1

Ciutat de Reims, tardor

El sacerdot Frodoí, fill de la casa noble de Rairan, a Reims, es mirava la porta de bronze de l’aula episcopal amb l’estómac encongit mentre pensava que els seus vint-i-cinc anys de vida només havien estat un avançament del que estava a punt de succeir. Feia mesos que esperava una audiència amb l’arquebisbe Hincmar, el prelat més poderós de l’Església de França i conseller del rei Carles el Calb. Frodoí coneixia l’arquebisbe d’ençà que era estudiant a l’escola canònica de la catedral i ja es delia per saber quin alt honor li podia haver dispensat l’Església.

En les darreres dècades, la casa de Rairan havia prosperat gràcies als serveis prestats a la corona. El seu pare havia caigut en combat durant la rebel·lió de Pipí i el seu germà gran lluitava a Aquitània amb el rei contra els normands. A més a més, havien donat unes terres a les abadies de Nostra Senyora de Compiègne i de Chelles per guanyar-se el favor de l’arquebisbe. Amb dos anys de sacerdot, el jove tenia assegurat un cursus honorum brillant a la cúria eclesiàstica. S’imaginava un bisbat a prop de Reims, amb privilegis i delmes, esclaus mancipia que li conreessin els camps i parròquies que reportessin unes rendes considerables. Potser podria alçar una catedral com el mateix Hincmar, que feia vint anys que ampliava la de Reims.

Les portes de l’aula es van obrir i Frodoí es va contenir els nervis. Va admirar l’espai de tres voltes de canó sostingudes per esveltes columnes de marbre amb profusió d’ornaments. Les finestres estretes atenuaven la llum, una fina boirina de pols surava en l’aire. Canonges i bisbes presidien l’audiència des de les grades i, al fons, assegut en un tron de plata i pedreria, s’esperava Hincmar, el poderós arquebisbe de Reims, amb la mitra de fils d’or i el bàcul.

Impressionat, Frodoí va besar, cerimoniós, l’anell del prelat. La règia presència d’Hincmar, que ja passava de cinquanta anys, era colpidora. Lluïa una corona d’or i mirava endavant amb expressió buida, com si els presents l’incomodessin. El jove va desviar la mirada cap al Crist crucificat que presidia l’aula.

—Fill —va començar Hincmar—, creus que el nostre Redemptor va patir a la creu?

Frodoí va notar una esgarrifança. Havia destacat en aritmètica i li agradava la història dels grans prínceps grecs i romans, però les qüestions teològiques li resultaven tedioses. Si no responia amb precisió, podia incórrer en heretgia, i per tant es va mostrar prudent.

—És la humanitat la que ha de patir si aspira a la vida eterna.

—I un ministre de Déu com nosaltres ha de patir com qualsevol home?

Frodoí va aguantar la mirada inquisitiva d’Hincmar. En aquell silenci dens, va sentir que algú gargamellejava als setials del clergat i es va inquietar; alguna cosa no rutllava.

—L’Església està cridada a aixecar el Regne de Déu, expandir-ne el domini i desterrar el paganisme arrelat per tot l’orbe. —A mesura que anava parlant se sentia més segur, si bé la tensió no minvava—. Els seus pastors han de guiar nobles i reis cap a la fidelitat i l’obediència. Si per això cal patir, Déu ho compensarà.

—Ets ambiciós i tenaç, Frodoí. Em consta que ja feies gala d’aquestes virtuts a l’escola canònica. És bo això en un home de fe? Potser hauries de ser soldat.

—És Déu qui m’ha cridat —va respondre. No li agradava la conversa—. L’Església també necessita fortalesa per culminar la seva missió.

Hincmar va assentir, satisfet. Frodoí, alleujat, es va girar amb actitud desafiadora cap als bisbes, tots seriosos. Se n’havia sortit airós i tal vegada l’arquebisbe l’afavoriria enfront dels altres aspirants.

—És la persona adequada —va concloure Hincmar.

Frodoí va inclinar el cap per escoltar l’honor que li assignaria.

—En nom del nostre rei Carles i sota l’autoritat de Frèdol, arquebisbe de Narbona, seràs consagrat bisbe de Barcelona. Allí exerciràs el teu ministeri, acabaràs la catedral que va iniciar un dels teus predecessors, Joan, i duràs a terme aquesta missió sagrada de què parles amb tant de fervor.

Al jove sacerdot li van fallar les cames. El silenci que hi havia a la sala denotava que aquell nomenament no havia sorprès ningú. Va tornar a mirar el clergat de cua d’ull. N’hi havia que semblava que estaven a punt d’aplaudir. Burletes, recordarien aquell instant durant setmanes.

—Mon senyor arquebisbe… La Marca Hispànica? —va murmurar sense alè.

Un vel negre li va baixar fins a l’ànima. Sabia que Barcelona agonitzava a l’extrem sud del regne i havia patit molts atacs durant les sis dècades anteriors. I recordava, en especial, allò que li havia explicat el seu pare, que havia viscut aquella situació. L’any 843, el rei havia destituït el conflictiu comte Bernat de Septimània després d’anys d’abusos, però aquest s’havia rebel·lat i havia acabat decapitat. A la Marca havien aplaudit el nomenament del nou comte, un got nascut en aquella terra, anomenat Sunifred, que havia volgut repoblar els erms per tornar-hi a portar la prosperitat, però el fill de Bernat, Guillem de Septimània, criat a la cort com a ostatge, desitjava venjança. Havia simulat lleialtat al rei i n’havia obtingut títols. El 848, havia usurpat els dominis del sud dels Pirineus que havien estat del seu pare i allà havia mort el comte Sunifred i els seus cavallers. Guillem havia resistit dos anys, durant els quals la seva ira s’havia desfermat, fins al punt que, el 850, aliat amb un general sarraí, havia entrat a sang i foc fins al cor de Barcelona. Després havia continuat arrasant la Marca cap a Girona. Allà, el comte Aleran de Troyes l’havia detingut i l’havia fet executar.

D’aleshores ençà s’havien succeït uns quants senyors al comtat de Barcelona, però la ciutat continuava sumida en la foscor i la desolació. Conservava la seu episcopal i la seca per encunyar moneda, tot i que amb prou feines tenia quatre-cents focs. No hi volia anar ningú, i el comte d’aquell moment, Humfrid de Gòtia, solia romandre-hi lluny, amb el rei i la seva cort itinerant.

—Si acceptes, seràs mitrat i emprendràs el viatge sense demora —va continuar Hincmar—. Tindràs els mateixos privilegis que els teus predecessors: rendes, terres i serfs. Disposaràs d’un terç de la moneda encunyada i la mateixa quantitat del teloni sobre les mercaderies que arribin per terra i mar per a la catedral que va iniciar el bisbe Joan. Però el més important és erradicar el ritus mossàrab de les celebracions religioses i imposar el missal romà. És allà, i no en altres llocs del regne, on fan falta servents com tu.

Frodoí es va sentir com un reu condemnat a mort. El rei proposava d’enviar-lo al lloc més perillós i oblidat dels seus dominis per conduir uns fidels hostils que es consideraven abandonats per la corona franca.

—És una terra maleïda —va dir sense pensar-s’ho.

De sobte, davant d’aquella rèplica ofensiva, es va fer el silenci. Hincmar va mirar amb menyspreu la resta del clergat.

—Cap d’aquests bisbes acomodats no seria capaç de fer-ho, però jo sé que tu sí. Déu m’ho ha revelat. Ho acceptes?

Frodoí sabia que la seva família no havia comès cap ofensa per rebre un càstig així, i per tant va sospitar que algunes cases nobles rivals havien conspirat per aturar la seva promoció. Un grup de prelats somreia; n’hi havia que eren tan joves com ell i ja governaven bisbats com si fossin autèntics reis. Tot era un estratagema, va concloure, enfurismat. Un membre del seu llinatge no es rebaixaria a encapçalar una diòcesi a la terra més tenebrosa de l’orbe, i tots sabien que, si s’hi negava, el seu ascens cap al cim a l’Església s’acabaria en sec.

—I doncs?

Quan Frodoí estava a punt de manifestar-se en contra va recordar el que havia pensat en entrar. Tota la vida s’havia sentir cridat a una cosa important i la sensació persistia fins i tot després d’aquell oferiment humiliant d’Hincmar. No sempre són rectes les senderes de l’Altíssim, i Barcelona, malgrat tot, continuava dempeus.

—Accepto.

Els somriures displicents es van esborrar a l’acte. Frodoí va mirar cap als setials amb arrogància; aquells homes mai no el titllarien de pusil·lànime.

—Si és la voluntat del rei i de l’Església, seré el nou bisbe de Barcelona.

Hincmar es va inclinar. Frodoí li va veure orgull als ulls, malgrat que l’arquebisbe intentés dissimular-ho.

—N’estàs segur? Aquella és terra de màrtirs.

Hincmar es referia a la sinistra llista de bisbes i abats assassinats a la Gòtia, de les maneres més cruels. De fet, ningú no sabia què li havia passat al seu predecessor, el bisbe Adolf, però es parlava d’un final cruent. Ell només pensava en el desconcert que havia provocat.

—Quan me n’he d’anar?

—Quan hagis estat consagrat, aniràs a Narbona i et sotmetràs a l’autoritat de l’arquebisbe Frèdol. Després viatjaràs a la teva seu. El ramat fa temps que està esgarriat i li cal un pastor amb mà ferma. Sabem que hi ha hagut certs clergues rebels, de pràctiques mossàrabs, que ens han arrabassat béns. Els has de recuperar.

Frodoí dubtava que aquell fos el problema principal, però no ho va expressar en veu alta. Després de la vanitat venia la incertesa, però Hincmar no havia acabat:

—T’acompanyarà el jove prevere Jordi, nascut a Barcelona, que t’ajudarà amb els difícils gots, i el meu confessor, el benedictí Servusdei, un home sant i savi, a qui coneixes de l’escola canònica. Com a expert en lleis i decrets conciliars, t’aconsellarà sobre la lex i la consuetudine dels gots. Serà el teu millor assistent. L’aprecio tant que em sap greu haver-me’n de desprendre.

En efecte, Frodoí havia rebut lliçons magistrals de Servusdei. El tenia ben present: un ancià eixut que rondava la seixantena, que sempre portava el mateix hàbit espellifat. Un home reservat i molt religiós. Tot el clergat el considerava el millor mestre i confessor.

—Us ho agraeixo, mon senyor —va dir a l’arquebisbe amb sinceritat.

Un ardiaca va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella a Hincmar i ell es va mirar el jove amb commiseració.

—Has de saber que no fa gaire Barcelona va patir un nou atac dels sarraïns. No van travessar les muralles, però van arrasar els ravals. La població ha quedat delmada i molts habitants n’han fugit. En absència del comte Humfrid, seràs la màxima autoritat, amb l’actual vescomte Sunifred, i t’hi hauràs de guanyar el respecte del gots i dels hispani.

Frodoí va assentir. Així i tot, es va retreure aquell rampell de supèrbia que l’havia impulsat a acceptar; podia ser el pitjor error de la seva vida. Es moria de ganes de sortir de l’aula abans que percebessin la por que s’havia apoderat d’ell. Malgrat això, anant cap a la porta, se li va acudir que la seva posició tindria més força si viatjava amb algú altre, de manera que va gosar demanar a Hincmar:

—Arquebisbe, sol·licito que el rei m’autoritzi a portar-hi colons i oferir-los terres de l’Església a canvi de censos. Si un dels problemes és la despoblació, convé augmentar el nombre de cristians de ritus romà.

—Ho estudiarem —va respondre el prelat, pensarós.

Hincmar havia rebut força pressions d’uns quants nobles per enfonsar el jove sacerdot, però intuïa que Frodoí, amb el seu talent, formava part d’un pla diví que encara no entenia i que el seu desplaçament cap a la frontera no era el final. La roda de la història feia una altra volta, i amb aquella sensació va tornar a parlar:

—Déu et vol allí per un motiu o altre —va dir amb veu tremolosa—. Que Déu et guardi i et conservi el valor, perquè tens raó, Frodoí: aquella terra està maleïda.