Quatre-cents anys abans de Crist, Hipòcrates, considerat el pare de la medicina, ja va observar que només amb les emocions, per exemple, es podia suar o augmentar el ritme cardíac. Vint-i-cinc segles més tard, la immensa majoria de metges, segons els testimonis recollits en aquest llibre, no reben la formació adequada sobre el món emocional.

La neuròloga anglesa Suzanne O’Sullivan considera, en el seu llibre Tot és al teu cap (Angle, 2016), que un terç de les persones que visiten el metge de capçalera tenen símptomes sense cap explicació mèdica, encara que se sospita que la gran majoria tenen causes emocionals.

El camí més fàcil per caure en l’ús de psicofàrmacs és associar o confondre experiències vitals negatives amb problemes mentals, amb suposats trastorns mentals. D’aquesta manera, un sentiment tan normal, per exemple, com la tristesa davant una pèrdua valuosa passa a ser un símptoma, i els símptomes, com bé saben, són el passaport a la medicació farmacològica.

Com s’ha dit al principi, hi ha entrevistes que et marquen, que no pots oblidar fàcilment, que et canvien, vaja. Com passa amb alguns llibres, amb algunes pel·lícules, amb algunes persones i amb alguns fets, evidentment.

Aquest llibre haurà estat útil per a alguna cosa si el que han dit els professionals que hi he entrevistat serveix, si més no, per tenir més informació sobre el consum de psicofàrmacs i, també, sobre com vivim i les seves conseqüències.

Recórrer als fàrmacs anomenats emocionals d’una manera continuada i davant qualsevol adversitat amb la mateixa facilitat que prens un cafè és renunciar d’una manera conscient o inconscient a les capacitats fisiològiques de millora i de canvi que tots tenim.

Que quedi ben clar: no hi ha cap obligació d’estar sempre contents ni feliços ni satisfets, entre altres raons perquè això és impossible. Si els moments d’insatisfacció superen els de satisfacció és quan, possiblement, necessitarem ajuda. Però aquesta ajuda, d’entrada, no té per què ser farmacològica, com han pogut llegir que diuen tots els professionals de la medicina que han intervingut en el llibre. I és que el camí més fàcil no sempre és el més curt ni el més ràpid.

Com a punt final, he triat un poema de Robert Frost que es va publicar el 1916, és a dir, fa cent anys.

«El camí no escollit» (The Road Not Taken) té diverses interpretacions. Quina en fa, vostè?