39

Fortalesa de Gòrda, Provença,

final d’agost

Els genets van travessar el poblet i van pujar pel sinuós camí que seguia el cingle sobre el qual es dreçava la fortalesa. La construcció de ferrenys murs i torres que dominava el cingle resultava imponent. A dalt de tot lluïen els penons de la casa bosònida, unes bandes blaves sobre fons daurat. Eren senyors d’un vast territori a la banda oriental. La comitiva va entrar al pati d’armes, tot enfangat, on grapats de soldats feinejaven entre serfs i vilatans. La boirina feia olor de carbó i se sentia el martell del ferrer a la farga.

Un senescal vestit amb hàbit va treure el nas per la galeria de fusta de l’edifici principal i els va fer senyals. Els homes van descavalcar i els servi van endur-se els cavalls.

—Us esperen, marquès Bernat de Gòtia —va dir l’home del castell.

—La tempesta ens ha endarrerit —va respondre ell, malcarat.

Bernat va deixar que una criada que amb prou feines tenia tretze anys li netegés el fang de les polaines. Era bonica, amb rínxols rogencs i ulls blaus. Després de llargs dies de marxa, necessitava altres atencions, i li va agafar la mà.

—Aquesta nit et vull a les meves estances.

La noia se’n va anar espantada cap a les cuines. Es passaria la resta del dia plorant amb la seva mare, mentre ella li feia entendre que la seva vida seria així fins que els malucs se li eixamplessin massa i els pits li caiguessin, flàccids.

Bernat va entrar a la sala principal, presidida per un tron de ferro rovellat. Malgrat que les finestres eren estretes i l’estança estava en penombra, va poder admirar els murs de carreus i les cornamentes, algunes de divuit puntes, i així mateix les pells d’os i d’animals que no sabia reconèixer, portades de l’Àfrica. A la taula s’esperaven una dotzena de nobles, ancians i joves, tots mudats amb elegants vestidures en què predominava el color blau.

Bernat, fill de Bernat de Poitiers i net de Rorgó del Maine per via materna, es va mostrar altiu davant dels principals membres de la família bosònida, un llinatge d’origen fosc que havia aconseguit prosperar en temps de Carlemany gràcies a astutes aliances. Després de la mort d’Hucbert, primogènit de Bosó el Vell i abat de Sant Maurici de Valais, presidia el clan el temorós Biví de Viena del Delfinat, però en realitat qui regia els destins era Teutberga, l’esposa de Lotari II, finat recentment, i germana de l’abat i de Biví.

Teutberga vorejava els cinquanta anys, però semblava més gran pel patiment i la vergonya que havia passat d’ençà que s’havia casat, l’any 855. Bernat coneixia la història. La nul·litat matrimonial havia estat una qüestió política que havia afectat els quatre reis del Sacre Imperi Romà. Malgrat que Lotari II aconseguís que un concili de bisbes, després d’una pila de concessions, l’aprovés per poder-se casar amb la seva amant Waldrada, el Papa en va revocar la decisió. Lotari va atacar Roma i Teutberga, humiliada, es va refugiar a la cort de França. Quan van amenaçar Lotari d’excomunió, els seus oncles, els reis Lluís el Germànic i Carles el Calb, el van convèncer que tornés a acollir la seva esposa legítima, però aleshores ella, com a revenja, el va rebutjar. L’imperi va trontollar, es van compondre extensos poemes sobre aquell enllaç fallit que incloïen acusacions d’incest entre la reina i el seu germà, l’abat Hucbert.

Després de moltes oracions i d’una febre sobtada sospitosa, Lotari II va morir a començament d’agost d’aquell mateix any a Piacenza. La mirada de la nova vídua brillava amb intensitat; s’havia alliberat d’aquell calvari i havia construït una amistat ferma amb el rei franc Carles i els seus consellers. Era el moment que els bosònides en traguessin rèdit i se situessin al cim de tot d’aquell imperi ruïnós.

També hi havia els fills de Biví de Viena, Ricard, Bosó II i la bella Riquilda, a més d’altres parents propietaris de viles i castells a la Provença i a la Borgonya; units per la fidelitat a la casa i a la sang. Tots tenien els cabells rogencs i uns trets agraciats. Igual que la major part dels llinatges francs, compartien el destí de la seva casa, que decidien conjuntament.

Bernat va mostrar els seus respectes i es va asseure al final de la taula. Un servent li va posar vi en una copa de plata i ell els va felicitar per la seva qualitat. Tanmateix, només tenia ulls per a la Riquilda, que lluïa un vestit de seda blau cel amb voravius d’ermini sobre el qual li baixava la seva espessa cabellera. Tenia vint-i-quatre anys, estava en la plenitud de la bellesa i, d’ençà que havia rebut la convocatòria a la reunió secreta dels bosònides, havia confiat que Biví l’oferís com a muller per unir les famílies de Provença i de Poitiers.

El seu germà Bosó va veure clar l’anhel febril en el marquès.

—Contingueu les ànsies, Bernat. La meva germana no està reservada per a vós.

Bernat es va ofendre, però la Riquilda li va regalar un somriure enlluernador.

—Encara espereu el tal Isembard de Tenes? —va preguntar el marquès, mordaç—. Ha desaparegut, com el seu pare.

—No us ofengueu, jove Bernat —va intervenir Teutberga—. Sou aquí per una cosa molt més important que un compromís.

—Per què he vingut, doncs?

Davant del silenci apocat de Biví, va tornar a parlar Teuberga, la germana.

—No cal que us digui que aquesta reunió és confidencial. Qualsevol filtració faria que caigués sobre vós tota la ira de la nostra casa. Encara que, coneixent-vos com us conec, crec que no rebutjareu la nostra proposta.

Havien coincidit en nombroses assemblees i festes a la cort itinerant del rei. Tenien informadors i coneixien mútuament les seves ambicions i els secrets. El cobdiciós Bernat, frisós per augmentar el poder dels rorgònides, podia resultar un aliat útil.

—El que us oferim és el camí per deixar de ser un marquès vassall de Carles el Calb i convertir-vos en rei de la Gòtia com a primer d’un llinatge…

Bernat es va encarcarar. Estava atònit. L’anhel de regnar el compartien les cases més poderoses de l’extingit Sacre Imperi, però els carolingis castigaven com a traïció qualsevol negativa a retre vassallatge, i fins ara cap aliança de nobles no l’havia pogut fer realitat. L’emoció es va apoderar d’ell; mai cap rorgònida havia aspirat a tant i esperava amb deler escoltar la proposta.

—Teniu la meva paraula d’honor. Juro davant de Déu que mantindré el secret, senyora.

Teutberga, conscient de la impressió que havien causat les seves paraules en Bernat, va assenyalar el mapa de pell de vedella que hi havia estès damunt la taula. S’hi traçaven amb tints de colors diferents els territoris de l’imperi, des de la Marca Hispànica fins a Germània. Hi havia unes figures de fusta petites repartides pel mapa.

Els bosònides es van posar a riure, i Bernat es va preguntar si tot plegat no era una broma.

—Aquest destí encara és lluny, net de Rorgó, però ha arribat l’hora de fer els primers passos i ens cal el vostre suport per arribar al consell privat del rei Carles. Des d’allí, el nostre poder s’estendrà a la Borgonya, Aquitània, Nèustria…

—Els carolingis no cediran mai les corones —va temptejar el marquès, intrigat.

—Arribarà un dia en què tot l’orbe serà un mapa esquitxat de petits regnes i de senyories independents —va assegurar Teutberga fredament—. Les cases que ara acumulin el poder seran les que sortiran a les cròniques; per això ens hem d’acostar al rei com gossos fidels, per poder-lo esbocinar a poc a poc.

—Tenia entès que éreu amics, senyora.

—Ell i jo serem ossos pelats d’aquí a un temps; això està per damunt nostre. Carles pertany als guillèmides carolingis i defensa el seu llinatge per sobre de qualsevol cosa. No dubtaria a aixafar-me encara que després vingués a plorar a la meva tomba —va fer amb la solemnitat d’una matriarca—. Has d’aprendre de nosaltres, jove Bernat de la casa de Poitiers, si vols fundar el teu propi llinatge a la Gòtia.

Teutberga li va encendre l’ambició i Bernat ja es veia per sobre dels seus ancestres.

—Disposo de milers d’homes lliures en edat de combatre!

Després d’un moment de silenci, els bosònides van tornar a esclafir en una rialla burleta. Bernat se’ls va mirar, irritat.

—Assereneu-vos, marquès —va continuar en Ricard, desdenyós—. Reserveu les espases per quan arribi el dia. Abans, el que cal són passos ponderats però segurs.

—Segons el meu parer, ho hauríem de meditar amb calma —va intervenir Biví, que sempre es mostrava més prudent que el seu fill—. Déu ens observa amb severitat.

—Deixeu Déu per als clergues, pare —li va etzibar en Bosó, irrespectuós.

Després d’un silenci incòmode, Teutberga va tornar a prendre la paraula:

—De moment ens cal que ens feu un servei discret, Bernat. Sabem que va ser un dels vostres vassalls qui va acabar amb les aspiracions del comte Humfrid.

—Drogo de Borr. Va ser condemnat per l’assassinat del vescomte de Barcelona, però va pagar al rei Carles i a mi per la seva vida i m’és fidel com a força armada a la Marca. També vigila que els gots no escamotegin els tributs.

—Ja sabem el que va passar —va continuar Teutberga sense gaire interès—. El que volem ara és saber la veritat sobre determinades enraonies. Diuen que per desterrar Humfrid sense resistència va enviar uns esbirros obscurs que no van deixar ni rastre.

Bernat es va estremir. En Drogo l’hi havia explicat allò feia quatre anys.

—Eren bestiaris —va revelar—. El mestre va morir i diuen que ara la deixebla vagareja amb una bruixa. No l’he vista mai, ja no serveix al meu vassall Drogo de Borr.

Després d’un llarg silenci, en Bosó va intervenir amb expressió gèlida:

—Heu fet un llarg viatge i podria ser que per aquest motiu no fóssiu conscient encara de la transcendència del que us oferim. No sou aquí per mostrar la vostra impotència, Bernat, sinó per encaminar-vos cap al cim. Aquest tal Drogo us deu lleialtat i obediència. Exerciu el vostre poder i que porti aquest esbirro o bé castigueu-lo!

En aquell joc de poder, els bosònides no permetrien la debilitat. Bernat s’havia mostrat pusil·lànime, però encara recelava i va reaccionar amb energia.

—Abans exigeixo saber per què he d’acudir a un esbirro d’un petit noble de la Marca!

—Necessitem algú que no es pugui relacionar de cap manera amb les nostres cases, una ombra discreta, que no aixequi sospites ni se’n vagi de la llengua en alguna taverna. Hi ha massa cases pendents dels actes dels bosònides.

Bernat es va crispar. No podia deixar passar l’oportunitat. Encara li ressonaven al cap les paraules de Teutberga quan l’havia nomenat rei de la Gòtia. Va clavar un cop de puny a la taula.

—Això és una prova de fidelitat al vostre llinatge? Jo no serveixo els bosònides!

—És una prova de fidelitat, sí, però a una aliança entre cases —va puntualitzar en Bosó—. També se’ns ha unit Bernat Plantapilosa, marquès de Tolosa, comte d’Autun i d’Alvèrnia.

—El germà de Guillem de Septimània que va provocar tants estralls a la Marca vint anys enrere —va recordar el marquès, bo i valorant l’enorme poder i els territoris que acumulava l’aliança. Havia d’estar a l’altura d’aquella empresa—. Tindreu aquest bestiari! Però formaré part de totes les decisions.

Els bosònides van somriure en veure fins a quin punt era fàcil atiar les ambicions dels nobles més joves i necis.

—La pròxima cosa que has de fer com a marquès és aprofitar la teva posició estratègica al regne i treure’n més partit —li va aconsellar Teutberga, conscient de la seva manca d’experiència en els afers de poder—. T’hauries d’apoderar de la resta de comtats de la Marca Hispànica. Així tindries la clau cap a l’emirat de Còrdova, una clau que es pot fer servir per expandir el regne o per contraure’l. Amb tota la frontera a les teves mans, el rei Carles dependrà de tu i podràs negociar nous honors.

—Ell és el qui concedeix els comtats. Si arrabasso els territoris d’Urgell i la Cerdanya al comte Salomó, o el de Girona al comte Otger, cauré en desgràcia.

—No parlem de fer la guerra entre comtes —va dir Teutberga amb una condescendència que va avergonyir Bernat davant dels bosònides somrients—. Carles premia els mèrits en defensa del regne quan està en perill. Ha de semblar que no els usurpes. Sigues més astut que la resta, perquè si no, no lluiràs mai una corona reial!

La Riquilda reforçava els suggeriments de la seva tieta amb mirades insinuadores, calibrant la virilitat de Bernat. D’aquella manera s’abastava el veritable poder, pensava ell. A poc a poc, l’ambició bosònida li enverinava l’ànima.

—Amb les nostres cases aliades, els mèrits seran compartits i ens ajudaran a escalar fins al rei —va continuar en Bosó, ufanós—. Després farem el pas següent: la rebel·lió.

El marquès es va reclinar al respatller amb la copa a la mà. Es va mirar la Riquilda i li va fer un gest. Era el seu torn. La casa rorgònida també sabia jugar fort, va pensar.

—Així ho faré, però de moment només la casa rorgònida s’ha compromès amb la causa. Exigeixo un gest per part vostra. —Va somriure, adust—. Un com ara la mà de la Riquilda.

Un matrimoni l’encimbellaria a uns honors més alts que els que li prometien els senyors de Provença. En Bosó, el germà de la jove, va arrugar el front, disgustat.

—Demaneu molt, marquès. Encara no heu demostrat si sereu capaç de complir. De moment, aconseguiu aquest bestiari. És vital per tirar endavant.

—Aquesta és la meva condició! —va fer ell, imperiós. Volia semblar implacable.

En Bosó estava a punt de replicar, però la mateixa Riquilda el va aturar. Va alçar la copa cap a ell.

—Per l’aliança de les nostres cases. Meditarem la vostra proposta, senyor.

El marquès es va relaxar davant del que ja considerava una victòria i va beure, ofegat per les mil sensualitats que es delia per consumar.

Aquella nit, la porta de l’estança de Bernat de Gòtia es va obrir i, en silenci, hi va entrar la Riquilda. El marquès va apartar la filla de la cuinera amb un gest violent i la va contemplar, absort. Tenia la impressió de trobar-se sota l’efecte d’algun encanteri. La noble bosònida se li va acostar; portava una túnica tan fina que gairebé transparentava el seu cos nu, més desitjable del que havia imaginat. Els pits, generosos, es gronxaven mentre caminava, i la suau olor d’ambre que desprenia l’incitava a tocar aquella pell llisa i pulcra.

La Riquilda no es va dignar a mirar la noia. Tenia profundes marques de dents als pits i sang entre les cuixes, i quan va veure la senyora, despullada i plorant, es va esmunyir cap al corredor i va fugir.

La noble es va enfilar al llit gatejant amb moviments sensuals, va anar fins on era Bernat, que va notar que el cor li estava a punt d’esclatar.

—Pega’m! —el va provocar ella.

—Com dieu, senyora?

—Que només t’hi atreveixes amb pobres nenes? —Es va estirar davant seu. Coneixia els rumors sobre les sàdiques aficions del marquès—. Ets un home de debò?

Bernat no ho va poder suportar i li va clavar una bufetada. Allò el va excitar d’una manera gairebé incontenible. Va intentar tornar-ho a fer, però la Riquilda li va atrapar la mà i se la va posar damunt d’un pit. Quan el mugró se li va endurir, va aferrar per damunt de la flassada el membre erecte del marquès. Bernat va deixar anar un gemec i ella va estrènyer més fort per fer-li mal.

—Aconsegueix-me un regne i obtindràs el que desitges —li va murmurar, provocadora.

Abans que pogués reaccionar, la Riquilda ja havia saltat del llit i va sortir de la cambra. Bernat gairebé no podia respirar. No havia estat un somni, encara sentia l’olor d’ambre que perfumava aquell pit a la mà. No faria res més que seguir els bosònides fins a posseir-la.

L’aliança estava segellada sense que ningú hagués parlat de matrimoni.