3

Els Nascuts de la Terra van sobreviure, i els monjos, homes enèrgics de creences fermes, ho van interpretar com un senyal de la Providència. No va comparèixer ningú a buscar els dos germans, i el llinatge de Tenes es va esfumar com tants altres en aquells temps inestables.

No era res d’estrany trobar criatures soles i perdudes. Dels cincs frares, tres eren ancians, i els calien braços joves a les vinyes. Així doncs, els van criar com a serfs al servei del monestir. Quan la Rotel menstrués, la lliurarien en matrimoni a algun jove de la vila o, si sentia la crida de Déu, ingressaria en un convent femení.

Els menuts van créixer tan units com els havien trobat al cementiri, i a mesura que es feien grans i més alts que els seus benefactors es van guanyar un racó al cor d’aquells monjos tan rústecs. Tots dos eren rossos, però els cabells de la Rotel eren com raigs de sol. A més, tenien els ulls blaus, però els de la noia eren més clars i penetrants. S’assemblaven molt. Però eren diferents. El noi, que era més gran que la Rotel, no va revelar mai el record difús que tenia de veure el seu pare entrant al castell amb una nounada embolcallada amb una capa. La mare s’havia tancat a plorar a les seves estances. Era una filla bastarda del cavaller Isembard de Tenes.

L’Isembard jugava amb espases de fusta i afinava la punteria amb l’arc a les estones lliures, però allà l’únic adversari que tenien era el sopor de les llargues oracions a què havien d’assistir. La Rotel, encuriosida i solitària, de vegades s’endinsava als boscos, d’on tornava a entrada de fosc sense explicar mai on havia estat. A poc a poc, els monjos van plegar d’interrogar-la. Recordaven aquella esquena llepada pels llops i el vell frare Rainar, fins al dia de la mort, va mantenir que era una nena especial, més unida a la natura que als homes.

La nena no havia perdut mai ni una cabra quan les engegava, de petita. No havia tingut mai por, i de tant en tant tornava amb una cria de llebre, que cuidava amb molta cura. Però l’esperit indòmit se li va forjar amb tretze anys, quan va estar tres dies perduda en un terrible torb. L’havien trobat en unes coves, il·lesa, tranquil·la. Es cobria amb una capa de pells que els monjos sembla que van reconèixer i van voler cremar, però ella els va convèncer que no ho fessin. No havia explicat mai el que havia passat, però des d’aquell dia somreia i mirava el paisatge com si la natura li murmurés secrets.

La Rotel havia sagnat a l’edat que li tocava, però el temps havia temperat el zel religiós dels monjos i els havia fet marxar del cap la idea que se n’havia d’anar. Vivien a un dia de camí de qualsevol poble de la rodalia, i ben pocs dels habitants que hi vivien s’acostaven a Santa Afra. També escassejaven els pelegrins, però tot i així havien aixecat una barraca de pedra apartada del monestir, a tocar de les vinyes, ja que el prior Adaldus s’estimava més evitar les enraonies. La comunitat estimava la noia com una filla; a més, treballava sense parar i els frares ja no tenien edat per sentir-se temptats. Aquella nena tan prima es va anar convertint en una noia d’una bellesa esglaiadora i distant. Només es mostrava càlida quan era al monestir, i les rialles que compartia amb els monjos sovint trencaven la pau de Santa Afra, cosa que feia empipar el prior Adaldus. Fora del recinte, la Rotel semblava inabastable. Tot el contrari del seu germà, l’Isembard, un jove ben plantat per qui totes les donzelles d’aquells rodals sospiraven.

Eren dos joves plens d’energia, però la comunitat envellia. Les dures condicions de vida i l’alimentació frugal minaven la salut dels monjos, i per això l’Isembard i la Rotel es van anar fent càrrec de la feina del camp, es van responsabilitzar del petit cenobi i d’abastir-ne el rebost.

Tot va canviar l’estiu de l’any 860, quan una epidèmia es va acarnissar amb els habitants de la vall i la mort també va convocar els monjos. Només van sobreviure el prior Adaldus i un frare anomenat Remigius. Per evitar que el monestir quedés deshabitat i les terres passessin al comte de Girona, el van oferir a una altra comunitat.

Els set nous monjos que es van establir a Santa Afra també seguien la regla benedictina, però amb el rigor que havia imposat a l’orde Benet d’Aniana durant el regnat de Lluís el Pietós. Quan van arribar, no van veure de bon ull la presència de la Rotel. La seva impuresa femenina contaminava la casa d’oració. I la seva bellesa inabastable els resultava agònica.

Sixte, el més acèrrim de tots, va ser elegit prior i les coses van canviar. La Rotel només podia entrar a la capella durant les misses, i s’havia d’estar al fons, tapada. No s’havia d’adreçar als monjos i només es podria quedar fins que li trobessin un convent de monges o una família a la vila. L’Isembard intentava mediar sense èxit, però Santa Afra també va deixar de ser casa seva.

La tardor de l’any 861, la Rotel tenia quinze anys i l’Isembard, dinou. Era el 19 d’octubre, la vigília de la festivitat de sant Cosme i sant Damià, i el nou prior celebrava unes vespres solemnes sense haver-ne explicat la raó. A mitja tarda, la petita campana de l’ermita del convent va repicar amb insistència i l’eco va portar el ressò a les muntanyes. L’Isembard es va incorporar entre els ceps i va estirar l’esquena amb les mans recolzades als ronyons. Birbaven la vinya i els quedava molta feina, però no podien faltar a l’ofici si no volien que el prior es tornés a enutjar.

—Ja és hora, Rotel! —va cridar.

La seva germana va sortir de l’altre extrem de la vinya.

—No hi hauria d’anar —va dir, sorruda, quan va arribar al seu costat.

—Doncs ens deixaran dos dies sense menjar. Ara ho fan així.

Hi assistiria la gent habitual de la vila, i també un noble tonsurat que havia vingut del comtat de Barcelona, un franc a qui anomenaven Drogo de Borr. El frare Remigius en parlava amb recel. Era molt poderós a la Marca, on tenia terres i castells entre Barcelona i l’Urgell, però circulaven històries inquietants sobre ell, fins i tot deien que tenia un harem de jovenetes. Deien que era al comtat de Girona per esperar el nou bisbe de Barcelona, que anava camí de la seva diòcesi. Com que ell aspirava a ser-ne el comte, s’hi volia congraciar. A tothom li estranyava que s’hagués aturat a l’humil cenobi de Santa Afra.

Al Sixte tant li feia la xerrameca de la plebs i dels seus frares. Volia ampliar i enriquir aquell modest monestir i buscava valedors. Drogo de Borr i els seus homes havien passat per Santa Afra en una jornada de cacera i ell l’havia convidat a la celebració sense pensar que era insòlit que s’haguessin allunyat tant de la ciutat de Girona. Sens dubte era un regal de l’Altíssim.

La Rotel es va treure el mocador per airejar la seva espessa cabellera rossa, que li cobria l’esquena formant ondulacions suaus. L’Isembard comprenia el temor que sentia la noia. Tot i que era més jove que ell, tenia una bellesa enlluernadora, i era objecte de totes les mirades. Allí només la coneixien els monjos i els vilatans, però aquella tarda la descobriria un noble de mala reputació i tot podia canviar.

—El prior Sixte no ens necessita per captar almoina —va dir acostant-se al seu germà.

—Ens guanyem el pa i complim els preceptes. Sempre ha estat així, Rotel.

—A la vila diuen que soc la concubina dels monjos —va assenyalar ella, dolguda.

—Sí, i que tens ulls de fetillera —va fer ell, en broma—. No en facis cas. Ens col·locarem amb els serfs i els pastors al fons de l’església. Ningú no es fixarà en nosaltres.

No semblava convençuda, i l’Isembard la va estrènyer ben fort. Sempre l’havia cuidat. Encara que els homes d’en Drogo portessin espases de ferro, es va jurar que no permetria que ningú li fes mal.

—Tu ves al davant —va fer ella—. Espera’t que em reculli els cabells.

Mentre l’Isembard s’allunyava, la noia va clavar els ulls a la vinya que havia crescut amb ells i es va començar a trenar els cabells, una cosa que feia quan estava nerviosa. No tenia ganes de pujar al monestir i que en Sixte l’exposés com el bestiar, perquè allò era el que pretenia, n’estava segura. A la vila ja hi havia noies de la seva edat que s’havien esposat per voluntat dels seus pares i els monjos podien fer el mateix amb ella.

Va arrencar a córrer cap al bosc i es va anar a amagar en una cova. Ni tan sols l’Isembard sabia que allí guardava la Senyora: una figura de terracota d’un pam en forma de dama asseguda, vestida amb un mantellet de punta i amb un nen als braços. Semblava molt antiga. L’havia trobada feia un parell d’anys a l’aixopluc on s’havia refugiat durant el torb. No l’havia ensenyada mai als monjos. Potser era la Verge Maria. L’havia trobada damunt d’una cornisa, envoltada de flors pansides. Ara era ella qui l’envoltava de flors. Allò la feia sentir bé.

Era el seu santuari secret. Va fregar amb els dits la faç gastada de la Senyora i se li va escapar una llàgrima. No tenia por, només fred a l’ànima. Havia de passar alguna cosa, ho pressentia.

Va sortir de pressa i es va aturar, estranyada. El bosc estava en silenci. A terra, alguna cosa va deixar anar un so sibilant i un escurçó se li va dreçar als peus. No era la primera vegada que topava amb una serp i es va quedar quieta. Es va anar inclinant de manera gairebé imperceptible sense apartar la vista dels ulls de l’escurçó. Va intuir l’atac i en el moment just el va engrapar pel cap.

—Què hi fas, tu, aquí? S’acosta l’hivern i t’hauries d’amagar, com jo.

El va llançar contra uns arbustos i tot d’una se li va eriçar el clatell. A pocs passos d’on era, una figura coberta amb pells l’observava, immòbil, entre els arbres. No era pas la primera vegada que la veia aquelles darreres setmanes. Podia ser l’espectre d’un mort, tal com explicaven els monjos per espantar-los quan ella i l’Isembard eren petits, però intuïa que es tractava d’un perill encara més gran. En un tancar i obrir d’ulls, la figura va desaparèixer i ella va exhalar l’aire que retenia als pulmons.

Esporuguida, se’n va anar corrents cap al monestir. El seu germà ja devia estar desesperat. S’estimava més les mirades lascives dels homes que no pas la sinistra ombra vigilant del bosc.

Els Nascuts de la Terra no van passar desapercebuts, tot el contrari del que li havia dit l’Isembard, i la noia va aguantar l’ofici com va poder, al fons d’aquella ermita humil, sense ornaments ni imatges. Fins que se’n va afartar.

—Me’n vull anar.

—No! —va insistir l’Isembard.

Pertanyien al monestir. Tot i que comptaven amb l’estima del vell Adaldus i del frare Remigius, el prior Sixte consideraria una irreverència que ell i sa germana sortissin de la capella.

El forcejament va cridar l’atenció d’en Sixte, el qual, molest, va aturar la pregària eucarística. Tenia en Drogo de Borr al costat. Malgrat que el noble havia explicat que de jove havia estat ordenat sacerdot, no havia participat a les vespres. Tenia físic de guerrer i una llarga cabellera negra li cobria una part de la cara, angulosa i pàl·lida. Passava dels quaranta i es mirava els presents com un depredador d’ulls foscos que guardaven secrets inconfessables. Sobre la cota de malles lluïa una sobrevesta amb un drac brodat i havia deixat la destral damunt de l’altar, un senyal de gosadia que el prior va obviar per no contrariar-lo. L’aspecte d’aquell home incomodava els presents i ell s’hi rabejava.

Quan va veure la Rotel va somriure, murri, i es va decantar cap a un dels seus homes per dir-li alguna cosa a cau d’orella. La noia, incapaç de suportar l’horrorosa sensació de mal presagi, va abandonar la capella.

El prior Sixte va continuar la missa. Va alçar l’humil calze de fusta folrat de llautó. Una copa indigna de la sang de Crist. Al concili de Reims, el 803, s’havia declarat que havien de ser de metall preciós. Santa Afra era un cenobi miserable; amb una ermita i una caseta de dues estances aixecada pedra per pedra pels mateixos monjos sobre un puig cedit en precari pel comte de Girona. Subsistien sense beneficis, ni servi a qui cobrar el delme. Però allò canviaria, s’havia dit el prior, i la primera cosa havia de ser aconseguir un calze valuós i així mateix altres ornaments. Li calia aprofitar la presència d’en Drogo i oferir-li alguna cosa que apreciés. En realitat, ja sospitava que havia tornat amb aquesta intenció. Potser havia vist la Rotel a les vinyes durant la primera visita.

A en Sixte no li havia interessat mai conèixer l’origen dels germans. Els prudents monjos li havien explicat tan sols que havien aparegut una nit de tempesta i que els llops els havien respectat. Sense pares ni parents coneguts, aquella noia tan bonica era un regal de Déu. Pertanyia al monestir, a les vinyes o a les cabres. Optimista, el prior va continuar amb la celebració.

Quan va estar, l’Isembard va saludar uns quants coneguts de la vila i va sortir a buscar la seva germana. Se’n va anar fins a la font que hi havia allà a prop, on se solia asseure quan estava preocupada, però no l’hi va trobar. Al capvespre, els vilatans van sortir en comitiva. En Drogo també va sortir amb els seus soldats camí de Girona. El jove va sospirar, alleujat, però la Rotel no compareixia, i se’n va anar fins a la seva barraca per veure si l’hi trobava.

—Rotel?

Va sentir un crit ofegat i, tot angoixat, va entrar sense pensar en el perill. Va veure la seva germana lligada i emmordassada a terra, però abans de poder reaccionar, algú el va colpejar per darrere i la foscor el va engolir.

—Isembard! Desperta’t!

La veu li martellejava al cap. Quan va obrir els ulls, va sentir un dolor que li va resultar insuportable, però en la penombra va distingir el vell Adaldus.

—Se l’han enduta! —li va dir el monjo, desesperat.

—Rotel! —L’angoixa el va envair—. Què ha passat?

—El prior l’ha venuda a en Drogo.

—Però jo he vist com se n’anava sol amb els seus homes!

—No ho ha volgut fer davant dels vilatans. Se l’ha enduta un dels seus soldats a entrada de fosc, amb l’ajuda de dos dels nostres. —L’Adaldus estava avergonyit—. Que Déu ens perdoni.

L’Isembard es va alçar, atordit, esfereït. No l’havia pogut protegir.

—Germà Adaldus, creieu que el tal Drogo venia a buscar-la? No ens havia visitat mai cap noble. —La inquietud el vencia.

—Podria ser que l’haguessin vista quan van venir per aquí unes setmanes enrere, o bé que algun vilatà li n’hagués parlat, tant hi fa. La Rotel és molt bonica, però també especial, tu ho saps més bé que ningú. Tal vegada és un caprici, o hi ha una altra raó…

—L’he de trobar —va concloure el jove. Estava espantat però no la volia abandonar.

L’Adaldus li va lliurar el ganivet i una bossa amb uns òbols de plata. Havien de ser les seves armes enfront de l’espasa del soldat d’en Drogo. D’ençà que havia sortit de Tenes, feia dotze anys, no havia tornat a veure armes d’aquelles.

—Ho heu robat al prior Sixte!

—En Sixte es pensa que és un instrument de Déu, però jo també ho soc. —L’Adaldus va abraçar l’Isembard. Estimava aquell noi i sa germana com si fossin fills seus—. Vaig ser prior durant dècades i ja no reconec Santa Afra. Si aconsegueixes rescatar-la, no torneu!

—Què se’n farà, de nosaltres? —va exclamar l’Isembard, amb veu afligida. Havien servit des de petits uns homes dedicats a l’oració. No entenia per què Déu els castigava d’aquella manera… O potser era que tenia un pla inescrutable per a ells?

L’Adaldus plorava. Se sentia culpable. Quan la Rotel havia sagnat per primer cop, amb tretze anys, ell era el prior. L’hauria hagut de lliurar a algun pagès jove i decent. Hauria tingut una vida precària, però ara estava exposada als capricis d’un noble de mala fama i d’intencions dubtoses. Va tornar a abraçar l’Isembard. El coneixia; tenia un esperit noble i la sang d’una llegenda li corria per les venes, però no era res més que un serf amb les mans buides. Així i tot, el jove s’arriscaria per la Rotel i li va voler infondre valor.

—Recorda que ets fill d’Isembard de Tenes. Em sap greu de no haver-te parlat més de la teva família, però ja ho descobriràs pel teu compte. Ara ves-te’n.

Que hagués esmentat el seu pare li va provocar un dolor profund. Havia estat un cavaller que li havia promès d’ensenyar-li a utilitzar l’espasa, però no havia tornat mai per complir la promesa. Així doncs, només sabia conrear la vinya i adobar murs del vell monestir. L’antiga ferida que duia a l’ànima supurava odi i frustració.

—Cap a on han anat? —va preguntar al monjo.

—Agafa el camí de Girona. En Drogo pretén trobar-se amb el nou bisbe de Barcelona. El mercenari que porta la Rotel no deu ser gaire lluny. Si encara no s’ha reunit amb en Drogo, és possible que el puguis sorprendre, però sigues cautelós.

—Acomiadeu-me del frare Remigius.

—Els està entretenint amb alguna història avorrida. Val més que no et vegin.

L’Isembard va agafar la capa que li havia donat l’Adaldus i es va allunyar com una ombra per la sendera estreta. El cap li feia mal del cop que li havien clavat. Unes milles més endavant va veure que dos monjos d’en Sixte tornaven pel camí i es va amagar darrere d’un roure. Va deduir que el pagament per la seva germana havia estat l’esplèndid calze de plata amb perles que admiraven a la llum de la lluna. Santa Afra no tenia mitjans per adquirir un objecte tan valuós. Enrabiat, va agafar una pedra grossa, però a l’últim moment es va contenir. En el silenci de la nit, la baralla se sentiria de lluny i podia alertar el qui havia capturat la Rotel. Si volia tenir alguna oportunitat, l’havia de sorprendre.

Quan els monjos es van haver perdut en la foscor, va continuar. No gaire lluny va albirar un genet. La Rotel, tapada amb la capa de pells, caminava encongida, lligada a la muntura amb una corda.

Ella va intuir la presència del seu germà i es va girar. Amb un gest li va demanar que s’esperés, però l’Isembard va deixar anar un crit i va llançar la pedra, que va anar a topar contra el casc rodó. L’home es va contreure, atordit pel dolor. El jove va fer una correguda i li va enfonsar el ganivet a la cama. Espantat i tot, va aconseguir tallar la soga i alliberar les mans de la Rotel. El guerrer, ja refet del primer atac, va saltar del cavall i el va tirar a terra d’un sol cop. L’Isembard va perdre el ganivet i una puntada de peu a les costelles el va deixar per terra sense respiració.

—Tingueu pietat, és el meu germà! —va implorar la Rotel.

L’home d’en Drogo va clavar una altra coça a l’Isembard i el va fer rodar pel camí.

—Tens valor, jove —va remugar. Se li va acostar ranquejant i es va treure del cinturó la destral de mà—. Però la teva germana no es pot desaprofitar en aquell miserable monestir de Santa Afra.

L’Isembard, adolorit, es va anar arrossegant, incapaç de reaccionar. Així i tot, per instint, va aixecar el braç per protegir-se. Esperava que la Rotel ho aprofités per fugir cap al bosc.

Llavors l’home va fer un soroll horrible, com de borbolleig, i la destral se li va esmunyir de les mans. Mirava endavant, desconcertat, mentre la sang li brollava a doll de la gola fesa. Es va desplomar i l’Isembard va veure la Rotel al darrere. Bleixava, aferrant el ganivet que ell havia perdut. Quan es van abraçar, l’Isembard li va veure una lluïssor inquietant als ulls. Aquella noia de quinze anys tan delicada no havia vacil·lat a degollar-lo per l’esquena.

—Em venien a buscar! —va fer ella, alterada. Mirava d’excusar-se davant de la cara desencaixada del seu germà—. El prior m’ha venut!

Des del moment en què el soldat l’havia atrapat a la font, la Rotel havia viscut un pànic tan intens com desconegut. Mai no l’havia espantat la soledat dels erms, ni vagar perduda, ni els perills del bosc, però aquella tarda havia descobert el terror: estar indefensa a mercè d’algú. Aquella basarda l’havia fet reaccionar d’una manera instintiva i letal. Es va mirar les mans ensangonades i li va venir una esgarrifança.

—En Drogo ha pagat un calze per tu, Rotel. —L’Isembard notava que el cor estava a punt d’esclatar-li. Tot i el mal a les costelles, tots dos estaven bé, i la Rotel era lliure. Tanmateix, tenia un dubte que l’ofegava—: T’ha fet mal?

—No, aquest home només em portava amb en Drogo —va respondre, mirant de somriure per tranquil·litzar l’Isembard—, però m’ha dit que anàvem al castell de Tenes.

—Al del nostre pare? —L’Isembard va notar una fiblada de coïssor. Després de tants anys, el passat tornava aquella nit infausta.

La noia va assentir. A poc a poc recuperava la calma, però tots dos travessaven un mar de dubtes. Sabien que els havia canviat la vida per sempre més.

—El castell és el refugi d’en Drogo. Em penso que sap qui som. —Se’l va quedar mirant amb els seus ulls clars i profunds—. Què farem?

—No podem tornar a Santa Afra. I a la vila ens delatarien. —A l’Isembard li van venir al cap les paraules de l’Adaldus: «Recorda que ets el fill d’Isembard de Tenes». Tenien als peus el cos sense vida d’un mercenari. Si la volia protegir, ja no havia de pensar com un serf—. Els homes d’en Drogo ens buscaran per la rodalia del monestir, Rotel. A Girona, hi viu molta gent, i ens hi podrem confondre. No pensarà que som allà. Tinc uns òbols de plata. Podríem fugir amb alguna caravana de mercaders.

—Què se’n farà, de nosaltres?

L’Isembard la va abraçar. Tenia la mateixa por que quan havien fugit del castell de Tenes, de petits. Déu els tornava a posar a prova i es va voler mostrar ferm.

—Vam néixer de la terra i vam vèncer la mort un cop. Et protegiré, Rotel.

Ella coneixia el seu germà. Era valent, però la situació el superava. Tot i així, hi confiava.

Van amagar el cadàver a sota de la fullaraca, van espantar el cavall i se’n van anar. La seva existència a Santa Afra s’havia acabat i no van pas girar la vista. Fugien en silenci sense saber si deixaven enrere les pitjors ombres o els esperaven més endavant.