74

L’Isembard va traslladar a corre-cuita els soldats que vigilaven la fortalesa de Tenes fins a un ermàs a prop d’un poblet que els habitants anomenaven Santa Coloma, perquè els pobladors, fills de gent del nord, s’emparaven de la màrtir de Sens. El capità va contemplar amb tristesa els pagesos que fugien amb les seves famílies i tot el que podien carregar. Deixaven enrere oliveres i vinyes encara joves, perquè l’any 861 els sarraïns ja havien arrasat la zona.

Eren a poques milles de Barcelona per la via Augusta i algunes tropes de la frontera també havien acudit a la seva crida, però la majoria de posicions no se n’havien assabentat i en qualsevol cas encara haurien trigat uns quants dies a arribar. Quan havia arribat a Tenes, havia enviat un colom missatger a l’Urgell, però havien passat dos dies sense rebre cap resposta. El comte Guifré tenia l’obligació de vetllar pels seus propis comtats, que també s’oposaven a Bernat de Gòtia.

Els rastrejadors van anunciar que l’exèrcit del marquès seria allà l’endemà al matí. El formaven gairebé dos mil soldats. L’Isembard disposava de quatre-cents infants i vuitanta cavallers.

L’Oriol va arribar amb el mandatus segellat pel bisbe Frodoí i va explicar les novetats del que succeïa a Barcelona a l’Isembard. Feia dos dies que Frodoí era a l’església de davant la platja, en vetlla, demanant algun senyal per descobrir les relíquies de santa Eulàlia que no havia trobat l’arquebisbe Sigebod. El respecte profund per la màrtir en tot l’orbe cristià podia canviar el signe del conflicte, però de moment tan sols tenien velles tradicions que es barrejaven amb d’altres que havien arribat des de la llunyana Mèrida. Potser realment els ossos de la santa no havien estat mai a Barcelona.

L’Isembard i l’Oriol passejaven consirosos pel campament militar.

—L’exèrcit s’enfonsa, Oriol. Els soldats pensen que mantenir-se fidel a un rei mort en comptes d’estar al bàndol del marquès és un suïcidi. El seu exèrcit ens esclafarà.

—De la frontera venen centenars d’homes. Només et calen uns quants dies. El comte Guifré no ens abandonarà, n’estic segur.

—Ja fa molts anys que lluito. Tots dos sabem que per combatre cal una raó important: honor, vassallatge, un ideal de justícia, revenja, poder o riquesa, però els que han acudit a la meva crida ho han fet per admiració i respecte al seu capità, que ara mateix no pot oferir-los res. Sense moral de victòria, ja estem derrotats.

—Has de negociar en nom del bisbe. Ara hi estàs autoritzat.

—Ho vaig demanar per no desmoralitzar la tropa. Però tots dos sabem que Bernat penjarà el meu cap del seu penó sense vacil·lar ni un moment. Han arribat notícies de la rebel·lió a França?

—La casa de Bosó i els llinatges aliats estenen la revolta com una taca d’oli, però els guillèmides carolingis resisteixen als seus territoris, i els seus vassalls també. Abans de marxar de Barcelona, em vaig assabentar que havia arribat un colom amb un missatge per a Frodoí: l’arquebisbe Hincmar és a Reims i s’ha declarat fidel a l’hereu Lluís el Tartamut. Es reunirà amb l’abat Hug, el marquès de Nèustria, que sempre ha estat lleial a la corona, per convence’l que es retiri de l’aliança. Això equilibraria les forces, però li cal alguna cosa més, una prova de Déu, per sostenir la legitimitat de l’hereu del rei.

—I aquí entren Frodoí i la inventio —va assenyalar l’Isembard en recordar el missatge que havia escrit Hincmar a l’abadia de Montmajor d’Arles.

—Reforçaria la nostra posició que aquesta troballa tan esperada es produís abans que Barcelona caigui en mans de Bernat de Gòtia, però Sigebod de Narbona ja va fracassar i ningú no creu que Frodoí ho aconsegueixi, només ell confia en ell mateix, per això et demana una mica més de temps; que retardis la marxa del marquès.

—Com es troba la meva esposa? —va dir l’Isembard sense esma—. No l’hauria hagut de portar mai a Barcelona.

—Espantada, com tothom.

—Que Déu ens empari. —Va observar el terreny triat per resistir la progressió de Bernat. Era un paratge amb torrenteres profundes, pendents rocosos i bosquets entre els camps—. Torna a Barcelona, capità Oriol. Digues a Frodoí que tindrà el temps que demana.

Quan va ser de nit, el bisbe Frodoí va deixar el seu fidel Jordi a càrrec de la vetlla i va passar amb aire regi entre els fidels amuntegats dins el temple de Santa Maria, davant el mar, per sortir a fora. Va deixar enrere els resos i el bosc d’espelmes enceses i va endinsar-se a la platja, com ja havia fet Sigebod de Narbona dies enrere en plena desesperació. Veia els seus fidels tan cansats i mancats de fe com ell mateix; per això li calia respirar aire fresc.

A l’empara de la foscor, va deixar caure el bàcul a la sorra i tot seguit va llançar sense cura la mitra, el santcrist i la gruixuda casulla brodada d’or. Va ficar-se a l’aigua només amb la camisa de lli. El mar li feia por, no sabia nedar i l’esporuguia que les onades poguessin arrossegar-lo mar endins. Però estava completament desolat, va caure de genolls i, amb l’aigua fins a la cintura, va començar a plorar. Havia anat massa lluny. Només li havien demanat que equilibrés el poder del comte de Barcelona i que eradiqués el culte mossàrab a la seva diòcesi.

La supèrbia i l’amor que sentia per la Goda l’havien portat fins allà, però ella ja no hi era. Tenia tanta por com a Reims setze anys enrere, quan havia acceptat que l’enviessin a aquella terra maleïda. Ara sabia que Déu s’havia burlat d’ell; no estava cridat a la grandesa ni a il·luminar la foscor de la Marca Hispànica. Només era un home i se sentia més sol que mai. Potser, en comptes d’haver jurat una cosa que no podia complir, hauria d’haver acceptat que Hincmar de Reims l’excomuniqués.

Va ficar el cap a l’aigua per deixondir-se. Aquella vetlla no canviaria res. No era un home de fe sinó d’acció, però ja no sabia què més podia fer.

—Tot ha estat inútil, Senyor.

Enmig de la nit, una figura coberta amb un mantell de llana va veure’l que s’enfonsava i va allunyar-se cap a la ciutat.

Aquella nit els vigilants del portal Vell tenien l’ordre de deixar passar els habitants, perquè Barcelona participava en el ritual de recerca. Moltes dones de la noblesa vetllaven a l’església del mar i els seus serfs portaven o s’enduien encàrrecs.

La mateixa ombra que havia vist el bisbe plorant a la platja va trucar a la porta del palau de la Goda. El serf que va sortir a obrir va anar a buscar la domina de seguida.

—Elísia, et trobes bé? —va dir la Goda amoïnada, mirant-li el braç tapat.

—Era a la vetlla —va respondre l’hostalera, seriosa.

La Goda va fer un gest de contrarietat i va deixar-la entrar. Van anar a l’hort i van baixar al templet del soterrani. Van encendre en silenci les espelmes de la Mare.

—Jo soc qui té el braç destrossat i tu la que estàs enfurismada.

—I si no s’hagués curat? Maleït bisbe!

—Però no és així! Estimes Frodoí?

La Goda va abaixar la mirada. Havia estat casada dos cops i, quan era jove, havia tingut més amants dels que ningú de la ciutat s’imaginava, però la relació amb Frodoí des del principi havia anat més enllà de l’atracció física. Els anys havien passat i l’elasticitat de la joventut s’havia esvaït, però el vincle amb ell havia anat arrelant, reforçat per un somni compartit.

—Ell creu que tot plegat ho fa per la seva seu, però ho fa per tu, Goda.

—Frodoí no fa res si no és per al seu guany —va etzibar la dama amb acritud.

—És cert que va utilitzar la meva situació per convèncer el jurat del consell, però en això no és gaire diferent de tu. Tu també vas posar en perill la vida d’aquells pescadors quan buscàveu la muntanya de sal. Tots dos heu buscat oportunitats per a nosaltres i vau assumir el risc tirant pel dret, sense preguntar res a ningú.

—I què vols? —va preguntar la Goda, aïrada—. Que vagi a consolar-lo? Ja és massa tard!

—No. Vull que parli l’ànima de Barcelona. Ell et necessita. T’he vist molts cops fent ofrenes a Santa Maria i ara pateixes pel que estan fent allà. Et conec i estic segura que saps alguna cosa que ningú més no sap. —Com que la Goda no deia res, l’Elísia va alçar el braç nafrat i va dir—: Res d’això no haurà tingut sentit si no parles, Goda.

I en acabat se’n va anar i va deixar la noble buida i consternada.

Abans de l’alba, en Fèlix, el serf de la Goda, va anar a l’església davant del mar i, discretament, va xiuxiuejar-li a Frodoí el missatge de la seva senyora. El bisbe va tornar a la ciutat immediatament. Pensava en el fresc de Santa Eulàlia que havia fet pintar a la catedral i en la insistència de la Goda que també hi aparegués el petit temple d’arran de platja. Quan va baixar a la cripta del vell recinte visigot, a tocar del palau comtal, el cor li bategava desfermat.

—Soc aquí perquè l’Elísia m’ho ha demanat —va dir la Goda amb fredor.

Frodoí va avançar cap a ella i va mirar-la de fit a fit.

—Aquí és on va començar tot i on tot acabarà —va dir, apocat—. Demà arribarà Bernat de Gòtia. Obrirem la ciutat i ens prostrarem davant seu per rebre el càstig. Jo aniré al davant, com a màxim traïdor, i això serà just, però molts d’altres aniran darrere meu.

—Com vas poder sotmetre l’Elísia a una ordalia? —va cridar la Goda, enrabiada.

El bisbe gairebé va sentir-se alleujat; per fi ella li parlava de manera directa. La dona que estimava era així, en efecte.

—Això, ho dius perquè l’estimes com una germana! Però saps molt bé per què ho vaig fer. Tu ho saps millor que ningú! Només Déu podia capgirar la situació!

Ella va clavar-li una bufetada i Frodoí la va entomar impertèrrit, esperant que la seva ira es calmés.

—Per què hauria d’aparèixer santa Maria al martiri de santa Eulàlia? —va preguntar Frodoí, sorrut—. Allà hi ha la tomba, oi?

La Goda va defugir la mirada. Novament li preguntaven el mateix aquella nit. Va buscar la guia dels seus avantpassats, però els vells sepulcres eren muts i freds.

—Vaig jurar davant de la meva mare que guardaria certs secrets de la ciutat —va dir la Goda.

—I si servissin per salvar Barcelona, què dirien els teus ancestres? De què serveix la memòria antiga d’un poble si no és per protegir-lo i conservar-lo? —Tenia els ulls plens de llàgrimes—. Per què, Goda? Per què incompleixes el nostre pacte?

—Tu hauries de saber-ho, bisbe! No he obert mai el cor tant a ningú com a tu. Ja ho hauries de saber, per què la meva família no ha volgut mai que es revelés aquest secret.

Frodoí va arrufar les celles i tot seguit va fer un gest de comprensió.

—Santa Eulàlia no és només una màrtir cristiana, oi? —va dir, estremint-se—. En Servusdei m’ho va explicar! La coloma que li surt de la boca és l’ocell sagrat de Venus, «el regal dels amants». Per a la ciutat és símbol de fecunditat.

—Fa segles que el culte de la màrtir va adherir-se a aquesta antiga creença, com passa amb d’altres sants. Si es produeix la inventio de les seves relíquies, la veneració arcaica desapareixerà —va explicar la Goda amb un deix de por als ulls—. Vaig jurar que no ho permetria!

Frodoí estava corprès. Ara entenia per què la Goda era l’ànima de Barcelona. Va agafar-li les mans i ella va acariciar-les-hi amb tristesa. Estava turmentada.

—Goda —li va dir mirant-la afectat—. Agonitzes per aquest dilema, com em va passar a mi la nit que vaig lliurar-te a Bernat. Només tu pots donar sentit al que hem viscut fins ara. Barcelona és a les teves mans, però hi ha un preu que cal pagar. Potser ha de morir una tradició perquè en neixi una altra.

Davant del silenci de la Goda, Frodoí se’n va anar cap a l’escala. No volia insistir-hi ni obligar-la; l’estimava massa. Per primer cop a la vida, el bisbe de Barcelona va claudicar.