71

Després de deixar Hincmar de Reims sa i estalvi amb el bisbe de la petita ciutat de Magalona, al comtat de Melguelh, l’Isembard i la Rotel van travessar la Gòtia per congostos solitaris. Sabien orientar-se i caçar amb facilitat. Al començament, l’Isembard es mirava amb aprensió la sinistra capa de la Rotel, però a poc a poc la tensió va esvair-se. Eren els Nascuts de la Terra, sols i junts, tal com havien estat abans, cuidant-se l’un a l’altre. Recuperaven el fort vincle que molt de temps enrere els havia ajudat a fugir de Tenes i sobreviure.

Parlaven del passat, feien broma i evitaven referir-se al destí tèrbol de la Rotel. L’Isembard plorava per l’Elísia i patia pel que pogués estar passant a la Marca, però havia recuperat la seva germana i per primera vegada des de feia molts anys se sentia lliure del pes de la culpa que havia suportat en tot aquell temps.

La Rotel tenia un sentiment gairebé oblidat; l’amor pel seu germà li netejava les ferides de l’ànima, i tanmateix el seu destí ja estava segellat i culminaria la seva revenja. Acceptava com un regal inesperat l’afecte de l’Isembard, però mai no perdonaria els qui li havien fet mal. Quan ell li preguntava què faria en arribar a Narbona, no badava boca.

Quan hi van arribar, van observar impressionats l’extens campament militar que hi havia a tocar de les muralles, i van ocultar-se en un refugi per a pastors abandonat. Malgrat les reticències de la Rotel, l’Isembard va vestir-se amb pells d’ovella i va apropar-se a un hostal d’extramurs per assabentar-se de les notícies més recents. Era tard i va agrair l’escalfor d’una llar de foc. El fred d’aquell 17 d’octubre es notava en les ratxes que escombraven els camps solitaris pels quals havien transitat tot el dia.

Se sentia pessimista i fatigat. Com a capità de la scara, havia recorregut durant anys vastos territoris i era conscient de la despoblació. Llevat d’un grapat de ciutats, la resta del regne amb prou feines estava esquitxat de poblets i masos dispersos a les valls fèrtils o a tocar dels monestirs. A les muntanyes, els pastors habitaven en coves o cabanes de pedra seca. Hi havia boscos que ningú no gosava travessar i ermassos en els quals no es veia ningú durant dies i dies. La guerra provocaria encara més desolació i la noblesa i el clergat acabarien d’ofegar els que sobrevisquessin.

En aquell viatge també va comprendre per què la Rotel havia ajornat la seva revenja tants anys. Fascinada, li ensenyava els enormes monòlits i les taules gegantines que s’erigien en turons i planures. Li va mostrar que, encara que els capellans parlessin d’idolatria, Europa era molt antiga i els seus déus i genis no havien desaparegut mai del tot. En la soledat de certs llocs, se sentia la pulsió d’aquella força atàvica: una deu de llegendes.

Assegut en un racó d’aquell hostal decrèpit, l’Isembard va dedicar-se a escoltar les converses dels parroquians, sobretot dels que havien abusat del vi calent. Va sentir que el rei havia estat enterrat a Màntua. El seu cos havia començat a podrir-se molt de pressa sota l’efecte d’algun verí i el seguici fúnebre havia abandonat la idea de portar-lo a París. La rebel·lió havia arrelat i Bernat de Gòtia era un dels principals valedors. Un fuster es queixava que dos dels seus fills s’haguessin unit a la lleva de l’exèrcit del marquès. Anirien a la Marca Hispànica per esclafar la resistència de Barcelona i del comte Guifré d’Urgell, que s’havien mostrat contraris a la rebel·lió.

—Quan pensen anar-se’n? —va preguntar l’Isembard des de la taula del racó.

—Tu no ets de per aquí. Per què t’interessa?

Tots van mirar-lo amb recel, però el fuster estava ebri i no es va poder aguantar:

—Dependrà de si el nostre arquebisbe Sigebod troba o no santa Eulàlia!

—Què estàs dient? —va preguntar l’Isembard, trasmudat.

—Però si aquí no es parla d’altra cosa! Es diu que el vescomte de Barcelona ha descobert on són les relíquies de la màrtir i ho ha indicat al bisbe Sigebod de Narbona. El prelat prepara la marxa amb urgència per traslladar les restes a la seva diòcesi, on rebran millor culte que en aquella ciutat perduda i rebel —va dir eructant, sense fer cas de la reacció dels altres. No era prudent parlar així de les coses de l’Església—. Quan tingui els ossos sants, el marquès esclafarà els gots fins que no en quedi ni un.

Estaven passant moltes coses a la Marca. L’Isembard va escurar el vi amb una mala sensació a l’esperit. Quan va tornar al refugi, la seva germana no hi era. Va esperar-la tota la nit, però va arribar un punt que ja feia tard per reunir-se amb el seu exèrcit i va posar-se a caminar cap als Pirineus.

Uns dies més tard, l’Isembard va descobrir que el seguia un destacament de soldats guiats per pastors i gent de la terra.

Es va servir de la seva experiència de cavaller salvatge per despistar-los i, al cap de dues setmanes esgotadores, va travessar les muntanyes i va arribar a un paratge solitari davant del mar on s’alçaven quatre humils cel·les monàstiques,^[7] on li van permetre refugiar-se en una cabana de fusta.

Aquella mateixa nit compartia l’àpat frugal dels monjos davant d’una petita foguera quan de la foscor van sorgir sis soldats amb destrals. Esgotat i atabalat per les múltiples preocupacions, havia abaixat la guàrdia. Al darrere de tots va arribar en Drogo de Borr, que va mirar-lo amb aire de victòria. Tenia un aspecte horrible.

—Isembard de Tenes! Sabíem que t’havies escapat d’Arles i era lògic que tornessis a la Marca, però quan em van informar que t’havien vist a prop de Narbona no m’ho podia creure. Els anys a la Marca t’han tornat maldestre, capità.

—Eres tu qui em seguies… —va deduir l’Isembard. No entenia com l’havien trobat.

En Drogo es va posar a riure i els monjos van recular terroritzats davant d’aquell home d’aspecte monstruós.

—Et creus molt espavilat, Isembard, però el teu rastre era clar com l’aigua. He travessat la Gòtia per eliminar-te d’una vegada, i Bernat la travessarà amb el teu exèrcit. Recuperaré Tenes i el teu llinatge tornarà a ser una vella llegenda goda.

Dos dels mercenaris van córrer cap a ell, però el capità ja estava preparat. Va aturar les destrals i, amb dos cops precisos, els va abatre. En Drogo, bramant rabiós, va apropar-se amb els altres quatre homes. L’Isembard va situar-se a tocar d’una de les cel·les de pedra per cobrir-se l’esquena i va aconseguir frenar-los. Van ferir-lo a la cama, però resistiria fins que no li quedessin més forces. Un altre mercenari va caure amb el ventre obert. Tanmateix, només era qüestió de temps que el matessin.

Aleshores, es van sentir els crits dels monjos, que corrien morts de por. Tots van veure una figura amb capa que avançava cap a ells des de la foscor. Els mercenaris, paralitzats per una por supersticiosa, no s’hi van interposar. En Drogo va recular esglaiat quan la figura de la capa va fer un crit d’odi pur com el diamant i va saltar damunt seu. Entre les ombres que formava la capa, l’Isembard va albirar la trena rossa de la Rotel.

—Per la Sança! —va sentir-se que deia una veu sota la caputxa.

Va ser un instant breu, un parpelleig. La figura va separar-se d’en Drogo i es va allunyar cap a les tenebres. Els crits de l’home amb prou feines eren un so esmorteït, ja que tenia el cap cobert amb un sac de cuir negre ajustat al coll amb un llaç escorredor. El noble pegava cops amb les mans i, intentant treure-se’l, va entrebancar-se. Quan per fi va poder afluixar el nus, van caure a terra una dotzena d’alacrans amb les cues ben dretes, que van esquitllar-se entre els matolls.

—Ella, ella! —va poder dir encara en Drogo de Borr—. Mateu-la!

Els tres mercenaris, estupefactes, van dubtar uns segons, però, finalment, van córrer cap a la Rotel. L’Isembard, amb una força desbridada, va abatre’n un, però els altres van allunyar-se demanant reforços al destacament sencer, que s’esperava al mig del camí.

L’Isembard va apropar-se al noble. Jeia a terra, sacsejant-se amb convulsions terribles. La seva cara era una massa inflada, difícil de reconèixer.

—Ja sabem qui va deixar el rastre, oi, Drogo? —El veia agonitzar, infectat de verí. Va alçar la mà implorant ajuda, però el record de la mort de la jove Agnès va fer que el capità no es mogués gens—. Li deus molt de dolor al món per la teva crueltat.

A mesura que el coll i la llengua se li inflaven, en Drogo començà a asfixiar-se. Balbucejava. Els monjos van suplicar a l’Isembard pietat cristiana. Finalment li va recolzar l’espasa d’en Guissand de Barcelona al coll i l’hi va enfonsar. Els tremolors van acabar-se. En Drogo de Borr havia mort d’una manera tan miserable com havia viscut.

Aleshores l’Isembard es va dir que havia d’aprofitar aquell moment per escapolir-se, de manera que va allunyar-se de les cel·les davant el mar deixant els monjos amb mil preguntes. I així va sorgir una altra obscura llegenda de la Marca.

La Rotel udolava enmig de la foscor, corrent com un esperit. No li importava gens que una desena de soldats la perseguissin per l’espessa negror del bosc. Podia sembrar la mort entre ells quan hi acampessin exhausts o fer que s’extraviessin per barrancs estrets sense nom. Un foc la cremava per dins, es complaïa de veure l’espectre d’en Drogo dret al darrere de cada arbre, amb una expressió amarga congelada en la seva condemna eterna.

«Bestiària…» va xiuxiuejar l’Ònix des del fons de la seva ment.

La Rotel va somriure. Sabia què volia dir el vell mestre. Quan va veure l’exèrcit de Bernat de Gòtia a Narbona, havia fet preguntes i, tal com s’havia imaginat, en Drogo de Borr era a les seves files. Havia revelat la identitat de l’Isembard a uns mercenaris i només havia hagut d’esperar el que era previsible. Havia utilitzat el seu germà com a esquer per atreure en Drogo i allunyar-lo de l’exèrcit. S’havia mogut sigil·losament uns quants dies deixant rastres del pas del capità. La revenja seria a la Marca, on havien començat les desgràcies. Ella confiava en la perícia de l’Isembard per sortir-ne il·lès i ara deixava que els mercenaris l’empaitessin per permetre-li escapar i prosseguir el viatge.

A l’alba, els soldats, sense el seu capitost, van abandonar la persecució. Havien d’informar el marquès del que havia passat. Estirada al sotabosc i coberta de fullaraca, la Rotel, amb un somriure sardònic, va alçar-se d’una revolada i va emprendre el camí cap al comtat de Barcelona. Esperaria Bernat a prop de la via Augusta. A Narbona estava resguardat i protegit per la seva guàrdia, però al camp de batalla quedaria completament exposat. Tot un exèrcit no li estalviaria el càstig merescut.

Se sentia plena de vida, sacsejada per onades d’una força terrible i destructiva. Durant uns dies, en companyia del seu germà, havia tornat a la infantesa, fins i tot havia albirat qui hauria pogut ser la Rotel de Tenes en unes altres circumstàncies, però li ho havien arrabassat tot i ja no es faria enrere. Era bestiària i fetillera, el seu destí ja estava escrit.