Any 869

Amb el pas del temps l’ambició del rei Carles el Calb augmentava. En la lluita contra els normands era infatigable, no parava d’esclafar revoltes als seus territoris amb els ulls posats en els que pertanyien als seus nebots.

Ni la mort accidental del seu fill Carles l’Infant, l’any 866, ni la reclusió voluntària en un monestir de la seva esposa, Ermentruda, destrossada per aquella pèrdua, no van poder assossegar el seu esperit aguerrit.

El 8 d’agost de l’any 869, va morir de febres el seu nebot Lotari II, rei de Lotaríngia, la franja de la França Mitjana que havia heretat del seu pare, Lotari I, amb el Tractat de Prüm. Amb aquella mort, la història va tornar a canviar el seu curs.

Amb la mort de Lotari II s’acabava el complicat conflicte que s’havia generat entre els carolingis a causa del seu intent de divorci de Teutberga, de la casa bosònida. Tanmateix, es plantava la llavor d’un conflicte molt més gran.

Com que Lotari II no tenia descendència, l’hereu dels seus dominis era el seu germà, l’emperador Lluís d’Itàlia, anomenat el Jove, que lluitava contra els musulmans que amenaçaven les costes italianes. El rei Carles el Calb, a traïció, va aprofitar per conquerir Lotaríngia, malgrat l’oposició fèrria del seu germà Lluís el Germànic, els seus nebots i bona part dels bisbes.

S’acostava una guerra terrible que anava més enllà de la presa de Lotaríngia. El monarca que acumulés més poder de les restes de l’imperi carolingi podria aspirar a arrabassar la diadema imperial a Lluís d’Itàlia. Era tan sols un títol simbòlic, però revestiria el seu imperium de caràcter sagrat.

Barcelona i els comtats de Bernat de Gòtia van quedar en mans de vescomtes i oficials francs mentre el marquès acompanyava el rei Carles en el seu deliri de grandesa i en la contenció dels normands. A Bernat només l’interessava rebre els tributs dels seus comtats de la frontera. La Marca continuava abandonada. A la cort arribaven denúncies dels abusos i notícies nefastes que eren ignorades a causa de la complexa situació del moment i per les ambicions personals dels nobles i del rei.

Al vesper que era la cort de Carles el Calb ningú no tenia temps per preocupar-se pel que s’esdevenia a l’extrem més perdut del regne.