7

El vescomte va oferir estatge a alguns colons als rafals de fusta que hi havia a tocar del palau comtal i l’església en forma de creu grega, on s’enterraven unes grans gerres amb el gra que la ciutat necessitava per a l’hivern. Uns altres es van instal·lar en solars o als estables d’algunes cases. Esperaven que al cap d’uns dies el bisbe complís la promesa i poguessin anar a les terres que els havia de cedir l’Església. A mitja tarda, es va anunciar que Frodoí ja s’havia refet després de l’esvaniment. Les campanes van cridar a l’oració de vespres, que havia de ser solemne. Hi acudiria tot el clergat de la ciutat, incloent-hi els abats dels monestirs de Sant Pere de les Puelles i Sant Pau del Camp, que eren als afores. El temple es va omplir amb les famílies patrícies i la multitud es va quedar a la plaça.

—És l’hora de buscar allò que va dir el meu avi —va murmurar en Galí a l’Elísia mentre eren a la plaça.

—Ara?

—Abans no acabin les vespres. No se n’adonarà ningú.

Van anar travessant entre els fidels i van agafar un carreró per allunyar-se dels palaus.

—En Gombau em va explicar amb detall on era la casa.

Van enfilar per un carrer que feia pujada, on encara quedava alguna resta de l’empedrat antic. A la part més alta de la ciutat hi romanien vestigis d’un antic temple pagà que el temps no havia engolit. L’Elísia es va quedar bocabadada davant d’unes columnes ciclòpies que continuaven dretes.

—Són més gruixudes que un roure centenari! Qui va poder alçar una cosa així?

En Galí també estava impressionat.

—El meu avi em va explicar que en diuen el Miracle, perquè els capellans afirmen que les havien alçat uns sants cristians amb el poder de Déu. La casa que busquem és al costat.

L’Elísia, encara fascinada, va seguir en Galí, que feia esforços per recordar. Al costat de les columnes s’obria una placeta envoltada de cases desballestades, algunes ja per terra. La de més a prop era gran i tenia la façana esquerdada. En Galí va respirar tranquil quan va veure que estava abandonada.

—Aquesta era la casa d’en Gombau, el meu avi.

Van treure el cap per la porta estellada, de la qual només quedaven trossos de fusta podrida. El dins continuava dempeus. La casa tenia dues plantes, més el sotateulada de dues aigües que feia de graner. Després d’assegurar-se que no hi havia roba estesa, es van ficar a dins. Uns quants coloms van parrupejar abans de sortir pels forats del sostre.

—Això es pot enfonsar en qualsevol moment —va fer l’Elísia, inquieta.

—Millor que no interessi ningú.

Van entrar en una gran sala que tenia una llar de foc de pedra ennegrida en un racó.

—Fixa-t’hi. —En Galí li va assenyalar una part de l’estuc amb decoració geomètrica, malmesa per la humitat—. És tal com m’ho descrivia en Gombau.

—Havíeu estat una família pròspera —va respondre l’Elísia, impressionada.

—Jo vivia amb els meus pares a la torre que teníem a la vila de Vernet, al Conflent. El meu avi solia romandre a Barcelona. Estava al servei del comte Sunifred fins que va haver de fugir, quan Guillem de Septimània va atacar la ciutat. Avui recuperaré el que és meu.

Van explorar la casa amb cautela. Les estances eren impracticables. L’escala que conduïa a la planta de dalt era de pedra, però es van desdir de pujar en veure que les juntes estaven obertes. Van arribar a la cuina, que donava a l’hort. Arreu es veia runa i fragments de morter. En Galí va somriure.

—Deu ser aquí. Vinga, ajuda’m.

Van desembarassar un racó fins que va aparèixer una trapa.

—Això era el celler.

L’Elísia, que portava esca i pedra foguera, va improvisar una torxa amb branques i palla que va arreplegar de terra. El soterrani era ple de botes destrossades i eines inservibles de tan rovellades.

—Resa, Elísia, resa ara més que mai.

Ella va inspirar amb força. En Galí va comptar els passos i va començar a foradar la paret de fang amb un ganivet. Era la primera vegada que l’Elísia el veia treballar amb les mans. Va passar una eternitat abans no va sorgir una olla mig consumida.

—Senyor Déu meu! —va exclamar l’Elísia.

La van treure entre tots dos i van quedar impressionats amb la dringadissa de dins. En Galí va obrir la tapa, enganxada pel rovell, i hi va ficar la mà. En va treure un grapat de monedetes, diners de plata i òbols encunyats a la seca de Barcelona. Les va deixar caure a la mà de l’Elísia, i ella es va posar a riure amb els ulls negats de llàgrimes. Ni l’un ni l’altre no havia vist mai tanta riquesa. Eufòrics, es van besar. La vida havia de continuar.

—El meu avi sempre havia confiat que algun descendent tornés. Déu ens ho reservava a nosaltres. Podrem obrir l’hostal que somiàvem!

—Ja tinc el nom! —va exclamar l’Elísia. A la fi veia la llum darrere de la boirada d’aquell viatge. Els esperava una nova vida—. En direm l’hostal del Miracle.

—Trobo que està bé!

—Mira, també hi ha un pergamí.

Una ombra va enterbolir la mirada d’en Galí. Cap dels dos no sabia llegir. Les lletres tenien l’estrany poder de retenir els pensaments per més temps que passés, deia en Lambert, que sempre havia tingut el desig d’aprendre’n. Mentre l’Elísia es mirava intrigada les línies de tinta marronenca, en Galí li va arrabassar el document i se’l va ficar sota la camisa.

—Per què ho has fet? —va preguntar ella, desconcertada.

—Deu ser alguna cosa antiga que ja no té importància. —Va remenar les monedes per cridar-li l’atenció—. L’important és això, Elísia! Per això hem vingut aquí.

Ella va fer que sí i el va estrènyer fort. En Galí no li havia dit cap mentida. Era el moment d’oblidar sentiments impossibles i petons furtius, per més purs que fossin. Era el seu marit i aprendria a viure amb ell, com tantes dones de Carcassona que havien estat casades pels seus pares.

No va voler parlar més del pergamí que en Galí s’havia guardat. Amb el tresor d’en Gombau entre la roba, ja fosc, van sortir de la casa en ruïnes bo i parlant, animats, de l’agradable futur que els esperava a Barcelona. Amb aquella fortuna, seria més fàcil fundar una llar.

A la serra de Marina, l’Isembard reposava recolzant-se d’esquena en un roure. Havia tornat a caure la nit i continuava buscant la Rotel. De seguida que havia vist aparèixer en Drogo de Borr com un heroi havia temut el pitjor; no era casualitat que la seva germana hagués desaparegut. Es va fregar la cara per treure’s les cabòries del damunt. Estava esgotat. Va pensar en l’Elísia i encara es va posar més trist. Se la va imaginar a Barcelona, segura, per fi.

Va continuar errant sense rumb fins que va albirar una resplendor al cim d’un promontori i hi va pujar, sigil·lós. La foguera era davant d’una d’aquelles prodigioses taules de gegants, però que era diferent de les altres perquè la llosa plana del damunt s’aguantava sobre sis pedres. Tres homes coberts amb pells d’animal cosides s’escalfaven en silenci. Havien deixat a terra els elms de punxes rovellades. Eren del grup que els havia atacat.

Com que la Rotel no hi era, va recular. Però llavors es va fixar en el foc. Entre les brases, hi havia una cama humana, recremada i queixalejada. Per terra, entre les lloses, va veure una petita túnica grisa de llana tacada de sang. Era la roba de la petita Ada. La impressió el va fer ensopegar i el van descobrir. Aquells tres tenien un aspecte horrible; un d’ells, amb una cicatriu rugosa que li anava de la conca buida de l’ull fins a la barbeta, va deixar anar un rugit.

Van agafar les claves i el van perseguir. Van atrapar-lo després d’una llarga cursa, l’Isembard estava rendit. Va poder esquivar la primera envestida, però va ensopegar i va caure, rodolant per l’espessor de la fullaraca. El van envoltar. Pensava que li romprien fins el darrer os. Però de sobte va sorgir d’entre els arbres una ombra encaputxada i els va atacar per sorpresa.

L’aparició feia girar amb agilitat una fulla de metall i al primer li va obrir el ventre. Va esquivar el garrot del segon i el va abatre d’una coltellada. El tercer va intentar atacar-lo uns quants cops, però el nouvingut veia a venir cadascun dels seus moviments maldestres. Amb una estocada li va ferir la cama i, quan el va tenir agenollat, amb un altre cop d’espasa li va partir la nuca. L’Isembard, encara a terra, atordit, es mirava l’escena.

—Has tingut sort, Isembard de Tenes.

—Qui sou? —va fer ell, desconfiat—. Com em sabeu el nom?

—A Barcelona, algú ha dit que anaves amb els colons.

El guerrer se li va acostar i es va abaixar la caputxa. Era un home d’uns cinquanta anys, de trets esmolats, barba i una espessa cabellera grisa. Va fer uns ulls com unes taronges.

—Valga’m Déu! Ets ben igual que el teu pare.

L’Isembard va recular, amenaçant-lo amb el ridícul ganivet de cuina del convent. Volia intimidar aquell guerrer, però ell li va agafar el canell i l’hi va retorçar fins que va deixar anar l’arma.

—Si més no ets intrèpid, Isembard de Tenes. Sé que busques la Rotel, la teva germana, però moriràs si continues errant per aquí tot sol.

—Menjaven…! —va exclamar, encara esfereït—. Déu meu, senyor!, era la petita Ada…

L’Isembard va decidir que, cas que mai tornés a veure en Joan i la Leda, no els revelaria mai el que havia vist.

—Jo també vaig menjar carn humana en un setge —va confessar l’home, amb expressió greu—. De vegades això comporta la diferència entre viure o morir, tot i que ells han degenerat i no distingeixen entre un xai i una criatura. Fins aquí ens ha portat la misèria. Em dic Guissand de Barcelona i t’estic buscant d’ençà que m’han donat la notícia.

—S’han endut la Rotel!

—Ells no s’enduen ningú. Si de cas només una part i prou. Si no l’has trobada és perquè la té en Drogo de Borr.

L’Isembard es va ensorrar. Es confirmaven els seus temors; va clavar un cop de peu a terra, frustrat.

—Doncs ajudeu-me! Sou guerrer i coneixíeu el meu pare!

—Ho faré quan arribi el moment. Aquesta nit ha succeït una cosa important, una cosa que ho pot canviar tot.

—Què?

—Trobar-te a tu, Isembard II de Tenes. Si vols rescatar la Rotel algun dia, vine amb mi, i si vols acabar com aquesta pobra nena o pitjor, continua l’absurda cerca.

—Per què em busqueu? —Un dolor sord se li despertava del boirim de la memòria—. El meu pare va desaparèixer fa molt i m’he criat en un convent amb la meva germana.

—I jo ara soc un cavaller salvatge en aquests boscos, però molt temps enrere havia estat vassall.

L’Isembard el va observar, sorprès. No coneixia en Guissand i es va adonar que també ignorava moltes coses del seu pare. Quan hi pensava, li renaixia el ressentiment per haver-los abandonat al castell de Tenes. Aquella ferida tan fonda no s’havia tancat mai del tot.

—Si servíeu el meu pare, ja deveu saber què va passar —va murmurar, sorrut—. Deveu saber per què no va venir a defensar el seu castell i la família.

—Segueix-me, Isembard, i sabràs la veritat.

Confós i desesperat, es va anar calmant. En Guissand l’intrigava i era a l’únic a qui es podia aferrar en aquella nit infausta. La Rotel ja no era allí i li costaria de trobar-la, ho havia d’assumir. Ja no li quedava res més per perdre, de manera que va acceptar. Van sortir del bosc fins a la via Augusta. Barcelona els quedava a l’esquerra, i van continuar cap a la banda meridional fins que es van desviar per una sendera que amb prou feines es veia entre matolls i pins. En una clariana, damunt d’un roquissar i enfront d’un riu, es dreçava una torre circular feta de tova. Van sortir a rebre’ls uns quants ermitans força malforjats. Quan van veure l’Isembard, es van quedar parats; en van reconèixer els trets.

—És la torre Benviure^[4] —va anunciar Guissand de Barcelona—. Aquí, els monjos tenen les ermites excavades a la terra. Ets al Llobregat, l’última frontera. Fa una bona nit per explicar històries, jove Isembard, però esperarem uns vells amics. —Va posar-li una mà a l’espatlla i continuà parlant-li amb solemnitat—: I una altra cosa, recorda sempre que continues viu gràcies a una dona, Goda de Barcelona. És ella qui em va fer arribar el missatge.

A l’Isembard se li va posar la pell de gallina. Entre els colons, només l’Elísia tenia notícia del seu llinatge noble, i allò indicava que ja havia establert relació amb els habitants de Barcelona. Sense saber-ho ni ella, l’havia salvat un altra vegada i va sentir el desig de tornar a ser en aquell recer mentre plovia per tornar-la a besar sense vacil·lar gens.