67

Una llum esmorteïda es filtrava per les estretes finestres de la sala del tron del palau comtal. Havien passat gairebé dues setmanes des de la detenció de l’Elísia de Carcassona i aquell 21 de setembre, dia de Sant Mateu, presidien el tribunal set jutges nomenats pel vescomte. Conversaven amb posat greu. Per garantir la imparcialitat, venien de Girona, el Conflent i el Vallespir. Al seu costat s’havia parat una taula amb una creu de plata i el llibre dels Evangelis, sobre el qual jurarien els testimonis. Repartits en dos bancs, hi havia els boni homines, que vetllaven per la ponderació dels jutges, aconsellaven sobre els costums i feien de testimonis. També hi havia Frodoí; era en un lloc d’honor, a tocar del tribunal, encara que hi assistís només com a testimoni del procés.

La llei goda aconsellava que, a fi d’evitar aldarulls, només hi acudissin els afectats, però davant de l’expectació i les pressions, el vescomte havia tolerat la presència de ciutadans vinculats per amistat a l’Elísia. La Goda seia en un dels bancs del fons, amb altres membres del patriciat local. Ni tan sols s’havia dignat a mirar Frodoí, ni havia consentit trobar-s’hi els dies abans. La passivitat del prelat ocultava una intenció, això la Goda ho tenia ben clar, però usar l’Elísia en aquests plans no tenia perdó. L’única cosa que podia agrair-li era que hagués convençut Astòrius perquè els fills no fossin presents al judici. En Gombau, que tenia dotze anys, i en Lambert, que ja n’havia fet set, era millor que s’estalviessin el tràngol. L’Emma, la filla gran d’en Joan i la Leda, s’encarregava de cuidar-los fins a la sentència.

La Goda va veure entrar l’Oriol. No havia pogut portar el missus dominicus Isembard. Com tothom, estava desolat per la sort de l’Elísia, jutjada per un tribunal foraster.

Els guàrdies van obrir les portes i va entrar el saig amb l’hostalera. Anava vestida amb una túnica de sarja, força bruta, apedaçada i amb estrips. Anava descalça i duia els cabells esbullats, però el que va commoure els presents va ser el vel de por i de pena que li emboirava la mirada dolça que havia enamorat Barcelona. Caminava arrossegant els peus, absent i esfereïda. L’últim cop d’en Galí havia estat demolidor, i a la fi se li havia esvanit l’esperança.

S’havia casat amb un esclau i ara era serva fiscalis, i no tenia més valor que qualsevol cavall de Bernat de Gòtia. Va mirar els presents com si fossin desconeguts. Es volia asseure a terra, però el saig l’hi va impedir. En Servusdei seria el seu advocat, tot i que certament tenia pocs arguments a favor. Si ell no podia defensar-la, no ho podia fer ningú més en tota la ciutat.

—Sou Elísia de Carcassona? —va preguntar-li el jutge de Girona que presidia el tribunal.

L’al·ludida no va respondre. Un assertor en nom del vescomte i del marquès va relatar novament els fets abans de formular el petitum. A continuació van portar dos testimonis. Amb la mà a les Sagrades Escriptures, van jurar per Déu Pare, Jesucrist i l’Esperit Sant que dirien la veritat. Eren artesans que vivien a la plaça en temps de Sunifred; sabien que en Gombau era un vassall del comte i capatàs de terres al Conflent, i que solia anar acompanyat d’un dels esclaus, anomenat Trasmir. Segons el costum, van adreçar-se a l’Elísia i van preguntar-li si volia fer cap objecció, si reprovava els testimonis o si podia fer declarar algú que pogués invalidar els testimonis presents.

En Servusdei va fer entrar una fila de clients de la taverna que afirmaven rotundament el caràcter díscol d’en Galí. Ni tan sols la seva esposa sabia que es deia Trasmir. La seva defensa es basava en l’error sobre la identitat de l’espòs, però per al tribunal no havia quedat acreditat que l’Elísia ho ignorés; podia haver mentit, tal com ho havia fet el seu marit, per viure com una dona lliure.

Seguint el procediment, es va estudiar la documentació, que consistia en fragments del donatiu dels serfs fiscals per part del rei l’any 843, i del relat del que havia succeït, signat pel fals Galí, al castell de Tenes. El capità Oriol va confirmar que el marit de l’Elísia era mort i que, en conseqüència, no se’l podia encausar.

L’assertor del vescomte va fer notar que la conservació d’aquell document durant tant de temps tenia un aire miraculós, la qual cosa indicava que Déu volia que la llei es complís. Frodoí va estremir-se; barrejar l’Altíssim en aquell assumpte era perillós, perquè els jutges no gosarien posicionar-s’hi en contra. Els boni homines van recordar tot el que havia donat la taverna del Miracle a la ciutat. El vescomte va garantir que romandria oberta, però, com que la mestressa era una esclava, la propietat era fiscal i el comte li assignaria un explotador.

L’Elísia no va dir res. Mirava per la finestra, refugiant-se en records de la seva infantesa feliç amb el seu avi a l’hostal de l’Oteri.

—No direu res, Elísia de Carcassona? —va demanar-li un jutge, fart de les diatribes tècniques del monjo Servusdei.

—El meu espòs es diu Galí —va mussitar de manera gairebé inaudible.

—Potser sembla injust, però les lleis són part de l’ordre sagrat; contravenir-les és deshonrar Déu mateix —va prosseguir l’assertor del comte—. Per tant, cal reparar els danys. L’Elísia és un instrumentum vocalis, un objecte que parla, propietat del comte de Barcelona, així com també ho són els seus béns i descendència.

L’Elísia finalment va posar-se a plorar, i tothom a la sala va sentir un cert alleujament d’adonar-se que encara li quedava algun sentiment. Els jutges van reunir-se. Assentien entre xiuxiuejos. No podien fer sinó aplicar el Liber iudiciorum amb tot el rigor.

Frodoí va fer cridar en Servusdei.

—Això és tot el que pots al·legar?

—L’Elísia no pot demostrar que no ho sabia, i ja heu sentit l’assertor: Déu va protegir el document per algun motiu. No té cap possibilitat de salvació.

La mirada del bisbe es va encendre; l’ancià feia un posat d’impotència.

—Sí que n’hi ha, Servusdei. Ja n’hem parlat. Fes la invocació.

—Mon senyor!

Frodoí va mirar la Goda i ella va apartar la mirada amb menyspreu. Si quedava un pont que encara s’havia d’esfondrar entre tots dos, estava a punt de fer-ho ara mateix… Havia de jugar aquella carta, no hi havia cap més remei, encara que el risc fos molt alt. Des que havien detingut l’Elísia al casament de l’Argència i l’Ermemir, sabia que, a fi que la ciutat reaccionés, havia d’arribar fins al darrer límit.

—Si tot això és voluntat divina, que parli Déu! —va etzibar-li al seu conseller.

En Servusdei va tornar a l’estrada, amoïnat. Era conscient del que el bisbe li demanava. Va mirar l’Elísia gairebé amb llàgrimes als ulls. Els jutges van ocupar els setials per dictar la sentència i exigir la recognitio, que era l’anuència per part de la culpable i la renúncia a continuar defensant els seus interessos en la qüestió. En Servusdei va demanar permís per parlar novament:

—Jutges i boni homines, la meva representada es reafirma en el fet que no coneixia la identitat veritable d’en Galí i implora que Déu parli per ella en aquesta causa.

Un silenci sepulcral va apoderar-se de la sala. El monjo va mirar un altre cop Frodoí i va concloure l’argument:

—Encara que en la llei goda amb prou feines s’aplica, invoco la llei germana dels carolingis, que permet d’efectuar proves per saber si Déu està o no està de la banda de l’acusat. Com que l’Elísia de Carcassona afirma que no coneixia la identitat veritable del seu espòs i no és pas goda, sol·licito que se sotmeti a l’ordalia de l’aigua bullent per saber si menteix o diu la veritat.

La sala va esclatar en protestes. Molta gent va posar-se dreta, airada; clamaven contra el bisbe i el seu monjo. Frodoí va sentir un calfred i al seu costat l’Oriol va treure un pam de l’espasa com a advertiment.

—Ho faré…

La cridòria no deixava sentir l’Elísia, que tenia els ulls clavats en Frodoí. Al contrari del que es podia esperar, hi brillava una lluïssor d’esperança. El bisbe podia llegir-li l’ànima; la dona havia resat durant setmanes per morir en pau; l’ordalia no seria pitjor que veure els seus fills esclaus d’un home com Bernat. Estaven a punt de dictar condemna i aquella era l’única solució. Va mirar el bisbe.

—Ho faré! —va cridar l’Elísia—. Ho faré! —La sala va emmudir. Tothom semblava atordit—. Déu sap que dic la veritat. Que sigui com més aviat millor.

Sense fer cas dels qui intentaven impedir-ho al·legant que l’ordalia no s’aplicava al comtat, va deixar que el saig la dugués fins a la plaça, on s’estava concentrant una gentada atreta per la sorpresa del que s’esdevenia. La Goda volia parlar amb l’Elísia; trobarien la manera de solucionar-ho, però ella va declinar el seu ajut.

—Si supero aquesta prova, m’hauré desfet per sempre d’en Galí —va respondre-li—. Encara sento el seu alè fètid a la cara tot i que estigui mort. Si no supero la prova, ja res no tindrà sentit.

De les cuines del palau, dos esclaus van portar suspesa una olla d’aigua bullent. Frodoí va apropar-se a l’Elísia i van resar plegats. Com que el vescomte era franc, coneixia perfectament el procediment d’aquell ritual. Ignorant l’hostilitat dels barcelonins, va agafar l’anell d’or del comtat amb què segellava les cartes i va llançar-lo a l’aigua fumejant.

—Elísia de Carcasona, has d’agafar aquest anell. L’aigua et nafrarà el braç, però si d’aquí a un temps te’n guareixes, hauràs dit la veritat i serà cert que ignoraves el secret del teu espòs. Això, per haver comès error en la persona, us alliberarà a tu i els teus fills. Si no és així, Déu us degradarà a ser simples servi fiscales.

En Servusdei va entonar un salm, però la veu se li va travar quan van estripar la màniga de l’hostalera i a la plaça es va fer un silenci absolut. A l’Elísia, de por, li tremolava el llavi.

—Déu et protegirà —va dir Frodoí amb llàgrimes als ulls, aferrant-se al seu crucifix d’or.

L’Elísia va notar el dolor abans de ficar la mà a l’aigua bullent. Va serrar les dents i va introduir-hi el braç. Se li va ennuvolar la raó i el xiscle que va fer va estremir la ciutat. Notava que perdia els sentits, però va continuar ficant el braç fins al fons de l’olla. Un últim esclat de consciència va recordar-li que havia de treure alguna cosa de l’aigua. No podia suportar-ho més, però aleshores, amb un dit, va fregar el segell comtal, va aferrar-lo i va treure el braç.

Tothom va fer una exclamació de sorpresa. Allò que per a l’Elísia havia estat una eternitat, s’havia esdevingut en un instant. I així i tot, tenia el braç en carn viva, se li inflaven butllofes i li penjaven esquinçalls de pell blanca. El saig va agafar-li l’anell d’una revolada, però es va cremar i va deixar-lo caure a terra. Els guàrdies, impressionats, van agafar la dona en el moment en què va perdre el coneixement. La Goda ja havia fet cridar una coneguda sanadora jueva, que arribava carregada d’emplastres. Frodoí també va fer venir dos monjos que tenien coneixements mèdics. I mentre els presents resaven, van començar a aplicar ungüents al braç nafrat de l’Elísia. En acabat, dos guàrdies la van dur a pes de braços a la cel·la. El vescomte no permetria que la traguessin secretament de la ciutat.

L’Elísia no va despertar-se mentre la traslladaven, i l’anciana jueva va quedar-se al seu costat jurant-se que la guariria. Mai no s’havia vist una cosa semblant a Barcelona.

Unes hores més tard, el vescomte mirava per l’espiera la cel·la on hi havia l’hostalera. El braç era una nafra horrorosa. Estava força afectat i ja no li feia cap gràcia el que en Drogo de Borr havia intentat fer. L’assertor i el saig eren rere seu, seriosos. Encara que el marquès s’incomodaria si se n’assabentava, no va poder estar-se de dir, amb tota sinceritat:

—Ningú que tingui aquest valor mereix ser esclau. Tant de bo que Déu parli a favor seu. Que la sanadora s’estigui al seu costat tot el temps que calgui.