23

El dia de Sant Benet, 20 de març s’havien preparat vespres solemnes a la basílica de la Santa Creu, però a l’església dels Sants Just i Pastor també s’hi celebraven. Una mica més tard del migdia, va entrar a la ciutat l’hispà Tirs en un carruatge. Era un vell sacerdot oriünd de Còrdova, el clergue més reputat del ritus mossàrab a Barcelona, i un malson per a Frodoí. També era bon amic d’en Guissand, de manera que havia anat fins a les ermites de Benviure en resposta al missatge que havia rebut. Malgrat l’oposició dels ermitans, va amagar l’Isembard sota les flassades de viatge. Tots els barcelonins, inclosos els guàrdies, respectaven en Tirs, i com sempre no li van revisar la càrrega que duia. El noi de Tenes va estar amagat al temple dels Sants Just i Pastor fins a la nit.

L’Isembard trobava a faltar els seus mestres d’armes i se sentia desorientat. Després de quatre anys, tot allò pel qual havia lluitat s’havia esfumat. Tornava a ser el jove serf que havia fugit de Santa Afra amb les mans buides i a la cerca de la seva germana. La sensació de fracàs el rosegava, veient que la ciutat se sumia en el fang de l’odi. En Guissand de Barcelona li havia demanat que busqués els bel·lònides, però feia setze anys que no n’hi havia ni rastre. Probablement eren morts. Perseguit per en Drogo i incapaç de complir la voluntat del salvatge, havia resolt marxar de la Marca i, ple d’angoixa, havia tingut la idea de fugir amb l’Elísia. Només li quedava el seu amor, per a això s’havia arriscat a entrar a la ciutat.

El silenci i la penombra de l’església van asserenar-lo. Des d’un racó, amagat entre les ombres, va observar en Tirs. L’hispà, que tenia gairebé seixanta anys, encara conservava força vitalitat i molta influència en qüestions religioses. Viatjava pel comtat per esperonar els sacerdots i explicar-los el sentit de la litúrgia dels seus ancestres. Aquella activitat pastoral feia enfurismar Frodoí, que va resoldre tancar-lo a la masmorra del palau, tot i que va haver d’alliberar-lo al cap d’unes hores a causa de la indignació de la ciutat. La majoria dels fidels respectaven el bisbe franc, però s’aferraven als vells rituals.

L’Isembard vivia allunyat d’aquell conflicte estancat des de feia dècades. Els monjos de Santa Afra eren francs i ell coneixia la litúrgia hispana pels ermitans de Benviure.

En Guissand, pragmàtic, afirmava que l’acusació que el ritual mossàrab de les misses mostrava una heretgia adopcionista era una maniobra de l’Església franca per congraciar-se amb el Papa. Els comtats de la Marca Hispànica i d’altres regnes cristians de la península seguien la tradició del bisbat de Toledo, situat en terres de l’islam.

L’església de Sant Just i Pastor, amb prou feines il·luminada, es va omplir de fidels a l’hora de vespres. Un cor de nou clergues es va col·locar a tocar del presbiteri i en Tirs, vestit amb la sotana per a l’ofici, va entrar juntament amb els seus diaques i altres religiosos. L’Isembard es va deixar seduir per un ritual viu que, ben al contrari del romà, mantenia l’atenció de tota la congregació amb càntics de cadències arabesques i respons continus. La celebració era un diàleg actiu amb la divinitat per mitjà de respostes senzilles, amb les quals es reblava cada oració. L’ordre de la missa variava i celebraven el ritu de la pau abans de l’ofertori. En Tirs va partir el pa consagrat en nou bocins, els quals representaven els misteris de Crist, mentre que el prior de Santa Afra ho feia en dos bocins. A l’altar lluïen dos missals gruixuts de cobertes de fusta amb pedreria, ja que les antífones canviaven cada dia, segons el temps litúrgic anual. Com que era la Quaresma, van fer diverses lectures del Pentateuc. Només al final de la litúrgia, en Tirs es va adreçar als fidels, i els va exhortar a resistir els abusos del vescomte Drogo, que, amb la connivència d’un altre franc, el bisbe Frodoí, dessagnava la ciutat. Déu volia que Barcelona resistís vuit-cents anys més, però dependria del que fessin els seus habitants, que n’eren l’ànima.

Quan es va fer de nit, després d’aquelles hores de pau i recolliment en la penombra, l’Isembard va sortir de la petita església més serè. Les paraules del clergue l’havien commogut. Sabia que anaven adreçades a ell, però se sentia perdut i no veia cap més sortida que anar-se’n. Va saltar la tàpia de la taverna del Miracle, i va entrar a l’espai on hi havia arbres fruiters i una horta. Al fons va veure el corral destrossat i la cort de porcs buida.

El silenci que s’escampava per la casa era desolador. Va amagar-se rere el pou quan va veure que algú sortia de la cuina. Era en Galderic. Se’l veia trist, recollint sense esma una mica de llenya. El va trobar crescut, havia madurat, li hauria agradat abraçar-lo. Distret amb el noi, no va adonar-se que en Galí inspeccionava l’exterior. L’havia vist, i quan en Galderic va haver entrat a la casa, va anar cap a ell.

—Sabia que vindries. En Drogo sap que no ets mort —va dir en Galí aguantant-se la ràbia—. Ara què vols d’ella, Isembard? Que no has fet prou mal, ja?

—Ets tu qui informes en Drogo —va replicar l’Isembard sense sortir encara de l’ombra del pou.

—Podria sortir corrent ara mateix i anar a avisar els homes d’en Drogo.

—Sí, però estaries mort abans de fer un pas… De fet, és el que faré.

En Galí es va aguantar la respiració. La veu de l’Isembard era plena d’odi i no mentia. Una feblesa que ben mirat ell podia aprofitar.

—Desitges la meva dona, t’ho veig als ulls, però aquest és el seu lloc. Què pots oferir-li? Una vida de fugitiu? L’enemic de qui serà comte de Barcelona i l’adulteri! —va exclamar en Galí amb menyspreu—. L’Elísia va créixer en una taverna, no ha passat mai gana i sempre ha tingut un sostre. Sap sobreviure i trobarem la manera de sortir vius d’aquest destret.

L’Isembard va sentir que li flaquejava la determinació. En Galí va continuar:

—Deixa-la i li regalaràs una vida bona; parirà fills que tindran el seu somriure, que no aniran descalços ni passaran fam. No hauran d’avergonyir-se del seu pare i el món serà més brillant. Tu només li portaràs foscor.

L’Isembard volia que en Galí s’empassés aquelles paraules, però, quan va escapolir-se cap a dins la casa, no va perseguir-lo. Era ben cert. No tenia res a oferir-li, a l’Elísia, només incertesa i misèria. Cap amor no podia resistir aquella vida eternament. Ell i la seva germana havien patit pels actes del seu pare; ell no podia fer el mateix a una altra persona. Abatut, va anar cap a la tàpia. Una ira desfermada bategava dins seu.

L’Elísia va trobar en Galí pàl·lid.

—Què et passa?

—No res. M’havia semblat sentir un soroll…, però només era el vent.

La jove va observar-lo amb recel. En Galí estava amoïnat i va marxar de la taverna. Ella, intrigada, va sortir a l’hort i va escrutar la fosca. Li va semblar que veia una ombra que s’esvaïa rere el mur i va anar cap al pou. Aleshores un pressentiment va sacsejar-li el cor. Ara tenia l’olfacte més sensible. Recordava aquella olor de cuir tatxonat i metall de l’Isembard, de quan l’havia abraçat al cobert del monestir. Se’n recordava molt bé, d’aquella olor, i el cor li va fer un salt.

—Isembard…

Va acostar-se al mur, però no hi havia ningú. Potser només era una il·lusió, però notava que ell havia estat allà i que era viu. Això va revifar-la després de força dies d’agonia, i fins i tot estranyament va aconseguir imaginar-se la conversa que havien tingut el seu marit i el fugitiu. L’Isembard havia de córrer perquè el perseguien. Ja no emprendria el camí cap a la noblesa. Era com ella, i potser per aquest motiu havia tornat per retrobar-la. Un impuls la va escometre: volia anar-se’m amb ell, deixar-ho tot enrere i oblidar en Galí. Va sortir a corre-cuita de la taverna malmesa i va observar la plaça, però no hi va poder veure sinó negror i silenci. Aleshores van aparèixer uns mercenaris d’en Drogo seguits per en Galí, i després de mirar-la com si fos una nosa, van anar cadascú en un una direcció per trobar-lo. El seu home l’havia delatat. Havia de fugir per salvar la pell, va pensar, desolada.

—Sé que algun dia tornaràs, amor —va xiuxiuejar al vent.

Havia estat un somni efímer, però ell era allà, en algun lloc. Tot i que l’espantava que l’agafessin, sabia que era un guerrer, havia estat educat als boscos, i va resoldre tenir confiança, de manera que en entrar a la casa va fer-ho amb un somriure. Va abraçar en Galderic, més animada, i va resar pel seu estimat.

L’Isembard sabia que en Galí avisaria els homes d’en Drogo i ja havia abandonat la plaça sense haver vist el vestit gris ni aquells ulls cobejosos observant la fosca. Tot plegat hauria pogut ser diferent, però el fet és que les seves ànimes s’havien fregat sense trobar-se, i la roda del temps va girar de nou cap a destins insondables.

Va passar per davant de les columnes imponents del Miracle. Impressionaven. Parlaven d’una ciutat d’una grandesa inconcebible. Va córrer avall cap al complex episcopal i els palaus, amb la ment encegada pel dolor i la ràbia. Estava cansat d’ocultar-se, de viure amagat als boscos. Els seus mestres havien estat derrotats i potser ell acabaria igual quan donessin l’alarma i els mercenaris d’en Drogo escorcollessin cada pam de Barcelona. La mort no li feia por. Just abans que l’agafessin, escopiria a la cara de qui havia destrossat el seu món: en Drogo de Borr.

Amb les dents serrades, va arribar a la plaça de davant del palau comtal, que estava tancat amb pany i forrellat. A peu del pòrtic, va començar a llançar rocs a les finestres.

—Drogo de Borr… jo t’acuso de traïdor! —va cridar embogit, trencant el silenci de la nit—. Surt i explica la veritat del que amagues a Tenes! Confessa el teu crim a tota la ciutat!

De sobte van aparèixer rere seu quatre homes embolcallats amb capes i, abans que pogués desembeinar, el van atacar amb un mall de fusta. Mentre perdia la consciència, l’Isembard va notar un alleujament inesperat.

Quan va recobrar el coneixement, era en una cel·la fosca, lligat al mur amb una argolla que li cenyia el coll. L’havien capturat. Després de lluitar i cridar per alliberar-se, va deixar-se caure abatut. Una ombra va mostrar-se per l’espiera de la porta, però no era en Drogo.

—Em fa feliç que ja t’hagis calmat, Isembard. Ets aquí perquè no moris. Els homes d’en Drogo revisen cada pam de la ciutat per trobar-te. Ha estat una sort que estiguessis tan a prop del palau episcopal i que l’Oriol hagi sentit que cridaves.

—No sou diferent d’en Drogo, bisbe! —va rugir l’Isembard. Així ho havia suggerit també el clergue Tirs—. Ja sé que ara li doneu suport.

La porta es va obrir. Frodoí va ignorar l’insult.

—Et respecto, hereu de Tenes; tens valor, però encara no entens la delicada situació en què vivim. Una revolta assolaria la ciutat i la deixaria prostrada als peus dels sarraïns.

Tot seguit va entrar en Servusdei, seriós. Li va oferir vi d’un odre.

—Vam tramar junts el pla per evitar-ho, però vam fracassar, Isembard —va prosseguir el bisbe secament—. Els cavallers salvatges i molts pròcers gots són morts; a la Goda de Barcelona l’han desterrat i la seva filla està empresonada. Sembla que tot està perdut. Ho sento tant com tu, però si volem evitar que tanta desgràcia hagi estat estèril, ens correspon trobar un nou camí. He vist les tenebres en la mirada d’en Drogo i sé que Déu és al costat nostre, però has d’entendre que aquest cop no són les espases el que aturarà tanta follia.

—A Tenes no vaig sentir la presència de Nostre Senyor… —va replicar el jove agrament.

—No blasfemis, Isembard! —El bisbe s’havia d’obrir camí en la seva desolació—. Et sents desesperat, ja ho sé, però aquell dia a la torre de Benviure vaig percebre un esperit fort i estic segur que es manté intacte. T’has de refer i tornar al nostre bàndol.

L’Isembard va alçar la cara. Aquella fe ardent li va fer pensar en en Guissand.

—Què voleu de mi? —va preguntar més serè.

—Davant del palau comtal has acusat en Drogo d’una cosa que vas veure a la fortalesa de Tenes. He de saber què és.

—Un cadàver… Sospito que del vescomte Sunifred.

Frodoí i Servusdei van trasmudar l’expressió, i l’Isembard va relatar-los aquella nit terrible.

—Aquest és el camí, Servusdei! —va exclamar el bisbe, com si hagués tingut per fi la revelació cobejada—. Hem de portar en Drogo a judici davant del rei i guanyar-lo.

—Si recordeu la vostra estada a l’escola canònica de Reims, sabreu que són els jutges els qui dicten les lleis, no pas l’acusador —va replicar el monjo amb mordacitat—. Ens calen testimonis, proves…

—No us he demanat que prepareu bons arguments; el que vull és guanyar-lo fins i tot abans de sortir de Barcelona —va indicar Frodoí, ignorant l’acritud de l’ancià—. Sou l’home més expert en cànons i capitulars de l’Església del regne, gosaria dir que de tot l’orbe. Vuit-cents anys d’Església són molts anys i s’han escrit molts papers… Ja trobareu la manera de capgirar la situació!

En Servusdei va mirar-lo sorrut. Si no hagués estat per l’anell, l’hauria bufetejat, com a l’escola canònica, però Frodoí havia trobat un bon rastre i volia fer-lo prosperar.

—Aleshores anem a l’arxiu episcopal —va reblar el monjo—. Hi ha molta matèria per estudiar. Per cert, aquest jove salvatge ens farà falta en un cert moment…

El bisbe va riure amb astúcia.

—Posa’t còmode, Isembard de Tenes, i recobra el senderi. Ben aviat emprendràs un llarg viatge.