Any 875
La fortuna somreia al rei de França Carles el Calb. Després de l’assemblea del juny de l’any 870 a Attigny, el 8 d’agost es va reunir amb el seu germanastre Lluís el Germànic a prop de Maastricht i van signar el tractat de Mersen per repartir-se la Lotaríngia, el regne del traspassat Lotari II, que era nebot de tots dos. Carles obtenia la banda de ponent del Rin, incloent-hi els vastos comtats de la conca del Roine. A la tardor, es casava amb Riquilda i sotmetia la regió, que va lliurar al seu cunyat Bosó, al qual va nomenar també duc de Lió i de Borgonya, a més de comte de Bourges i de Viena del Delfinat.
L’emperador Lluís d’Itàlia, germà i hereu legítim de Lotari II, no va poder defensar l’herència davant dels seus cobdiciosos oncles. El 871, mentre sufocava una revolta a Benevento, va ser capturat i el van donar per mort. Va resultar que la notícia era falsa, però per primera vegada Carles va començar a veure factible la successió en la diadema imperial, ja que el seu nebot no tenia hereus mascles.
Lluís el Germànic també acariciava aquest propòsit. L’emperadriu Engelberga, hàbil diplomàtica, va saber guanyar temps per al seu espòs, Lluís d’Itàlia, i va recuperar part dels territoris adquirits per Lluís el Germànic a canvi de nomenar hereu de l’imperi el fill d’aquest darrer, Carloman de Baviera.
Tanmateix, el 872, Carles el Calb va rebre una carta del papa Adrià II amb un missatge secret: «Et confiem confidencialment que si la Noblesa sobreviu a l’emperador […] no acollirem mai en aquest Regne ni a l’imperi Romà ningú que no sigui tu mateix». Des d’aquell moment, el títol d’emperador va ser l’ambició més gran del rei de França.
Carles va encomanar la regió d’Aquitània al seu fill Lluís el Tartamut, tot i que no hi confiava ja que se li havia rebel·lat l’any 862, raó per la qual va nomenar Bosó com a camarlenc particular, amb Bernat de Gòtia com a lloctinent reial d’Aquitània i Bernat de Septimània al seu consell.
El 12 d’agost va tornar a girar la roda de la història. L’emperador Lluís d’Itàlia morí a Brescia. La seva darrera voluntat havia estat nomenar Carloman hereu d’Itàlia i de l’imperi, tal com havia pactat la seva esposa, però el rei Carles comptava amb la vènia del pontífex Joan VIII, el nou Papa, i no va cedir. Un cop més, els carolingis esmolaven les armes pel poder.
A la Marca Hispànica, els nous comtes Guifré i Miró iniciaven la repoblació de l’Urgell i la Cerdanya bo i traslladant-hi pagesos des del Pirineu, mentre que Bernat de Gòtia desatenia Barcelona i Girona, ja que necessitava les tropes en altres dominis. Abandonats i gairebé indefensos, tots dos comtats esperaven que d’un moment a l’altre els arribés el final.