era indiscutible. Com va dir Pons i Gallarza, el «catalán yacía relegado al pueblo, que jamás consintió en abandonarle». Aquesta continuïtat és plenament confirmada per l’edició, que ens mostra com, al llarg del segle XIX, perdura a Catalunya una cultura plebea que es compon de romanços, sainets, textos de devoció, llibres pràctics i alguns textos per a l’ensenyament elemental. Llunas i Pujals recordava encara la vitalitat d’aquesta cultura el 1881, en el prospecte en què anunciava un nou periòdic obrerista, La Tramontana, en definir el català com la llengua «en què es va escriure la pessa/ de Saldoni y Margarida/ en sombras tan popular,/ y l’auca en què ve a dar un curs/ de l’història natural/ y’l romanso de las modas,/ criticant a n’els gabaigs,/ y’l llibret tan divertit/ de las cansons de Nadal,/(…) y las llegendas tan cayas,/ ilustradas ab grabats,/ que’s publican a dos quartos/ baix la forma de ventalls;/ la que en Claret sa doctrina/ en ninots feu estampar…». Sense oblidar, per altra banda, que el castellà era «la llengua en què’ns avisan lo que hem de pagar cada any perquè la gent de Madrit puga viure ab tot lo faust».

El paper del teatre, que arrencava de precursors com Josep Robreño (1780-1838) i Francesc Renart i Arús (1783-1852), va ser essencial. Hi ha hagut un creixement del teatre català representat en locals comercials del que sabem poca cosa, perquè els crítics de l’època, que el menyspreaven, no es van molestar a parlar-ne. Els del Diario de Barcelona solien ocupar-se del «Liceu» i del teatre «Principal», on, a part de les òperes cantades en italià, es representava un teatre castellà «en vers» d’una espantosa carrincloneria. Ningú no s’assabentaria, llegint les seves ressenyes, que al mateix temps hi havia, des dels anys cinquanta, nombroses representacions d’obres en català.

A l’arrelament de la llengua en el públic popular hi contribuïa el fet que aquest l’assumia com un element d’afirmació, que acostumava a usar en la crítica social, parodiant la cultura castellana de la «bona societat». La paròdia és un element essencial de la cultura popular que amb ella practica la «degradació»: la reducció subversiva a les coordenades comunes de la naturalesa humana de tot allò que la cultura patrícia pretén de presentar com a superior. Aquesta paròdia s’expressava especialment amb l’ús d’elements de bilingüisme en el teatre, on s’identificava el català amb el que era positiu i el castellà, amb l’afectat i el ridícul. La «degradació» produïa en aquest cas un efecte conscienciador de la catalanitat.

La catalanització de la cultura popular estaria associada a l’ascens d’una política democràtica, com ho podem veure en l’obra de Josep Anselm Clavé. Nascut el 1824 de família menestral, una malaltia infantil el va deixar amb molt poca visió. Va començar treballant com a torner, i molt aviat ho va haver de deixar, convertit poc menys que en un invàlid. Va aprendre música al temps que començava a lluitar en les files demòcrates, sota la inspiració d’Abdó Terradas —precursor en l’ús polític de la llengua per les seves cançons revolucionàries, com La campana, i per la seva obra teatral antimonàrquica Lo rey Micomicó (1838)—, i el 1845 va anar a parar a la presó per les seves opinions polítiques. Sembla que va ser allí on va concebre la idea de dedicar-se a organitzar societats corals populars, i el mateix any 1845, en sortir en llibertat, fundava La aurora, inici d’un moviment que assoliria una importància extraordinària, amb la creació d’un gran nombre de societats, que, a banda del seu caràcter cultural, permetien mantenir les relacions entre els treballadors en els temps en què els sindicats estaven prohibits.

Clavé començaria escrivint per a aquestes societats cançons en castellà, fins que el 1854 provaria sort amb peces ballables amb lletra catalana, com La font del roure i, sobretot, amb el seu primer gran èxit popular, Las ninas del Ter, que seria seguida més endavant per obres corals independents de la dansa, fins que el 1859 es va passar decididament al català, amb una sèrie de poemes que comencen amb Las vespras catalanas, dedicada al Corpus de Sang de 1640, una peça que acaba amb un «Malhagin los tirans!» ben propi de les conviccions democràtiques de l’autor, que el 1867 el portarien de nou a la presó.

Cap a 1860 va produir-se a Catalunya un fet sorprenent. En un període de set o vuit anys va sorgir una nova literatura que s’expressava en una llengua i en unes formes properes a les de la cultura popular, que va assolir un èxit espectacular. Aquesta expansió tindria les seves fites decisives en l’aparició de les primeres revistes populars en català (Un tros de paper [1865], Lo noy de la mare [1866], i especialment La campana de Gràcia [1870]) i en els primers èxits teatrals de Frederic Soler, primer amb les obretes de sàtira que signava com a Pitarra, i més endavant amb obres dramàtiques més ambicioses com Las joyas de la Roser, estrenada el 1866, que es considerava com «lo primer drama serio català».

La revista Un tros de paper, que disposava d’una nòmina de joves escriptors renovadors, tingué un èxit extraordinari. Molts anys després Conrad Roure deia: «El públic el rebé de tan bon grat que els mateixos escriptors contemplàvem amb estranyesa com cada dissabte en poques hores s’esgotava l’edició, que no era pas curta». La publicació es manifestava contra la literatura minoritària dels Jocs Florals, en defensa del «català que ara es parla» i de la democratització de la cultura. L’èxit d’aquestes publicacions va culminar amb La campana de Gràcia, que començava el 1870 amb un programa republicà federal, i que cap a 1888 havia assolit ja una tirada de vint-i-dos mil exemplars.

El teatre i la premsa en català expressaven els problemes que preocupaven la gran massa de les capes populars urbanes i, sense perdre les arrels que els lligaven a aquesta cultura, complien la funció de transmetre als seus lectors elements de la cultura patrícia, amb la qual cosa facilitarien la penetració d’escriptors com Angel Guimerà o Jacint Verdaguer, que esdevindrien populars sense deixar de ser cultes, i que es convertirien en els primers escriptors d’una nova literatura nacional catalana.

La resposta del públic estava donant un caire prou seriós al que havia començat com una facècia. Els redactors de Lo noy de la mare —la revista que havia vingut a succeir Un tros de paper, feta més o menys per la mateixa gent— manifestaven la seva ambició de fer «una verdadera revista hont s’enmirallen tots los interessos morals y materials de Catalunya». I com a mostra d’aquest propòsit, plantejaven el gener de 1867 la necessitat d’unificar i regularitzar la llengua. Calia crear un centre, una mena d’acadèmia, «un punt de reunió hont’s pogués constituir una biblioteca d’obras catalanas, y hont, coneixent-se tots los que cultivan la nostra literatura, a poch a poch anessin determinant certas reglas, regularisant certs principis, y destruir la anarquia que regna encara y que no tindrà fi mentres uns escrigan en català literari y altres en català del que ara es parla». No es tractava d’imposar un patró lingüístic «popular», sinó d’unificar criteris: d’aconseguir la síntesi que permetria cultivar els gèneres més seriosos, sense perdre el contacte amb els lectors que ja s’havien guanyat.

LA FORMACIÓ DEL CATALANISME

«La revolució del 1868 —sosté Borja de Riquer— fou un darrer i fracassat intent de configurar una aliança interclassista a Catalunya: una part del liberalisme burgès —el democràtic— semblava que inicialment podia arribar a acords amb els republicans, els sectors populars i, fins i tot, amb l’obrerisme reformista». El collapse de la república duia l’aliança a la seva fi, amb el republicanisme dividit i debilitat, i el moviment obrer emprenent un camí separat, a la recerca de la revolució social, un cop havia perdut la fe en els partits polítics.

La burgesia conservadora, que s’havia apuntat al moviment restaurador, va tenir una primera etapa d’eufòria, que anava acompanyada per la prosperitat econòmica d’uns anys en què el creixement agrari, estimulat per l’auge de les vendes de vi a França, que havia vist la seva producció arruïnada per la plaga de la filloxera, va comportar uns beneficis considerables. La indústria cotonera, impulsada per l’augment de la demanda interna, duplicava les importacions de cotó en floca i s’estenia en una sèrie de noves fàbriques que s’instal·laven a les ribes del Llobregat i del Ter, en colònies industrials que es beneficiaven d’una energia barata, com era la de l’aigua dels rius, i dels baixos salaris rurals. Paral·lelament creixien la producció tèxtil llanera i la de construcció de maquinària.

La prosperitat econòmica va engendrar una onada especulativa, la de la «febre d’or» (1880-1881), en què es va revifar la vella il·lusió ferroviària i es van constituir bancs i societats de la més diversa naturalesa, gràcies a l’estímul dels crèdits que la sucursal del Banc d’Espanya a Barcelona concedia amb liberalitat. Una sobtada contracció del crèdit va fer esclatar la bombolla el gener de 1882, amb l’enfonsament de la borsa i la ruïna de moltes de les empreses especulatives que s’havien creat. I si bé les conseqüències de la crisi no van tenir aquesta vegada l’efecte devastador de la de 1866, no trigarien a aparèixer els signes d’una altra, més general i més duradora.

A la burgesia conservadora catalana li va durar poc l’idil·li amb la Restauració. Hauria volgut retornar a la situació d’abans de 1868, amb un estat fort, al marge de les alternatives dels partits i de les eleccions, on el poder local estigués en mans de les classes dominants i de les seves institucions; el nou règim, en canvi, era netament centralitzador. Cánovas volia construir un règim estable que no necessités recórrer als «pronunciamientos» per mantenir l’equilibri, i va idear un sistema en què dos partits —el conservador, que ell dirigia, i el liberal, liderat per Sagasta— se succeïssin en els moments de crisi. El mecanisme funcionava mitjançant la dimissió del govern en crisi, deixant que el monarca cridés a formar govern el cap de l’altre partit, al qual atorgava el decret de dissolució de les Corts, que li permetia convocar unes noves eleccions, que sempre guanyava, ja que el govern podia controlar de fet, gràcies al caciquisme i a la corrupció, entorn d’un 80 per cent dels resultats.

El «turno» tenia l’objectiu de consolidar en el poder dos únics partits monàrquics, eliminant els seus competidors més forts, mentre admetia la presència innòcua de minories de republicans i de carlins per donar un aire de diversitat democràtica a les Corts. Les eleccions van començar a fer-se amb la nova llei electoral de 1878, que mantenia el vot censatari, però el 1890 Sagasta tornava al sufragi universal, la qual cosa no faria més que reforçar la importància del caciquisme dels dirigents locals, necessaris per assegurar els resultats. El sistema el completaria Maura el 1907 amb un nou element corruptor, com era l’article 29 de la nova llei electoral, que determinava que quan es presentava un sol candidat no calia procedir a l’elecció, sinó que aquest es proclamava automàticament. Un recurs que permetia resoldre sense esforç la majoria de les eleccions rurals.

Aquest sistema, posat a Catalunya en mans de cacics dels dos partits (a Barcelona, per exemple, Planas i Casals pels conservadors, i Comas i Masferrer pels liberals), permetia controlar, no solament la representació a les Corts, sinó els càrrecs electes dels ajuntaments i de les diputacions, i deixava fora del joc polític la vella classe conservadora, que només podia accedir-hi si s’integrava en un dels dos partits del sistema, i que era impotent, per altra banda, per influir en una política econòmica incoherent, com a conseqüència del fet que els partits que se succeïen en el govern eren conglomerats heterogenis que representaven interessos diversos, predominantment agraris.

El dany que la burgesia catalana pensava haver rebut d’aquesta impotència quedaria reflectit en condemnes com la de Mañé i Flaquer: «el puñal clavado en el pecho de Cataluña clavado queda y de la herida sigue manando sangre, y esa sangre enrojecerá el Ebro trazando una línea divisoria entre Cataluña y el resto de España».

Els seus intents d’actuació en el terreny de l’economia s’exercirien ara a través de les corporacions econòmiques, i molt en especial del Foment del Treball Nacional, constituït com a resultat d’una integració de velles institucions, que actuaria com a grup de pressió en defensa dels interessos industrials.

En aquestes condicions la sola política possible havia de fer-se al marge del sistema, en un terreny que no dominaven els vells conservadors i que anaven ocupant unes noves forces que expressaven el malestar dels petits empresaris i de les classes mitjanes davant de l’actuació centralista, en unes actuacions que prendrien per primera vegada un accent de reivindicació catalana.

La inspiració primera d’aquesta deriva es devia a Valentí Almirall, que cap a l878 tornava a la política, defensant la idea que la recuperació cultural catalana havia de completar-se amb una recuperació política. Una proposta que reforçaria amb la publicació del Diari català, (1879-1881) i amb la celebració del Primer Congrés Catalanista (1880), d’on sortiria la iniciativa de crear el Centre Català, que havia de ser la primera organització política específicament catalana, en un moviment que implicava la seva separació del PRDF, que restaria sota l’hegemonia de Pi i Margall i del seu projecte federal, que es volia organitzat des del centre (Pi i Margall, nascut a Barcelona, s’adreçava als barcelonins com «vosotros los catalanes»).

La culminació de la política inspirada per Almirall es produiria en el Memorial de greuges de 1885, nascut de la seva inspiració i aprovat per una reunió celebrada a la Llotja de Barcelona l’11 de gener de 1885, amb la intenció de debatre els problemes que plantejaven el projecte de «modus vivendi» comercial amb Gran Bretanya i la reforma del codi civil, que podia significar la fi del dret civil català. La representativitat del document venia avalada per la presència d’un gran nombre d’entitats econòmiques i culturals de tot el país.

La Memòria en defensa dels interessos morals y materials de Catalunya, presentada directament a S.M. el Rey, redactada per «personas que en filosofia y en política militem en camps distints», començava amb una argumentació sobre les diferències entre els «grups» que integraven el poble espanyol, amb una narració històrica de l’evolució del «sistema unificador per absorció», que acabava concloent que la «fatal situació» del país es devia a l’uniformisme polític imposat pel «grup castellà». La Catalunya que havia experimentat un renaixement cultural i artístic aspirava ara a «fins més transcendentals», com ho mostrava la presentació d’aquesta memòria, que es feia arribar directament al rei, i no a un ministeri o a les Corts (que seria justament el que provocaria la indignació de Cánovas davant d’aquest intent d’actuar al marge del sistema). Els extensos antecedents històrics anaven a parar a la denúncia dels danys que la política econòmica que se seguia havia causat a la «nació» en general, i més en concret a Catalunya. Tota la quarta part estava dedicada a una extensa exposició en defensa de la conservació del dret civil català contra les pretensions d’unificar-lo en un codi comú espanyol, que només admetia respectar temporalment els de les províncies de «dret foral».

El 1886, en el seu discurs inaugural de les activitats del Centre Català, Almirall descrivia la situació d’endarreriment d’Espanya, la necessitat de comptar amb el mercat interior —no solament per al creixement de la indústria catalana, sinó per fomentar l’agricultura d’altres zones espanyoles— i observava que aquesta evolució havia estat obstaculitzada sistemàticament pels polítics espanyols i havia portat el país al desastre: «Lo camí de las súplicas y peticions no’ns du a cap resultat (…). Hem, donchs, d’empendre un altre camí, si volem salvar lo que encara’ns queda (…); fer-nos forts dintre de casa nostra. La rassa que nos domina, res nos otorgarà mentres nos cregui débils. Lo dia que’ns vegi forts y decidits, entrarà en tractes. (…) La idea nova del regionalisme nos dóna camins nous. Agrupem-nos tots al voltant de la bandera catalana; propaguem per tots los medis lo particularisme, que ha de ser la nostra forsa; posem-nos d’acort en lo essencial, (…) y al punt meteix que logrem que’ns respectin, la victòria estarà assegurada». El seu no era un plantejament secessionista, sinó que mirava la recuperació que havia d’iniciar-se des de Catalunya com un impuls per a la formació d’una nova Espanya.

En aquest mateix any 1886 Almirall publicaria la primera formulació global del nou corrent, Lo catalanisme. Motius que’l llegitiman, fonaments científichs y solucions pràcticas, que defensava el paper d’un «catalanisme regionalista» com a element dinamitzador d’una Espanya decadent com a conseqüència de la política centralista. I seria també en aquest any quan, per inspiració d’Almirall, es faria la primera commemoració de la diada de l’Onze de Setembre, amb una missa «en honor dels patricis que moriren en defensa de la pàtria catalana», celebrada a Santa Maria del Mar, que havia acollit al seu cementiri, al Fossar de les Moreres, part de les víctimes de la resistència.

De manera semblant a Almirall s’expressava, l’any següent, Pere Estasén —que Francesc Artal considera com «un dels pensadors política catalans» més importants del seu temps— quan declarava que tots els esforços per fer entendre a Madrid el que se’ls volia explicar havien estat en va, i seguirien essent-ho en el futur: que no hi havia diàleg possible amb els partits polítics espanyols i que, en conseqüència, calia inventar una altra forma de fer política. «La Catalunya mal compresa y pitjor corresposta (…) penso qu’avui no pot continuar dignament la campanya de propaganda qu’en lo que va de sitgle ve sostenint a costa de inmensos sacrificis. És de tot en tot inútil l’enviar comissions ni acudir a n’els ‘meetings’, ni a las informacions, ni a n’els demés actes que se celébrian a Madrid.(…) La Catalunya ha de comensar a desconfiar dels partits polítics, ja que tots des de la oposició li prometen lo que des del poder no compleixen».

No era solament un problema d’interessos catalans, sinó de visió global de l’estat i de la política. «Confesso —afegia— que si may hi estat a punt de cometre veritables imprudèncias, de provocar cuestions personals, que si may m’hai vist ferit en mon orgull català y hai sentit bullir en mas venas la sanch catalana ha sigut a Madrit, fent part d’una comissió o informant en el ministeri d’Hisenda en defensa de l’agricultura o de la indústria d’Espanya, no de Catalunya».

El catalanisme seria, a partir d’aquest moment, un element present en les reivindicacions polítiques d’un o altre signe. A ell s’acollien una diversitat de corrents; no hi havia una sola classe de «catalanisme», com no hi havia una sola manera de pensar el futur de la societat catalana. El debat sobre si el catalanisme és d’origen burgès o popular, progressista o reaccionari, oblida que hi havia tants «catalanismes» com concepcions de la mena de societat catalana que es volia construir. Des del tradicionalisme catòlic del bisbe Torras i Bages i del canonge Collell, a una esquerra que perdria protagonisme amb la crisi del Centre Català i l’aïllament d’Almirall, però que seguia tenint una presència en els cercles republicans populars i que s’expressava a través de revistes com La Campana de Gràcia i L’esquella de la torratxa.

La veu dominant seria, però, a partir de la dècada dels noranta, la d’un catalanisme burgès conservador, reticent amb el liberalisme i amb els plantejaments democràtics d’Almirall, i d’un caràcter netament «regionalista». Frederic Soler, en pronunciar el discurs amb què presentava el programa polític del Centre Català, el 28 d’abril de 1890, deixava clars els límits de les seves aspiracions polítiques: «Volem ser una de tantas estrellas de la bandera de Espanya, si las altras regions volen ser estrellas com nosaltres, o bé una sola estrella al mitj de la bandera roja y gualda». Per si algú no ho havia entès, en la mateixa sessió Manuel de Lasarte, antic company d’Almirall al Club dels Federalistes, aclaria que entre els enemics als quals havien de combatre hi havia: «los separatistas, los que diuhen que Catalunya ha de formar una nació independent y, ab aquesta exageració, fan la guerra al nostre catalanisme, que vol que Catalunya tinga personalitat y autonomia dins d’Espanya».

Lluitaven per reclamar una quota més gran de participació en el poder polític, necessària per tal d’encaminar adequadament el futur de l’economia catalana. No els bastava seguir negociant aranzels, com havien fet al segle XIX, davant de les necessitats d’una etapa de reconstrucció en què havien de refer-se de la fallida del vell model econòmic, i adoptar les mesures adequades a les necessitats d’una estructura industrial que estava en plena transformació.

L’experiència els havia ensenyat, però, que el pacte només podia negociar-se sobre la base de presentar-se a tractar-lo amb una pretensió de força, que naixia de l’extensió de la consciència col·lectiva que havia aportat en les darreres dècades el catalanisme. D’ací que l’aliança dels interessos econòmics amb les noves tendències polítiques fos obligada.

Aquesta nova etapa de desenvolupament del catalanisme la protagonitzarien els que havien abandonat Almirall per fundar la Lliga de Catalunya, homes com Joan Josep Permanyer, Àngel Guimerà, Enric Prat de la Riba, Narcís Verdaguer i Callís, Lluís Doménech i Montaner o Ferran Alsina, que desenvoluparien un programa més conservador, més proper als interessos de la burgesia. Serien ells els redactors del Missatge a la Reina regent de 1888, on es feia un plantejament de recuperació històrica en què es reclamava «que torni a possehir la nació catalana les Corts generals lliures y independents obertes per lo Cap de l’Estat o per son lloctinent, en las que hi tingan representació directa totas las classes socials (…). Corts en las que’s votin los pressupostos de Catalunya y la cantitat ab que té de contribuir nostre país als gestos generals d’Espanya». El més impressionant d’aquest text era la llista de signants de tot Catalunya, que demostrava l’expansió a què havia arribar el catalanisme polític.

La campanya següent de la Lliga, destinada a combatre el projecte de codi civil que es discutia a les Corts espanyoles, va arribar a tots els racons de Catalunya. Aquesta mobilització global va animar a crear una plataforma comú, la Unió Catalanista (1891), encarregada d’organitzar unes assemblees en què els delegats vinguts de les diverses associacions poguessin discutir en comú un programa i una estratègia, però que no arribaria a tenir una línia política pròpia.

La primera d’aquestes assemblees, la de Manresa el març de 1892, tenia com a objectiu establir les «Bases per a la constitució regional catalana». El text aprovat era un document, redactat fonamentalment per Permanyer i Prat de la Riba, que exposava un projecte de monarquia federal en què les regions, entre elles Catalunya, es reservaven la sobirania interna, i estarien governades per unes Corts a mig camí entre estamentals i democràtiques. Tot el projecte apareixia dominat per propostes historicistes de recuperació d’elements del passat.

Mercè Costafreda ha sabut veure els límits del que representaven les bases. «El suport massiu vingué de la Catalunya rural, escassament industrialitzada, amb uns quants representants de professions liberals i literats renaixentistes (…), deixant al marge els sectors del capitalisme burgès i els treballadors industrials».

S’estava fent, paral·lelament, una tasca de difusió de la cultura catalana, amb entitats com el Centre Escolar Catalanista (1887), que propugnava la creació d’escoles i aules universitàries que ensenyessin en català, així com un esforç per catalanitzar les institucions, que va tenir un dels seus punts culminants en la conferència inaugural del curs de l’Ateneu, que Guimerà va fer en català el 30 de novembre de 1895, «entre aplaudiments i protestes». La mobilització aconseguida en aquestes primeres actuacions, amb el mèrit essencial d’estendre’s per tot el país, era important de cara a un futur distint, en què caldria dur aquest suport al terreny de la política espanyola, desafiant el monopoli que exercien els dos partits del sistema, que fins aquest moment pensaven que tot això del catalanisme era una follia inconsistent.

La gravíssima crisi que l’estat, l’economia i la societat espanyoles sofririen en els anys finals del segle farien encara més urgent aquest replantejament.

DESPRÉS DE LA CRISI

L’impacte de la derrota espanyola de 1898 ha marcat la imatge d’aquells temps. És veritat que la guerra va ser una mostra de debilitat i d’incompetència, denunciada pels contemporanis, com Santiago Ramón y Cajal, que deia el 1898: «La mayoría del país, todo lo que en él había de sensato, no quiso nunca la guerra con los Estados Unidos. A ella fuimos arrastrados por los indoctos y por los delirantes. ¿Es que se le podía ocultar a nadie que pensase un poco en presencia de los datos de la realidad que era físicamente imposible que triunfásemos?». Cajal, que era un bon coneixedor de Cuba, on havia estat com a metge militar, no vacil·lava a més en denunciar la corrupció: «Durante la guerra, según se sabe en algunas casas de banca de Madrid, giraban de Cuba y Filipinas enormes cantidades, mientras nuestros infelices soldados perecían de hambre en la manigua o en los hospitales».

El desastre militar havia posat al descobert la debilitat d’un país governat per una ficció de parlamentarisme que podia donar l’espectacle de tenir en el transcurs dels dotze anys que van de 1893 a 1905 set governs diferents, tres conservadors i quatre liberals, com a resultat de set eleccions que fingien sobtades alternances de l’opinió pública, quan els canvis no eren més que una conseqüència de la debilitat dels partits. Aquests governs havien enviat a la guerra quintos de famílies pobres, que no es podien pagar el rescat del servei militar, sense una adequada instrucció: «rebaño de muchachos anémicos —denunciaria Salmerón— sin instrucción, y así en la tragedia aquella ocurrían escenas como la de la acción de Mal Tiempo, en que varias compañías fueron macheteadas por no saber cargar los máuser, después de haber tirado los cinco tiros».

Però si el desastre de la guerra va posar al descobert la debilitat de l’estat, no va ser la guerra la causa de la crisi global que va patir la societat espanyola, sinó que aquesta tenia uns orígens anteriors. Una crisi de la producció de cereals, que no podia resistir la competència dels baixos preus que oferien Rússia i els nous països productors d’Amèrica, va tenir com a conseqüència la ruïna de la producció castellana (Catalunya no solament va passar a proveir-se de blats americans importats, sinó que la seva indústria farinera proveïa ara el consum espanyol, davant la indignació dels interessos bladers de Valladolid). Com a conseqüència d’aquesta ruïna, hi va haver una gran emigració de camperols empobrits cap a Amèrica Llatina, que prosseguiria activament en els primers anys del nou segle. Una situació que va empènyer el govern espanyol, el 1891, a un gir proteccionista que ja no bastava per resoldre el problema.

Paral·lelament a la crisi bladera es produïa la de la viticultura, que afectaria molt especialment Catalunya, com a conseqüència de la invasió de la fil·loxera, que arruïnava la seva producció al mateix temps que França, un cop reconstituïdes les seves vinyes, deixava d’importar vins espanyols. «Entre el 1885 i el 1900 —diuen Ramon Garrabou i Josep Pujol— es va produir una caiguda catastròfica»: a mesura que avançava la fil·loxera, l’àrea plantada es reduïa gairebé a la meitat. Les conseqüències immediates van ser l’empobriment d’uns petits propietaris que, incapaços de fer front a les contribucions imposades pel govern, veien les seves finques embargades i subhastades per la Hisenda (de 1881 a 1901 tenim més de cinquanta mil anuncis de subhastes). Pitjor seria encara la situació dels que cultivaven la vinya amb un contracte de rabassa, que iniciarien ara una conflictivitat rural que duraria fins als anys de la segona república.

Si la indústria catalana havia patit fins aquests moments de la migradesa d’un mercat interior amb escassa capacitat de demanda, els efectes de la crisi agrària havien d’agreujar aquesta situació, a la qual vindria a sumar-se encara la pèrdua, com a conseqüència de la derrota en la guerra contra els Estats Units, dels mercats colonials del Carib, que havien ajudat a mantenir la indústria en aquests temps difícils.

La producció industrial va minvar i, en conseqüència, va empitjorar també seriosament la condició de vida dels treballadors, amb el resultat de generar una conflictivitat social que convertiria Barcelona en «la ciutat de les bombes». Bona prova del clima de pànic que s’havia creat ens la dóna el que va succeir en anunciar-se la primera celebració obrera del primer de maig a la Barcelona de 1890. Joan Maragall ho va descriure en una carta en què parlava dels burgesos que demanaven «cargues i descargues, presons, fusellaments, rigors, molts rigors, i llenya, sobretot molta llenya», per tal de combatre «al bàrbar de la nostra època, al que vol capgirar l’ordre social, al que posa petardos i renega, i mira de reüll al ‘senyor’, al que vol disfrutar de lo que nosaltres disfrutem… Que l’afusellin, que el trinxin, que el fotin!».

L’atemptat contra el capità general Martínez Campos (setembre de 1893) i el de les bombes del teatre del Liceu (novembre de 1893) vindrien seguits el 1896 per un altre contra una processó de Corpus al carrer de Banys Nous, que va produir dotze morts i una cinquantena de ferits. Aquest darrer atemptat sembla haver estat obra d’un anarquista francès que va actuar pel seu compte i es va apressar a fugir del país; però les autoritats, que necessitaven donar una resposta contundent, van convertir la repressió en una batalla global contra els mitjans anarquistes, que va culminar en l’infame procés de Montjuïc, amb un gran nombre de detinguts, tortures i, finalment cinc execucions (el fiscal n’havia demanat vint-i-vuit), que van posar fi a la vida d’uns homes que no tenien res a veure amb aquell esdeveniment.

No tot era terrorisme, sinó que hi havia també accions de confrontació com la vaga de gener de 1902 que, en resposta a diversos moviments de protesta que s’estaven estenent pel país, va paralitzar Barcelona i va donar testimoni de la força que estava adquirint el moviment obrer. D’aquest impuls sorgiria el 1907 Solidaritat Obrera, creada a partir de la Unió Local de Societats Obreres de Barcelona, que el 1910 convocaria un congrés a Barcelona on naixeria la CNT (Confederación Nacional del Trabajo), una gran estructura sindical que acabaria estenent-se a escala de l’estat, en competència amb la UGT (Unión General de Trabajadores), que havia estat fundada el 1888 a Barcelona pels socialistes, però no havia arrelat al país. Molt distint en caràcter seria el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), fundat el 1903, que, al marge del seu caràcter sindical, tindria una activitat política molt destacada en el camp del catalanisme.

La reacció d’una burgesia espantada davant la vaga de 1902, que va donar lloc a una repressió brutal, mostraria la importància que tenia el que Soledad Bengoechea anomena «la xarxa del poder burgès», l’associació dels grups d’interessos patronals amb els nuclis polítics i els cercles culturals de la ciutat, afavorida per la presència de membres de la patronal en les directives d’aquests.

La situació del catalanisme conservador en els anys finals del segle XIX era prou complexa. Una darrera provatura el va dur a pactar amb el general Polavieja, promotor d’un regeneracionisme reaccionari amb promeses de descentralització, en un moviment que va conduir que el 1899 s’integressin el general Polavieja i Duran i Bas en un govern presidit per Silvela, l’home que havia succeït com a cap del partit conservador Cánovas, assassinat per un anarquista en revenja pel procés de Montjuïc. Aviat es va veure que era una provatura equivocada. Lluny d’atendre les reivindicacions econòmiques dels catalans, que anaven en el sentit de la demanda d’un concert econòmic, el ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, va procedir a augmentar els impostos i va provocar la queixa de tots els sectors de l’economia catalana, que van decidir que no pagarien la contribució del tercer trimestre de 1899.

El «tancament de caixes», al qual el govern va respondre declarant l’estat de guerra i empresonant els morosos, seria l’inici d’una mobilització general de les entitats econòmiques i dels grups catalanistes, que, si bé van haver de cedir en el pagament dels impostos, van fer possible la victòria obtinguda en les eleccions de 1901 per la «candidatura regionalista» dels «quatre presidents» d’institucions representatives (la Societat Econòmica d’Amics del País, el Foment del Treball Nacional, l’Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial), aconseguida gràcies que la mobilització popular i l’acció dels interventors vigilant les urnes van impedir el frau habitual en els processos electorals, on els difunts dels cementiris acostumaven a votar en favor del govern. Aquest havia estat, assenyala Borja de Riquer, el triomf d’una «candidatura ciutadana» contra els partits del sistema, que per primera vegada perdien una elecció en una gran capital.

Era, possiblement, l’estímul que calia per decidir els catalanistes a fer el pas a la política espanyola, desafiant el monopoli de conservadors i liberals. Culminaria aleshores la fusió del Centre Nacional Català i la Unió Regionalista en la Lliga Regionalista de Catalunya, un «bloc català interclassista», fonamentalment barceloní, que no tenia estructura de partit, però que s’estendria amb la creació d’altres lligues locals.

Al marge del nou partit quedava una Unió Catalanista que Domènec Martí i Julià va presidir entre 1903 i 1916, que s’orientaria cap a l’esquerra i donaria acollida a grups que no se sentien a gust amb el conservadorisme de la Lliga, com els joves redactors de La Tralla, que contribuirien a establir la diada de l’Onze de Setembre com a festa nacional catalana.

El sentiment de la derrota va fer també de 1898 el punt de partida d’un espanyolisme integrista que reaccionava amb furor davant propostes autonomistes com la de les Bases de Manresa. Bastarien algunes manifestacions hostils als símbols patriòtics espanyols i les xiulades a algun polític per acabar d’encendre el furor de tota una sèrie de diputats i publicistes com Fernando Soldevilla i Antonio Royo Villanova, als qual se sumarien veus que podien arribar fins a reclamacions com la de Fernando López Tuero, «¡Cuando se dictará la ley! Pena de muerte al regionalista; garrote vil al traidor autonomista». El govern Silvela, per la seva banda, introduïa al Codi Penal el càstig a «los ataques a la integridad de la patria española».

La tensió social iniciada amb la resposta a les vagues, i agreujada per les diferències que va provocar l’acollida a la visita a Catalunya d’Alfons XIII el 1904, va comportar l’escissió de la Lliga, de la qual se separaria un grup de polítics d’esquerra com Jaume Carner i Ildefons Sunyol, que fundarien a finals de 1906 el Centre Nacionalista Republicà, amb el lema «Nacionalisme, democràcia, república», que es fusionaria el 1910 amb el vell PRDF per crear un nou partit, la UFNR (Unió Federal Nacionalista Republicana), en el qual militarien en algun moment homes com Pompeu Fabra, Andreu Nin o Francesc Layret.

A mobilitzar el republicanisme català, i a apartar-lo dels corrents catalanistes, identificant-los amb els interessos de la burgesia, contribuiria l’arribada a Barcelona d’Alejandro Lerroux, un polític cordovès d’antecedents equívocs, que es guanyaria el públic popular amb una primera aproximació als medis obrers, aprofitant les emocions creades pel procés de Montjuïc, i amb una retòrica revolucionària buida de contingut polític. La col·laboració de membres de la Unión Republicana, que dirigia Salmerón, amb la Solidaritat Catalana duria a Lerroux a fundar el 1908 el Partido Republicano Radical, que era una simple emanació del seu líder, sense més programa que un populisme elemental de confrontació amb el catalanisme burgès, que li serviria per obtenir els vots que li donarien accés als ajuntaments, i en especial al de Barcelona, que era una font important d’influència i de recursos.

Mentrestant el regionalisme català obtenia una notable victòria a les eleccions municipals de Barcelona de novembre de 1905. La celebració d’aquest triomf, recollida al setmanari Cu-cut! amb un matís que l’exèrcit va trobar ofensiu, va acabar amb l’assalt dels militars a les redaccions de la revista i de La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga. La resposta del govern, que va ser la de donar suport als militars amb la publicació el març de 1906 d’una «llei de jurisdiccions» que sotmetia als tribunals militars l’expressió d’opinions contràries a l’exèrcit o als símbols d’Espanya, provocaria un moviment de protesta que seria correspost a Barcelona amb un acte d’homenatge d’unes dues-centes mil persones als diputats que havien combatut la nova llei, presidit pel republicà Salmeron.

Aquesta seria la base que conduiria a formar la candidatura de Solidaritat Catalana, que agrupava catalanistes de dreta i d’esquerra, incloent republicans (excepte els seguidors de Lerroux) i carlins, i que aconseguiria una gran victòria a les eleccions provincials i nacionals d’abril de 1907. Una victòria que es va completar amb l’accés a la presidència de la Diputació de Barcelona del dirigent de la Lliga Enric Prat de la Riba, que utilitzaria aquest organisme per potenciar l’actuació política i cultural del catalanisme.

Si bé el triomf de 1907 va significar un canvi essencial, ja que a partir d’aquest moment els partits dinàstics no van tornar a dominar les eleccions a Catalunya, l’entusiasme unitari va durar poc, debilitat per la diversitat dels interessos polítics dels participants, en especial pels contactes entre el dirigent de la Lliga, Francesc Cambó, i el cap del govern Antonio Maura. Però van ser els successos de la Setmana Tràgica de 1909 els que van dur que la fractura del catalanisme esdevingués molt més profunda.

La causa de la revolta va ser el reclutament de reservistes per enviar-los a la «guerra d’Àfrica», una sagnant pugna per un territori del Rif impossible de controlar, on el que en aquells moments estava en disputa eren els interessos de les mines de ferro de Guelaya, de la companyia «Minas del Rif», un dels principals accionistes de la qual era el comte de Romanones, un dels caps més destacats del partit Liberal. El moviment de resistència a la mobilització, programat com una vaga de vint-i-quatre hores que organitzaven Solidaritat Obrera i els socialistes, començaria el 26 de juliol de 1909, un dia abans que es produís al Marroc la matança de Barranco del Lobo, però es perllongaria de forma descontrolada, transformat en un motí anticlerical popular, sense direcció ni pla, que va cremar esglésies, convents i edificis de les comunitats religioses, sense acarnissar-se gaire amb els seus membres (per bé que hi va haver tres morts). El moviment es va estendre per Catalunya, amb especial incidència a Sabadell, on es va proclamar la república, a Granollers i a Mataró.

La revolta, que havia durat una setmana, durant la qual el govern de Madrid difonia la versió que es tractava d’un moviment separatista (amb el consegüent boicot als productes catalans), va ser finalment reprimida a sang i foc per l’exèrcit, i va acabar en uns judicis militars que van dictar dures condemnes de presó i l’execució de cinc persones, que encloïen un carboner discapacitat i una figura com el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna, que no tenia res a veure amb aquests esdeveniments. L’execució de Ferrer va donar lloc a un moviment de protesta internacional.

ELS PRIMERS PASSOS CAP A L’AUTONOMIA

La història política d’Espanya en aquests anys, i molt especialment en el període de 1914 a 1923, és d’una extraordinària complexitat, de manera que tractar de seguir-ne el fil desbordaria l’equilibri d’aquest relat. Importen sobretot, pel que fa a les seves repercussions a Catalunya, els efectes de la neutralitat mantinguda durant la Primera Guerra Mundial, que asseguraria uns anys de prosperitat a la indústria catalana, i les conseqüències de la crisi política de 1917, que portaria a la fi del sistema de la Restauració.

Entretant, però, l’evolució de Catalunya tenia uns ritmes propis, en els quals tindria un paper molt destacat Enric Prat de la Riba, que el 1907 mateix, en accedir a la presidència de la Diputació de Barcelona, fundaria l’Institut d’Estudis Catalans. Eren iniciatives que naixien de l’impuls col·lectiu que anys abans s’havia viscut amb la creació d’institucions com els Estudis Universitaris Catalans i que conduirien a posar els fonaments d’una cultura catalana moderna amb avenços com la publicació el 1913 de les normes ortogràfiques elaborades per Pompeu Fabra, que contribuirien a la regularització de la llengua.

El pas següent, que començaria a plantejar-se des de 1910, seria el de la creació d’una Mancomunitat de les quatre diputacions catalanes, que fes possible gestionar conjuntament els fons destinats a les obres públiques i als serveis de cultura i beneficència. Una proposta que havia estat ja discutida anys abans, amb caràcter general, entre les reformes de l’administració local, però que implicava, en el cas de Catalunya, crear un organisme d’articulació del territori.

El projecte es va presentar el desembre de 1911 a Canalejas, cap del govern i del partit Liberal, aleshores en el poder, que el va acollir favorablement; però el seu assassinat el novembre del 1912 el deixaria lliurat a una difícil tramitació a les Corts espanyoles, on no es va acabar de votar mai. Seria finalment una negociació directa amb Dato la que comportaria la publicació d’un decret llei que la va fer possible.

L’obra realitzada per la Mancomunitat, que tenia un ampli suport dels diversos partits, a excepció dels lerrouxistes, seria dirigida per Prat de la Riba fins a la seva mort el 1917, i per Puig i Cadafalch fins a 1923. Les seves realitzacions anirien més enllà de la millora de camins i carreteres o de l’establiment d’una xarxa telefònica que arribés a tots els pobles. Prat l’aprofitaria també per potenciar el teixit institucional i administratiu que s’havia anat creant des de començaments de segle, i per realitzar una tasca de modernització cultural en què tindrien un paper fonamental homes com Eugeni d’Ors —inspirador de la renovació del «noucentisme» a través del seu «Glosari»— o com Jaume Bofill i Mates.

En aquells moments, però, el clima social estava canviant a Espanya. La crisi de 1917 reflectia l’esgotament del sistema de la Restauració, amb els dos grans partits fragmentats en faccions enfrontades que feien impossible aconseguir majories estables per aprovar els pressupostos i legislar. La crisi s’iniciaria l’estiu de 1917 amb el desafiament de les Juntas Militares de Defensa, un moviment sindical de l’oficialitat que va donar lloc que es tanquessin les Corts i se suspenguessin les garanties constitucionals. Mentrestant, republicans i socialistes projectaven un gran moviment de vaga que creés les condicions per nomenar un govern provisional i iniciar un procés constituent, que podia dur en darrera instància a la república.

Cambó es va avençar a aquest projecte, en convocar a Barcelona una assemblea de parlamentaris que reunia un conjunt de diputats i senadors que demanaven la reunió de les Corts i l’inici d’un període de reformes, per tal de fer la «revolució des de dalt» (juliol de 1917). Mentrestant, la vaga general que havia de donar suport al moviment republicanosocialista, en què col·laborarien UGT i CNT, va resultar frenada per una vaga ferroviària prematura, possiblement orquestrada pel govern, que va permetre desfermar una enèrgica repressió preventiva, de manera que es va evitar que el moviment assolís els objectius previstos.

L’alarma davant de l’amenaça social de la vaga, a la qual se sumaria encara l’inici d’una etapa de revoltes agràries a Andalusia, va frenar els patrocinadors del moviment parlamentari alternatiu, de manera que tot va acabar amb un acord amb el rei i la formació d’un «govern de concentració», seguit el 1918 per un «govern nacional», presidit per Maura, els dos amb la participació de la Lliga i el segon amb Cambó com a ministre de Foment.

El 29 de novembre de 1918 els parlamentaris catalans presentaven al cap del govern, García Prieto, unes bases per l’autonomia de Catalunya. El projecte corresponia al clima d’opinió dominant a Europa en aquells moments, a la fi de la Primera Guerra Mundial, d’acord amb el reconeixement del «principi de la nacionalitat» que figurava entre els catorze punts del president Wilson. Segons Cambó, hauria estat el mateix Alfons XIII el que hauria recomanat que fessin aquest pas, davant del temor que es produís una revolució a Catalunya, commoguda en aquells moments per la guerra social. Però la reacció contra aquest projecte fou d’una extraordinària duresa, amb protestes de les cambres de la propietat i de les diputacions, que van culminar en una gran manifestació a Madrid el 9 de novembre. Davant de la negativa a debatre el tema que van trobar a les Corts, els diputats catalans van optar per retirar-se el 12 de desembre, «com a recurs tàctic», diria Cambó, i no pas «per a llençar el moviment català pels camins de la revolució».

Mentre una assemblea extraparlamentària convocada pel nou cap del govern, Romanones, redactava una llei de descentralització que no satisfeia les aspiracions catalanes, la Mancomunitat aprovava el gener de 1919, amb un ampli suport dels partits, un nou projecte d’estatut d’autonomia, més moderat, que el 28 de gener portarien a les Corts els diputats catalans que tornaven al Congrés, on només se’ls oferia debatre la proposta del govern. No hi havia sortida; però no hi hauria tampoc discussió, perquè el 27 de febrer de 1919 se suspenien les sessions parlamentàries com a conseqüència de la vaga de la Canadenca.

I és que a Catalunya la situació social havia assolit una gravetat especial. La fi de la guerra mundial posava fi a l’optimisme dels industrials que havien anat contemporitzant amb les demandes obreres mentre els beneficis augmentaven. Ara es tractaria de fer pagar als treballadors la factura de la recessió, sense compartir els guanys realitzats.

L’estiu de 1918 el congrés de Sants de la CNT de Catalunya creava els sindicats únics o d’indústria, que representaven la fi del vell món de l’associacionisme sindical i donaven una força centralitzada a l’anarcosindicalisme, que protagonitzaria la lluita contra la crisi de postguerra.

El 5 de febrer de 1919 començava la vaga de la Canadenca, la «Barcelona Traction, Light and Power», que es transformaria en una vaga general que es perllongaria i donaria lloc, en contrapartida, al naixement d’una Federació Patronal, nascuda de la voluntat de la burgesia d’endurir la seva postura, que va declarar immediatament el locaut i es va reforçar amb la creació d’un sindicalisme groc, el dels Sindicats lliures (1920). El perllongament del conflicte, agreujat pel començament d’un pistolerisme incontrolat que duria a l’assassinat tant de patrons com de sindicalistes, conduiria a la «guerra social» de 1919 a 1923, en què, segons Josep Termes, «Catalunya viu una cruenta lluita social, i especialment Barcelona, en la qual sindicalistes de la CNT s’enfronten a grups armats dels sindicats lliures i de la patronal, i a les forces d’ordre».

De 1921 a 1923, en moments en què la policia, manada per Severiano Martínez Anido, intervenia directament en el conflicte, van produir-se a Barcelona cent cinquanta-dos assassinats, dels quals vint-i-quatre corresponien a la patronal i a les forces de l’ordre i cent vint-i-vuit eren d’obrers. Entre les víctimes del «terrorisme blanc» figuraven dues personalitats hostils al pistolerisme, que podien haver conduït el moviment obrer per nous camins polítics. Primer va caure l’advocat Francesc Layret (novembre de 1920), i més endavant (març de 1923) Salvador Seguí, un dels dirigents més capacitats del sindicalisme català. En contrapartida, tres anarquistes catalans van assassinar el 8 de març de 1921 el cap del govern Eduardo Dato, al qual consideraven responsable de la violència de Martínez Anido.

Aquest clima d’inquietud social, que frenaria el desenvolupament de la campanya en favor de l’autonomia, sumat a l’estancament de la política parlamentària espanyola ajuden a entendre que les classes conservadores catalanes, incloent-hi els dirigents de la Lliga, acollissin de bon grat el cop militar que el 13 de setembre de 1923 va donar el capità general de Catalunya Miguel Primo de Rivera, que establia, d’acord amb el rei, una dictadura militar. Si no de bon grat, almenys amb resignació, el van rebre una part dels sindicalistes, que estaven preocupats per la dinàmica imparable que havia agafat el pistolerisme. Ni els uns ni els altres sospitaven el que els esperava.