He volgut destacar a grans trets i sense cap voluntat de ser exhaustiu, entre altres coses perquè no sóc científic ni tinc la formació adequada, allò que més m’ha impactat al llarg de totes les entrevistes que he fet a neurocientífics i professionals de la medicina en general amb un objectiu ben clar: intentar aprofundir en una contradicció que cada vegada esdevé més gran. És aquesta:

La neurociència ens diu que podem canviar, que podem transformar-nos i que podem millorar, perquè la fisiologia i l’anatomia del cervell humà ho permeten, cosa que no vol dir que sigui fàcil. Però possible ho és. Recorden la màxima de Ramón y Cajal, ara?

I també se’ns diu, per si no fos poc, que fins i tot el pensament podria col·laborar-hi d’una manera ben activa.

Per contra, aquí tenim aquestes dades:

El 13,6% de persones entre quinze i seixanta-quatre anys consumeixen hipnosedants, segons l’última enquesta publicada pel Ministeri de Sanitat sobre el consum de drogues i alcohol a Espanya (2013-2014).

És a dir, hipnosedants suposadament per superar la tristesa, la depressió, l’ansietat, les preocupacions, els desenganys, els fracassos, l’estrès, les ambicions, el malestar, els amors i desamors, els dolors musculars i l’insomni o, si es vol, per acarar els problemes de la vida quotidiana, els anomenats dolors de vida.

Si en lloc de limitar l’enquesta als seixanta-quatre anys s’hagués volgut arribar als vuitanta, per exemple, aquest 13,6% quedaria molt, però que molt curt.

Les dones, com passa en altres aspectes de la vida, són les veritables víctimes d’aquestes substàncies. I això és així perquè la proporció de dones consumidores d’aquestes drogues gairebé duplica la dels homes (un 16,0% contra un 8,5%).

Segons la Fundació Institut Català de Farmacologia i el seu Butlletí Groc, Catalunya seria un dels països del món on més hipnosedants es consumeixen, per sobre dels Estats Units, els països nòrdics, França i la Gran Bretanya.

L’elevat consum de benzodiazepines (medicaments psicotròpics que actuen sobre el sistema nerviós central, amb efectes sedants, hipnòtics, ansiolítics, anticonvulsius, amnèsics i relaxants musculars) és un problema de salut greu. Aquestes drogues creen addicció i, a més, tenen molts efectes secundaris com, per exemple, i en el cas de persones grans, fractures de coll de fèmur. Espanya és el país on n’hi ha més.

I aquí no s’acaba tot. Segons l’Agència Espanyola de Medicaments i productes sanitaris, que depèn del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, el consum d’antidepressius a Espanya, els anomenats ISRS, inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, s’ha triplicat des del 2000 fins al 2013. A més, Espanya és dels poquíssims països del món on es recepten psicofàrmacs en els serveis d’atenció primària.

• Què se n’ha fet, de la plasticitat del nostre cervell aquí? Només és un divertimento per a neurocientífics?
• I les capacitats fisiològiques i anatòmiques de millorar, ja no existeixen, ja no s’hi creu, ja no es potencien?
• La sedació és la resposta a tots els mals?
• És millor una pastilla per a cada molèstia, per a cada resposta emocional a un fet que ens desagradi, que aprofundir en les causes?
• Per què? Per què passa això en un país, ja sigui Espanya o Catalunya, on hi ha bona convivència, estructura familiar, bon clima, bona gastronomia, una societat civil activa i nombroses xarxes de participació en activitats diverses?
• Per què hi ha tanta insatisfacció? Tanta infelicitat? Tant dolor de vida? Tant dolor emocional?
• Quin paper tenen els metges en l’elevat consum de tranquil·litzants? I la indústria farmacèutica?
• Per què la dona, una vegada més, s’emporta la pitjor part dels efectes d’una ciència que la ignora, la invisibilitza?
• Per què, en molts casos, no es té en compte que els efectes farmacològics i els efectes adversos d’alguns fàrmacs poden ser diferents entre homes i dones a causa dels factors fisiològics i moleculars diferents en funció del sexe?
• Com és que centenars de milers de persones a Espanya, d’entre quinze i seixanta-quatre anys, depenen d’ajudes farmacològiques per intentar «solucionar» el malestar?
• Què ens passa i què passa? Quins són els nostres mals, diguem-ne morals o, si es vol, existencials?

Crec que s’ha de saber o, si més no, intentar saber per què cada vegada hi ha més addicció a les «pastilles emocionals».

Crec, com ja s’ha dit i no com a acte de fe, sinó d’acord amb la ciència, que no hi ha res, llevat que es pateixin lesions irreversibles i limitadores, que ens pugui impedir creure més en les nostres potencialitats de canvi o de millora que en fàrmacs repressors de la nostra voluntat.es «pastilles emocionals».

Aquest llibre no és i no pretén ser, que quedi ben clar, un llibre d’autoajuda com els que es poden trobar a cabassos en qualsevol llibreria o aeroport. No. No hi busquin els deu passos que han de seguir per ser no sé què. No els hi trobaran.

Aquest llibre no és ni vol ser un al·legat contra la indústria farmacèutica, sense la qual, i no cal dedicar-hi massa temps, encara ens moriríem pel que avui seria considerat una nimietat.

Aquest llibre no és ni tampoc vol ser una crítica fàcil contra la classe mèdica ni contra la formació dels metges.

Aquest llibre l’únic que pretén es posar a l’abast de tothom l’opinió de professionals molt qualificats sobre l’ús i abús dels psicofàrmacs.

Ells són:

• Joan Ramon Laporte, catedràtic de Farmacologia.
• Jorge L. Tizón, psiquiatre.
• Carme Valls, endocrinòloga.
• Miquel Porta i Serra, epidemiòleg.
• Xavier Antich, doctor en Filosofia.

La seva opinió no és la més comuna en els mitjans ni en les consultes mèdiques, però, en canvi, és la que necessiten saber totes les persones que consumeixen qualsevol medicament del grup dels psicofàrmacs i, també, les que hi volen recórrer o pensen que podrien fer-ho.

És molt necessari que se sàpiga el perquè d’un consum tan elevat i, no cal dir-ho, les conseqüències que té. I greus. I, a partir d’aquí, que cadascú actuï amb llibertat i amb coneixement de causa, perquè, com diu Ignacio Morgado, catedràtic de Psicobiologia a l’Institut de Neurociència de la Universitat Autònoma de Barcelona, la manera que té el cervell humà d’entendre i gestionar el món consisteix a crear il·lusions en sintonia amb el medi on vivim, és a dir, il·lusions pràctiques que indueixen a comportaments coherents, eficaços i adaptatius.

Oi que els científics diuen que tenim la capacitat de pensar-nos, de crear il·lusions pràctiques que ens menen a comportaments coherents, eficaços i adaptatius? Doncs, fem-ho i, al mateix temps, pensem-nos.

Comencem.