3. LA CRISI

És impossible escapar, per descriure aquests temps finals de l’edat mitja europea, d’un concepte com el de «crisi»: crisi demogràfica i agrària; crisi de l’ordre feudal i de les societats urbanes, etc. Com a element més visible, tenim el balanç global del desastre demogràfic de 1347-1351: vint-i-cinc milions de morts, la meitat d’Europa o, com deia Froissart, «la tercera part del món».

S’entén, per tant, la temptació de veure la pesta negra, l’epidèmia, com a origen de tota la resta i de muntar la descripció de la crisi sobre la base de les conseqüències de la despoblació, que hauria comportat l’abandonament de vells assentaments de cultiu, a la vegada que grans canvis en la producció agrària, amb un retrocés dels cereals, que requerien molt treball humà, que resultava més car en haver-hi menys braços disponibles, i un avenç paral·lel de la ramaderia.

Aquesta seqüència explicativa deixa de funcionar, però, a partir del moment en què les investigacions recents sobre la pesta han mostrat que la Yersinia pestis que la va provocar no tenia una virulència especial que pugui explicar per ella sola la magnitud del desastre, sinó que les causes s’han d’anar a cercar en el seu context, en un afebliment de les resistències a la malaltia, que obeïa a diverses raons, des dels efectes del clima fins a les condicions socials.

Pel que fa al clima, sabem que hauria passat en aquests temps d’un «petit òptim medieval», que va durar de 900 a 1300, a una etapa de refredament global, causada «per una combinació de les taques solars, els volcans i la disrupció dels corrents marins pel desglaç dels gels de l’Àrtic» (un refredament que explicaria l’abandonament del cultiu dels cereals a Noruega, i del de la vinya a Anglaterra).

En la recerca d’una explicació alternativa va sorgir una interpretació malthusiana sobre l’exhauriment dels sòls per la sobreexplotació que haurien sofert en l’etapa d’ascens dels segles anteriors. Com deia Postan: «a les hores felices dels alts rendiments les van seguir les amargues en què les terres marginals, que ja no eren noves, castigaven els que les cultivaven amb repetides inundacions, sequeres i tempestes de pols». És l’experiència que anys més tard recollirà Ausiàs March en els seus versos:

Una interpretació que Liberman combina amb altres factors per donar-nos una explicació global del col·lapse dels estats entre 1240 i 1400, en una àmplia zona que va del sud d’Àsia a França. Un fenomen, sosté, causat per la conjunció de «les tensions polítiques i ecològigues d’un creixement a llarg termini, combinades amb la mediació dels mongols (militar o epidemiològica) i el deteriorament del clima després de 1250/1300» (la «mediació» dels mongols seria, en el cas d’Europa, haver contagiat la pesta als genovesos, que la van difondre per Europa, en ocasió del setge de Kaffa, a Crimea).

Sabem, a més, que l’origen dels problemes demogràfics és anterior a la pesta. La combinació des de 1314-1315 d’una meteorologia que va arruïnar les collites de cereals i d’una epizoòtia, possiblement àntrax, que va delmar el ramat boví, afectant amb això la base mateixa del treball de la terra, va donar lloc a una de les pitjors fams que mai s’haguessin registrat a Europa, «una fam europea», en paraules de Lucas, acompanyada d’unes malalties que es calcula que van minvar entorn d’un 10 per cent la població europea, amb l’afegit de revoltes camperoles devastadores a França. No ha estat, doncs, l’esgotament dels terrenys, una interpretació desmentida pels estudis a llarg termini del procés de desenvolupament de l’agricultura.

Tot això va preparar el terreny per a la recepció de la «pesta negra» per part d’una població afeblida per trenta anys de privacions. A Catalunya, pel que sabem, aquesta crisi prèvia va ser més tardana, tal vegada perquè el proveïment de blat de Sicília pogués retardar-la; però va arribar a partir de «lo mal any primer», el 1333, en una situació que prepararia la plena recepció de la pesta el 1348.

Per altra banda, la visió coetània de la catàstrofe com a signe precursor de la fi del món, d’acord amb les tradicions cristianes, va contribuir a emmascarar els aspectes de ruptura social que contenia, des de l’aparició de sectes mil·lenaristes com els flagellants, que van començar com un moviment de pietat i van acabar proposant l’extermini del clergat i la supressió de les diferències entre rics i pobres, fins a les revoltes camperoles que es van estendre per la major part d’Europa.

Ha calgut per això fixar l’atenció en uns aspectes de crisi social de llarga durada que abans havien passat per alt a la major part dels cronistes coetanis. Uns fenòmens que no es redueixen solament als moviments agraris, sinó que engloben també els conflictes urbans, com els enfrontaments entre els «mitjans» i els «grans» pel govern de les ciutats de França, Flandes, Itàlia o l’Imperi, que es van iniciar molt abans de la pesta. Com ha dit Lauro Martines, l’enfrontament entre popolo i nobiltà a les ciutats italianes naixia de «la determinació dels poderosos per seguir essent-ho i el creixent desig dels homes nous de tenir veu en les decisions que afectaven tota la comunitat».

És veritat que els problemes generats per la crisi agrària i per les pèrdues demogràfiques han donat nova força a aquests conflictes: cap revolta agrària anterior no va tenir la virulència de la Jacquerie francesa o de la gran revolta camperola anglesa de 1381; cap moviment urbà es pot comparar amb la revolta dels Ciompi a la Florència de 1378. Però si no anem als orígens per tal d’entendre la naturalesa dels conflictes, i ens aturem en la consideració del que els va agreujar, mai no entendrem el procés que portaria des d’aquestes commocions als grans conflictes posteriors: des de la revolució hussita fins a les guerres camperoles de l’Alemanya de començaments del segle XVI.

Aquesta llarga introducció a escala europea té com a objecte plantejar una interrogació fonamental: podem dir que hi ha hagut una crisi de la baixa edat mitjana a Catalunya? O cal reduir-ho tot a les conseqüències de la catàstrofe demogràfica, amb una pèrdua probable de la meitat de la població?

Que hi hagi hagut una crisi més complexa ho va sostenir Pierre Vilar en un treball sobre «el declivi català de la baixa Edat Mitjana», publicat inicialment cap a 1959, i ho va repetir posteriorment a l’apartat «Decadència catalana, impuls castellà, 13331492», dins de Catalunya en l’Espanya moderna. Era una idea compartida per Vicens, que el 1956 iniciava el volum dedicat als Trastàmares amb un capítol que lligava el declivi econòmic de Catalunya amb l’aixecament dels remences, el desequilibri constitucional i la revolució del segle XV.

Les objeccions més serioses al plantejament de Vilar-Vicens han vingut sobretot dels estudiosos del comerç exterior català que remarquen la continuïtat de la prosperitat d’aquesta branca fonamental de l’activitat econòmica, almenys fins a 1472. Per a Damien Coulon hi va haver una etapa de crisi de 1350 a 1370, després de la qual «es reprenen les operacions comercials i s’encadena un ràpid procés de recuperació» dels intercanvis amb Orient. Del Treppo, per la seva banda, sosté que l’economia catalana de la primera meitat del segle XV va viure un progrés que té el seu punt més alt el 1420-1433, i que es mantenia encara en ple ascens en l’etapa del 1454 al 1462.

L’opció per una cronologia de la crisi, que semblaria que és el que separa Vilar/Vicens de Coulon/Del Treppo, té a veure sobretot amb la idea que ens fem de la seva naturalesa. El que convé és que intentem comprendre millor el funcionament de la societat i de l’economia catalana en aquests temps.

Claude Carrère ens va oferir una visió global que partia del fet que l’estructura de l’economia de Barcelona, estretament lligada al comerç internacional, feia «l’edifici català molt vulnerable als cops (…) de l’exterior», la qual cosa la portava a cercar en aquest medi exterior l’origen dels problemes, en una etapa global de crisi a la Mediterrània occidental, si bé considerava que els havia agreujat molt seriosament la política exterior d’Alfons el Magnànim, pels seus costos i per la inseguretat que creava a la navegació del país. Seria justament durant el regnat d’Alfons IV, de 1425 a 1450, sosté Carrère, quan s’observarien signes evidents de crisi, com el descens dels ingressos de la Generalitat i, més significatiu encara, el dels impostos municipals barcelonins sobre el consum, al qual se sumaven l’atur en el treball industrial i la paralització de la construcció naval.

Carrère ens descriu Barcelona com una «capital orgànica» integrada al país, a diferència del que passava amb les grans ciutats italianes; «redistribueix en el país els productes que importa» i «drena l’excés de la producció per les seves necessitats pròpies o l’exportació», al front d’una xarxa equilibrada de centres comercials i urbans secundaris. La capital es proveeix de ramat aragonès per al seu consum de carn ovina, i obté del país el porc i la volateria. L’oli ve en bona mesura de Mallorca. El problema més greu és el del blat, del qual el Principat és deficitari. En una primera etapa seran els proveïments obtinguts de les noves terres cultivades, en primer lloc a ponent, en especial a l’Urgell, i més endavant a València, el que ha permès equilibrar la demanda. Més endavant ho faran les importacions, en especial de Sicília, un fet que explica que l’abastiment de la capital depengui molt sovint de les circumstàncies de pau o de guerra que poden afectar el tràfic marítim. I que el municipi de Barcelona tingui una cura especial d’assegurar el proveïment de la ciutat, negociant contractes de compra de blat amb els grans recol·lectors, «barons amb grans feus», i sobretot amb els comerciants importadors.

Aquesta carència de grans sembla dependre menys de la manca de capacitat de producció del Principat, que de la preferència per dedicar-se a cultius d’exportació, com el safrà, que requereix una considerable aportació de treball humà i que sembla tenir una demanda considerable al centre d’Europa, en terres on escassegen les espècies. Aquesta dedicació a cultius d’exportació, afegeix Carrère, ajuda a entendre el dèficit blader de Catalunya, que no es deu tant a la pobresa del terreny, com als majors rendiments que es poden obtenir d’un cultiu especulatiu. Això revela un elevat grau d’integració de l’economia agrària catalana en un sistema en què el paper dels comerciants i els naviliers de Barcelona serà decisiu, ja que assegura el proveïment en anys de mala collita local, però que té el risc de ser molt sensible a les crisis del comerç internacional.

Cal dir que el que s’està dibuixant en aquests anys és justament el model que seguirà l’economia catalana en els segles posteriors, amb una capital massa gran, i massa desenvolupada econòmicament, com per mantenir-se solament del seu entorn, i obligada per això a créixer en un context més ampli. Carrère ho assenyala: a diferència de València o d’Aragó, que exporten els seus productes agraris, Catalunya ha optat per integrar la seva pròpia producció primària en un sistema d’intercanvis en la base del qual està la necessitat d’importar els cereals que no produeix, i que compensa amb l’exportació de productes primaris destinats a l’intercanvi —ara el safrà; en segles futurs el vi i l’aiguardent— i sobretot amb la seva producció industrial: teixits de draperia del país, elaborats amb llana dels ramats de Ponent i d’Aragó, que hauran de competir a casa amb les teles estrangeres de qualitat que importen els grans comerciants de Barcelona.

Tot aquest sistema pivota entorn de l’activitat de Barcelona com a mercat exportador, en un entrellat molt complex de relacions que Carrère ens descriu així: les espècies importades del Llevant serveixen per pagar la llana d’Aragó, que es revén als venecians, a canvi dels ducats necessaris per comprar les espècies, o que s’intercanvien a Gènova per alum i pastell destinats a la producció a Catalunya de draps que s’exportaran a ultramar, o que es canviaran a Sicília per sucre destinat a Flandes… És del funcionament d’aquest sistema que depenen els ingressos dels productors de safrà i els sous dels treballadors del tèxtil, així com els ingressos de la Generalitat pels drets d’entrades i eixides, i la rendibilitat dels capitals invertits en el crèdit públic.

Les coses, però, estaven canviant des de feia temps. Les fallides bancàries de la dècada de 1381 a 1391 ens indiquen que el fet que els banquers tinguessin capitals de tal volum a disposició de les demandes de Pere III era un signe evident d’una retirada de les activitats productives, agreujada per la crisi monetària, causada per la invasió de moneda exterior de baixa qualitat.

Una part considerable de l’oligarquia, que és la que controlava les opcions de política econòmica des de les Corts i des del municipi de Barcelona, prosperava en una economia rendista que no volia altra cosa que estabilitat, o estava lligada als grans negocis d’importació de teixits de luxe. Quan aquells sectors de les capes de burgesia mitjana integrada pels comerciants, els menestrals i els artistes,^[4] que depenien de la producció industrial, proposessin reformes per tal de sortir de la crisi, el conflicte social urbà seria inevitable i el camí cap a la guerra civil estaria obert. Aquest diagnòstic sobre l’origen de la guerra civil, caldrà, però, matisar-lo més endavant.

Tornem ara, però, d’aquestes consideracions globals sobre la decadència al ritme de l’evolució política i social a partir de la mort de Pere III.

LA FI DE LA DINASTIA DE BARCELONA

Les despeses de guerra de Pere III no solament van arruïnar els banquers, sinó que van portar fins a un límit perillós les vendes de béns i jurisdiccions del reial patrimoni. També en va patir el país, obligat a fer grans donatius; però les seves institucions —els municipis i la diputació— van encertar a trobar millors solucions de cara a l’endeutament, venent censals morts i violaris (és a dir, rendes perpètues i vitalícies). La crisi de la banca de Pere Descaus i Andreu d’Olivella, arruïnada pels deutes del rei, va marcar el moment en què el pes del finançament públic va passar de l’endeutament dels reis amb els banquers, que els obligava a abonar, d’acord amb les estimacions de Gaspar Feliu, interessos del 33 al 44 per cent, a la responsabilitat de les institucions públiques, que atenien el deute amb els seus propis ingressos. A escala global, amb la Generalitat responent de les seves obligacions amb el que li proporcionaven els seus propis impostos —en especial la bolla i els drets d’entrades i eixides— i amb el suport del Consell de Cent de Barcelona, que assumiria les funcions de banca pública amb la Taula de Canvi, creada el desembre de 1400, les institucions van poder finançar-se amb un crèdit, el que s’obtenia dels censals, que costava molt menys, entorn del 7,14 per cent, o dels violaris, que, com a rendes vitalícies que eren cobraven més, un 14,28 per cent, tipus molt inferiors als que els sobirans havien estat pagant als banquers.

Un sistema com aquest podia sostenir-se per la confiança que despertava en els estalviadors. Com explica Pere Verdés, els ciutadans barcelonins no solament adquirien la major part de les rendes que emetia la seva ciutat, sinó que compraven «innombrables censals morts i violaris venuts per altres corporacions municipals, sobretot catalanes, però també mallorquines, aragoneses i valencianes», a banda de les que emetien la Generalitat de Catalunya o la Diputació d’Aragó.

La mort de Pere III deixava al davant de l’estat Joan I (13871396), que potser tenia condicions personals per ser un bon rei, en opinió de Bisson, però que no ho va intentar gaire, per raons diverses, que van des de la seva malaltia —potser epilèpsia— fins a la seva dedicació apassionada a la cacera: «no havia ància —escriu Pere Miquel Carbonell— sinó de dar-se pler e despendre lo temps en vanitats». I que es va voltar, a més, de gent incompetent i poc escrupolosa, que saquejaven els seus béns i explotaven el país, sense importar-los l’empobriment general.^[5]

Va ser, no obstant això, en el seu temps que la iniciativa de funcionaris i juristes portaria al primer apropament, el 1388, a grups organitzats de pagesos de remença, en una època en què la marea de la persecució dels jueus, que s’havia iniciat a Castella, va arribar, primer a València i després a les ciutats de Mallorca i Barcelona, empesa pel malestar social, associat sobretot a les fallides bancàries d’aquests anys, i atiada per clergues fanàtics.

A Joan el succeí el seu germà, Martí (1396-1410), que en el moment de la mort de Joan es trobava a Sicília, d’on era rei. Era, diu Carbonell, «home de poca estatura, e molt gros e gras; era congnomenat lo Ecclesiàstich, tal nom imposat per quant cascun dia ohïa tres misses e deia axí hores e officis com un prevere».

Va ser ell el que va posar en marxa el lent procés que havia de fer possible la recuperació d’un patrimoni reial malbaratat, i en especial la de les jurisdiccions venudes. El 8 d’agost de 1397 publicava una autorització general per tal que els habitants de tots els llocs que haguessin format part del patrimoni reial poguessin reunir-se, elegir síndics, imposar talles i vendre censals per reunir recursos amb els quals pagar les redempcions, o lluïcions, de les jurisdiccions venudes a particulars, que retornarien així al rei, a canvi de les quals els pobles rebrien privilegis i cessions diversos.

La importància per als pagesos de passar de la jurisdicció del senyor a la del rei es basava en el fet que els obria la possibilitat de dur els seus enfrontaments amb els senyors a la justícia reial, cosa que explica, en contrapartida, la resistència dels senyors, als quals la possessió de la justícia sobre el terme els permetia comportar-se abusivament. Als pobles, però, no tothom estava d’acord en assumir els elevats costos econòmics de les redempcions —els remences, per exemple, s’hi oposaven, perquè no treien cap avantatge del procés, ja que seguien lligats als seus senyors—, i això és el que explica que els reis no vacil·lessin a forçar-ho determinant que, en cas de discrepàncies, s’imposés la decisió de la «major e pus sana part» dels veïns. Els senyors, per la seva banda, crearien tota mena d’impediments, incloent el de perseguir, empresonar o maltractar els homes que intervenien en les redempcions, en especial els síndics. Aquesta seria una de les bases de l’aproximació del darrer sobirà del casal de Barcelona als problemes dels pagesos catalans, i una de les causes probables del seu distanciament de l’oligarquia.

El 15 de gener de 1399 Martí proclamava la inalienabilitat del patrimoni reial, una mesura que s’inclouria en la pragmàtica de la «unitat dels regnes» que els reis havien de jurar en pujar al tron.

La política exterior de Martí es va veure complicada pel suport que va donar, en els temps del cisma papal, a Benet XIII, Pere de Luna, que era parent de la seva esposa, Maria de Luna. Un suport que, reforçat per la influència de Vicens Ferrer, seguiria pesant sobre la política catalana en el moment de l’elecció d’una nova dinastia.

Una nova revolta a Sardenya obligava el rei a intervenir; però, com «no havia la persona ben disposta a treball», diu Carbonell, al·ludint a la seva condició física, va ser el seu fill, Martí el Jove, que actuava com a rei a Sicília, el que es va oferir a anar-hi, amb el suport d’una expedició que el seu pare va enviar en ajut seu des de Catalunya. La campanya va acabar amb una victòria sobre els rebels, però també amb la mort a Càller, per malaltia, de Martí el Jove, que deixava el regne sense successió directa.

Martí va ser, en opinió de Bisson, un dels «monarques més notables de Catalunya». De la seva consciència de catalanitat en dóna testimoni el seu parlament a les Corts de Perpinyà de 1406, on evocava els episodis més brillants de la història del país i lloava el seu poble pels fets que li havien donat «gran fama per tot lo món». Bisson no el valora solament per la seva cultura, sinó també per la seva visió política, adaptada a una situació en què la monarquia havia esdevingut un poder entre els altres, que és el que explica que el problema de la seva successió no es presentés com una qüestió de família, a la manera en què ho havia vist en el seu temps Jaume I, sinó que fos encomanat a una decisió collectiva dels estaments del país.

En aquest moment, sosté Vicens, els estaments dirigents del Principat no van estar a l’altura de les seves responsabilitats, sinó que van deixar el protagonisme de la decisió a aragonesos i valencians, que vivien en entitats amb un desenvolupament polític diferent. Després de fracassar en l’intent de reunir un parlament general de les tres Corts, com a conseqüència del desordre social i de la violència que regnaven a Aragó i a València, es va atendre al suggeriment del papa Benet XIII per tal que els tres regnes triessin «ciertos hombres que teman a Dios, que sepan los derechos e leyes de vuestros regnos a aun la cosa pública de aquellos». Era una solució molt menys representativa que la reunió d’unes Corts generals; però que convenia més als estaments dominants dels tres regnes.

Enfrontats com havien estat a Martí l’Humà pels seus propòsits de reforma, als dirigents catalans els venia prou bé l’avantatge que els oferia, com diu Gabriel Turell, una dinastia «elegida amb pactes», que seria més fàcil de controlar. Que les capes dirigents catalanes adoptin, en moments de conflicte, solucions que prioritzen els seus interessos de classe en front dels del país, serà un fet que es repetirà, i se segueix repetint, en la nostra història.

No n’hi ha prou, per aquest motiu, amb assenyalar que el Compromís de Casp estava condicionat pels maneigs del papa Benet XIII i de Vicens Ferrer —que es van equivocar de ple en la tria, ja que el rei que havien elegit els va abandonar— i pels interessos econòmics que podia mobilitzar Ferran d’Antequera, que devia ser en aquells moments l’home més ric de la Península —segons l’autor de La fi del comte d’Urgell hauria dit posteriorment que «avia muy bien mercado este regnado, e como le avia costado más de ochocientas mil dobles de oro»—, sinó que caldria explorar seriosament el suggeriment de Vicens, que pensa que van ser els interessos de la noblesa catalana menor, la més afectada per la crisi i la més amenaçada per les reivindicacions camperoles, i els del patriciat urbà —els «ciutadans honrats» que componien el grup dels «majors» que dominaven el govern de les ciutats, que temien l’ascens de mercaders i menestrals— els que van rebutjar d’entrada Jaume d’Urgell, l’hereu més proper a la casa comtal de Barcelona. Una idea que d’alguna manera compartia l’anònim autor de La fi del comte d’Urgell, quan denunciava «la gran culpa e malfactura del ciutadans de Barcelona» i la «desídia e pusil·lanimitat del stament de la milícia e dels nobles e altres senyós de aquest Principat».

Aquest hauria estat, per a Vicens, l’inici dels problemes que conduirien a la guerra civil, causada pel «desequilibri en el desenvolupament constitucional». La Catalunya que havia sabut associar les forces contradictòries de la conquesta feudal i de l’expansió comercial en un règim que feia compatibles els interessos del feudalisme agrari amb els del patriciat urbà, creant una forma de govern avançada al seu temps, va arribar debilitada a l’inici del segle XV. L’oligarquia dominant s’havia enfrontat als darrers sobirans del casal de Barcelona pels esforços que aquests feien per recuperar el patrimoni i impedir que seguís avançant la fractura social als camps i a les ciutats, i els seus membres no van tenir iniciativa pròpia en els moments de l’elecció de la nova dinastia, sinó que van optar per acceptar la candidatura que els va semblar que els permetria seguir erosionant el poder reial des de les institucions.

ELS TRASTÀMARES

Ferran I (1412-1416), anomenat «d’Antequera» per la seva participació en la «reconquesta» d’aquesta ciutat andalusa, arribava acompanyat de forces militars castellanes, que menyspreaven el comte d’Urgell com un «modorrico cathalanico». Eren «cavallers e hòmens d’onor e de baixa condició, castellans, grans lladres —ens diu l’autor de La fi del comte d’Urgell—, qui, volents viure en aquella ciutat a la castellana, no rebutjaven entrar per los obradós dels menestrals o per las botigues dels mercaders» per estafar-los i robar-los.

El nou rei topà aviat amb la realitat del poder alternatiu que representaven les institucions del país, que protestaven contínuament pel nomenament de funcionaris castellans a Catalunya. Mancat dels recursos de la monarquia, com a conseqüència de l’alienació del patrimoni reial —la recuperació del qual s’esforçaven a obstaculitzar els magnats, laics i eclesiàstics, que se’n beneficiaven— va haver de concedir a les Corts de Barcelona de 1413 tot el que se li va demanar, sobretot a partir del moment en què es va produir la revolta de Jaume d’Urgell, que seguia reivindicant la corona (i que va acabar derrotat, i va morir a la presó en estranyes circumstàncies).

En aquesta situació les Corts van aconseguir coses que els reis del casal de Barcelona s’havien negat a concedir, i que atorgaven un nou poder polític a la Generalitat. Unes concessions que, en paraules de Vicens, significaven el pas «entre un sistema medieval de furs i un sistema constitucional a la moderna». Amb la contrapartida, però, d’impedir que es creés un quart braç de cavallers i homes de paratge, de frenar les mesures de recuperació del patrimoni reial, i d’assegurar, en la constitució «Com a molts», els drets dels senyors a costa dels camperols. Les Corts de 1413 van representar tant la consolidació del poder de les institucions com, segons afirma Riera, «l’enfrontament —cada cop més obertde dues faccions socials, la dels nobles i el patriciat urbà amb la dels pagesos i la petita burgesia».

Una concessió d’especial importància va ser la d’autoritzar que els usatges, constitucions i capítols de cort fossin traduïts del llatí al català, i reunits i ordenats per matèries. La tasca va ser encomanada a un conjunt de juristes i va restar enllestida cap a 1422: va ser la primera compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya, que es va imprimir per primera vegada el 1495, per bé que ho va ser per una iniciativa privada.

La derrota de Jaume d’Urgell va reforçar el rei, que es va negar a seguir fent noves concessions, desenganyat de la misèria d’un territori que havia fet d’ell un rei pobre, i indignat per exigències com la de fer-li pagar els drets municipals de la carn, un episodi que donaria peu a mitificar el seu enfrontament amb el conseller Fiveller. És dubtós pensar que, acompanyat com estava de funcionaris i soldats castellans, i acostumat a les lluites pel poder a la seva Castella nativa, Ferran hagués acceptat de respectar a llarg termini les concessions que s’havia vist obligat a fer. La seva mort el 1416, a la fi d’un curt regnat, ajornaria el problema, com ho faria en el molt més llarg del seu successor, Alfons IV, la seva dedicació a la política mediterrània, que el mantindria llargament absent de Catalunya.

Alfons IV el Magnànim (1416-1458), casat amb la seva cosina Maria de Castella —«muller abandonada però sempre addicta», en paraules de Claude Carrère, que va saber actuar amb eficàcia com a lloctinent de Catalunya en les llargues absències del rei—, va tenir com a col·laborador, i finalment successor, el seu germà Joan, més implicat en la política de Castella que en la de la Corona d’Aragó. Alfons i el seu germà Joan eren castellans, educats a Medina del Campo enmig de l’opulència que feia possible la riquesa de la seva mare, i pensaven en termes del poder dominant castellà, no solament com a conseqüència de la necessitat de vetllar per la riquesa familiar, que es trobava fonamentalment en terres castellanes, sinó per les seves ambicions polítiques en aquell escenari.

El fet que Alfons es lliurés de ple a la política de crear una mena d’imperi mediterrani, amb centre a Nàpols, tingué com a conseqüència que la seva implicació en la política del país fos decreixent. Pugnava amb les Corts per obtenir recursos per pagar les empreses mediterrànies, a canvi de concessions que retallaven cada vegada més el poder reial; però la divisió interna que oposava l’alta noblesa als cavallers, per una banda, i el patriciat urbà als comerciants i menestrals, per altra, va evitar que progressés el projecte constitucionalista català, exposat a les Corts de 1419-1420, que encloïa l’elecció del consell reial amb la intervenció de les Corts i la independència del poder judicial, i que determinava que no tindrien validesa les decisions reials oposades als usatges, les constitucions de Catalunya i els capítols de corts.

Alfons fugiria d’aquest compromís aprofitant la seva primera expedició a Sardenya i Sicília, que iniciava una nova guerra contra Gènova, a la vegada que establia els primers contactes amb Nàpols, on s’estava decidint el problema de la successió de la reina Joana II. Aquestes operacions requerien, però, d’un finançament que havia de venir dels esforços realitzats per la Corona d’Aragó, que la monarquia havia de pagar amb les concessions fetes a les Corts de Tortosa i Barcelona de 1421-1423, on la reina Maria es va veure obligada a cedir en qüestions tan fonamentals com les que encloïa la constitució «Lo fruit de les lleis és observança d’aquelles, en altra manera en va són ordenades…», que garantia a la Generalitat el poder de servir de contrapès a l’autoritarisme reial.

Això s’esdevenia en unes Corts on, per primera vegada, l’abat de Montserrat va contestar a la reina en català, abandonant l’ús tradicional del llatí, i on la divisió interna del braç militar, és a dir, de la noblesa, manifestada en l’enfrontament entre el comte de Pallars i el de Cardona, en una mena d’anunci del que passaria a la guerra civil, va deixar la iniciativa política al braç eclesiàstic, amb la col·laboració del braç reial, que aconseguiria així que s’aprovés també la Constitució «Havents a cor», una mesura proteccionista per la defensa de la producció tèxtil catalana, que interessava sobretot els comerciants exportadors i els menestrals, però que contenia, a més, disposicions per vigilar «que los draps qui d’aquí avant se faran en lo dit Principat sien bons e fins».

Vicens, que ha cridat l’atenció sobre aquestes Corts, «que són cabdals en el desplegament del constitucionalisme català i en el plantejament de la problemàtica revolucionària del segle XV», ha intentat també esbrinar les complexes causes de l’enfrontament nobiliari, que responien en bona mesura a unes dificultats que ens recorden la revisió que en fa l’autor de La fi del comte d’Urgell, en assegurar-nos que la major part de les grans cases nobiliàries catalanes s’havien arruïnat d’ençà de l’elecció de la nova dinastia.

Alfons va tornar a la Península el 1423, mogut sobretot pels problemes de la política castellana en què s’havien implicat els seus germans, que acabaria portant que Álvaro de Luna segrestés els abundants béns dels Trastàmares a Castella. El que el preocupava, però, era tornar al més aviat possible a l’aventura italiana, ara que havia aconseguit el suport del Papa i que semblava tenir possibilitats de refermar-se com a hereu de la reina Joana.

Eren mals moments per a l’economia de Catalunya, que veia caure els ingressos pels impostos que rebia la Generalitat, la qual cosa posava en perill l’estabilitat del crèdit públic, mentre s’agreujaven els problemes socials al camp i a la ciutat. Però Alfons es va preocupar sobretot d’obtenir els subsidis que necessitava, en unes Corts en què la Constitució «Commemorants» satisfeia de ple les demandes dels senyors sobre els camperols, fossin o no de remença. Va deixar que la reina Maria resolgués els problemes pendents, i el 29 de maig de 1432 embarcava cap a Itàlia, d’on no tornaria mai més.

Aquesta aventura italiana d’Alfons ha tingut per al Principat unes conseqüències més complexes del que sovint es pensa. Els esdeveniments comencen amb la derrota naval de Ponça (agost de 1435) a mans dels genovesos, on, diu Pere Miquel Carbonell, «desastradament, per falta de vent, com lo dit rei se fos llunyat del dit son estol, prengueren lo dit rei Alfonso e tres germans, ço és, Juan rei de Navarra, Enric e Pedro. Per la qual presa fon fet gran dol e tristor per totes les terres del dit rei Alfonso, e se’n seguiren molt mals e damnatges». Entre d’altres els costos dels rescats, que la reina Maria demanaria a les Corts de Montsó de 1435, per «la total deslliurança de la persona del dit senyor». Van ser els diners de la corona d’Aragó i, sobretot, el potencial de la flota reial i de la marina mercantil catalana, el que li va proporcionar els mitjans amb què actuaria a Itàlia entre 1436 i 1442.

Des de la seva entrada triomfal a la ciutat de Nàpols, el 1443, fins a la seva mort, el 1458, Alfons sembla un rei italià, dedicat a la política mediterrània, tan alienat dels seus orígens que, mentre deixava al seu germà Joan la successió de la Corona d’Aragó, posava en el tron de Nàpols el seu fill bastard Ferrante.

Les conseqüències de la política italiana d’Alfons sobre el comerç català a la Mediterrània semblen haver estat negatives. Del Treppo argumenta, sobre la base d’un document de 1451, que el rei tenia una mena de projecte econòmic unitari per als seus regnes, on proposava una «mútua e recíproca contractació», exemplificada en el propòsit de reservar els mercats dels seus regnes als draps de llana que es produïen en ells. Però la realitat de la seva intervenció en el que fa referència al comerç amb Orient seria poc afortunada. Alfons tenia, com ens ha explicat Damien Coulon, un ambiciós pla: amb el suport de l’orde de Sant Joan, que s’havia instal·lat a l’illa de Rodes, volia aplicar una política de força als poders locals, iniciada amb una gran operació de cors contra Alexandria. Una política que no va fer més que perjudicar el comerç català amb el Llevant, com ho sostenien els consellers de Barcelona el 1422, tot demanant-li que abandonés la «guerra» contra el soldà del Caire, a conseqüència de la qual «los navilis e mercaderia diminueixen e los guanys e profits se’n porten altres nacions».

La importància del comerç exterior la remarcava també la reina Maria, defensant a les Corts de 1440 la política del Magnànim, que presentava com encaminada a fer front a l’ascens dels genovesos, en moments en què aquests, «que poc temps ha en sos propris ports no estaven segurs, ara vos vénen a combatre dins en los vostres, e lo renom dels catalans, que per lo món era tengut en estima, vui envides és oït en llevant ni en ponent. E devets entendre, ultra la deshonor, quan dan en la cosa pública se segueix. Car cessa mercaderia, per la qual tota terra s’enrequeix», i amb la disminució del comerç minven els recursos de la Generalitat, «qui és a defensió del Principat».

Alfons seguiria intervenint en els problemes polítics i socials que havia deixat darrere seu a Catalunya, sobretot en el que fa referència a la seva relació amb els estaments urbans que aspiraven a participar en el govern, actuant a través de Galceran de Requesens per frenar l’ascens d’una oligarquia que reclamava urgentment el retorn del rei, per tal de negociar amb ell i reprendre el seu control de la política.

La reina Maria, que va abandonar Catalunya l’octubre de 1453 per retornar a la seva Castella natal, deixava com a lloctinent el governador Galceran de Requesens, en un període en què, com veurem, aquest afavoriria l’ascens de la Busca al poder municipal de Barcelona. Davant dels conflictes que van sorgir, el rei va demanar al seu germà Joan, que estava ara dedicat als afers de Castella i de Navarra, que assumís el càrrec de lloctinent. Joan presidiria les Corts de 1454-1458, on es van preparar els enfrontaments que havien de conduir a la ruptura de 1459 i a l’inici de la guerra civil.

Sembla, doncs, que convé interrompre aquí el relat dels esdeveniments polítics per tal de considerar la naturalesa i abast de la crisi social que dóna sentit als fets que es van desenvolupar posteriorment.

LA CRISI SOCIAL: LA QÜESTIÓ CAMPEROLA

Fins aquest moment els camperols han aparegut a la història del Principat com a cultivadors lliures, gradualment sotmesos a l’autoritat dels senyors dels castells, en un procés que s’ha desenvolupat enmig de les pugnes entre els senyors i els comtes reis, i que acabaria amb la victòria senyorial, confirmada en la Constitució «En les terres», atorgada per Pere II en les Corts de 1283, que fixava l’estabilitat dels pagesos de remença, en ordenar que «en les terres e llocs on los hòmens són acostumats de reembre, no transporten llur domicili als nostres llocs, si no’s reemen», evitant així que aquests pagesos, subjectes al terreny en què treballaven, poguessin fugir cap a territoris de domini reial. Seguides d’altres constitucions de Jaume II i de Pere III que mantindrien l’estabilitat d’aquesta situació, i confirmarien la renúncia a la capacitat d’intervenir en els conflictes entre senyors i pagesos.

Segons la versió tradicional de la nostra història, tot això va dur a que entre 1388 i 1486 es produís una guerra de cent anys, puntuada per les dues revoltes remences de 1462 i 1484, que tindria com a motiu la lluita de la pagesia pobra contra la servitud i els mals usos, i que es resoldria amb la sentència arbitral de Guadalupe. El primer problema d’aquesta interpretació és que redueix el quadre de la pagesia als camperols de remença, que no eren més que una part del total, que no sempre eren pobres i que vivien en situacions molt diferents d’opressió en unes zones o en altres. Els més subjectes i més pobres eren els de la muntanya del nord o del Montseny, mentre que els de les terres dels plans de Vic, l’Empordà, el Maresme o el Vallès eren sovint «pagesos rics, entre els quals alguns tenien la doble categoria d’homes lliures i de serfs», pel fet que treballaven terres «de condició servil».

El segon, i encara més greu, dels problemes és que aquesta interpretació limita els motius de la lluita a la remença i als mals usos, i oblida la importància de la lluïció de les jurisdiccions i, molt més encara, la que tenia en la situació del pagesos la càrrega dels censos i altres drets econòmics que asseguraven la part que el senyor obtenia del treball dels camperols. D’ací arrencaria, a més, la divisió entre els propis pagesos, que separaria el sector dels més rics, que només pretenien acomodar-se dins de l’ordre social existent, i els més pobres, per als quals el tema dels censos era fonamental.

Si adoptem aquesta perspectiva més àmplia, els cent anys de lluita camperola contra les servituds es transformen en molts més segles de lluita contra les càrregues feudals. Només cal recordar que el tema dels censos seguirà essent un objectiu de lluita camperola en temps de la segona república, de 1931 a 1939.

En el bàndol dels senyors tenia un pes determinant l’Església, gran propietària i poc amiga de fer concessions en matèria de drets. Molt menys pesava, en canvi, la vella aristocràcia feudal, bona part de la qual havia desaparegut a les guerres d’Itàlia, en especial a Sardenya, o s’havia instal·lat i prosperat a Sicília. De les velles nissagues feudals quedaven només uns pocs barons importants, com el comte de Pallars i els vescomtes de Rocabertí, mentre que havien pujat al rang de comtes dos vells llinatges de vescomtes, els Cardona, rics per la muntanya de sal que posseïen, i els Cabrera. Aquesta noblesa s’implicaria al segle XV en la política parlamentària, lluitant contra l’autoritarisme reial, en associació amb el patriciat urbà, però defensant al mateix temps opcions reaccionàries pel que fa a les relacions socials al camp, preocupats per reforçar el seu poder sobre uns camperols dels quals depenien els seus ingressos.

Els interessos d’aquests propietaris eren, a més, solidaris amb els de l’oligarquia urbana rendista. Quan els camperols reivindicaven el seu alliberament dels censos i altres càrregues econòmiques que pagaven pel domini útil de la terra, és a dir, pel dret a cultivar-la, els consellers exclamaven: «vehem perduts tots los censals», ja que si els senyors no rebien les rendes, no podrien atendre els venciments dels crèdits que havien rebut.

Les pèrdues humanes provocades per la pesta havien debilitat inicialment la posició dels senyors, en trobar-se amb els masos «rònecs» abandonats per la davallada demogràfica, la qual cosa els va obligar a millorar els tractes, però van recuperar la iniciativa ràpidament, i van reforçar els controls, fusionant la remença amb els mals usos, per evitar que els camperols escapessin a terres de reialenc. Contra aquesta ofensiva senyorial hi va haver intents aïllats de resistència —el 1353 una massa de camperols d’Osona assaltava la pabordia de Palau, un centre d’administració del monestir de Ripoll, i hi cremava les escriptures— però també uns inicis de formes d’organització camperola, d’on devia sortir una iniciativa adreçada a Joan I el 1388 per grups de pagesos de remença, que va dur que el sobirà ordenés al batlle general de Catalunya que cerqués a l’arxiu reial els testimonis que podien demostrar «que·l temps de la servitud en la qual foren estrets e obligats tots los habitants e habitadors de Cathalunya la Veyla, ço és, dellà Llobregat, de pagar exòrquia, intèstia, cugúcia e altres drets, segons les cròniques, és ja passat». Aquesta idea estava darrere de la proposta que duria la reina Maria de Luna, esposa de Martí I, a demanar als papes que abolissin els mals usos als dominis eclesiàstics, a canvi d’una indemnització en diner i un cens perpetu; una demanda raonable, que apuntava en direcció a les solucions del futur, però que, com era d’esperar, va ser refusada per l’Església.

Aturada la lluita per la recuperació de les jurisdiccions a la mort de Martí I, el buit de poder que es va produir va reforçar tant la prepotència dels senyors com les resistències dels camperols, fins a arribar a una situació en què, com es denunciava a les Corts de 1413, en la constitució «Com a molts», els pagesos destruïen les collites, abandonaven el treball en els moments de la recollecció o feien fosses, creus o altres senyals de mort com a signe d’amenaça. Els senyors pensaven que aquesta inquietud havia estat alimentada pel moviment en favor de crear als pobles sindicats per tal de reunir els diners amb què redimir les jurisdiccions reials. De fet, com ha suggerit Vicens, l’hàbit d’aquestes reunions, i el contacte establert amb els juristes en aquest procés, crearien un precedent per als sindicats pagesos posteriors.

Ofegat per la seva necessitat de recursos, Ferran d’Antequera no solament havia concedit a les Corts de 1413 una sèrie de mesures contra les protestes i contra la llibertat de reunió dels camperols, com hem dit abans, sinó que va acceptar de posar les redempcions sota el control d’una comissió de les Corts, a canvi d’un donatiu de cent mil lliures; però el problema no quedava resolt.

Alfons IV va mostrar en aquesta matèria una conducta acomodatícia, forçat tant per les pressions polítiques com per les necessitats econòmiques, que l’obligaven a negociar a canvi dels donatius que se li oferien. Aquesta va ser la raó que, si bé es va veure obligat a fer concessions als senyors, mai no va cedir del tot, sinó que va impulsar la recuperació del moviment de sindicació, davant la irritació dels senyors, que tractaven d’oposar-s’hi exercint la violència sobre els pobles que volien redimir la jurisdicció. La reacció senyorial va augmentar la tensió social, mentre moltes famílies pageses s’empobrien per la combinació de l’elevada fiscalitat i els costos de la redempció, i queien eventualment en la servitud. Segons Antoni Riera, la documentació privada mostra que en el primer quart del segle XV «van ingressar en la servitud molts més camperols que no pas en van sortir».

La reacció de l’oligarquia als nous intents de la monarquia de reprendre l’aliança amb els pagesos es pot veure en el contingut dels capítols de justícia de les Corts de 1429-1430, reiterats en les de 1431, que no han passat a les constitucions per tal com les Corts en què van presentar-se no es van acabar.

En ells, al marge de tota una sèrie de punts sobre l’organització de la justícia o l’actualització del dret civil català, que es reprendrien en el futur, les mesures més importants que es proposaven eren les que havien d’assegurar la part que els senyors obtenien del treball dels pagesos, amb el reconeixement ple de l’autoritat dels castells termenats, els senyors dels quals exigien que se’ls atorgués la jurisdicció civil i penal íntegra, fins i tot en qüestions relacionades amb el reial patrimoni (exceptuant solament aquelles causes que impliquessin càstigs de mutilació o de mort).

Dues de les reivindicacions més importants, encaminades a combatre la mobilització camperola, eren que als castells termenats «lo senyor rei no puixe atorgar llicència de aiuntar-se», és a dir, de fer assemblees de veïns o sindicats pagesos, i que «lo senyor rei no·ls puixa atorgar imposicions», és a dir, permetre’ls que recaptessin recursos per finançar les redempcions. Es tractava, com diu Fernández Trabal, d’un «retorn a les bases i principis de l’ordre feudal», en una situació d’inquietud en què es demanava que s’apliqués la pena de mort per esquarterament al que trenqués la pau pública, i es prohibia tenir i usar ballestes.

Els senyors, preocupats per la tendència del pagesos que vivien en viles o sagreres, i que no constaven com afocats, a deixar les seves terres, pretenien que se’ls obligués a treballar les que tenien en el seu alou, per tal que seguissin prestant rendes i serveis, o que se’ls obligués a vendre-les a persones «no prohibides» —és a dir, que no estiguessin exemptes d’aquesta mena d’obligacions, com ho estaven els cavallers o els eclesiàstics—, sota pena de perdre els seus béns, que passarien als senyors directes.

Tot això, convé insistir-hi, fa referència a la pagesia en general, i no solament als remences, als quals s’ordenava simplement que «visquen axí com han acostumat de viure e que no hagen facultat de ajustar-se ne proclamar altra llibertat», contra les prèdiques d’«alguns sediciosos e concitadors de pobles», que incitaven a l’abolició de la servitud i dels mals usos. L’oposició dels reis a cedir a aquestes peticions dels senyors tenia el seu fonament en el seu interès en la recuperació del patrimoni, que només podia fer-se si disposaven de l’aportació econòmica dels pobles mateixos.

Com hem explicat, Alfons IV va accedir, a canvi d’un donatiu de vuitanta mil florins, a algunes d’aquestes peticions, en la constitució «Commemorants». Però rectificaria la seva actitud des de Nàpols —on viatjarien en aquests anys representants dels diversos interessos en pugna, esforçant-se a aconseguir el suport del sobirà— en fer-se ressò dels moviments de protesta camperola, incitats pels notaris i juristes que recorrien el nord del Principat, als quals responsabilitzava l’oposició oligàrquica de ser els culpables de la conflictivitat existent. El 1448, en resposta a una petició de quatre síndics dels remences del bisbat de Girona, acompanyada d’un donatiu de seixanta-quatre mil florins a la reina Maria, Alfons va legalitzar els sindicats remences, que haurien de reunir-se en grups de no més de cinquanta i amb l’assistència d’un oficial reial.

La mesura va provocar una dura reacció de les classes propietàries, que van arribar a obstaculitzar la circulació d’un edicte de la reina Maria que ordenava recaptar pagaments dels remences per tirar endavant les negociacions. Es va frenar per un temps tot el procés, fins que el 1455, un cop la Busca s’havia fet amb el govern del municipi de Barcelona, Alfons suspenia des de Nàpols, on havien acudit uns síndics dels remences per entrevistar-se amb ell, l’aplicació dels mals usos. Aquesta «sentència interlocutòria» de 1455 va passar per un seguit d’anul·lacions i confirmacions, fins que la va tornar a posar en vigor Joan de Trastàmara el gener de 1458. Quan l’anul·lés finalment Ferran II el 1481, ho faria atenent a les protestes dels senyors que creien que era contrària a les «constitucions», la qual cosa implicava retornar als senyors «censos, tascas, jovadas, servituds e altres drets», una reivindicació que mostra que no eren solament els mals usos el que estaven defensant els senyors propietaris.

La veritat és que, com comprova Rosa Lluch, els mals usos, que en aquests temps eren més importants com a elements de garantia de la propietat que com a font d’ingressos, semblen haver desaparegut en la pràctica a partir de 1458, possiblement perquè les pròpies resistències socials els havien fet caure en desús. Les guerres camperoles que s’inicien el 1462 no poden interpretar-se simplement com un aixecament contra la servitud i els mals usos. Els senyors hi apareixen dividits entre els dos bàndols, però el mateix passa amb els pagesos, perquè convé recordar que si hi havia diferències entre els senyors, també n’hi havia entre uns camperols «grassos», que no volien altra cosa que acomodar-se al sistema en millors condicions, i els «menuts», que lluitaven contra el sistema mateix, és a dir, contra el conjunt de les normes i càrregues del feudalisme. Per altra banda, a més, les propostes de negociació que feia la reina Joana Enríquez eren prou semblants a les que les institucions revoltades plantejaven des de 1462, concretades en una sentència arbitral promulgada el 8 de juny de 1463.

Sembla que hem d’abandonar la vella visió simplificadora que ho reduïa tot a la lluita d’una pagesia pobra contra la servitud i els mals usos, per situar aquests esdeveniments, el que Eva Serra anomena «les guerres pageses del segle XV», en el llarg termini de la lluita dels camperols pel dret a la terra i contra les càrregues del feudalisme.

LA CRISI SOCIAL URBANA

Paradoxalment, els problemes de pugna social urbana, que han rebut molta menys atenció que els agraris, semblen haver estat més decisius com a causa inicial de la guerra civil. No vull dir que fossin més importants, ja que és evident que del manteniment dels drets feudals depenia bona part de l’economia de senyors i patricis; sinó que la disputa per la participació en el poder municipal de Barcelona, que era una peça clau en el manteniment del sistema, va ser el que va determinar el moment de l’inici. El mateix Jaume Vicens, que dóna un paper fonamental al problema camperol, reconeix que la revolta era «no solament per destruir l’autoritarisme de Joan II, sinó de manera molt especial per esclafar la Busca. I aquest propòsit engendrà la guerra civil de 1462».^[6]

Els enfrontaments entre majors i menors eren prou vells a Barcelona —ho hem pogut veure en el cas de Berenguer Oller— i a les altres ciutats del Principat, com ho eren a la major part de les de l’Europa occidental; però es van agreujar a mitjans del segle XV. La relativa mobilitat que abans havia permès que un mercader entrés als rangs dels ciutadans honrats, un cop abandonava el treball i passava a viure de les seves rendes, s’havia anat perdent, i el grup oligàrquic pretenia conservar perpètuament el control del poder, enfrontant-se a aldarulls i revoltes.

Pere el Cerimoniós va proposar un sistema que posava el govern del municipi de Barcelona en mans de sis conselleries, que es distribuirien equitativament entre ciutadans honrats, mercaders i menestrals, però no es va arribar a imposar, i Joan I va fer marxa enrere, deixant el problema sense resoldre, mentre la inquietud popular s’expressava en actes com l’assalt al call jueu el 1391. Darrere d’aquesta persecució dels jueus, que es va produir tant a Barcelona com en altres ciutats catalanes, i que va acabar amb morts i amb conversions forçades, hi havia, més enllà dels odis religiosos, un malestar alimentat per reivindicacions socials que tenien a veure amb el paper dels jueus en el negoci del crèdit.

Pel que fa al municipi de Barcelona, Alfons el Magnànim va voler lluitar contra el monopoli que unes poques famílies importants exercien en les eleccions de consellers, proposant el sistema d’insaculació, en què s’introduïen en un sac els noms de totes les persones que podien aspirar a un càrrec i es triaven a sorts. El primer cas conegut d’aplicació d’aquest mètode sembla haver estat el de Xàtiva el 1427. S’estendria després per València i Aragó; a Vic arribaria el 1450 i a Girona el 1457.

No encara a Barcelona, on, tenint en compte el poder a l’abast del municipi, sobretot en terrenys com el de la recaptació d’impostos i en el de la seva capacitat per fixar regles sobre l’activitat econòmica, era lògic que en una època de dificultats importés conservar-ne el control; a banda dels beneficis que els consellers podien obtenir en repartir als seus amics els càrrecs de gestió de diners com els de clavaris o taulers.

Mentre l’accés al Consell de Cent era prou obert —els seus cent vint-i-vuit membres es repartien en trenta-dos membres per cada un dels quatre estaments de ciutadans, mercaders, artistes i menestrals— els càrrecs dels cinc «consellers» que exercien el poder estaven reservats a la «gabella de la Biga», un grup de ciutadans honrats pertanyents a un petit nombre de famílies benestants, que vivien sobretot de les rendes que els produïen el seu patrimoni immobiliari i els interessos del deute de la Generalitat o del municipi. Eren conservadors per definició, i immobilistes en qüestions econòmiques, moguts en part pel fet que la naturalesa de les seves rendes els aïllava dels efectes de la crisi.

Alfons IV va començar, diu Carbonell, «de entendre y treballar discretament de suprimir e abaixar la molta senyoria e llibertat que tenien los ciutadans honrats de aquesta ciutat», que monopolitzaven el poder municipal i no feien cap cas de les reivindicacions del «popular». Un personatge clau en aquests canvis seria Galceran de Requesens, membre d’una família tarragonina que es va enfrontar en més d’una ocasió a l’oligarquia que dominava les institucions. Galceran va actuar primer com a «portantveus de governador en lo Principat de Catalunya», i com a lloctinent més endavant, en un breu període entre la marxa de la reina Maria a Castella i la vinguda de l’infant Joan per ocupar aquest càrrec.

Requesens es va aproximar a la Busca, que representava els interessos dels menestrals i dels comerciants exportadors de teixits, i que disposava d’un ampli suport popular, en la mesura en què proporcionaven llocs de treball assalariat a les capes populars, i va començar autoritzant els mercaders, artistes i menestrals a reunir-se per constituir un «Sindicat dels Tres Estaments i poble de Barcelona», integrat per un centenar de representats dels diversos oficis, que van demanar al rei que autoritzés que cada any es fes elecció de cinc consellers amb la participació dels quatre estaments: dos ciutadans honrats, un mercader, un artista i un menestral.

Les circumstàncies de la crisi econòmica van fer que aquesta agrupació que englobava mercaders, artesans i menestrals, organitzats en confraries d’oficis, però amb la qual cooperaven alguns ciutadans honrats que estaven d’acord amb les reformes que aquests proposaven, lluités per arrabassar el monopoli del poder municipal a una minoria corrupta que falsejava les eleccions, que havia dut a la ruïna les finances del municipi, i que posava tota mena d’impediments a l’adopció de mesures de reforma que poguessin perjudicar els seus interessos. Els buscaires, en canvi, reivindicaven la representació de «l’estament popular», ja que eren més en nombre i els que assumien les càrregues del treball, i estaven condemnats per una mala política a una «pobretat extrema».

Associant-se a la branca moderada de la Busca, Requesens estava provant d’ajudar que es realitzés una mena de canvi controlat, que podia evitar situacions de violència extrema com la que es va produir amb la revolta dels «forans» contra els «ciutadans» a Mallorca (1450-1454), que va acabar amb una repressió brutal. En arribar la data de l’elecció de consellers, el dia de Sant Andreu (30 de novembre) de 1453, Requesens, que havia estat nomenat pocs dies abans lloctinent de Catalunya, va suspendre l’elecció de consellers i els va nomenar de reial ordre. Va triar cinc ciutadans honrats favorables a les peticions populars, que van governar durant quinze mesos, fins que van arribar les noves regles acordades per Alfons IV per a una elecció que assegurava la participació dels quatre estaments en el govern de la ciutat, repartint les conselleries entre dos ciutadans honrats, un comerciant, un menestral i un «artista». Va ser aquesta «revolució» la que va donar veu política a una gran part dels ciutadans que fins aquest moment havien estat exclosos del dret a decidir, tant al municipi com a les Corts, en fixar una nova composició del Consell que es va mantenir fins a la reforma reaccionària de Ferran II.

Els nous dirigents volien desenvolupar un programa reformista, que va començar amb unes mesures monetàries, canviant la relació entre el diner i el croat de 1/12 a 1/18 (cosa que, com ha mostrat Crusafont, no té res a veure amb una devaluació), a la vegada que es retocava el preu del florí d’onze sous a tretze, per tal d’evitar que seguís l’extracció que estava traient del país la bona moneda i la reemplaçava amb la de mala qualitat que venia de fora. La primera d’aquestes dues mesures estava encaminada a resoldre el problema del desgast i de l’escassedat de la moneda de billó, a la vegada que a minvar el deute de la ciutat, però perjudicava els interessos dels propietaris de la Biga, que tenien les seves rendes fixades en diners. Del que es tractava, diu Crusafont, era de saber qui pagaria la crisi financera municipal.

Una altra línia de reformes va ser la que va dur a publicar, a instigació dels gremis de paraires i de teixidors de llana, unes mesures proteccionistes contra l’entrada a Barcelona de robes estrangeres de llana, unes disposicions que en realitat havien estat ja aprovades per la reina Maria en la constitució «Havents a cor», de 1422, sense que s’hagués aconseguit implantar-les, davant l’oposició dels grans comerciants importadors de teixits italians i flamencs, encastellats en el seu refugi de la Generalitat. A les Corts de 1454-1458, i enmig d’una gran tensió, es va aconseguir que es publiqués de nou la constitució proteccionista de 1422, a més d’una nova concessió del rei que reservava la navegació a naus de la Corona.

La batalla de l’oligarquia contra els membres de la Busca es va manifestar des dels inicis mateixos d’aquestes Corts de 14541458, de les quals esperava Alfons IV obtenir un donatiu de quatre-cents mil florins. Els representants de l’oligarquia van mantenir una aferrissada batalla inicial, intentant que es negués validesa als representants a les Corts que havien estat designats pel municipi de Barcelona. Perdut el primer assalt, la batalla s’adreçaria ara a aconseguir que s’anul·lés tot el que havia realitzat Requesens en el temps en què era lloctinent, que era una altra forma de liquidar la reforma que havia permès l’accés de la Busca al municipi de Barcelona.

En convocar-se unes noves Corts a Lleida, les primeres del regnat de Joan II, Barcelona hi va enviar dues diputacions antagòniques, que representaven les dues opcions de la Busca i la Biga, en moments en què la Biga havia aconseguit sumar suports al Consell de Cent. De moment es van suspendre les dues; però el problema va restar pendent, en ajornar-se les Corts, i es va resoldre en benefici de la Biga en passar la iniciativa política al nou organisme revolucionari creat per l’oligarquia.

La guerra civil començaria a Barcelona, com veurem, amb l’empresonament de Requesens, en una campanya que va acabar amb la persecució i execució de buscaires, ciutadans honrats i mercaders, condemnats per haver volgut «subvertir la república».

Una de les paradoxes més dramàtiques de la nostra història haurà estat, justament, l’aliança contra natura de les forces socials catalanes que lluitaven per un programa democratitzador amb els sobirans castellans, partidaris d’un projecte absolutista, d’acord amb la cultura política del seu país d’origen, com ho havia recordat Alfons el Benigne a la seva esposa castellana, i com ho denunciava l’autor de La fi del comte d’Urgell en sostenir que els prínceps castellans sempre «han tingut los pobles que han senyorejat subjectes, sens alguna llibertat, pobres e menyspreats».

Si alguna cosa revela l’experiència de govern ciutadà de la Busca, és que les regles de govern vigents a la societat catalana no solament servien per preservar els interessos de l’oligarquia, sinó que podien usar-se per al bé comú, segons qui els utilitzés des del poder. Les disputes per la democràcia no van ser mai pels principis de govern, sinó pel dret de participació.

JOAN II (1458-1479)

Era fill de Ferran d’Antequera i germà d’Alfons IV, nascut i educat com ell a Medina del Campo. Va actuar com a lloctinent a Sicília, però a la mort de Ferran d’Antequera va tornar a Espanya per fer-se càrrec, d’acord amb el que li havia encomanat el seu pare —que li havia deixat una important herència, associada al seu títol de duc de Peñafiel— dels interessos dels Trastàmares a la Corona de Castella. Es va casar el 1420 amb Blanca, hereva de la corona de Navarra —i des de 1425, mort Carles el Noble, es va titular rei de Navarra, amb una legitimitat dubtosa—, per lliurar-se immediatament a les lluites internes de Castella, en companyia dels seus germans Enric i Pere. Als anomenats infants d’Aragó els va mancar, però, la plena cooperació del seu germà Alfons, dedicat per enter a la seva empresa italiana.

Entremig cal situar la participació al costat del seu germà en l’aventura d’Itàlia, que el va fer caure presoner a la batalla de Ponça el 1435. De retorn, Alfons el nomenaria lloctinent als regnes d’Aragó i de València i colloctinent, al costat de la reina Maria, de Catalunya.

Joan es va tornar a implicar en les guerres civils que s’havien organitzat entorn del dèbil Joan II de Castella, del seu hereu Enric i d’Álvaro de Luna. Un conflicte que va durar fins que el 1445, amb la derrota d’Olmedo, van resultar derrotats els Trastàmares, que perdien totes les seves riques possessions a Castella. «Des d’aquells moments, escriu Vicens, sols tindrà present un objectiu: recobrar les terres perdudes, tornar victoriós a Castella, crear un bàndol que soscavi la prepotència dels seus antagonistes».

L’etapa següent el retornaria a Navarra, on va ser responsable de desfermar la guerra civil entre els agramontesos, que tenien un especial arrelament en les terres planes del sud, i els beaumontesos, sostinguts sobre tot a les muntanyes del nord, que tenien, a més, el suport de Carles de Viana, fill de Joan i de Blanca. Era dubtós que els drets de governar Navarra a la mort de Blanca, el 1441, li corresponguessin a Joan —que es va casar de nou el 1445 amb Joana Enríquez, de la família dels almiralls de Castella— en comptes de al seu fill, el príncep Carles, que tenia vint anys en produir-se la mort de la seva mare; però Joan va assumir el poder i això inicià la llarga guerra entre pare i fill, que va dur que Joan desheretés Carles de Viana el 1455.

Això passava quan Joan era a Barcelona, on s’havia instal·lat el 1454, nomenat per Alfons IV lloctinent d’una Catalunya on l’oligarquia dominant estava agitada pel triomf de la Busca en el govern de Barcelona, al qual s’afegiria la publicació de la sentència interlocutòria de 1455, favorable als pagesos de remença. Els sis anys que transcorren entre 1454 i 1461, amb Joan com a lloctinent, primer, i com a rei, després de la mort d’Alfons a Nàpols, van ser d’enfrontament constant amb l’oligarquia que dominava la Generalitat, mentre Joan defensava la política popular de la Busca i s’enfrontava a les Corts contra una aristocràcia que li plantejava com a greuge l’exigència d’anul·lació de tot el realitzat durant la lloctinència de Galceran de Requesens en contra dels seus interessos: la llibertat remença, la reforma monetària, el proteccionisme tèxtil…

El 1458, quan accedia al tron de la Corona d’Aragó, era, segons el descriu Vicens, un home de seixanta anys, fort, però amb una afecció de cataractes que limitava molt la seva visió i la seva capacitat de lectura, amb un caràcter marcat per tants anys de lluites i per la ruïna de la fortuna familiar a Castella, ple d’odi contra tots els que havien estat responsables dels seus fracassos, incloent-hi el seu fill Carles. I reservant el seu afecte familiar per a la dona, Joana Enríquez, i per a Ferran, el fill que havia tingut amb aquesta. Estava embrancat aleshores en projectes que tenien a veure amb Castella, i que implicaven una aliança amb Portugal, que havia de basar-se en el matrimoni del seu fill Carles de Viana amb la germana del rei de Portugal, com a base d’una aliança adreçada a estrangular Castella.

Després d’una concòrdia sobre els afers de Navarra, que semblava retornar la pau a la família, Carles, que havia residit a Nàpols fins a la mort del seu oncle, Alfons IV, i havia passat per Sicília i per Mallorca, desembarcà a Barcelona el 28 de març de 1460, i hi va ser rebut amb entusiasme per una població que no el coneixia encara, però que volia, per tal de limitar el poder del seu pare, que fos nomenat primogènit, amb les responsabilitats polítiques que aquest «càrrec» comportava, mentre Joan semblava voler reservar la corona a Ferran.

El príncep va ser acusat aleshores de conspirar amb Castella contra el seu pare, com ja ho havia fet amb anterioritat. Que la culpa pogués ser de la madrastra, que hauria llegit al rei, incapaç de fer-ho per causa de les cataractes que patia, un paper falsificat, és un incident que no té la menor importància en aquest context. El cas és que Joan II decidí empresonar el seu fill mentre estava celebrant Corts a Lleida, el desembre de 1460.

LA GUERRA CIVIL

El que s’estava debatent a les Corts de Lleida tenia sobretot a veure amb qüestions que afectaven els interessos de l’oligarquia del Principat. El problema havia tingut una primera manifestació quan es tractava de triar els representants de Barcelona a les Corts. Segons ens explica Vicens, un escrivà anònim va anotar als registres que la qüestió dels representants de Barcelona va ser «l’inici de les commocions al Principat de Catalunya». Així hauria començat «la revolució dels privilegiats, de l’arquebisbe de Tarragona i dels bisbes de Barcelona i de Vic, dels canonges de Barcelona, dels comtes de Prades i de Mòdica, dels cavallers de l’Empordà i del Vallès, dels consellers i ciutadans de Barcelona».

Es pot considerar que la guerra va començar de fet en el moment en què els diputats a les Corts van encomanar a un grup de vint-iset representants, una «junta de braços» que més endavant prendria el nom de «Consell representant el Principat de Catalunya», i a la Generalitat que prenguessin decisions, amb el propòsit, diu Carbonell, «de despendre… tantes quantitats de moneda quantes fossen menester… en fer gent d’armes e pagar-los lo sou per recuperar e delliurar de presó lo dit don Carles».

L’enfrontament entre el príncep i el seu pare no era en aquest moment més que un afer familiar, i Joan II tenia tota la raó en sostenir que no havia de passar comptes amb les institucions per la seva conducta, «sino tan solo a Dios, como rey y príncipe». Però els membres de l’oligarquia van aprofitar la indignació popular per l’empresonament del príncep, a qui es considerava víctima de la seva madrastra, van convocar els ciutadans a la Rambla «amb ses armes» des del 3 de gener de 1461, i van polititzar la qüestió en declarar pel seu compte hereu el príncep de Viana el 7 de febrer de 1461 —una decisió que no sembla que tingués base jurídica— i aixecar un exèrcit integrat per «tres mil quatrecents homes, reclutats entusiàsticament de tots els indrets del país» que, manats per Bernat Joan de Cabrera, comte de Mòdica, van sortir de la capital al crit de «Visca lo senyor rey e múyran los mals consellers!».

La indiferència dels aragonesos davant del problema, la revolta de Navarra, l’amenaça d’una invasió castellana i l’avenç de les forces reunides per les corporacions catalanes, que el 21 de febrer arribaven a Lleida i el 24 a Fraga, sense trobar cap resistència, van obligar Joan II a claudicar el 25 de febrer i a alliberar el seu fill, que havia fet empresonar a Morella.

Mentre Joana Enríquez i Carles de Viana viatjaven cap a Barcelona, «per la via de Tortosa», els consellers enviaven uns ambaixadors per demanar a la reina que ni ella ni els membres del seu consell o de la seva família entressin a Barcelona; gairebé al mateix temps empresonaven Galceran de Requesens, que s’havia retirat a Molins de Rei, davant la sorpresa dels ciutadans en veure «les rates qui han pres lo gat».

Carles va entrar a Barcelona, el 12 de març, disposat a exercir els plens poders que li donava el càrrec de lloctinent. «Si el plet entre el rei i el país —comenta Vicens— hagués estat purament familiar, ací s’hauria acabat el conflicte».

Els consellers negociaven entretant amb la reina, sense deixar-hi participar Carles de Viana, la «capitulació de Vilafranca», testimoni de la seva victòria, que el 22 de maig seria celebrada públicament a la ciutat amb grans fogueres. La «capitulació», que no era una «concòrdia», sinó que expressava el triomf de l’oligarquia sobre la monarquia —el príncep era reconegut com a lloctinent perpetu i el rei no podria entrar al Principat sense autorització de les institucions—, ha estat vantada com un text polític de la major importància, del qual deia Vicens que «hauria representat un considerable progrés en la història constitucional europea, si hagués tingut continuïtat».

Una lectura atenta del document fa difícil compartir aquesta il·lusió. És veritat que conté mesures de control del poder reial que són prou avençades, com la que determinava que els principals oficials de l’administració de la justícia reial —en especial el canceller, el vicecanceller, el regent de la cancelleria, els portantveus i els seus assessors, que havien de ser catalans, amb la sola excepció del canceller, i estaven obligats a jurar les lleis del Principat—, cobrarien els seus salaris de la Diputació —una mesura destinada a controlar els funcionaris i a evitar els suborns—, i podien ser remoguts si incomplien les seves obligacions.

Però el que hi trobem, sobretot, és un afany per liquidar d’una vegada la «revolució de 1453» que havia permès l’accés de la petita i mitjana burgesia al poder municipal, amb una exhibició d’odi i de temor polític respecte de Galceran de Requesens, «que vuy en dia està pres dins la presó comuna» de Barcelona, i que «devia ésser y estar tot lo temps de la vida sua fora lo dit Principat, encara fora de la cort del dit senyor rey, sots pena de la privació de la vida». Pot ser que representés un pas endavant en l’intent d’establir un control del poder, però aquest es guanyava a costa de liquidar el procés de democratització que hauria pogut obrir les institucions de govern a una participació més àmplia i més propera als interessos populars.

Els mesos següents van passar sense gaire canvis. El 23 de juny Carles de Viana jurava les constitucions i el dia 26 treien de la presó Galceran de Requesens, condemnat a exili perpetu. La mort del príncep de Viana el 23 de setembre de 1461, a l’edat de quaranta anys, possiblement per tuberculosi, però atribuïda popularment a haver estat enverinat per la madrastra Joana Enríquez,^[7] va dur, d’acord amb el que estipulaven les «capitulacions», que fos designat successor seu en la lloctinència el seu germanastre Ferran.

A finals d’octubre l’ajuntament, que encara no havia estat renovat, va publicar tota una sèrie de mesures proteccionistes dels teixits, dels metalls i de tota una sèrie de productes. A l’anomenat «Dietari de la Generalitat» Jaume Safont avisava: «Crec que aquesta ordinació durarà poc». El 21 de novembre de 1461, el príncep Ferran, de l’edat de nou anys, entrava a Barcelona en companyia de la seva mare i tutora, i el 4 de febrer de 1462 jurava públicament les constitucions.

En aquests moments havia començat ja la revolta remença i a Barcelona hi havia una evident inquietud, que és el que pot explicar que el 24 de febrer de 1462, dia de Sant Maties, una representació dels estaments de Barcelona, acompanyats de síndics d’altres municipis que havien acudit a jurar Ferran amb motiu de la seva proclamació, anessin a demanar a la reina que procurés la tornada de Joan II a la ciutat, que ella restés a Barcelona i que legitimés el seu sindicat.

Veient el rumb que prenien les coses a Barcelona, Joana va optar per marxar l’11 de març cap a Girona, acompanyada pel seu fill, amb el pretext d’iniciar contactes de negociació amb els pagesos revoltats. Jaume Safont reflecteix l’hostilitat que els bigaires sentien contra la reina quan, en parlar de la seva marxa, ens diu que anava «per reposar lo fet de les remences, segons deya, però quan fou allà feu tot lo contrari».

Començava, a la vegada, la persecució dels dirigents de la Busca, «qui van cercant grans dies ha la forca e no la poden trobar». L’operació, que anava adreçada a destruir l’amenaça d’uns homes que, segons els seus perseguidors, «volien subvertir la república», va acabar el mes de maig amb la iniqua execució a la forca dels consellers Francesc Pallarès i Pere Deztorrent, de prohoms com Joan de Mitjavila i Bernat Torró, del mercader Martí Solzina i del sabater Jaume Perdigó. Safont, que es limita a recollir l’execució dels dos consellers, ho justifica dient que «eren stats incitadors e conspiradors en certa conspiració contra aquesta ciutat».

Aquest crim, que liquidava «la revolució de 1453» i consolidava el domini de l’oligarquia en el municipi de Barcelona, l’interpreta Damien Coulon en termes d’un «bloqueig politicosocial, en plena contradicció amb les esperances d’enriquiment i de promoció que els intercanvis comercials continuaven suscitant en els mercaders». Un bloqueig que no solament seria una de les causes fonamentals de la guerra, sinó que, en comportar la fi de la «irradiació» del comerç exterior, que havia estat, en paraules dels propis consellers de Barcelona, «cap e principi de tot lo negoci», seria el major responsable del declivi posterior de l’economia catalana.

Mentrestant, un Joan II mancat de recursos i amenaçat per tots els seus enemics, que no eren pocs, arribava a un acord amb el rei de França, que li oferia ajut militar a canvi d’un pagament de doscents mil escuts, garantit per la cessió del Rosselló i la Cerdanya, que no li serien retornats fins a haver acabat el pagament. Tot seguit Joan entrava amb les seves tropes al Principat i ocupava Balaguer.

Aquesta entrada sense el permís de les institucions representava una vulneració de la capitulació de Vilafranca, de manera que el 9 de juny de 1462 es va declarar Joan II «enemic de la cosa pública», condemna que es va estendre tres dies més tard a la reina. Carbonell ens explica que estava a la plaça del Rei quan va sentir aquesta proclamació i que va marxar a casa, tremolant i plorant per haver escoltat «tan rigurosa y damnada crida». «Ara Déu los perdó a tots, afegeix, que la cosa se poguera reparar e remediar ab altre modo».

Mentrestant «l’exèrcit del principat de Catalunya», manat per Hug Roger, comte de Pallars, que havia sortit de Barcelona el 28 de maig, assaltava la ciutat de Girona, on es trobaven la reina i el seu fill, que van haver de refugiar-se al reducte de la Força Vella de la ciutat per evitar de caure en mans dels assetjadors. És interessant assenyalar que el comte de Pallars i els seus homes van assaltar Girona el 5 de juny, quatre dies abans que hagués estat feta la proclamació d’«enemic de la cosa pública» del rei, i vuit dies abans que aquesta declaració s’estengués a la reina.

Santiago Sobrequés ha estudiat el drama d’aquest setge en què molts dels que pretenien assaltar la fortalesa «tenien parents pròxims entre els assetjats»; pares contra fills, germans contra germans, com li passava al comte de Pallars, que tenia el seu sogre dins de la Força. El 23 de juliol les tropes franceses que manava el comte de Foix van obligar el comte de Pallars a abandonar el setge. El seu fracàs en culminar l’operació amb la captura de la reina va impedir el que podia haver estat un triomf decisiu.

El que ara començava era una estranya guerra civil, amb la societat catalana dividida entre els dos bàndols, amb la pròpia noblesa escindida i l’Església aliada de manera oportunista a uns i altres. Com ha escrit Santiago Sobrequés, «pagesos, menestrals, ciutadans, clergues, cavallers i magnats es van repartir indistintament entre els dos bàndols». Una mostra significativa d’aquest desconcert seria el fet que molts personatges canviessin de bàndol, «fins a tres i quatre vegades». «Millor dit, a penes hi hagué personatges que de 1462 a 1472 romanguessin sempre a les mateixes files».

El govern de les institucions era en aquells moments en mans, no tant del Consell del Principat, ampliat en nombre de participants, que feia sobretot un paper d’assessor —i que, en la seva condició de «junta de braços», legitimava que es prenguessin mesures que normalment només podien prendre les Corts— sinó de la Diputació, com a representació dels interessos de la terra, i d’un Consell de Cent plenament recuperat per l’oligarquia, que assumia la facultat de donar o negar el consentiment a les decisions dels diputats i del consell.

El 16 de juny sortien de la capital «la bandera e la host» de la ciutat, adreçant-se a Balaguer, contra el rei, pel fet d’haver violat, entrant al Principat sense permís, «la capitulació per ell firmada e jurada». Una host que seria derrotada un mes després a Rubinat per les forces de Joan II.

Estaria fora de lloc fer aquí un relat dels deus anys d’una guerra intermitent, amb poques batalles a camp obert, protagonitzada per contingents armats irregulars de diverses nacionalitats, que es mantenien actius mentre se’ls podia pagar la soldada. Vicens és qui ens ha donat la més puntual descripció dels esdeveniments, que Santiago i Jaume Sobrequés han enriquit en molts aspectes.

Un dels assumptes més mal coneguts és el finançament d’una guerra que, com escrivia Jaume Safont en octubre de 1465, havia dut que s’hagués gastat «tota la moneda e gran part del or e argent». Imma Muxella ha estudiat la complexitat del finançament de les institucions rebels, que obligaria a crear nous impostos, però que es mantindria sobretot amb l’emissió de deute públic sobre la Taula de Canvi, que en responia amb els ingressos procedents dels impostos, nous i vells. La durada del conflicte obligaria la Taula, per primera vegada en la seva història, a remunerar els capitals que s’hi ingressaven, a uns tipus d’interès que augmentaven al mateix temps que les seves dificultats, que la van dur a passar per episodis de suspensió de pagaments i a ser objecte d’un redreç el 1468.

El Principat actuava en aquesta lluita sense tenir el suport dels altres regnes de la corona —sembla no haver trobat simpatia més que en la part forana de Mallorca i en Menorca— tal com corresponia a les diferències entre el desenvolupament polític dels diversos territoris. Però cal dir que tampoc les institucions havien mostrat solidaritat amb els altres components de la Corona, quan a la concòrdia de Vilafranca excloïen aragonesos i valencians dels càrrecs de govern del Principat, que havien de reservar-se a «catalans naturals». I està prou clar que serien ells els primers a trencar obertament els lligams de solidaritat en elegir pel seu compte nous reis, que només podien considerar-se legítimament com a comtes de Barcelona.

La primera tria d’un nou sobirà, ben poc afortunada, va ser la d’Enric IV de Castella, que va abandonar la causa dels catalans en acceptar la sentència de Baiona d’abril de 1463, arbitrada per Lluís XI de França, en què «retornava» el Principat a Joan II. El major beneficiat de la participació d’Enric IV en aquests afers seria a la llarga Joan II, ja que li va permetre de realitzar a la fi el seu somni de triomfar a Castella, en produir-se la destitució d’Enric IV el 1465, i uns anys més tard, el 1469, en realitzar-se el casament del seu fill, Ferran, amb la princesa Isabel, hereva del tron castellà.

En reemplaçament d’Enric els catalans van triar el conestable Pere de Portugal, nét del comte d’Urgell, que tenia fama de bon militar, però que va tenir una sort inestable en la guerra —cada vegada que sortia a combatre, diu Carbonell, «perdia molta gent e se’n tornava desbaratat»—, i que mantenia unes males relacions amb les institucions. Als pocs mesos d’iniciar «Pere IV» la seva gestió, Joan II ocupava la ciutat de Lleida i aprofitava l’ocasió per proclamar la seva voluntat de mantenir totes les constitucions i privilegis de Catalunya, llevat de la capitulació de Vilafranca; una declaració que el va ajudar a minvar el suport del país a la revolta, mentre València, Aragó, Mallorca i Sicília contribuïen econòmicament a la seva causa.

La defecció del cap «vianista» navarrès Joan de Beaumont, que va lliurar Vilafranca del Penedès al rei Joan l’agost de 1464 (seguida, el novembre, pel lliurament de Ripoll pel seu veguer), i la derrota de les institucions a Calaf, el 28 de febrer de 1465, en què van caure presos el comte de Pallars i altres nobles que lluitaven contra Joan II, van amargar un trist regnat que va acabar amb la mort per malaltia del rei conestable, esdevinguda a Granollers el 29 de juny de 1466. Pere moria sense haver-se guanyat l’estimació dels catalans i deixava unes institucions endeutades, i una ciutat de Barcelona afligida per la inflació i per la mateixa malaltia —«glànola»— que se n’havia dut el rei.

Eren moments en què augmentaven les defeccions del bàndol rebel i en què la pau semblava propera. Les institucions no van respectar el testament de Pere, que deixava el regne al seu nebot, i es van apressar a neutralitzar les columnes armades portugueses que l’havien acompanyat. El Consell del Principat, que va assumir formalment el poder en aquest període de vicerègia, com s’anomena el lapse que transcorre entre la mort d’un rei i el jurament d’un altre, i el Consell de Cent van triar vint-i-quatre personalitats encarregades de suggerir un nou candidat a la Corona, que va ser el duc de Provença, Renat d’Anjou, el «bon rei Rainier», que no vindria personalment a Catalunya, sinó que hi seria representat pel seu primogènit Joan de Lorena, que actuava com a lloctinent. El més important, però, era que tenia el suport del rei de França, de manera que va arribar al Principat acompanyat de tropes napolitanes i franceses, un fet que canviava temporalment les relacions de força, que en aquells moments eren molt favorables a la causa dels Trastàmares, que ocupaven moltes ciutats i una bona part del territori.

La seva activitat militar a l’Empordà, on va derrotar els intents de Joan II i del seu fill per controlar un port per tal de poder fer un desembarcament al nord del Principat, va ser eficaç, però la seva capacitat d’actuació va estar constantment limitada per la insuficiència dels recursos que la Generalitat i el Consell de Cent podien proporcionar-li. La situació es va complicar, a més, per les seves absències perquè s’havia d’ocupar al mateix temps dels seus dominis a Lorena. El suport francès va fer possible reconquerir Girona el 1469, i les institucions van anar mantenint l’activitat militar amb grans esforços de finançament. Joan de Lorena va tornar a Catalunya a començaments d’agost de 1470, però va caure malalt i va morir a Barcelona el 16 de desembre de 1470.

El Principat restava sense rei, espremuts els seus recursos i greument endeutat, en els mateixos moments en què Joan II aconseguia donatius abundants a les Corts de Saragossa de 1470 i a les de Tortosa de 1470-1471, destinats a ajudar-lo a acabar la guerra de Catalunya. De la situació de confusió en bona part del territori en dóna bona idea aquest text que recull Imma Muxella en què s’explica que a la zona muntanyenca de l’Empordà, on se sobreposaven sense límits definits els dominis dels invasors francesos, dels reialistes i de les institucions, se «segueix tanta confusió que a penes és conegut de molts d’ells de quina senyoria són: e axí roben e corren los uns als altres de que·s segueix infinits torbs, contraris e inconvenients».

Renat de Provença va anunciar que enviaria a Catalunya Joan d’Aragó i de Calàbria, fill bastard del difunt Joan de Lorena, «per presiir en aquests regnes e terres fins que nós o nostre primogènit hi siam», i aquest hi va arribar pel juny de 1471. El nomenament d’un bastard com a lloctinent va crear força desconcert en les institucions, que li van imposar tota una sèrie de limitacions. El mateix mes en què arribava «caygué per si matexa la gran bandera reyal qui stava sobre l’altar maior de la seu, la qual hi fonch posada l’any 1410 per la mort del rey en Martí». Aquell any, a més, va ser «gran anyada de puces e mosques», d’una curta collita de grans, de «multitud de llagostes e poques fruytes, e gran multitut de lladres per tota la terra».

A la manca de soldades per mantenir les tropes, s’hi unien la disminució del suport francès i l’aparent desinterès de Renat pel que passava a Catalunya. Per acabar de portar tot plegat al desastre, la traïció del bisbe de Girona, Joan Margarit, i de la seva família, acompanyats per altres dirigents, va permetre que els reialistes entressin a Girona, Hostalric, Sant Celoni, Blanes i altres localitats. Així van poder tallar l’accés a Barcelona des del nord i completar el setge de la ciutat, per terra i per mar, el desembre de 1471.

Amb manca de proveïments, i sense cap esperança d’ajut de Provença, les autoritats de Barcelona van decidir capitular, «per quant en la ciutat no havia forment per vuit jorns, e ja menjaven pa de faves mesclat en forment». El 24 d’octubre de 1472 se signava la capitulació de Pedralbes, que més que una capitulació era un tractat de pau que posava fi a la guerra sense proclamar vencedors ni vençuts; un final que Joan II confirmaria una setmana més tard a Barcelona, jurant de nou respectar les constitucions de Catalunya. El text, signat pels consellers de Barcelona, concedia una completa amnistia per tot el que havia passat des del deslliurament del príncep de Viana, en els deu anys de guerra, exceptuant el cas personal del comte de Pallars; però derogava explícitament, com «haguda per no feta», la capitulació de Vilafranca. Els problemes més complicats serien els de les restitucions de béns, que s’arrossegarien durant molts anys sense resoldre’s, i el de posar ordre en censos i censals, a la vegada que es mantenien alguns tributs creats durant la guerra, per tal com d’ells depenia l’atenció d’una part important del deute públic.

La història de la guerra civil ens obliga a reflexionar sobre el fet que les institucions revoltades contra la monarquia haguessin trobat un tan ampli suport de la població del Principat, en funció d’una solidaritat col·lectiva basada en la fidelitat «a la terra». «Així naixia —va escriure Santiago Sobrequés— el concepte de pàtria, no solament en l’aspecte territorial, sinó, a més a més, en el jurídic… Els escrits del Consell del Principat parlen constantment de “la terra”, de “les llibertats de la terra”. És l’inici d’un llenguatge que es repetirà el 1714 i que es mantindrà permanentment com un element de la identitat dels catalans com a poble».

Els darrers anys del regnat de Joan II van ser caòtics. Vidu de nou des de 1468 i dedicat amb passió a la caça, un cop havia recuperat la vista, havia d’enfrontar-se a una difícil guerra contra els francesos, que ocupaven Perpinyà i devastaven amb les seves tropes l’Empordà. Va arribar a un primer compromís amb ells en el tractat de Perpinyà (17 de setembre de 1473), però en la primavera següent els francesos tornaven a envair el Rosselló i l’Empordà. Del caos en què s’havia convertit el govern reial en dóna bona idea seguir la descripció de les darreres sessions de Corts del regnat, que es van arrossegar per Perpinyà, Lleida, Balaguer, Cervera i Barcelona entre 1473 i 1479.

A la qual cosa cal afegir la continuïtat del malestar pagès, en seguir sense haver-se resolt els problemes, tal com es manifestà en la revolta de Corçà contra les pretensions recaptatòries del bisbe de Girona, en la primavera de 1475. L’agitació dels pagesos s’afegia, així, en paraules de Santiago Sobrequés, «a la misèria, la inflació, la pesta, les incursions dels guerrillers francesos de la frontera, la rapacitat dels guerrillers catalans de l’Empordà i el bandidatge en moltes altres regions del Principat».

Quan Joan II va morir a Barcelona, el 19 de gener de 1479, a vuitanta anys d’edat, la majoria dels problemes d’aquesta confusa postguerra, incloent-hi un de tant important com el de la restitució dels béns, seguien pendents.

Quina era la situació real del país en aquells moments? Del Treppo sosté que una recuperació a curt termini era inviable, com a conseqüència de la impossibilitat de restablir els vells mecanismes d’una economia que tenia com a punt essencial de referència l’activitat exterior: «polvorització del comerç exterior, pèrdua dels grans mercats internacionals, fortíssima contracció del moviment del port de Barcelona, evacuació del crèdit de la seva plaça i cancel·lació de l’activitat especulativa que n’havia caracteritzat la dinàmica».

No es tractaria, per tant, de les conseqüències d’una llarga decadència, com s’ha sostingut habitualment, sinó d’una «ruptura», d’un canvi qualitatiu i quantitatiu que cap «redreç» podia restablir. Una economia basada en l’agricultura pot refer-se amb certa facilitat d’una guerra; però la de Catalunya seria irrecuperable, en la mesura en què depenia del comerç internacional i de les activitats especulatives associades a ell, com la banca, el canvi i les assegurances, que estaven lligades als capitals estrangers. A la qual cosa s’havien de sumar la situació d’una marina que havia estat destruïda i la ruïna de la indústria tèxtil.

Aquest quadre de Del Treppo necessita però matisar-se, perquè els manuals d’assegurances dels anys 1490-1500, estudiats per Maria Teresa Ferrer Mallol, mostren no solament que es conservaven les relacions comercials a la Mediterrània, encara que fos a la baixa, sinó que hi havia un augment considerable dels tràfics que s’adreçaven a l’Atlàntic, en especial a través dels ports d’Andalusia. Un canvi en què insisteix també Armenteros, que ens assegura que des de 1490 l’augment del comerç de Barcelona amb l’Atlàntic va ser considerable. Els comerciants catalans viatjaven cap a Andalusia, Portugal, Galícia, Londres o Irlanda, però també cap a Madeira, les Canàries i les costes africanes, portant-hi panses, ametlles, safrà i algunes manufactures, a canvi de peix salat, cuirs, sucre o esclaus. Un comerç que obligaria en primera instància a abandonar les velles mesures proteccionistes de la navegació, per la insuficiència de les embarcacions catalanes disponibles —«los mercaders no han fustes nostrades sobre les quals carreguen»—, però que animaria tot un nou món de petites embarcacions de la costa a participar en els negocis.

FERRAN II (1479-1516) I LA LIQUIDACIÓ DE LA GUERRA CIVIL

Acabar realment la guerra li correspondria a Ferran II, el nen aragonès que havia estat assetjat a la Força de Girona amb la seva mare, que va viure intensament els esdeveniments del conflicte civil i que, abans que rei de la Corona d’Aragó, ho va ser de Sicília i, sobretot, de Castella, pel matrimoni amb la seva cosina Isabel —«hija de loca, madre de loca», segons ens recorda Menéndez Pidal.

La pacificació iniciada a Catalunya amb la capitulació de Pedralbes, seria ara definida i refermada per la política del nou rei, que significava l’establiment d’un pacte formal amb els vençuts, en un clar reconeixement que els seus interessos eren concordants. Un gir que significava una traïció del rei als ciutadans i camperols que li havien donat suport en la guerra contra l’oligarquia. És el que explica l’«idil·li polític» que, en paraules de Vicens, es va produir entre Ferran II i els dirigents de Barcelona.

Ocupat pels afers de Castella, una primera i breu estada durant el setembre de 1479 li va servir per començar a resoldre el problema de la restitució de béns. El 15 de setembre de 1480 convocava des de Medina del Campo les Corts que havien d’inaugurar-se a Barcelona el novembre següent. Va ser en aquestes Corts de 1480-1481 quan es van aprovar les constitucions «Desijants», que declarava que «Constitucions, usatges, capítols e actes de Cort, privilegis, usos e costums romanguin vàlids, e sien inviolablement observats», que venia acompanyada per una altra, l’anomenada «Constitució de l’observança», que afegia que «poc valria fer lleis e Constitucions, si no eren per nós e nostres oficials observades», i establia els procediments pels quals la Generalitat podia reclamar contra la vulneració de les lleis, amb el compromís que la Reial Audiència havia de dictaminar sobre la protesta en un termini de deu dies: «Així es constituí un Tribunal de garanties —diu Vicens—, fórmula que molt pocs pobles han conegut en el seu desenvolupament constitucional fins a l’època contemporània».

Per bones que fossin les intencions de les mesures del «redreç de la mercaderia» i de les de caràcter proteccionista que es van aprovar en les Corts, els seus efectes no van ser suficients. Més eficient va ser la resolució del complex problema de la restitució de béns per una sentència que era, en opinió de Santiago Sobrequés, «un conjunt de concessions mútues».

Restava, però, un tema prou complex, com era el que havia de fer referència al problema dels pagesos, que es resoldria amb la Constitució, «Com per lo senyor rei…», que significava un gir sobtat respecte de la política favorable als camperols que havien mantingut els Trastàmares. La mesura anul·lava la sentència interlocutòria d’Alfons el Magnànim, que es declarava contrària a les constitucions, i ordenava que «los senyors alodials e directes de les dites remenses sien tornats, e de present tornen aquells, en aquella possessió o recepció de tots censos, tasques, jovades, servituds, e altres drets, ús, e exercici de aquells en què eren abans de la promulgació de la dita sentència».

La confirmació de la victòria senyorial va provocar en primer lloc tot un seguit de resistències remences a les exigències de cobrament dels senyors i, finalment, un nou aixecament camperol, que va iniciar-se el 22 de setembre de 1484 a la vall de Mieres, dirigit per Pere Joan Sala, que va acabar derrotat i executat a Barcelona, sense que la seva desfeta signifiqués que tornava la pau als camps, on, segons denunciaven els consellers de Barcelona, «los pagesos roben e destrossen contínuament». La «solució», llargament elaborada en les negociacions entre pagesos, senyors i funcionaris reials, va culminar en la «sentència arbitral» donada a Guadalupe el 21 d’abril de 1486, que, en opinió de Vicens, castigava solament els camperols radicals i feia desaparèixer el pagès de remença, mentre «apareixia el camperol emfitèutic, base de l’estructura agrària catalana fins als nostres dies».

Llegint, però, l’extens text de la sentència el que hi trobem és, en realitat, la simple supressió dels mals usos, que es reconeix que ja no eren pràcticament en vigor —ja que des de la sentència interlocutòria del Magnànim «per los dits pagesos no se han pagat»—, però que, com que havien estat restablerts el 1481, es decidia ara que havien de redimir-se amb el pagament d’un cens. Mentre que tots els altres drets —delmes, primícies, censos, tasques, quints, quarts…—, que formaven una part substancial de les demandes camperoles, no solament s’haurien de seguir pagant als senyors sense cap modificació, sinó que, com a conseqüència del fet que «del any mil quatre-cents vuitanta inclusive fins a la present jornada alguns dels dits pagesos» han deixat de pagar tots aquests drets als senyors, ho haurien de fer a partir d’ara, afegint als pagaments de cada any una part del que havien deixat d’abonar, fins a exhaurir totalment el deute.

La segona revolta remença dels anys vuitanta serviria, a més, per justificar una dura condemna dels «pagesos que són de remença, e molts que no són de remença» per haver fet «guerra pública en lo dit Principat, entrant en nostres reials viles e llocs per força, matant e degollant molts», ocupant fortaleses «contra voluntat dels senyors» i realitzant tota mena de malvestats. Per tal de perdonar-los els crims que havien comès, se’ls condemnava a pagar al rei cinquanta-mil lliures de moneda de Barcelona en el transcurs de deu anys, una càrrega que no solament recauria sobre les persones i els béns «dels pagesos de remença e o dels sis mals usos», sinó que s’estenia també a altres pagesos que no eren ni de remença ni dels mals usos, però que havien ajudat «a perpetrar e fer los dits crims e delictes». A banda d’això haurien de pagar sis mil lliures als «senyors e altres damnificats», que s’abonarien en dos anys, dipositant el diner a la Taula de Canvi de Barcelona, perquè des d’aquesta es pogués compensar els senyors, al qual s’afegien encara 1.800 lliures que es pagarien a funcionaris reials. Era el preu per la Pau i Treva de cent-un anys que s’establia entre senyors i pagesos. Una pau, a més, de la qual quedava exceptuada una llarga llista de condemnats, entre els quals figuraven el fill de Sala i una sèrie dels que l’havien acompanyat.

Sembla mentida que el rei i els seus consellers caiguessin en l’errada de dissenyar un model de sanció econòmica tan absurd com aquest, que es volia realitzar al marge de les institucions, que eren les que dominaven els sistemes per recaptar impostos i donatius. El resultat, ens explica Vicens, és que no s’aconseguia de recaptar les sumes que s’havien de pagar al rei, de manera que es va acabar acceptant la creació el 1488 d’un «gran sindicat remença», que no era ben bé remença i no gaire sindicat, que es va comprometre a recaptar quaranta-vuit mil lliures en cinc anys, organitzant les llistes dels que havien de pagar i fixant els «talls» que els corresponien, en una actuació que va acabar traient als pagesos més del que haurien d’haver abonat i que deixaria uns comptes més aviat sospitosos.

Contra el que pensava Vicens, la sentència arbitral de Guadalupe no solament no liquidava el feudalisme, sinó que el confirmava, eliminant-ne només aspectes caducats i poc rendibles, i iniciava un nou període de col·laboració entre una monarquia absentista i unes institucions que dedicarien els seus esforços legislatius en les Corts que van seguir celebrant-se fins a 1599, a consolidar i perpetuar el sistema.

La segona gran reforma seria la que feia referència a les eleccions a consellers de l’ajuntament de Barcelona, que en aquests anys, retornat el control a l’oligarquia, havia arribat a extrems de corrupció i desordre que van arruïnar les finances municipals. Com ho deia, escrivint a Ferran II el 1481, el conseller en cap Joan Bernat de Marimon, en explicar que «los elegidors, non tant amants lo honor de la Ciutat com la cubdícia de beneficiar sos amichs,… fan pactes vergonyosos partins-se dits oficis». Carme Batlle posa com a exemple Jaume Deztorrent, advocat de la ciutat i negociant en blat i carn, que aprofitaria la seva influència per enriquir-se.

Deztorrent, descendent d’una família de la Busca que s’havia mostrat sempre fidel a la causa reial, va aconseguir el favor de Ferran II, de manera que quan el 1490 el rei va ordenar que no es fes l’elecció que corresponia a aquell any i va imposar els nomenaments, Deztorrent apareixia com a conseller en cap, encarregat de posar remei en una hisenda en ruïna, que duia divuit mesos d’endarreriment en el pagament dels seus creditors. La corrupció va seguir amb Deztorrent al davant, sota el nou privilegi de 1493, que assegurava legalment el control de l’oligarquia, o més aviat el de Deztorrent i el seus amics.

El desori i les lluites que es van produir en aquests anys entorn de l’ajuntament, puntualment estudiats per Vicens, van obligar a fer un nou canvi. A finals de novembre de 1498, ens diu Jaume Safont, arribà a la ciutat l’ordre del rei d’elegir consell, consellers i oficis de la ciutat «a sort per extracció de redolins» de la bossa corresponent a cada càrrec. Uns «rodolins» que procedien de la insaculació feta pel rei «de totes les persones que li han semblat idònies per al càrrec de conseller, jurat o qualsevol oficial de la ciutat», incloent-hi ara els militars al costat dels ciutadans honrats. S’incorporaven setze ciutadans honrats més al Consell de cent, que passava de cent vint-i-vuit a cent quaranta-quatre, mentre les cinc conselleries es repartien de manera que tres corresponguessin als ciutadans, la quarta als mercaders i la cinquena l’haguessin de compartir artistes i menestrals. El repartiment del poder «per classes» restava consolidat i es suposava que l’elecció a sorts minvaria les lluites que es produïen habitualment. Com deia Carbonell: «E axí, si plaurà a Déu, a poch a poch lo dit regiment tornarà a son loch, expel·lit-ne tots los dits tres estaments de mercaders, artistes e menestrals». L’opció classista no podia ser més clara.

Més complex va ser el procés d’intervenció a la Generalitat, protagonitzat pel mateix grup de polítics reialistes que, com la família Deztorrent, aspiraven a assaltar aquest refugi de l’oligarquia tradicional, que s’havia salvat de les reformes democratitzadores de la Busca. Justificant-ho amb la necessitat de posar ordre en unes finances afectades per l’endeutament de la guerra, els reialistes s’apoderaven de la institució, per introduir-hi des de 1493 el sistema d’insaculació que garantiria el control reial durant la vida de Ferran II.

El fet que el rei triés prèviament qui podia resultar elegit, i pogués treure de les bosses d’insaculació qui li semblés convenient, reforçava el seu poder i significava un retrocés important en termes de la democràcia, com es podria veure el 1510, quan el rei va usar el segrest de les bosses per forçar la concessió d’un servei per les Corts.

Una altra gran mesura d’avenç del poder reial i de retrocés, no solament de la democràcia sinó també de la recuperació econòmica, va ser la imposició de la inquisició castellana a Catalunya. Sense fer cap cas dels seus juraments de respectar les constitucions, ni de les queixes de totes les autoritats catalanes, que allegaven que al Principat no hi havia problemes religiosos que justifiquessin aquesta mesura, el rei va imposar la seva voluntat absoluta i els inquisidors van entrar a Barcelona amb la pretensió d’exercir un control arbitrari sobre persones i activitats. La conseqüència va ser la fugida d’un gran nombre de conversos, d’uns centenars d’empresaris i artesans qualificats que tenien un paper considerable en les activitats econòmiques del país, amb la corresponent retirada de capitals, que va posar en perill l’estabilitat de la Taula de Canvi.

Les protestes contra la intromissió dels inquisidors en qüestions que no tenien res a veure amb la religió no tindrien efecte, ni amb Ferran ni amb els seus successors, malgrat el gran nombre de conflictes que es produïen. Està clar que la Inquisició s’havia convertit en un instrument de control al servei de la monarquia.

Catalunya entrava així en la dinàmica que estava seguint a l’Europa occidental el naixement de l’absolutisme: una nova aliança entre la monarquia i les classes dominants en què, a canvi de cedir els senyors una part dels seus privilegis polítics, els reis els garantien la continuïtat del feudalisme. La qual cosa no implicava, contra el que vol el tòpic, res que s’assembli a una centralització del poder a la manera de l’estat contemporani. Com va saber veure Vicens, el poder efectiu estava dividit en tres nivells, el primer i més important dels quals era el del «govern directe de les masses camperoles pels delegats dels propietaris jurisdiccionals».

L’absentisme reial en l’època de la monarquia dels Àustries, i un cert desinterès per aquest país petit i poc rendible, ajuden a entendre que les oligarquies superessin l’ofensiva intervencionista de l’època de Ferran II i iniciessin una etapa de recuperació que contribuiria que retinguessin al Principat uns nivells majors de poder polític del que era normal en les monarquies que evolucionaven cap a l’absolutisme.