41

La Rotel de Tenes tenia vint-i-tres anys i estava donant el pit a la seva filla Sança a la casa de pedra d’en Joan i la Leda, a l’Esquerda. Era 14 de setembre, festa de Sant Cebrià. Recordava quan ella i el seu germà s’havien escapat gràcies a l’estratagema de l’Elísia i, distreta, anava taral·lejant una antiga cançó que li havia sorgit dels records. L’Ega i la Leda, al seu costat, es miraven embadalides la petita.

En quatre anys, les coses havien canviat molt. La Rotel seguia els passos de l’Ega. Era una dona dels boscos sense amo. Havia après les propietats de les plantes, a filtrar i compondre ungüents curatius. L’anciana, però, no era només curandera: el vincle que tenia amb la terra era més profund i l’havia iniciat en l’antic culte de la deessa Diana. Determinades nits anaven a les antigues taules de pedra gegantines o es desplaçaven al Montseny per reunir-se amb altres dones com elles, en coves o petites barraques envoltades de llegendes que alimentaven els clergues eremites. En les ofrenes que feien, demanaven fertilitat per als camps i el bestiar, però també maleïen els seus enemics i clamaven per la perdició dels qui comportaven un perill.

Per a la Rotel, l’Ega representava el revers de l’Ònix, les visions del qual ja no la turmentaven, en part gràcies al sarraí Malik. Després d’haver curat el seu germà, s’havien tornat a trobar. El jove havia caigut a la seva xarxa i no havia trigat gaire a anar-la a buscar al refugi d’en Cosla i la resta dels salvatges. La gratitud que ella sentia perquè l’havia portada fins a l’Isembard havia estat l’escletxa per on havia entrat la llum, que la Rotel necessitava tant en aquell moment de la seva vida, i per això aquella mateixa nit, sense dubtes ni pudor, s’havia ficat sota la flassada d’en Malik, cosa que a ell el va sorprendre.

Alliçonada a viure al caire de la mort, la Rotel l’havia assaltat amb una passió fruit de la seva força vital generadora, l’altra cara de la moneda dels anys d’ombres i destrucció. Estimava sempre com si fos l’última vegada, i en Malik va quedar envoltat pel seu foc. Prats i estanys transparents havien estat els testimonis d’una passió vital i pletòrica de plaer. A la fi, entre gemecs lliures i estremiments, l’amor s’hi havia anat obrint camí. En Malik va comprendre que la Rotel vivia sense lligams, que era el seu natural i que mai no havia de voler que canviés, perquè la perdria. Va renunciar als costums del seu poble. Ella continuava als boscos, on ell acudia per estimar-la sense trobar mai límits ni retrets.

Va passar el temps, un temps dur, com ho era sempre a la Marca, però feliç. Les arrels de la seva relació es van enfortir i la Rotel va decidir a la fi infringir la darrera llei d’un bestiari. Volia tenir un fill amb en Malik i va llençar les pocions de l’Ega. El passat va quedar enrere i un mes de febrer la Rotel va infantar la Sança, una nena amb els ulls blaus i els cabells foscos com els del sarraí, encara que amb uns trets que recordaven els del seu germà, a qui veia sovint.

La Rotel i l’Ega eren nòmades i anaven moltes vegades a visitar Santa Maria de Sorba, a prop de la muntanya de sal. Les temibles hordes salvatges defensaven les vies de la sal mentre uns altres treballaven les parcel·les i les possessions comunals per pagar el tribut per la terra, o bé cuidaven els ramats. Van anar naixent criatures, a les quals ja no abandonaven al bosc ni les devoraven. Les podien alimentar. Hi havia futur per a tots.

Aquella tardor, la Rotel i la seva mestra eren a l’Esquerda, on el grup de colons de Frodoí els canviava menjar per emplastres i herbes collides als boscos. La jove mare havia après a estar amb companyia i es quedava amb la família d’en Joan i la Leda a la seva casa de pedra i sostre de palla. L’Emma, la filla gran, se n’havia anat a Barcelona a treballar, com en Galderic, a la taverna de l’Elísia, i s’havia casat. La resta encara eren allà. Al poblat, hi havia barraques disperses i una vintena de cases de pedra que formaven un carrer de terra i roca que anava fins a un descampat. Allí s’alçaven els murs de la nova església, indret que volien convertir en una plaça, deien els de l’Esquerda, il·lusionats.

La Rotel va plegar de cantar quan va veure un raig de sol que incidia en una pedra concreta de la paret. La Leda i l’Ega es van mirar, malicioses. Totes dues enyoraven la joventut.

—Ens quedarem amb la petita, ves-te’n. Se’t nota massa!

Quan va sortir, va saludar els homes del poblat, que no es podien estar d’admirar aquella bellesa que augmentava dia a dia. Hi havia en Joan, que, amb l’ajuda del seu fill Sigfred, donava cops de maça a una biga amb una sola mà per encaixar-la. Estaven col·locant el sostre de l’ermita de Sant Miquel, l’advocació que els havia de protegir del mal. Esperaven que el bisbat els enviés un sacerdot per substituir el pastor amb dona i nou fills que havia estat monjo llec de jove i deia missa de memòria.

La Rotel va baixar al rabeig del riu Ter que envoltava l’Esquerda. En un meandre arrecerat es va treure la túnica i, despullada, es va ficar a l’aigua gelada. Si la veia algun pastor, explicaria que en aquell riu hi havia fabuloses dones d’aigua, però li era igual, ja era protagonista d’uns quants relats que s’explicaven de nit a la vora del foc, la major part dels quals parlaven del seu passat sinistre.

Va sentir un xipolleig i es va girar. L’aigua formava unes ones que se li acostaven. Unes mans la van agafar per la cintura i la van enfonsar d’una estrebada. En va emergir abraçada a en Malik.

—Estimat meu.

—Com està la meva filla que té els ulls de cel, estimada?

—Vine després al poblet i la veuràs. La Leda et vol convidar a menjar xai.

En Malik despertava recels entre els colons, però d’ençà que havia nascut la seva filla, es comportava d’una manera amistosa i ja no representava cap amenaça.

Els dos amants van arribar a la riba. Després d’unes quantes setmanes sense veure’s, es van amagar nus entre els joncs per fondre’s en un sol cos entre carícies i paraules ardents. Ni l’un ni l’altre tenia plans més enllà de passar junts aquella càlida tarda de setembre. Quan ja s’havien abrandat com dues torxes, en Malik la va posseir amb uns moviments profunds i enèrgics. Ella s’hi va aferrar amb desig i entre petons, mirades i esbufecs es van perdre. En aquelles trobades renaixia la passió que guiava les seves vides convulses, sense que els importés res més. Es coneixien bé i cap dels dos no es va quedar enrere en el camí de l’èxtasi. Ell li va arrapar els pits amb força i en el moment de màxima intensitat va alçar el cap.

Al caire del desbordament que ell sempre li oferia, la Rotel va tancar els ulls; el sentia a dins, notava com s’agitava i que estava a punt de vessar. Sense contenir-se gens, va gemegar de plaer, però un estremiment sobtat i estrany va trencar el clímax. Les mans que tenia damunt dels pits van perdre força i va saber que quan obrís els ulls no veuria res més que foscor. Una cosa càlida li va lliscar per la pell i, en mirar, va veure que en Malik feia un gest de retorciment de dolor. Una fletxa li travessava el coll i li sortia la sang a borbolls. Va deixar anar un crit, va abraçar el seu amant i el va tombar.

—Malik!

L’home agonitzava, tenia els ulls plens de desconcert. Se la va mirar, suplicant, va alçar el braç cap a ella. Li va fregar la galta i es va quedar immòbil, observant el cel violaci amb ulls vidriosos. La Rotel va mirar a un costat i l’altre, angoixada. No veia l’arquer assassí. Va fer una correguda fins on tenia la roba. Tremolava, li va costar de tapar-se, tenia els ulls negats i les llàgrimes que li anaven rodolant galtes avall. Es mirava en Malik, no podia acceptar que tot s’hagués acabat d’aquella manera. Aleshores va veure una columna de fum per sobre de les roques del meandre, era l’Esquerda i el cor se li va esquinçar un xic més.

—Sança!

Es va enfilar pel camí, incapaç de pensar amb claredat ni de prendre cap precaució. El poblet estava en flames i els colons fugien cap a l’alzinar. En Joan portava a coll la seva dona, que somicava, amb la cara ensangonada.

—Ens han atacat! Pel cap baix eren trenta. Tot ha passat en un instant.

—Sança! —va cridar ella, apartant-lo d’una revolada.

Quan va entrar, la barraca fumejava. L’Ega i la nena no hi eren. Va córrer pel poblat incendiat cridant la seva mestra. Al camí que sortia del nucli habitat va veure un cos estès a terra. Sense esma, s’hi va acostar. L’Ega estava coberta de sang, esclafada pels cascos dels cavalls. Encara tenia entre les mans la manteta de la petita. La Rotel es va agenollar, sanglotant, però la Sança no hi era. Es va apoderar d’ella el dolor més intens que hagués pogut experimentar mai, va esquinçar-se la roba.

Tres genets la van envoltar. Va alçar el rostre cobert de llàgrimes, encegada per un rampell d’ira. Anaven emboçats, s’amagaven dels del poble, però ella va reconèixer aquells ulls grisos dominats per la foscor.

—Drogo! Maleït siguis! —Enfurismada, va agafar una pedra.

—Si la llances, no tornaràs a veure mai més la teva filla.

—Què has fet! —va deixar anar en un bramul carregat d’una ràbia que ja no recordava.

—No recordes qui és el teu amo?

—Era l’Ònix qui et servia, jo no!

—No —va replicar en Drogo, content de veure-la doblegada—. Ell sí que era lliure; altrament, m’hauria mort sense ni dubtar-ho. A tu, en canvi, et vaig comprar per un calze, te’n recordes? Si vols que et torni la petita, necessito els teus serveis.

—On la tens? —va preguntar ella, amb contenció. Hi havia en joc la vida de la seva filla.

—La cuidarà una dida. Si no t’hi avens, mataré tots els del poble i en acabat l’esbudellaré amb les meves pròpies mans.

—Per què has mort en Malik? Ell no hi tenia res a veure, amb tot això! —Encara no s’ho podia creure, però la mirada inclement d’en Drogo li va fer lligar caps—. Tu no sabies qui era, era parent dels Banu Qasi! Ets conscient del que pot passar ara?

—Per a mi només ets una esclava, un instrumentum vocalis. No entens res i no has de pensar res, has d’obeir i prou! —Va assenyalar el cos destrossat de l’Ega—. No havia de passar, això, però volia fugir amb la nena. Enterra-la sense dir a ningú qui us ha atacat. Si no, ho pagarà la teva filla. T’espero al castell de Tenes. Vine-hi amb les teves armes.

La Rotel, plorant a llàgrima viva, amb els punys closos, va veure com s’allunyaven. Només la Sança li impedia de llançar-se al riu. L’Esquerda havia quedat destrossada després de nou anys d’esforç diari, i el desànim es va apoderar dels seus habitants. Només havien mort l’Ega i en Malik, però hi havia molts ferits i cremats. Alguns van proposar d’abandonar aquell lloc, encara que fos un bon indret i hi haguessin guanyat els conreus en aprisió.

—A la Marca sempre va així —va mussitar un dels barcelonins que vivien allí—. Fins que no quedi ningú viu.

Mentre apagaven els incendis, la Rotel, atordida, va ajudar a atendre els ferits amb els ungüents de l’Ega. Va ser una nit de queixes i laments. Abatuts, van enterrar l’anciana sense saber qui els curaria en el futur. La Rotel la va plorar com si fos la seva mare, mentre, per dins, notava que se li abrandava el foc de la ira.

Quan li van preguntar sobre la conversa que havia tingut amb un dels atacants, va callar, cosa que va despertar els recels dels colons. Els homes d’en Malik, acampats allí a prop, van recollir el seu cos sense demanar explicacions. El seu cap era mort i la cristiana que l’havia embruixat continuava il·lesa. El pont que s’havia bastit entre els dos grups s’havia ensorrat. Per a la Rotel, el crim tenia una intenció més perversa. En Malik era nebot del valí de Lleida; aquell assassinat era un greuge. Amb una sola fletxa, en Drogo havia desestabilitzat tota la Marca, i la seva actitud denotava que era una cosa premeditada.

Pensava que tant de bo pogués advertir l’Isembard, però no sabia on trobar-lo. Se solien veure a l’Esquerda per Nadal, i d’ençà que havia tingut la Sança l’anava a veure més sovint. El trobava ple de força i d’optimisme, tot i haver renunciat a exigir el castell de Tenes, que continuava sent la fortalesa d’en Drogo. Ella sospitava que el seu germà complia una missió secreta ordenada pel bisbe de Barcelona. Si era així, devia tenir importància per a aquella terra, però l’Isembard li havia demanat que respectés el seu silenci, i per això no hi havia insistit. En aquells moments se’n penedia.

Incapaç de quedar-se un instant més a l’Esquerda, se’n va anar a punta de dia. Com més aviat reaccionés, més aviat podria abraçar la seva filla o arrencar el cor a en Drogo si la traïa. Es va endinsar al bosc. Va caminar dues hores fins a un barranc, va apartar uns matolls i, amb esca i pedra foguera, va encendre una torxa que li va permetre d’entrar en una caverna espaiosa. Va pensar en en Malik i en l’Ega. Tot havia quedat enrere, només la Sança la mantenia unida a la llum. A dins, hi va trobar la seva capa de pells i la vestimenta de cuir. Les butxaques feia anys que eren buides. Va tirar endavant fins a una barrera de taulons. Va abandonar la torxa i la va saltar. No li va costar de trobar-la. La cobra va sorgir entre les roques i es va dreçar davant d’ella.

—Vella amiga meva, et necessito.

L’alimentava amb llebres i rates cada dues o tres setmanes. Era l’única arma que no havia alliberat, ja que l’havia portat l’Ònix des dels abrusats deserts africans. La serp va moure el cap al compàs que ella li marcava.

Enmig del silenci, va notar, darrere seu, una presència. L’Ònix no se n’havia anat mai, el tenia al cap, era massa poderós, només s’esperava.

—No vull ser com tu! —va esclatar la Rotel, deixant fluir les llàgrimes.

—Per això pateixes. Per un home mort i una filla desapareguda. Ets més dèbil que mai i continuaràs patint com tota la humanitat, fins al dia de la mort.

—Són sentiments purs —va replicar ella, amb menys força. S’anava afeblint.

—L’Ega et va voler convertir en el que no ets. Aquesta és la teva naturalesa. Queden moltes ombres per recórrer i tu arribaràs més lluny que jo.

—Menteixes! —va cridar amb força, i l’eco es va escampar per aquella caverna llòbrega.

Amb els escarafalls, la serp va atacar. Ella la va atrapar amb un moviment instintiu. Era l’últim bestiari. A poc a poc, es va acostar el cap del rèptil a la cara. La serp va badar la boca. Una mossegada allà hauria estat letal, i ho desitjava, perquè si s’endinsava altre cop en la foscor ja no en tornaria mai més.

Va deixar anar un crit de frustració llarg i profund, que es va propagar en el silenci de la nit, i la sensible cobra es va retorçar, furiosa, entre les seves mans. Es va acostar al lloc on tenia la capa i la va tancar en una de les bosses. L’acabaria d’omplir amb escorpins, aranyes i escurçons. Destil·laria verins i untaria les estelles. Encara ho tenia tot al cap. Va apagar la torxa i es va quedar quieta a la boca de la cova. Estava condemnada. Sempre ho havia sabut, però l’Ega l’havia seduït amb el seu optimisme ingenu. Després havia arribat en Malik amb el seu amor, i quan havia infantat realment s’havia considerat redimida.

No tornaria a caure en l’encís de les bones dames que veneraven la Mare o cavalcaven amb Diana, com les que l’Ega li havia presentat a la misteriosa muntanya del Montseny. S’havia alliberat de la culpa sent amant, mare i amiga. Sabia, però, que no era fàcil d’escapar-se de les tenebres que havia abraçat amb l’Ònix.

Tanmateix, s’havia despertat i no veia res més que un erm boirós i mort.

La innocent Sança no es mereixia una mare com ella. Si quan la recuperés l’amor maternal no l’atreia altre cop cap a la vida, la lliuraria a la Leda. Es va anar traient d’una en una les cadenes que la unien al món dels homes, als seus sentiments, a les emocions, a la fragilitat.

Al cap d’unes hores, la lluna reflectia dos punts brillants en la foscor en una caverna sense nom. Dues llànties de glaç pur, sense ni el més mínim rastre d’emoció.