66

S’estava fent de nit quan l’Isembard, juntament amb l’Armanni i l’Irat, van pujar pel sinuós camí del massís pedregós del castell que havia estat la casa de Tenes. Cinquanta cavallers muntats i ben armats formaven en fila al peu del promontori, fora de l’abast dels arquers d’en Drogo. Els núvols densos amenaçaven de descarregar una tempesta terrible, i la fortalesa mostrava un aspecte llòbrec sota la llum del crepuscle.

El capità sabia que una fletxa traïdora podria desbaratar-ho tot, però els emissaris d’en Drogo havien dit que el seu senyor volia lliurar-los personalment en Galí i els garantia la seguretat sempre que no hi hagués cap provocació.

L’Isembard va aturar-se un instant per contemplar l’aspecte de la fortificació. Li quedaven pocs anys per ser només quatre murs entre enderrocs. Amb prou feines li quedaven records de la seva vida allà. Les imatges li arribaven tenyides de dolor. Recordava l’edifici com un lloc gris i silenciós; les minyones els renyaven quan ell i la seva germana jugaven amb els fills dels guàrdies, i no havien de molestar la seva mare, la malenconia profunda de la qual la deixava molt sovint prostrada al llit uns quants dies. El seu pare, l’Isembard, sempre era absent.

Va somriure amb tristesa adonant-se del contrast d’aquell lloc decadent amb el riure espontani de la Berta. Va imaginar-se lluitant amb els seus fills al pati d’armes, tots amb espases de fusta, o celebrant banquets amb els seus homes més fidels. Allà podria reconciliar-se amb Déu després del pecat que havia comès amb l’Elísia, i si aconseguia tornar viu d’Itàlia, mantindria la promesa dels Cavallers de la Marca.

El seu pare n’estaria orgullós. Ell ja començava a perdonar-lo, començava a entendre la tasca titànica que aquells soldats havien emprès en la fosca Marca Hispànica. Se sentia ansiós. Sentia una veu interior, la veu de la sang, que li exigia una reparació.

—Què penseu, capità? —va preguntar l’Irat.

—Penso en el meu pare. Pareu atenció; seguirem el pla fil per randa.

Els merlets estaven plens de soldats que els observaven amb desdeny, amb torxes a la mà. Els va arribar algun insult, però no van respondre. En Drogo va aparèixer en un dels merlets. Les torxes il·luminaven el cuir que li cobria la part cremada del rostre.

—Aquí tens qui va agredir la teva esposa, Isembard sense terra.

Van llançar un fardell, va rebotar a les roques i va aturar-se davant seu. Havien passat uns quants dies des de la trobada amb Frodoí i per la fortor ja s’imaginava què hi havia allà dins. El cap d’en Galí els va fer recular, fastiguejats.

—No us podíeu esperar i donar-nos-el viu?

—No et fa feliç que la teva amant sigui vídua ara? —En Drogo reia amb crueltat, fixant-se en el canvi d’expressió de l’Isembard. Volia encendre’l d’ira—. Però, ben mirat, em fa l’efecte que quan tornis trobaràs la teva hostalera molt canviada.

—Què vols dir? —El capità sentia que la sang li bullia, s’adonava de les intencions d’en Drogo—. Per què va venir aquí en Galí?

—La teva estimada Elísia és una ancilla per haver-se casat amb un esclau! —La riallada que va proferir va contagiar-se a la resta dels seus homes, que també es burlaven de l’Isembard—. En Galí volia venjar-se de vosaltres i fugir ben lluny. Només he fet complir la llei, Isembard. Hauries d’agrair-m’ho, tu que ets un gos del rei de França.

Un terror visceral va dominar el capità; tan sols volia cavalcar cap a Barcelona per saber què havia passat realment. Els seus homes el veien consternat, i s’estaven quiets sense badar boca. Aleshores l’Isembard va recórrer a un record proper i nítid que s’havia jurat no oblidar. De nou va veure la noia de la cabana, l’Agnès, als seus braços. Contemplava com es moria i els seus ulls perdien la lluïssor de tota esperança. Una mort inútil que li havia mostrat la seva feblesa. En Drogo havia tornat a colpejar-lo al fons de l’ànima, però cometria el mateix error per segona vegada. L’Isembard va pensar que en situacions com aquella el seu cor havia de ser tan dur i fred com l’espasa de Guissand.

—T’aviso, Drogo de Borr. Al meu exèrcit l’anomenen els segons Cavallers de la Marca perquè vam fer un vot per protegir la frontera i ser lleials al rei. Qualsevol agressió serà considerada una traïció a la corona i hauràs de respondre-hi. M’has entès? Pel que fa a la tavernera Elísia de Carcassona, t’agraeixo que protegeixis l’ordre del comtat. Si ha comès un delicte, haurà de pagar-lo. —I tot seguit va girar-se cap als seus genets i va cridar—: Tornem al campament!

La serenitat de l’Isembard va fer enrabiar en Drogo. Potser en Galí l’havia mentit. Havia previst que el capità de la scara marxés ofuscat a Barcelona per mirar de salvar la seva estimada Elísia. Aleshores ell atacaria a traïció l’exèrcit dels Cavallers de la Marca i les seves posicions. Sorpresos i sense el seu líder, caurien fàcilment.

Frustrat per la controlada reacció del seu enemic, en Drogo va decidir trencar el jurament d’immunitat de la trobada. El capità havia arribat amb cinquanta cavallers; ell tenia gairebé el mateix nombre de genets i cinc-cents infants ben preparats. Era l’oportunitat d’escapçar els Cavallers de la Marca. Bernat, quan forgés el seu propi regne de Gòtia, no podria negar-li Barcelona com a recompensa.

—Que les tropes es preparin quan jo ho indiqui —va dir als seus homes—. Els sorprendrem per l’esquena, al bosc.

L’Isembard i els seus cinquanta homes van allunyar-se. Al cap d’una estona, en Drogo va fer el senyal. Sense toc de corn ni tambors, les portes del castell es van obrir. Mentre la cavalleria baixava pel sender costerut, les falanges de la infanteria avançaven per les dues bandes del promontori en silenci. La cavalleria emboscaria els Cavallers de la Marca fins que arribessin els cinc-cents infants i els anorreessin.

Quan van perdre’s de vista, en Drogo va baixar fins al Tron d’Esquena. Va llençar la figura de plom de l’Isembard al mateix braser en què la Rotel li havia cremat la cara. Va mussitar estranyes paraules mentre la figura es fonia. Sentia presències rere seu i, sobresaltat, va pronunciar el nom d’Isembard un cop i un altre, com una imprecació.

Més tard, a través de les finestres segellades va arribar l’estrèpit de la batalla. Cada crit agònic enmig de la fosca el feia estremir satisfactòriament.

—Senyor, veniu a veure això —va anunciar el clergue des de la porta.

Va enfilar-se a la muralla esperant veure els seus homes de retorn i triomfants. El silenci nocturn era complet.

—Allà —va assenyalar-li el clergue, esporuguit.

Al límit de la roureda hi havia, dret, un noi vestit amb pells d’ovella i un bastó. Duia una torxa i s’estava quiet. La seva presència, sumada al silenci que havia caigut sobre el bosc després de la batalla, inquietava els pocs soldats que havien quedat a Tenes. Alguns van pensar, esgarrifats, que potser era un espectre.

—Qui és?

—Tinc un mal pressentiment, senyor. I si Déu ens està enviant una visió?

—Mateu aquest bastard!

Las fletxes no arribaven fins on era. El nen va agafar un corn i va bufar amb força. El so profund es va estendre per la fosca i un calfred va travessar tothom que hi havia al castell. De cop i volta, entre els arbres, van aparèixer llums que titil·laven. Primer van ser unes quantes resplendors, després dotzenes, centenars, fins que el bosc va esdevenir un mar de llums de color d’ambre.

—Per la meva germana Agnès! —va esgargamellar-se el nen pastor.

—Déu Nostre Senyor! —va dir el monjo als merlets—. És un parany! L’Isembard ha vingut amb tot l’exèrcit per recuperar el castell de la seva família!

—L’Isembard mai no actuaria així!

—Potser no és com el seu pare. Ha après lluitant contra els normands.

En Drogo, aterrit, va empènyer el monjo, que va caure d’esquena al pati i va desnucar-se. Els soldats van mirar el cos en silenci, i després, esverats, van mirar el seu cap. Els nombrosos punts de llum van començar a avançar com presències venjatives per totes les víctimes que havia causat en la seva vida funesta. Diverses fileres d’homes que encenien fletxes de foc, van sortir de darrere del nen pastor i van continuar avançant. El corn va sonar de nou i les sagetes van brillar en el cel.

—Cobriu-vos! —van cridar els vigilants.

La descàrrega letal va tocar els pocs soldats que havien quedat a la fortalesa. Dotzenes d’homes van caure entre crits d’horror, i les fletxes de foc van començar a encendre coberts i munts de palla.

A continuació una petita catapulta va anar destrossant parts de la torre i alguns aixoplucs del pati d’armes, cosa que va provocar el caos. El tercer toc de corn va anunciar l’assalt. Els arquers, encara en la foscor, van deixar els merlets lliures amb salves contínues de fletxes, mentre desenes d’homes amb escales pujaven pel sender protegits amb els escuts. Van arribar a la porta del castell i van calar-hi foc. Des de dalt van llançar-los oli bullent i uns quants van retirar-se cridant d’agonia, però les flames ja devoraven la fusta.

L’Isembard i l’Irat van grimpar pel mur defensiu amb una escala resant perquè no l’empenyessin des de dalt. La caiguda al penyal hauria estat definitiva. Quan finalment van saltar la muralla, van veure, decebuts, que ningú no defensava el perímetre. La passarel·la era deserta i el castell estava en silenci.

—Mireu això! —va dir l’Irat esbufegant.

Al pati d’armes, els defensors havien deixat totes les espases en una pila a tocar del clergue desnucat. Al peu de l’edifici, hi havia quaranta soldats desarmats. En aquell moment la porta va cedir i va caure endins amb estrèpit, la qual cosa va aixecar una miríada d’espurnes. Desenes d’homes de l’Isembard van ocupar el pati amb unes ganes ferotges d’entrar en combat.

—Accepteu la rendició! —va exclamar un dels mercenaris d’en Drogo.

—On és el vostre senyor?

—Ha fugit pel pou amb alguns que li són lleials. Podeu escorcollar la fortalesa.

Va organitzar-se de seguida un destacament de recerca i un quants homes van baixar per aquella boca fosca del pas secret. Amb tot, en Drogo coneixia bé el territori i seria difícil trobar-lo. Aleshores el capità va adreçar-se a les tropes.

—Declaro aquest castell propietat d’Isembard II de Tenes per dret del meu pare. En Drogo de Borr, el seu posseïdor, ha atacat soldats fidels al rei i, per tant, és un traïdor. Algú dels presents vol discutir aquest títol?

Enmig del silenci, l’Irat va agafar un escut i va començar a tustar-lo cridant:

—Isembard! Isembard! Isembard!

Tots els soldats van unir-se al clam. Els soldats que havien estat abatuts al bosc eren les forces enviades per Bernat, i els que havien trobat a dins del fort eren vells soldats d’en Drogo. Van mirar-se i tot seguit van unir-se al clam; no volien deixar-hi la pell. Alguns d’aquells homes reconeixien entre les files de l’Isembard antics companys que havien canviat de bàndol. Ara anaven ben armats, tenien bones proteccions i la mirada plena d’orgull.

L’Irat i d’altres joves soldats van prostrar-se davant del capità de la scara.

—Accepteu-nos com a vassalls i defensarem aquest castell i les seves possessions.

—També nosaltres us jurem fidelitat —va dir un dels homes d’en Drogo, amb un indici d’esperança als ulls. Els altres van fer el mateix que ell.

—Mereixeu la mort per no haver defensat el castell, però la covardia d’en Drogo us excusa. Els qui vulguin servir a l’exèrcit dels Cavallers de la Marca es dividiran en grups de deu i se’ls enviarà a la frontera perquè comencin la instrucció. Els altres hauran de marxar de la Marca desarmats.

Van atendre els ferits i van apagar els focs que encara cremaven. L’Isembard va recórrer la vella fortalesa: era una ruïna malmesa i pestilent. Al saló principal, va reunir-se amb els seus capitans.

—On deu ser en Drogo? —va preguntar Armanni, pensarós.

—Deu estar fugint per reunir-se amb Bernat de Gòtia a Narbona o en algun dels seus comtats. —L’Isembard se’ls mirava entenebrit. Va continuar—: Aquesta guerra encara durarà molt de temps.

Van discutir els detalls de la defensa del castell de Tenes. L’Isembard volia portar-hi mestres d’obra i fusters per restaurar-lo. Passaria llargues temporades a Orleans, però aquella era la casa del seu llinatge i volia fer-la reviure. A continuació va arribar l’hora de celebrar la victòria i, eufòrics, van obrir un barril del celler.

L’Isembard, commogut, va abraçar els seus capitans l’un rere l’altre.

—Us hauria de penjar a tots per contravenir el jurament i ajudar-me a recuperar el castell del meu pare —va dir amb els ulls humits.

Tots van alçar la copa de vi en el seu honor. Els seus avantpassats devien estar observant-lo des del cel plens d’orgull: el Nascut de la Terra, criat a l’humil monestir de Santa Afra, era per fi Isembard II, senyor de la fortalesa de Tenes, al comtat de Barcelona.

Entre riures i mil anècdotes de la batalla, el capità de la scara reflexionava sobre tot el que havia succeït. Havien anorreat un exèrcit de mercenaris francs. Si Bernat havia gosat enviar-los allà era perquè la rebel·lió que Frodoí havia vaticinat ja havia començat.

Aleshores va pensar en el bisbe. Era un individu astut; li havia inoculat la idea de recuperar la fortalesa de Tenes, però allò que pretenia de debò era minvar les forces del marquès a la Marca i guanyar temps. Quan Bernat de Gòtia rebés la notícia, s’enfurismaria i enviaria un exèrcit més gran i més ben armat. Si el rei havia marxat a Itàlia, no podien esperar que els protegís.

L’Isembard intentava mostrar-se animat amb els homes, però estava aclaparat per tots els problemes que sorgien. I, per damunt de tot, l’amoïnava el que havia dit en Drogo sobre l’Elísia i el seu delicte. L’endemà marxaria cap a Barcelona. Tenia l’ordre del rei de reunir-se amb ell immediatament, però la compliria quan la tavernera estigués protegida.

A l’alba, abans d’anar-se’n, va entrar al saló buit i va mirar el vell tron de Tenes, en el qual en Drogo hi havia fet gravar un drac. Va col·locar-lo tal com el recordava. Va pensar en el seu pare allà assegut, en la penombra, amb el cap recolzat a la mà, meditabund. Començava a entendre el dilema que representava per a un noble decidir entre el deure i el cor.

L’Isembard va agafar dues muntures fermes i va galopar fins a Barcelona, ansiós per saber què li havia passat a l’Elísia. Quan ja tenia davant seu la Ciutat Coronada, a la via Francesca va veure aparèixer l’Oriol amb sis genets, l’escut d’armes i la capa dels quals s’assemblaven a les de l’Isembard. Eren oficials de la scara, d’aire marcial. El de Tenes va aturar-se.

—Van arribar ahir a la ciutat, Isembard —va explicar l’Oriol, ombrívol.

—Isembard de Tenes, la teva feina com a missus dominicus s’ha acabat —va anunciar un dels oficials—. El rei ha reclamat la teva presència al seu exèrcit sense més retards. Ara anàvem a buscar-te; has de venir amb nosaltres.

—Abans he d’acomiadar-me de la meva esposa.

—Em fa l’efecte que no serà possible. Feia anys que estaves allunyat del teu cuneo i el rei t’ho ha permès, però les ordres són estrictes. O vens amb nosaltres o ets un traïdor.

Tots sis homes van posar la mà al pom de l’espasa. Eren bons guerrers i no marxarien o sense ell o sense executar la condemna per deserció. Va mirar la ciutat amb l’ànima esquinçada.

—Els rumors de rebel·lió són més intensos ara, capità —va dir un dels scara, impacient—. Hem de marxar abans que ens barrin el pas. O el rei o la mort!

—O el rei o la mort! —van exclamar tots alhora.

L’Isembard mirava d’asserenar-se. Coneixia perfectament la disciplina de la scara. Tenia un jurament i un llinatge que no podia deshonrar. Va mirar l’Oriol, seriós.

—Informa a Barcelona que en Galí de Carcassona és mort i que la fortalesa de Tenes és a les meves mans. —Aleshores va apropar la muntura a la de l’Oriol per parlar-li amb discreció—. Digues al bisbe que els mercenaris d’en Drogo han estat eliminats. Era el que ell volia i va saber manipular-me molt bé perquè ho fes. —Va arrufar les celles—. Ara ell ha de fer alguna cosa per mi. En Drogo va dir que l’Elísia es convertiria en esclava del comte; avisa’l que, si a la tavernera li passa res, la seva valuosa mitra de seda no podrà aturar l’acer de la meva espasa.

—Isembard… —L’Oriol sentia les amenaces al prelat com si les hi adrecessin a ell mateix, però li feia encara més mal veure els sentiments del capità per l’hostalera—. No t’excedeixis…

—Digues-l’hi, perquè penso tornar!

—Som-hi, capità —va dir el cavaller de la scara que parlava per tots—. Els reis t’esperen. Tenim un llarg camí fins a Itàlia.

Quan ja s’havien perdut de vista, l’Oriol encara tenia els ulls fits en la polseguera del camí.

—Que Déu et protegeixi, Isembard. I no pateixis: si Frodoí incompleix el que ha promès, seré jo qui l’hi faci pagar, encara que sigui l’últim que faci.