28

A trenc d’alba la boira era espessa. La Rotel anava a peu, perquè cap muntura podia suportar la proximitat de les bèsties que duia dins la capa. L’Ega, nerviosa, anava rere seu damunt d’una mula, amb el petit grup de persones que havien acceptat acompanyar-les. Aquestes, al seu torn, tenien por d’acostar-se a d’altres clans.

—És aquí —va dir la Rotel a la ratlla d’un bosc frondós, tan extens que es perdia de vista.

—Ho sé. Aquí no hi entra ningú. Però un cop m’hi van portar un home malferit… Tenia un aspecte horrible, la cara destrossada. Era el seu líder. Vaig fer el que vaig poder per ell i en acabat van marxar.

—Era en Walber. —La Rotel la va mirar amb intensitat—. Diuen que n’hi ha d’altres com tu, Ega.

—A Montserrat, al Montseny, al Canigó… Si et quedes amb mi, les coneixeràs i seràs una de nosaltres. Aquesta terra amaga molts secrets encara.

Van deixar la mula lligada i van endinsar-se a l’arbreda, l’aspecte de la qual, envoltada d’ombres, inspirava sensacions tenebroses. Era un lloc antic, de roures retorçats i terra de molsa. El silenci campava pertot. L’Ega estava inquieta; era una dona respectada i en certa manera temuda perquè els pagesos li atribuïen poders ancestrals, però mai no havia estat en aquell bosc, al sud de Berga.

—Aquí comença el seu territori —va murmurar la Rotel.

Un cadàver lligat amb cordes en un arbre servia d’advertiment perquè ningú no s’hi endinsés. Estava mutilat per la columna vertebral; s’hi veien les costelles obertes com si fossin unes ales d’os i carn putrefacta. Potser havia estat un mercenari d’en Drogo.

—És una àliga de sang. En Walber està orgullós dels seus ancestres nòrdics i li agrada aquesta tortura terrible. La víctima era viva quan li van trencar les costelles.

Els nens van començar a plorar i la Rotel els va fulminar amb la mirada. El rostre descarnat d’aquell home encara conservava una ganyota de dolor horrorosa. L’Ega va empal·lidir; tenia una sensibilitat especial i era capaç de sentir per dins els esgarips que aquell home devia haver proferit.

—Potser no sortirem vives d’aquí —va xiuxiuejar la jove, amb veu greu.

Van avançar sense trobar cap sender durant una bona estona. El terra era abrupte, amb barrancs i murs de roca que havien d’esquivar. Pel camí van trobar cadàvers menjats per les feristeles i armes. Restes d’un atac.

—Et trobes bé? —va preguntar la Rotel en veure l’aspecte macilent de l’anciana. Havia perdut tot el vigor, com si la forest la consumís.

—És el dolor que impregna aquest bosc. Els morts no descansen i venen…

—No només els morts.

Sobre un promontori van aparèixer ombres sinistres. A causa de la boira, només es veien formes punxegudes, banyes i caps de llop. La Rotel va inclinar-se com una fera a punt d’atacar. Va agafar la sarbatana que portava a l’esquena i va introduir-hi una estella ennegrida. Una javelina amb punta d’arpó es va clavar als peus de l’Ega i la jove va amagar-se entre les bardisses.

—Porteu-nos davant d’en Walber i no morireu! —va cridar la Rotel des del seu amagatall.

Un dels salvatges va notar que se li clavava una estella negra a la cama i va fer un crit.

—Què esteu esperant? Maleïts!

El segon dard en va ferir un altre i entre aquelles ombres es va escampar la por, ja que van sospitar qui els atacava. Vestits de la manera més aterridora, van apropar-se al grup. La Rotel va aparèixer per darrere i l’Ega va estremir-se en adonar-se que s’esforçava per contenir l’ànsia de continuar-los atacant. Les hordes els podien destrossar, però van reconèixer l’agressiva deixeble de l’Ònix.

—Viuràs si ens portes fins al teu capitost —va insistir la Rotel esbufegant amenaçadorament.

Els van menar en silenci fins a l’impenetrable cor del bosc.

—Creus que ens portaran fins a ell? —va preguntar l’Ega.

—Sí, per una raó: en Walber és infinitament més perillós.

Van avançar per senders tortuosos, entre arbres que no havien hagut de patir mai per cap destral. El poblet s’erigia sobre un promontori pelat de vegetació. Allà potser hi havien viscut més de cent d’aquells homes ferotges, però ara moltes cabanes només eren munts de troncs ennegrits. Els homes d’en Drogo també havien arribat fins allí. Al cim, s’hi dreçava una taula portentosa formada per sis pedres que aguantaven una llosa enorme. A sota els esperava en Walber. Un gegant de cabells grisos, braços poderosos i el rostre solcat de cicatrius repulsives.

—La deixebla de l’Ònix vol morir —va dir malèvol—. T’envia en Drogo?

—Així reps qui et va salvar un cop la vida? —va intervenir l’Ega.

—Tu ets la fetillera que em va curar quan em van fer això. —En reconèixer-la, va assenyalar-li la cara mutilada—. Pots marxar, però ells no.

—Els que m’acompanyen són del clan de l’Anús. En Drogo els ha exterminat.

—Però tu ets viva, Rotel de Tenes.

—No van poder matar-la —va mussitar l’ancià del grup.

—A nosaltres ens van atacar fa dos mesos, de nit —va dir Walber—. Més de cinquanta mercenaris. Va ser una cacera de la qual tan sols tres dotzenes vam aconseguir escapar.

—Volem reunir tots els supervivents per trobar la manera de sobreviure —va explicar la Rotel—. Si som molts, negociarem la pau a canvi de terres.

—I ho faràs tu? La germana del nostre pitjor enemic, Isembard? —va exclamar en Walber amb acritud.

Al seu voltant es va concentrar el que quedava del seu violent clan, un grapat d’homes i dones amb nens. El capitost se’ls va mirar amb hostilitat. Estaven espantats i imploraven un canvi, però la seva crueltat els feia por. Els havia mantingut sotmesos durant força anys. Havia gaudit de totes les dones i les seves filles; el millor menjar dels saquejos era per a ell; tenia riqueses amagades i no pensava canviar tot allò per una aixada.

—Aquí soc jo qui diu com s’ha de viure!

Va treure’s la destral del cinyell i va avançar amb determinació cap a la Rotel. Ella l’havia estat observant, n’havia llegit cada pensament, s’havia adonat que les seves mans maniobraven sota la capa. Va recular per esquivar la destral i va deixar caure a terra dos escurçons. En Walber va mirar d’esclafar-los amb els peus. Va matar-ne un, però l’altre li va pessigar el turmell. Era el que la Rotel esperava. Va posar-se darrere seu i va llançar a terra una altra bossa de cuir. En va sortir la cobra, la qual, davant dels bruscos moviments d’en Walber, va dreçar-se i el va atacar a la cuixa. L’home va mirar amb horror dos fils de sang i la mossegada, que començava a inflar-se. El verí dels rèptils començava a fer efecte.

Tots van quedar horroritzats davant la paorosa cobra que la Rotel engrapava. Coix, en Walber va recular.

—No els hauries deixat marxar mai, Walber. Per això el teu temps s’ha acabat.

Un home va tibar l’arc. La Rotel se’l va mirar amb fredor. A aquella distància, la fletxa li travessaria el cor. Però aleshores l’atacant es va adonar de la seva gent, desvalguda, va vacil·lar i va abaixar l’arma sense fer cas als crits del seu cabdill. La mort d’en Walber els oferia una nova esperança.

—Veniu amb nosaltres —els va dir l’Ega, conciliadora.

La Rotel no va badar boca. Va allunyar-se en silenci cap al bosc. Els havia donat l’oportunitat de decidir i ja no faria res més. En Walber, de genolls, sentia que el cor se li enrampava. Va implorar ajuda, però ningú no s’hi va apropar. Massa càstigs i abusos.

La Rotel es va estremir quan va ser conscient que gairebé quaranta persones anaven darrere seu. Podia despistar-los. Però no ho va fer. Amb cada acte de pietat, la seva fermesa es debilitava.