10. LA LLARGA NIT DEL FRANQUISME

I. TEMPS DE REPRESSIÓ I ESTANCAMENT (1939-1959)

Amb les tropes franquistes arribaven a Catalunya els collaboracionistes que s’hi havien integrat durant la guerra. Carles Sentís, antic catalanista i espia al servei de Franco, publicava el 17 de febrer de 1939 un article amb el títol: «¿“Finis Cataloniae”? El “fin” de una película de “gangsters” simplemente», en què deia que aquesta d’avui, alliberada, era la Catalunya real, on «hoy, precisamente, empieza a amanecer». Sentís formava part del petit grup de catalans que venien amb l’exèrcit: vells falangistes del reduïdíssim nucli de «camises» més o menys «viejas» com José Mª Fontana Tharrats, Carlos Trías, Ribas Seva, etc., amb alguns intel·lectuals fugits com Pere Pruna, Xavier de Salas o Josep Pla, i el conjunt dels catalans que s’havien instal·lat a Burgos.

La defecció més ostentosa era la de Ferran Valls-Taberner, un antic dirigent de la Lliga que el 15 de febrer denunciava que «Cataluña ha seguido una falsa ruta y ha llegado en gran parte a ser víctima de su propio extravío. Esta falsa ruta ha sido el nacionalismo catalán». Calia que «la rectificación, la contrición y la enmienda marquen una nueva orientación en la vida de Cataluña, reincoporada a España definitivamente». La sola postura admissible era l’«adhesión inquebrantable».

Però, com ha explicat Josep Maria Thomàs, els membres d’aquest grup, falangistes articulats entorn de la «Territorial de Cataluña», van resultar decebuts en els seus somnis de poder. Van tenir una curta etapa de predomini, mentre seguia el règim especial d’ocupació, que duraria fins a començaments de juliol, que van aprofitar per establir el partit a ciutats i pobles, mentre s’organitzaven els sindicats verticals i el servei d’ajuda de l’Auxilio Social.

Però quan van instal·lar-se els governadors civils, la majoria de procedència militar, que assumirien molt aviat el càrrec de «jefe provincial de FET y de las JONS», per tal d’evitar els conflictes que s’havien produït al principi entre els governadors i els caps provincials del partit, el poder quedaria a les seves mans. Era l’hora de començar la feina de la repressió, de la «depuració» de la societat, que era una condició prèvia per a l’assentament del règim.

Una repressió que es veuria reforçada per la continuïtat d’una resistència guerrillera que va tenir el seu moment més alt en la invasió de la Vall d’Aran l’octubre de 1944 per un grup d’uns quatre mil combatents, procedents en la seva majoria de la resistència contra els nazis a França, que pretenien crear l’enclavament d’un govern provisional per iniciar una revolta contra el règim. Aquest moviment va fracassar, davant la resposta de quaranta mil tropes franquistes manades per Yagüe, García Valiño i Moscardó, com van fracassar els intents d’organitzar guerrilles urbanes a Madrid i Barcelona; si bé la lluita de les guerrilles es va mantenir fins als anys cinquanta, mentre que els intents de guerrilla urbana anarquista, protagonitzats per homes com Massana, Facería, Ramon Vila «Caracremada» i Quico Sabaté, es van perllongar fins a 1963.

LA REPRESSIÓ COM A SISTEMA

En principi la repressió hauria d’haver estat d’escassa importància en una comunitat d’on havien fugit tots els que tenien algun motiu per témer per la seva llibertat. Que hi hagués 3.688 víctimes de la repressió franquista a Catalunya resulta aberrant, ja que, coneixent el que el règim havia fet a altres bandes, tothom que pogués tenir algun motiu de temença s’havia sumat a l’èxode cap a França. Els casos de Companys i de Peiró, que, capturats posteriorment pels alemanys a França i lliurats als franquistes, es van veure sotmesos a processos indignes que permeten qualificar les seves morts d’assassinat, il·lustren sobre el que hauria pogut passar de no haver-se produït aquesta gran fugida.

Hi ha exemples reveladors com el de Carles Rahola, al qual l’informe policíac que es va fer amb motiu de la seva detenció a Girona l’acusava que «ha sentido siempre devoción por la literatura catalana» i que, per bé que no se sabia que hagués pertangut a cap partit, se li suposaven simpaties per l’esquerra. Afegia, a més, que «per astúcia» havia protegit i salvat un canonge amic seu i havia procurat «no comprometerse en nada». Se’l va acusar de «rebelión militar» i de ser «un separatista inteligente y, por tanto, más peligroso», sense fer cas dels testimonis exculpatoris. Malgrat que el president del tribunal militar dissentís, se’l va condemnar a mort. La proposta de commutació de la pena i la petició d’indult del bisbe de Girona van ser desestimats i la sentència de mort es va executar el 15 de març de 1939.

La major part de les condemnes afectaven gent que, creient-se innocents, havien decidit quedar-se al costat de les seves famílies. Aquest era el cas, per exemple, de la major part dels condemnats a Manlleu, una població no gaire llunyana de la frontera francesa, on els judicis van acabar amb trenta-una penes de mort i seixantadues de presó. Dels condemnats a mort, vuit van veure la condemna commutada per penes de presó, però vint-i-tres van ser afusellats. Els condemnats havien estat en la major part dels casos denunciats per falangistes de classe mitjana-baixa^[20] —no hi ha denúncies dels fabricants— que sovint no tenien més que rumors que aportar, cosa que bastava per a la condemna, sense necessitat de més verificacions. Als textos de les denúncies se’ns donen afirmacions com aquesta: «según rumores que no hemos podido comprobar, pero bastante dignos de crédito»… Antoni Tejedor, per exemple, serà executat perquè el seu denunciant diu que «según rumores fidedignos, presenció el asesinato del jefe de requetés de esta localidad».

La responsabilitat de la repressió no era, però, d’aquests denunciants, sinó dels tribunals que acceptaven el seu testimoni per condemnar. Se li havien escapat al franquisme la immensa majoria dels que hauria volgut castigar, de manera que va optar per acarnissar-se amb víctimes indefenses. La finalitat d’aquests processos sense garanties no era sancionar unes culpes, sinó assentar el domini del nou règim sobre la base d’un terror que anullés qualsevol temptació de resistència o de discrepància. Al règim li calia sang, i va vessar la de pagesos, treballadors i ciutadans comuns, com són la major part dels que es troben en les llistes dels 1.734 afusellats al Camp de la Bota, que van servir per assentar fermament el terror a la ciutat de Barcelona.^[21]

Cal remarcar, a més, que quan parlem de repressió de postguerra ens estem referint essencialment a la primera dècada del règim; però convé no oblidar que aquest va seguir reprimint i matant, no solament fins a la mort del dictador, sinó més enllà i tot.

El sistema judicial, amb la seva falta total de garanties, i la presó eren els complements adequats d’aquesta política de terror. Les bases legals de la repressió eren en primer lloc el bàndol de guerra dictat per la Junta Nacional de Defensa a Burgos el 28 de juliol de 1936, que va seguir vigent fins al 7 d’abril de 1948. El bàndol deixava un ample marge per qualificar les més diverses actuacions com a delictes de «rebel·lió militar» que havien de jutjar-se en consell de guerra sumaríssim. D’acord amb aquest text, eren els revoltats els que declaraven rebels tots aquells que no se’ls havien sumat; com deia Franco: «Los sublevados eran y son ellos, los rojos». Ni tan sols calia que haguessin manifestat alguna forma d’oposició oberta a la revolta. El 1939 es publicava un estudi jurídic sobre el delicte d’«excitación a la rebelión» on es deia que «la voluntariedad no es requisito indispensable para que se produzca plenamente».

El dia 24 d’octubre de 1936 es constituïa l’Alto Tribunal de Justicia Militar com a òrgan màxim d’aquest sistema, i el primer de novembre es creaven vuit consells de guerra permanents i setze jutjats d’instrucció, a la vegada que es donaven normes per tal que el procediment fos ràpid: s’iniciava amb una denúncia, es demanaven, si convenia, els testimonis i el jutge feia un autoresum que elevava al tribunal per tal que aquest sentenciés, sense que es recorregués ni a pèrits ni a proves. Els processos eren orals i amb freqüència hi havia múltiples acusats implicats en un sol procediment.

La norma que caracteritzaria la repressió en la postguerra seria una altra: la Ley de responsabilidades políticas de 9 de febrer de 1939, publicada quan s’estava acabant la campanya de Catalunya i es preveia la fi propera de la guerra. Era possiblement la més aberrant de les disposicions repressives, ja que condemnava retroactivament actes que no estaven penats quan es van realitzar, en aplicar-se a la responsabilitat de «las personas tanto jurídicas como físicas que, desde el 1º de octubre de 1934 y antes del 18 de julio de 1936, contribuyeron a crear o a agravar la subversión de todo orden de que se hizo víctima a España, y de aquellas otras que, a partir de la segunda de dichas fechas, se hayan opuesto o se opongan al Movimiento Nacional con actos concretos o con pasividad grave». Un dels aspectes fonamentals de la llei era que permetia aplicar sancions econòmiques inclús als que eren a l’exili o fins i tot als que havien mort, traspassant les sancions econòmiques als seus hereus.

Per procedir a aquesta gegantina operació de confiscació es va crear tot un sistema de tribunals especials integrats per representants de l’exèrcit, de la magistratura i de la Falange. La llei es va reformar el 1942 i es va abandonar en la pràctica cap a 1945, quan la derrota dels nazis a la Segona Guerra Mundial la feia inoportuna, però va estar vigent fins a 1969.

L’endemà de la publicació d’aquesta llei, 10 de febrer de 1939, s’hi afegia la de Depuración de Funcionarios Públicos, de la qual serien víctimes molt especials els mestres d’escola i els professors d’institut i d’universitat. L’edifici legal de la repressió es completava el 2 de març de 1940 amb la Ley para la represión de la masonería y el comunismo i el 29 de març de 1941 amb la Ley de Seguridad del Estado, que castigava els fets posteriors a 1939. A aquest sistema repressiu se li afegiria encara, el 18 d’abril de 1947, el Decreto Ley sobre bandidaje y terrorismo, destinat a la liquidació de les darreres restes dels guerrillers, que donaria lloc, segons Francisco Moreno, a un «trienni de terror».

La presó, amb la pràctica d’humiliacions, maltractaments físics i fam, completava l’obra dels escamots d’execució. Segons les xifres oficials del règim, «el 1 de enero de 1939 había en las prisiones de España, entre hombres y mujeres, 45.999 condenados a diferentes penas», que un any més tard havien augmentat a 83.750 (a Catalunya n’eren 27.303). Les xifres de conjunt són, però, dubtoses, de manera que s’ha pogut calcular que hi ha arribat a haver entorn de dos-cents mil internats a presons i camps de concentració. El que sembla segur és que l’any més dur pel nombre de detencions no va ser 1939, sinó 1940, quan, acabada ja la guerra, es va arribar a unes 280.000 detencions.

De la duresa del sistema, en donava testimoni el comte Ciano, gendre de Mussolini, que pel juliol de 1939 havia arribat a Barcelona, que assenyalava que els reclusos «no són presoners de guerra, sinó esclaus de guerra» i se sorprenia que, un cop acabat el conflicte, se seguís afusellant en tals proporcions: «Només a Madrid, entre 200 i 250 al dia, a Barcelona, 150, a Sevilla, una ciutat que mai no va estar en mans del rojos, 80».

Explicar tot el conjunt de les mesures repressives que van caure sobre els vençuts —la repetició del servei militar, els batallons disciplinaris de soldats treballadors, etc.— ens allargaria massa. De fet el sistema repressiu anava molt més enllà de les presons, ja que encloïa un conjunt de mesures de control que estenien la vigilància i el càstig a tots els ciutadans i a tots els aspectes de la seva existència. Ningú no ho ha explicat millor que Conxita Mir, en un llibre extraordinari, Vivir es sobrevivir, que analitza la forma en què el conjunt de les autoritats militars, civils i religioses van establir un sistema de coerció política, ideològica i moral que s’estenia a tots els aspectes de la vida quotidiana. Referint-se a la forma en què aquesta activitat es va exercir en un racó de la Catalunya rural, conclou que hi havia una línia de continuïtat «entre la guerra oficial i una altra llarga guerra no declarada, mantinguda amb enconament contra un país sense territori, poblat per tot d’enemics, en opinió del vencedor».

Si en el terreny de la repressió política es pot dir que la conducta del règim a Catalunya va ser semblant a l’aplicada a la resta de l’estat, el que seria específic del cas català era la persecució de la llengua pròpia. Des del moment mateix de l’ocupació es deixava clar que només es toleraria en l’àmbit de la conversa familiar, encara que una propaganda sistemàtica estimulés a usar en tot moment «la lengua del imperio». A banda d’això, tota activitat oral o escrita havia de fer-se «en el lenguaje oficial de España, que es el verbo de la raza».

La prohibició del seu ús en el llibre era total. Quan Ediciones Selectas va demanar permís per editar l’obra completa de Verdaguer en un volum, Tovar la va autoritzar «debiendo hacerse únicamente con las ortografías del propio Verdaguer». El mateix se li va imposar a Moll a Mallorca per fer reedicions d’Alcover. Més endavant s’autoritzarien algunes reedicions de clàssics, només per a erudits i d’alt preu, fetes sempre «en l’ortografia de l’època» i, si podia ser, amb pròleg en castellà. El 1946 s’obria l’esperança de deixar publicar poesia, novel·la i teatre en català, mai traduccions. Però fins Josep Pla es trobava el 1949 amb dificultats per tornar a publicar un llibre innocu dels anys vint, a causa de «los criterios vigentes sobre denegación de libros en idiomas regionales». El 1950 Pla aconseguia passar per la censura un parell de llibres, però «con tachaduras». Ni la investigació ni la divulgació, ni molt menys la premsa, eren tolerats. No cal dir, a més, que el català era totalment prohibit a l’ensenyament.

ESTANCAMENT ECONÒMIC I MISÈRIA CIUTADANA

La situació de l’economia espanyola en acabar la guerra civil estava afectada per tot un seguit de problemes: les pèrdues humanes del conflicte (incloent-hi, en lloc molt destacat, la del capital humà d’intel·lectuals i científics que van marxar a l’exili), la manca de les divises que es necessitaven per pagar les importacions imprescindibles (com la gasolina i els recanvis de maquinària), o els deutes de guerra (uns set-cents setze milions de dòlars de l’època, dels quals es devien uns 246 milions a Itàlia i cent quaranta-vuit al Tercer Reich). Però el pitjor de tots els problemes, la causa fonamental de tots els mals, va ser la política equivocada d’uns dirigents que somniaven, fent de l’aïllament del règim una virtut, en l’autarquia: en un sistema autosuficient que es proveiria de tot el necessari i que havia de dependre de les seves escasses exportacions, en especial la de taronges, per pagar les importacions indispensables.

Era molt més que una opció econòmica; era un programa polític. Com diu Michael Richards: «En aïllar el país del món exterior, l’autarquia va facilitar el tractament d’una Espanya “malalta” mitjançant un sistema de quarentena. Només admetent el caràcter patològic de l’enfocament que donava l’elit al “problema d’Espanya” podrem fer-nos una idea exacta del significat de l’autarquia, entesa com tota una cultura que ordenava el poder. L’autosuficiència, en el sentit de negació de tot diàleg polític, cultural i econòmic en relació amb el futur, va constituir un element essencial de la tasca de reconstrucció franquista».

La política econòmica de l’autarquia es basava inicialment en una barreja d’idees feixistes proposades pels falangistes —i rebutjades sovint pel govern—, amb uns principis corporatius tradicionalistes impregnats de «doctrina social de l’Església», a més de les idees dels enginyers militars —per als quals l’essencial era assegurar-se la mena d’independència productiva que es necessitava en temps de guerra— al qual se sumarien, en acabar la guerra civil, uns plantejaments conservadors, procedents d’economistes que havien viscut la doble experiència del fracàs monetari de la dictadura de Primo de Rivera i de la crisi mundial dels anys trenta.

A la qual cosa caldria afegir encara el «pensament econòmic» del mateix Caudillo, que era qui decidia en darrer terme. Un Caudillo que el 31 de desembre del 1938, en una entrevista amb Manuel Aznar, li assegurava que Espanya tenia capacitat econòmica suficient per enfrontar un futur brillant. I afegia: «Anuncio que la experiencia de nuestra guerra tendrá que influir seriamente en todas las teorías económicas defendidas hasta hace poco como si fuesen dogmas». La fam i la misèria dels anys quaranta, quan molta gent havia de menjar herbes del camp, ho il·lustraria.

Any rere any Franco seguiria celebrant als seus discursos les «victorias y triunfos» del règim, i encara el 1957, amb l’economia en plena crisi, es vantava de la perspicàcia econòmica que li havia permès de salvar el país: «Organicé el INI para que el estado acometiera aquellas empresas que la iniciativa privada no quería o no podía emprender. Ante la iniciativa de dicha entidad, muchas empresas particulares variaron sus métodos y empezaron a modernizar y ampliar sus factorías, pues tuvieron miedo de ser rebasadas por la actividad de la acción estatal y por los planes económicos que había trazado el gobierno».

La realitat era molt diferent. L’aspiració de reemplaçar les importacions amb producció interior havia estat una de les raons essencials de la fundació de l’Instituto Nacional de Industria (INI) el 1941, gestionat per un enginyer militar, José Antonio Suanzes, que estava preocupat sobretot per produir, sense que importessin ni l’eficàcia econòmica ni la lògica financera. Així s’expliquen disbarats com l’esforç fet en l’obtenció de gasolina a partir de la destil·lació dels lignits, construint una refineria a Puertollano, a la qual es van destinar més de la tercera part dels recursos invertits per l’INI fins a 1945. O el de l’Empresa Nacional de Industrialización de Residuos Agrícolas (ENIRA), que havia de transformar els residus de les olives i el raïm, la palla, els sarments de la vinya, etc. A finals de 1963 la fàbrica d’ENIRA, establerta a Linares, tenia uns sis-cents treballadors i unes pèrdues d’uns dos-cents vint milions de pessetes a l’any, que van acabar portant al seu tancament.

La majoria d’aquestes activitats tenien un elevat consum d’energia elèctrica, una qüestió en què no van pensar aquests enginyers militars, amb la conseqüència que a partir de 1944 hi hagués restriccions elèctriques que van afectar greument la producció industrial (un informe de 1949 calculava que a la indústria tèxtil catalana es va haver d’aturar la producció en una quarta part del temps de treball). El problema no es devia a «la pertinaz sequía», com pretenia al règim —les xifres de pluviositat de 1940 a 1955 són baixes, però no més que les de 1920 a 1935—, sinó a l’oblit en què els planificadors militars havien deixat aquest sector essencial.

Per altra banda, les inversions de l’INI es pagaven amb deute pignorable (els bancs estaven obligats a adquirir-lo, però podien dipositar-lo al Banc d’Espanya, recuperant el seu valor). A la qual cosa s’ha d’afegir encara la llibertat que la banca tenia per concedir crèdits sense cap mena de sostre. Tot això revertiria en una inflació que de 1940 a 1951 va créixer a un ritme del 14 per cent anual, agreujant els problemes de subsistència de la població.

Aquest sistema dirigista afectava també les escasses importacions, que eren severament controlades per tal que les divises disponibles es dediquessin a les prioritats marcades oficialment. L’estudi de les realitzades el 1944 mostra que la partida major era material de guerra, seguia el cotó en floca per a la indústria tèxtil, mentre que a les importacions de maquinària se’ls destinava menys d’un 5 per cent dels recursos disponibles.

«Cupos» de matèries primeres i permisos d’importació serien dos dels elements que farien nàixer un sistema muntat sobre la base de l’especulació i el mercat negre. Un sistema en què van destacar ministres de Comerç com Demetrio Carceller, fill de camperols de Terol emigrats a Terrassa, i sobretot Manuel Arburúa, que es va dedicar a especular amb els permisos d’importació fins a fer famosa la frase «¡Gracias, Manolo!», que Franco trobava simpàtica: «hasta corría de boca en boca aquel “Gracias Manolo”», va dir quan ja no el podia mantenir al ministeri i el va premiar fent-lo president del Banco Exterior de España.

La corrupció —«inmoralidad abrumadora extendida por todas las dependencias estatales»— era precisament un dels trets que denunciaven els membres de la Vieja Guardia falangista en un document que van presentar al Caudillo el gener de 1949, queixant-se de com s’estava apartant el règim dels projectes inicials de Falange, a la vegada que l’avisaven de l’«existencia de un descontento general de los españoles».

La cara més visible de la corrupció era la del mercat negre, l’estraperlo, que falsejava per complet les estadístiques oficials. Hi havia menys habitants a les ciutats del que diuen els censos de població, inflats amb les cartilles de racionament fantasmes; hi havia més producció de cereals, oli, etc., de la que figura oficialment als anuaris —segons els càlculs de Carlos Barciela, la part que s’ocultava per vendre-la al mercat negre era, en els casos del blat i de l’oli, superior a la declarada legalment— i els preus oficials tenien poc a veure amb els preus reals que es pagaven al mercat clandestí. Com que els aliments que repartia el racionament eren insuficients, la gent havia de recórrer a l’estraperlo. Segons càlculs fets a l’època per la Cámara de Comercio de Bilbao, el 1943 el preu d’estraperlo del pa era vuit vegades l’oficial, el del sucre sis vegades, i el de l’oli cinc vegades.

Els resultats serien desastrosos en termes generals, i molt en especial en el que fa referència al nivell de vida de la població. Carlos Barciela ens ha deixat un balanç estremidor d’aquests «anys de la fam»: anys de manca d’aliments, de salaris baixos (un economista franquista deia el 1948 que els salaris reals eren d’un 20 a un 35 per cent inferiors als de 1936), d’insuficiències en els serveis d’aigua i electricitat, d’augment de la tuberculosi i de malalties de la pobresa com l’epidèmia de tifus del «piojo verde». Les estadístiques de l’estatura dels reclutes mostren una davallada que reflecteix la misèria d’aquests anys.

El 1946 els informes de l’ambaixada nord-americana a Madrid descrivien la situació global del país com d’elevada inflació, pobresa generalitzada, una alimentació curta de calories —que ajuda a explicar, amb la manca de recanvis i importacions de maquinària, la baixa productivitat del treball—, talls d’energia elèctrica i escassetat de petroli i carbó. La situació, opinaven, semblava estar a punt d’un enfonsament total.

Catalunya començava aquests anys amb la pèrdua d’uns 125.000 dels seus habitants, entre els morts com a conseqüència de la guerra (uns seixanta-cinc mil), els repressaliats i els exiliats permanents. Els quaranta van ser anys de fam i misèria per a una gran part de la població; encara que més favorables per als camperols mitjans que van beneficiar-se del mercat negre. Pla assegura que els anys de 1940 a 1950 són els d’«una espècie d’entrada tumultuosa de la pagesia en la vida moderna: hom compra llençols, pantalons i aparells de ràdio; es feren obres; algunes cases foren agençades; els pagesos freqüentaven les perruqueries amb una assiduïtat desconeguda en la classe». Exagera, evidentment, però alguna cosa hi havia.

Són també els anys en què traficants de tota mena van trobar la manera de prosperar en l’ambient tèrbol de l’estraperlo. Els petits fabricants tèxtils de Terrassa, Sabadell o Manresa feien bons negocis, compraven obres d’art (més aviat carrinclones) i llibres de bibliòfil, i freqüentaven, amb les seves «querides», que com és sabut eren un signe d’estatus, locals com Rigat o el Cortijo.

Els industrials, per altra banda, van resistir amb eficàcia les ordres d’integrar les seves organitzacions col·lectives al sindicat vertical i van conservar un cert grau d’autonomia. Si bé l’òrgan màxim de la vella patronal, el Foment del Treball Nacional, va restar d’alguna manera hivernat, podien actuar a través de les seves organitzacions específiques, com l’Institut Industrial de Terrassa i el Gremi de Fabricants de Sabadell, i molt en especial a través de les cambres del comerç i de la indústria. A banda hi havia estructures que responien als interessos d’activitats concretes, com el SECEA (Servicio Comercial Exterior de la Industria Algodonera), l’entitat dels cotoners, creada el 1954, que dirigiria, entre d’altres, Manuel Ortínez, que d’aquí passaria a l’Instituto Español de Moneda Extrangera, i més endavant al negoci de les relacions amb la banca de Suïssa. Més transcendent de cara al futur seria el Cercle d’Economia, un òrgan dels joves emprenedors —nascut com «Club Comodín» el 1951—, on Vicens Vives els ensenyaria, a través de la història, les regles de l’empresariat modern.

Pel que fa al creixement econòmic, el balanç global d’aquesta primera fase del franquisme, la que va de 1939 a 1959, és inequívoc. Aquests van ser uns anys de retrocés, en termes absoluts i en comparació amb la resta d’Europa: l’economia espanyola era l’única d’Europa que el 1950 tenia un producte per cap inferior al de 1929, de manera que si el 1932 el producte per cap era a Espanya el 72 per cent de la mitjana europea, el 1950 només arribava al 47 per cent.

Fent referència específicament a Catalunya, Jordi Maluquer en remarca l’estancament: una evolució demogràfica alentida, que es compensaria amb l’arribada «de prop de mig milió d’immigrants de la resta d’Espanya entre el 1940 i el 1955» —molts dels quals s’instal·larien als barris de «barraques» que voltaven Barcelona—, i una indústria amb dèficits de matèries primeres i d’energia, sense possibilitats de renovació de l’equipament, que veuria produir-se, per això mateix, un descens de la productivitat que es compensava d’alguna manera amb uns salaris de misèria.

LA CATALUNYA FRANQUISTA

Per molt addicta que es mostrés la burgesia catalana, en especial la que havia acompanyat l’exèrcit vestint la camisa blava de Falange, el que no obtindria seria una participació en el regiment polític del país, ja que aquest estaria en mans foranes en els dos graons més elevats: el dels capitans generals, que eren la sola autoritat a escala del conjunt de Catalunya, i els governadors civils i «jefes provinciales del movimiento».

Els protagonistes més importants de la política catalana en aquesta etapa serien els governadors civils, en especial els de Barcelona. Com explica Josep Gelonch, referint-se al cas de Lleida: «Al costat de les importants tasques de control de l’ordre públic o els abastiments, una de les competències més destacades dels governadors civils era el control polític de les províncies. Des del primer moment disposaren dels ressorts de nomenament i cessament del personal polític d’ajuntaments i diputacions, institucions bàsiques en la canalització dels suports socials al règim».

El primer que va deixar empremta a Barcelona va ser Antonio Correa Veglison (1940-1945), cultivador d’un populisme d’estil netament feixista amb el qual volia fer front a una situació de fam, repressió i misèria, si bé estava lligat sota mà als interessos de la gran burgesia, amb la qual no dubtaria a fer negocis tèrbols.

El reemplaçaria un militar, Bartolomé Barba Hernández, que va fer esforços d’aproximació a les forces conservadores catalanes, que és el que explica que el 1947 autoritzés les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, on es van produir manifestacions de catalanitat que van provocar la seva immediata caiguda.

El va reemplaçar Eduardo Baeza Alegría, un metge aragonès, que va rebre Franco en la breu visita que va fer per acomiadar Eva Perón, que va escandalitzar els caps falangistes en dir als treballadors convocats per homenatjar-la: «¡Menos pobres, menos ricos y caiga quien caiga!».

Eren temps de descontentament en què les preocupacions més serioses del govern anaven encaminades al combat contra maquis i guerrillers urbans. Va ser l’època de la «caiguda dels 80» amb militants del PSUC torturats a les comissaries de policia, i de les execucions de comunistes a Barcelona, mentre a Arnes, a la Terra Alta, la guàrdia civil afusellava set pagesos al camp de futbol.

Baeza, que s’havia enfrontat amb els nuclis falangistes locals, va voler fer una demostració d’autoritat amb motiu de les eleccions municipals de novembre de 1948, que es feien per terços, sobre la base d’uns candidats que triava el governador civil. Va manipular desvergonyidament tot el procés: als membres de les meses se’ls feia firmar actes en blanc abans del dia de l’elecció i se’ls donaven instruccions per tal que fessin sortir com fos la candidatura oficial. Als notaris se’l va recomanar, a través del col·legi d’advocats, que s’absentessin de Barcelona el dia de la votació. Hi va haver, a més, violències de tota mena. Però dels tres-cents mil caps de família que tenien dret a votar, només ho va fer un 29 per cent. La gent començava a perdre la por.

Franco va tornar a Barcelona pel juny de 1949, en un viatge que es perllongaria per Vic, Girona i Montserrat. Desmentint el que deia la premsa, l’acollida va ser freda: un grup d’aprenents portats a la força a l’Escola Industrial o una funció de gala al Liceu en un dia en què bona part de l’alta burgesia va decidir passar fora de la ciutat. Es va assabentar, a més, del malestar dels industrials, que es queixaven del cost de les assegurances socials, de la manca de matèries primeres i de les restriccions elèctriques. Es va indignar en saber que criticaven la política econòmica del règim i va dir que els catalans «debían resolver la crisis por sí solos, y que tendrían que producir tres veces más. No recibirían ayuda del exterior y el estado tampoco podía prestarla».

Pocs mesos després, pel març de 1951, es manifestava públicament el malestar de les capes populars amb la vaga dels tramvies. Nascuda de la protesta per l’augment de les tarifes del transport públic, va suscitar un clima unànime de solidaritat ciutadana i es va estendre a les fàbriques de la zona industrial, fins a arribar a assolir una xifra de tres-cents mil vaguistes. La situació, que desbordava per complet la capacitat de control del règim, va acabar amb Baeza, que seria reemplaçat per un home dur.

Felipe Acedo Colunga, que arribava amb la mala reputació que li havia donat una carrera que es va iniciar com a fiscal en la revolució d’Astúries de 1934, va ser, segons Martí Marin, qui millor va entendre el que s’havia de fer per assentar el règim, amb una aproximació als sectors col·laboracionistes de la burgesia, fent entrar a l’ajuntament de Barcelona personatges com Santiago Udina, Narcís de Carreras, Santiago de Cruïlles o Juan Antonio Samaranch. Li va correspondre també governar la província en els moments en què se celebrava el Congrés Eucarístic Internacional (maig de 1952), un esdeveniment espectacular que volia reforçar els llaços exteriors, quan s’aproximava ja la signatura dels tractats amb els Estats Units.

Durant la crisi política de 1957, que portaria al govern Carrero Blanco, i amb ell la influència de López Rodó, Acedo va voler donar un cop de força, imposant com a alcalde de Barcelona Félix Escalas, però va triomfar la candidatura de Josep Maria de Porcioles, defensada per López Rodó, i Acedo va viure uns anys d’enfrontament amb el nou alcalde, fins que els «fets del Palau de la Música», el 19 de maig de 1960, en què es van produir uns aldarulls catalanistes en el transcurs d’un acte en honor de Joan Maragall, el van obligar a dimitir.

Peça clau de l’administració, i el sol nivell en què era possible la participació local, eren els ajuntaments, que d’entrada van ser substituïts per gestores, fins que va arribar l’hora dels nomenaments pels governadors civils, en les poblacions menors, i pel ministre de l’Interior, en les més grans, excepte Barcelona, que era un dels nomenaments que es reservava Franco.

El primer alcalde nomenat per Franco va ser un home de la seva confiança, Miquel Mateu i Pla, el «Mateu dels ferros», nebot del cardenal Pla i Deniel, i agent internacional de Franco, que ho va haver de deixar quan se’l necessitava per una feina més difícil, com era la de fer d’ambaixador a París el 1945. El va reemplaçar el baró de Terrades, un monàrquic ennoblit per Alfons XIII, que va fracassar en la seva gestió i va acabar endut per la seva mala salut i per la vaga de tramvies de 1951.

La influència del ministre Blas Pérez va fer que el reemplacés Antoni Maria Simarro Puig, un personatge insignificant, que seria alcalde de Barcelona des de 1951 fins a retirar-se de la vida política el 1957, després d’un altre boicot als tramvies. Seria també el 1957 quan, havent renunciat Mateu a fer el paper de «ministro catalán», es va nomenar ministre sense cartera Gual Villalbí, un home del Foment que es considerava proper als cercles del poder econòmic català, però que era una completa nul·litat.

Josep Maria de Porcioles, el notari que va arribar a l’alcaldia per la influència de López Rodó, era un home ambiciós i amb bones relacions polítiques i socials, que molt aviat va enfrontar-se amb Acedo i va aconseguir desacreditar-lo, fins que va semblar a Madrid que Porcioles era la carta més segura i Acedo va dimitir el 1960.

Tenint en compte que l’alcalde era nomenat, les eleccions de regidors organitzades segons la llei de bases del règim local de 1945 no van significar cap canvi. Els electors es dividien entre el «tercio sindical», el «tercio de entidades» i el «tercio familiar», que permetia votar els caps de família. El cap de Falange de Girona escrivia el 1951 al Secretario General del Movimiento: «Creo que en esta provincia hemos arraigado con siete u ocho hombres, cada uno de los cuales lleva una comarca, y diez o doce secretarios de ayuntamiento, despiertos y sagaces, que en un santiamén organizan, revuelven y mueven todo este tinglado electoral (…). Téngase en cuenta que los gobernadores, jefes provinciales y alcaldes son de designación directa por el gobierno, y en estas condiciones, con unas mesas cuidadas y un equipo hábil, es tanto como jugar con un adversario cuyas cartas se traslucen».

Hem estat parlant, però, sobretot de la burgesia. Quina era l’acceptació real del franquisme per part de la població catalana? L’estudi que Josep Clara ha dedicat a la Falange a Girona mostra que, si en el conjunt de la població espanyola els afiliats masculins a Falange no passaven el 1949 d’un 3,34 per cent de la població total, a Catalunya no arribaven al 2,5 per cent. La majoria dels deu mil afiliats nominals de Girona ho eren teòricament. Com que des de 1944, en veure’s l’evolució de la guerra, els militants anaven donant-se de baixa, el cap provincial va enviar una circular reservada en què es deia als caps locals que no acceptessin baixes sense exigir «un escrito en el que exponga los motivos de su petición», tot i fent-li saber que «se les considerará perjuros a la Falange, suprimiéndoles cuantos beneficios les hayan sido concedidos por su condición de afiliados». A Puigcerdà, per exemple, hi havia uns quaranta militants en una població d’uns 2.600 habitants, però «son muy pocos, por no decir ninguno, que use la camisa azul o la tradicional boina encarnada, y no la usan por vergüenza o por miedo».

Les investigacions de Josep Gelonch sobre Lleida ens mostren un panorama semblant al de Girona. El 1950 hi havia «una afiliació de 9.476 afiliats en el conjunt de la província, que representaven poc menys del 3% de la població», dels quals «uns 7.035 afiliats ho eren en condició d’adherits, o sigui des d’una segona línia, i molts d’ells tan sols constaven en les fitxes i no pagaven ni les quotes ni participaven en moltes de les activitats del Partit».

L’estudi de Jordi Font i Agulló sobre el medi rural de l’Empordà suggereix que hi va haver algun sector, com el dels «petits i mitjans camperols que treballaven per compte propi», que «socialitzats sota les directrius d’un catolicisme conservador, i defensors acèrrims de l’ordre de la propietat, van sentir-se partícips —i no mers col·laboradors— de la construcció del “nou vell ordre” que donava sentit al “Nuevo estado”». Aquests «camperols mitjans» van actuar «de principal element vertebrador de l’administració local i la política franquistes. I no tan sols com a simples gestors obedients i passius, sinó que en moltes ocasions van encapçalar iniciatives repressives contra els seus conciutadans».

Gelonch en fa una anàlisi més escèptica per al cas de Lleida: «Al camp, les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos van ser la concreció del verticalisme franquista i la integració de propietaris, parcers, jornalers i arrendataris vingué a situar-se sobre una realitat, la del sindicalisme agrari, que en els anys anteriors a la guerra tingué un enorme vitalisme a les comarques lleidatanes (…). Les funcions de les hermandades eren socials, econòmiques i assistencials i, en els pobles d’economia bàsicament agrària, ocupava un lloc de poder central». A la llarga, les «hermandades» es van convertir «en una institució més en mans dels propietaris rics i les oligarquies agràries locals, que en controlaven les juntes directives».

El gran fracàs d’un règim que es proclamava «nacionalsindicalista» va ser justament el de l’adhesió dels treballadors. Fracassat el projecte radical de Salvador Merino, el comandament de Fermín Sanz Orrio va reduir els sindicats a òrgans d’enquadrament obligatori. De l’actitud dels treballadors, en tenim testimonis com el d’un informe de 1946 sobre el Ripollès, que diu: «Noticias adquiridas por este servicio de información (…) atestiguan que, en general, en las fábricas se ofrece mucha resistencia por parte del personal obrero a firmar los pliegos de adhesión al Caudillo». Alguns fabricants van amenaçar de suprimir als que no firmessin «el cupo de suministro gratuito que se les viene facilitando», però, en vista que no aconseguien res, es van fer enrere. «Los escasos obreros firmantes de dichos pliegos se sabe que han sido duramente censurados por sus compañeros de trabajo». La conseqüència final era que «se tienen noticias que varios alcaldes de diferentes pueblos de la demarcación tienen el propósito de remitirlos con firmas falsificades».

Els treballs de Jordi Lardín ens mostren que la lluita obrera havia començat a les fàbriques dels entorns de Barcelona als anys quaranta, en un procés encaminat a obtenir guanys concrets dels empresaris, que va culminar el 1947 i va donar lloc a un reforçament de la repressió. Les coses van canviar a partir de 1950, en què apareix «un nou moviment obrer», les actuacions del qual desbordarien el marc de l’empresa i es polititzarien, com va passar el 1951 amb la vaga dels tramvies. Aquesta nova etapa de lluites culminaria en el gran moviment de vagues de 1956, que es va estendre per bona part de l’estat. Els comunistes del PSUC, el partit més actiu en la clandestinitat, van provar d’instrumentalitzar aquest ascens de la lluita obrera com una eina pel derrocament de la dictadura, amb dues accions imaginades pels dirigents comunistes de l’exterior com van ser la «jornada de reconciliació nacional» de 1958 i la «vaga nacional pacífica» de 1959. El fracàs d’aquestes convocatòries mostraria que no era possible dirigir els moviments de masses des de fora, sinó que la dinàmica de la lluita depenia de les condicions concretes en què es plantejaven els problemes a l’interior.

II. TEMPS DE PROGRÉS I DE CRISI (1959-1975)

El canvi del model econòmic

L’escalada de la inflació, que repercutia durament sobre el nivell de vida dels assalariats, va dur el 1956 a un gran moviment de vagues obreres i a una agitació espectacular per part dels estudiants universitaris. La situació econòmica es va veure agreujada, a més, per la pèrdua de la collita de taronges, que assegurava una bona part de les divises amb què es pagaven les importacions. «El gobierno está gastado y lo voy a cambiar», li deia Franco al seu cosí a començaments de febrer de 1957. Aquesta vegada, però, calia fer alguna cosa més que canviar els ministres.

El 1958 hi va tornar a haver una gran onada de vagues. Iniciades a Astúries, s’estendrien al País Basc i a Catalunya, i determinarien la promulgació d’una llei de negociació col·lectiva que contradeia els principis mateixos del sindicalisme corporatiu. L’agitació dels estudiants, per altra banda, acabaria esdevenint endèmica i paralitzaria la universitat.

La utopia franquista havia fracassat. El model econòmic dels anys quaranta i cinquanta, basat en l’autarquia, no havia aconseguit d’impulsar un creixement autònom. Es volia una economia independent de la resta del món, però calia importar determinades matèries primeres i productes energètics, a més de maquinària i tecnologia que no es produïen al país.

La migrada ajuda nord-americana que va arribar com a conseqüència dels pactes militars havia servit de poc. Carrero Blanco ho deia el novembre de 1956: «Los 60 millones —de dòlars— votados para el año fiscal 1955-56 apenas representan el 50 por 100 de los daños sufridos por las heladas». En canvi, «el gobierno español ha puesto hasta la fecha a la disposición del gobierno de los Estados Unidos más de cuatro mil trescientos millones de pesetas procedentes de la contrapartida de la ayuda (…), principalmente para llevar a cabo la construcción de las bases militares conjuntas».

La situació cap a 1957 era desastrosa. Hi havia un dèficit molt gran en la balança comercial, un desori monetari terrible, com a conseqüència d’un complicat sistema de canvis múltiples, i una considerable inflació. En el nou govern, que es mantindria en el poder de 1957 a 1962, s’havia reemplaçat falangistes com Girón i Arrese per «tecnòcrates» com Navarro Rubio (Hisenda) i Ullastres (Comerç), dos membres de l’Opus que van començar aplicant mesures moderades: se suprimien els canvis múltiples, es feia una primera devaluació de la pesseta (a 42 ptes. el dòlar) i s’acabava amb l’emissió de deute pignorable. Però la gran mesura que havia d’haver estat la reforma tributària de 1957, destinada a lluitar contra un frau immens, només aconseguiria elevar la recaptació, consolidant la ineficàcia del sistema.

No era suficient. A finals de 1958 el balanç de divises de l’Instituto Español de la Moneda Extranjera (IEME) era de menys cinquanta-dos milions de dòlars: estaven en suspensió de pagaments. Els nord-americans es van negar a resoldre-ho directament amb més ajuda i el remei va venir del canvi polític que va portar l’estabilització i que va permetre entrar en el règim d’ajuts internacionals del Fons Monetari Internacional (FMI).

Després d’una visita d’una missió de l’FMI a Madrid, el govern espanyol va enviar el juny de 1959 un memoràndum demanant ajuda per a una reordenació profunda que permetés passar d’una economia tancada, amb el comerç exterior reglamentat, a una altra oberta, amb gran part del comerç exterior alliberat. Obtinguts els crèdits i els ajuts necessaris per a l’operació, pel juliol es va publicar un decret llei d’ordenació econòmica, conegut com pla d’estabilització, que controlava la despesa pública, fixava un canvi realista per la pesseta (a 60 ptes. el dòlar), liberalitzava parcialment el comerç exterior (però exigia un dipòsit previ per desanimar les importacions), posava un sostre a la creació de crèdit per la banca i obria el país a la inversió estrangera, acabant amb vint anys d’aïllament.

La discussió final es va produir al consell del primer de juny de 1959, quan els ministres econòmics van explicar que l’IEME estava en fallida, de manera que no es podia seguir. Franco va dir: «Esto no lo sabía yo». I l’angoixa va permetre que s’aprovés el pla.

No era fàcil argumentar aquesta mena de coses en un consell de ministres presidit per Franco. Navarro Rubio es queixava del que passava als «viernes de dolores» del consell, on començava parlant Franco del que havia passat durant la setmana, sobretot a l’estranger, seguia el ministre de Justícia, Iturmendi, que explicava totes les fallides i suspensions de pagaments, després ho feia el ministre de la Governació, Alonso Vega, explicant tots els problemes que li plantejaven els governadors civils, seguia el ministre d’Indústria i acabava el torn d’informació el ministre secretari del Movimiento, Solís.

L’efecte més important del procés de liberalització que ara s’iniciava seria el de permetre un augment de les importacions necessàries per a la modernització de la indústria, que iniciava ara una nova etapa de creixement, fins al punt que la producció es multiplicarà per tres entre 1959 i 1972. Aquesta reestructuració ha exigit en els primers anys un enorme volum d’importacions que no haurien pogut pagar-se sense els ingressos del turisme, les remeses dels emigrants i l’entrada de capitals estrangers.

Aquestes xifres, que trec de Carreras i Tafunell, il·lustren el que vull dir:

Import mitjà anual en milions de dòlars (anys 1961-1973)

Importacions	3.591
Exportacions	1.956
Dèficit balança comercial	—1.635
Turisme	1.265
Remeses emigrants	377

D’aquestes partides la que ha tingut uns efectes transformadors més importants, per estrany que sembli, és la més petita: les remeses d’emigrants. Als camps espanyols sobrava mà d’obra i les conseqüències eren baixa productivitat, atur estacional, salaris baixos i, com a resultat final, escassa capacitat de consum. El creixement europeu de postguerra necessitava braços, i de 1960 a 1970 Espanya ha enviat a Europa 1,5 milions d’emigrants. En molts casos aquests marxaven amb un pas previ per Madrid, Bilbao o Barcelona, on s’ensinistraven en noves menes de treball, i hi deixaven les famílies. Les seves remeses servien freqüentment per comprar-se un pis, la qual cosa ha estimulat el creixement dels barris perifèrics d’aquestes ciutats i ha donat un impuls a la indústria de la construcció, que, al seu torn, se n’ha endut més braços del camp i ha ajudat a la normalització de la població que treballa a l’agricultura (en augmentar els salaris que s’havien de pagar a una població treballadora en minva, s’ha hagut de mecanitzar; de 1955 a 1970 el nombre de tractors s’ha multiplicat per deu).

Tot plegat, amb l’afegit dels ingressos per turisme, que han creat més llocs de treball per paletes i cambrers, ha acabat contribuint als grans desplaçaments demogràfics (de 1961 a 1969 canvien de municipi més de tres milions de persones; la major part de les quals van d’Extremadura, Andalusia i Castella al País Basc, Barcelona i Madrid) i ha generat una capacitat addicional de consum que ha afavorit el creixement d’una indústria espanyola, potenciada ara per les inversions estrangeres i amb la possibilitat de posar-se al dia tecnològicament per les noves facilitats d’importació d’equipament.

Un dels factors clau del creixement dels seixanta ha estat justament la mobilització d’unes masses de mà d’obra mig o mal ocupades, que permetran elevar els nivells de productivitat de manera considerable. A la qual cosa caldrà afegir la importància que ha tingut la incorporació de la dona al treball productiu.

Això ajuda a explicar l’auge del consum dels feliços seixanta. La forta demanda d’electrodomèstics i d’automòbils va convertir en símbols dels nous temps el televisor i el «sis-cents», la versió espanyola del petit automòbil italià que construïa a Espanya la SEAT des de 1957.

A banda de la liberalització el règim ha muntat en aquests anys tot un aparat de planificació indicativa que dirigia un Comisario del Plan de Desarrollo Económico, amb facultats per actuar per compte de la Comisión Delegada de Asuntos Económicos, assegurant la coordinació entre ministeris, sindicats i interessos privats. El comissariat havia de planificar, preveure i orientar un pla «indicatiu», imitat dels models francesos, on es feien previsions d’un creixement anual del PNB del 6 per cent per al quatrienni 19641967. En realitat el pla era poca cosa més que literatura retòrica, ja que l’estat no va complir les xifres d’inversió pública previstes, els «pols de desenvolupament» no van donar resultat i no es va aconseguir de fer créixer els sectors de producció de base.

El I Plan de Desarrollo Económico y Social tenia vigència de 1964 a 1967, i, si bé en aquests anys es va aconseguir creixement, va ser a costa d’inflació i de problemes amb la balança de pagaments, que van obligar a devaluar la pesseta de nou a setanta el dòlar. La crisi va fer que el segon pla s’aprovés amb un any de retard, pel 1968-1971. Aquesta vegada les inversions de l’estat es van realitzar en major mesura que en el primer, tot i que eren més importants, i hi va haver una certa reactivació a partir de 1969. El tercer pla, per a 1972-1975, es fixava objectius a més llarg termini —horitzó 1980— però la crisi de 1973 se’l va endur pel davant sense haver realitzat gran cosa i posant de manifest les deficiències del model. El que havia començat amb estrèpit va acabar en silenci.

En realitat els planes de desarrollo no solament no eren el complement de la política de liberalització, sinó la seva negació. No van ser un estímul per al creixement econòmic, sinó un fre, que va venir afavorit perquè permetien salvar una bona part del sistema de privilegis i intervencions de l’etapa anterior. Fuentes Quintana ha explicat que aquesta reaparició de l’intervencionisme estatal era una reacció —forçada pels defensors de les velles idees de signe invers a l’esperit reformista que havia dut al pla d’estabilització. I ho resumeix en una frase prou eloqüent: «Los españoles logramos el desarrollo por un Plan de estabilización y vimos frenado el crecimiento potencial de nuestra economía por los planes de desarrollo».

En un balanç global es pot dir que el franquisme ha estat culpable de frenar el creixement econòmic espanyol amb dues dècades d’una política econòmica equivocada —els quaranta i els cinquanta— que va aïllar Espanya de l’economia mundial en els temps de més ràpid i brillant creixement que s’hagin conegut mai en la història. Quan es va rectificar aquesta errada, massa tard, i l’economia espanyola es va enganxar al tren del creixement europeu, ni que fos com el vagó de cua, no va saber aprofitar adequadament aquests darrers deu o dotze anys que quedaven de l’etapa dels «anys gloriosos», que s’havien d’acabar amb la crisi del petroli dels primers setanta.

LA INSTITUCIONALITZACIÓ DEL RÈGIM

La crisi de 1957 ha estat també la d’un model polític. S’havia arribat a un extrem en què s’havia d’optar o per aprofundir la línia falangista —com proposava Arrese, que estava preparant una «constitució» que aproparia el país al model del Tercer Reich—, o per emprendre un camí de liberalització econòmica, que obligava a allunyar-se del marc en què s’havia desenvolupat la política d’autarquia.

Arrese, un dels marginats en aquesta crisi, opinava que el canvi es va deure que el Caudillo estava molt més preocupat per l’economia que per les teories polítiques i es va deixar de principis quan va veure que «el régimen se hundía por falta de suelo financiero». La realitat és que, si ens guiem per les opinions de Franco que va recollir el seu cosí, no sembla que el Caudillo arribés a adonar-se que els canvis que s’havien introduït en la política econòmica significaven la fi del vell model que creia haver inventat.

En el que no pensava, en canvi, era en cap mena de liberalització en el terreny polític. Des d’octubre de 1957 s’estava reunint una comissió per elaborar un text de Principios Fundamentales del Movimiento, és a dir, per fixar definitivament la doctrina política del règim. Amb el suport de Carrero Blanco, López Rodó va poder introduir al punt VII la «monarquia tradicional, católica, social y representativa», contra l’oposició dels falangistes. Per si algú es feia il·lusions amb la qualificació de «representativa», però, el punt VIII aclaria que la participació es faria «a través de la familia, el municipio, el sindicato y demás entidades con representación orgánica» i que «toda organización política (…) al margen de este sistema representativo será considerada ilegal».

Un any més tard es promulgava una Ley de orden público que ampliava considerablement el marge del càstig amb multes (es va multar, per exemple, un dirigent catòlic per «incitar a los obreros a defenderse contra la pérdida del poder adquisitivo de los salarios») i s’inaugurava el sinistre monument funerari de Cuelgamuros —el «Valle de los Caídos»—, construït en bona mesura amb treball forçat de presos polítics, que havia de servir de tomba faraònica del dictador.

El 1961 un accident de caça a El Pardo —li va explotar l’escopeta i li va fer una ferida amb fractura a la mà esquerra— va obligar a internar el dictador. López Rodó diu que «en opinión del Ministro de la Gobernación [Camilo Alonso Vega], que él me comunicó confidencialmente, el accidente no fue fortuíto sino que quienes suministraron la munición lo hicieron con el intento de matar a Franco. Sin embargo no se instruyó ningún proceso penal, para quitar importancia al hecho». També seria ara quan comencés a manifestar-se-li el Parkinson. La decadència física del Caudillo feia cada vegada més urgent completar la definició institucional del règim i la designació del seu successor (una atribució que la llei li reservava personalment). Aquest mateix any 1961 començaven, a més, les actuacions violentes de l’organització basca ETA.

La voluntat de no cedir es va tornar a manifestar amb la resposta que el govern va donar a la reunió que va celebrar a Munich, pel juny de 1962, el Congrés del Moviment Europeu. Als participants al «contubernio de Munich» que tornaven a Espanya se’ls va obligar a triar entre el confinament o l’exili. En el nou govern format un mes després, en què Muñoz Grandes entrava com a vicepresident, la liberalització es limitava a transferir les responsabilitats de la censura de les mans d’Arias Salgado, que feia «teologia de la informació», a les de Fraga Iribarne, que va canviar els mètodes sense que es modifiquessin gaire els resultats (la supressió de la censura prèvia no feia més que accentuar l’autocensura dels editors per evitar el segrest).

El 1963 es creava el Tribunal de Orden Público (TOP) i s’afusellava Julián Grimau, un dirigent comunista executat per fets de la guerra, al cap de 24 anys d’haver-se acabat el conflicte. Hi va haver manifestacions internacionals contra el govern espanyol, que amb aquest crim polític mostrava la seva naturalesa real, però es van refusar totes les peticions d’indult que arribaven de l’exterior, des del papa Joan XXIII fins a la reina d’Anglaterra.

La repressió no servia, però, per aturar les mobilitzacions de masses. Mentre el règim feia una commemoració triomfal dels «XXV años de paz», culminada amb la victòria de l’equip espanyol de futbol sobre el de la Unió Soviètica, es comptabilitzaven 635 accions de vaga que implicaven més de sis-cents mil treballadors. La resposta seria la multiplicació dels estats d’excepció, la continuïtat de la repressió i mostres d’intolerància com la suspensió de les seves càtedres de Tierno Galván, Aranguren i García Calvo.

Per fi, al discurs de fi d’any de 1965 Franco deia: «Nos proponemos acelerar el proceso institucional para establecer las medidas que garanticen (…) la continuidad de nuestra obra». El 22 de novembre de 1966 es presentava la Ley Orgánica del Estado, una mena de constitució per a la «democràcia orgànica» que les Corts van votar per aclamació i que es va sotmetre a referèndum el 14 de desembre del mateix any, amb resultats espectaculars: una participació del 90 per cent i una aprovació en massa (18.643.161 sí, i només 372.692 no).

La nova llei separava la «Jefatura del Estado», reservada vitalíciament a Franco, de la presidència del govern, que hauria de sortir d’una terna de candidats que el Consejo del Reino presentaria a Franco per tal que elegís un cap de govern, que ho seria per un període de cinc anys.^[22]

Respecte de les Corts, es creava la nova figura dels procuradors familiars, del «tercio de cabezas de familia», elegits pels caps de família i per les dones casades (en la primera elecció de 1967 hi va haver una abstenció de més del 40 per cent i en la segona, el 1971, de més del 50 per cent). El Consejo Nacional el formarien cinquanta-dos consellers, elegits pels consells provincials, dotze elegits pels procuradors en Corts (quatre per cada terç), sis designats pel president, a més de quaranta elegits directament per Franco, que després de la seva mort («al cumplirse las previsions sucesorias») quedarien com a permanents: aquest dels anomenats «cuarenta de Ayete» havia de ser un dels mecanismes fonamentals de l’«atado y bien atado».

El 1967 s’enviava a les Corts la Ley orgánica del Movimiento, que volia recuperar el que la Falange havia perdut amb l’anterior. Quan López Rodó va dir a Franco que era un pas endarrere, aquest li va contestar: «No se preocupe usted, Rodó. No olvide que la Ley orgánica del movimiento es sólo una ley ordinaria que puede modificarse fácilmente por otra ley posterior. En tanto que la Ley orgánica del estado es una ley fundamental, cuya modificación exige un quórum de dos tercios en las cortes y el ulterior referéndum de la nación».

Era a l’estiu. Abans de marxar a Galícia Franco signava el decret que destituïa Muñoz Grandes. Pel setembre el reemplaçava Carrero, que anava augmentant el seu pes en el govern.

LA CATALUNYA DELS ANYS SEIXANTA

De 1960 a 1973 es va produir a Catalunya una etapa de creixement econòmic excepcional: una empenta al procés d’industrialització, que superava, a més, l’especialització en el tèxtil per expandir-se als sectors del motor, les construccions mecàniques, la química i els laboratoris farmacèutics, o al desenvolupament de la indústria petroquímica entorn de Tarragona; una expansió que està en relació directa amb l’entrada de capitals estrangers.

La demanda de treball, a la qual se sumaria també la de la construcció i la dels serveis necessaris per atendre un turisme en ràpid creixement, provocaria una onada migratòria que s’estima que en el transcurs del conjunt del període franquista hauria portat a Catalunya un total de 1,7 milions d’immigrants (un terç de la població total catalana cap a 1970), entre els quals destacaven sobretot els provinents d’Andalusia.

L’arribada d’aquesta allau d’immigrants, que es concentrarien en bona mesura a l’entorn de Barcelona, pel Vallès Occidental i pel Baix Llobregat, va generar una considerable demanda d’habitatge, que impulsaria al seu torn la construcció, una activitat en què l’especulació va donar lloc a tota mena d’abusos, com el que va dur que s’edifiqués en zones inundables dels rius i rieres del Vallès Occidental, on les riuades de 1962 van provocar no solament destruccions, sinó també la mort d’unes set-centes persones.

Bona part del negoci de la construcció es va realitzar en operacions de grans dimensions, creant barris i ciutats de nova planta (Ciutat Meridiana, Ciutat Badia, Ciutat Satèl·lit de Sant Ildefons…), sovint sense els serveis mínims necessaris. En la mesura en què aquesta era una activitat que depenia de llicències i permisos municipals, la presència de Josep Maria de Porcioles a l’ajuntament de Barcelona entre 1957 i 1973 va afavorir els negocis dels constructors.

L’era Porcioles, celebrada per Josep Pla a Destino com si fos el retorn de la Lliga al poder, seria insignificant des del punt de vista de les seves pretensions polítiques d’obertura, lligades al programa de les tres C: Carta municipal, Castell de Montjuïc i Compilació del dret civil català. El que va ser realment important va ser l’extensió que va prendre la corrupció, gràcies a l’establiment d’una xarxa de complicitats econòmiques que es van repartir els guanys del creixement urbanístic de la ciutat i del seu entorn.

El lobby especulador i constructor estava integrat pel Banco Condal, el Banco de Madrid, la financera Fidecaya, la constructora Spai, el grup immobiliari de Josep Maria Figueras, el consorci dels túnels del Tibidabo, Enher, etc. Les connexions personals unien aquestes entitats: per exemple, el delegat de serveis d’Urbanisme de l’ajuntament de Barcelona, Guillermo Bueno Hencke, peça clau en la concessió de llicències, formava part del Banco Condal, del consell d’administració de Fidecaya, d’Enher, etc.

Porcioles concentraria a la seva notaria el registre de tots aquests negocis immobiliaris, als quals sumaria la seva participació com a membre dels consells d’administració del Banco Condal, Fidecaya, les immobiliàries de Figueres o el Banco de Madrid, a més de la propietat de la paperera Inpacsa, a Balaguer. Quan es va haver de retirar de la política municipal, el 1973, era un dels homes més rics d’Espanya.

En aquest entorn d’influència política i corrupció prosperaria tota una sèrie de taurons, com Jaume Castell Lastortras, d’una família burgesa de Manresa dedicada a la reparació de maquinària tèxtil. El 1950 va comprar un petit banc local, la Banca Suñer de Ripoll, i el 1953 el Banco de Medina, en suspensió de pagaments, que tenia una sucursal a Madrid. El 1954 els va canviar el nom pel de Banco de Madrid, el va registrar a la notaria de Porcioles i va aconseguir que el consogre de Franco, comte d’Argilo, pare del marquès de Villaverde, el presidís, i que un altre fill seu, el baró de Gotor, fos secretari del consell d’administració, al qual es van integrar també Porcioles, Viola i Samaranch; més endavant s’hi sumaria Claudi Boada, un cop deixada la presidència de l’Instituto Nacional de Industria, des d’on havia afavorit els negocis del grup de Castells. El 1964 fundava el Banco Catalán de Desarrollo i a finals de 1974 proclamava que el seu grup empresarial estava format per cent vint empreses i tenia una plantilla de més de vint mil treballadors. Era també propietari del periòdic Tele/exprés i de l’Editorial Argos-Vergara. La seva bona fortuna va durar fins als inicis de la transició, en què el grup es va enfonsar amb estrèpit.

Que la gran burgesia fos feliç en aquest món de negocis especulatius no vol dir que la seva actitud representés la del conjunt de la població. Els informes reservats del Consejo Nacional del Movimiento revelen les perplexitats del franquisme davant del «problema català» i la seva incapacitat per propiciar una política que pogués apaivagar el malestar i ajudar a cicatritzar les ferides de la repressió. Mentre des del Consejo i dels seus assessors es proposaven mesures que podien haver satisfet almenys aquells sectors socials més propers al règim, els governs del general Franco eren incapaços de cedir ni en el terreny dels gestos més innocus.

Si l’informe encomanat el 1961 era poc optimista pel que fa a l’adhesió de la societat catalana i pintava de manera molt pessimista l’actitud de l’Església o la de la universitat, l’informe preparat deu anys més tard, el 1971, mostrava amb claredat, que no solament era que el règim no hagués aconseguit resultats positius, sinó que en els transcurs d’aquests deu anys «el món cultural i intel·lectual català s’havia enfortit notablement, alhora que s’havia decantat clarament per una proposta cultural democràtica i independent del règim». Era una mostra evident del fracàs d’una política que, dedicada només a reprimir i a contenir, havia estat incapaç d’assimilar.

Les diverses formes de la resistència cultural augmentaven gradualment a Catalunya: l’expansió de l’edició en llengua catalana (malgrat que es mantingués la prohibició de publicar diaris o setmanaris), el naixement de la Nova Cançó, la revitalització d’activitats tradicionals com l’excursionisme o el moviment sardanista, etc.

Els canvis més importants tindrien a veure, però, amb les conseqüències de l’aprovació el 1958 de la llei de convenis col·lectius, que representava un reconeixement del fracàs de l’organització sindical franquista en la tasca de mantenir un control global del món del treball, i que estimulava l’actuació més directa de les agrupacions de treballadors que es creaven al marge de l’organització sindical.^[23]

Per al PSUC, que era el partit més actiu de la clandestinitat, i el que estava més en contacte amb el moviment obrer, aquesta revitalització va coincidir amb la fi dels projectes fantasmagòrics dissenyats des de la direcció de l’exterior amb la il·lusió d’enderrocar el règim a partir d’una vaga revolucionària; uns projectes que moririen amb el fracàs de la «vaga nacional pacífica» del 18 de juny de 1959.

La reconversió a una política a llarg termini, atenta a les lluites sindicals i als problemes de la vida quotidiana, explica que els papers clandestins d’aquests anys s’esforcessin a reflectir el problemes reals de l’entorn. En les revistes ciclostilades del PSUC es parlava de les vagues d’Astúries en la primavera de 1962, de les que es van produir a Catalunya entre maig i setembre del mateix any (la de la Maquinista, la de la Siemens de Cornellà, etc.), de les inundacions del Vallès, de la crisi de la indústria tèxtil o del decret que establia el salari mínim.

S’aconseguiria també una estreta identificació amb l’agitació dels estudiants universitaris, que mantenien una lluita antifranquista activa, que va tenir el seu punt culminant en la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, que va comportar que la policia reprimís, el 9 de març de 1966, l’assemblea constituent que s’estava celebrant al convent dels caputxins de Sarrià, amb la participació d’un grup important d’intel·lectuals catalans de primera fila.

Aquesta línia d’acció duria a una col·laboració natural entre els diversos grups ciutadans que lluitaven per millorar les condicions de vida i que s’oposaven a les mesures de repressió. D’aquesta manera els membres del PSUC i els sindicalistes s’associarien a catòlics o nacionalistes en la formació del moviment veïnal i en la creació de xarxes de resistència contra el règim.

Mentrestant el moviment obrer evolucionava cap a la formació de Comissions Obreres, que s’acostuma a datar a Catalunya en una reunió a l’església de Sant Medir el 20 de novembre de 1964, amb la participació de comunistes, catòlics, socialistes i membres de diverses agrupacions que acceptaven de treballar conjuntament. La repressió amb què el règim responia a aquests avenços de l’organització obrera ajudava en realitat a polititzar-la, i la pluralitat dels que s’hi integraven contribuïa a la seva identificació amb la lluita col·lectiva antifranquista.

Un element fonamental d’aquesta evolució va ser que les CONC (Comissions Obreres Nacionals de Catalunya) assumissin la solidaritat amb la lluita per les llibertats nacionals, vencent els recels d’un cert esquerranisme que tendia a confondre nacionalisme amb burgesia, en moments en què resultava evident que la burgesia —tant la que havia retornat amb l’exèrcit franquista el 1939 com la que feia ara negocis bruts a l’entorn de Porcioles— no tenia res a veure amb un nacionalisme que defensaven, en canvi, les capes populars.

Cal dir que aquesta identificació en la lluita contra un enemic comú de les llibertats socials i nacionals, i l’acceptació dels immigrants instal·lats a casa nostra com «els altres catalans», per dir-ho amb la denominació que va idear Francesc Candel, va ser àmpliament compartida pel conjunt de les forces democràtiques, que van contribuir amb això a la consolidació d’una unitat d’acció que seria vital per al futur de Catalunya. La participació activa dels immigrants en les manifestacions de l’Onze de Setembre dels darrers anys del franquisme —una participació especialment visible en llocs com Terrassa o Sabadell— era l’anunci de la seva presència entre el milió de manifestants que es van llançar al carrer l’Onze de Setembre de 1977 per reclamar «Llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia».

La maduresa que havia assolit la lluita antifranquista a Catalunya culminaria en la constitució, el 7 de novembre de 1971, de l’Assemblea de Catalunya, un moviment unitari en què inicialment s’integrarien quaranta-cinc organismes —deu partits, setze associacions de veïns, sis col·legis i associacions professionals, quatre sindicats i nou associacions diverses— i que aniria creixent, amb la integració de noves entitats i amb la seva extensió per tot Catalunya. L’Assemblea defensava un programa que s’organitzava entorn de tres punts essencials: llibertats polítiques, amnistia per als presos polítics i restabliment de l’autonomia.

La força i la representativitat que va assolir, que la convertien en un fenomen únic en el panorama de l’oposició antifranquista espanyola, van preocupar els sectors del centre i de la dreta, que temien el possible predomini de l’esquerra, per una banda, però també, la pèrdua de protagonisme que implicava un moviment participatiu.

LA DECADÈNCIA DEL FRANQUISME

El de 1968 va ser un any ple de conflictes per al règim: va respondre a l’article de Calvo Serer «Retirarse a tiempo: no al general De Gaulle» amb la persecució del diari «Madrid» (una persecució que va acabar dinamitant el seu edifici), va expulsar del país el pretendent carlí Carlos-Hugo, i va haver de fer front a l’ascens del moviment obrer (amb el procés i empresonament de Marcelino Camacho), i a l’agreujament del problema basc, on es produiria la mort d’un policia torturador, Melitón Manzanas, en un atemptat reivindicat públicament per ETA. Les mesures repressives començaven a trobar respostes de protesta en sectors de la societat cada vegada més amplis, com ho mostraria al País Basc un tancament de capellans al seminari de Derio. El suport social del règim s’estava debilitant.

Un escàndol econòmic que implicava un empresari de l’Opus va complicar encara més l’enfrontament entre tecnòcrates i falangistes. L’empresa Maquinaria Textil del Norte de España (MATESA) havia rebut crèdits del Banco de Crédito Industrial per valor d’uns dotze mil milions com a ajut per unes suposades exportacions de maquinària que es destinaven a les filials de l’empresa a l’estranger, on quedava abandonada. Es va eliminar del govern tant els tecnòcrates com els vells falangistes i al desembre es va formar un nou equip, amb Carrero Blanco de vicepresident, López Bravo, Villar Palasí i López Rodó.

Franco, impassible, declarava el 1971: «Seguiré empuñando el timón. Nuestro sistema representativo es más sincero que los viejos tinglados políticos. Dije y lo he cumplido que todo quedaría atado y bien atado ante el futuro». Però la seva decadència física era cada vegada més evident i això feia urgent resoldre el problema de la successió. El 1969 s’havia proposat Juan Carlos de Borbón com a successor, que era el candidat que sostenien Carrero i López Rodó, però els sectors immobilistes del règim, associats a la mateixa família de Franco, volien reemplaçar-lo per Alfonso de Borbón y Dampierre, cosí de Juan Carlos, que el març de 1972 s’havia casat amb una néta del dictador.

El 1973 es desvinculava per primera vegada la presidència del govern de les funcions de cap de l’estat: el 9 de juny Carrero era designat president del govern, un càrrec que només exerciria durant sis mesos, fins a la seva mort el 20 de desembre, en un atemptat organitzat per ETA. L’assassinat de Carrero va produir desconcert en el govern, i va deixar Franco superat per les lluites per la successió que implicaven el clan de Doña Carmen, amb el suport d’Arias Navarro i d’altres membres del búnquer.

Què hauria pogut passar si Carrero hagués viscut? López Rodó ha reivindicat els esforços que havien fet tots dos per la restauració monàrquica, oblidant-se de dir-nos que la monarquia que volien restaurar no tenia res a veure amb la democràcia. Carrero volia que Juan Carlos succeís Franco en el poder perquè pensava que era manejable, però en cas que resultés no ser-ho, estava disposat a controlar-lo. El 1970 havia dit a Gabriel Cisneros: «Le advierto a usted, Cisneros, que hemos tenido mucha suerte con este chico, porque ha salido católico, patriota y con una lealtad hacia el Caudillo fuera de toda duda. Pero si fuese de otro modo, tampoco habría graves motivos de preocupación, porque con las leyes que tenemos…».

Amb Carrero al front del govern no era previsible cap canvi. López Rodó ha transcrit el document que anava a llegir el dia mateix en què el van matar, en una reunió del consell de ministres que havia avisat que es dedicaria a un sol tema de vital importància. Tots pensaven que anava a parlar de les associacions polítiques, que era l’instrument amb què els reformistes volien anar introduint algun canvi en l’estructura del poder, però no era això, sinó que «dejó redactado de su puño y letra un documento de dieciséis folios (…) en que se habla tan sólo del comunismo y de la masonería».

Quan Emilio Romero li va preguntar en una entrevista què era el que no podia tornar mai més, Carrero va contestar: «los partidos políticos», i va afegir: «De poco vale que se evite la guerra, que, evidentemente, sería terible, si no se contiene la subversión política, porque es mejor morir desintegrado por una explosión nuclear que seguir viviendo, pero formando parte de una masa de esclavos sin Dios».

La mort de Carrero té molt de confús. La mateixa reacció de l’entorn franquista, amb un marquès de Villaverde, el gendre de Franco, cridant que els culpables de la mort eren els «aperturistes» del règim, mostra el desconcert global que es va produir. La lògica hauria demanat que a Carrero el succeís el seu vicepresident, Torcuato Fernández Miranda, però un Franco que en aquests dies estava al llit, malalt de grip, no el volia. Hauria anomenat el seu íntim amic Nieto Antúnez, si no li ho haguessin desaconsellat: era vell i el seu germà havia estat implicat en l’escàndol de l’empresa d’inversions Sofico, que havia estafat una multitud de petits estalviadors. De manera que va acabar recorrent a Arias Navarro, que li semblava enèrgic i de confiança, i que era, per altra banda, l’home que preferia «la família».

Un franquista tan notable com Licinio de la Fuente, que havia estat ministre amb Carrero i que seguiria amb Arias com un dels vicepresidents del seu govern, diu a les seves memòries que resultava evident la «indudable torpeza [dels serveis de seguretat] para no detectar unas actividades de ETA durante tanto tiempo», i que això va fer més sorprenent que s’elegís per a president del govern Arias Navarro, que era el responsable d’aquests serveis. «Y tal vez ello fue la causa de que nunca se hiciera una investigación oficial profunda y adecuada sobre un hecho tan importante».

I encara resta la difícil interpretació de la frase que Franco va dir al discurs de fi d’any següent: «Es virtud del hombre político la de convertir los males en bienes…, no en vano reza el adagio popular que no hay mal que por bien no venga». En opinió de Luis María Ansón hauria volgut dir que la providència li havia resolt el problema de reemplaçar Carrero i satisfer les pressions de la seva dona i del seu entorn familiar que volien un govern «cercano a la familia».

Mentrestant el règim seguia matant. El 2 de març de 1974 s’executava a garrot Salvador Puig Antich, militant d’un grup anarquista, el MIL, condemnat per haver mort un policia en el foc creuat després d’un atracament. El judici militar es va celebrar sense cap garantia, i es va impedir als advocats que presentessin proves i testimonis que podrien mostrar la naturalesa fortuïta de la mort.

Era un signe més de l’envelliment irremeiable del règim, que revelava, en aquest terreny com en tants altres, la proximitat de la seva fi. L’obstinació del general Franco a no acceptar cap canvi substancial va ser una de les raons essencials que permeten explicar que, a la seva mort, la vella estructura caigués a trossos i que fos impossible reparar-la.

Les conseqüències de la crisi econòmica mundial provocada per l’augment dels preus del petroli s’estenien el 1975 a Espanya i agreujaven les vagues i la inquietud social, a les quals responia el règim a la seva manera: al setembre hi va haver onze penes de mort i cinc execucions, que van suscitar la protesta internacional, incloent l’assalt a l’ambaixada espanyola a Lisboa.

La resposta a aquestes condemnes de l’exterior va ser l’origen de la darrera manifestació multitudinària a la Plaza de Oriente, en què Franco va menysprear els atacs que estaven rebent: «Todo obedece a una conspriación masónica izquierdista en la clase política en contubernio con la subversión comunista terrorista en lo social». Un dels que presenciaven l’acte des dels balcons del palau, el diplomàtic Luis Guillermo Perinat, que era en aquells moments l’ambaixador del règim a Londres, sosté que l’assistència era «toda ella convocada», portada de tot Espanya en autobusos per l’organització sindical, «con gente que venía encantada a pasar un par de días de vacaciones pagadas a Madrid». A la qual cosa encara afegeix: «En el balcón, a mi lado, estaba Mayalde, ex-alcalde de Madrid, ex-embajador en Berlín y ex-director general de Seguridad. También se quedó mirando la masa y pensativo me comenta: “Esto no significa nada; lo que hay que hacer ahora es convocar unas elecciones y ganarlas”. Mayalde tenía razón porque el régimen ya estaba muerto».

Cal recordar qui era Mayalde: José Finat y Escrivá de Romaní, amic de José Antonio i secretari polític de Serrano Suñer a Burgos, va ser director general de seguretat de 1939 a 1941 (va ser qui va rebre Himmler de visita a Espanya). Seria després ambaixador a Berlín i alcalde de Madrid, per designació personal de Franco, de 1952 a 1965.

A Franco li quedaven poques setmanes d’existència. Unes setmanes que viuria en una terrible agonia, com a conseqüència dels esforços per allargar-li la vida que feia l’equip mèdic que dirigia el seu gendre, el marquès de Villaverde. És possible, s’ha dit, que això guardés relació amb les regles fixades per la Ley Orgánica del Estado, que determinava que el nomenament del cap del govern es fes a partir d’una terna que presentava el president de les Corts. El mandat de l’home que era en aquells moments president de les Corts, Rodríguez de Valcárcel, un franquista dur, acabava el 26 de novembre de 1975. A la família Franco li convenia que el Caudillo visqués fins aquell dia, ja que semblava segur que el renovaria en el càrrec, la qual cosa hauria donat al postfranquisme una garantia de continuïtat més enllà de la mort del dictador, en poder controlar la terna de què hauria de sortir el 1978, a la fi del seu mandat, el successor d’Arias Navarro. Davant dels sofriments de Franco, però, va ser la seva pròpia filla la que va obligar que el deixessin morir el 20 de novembre de 1975.

A la mort de Franco hi va haver un consell de regència que va governar dos dies, fins que el 22 de novembre Juan Carlos de Borbón va assumir el poder, jurant davant de les Corts el càrrec de rei d’Espanya.