Jaume Barberà: Doctor Laporte, vostè és una autoritat en farmacologia. Pot explicar-me, i explicar-se a si mateix, per què hi ha tantes persones addictes als ansiolítics?

Joan Ramon Laporte: Ens tractem de tu, Jaume? Primer, permet-me una consideració sobre el nom «ansiolític». Aquests medicaments s’acostumen a anomenar, des del punt de vista tècnic, de dues maneres: «ansiolítics», que vol dir que trenquen l’ansietat, que posen fi a l’ansietat, o «hipnosedants», que vol dir que produeixen hipnosi i sedació.

Jo prefereixo el terme «hipnosedants», encara que sigui més complicat. Per què? Perquè «ansiolítics» és una paraula de construcció industrial. Sembla que siguin medicaments dissenyats específicament per posar fi a l’ansietat, i aquesta no és la qüestió. Són medicaments que ens deixen adormits, que en general deprimeixen les funcions del sistema nerviós central (també la respiració, per exemple, que no és necessàriament un component de l’ansietat…).

Els hipnosedants pertanyen al grup dels anomenats psicofàrmacs, on hi hauria també, a grans trets, els antipsicòtics, els antidepressius i els estimulants (com les amfetamines).

Un hipnosedant a dosis baixes és un ansiolític i a dosis altes és un hipnòtic.

JB: El mateix fàrmac, és a dir, per exemple i si em permets utilitzar noms comercials, Orfidal, Tranxilium, Lexatin, Valium, Trankimazin, Diazepam, en dosis diferents poden fer el que dius?

JRL: Sí, el mateix fàrmac. És a dir, hi ha una continuïtat d’efecte entre una dosi baixa, que et redueix l’ansietat (aparentment), els símptomes d’ansietat, l’ansietat vista per una altra persona des de fora, diria jo per ser més precís. Amb una dosi una mica més alta la persona s’adorm; amb una dosi encara més alta, entra en coma; i amb una dosi molt més alta, mor. És a dir, el mateix producte té una activitat que dóna lloc a un efecte més o menys intens segons la dosi.

Els laboratoris han buscat quin seria el possible mecanisme específic que aquests fàrmacs tenen en el sistema nerviós central. Per exemple, aquests medicaments hipnosedants o hipnòtics i sedants alteren el que es coneix com el sistema del GABA (àcid gamma-aminobutíric) cerebral, que sembla que intervé en els nostres patrons del son i en la regulació del ritme nictemeral.

Ara bé, el son no el determina solament el GABA, de manera que s’aprofita una troballa descontextualitzada per explicar entre cometes el mecanisme d’acció del fàrmac. Llavors es diu: «Aquest és el mecanisme específic», però el fàrmac té moltes altres accions i efectes. Posem un exemple. Arriba a l’hospital un pacient amb bronquitis crònica i amb un quadre de confusió que no el permet reconèixer els familiars, ni saber en quin dia viu, etc. Aquesta confusió és per causa d’una descompensació de la bronquitis derivada, al seu torn, d’una pneumònia, que fa que li arribi menys oxigen al cervell i per això està confós. Un error típic de resident de primer any (val a dir que ara els fem un curs abans que comencin perquè no el cometin) és administrar-los un ansiolític per calmar-li el desvari.

Doncs bé, això pot matar el pacient, perquè aquests fàrmacs no tenen solament acció ansiolítica, sinó que en tenen moltes altres. Per exemple, alteren la sensibilitat del centre de la respiració al sistema nerviós central: als éssers humans i als mamífers, quan tenim poc oxigen a la sang i en necessitem més, se’ns activa la respiració. La baixa pressió d’oxigen a la sang informa aquest centre del cervell i l’avisa: «Ei, incrementa la velocitat de la respiració!». La resposta immediata és que respirem més profundament i més ràpid. Però si aquest mecanisme queda bloquejat, cosa que susciten aquests fàrmacs, el pacient bronquític crònic pot morir perquè l’oxigen a la sang disminueix, i disminueix, i disminueix sense que s’activi el centre de control de la respiració.

Aquests fàrmacs no són medicaments específics contra l’ansietat. Cal recordar la seva història.

Els efectes d’aquests fàrmacs, primer els barbitúrics, després les benzodiazepines i altres, es van descobrir perquè a dosis creixents adormien els animals, i els adormien durant més estona com més n’augmentaves la dosi. I, per tant, a partir d’aquí es diu: «Es tracta d’un fàrmac que redueix tot el que és l’activitat cerebral, i l’activitat cerebral podríem descriure-la d’alguna manera com el que el cervell capta de la realitat que l’envolta i el que el cervell ordena a la resta del cos per respondre davant d’aquesta realitat, és a dir, el cervell capta calor, fred, el que sigui, i després respon corrent, anant a poc a poc, asseient-se, etc.». Doncs bé, tot això és el que queda limitat amb aquests fàrmacs. Per tant, jo prefereixo dir-ne sedants i hipnòtics i classificar-los en el gran grup dels fàrmacs que són depressors del sistema nerviós central.

JB: Els barbitúrics fan el mateix?

JRL: Els barbitúrics són depressors del sistema nerviós central i, de fet, són els primers hipnosedants que es van descobrir als anys vint del segle passat.

Marilyn Monroees va matar amb barbitúrics, perquè encara no hi havia benzodiazepines (riu). Els barbitúrics eren els que predominaven en aquella època. El primer (anomenat barbital) es va descobrir, que jo recordi, l’any 27. Després, van venir el fenobarbital, el pentobarbital, l’hexobarbital… Són modificacions de la molècula del barbital, a la qual s’afegeix o es treu algun radical, però sempre manté l’activitat de la molècula original.

JB: És a dir, que són medicaments, entre cometes, «perillosos».

JRL: Sí, perillosos, els psicofàrmacs són perillosos. Has de pensar que els barbitúrics tenen un marge terapèutic més estret que les benzodiazepines, que van venir després. Què vol dir això? Que la diferència entre la dosi o la concentració (si mirem concentracions en plasma), la concentració eficaç i la concentració tòxica, és molt petita en el barbitúric, de manera que, si te’n prens unes quantes pastilles de més, és fàcil que et puguis morir. Ara bé, amb les benzodiazepines, la diferència entre la concentració eficaç i la concentració tòxica és molt més àmplia.

És a dir, que t’has de prendre moooltes benzodiazepines per matar-te. De fet, es coneixen pocs casos —i discutibles— de gent que hagi aconseguit suïcidar-se només amb benzodiazepines. Normalment qui ho aconsegueix amb benzodiazepines és perquè les pren també amb molt d’alcohol. En canvi, els barbitúrics et poden matar per ells mateixos.

Als anys quaranta i cinquanta als Estats Units van sortir uns altres fàrmacs que en deien píndoles de la felicitat. Eren el meprobamat i la glutetimida.

JB: Així mateix, «píndoles de la felicitat»?

JRL: Sí, sí, les happy pills.

Elmeprobamat i la glutetimida també tenien un marge terapèutic molt estret i l’aparició de les benzodiazepines va significar la seva retirada als anys seixanta. Les benzodiazepines, la sortida de les benzodiazepines, vaja, coincideix (això ho explica molt bé un editorial del New England Journal of Medicine que et puc passar) amb la legislació nord-americana antimarihuana. I em diràs: «Això què té a veure amb el que estem parlant?». Home, hi té molt a veure… T’ho explico.

La legislació americana antimarihuana es va concebre com una legislació antiimmigració mexicana, és a dir, es va aplicar sobretot als estats del sud on, si es detenia qualsevol persona amb cara de mexicà que tingués marihuana a les butxaques o restes de marihuana —freqüent en aquestes cultures— se la podia expulsar del país. Vaja que la maria es feia servir com a excusa per expulsar immigrants.

S’ha de dir, també, que la marihuana era molt utilitzada per la gent blanca i per les classes mitjanes dels EUA per tractar l’ansietat i problemes per als quals ara s’està tornant a permetre als EUA. Ja hi ha lleis a molts estats que en legalitzen l’ús mèdic. Doncs bé, l’aparició de les benzodiazepines encara va facilitar més que es fessin les lleis antimarihuana perquè deien: «No necessitem el cànnabis, ara tenim el Librium i el Valium», que van ser les primeres benzodiazepines que es van comercialitzar.

JB: Bé, queda clar l’origen i què són els hipnosedants, i també que són perillosos. Per què Catalunya i Espanya és un dels principals països consumidors, si no el primer, en consum d’hipnosedants del món? Per què hi ha més d’un 13% de persones que en prenen, la immensa majoria de les quals amb recepta?

JRL: Cal que repassem allò que normalment no es diu als qui en prenen.

En primer lloc, produeixen tolerància i dependència. Bé, que una persona sigui tolerant o dependent d’un fàrmac que pot comprar a la farmàcia i que no està contaminat no és un problema tan greu com que una persona sigui dependent de l’heroïna, que implica mercat il·legal, contaminació per la via intravenosa i més problemes. Però la tolerància i la dependència tenen una conseqüència clínica, que és que quan a una persona amb insomni se li dóna un medicament d’aquests perquè pugui dormir millor, en els assaigs clínics que s’han fet a doble cec el que es veu és que al començament de la ingesta de la droga hi ha un cert efecte. Per exemple, en el cas de l’Orfidal, o de qualsevol benzodiazepina, pel que fa al dormir, la persona que el pren per primera vegada, i de mitjana, comparat amb el qui pren directament placebo, aconsegueix adormir-se 7 o 8 minuts abans. I el temps total dormit és d’uns 20 minuts més; no gaire més que això.

Però la gent se sent satisfeta perquè hi ha un efecte placebo, que ajuda a crear la sensació que s’ha descansat més. En canvi, si ho mires al laboratori i a doble cec, no hi ha gaire diferència.

JB: Què vol dir assaig clínic a doble cec?

JRL: L’assaig clínic a doble cec és un experiment en què es comparen dos grups de pacients. Aquests grups es formen a l’atzar, de manera que el fet que un participant prengui el nou fàrmac o bé un placebo (o un fàrmac antic) es determina a cara i creu, per dir-ho d’alguna manera. A un dels grups se’ls administra el fàrmac nou i a l’altre se’ls administra placebo o un fàrmac antic. Ningú no sap què pren. Ni els pacients participants ni els que n’investiguen els efectes. Ningú. El doble cec és una eina indispensable del mètode científic i s’utilitza per evitar possibles biaixos de l’investigador.

Mira, ara, t’explicaré un exemple.

Jo faig classes de Terapèutica i Farmacologia Clínica a la Facultat de Medicina el cinquè any. Fa uns quants anys, per tal de mostrar el que és l’efecte placebo, fèiem un experiment. Un dia, a la tarda, venien els alumnes, es col·locaven en dues aules, ben amples i separats, com si haguessin de fer un examen. Eren dividits en tres grups, que havien de rebre tres tractaments diferents: 10 mg d’amfetamina (un psicoestimulant), 10 mg de diazepam (un depressor) o placebo (efecte neutre). En primer lloc, omplien un test de funció cognitiva, amb preguntes matemàtiques i altres per l’estil. Esperàvem una o dues hores, i tornaven a fer el test. A més, havien d’endevinar quina de les tres opcions havien pres. El dia següent havien de tornar a intentar endevinar el que havien pres, segons com haguessin passat la nit. De manera gairebé sistemàtica, resultava que dels estudiants que havien pres placebo, un terç deia que creia que havia pres placebo, un terç deia que havia pres l’amfetamina i un terç deia que havia pres diazepam. Entre la gent que havia pres diazepam, el mateix: un terç de cada. I amb grup de les amfetamines, igual, un terç de cada. És a dir, que a doble cec, un estudiant de medicina no era capaç de distingir entre l’efecte d’un fàrmac per dormir i un estimulant o un placebo. Aquest exercici tenia la finalitat de fer-los veure la importància de l’efecte placebo. Sovint, l’endemà els alumnes explicaven alguna anècdota. Per exemple, el pare d’una noia em va trucar indignat perquè havíem drogat la seva filla amb diazepam, perquè sopant a casa se li va adormir a sobre el plat de la sopa. Va resultar que havia pres amfetamina! O uns altres que es van passar la nit de discoteca i de no sé què i van acabar fent xocolata amb xurros al Born, i resulta que havien pres diazepam.

Bé, perdona’m, que m’he estès molt amb la teva pregunta del doble cec. Torno a les benzodiazepines.

Saps què passa al cap de tres o quatre setmanes prenent qualsevol benzodiazepina?

Doncs que la benzodiazepina ja no produeix cap efecte hipnòtic, ja no et fa dormir. Per què? Perquè l’organisme s’ha acostumat a això i es va disminuint la intensitat de l’efecte. És a dir, t’has fet tolerant.

I ja que he parlat de tolerància. Necessito dedicar uns minuts a explicar què és tolerància i què és dependència. No són el mateix i cal que se sàpiga. Puc?

JB: Endavant, si us plau!

JRL: Tolerància i dependència són dues coses diferents. La tolerància és aquell fenomen pel qual en l’administració crònica continuada i repetida d’un fàrmac o una droga, sempre a la mateixa dosi, la intensitat dels seus efectes va disminuint amb el temps.

O, si vols, també ho podem dir així: la tolerància és aquell fenomen pel qual l’administració crònica continuada i repetida d’una droga, o un medicament, per tal de produir sempre la mateixa intensitat d’efecte, demana que se n’augmenti la dosi. És a dir, és un fenomen recuperable, és una pèrdua d’eficàcia amb el pas del temps però que es pot recobrar augmentant-ne la dosi.

La dependència, amic, és una altra cosa. La dependència és l’estat resultant del consum crònic o de l’exposició crònica a un determinat fàrmac o droga que ha produït uns canvis en l’organisme, que ja no pot tenir les funcions fisiològiques normals si no és amb la presència d’aquest fàrmac. Això s’explica des del punt de vista bioquímic de moltes maneres.

La dependència sempre és un fenomen físic perquè és un fenomen material, que es pot explicar per fenòmens bioquímics. No obstant això, parlem de dependència psicològica quan el pacient té una sensació subjectiva molt clara que li falta la droga. De vegades això no passa. Per exemple, amb l’alcohol. El consum crònic d’alcohol pot causar una dependència molt important, però hi ha pacients a l’hospital, gent gran, que ingressen per una operació, els operen (ells no són conscients de ser alcohòlics), per tant, no demanen alcohol, però al cap de tres dies poden patir al·lucinacions, i és per la falta o abstinència d’alcohol. Ells no en són conscients, que els falta l’alcohol, però pateixen símptomes greus d’abstinència.

JB: En l’estona que fa que conversem, queda ben clar que els hipnosedants són drogues perilloses. Pots fer-me una llista dels efectes més indesitjables que tenen?

JRL: Sí, et puc fer una llista d’efectes indesitjables. Aquí la tens:

• Caigudes
• Fractures
• Accidents domèstics i de trànsit
• Confusió
• Afectació cognitiva
• Malaltia d’Alzheimer
• Càncer
• Pneumònia

La dependència n’és un altre efecte indesitjable, i quan el pacient en vol sortir, passa per la síndrome d’abstinència. Si la síndrome és lleu, pot tenir ansietat, insomni, mareig, pèrdua de gana i irritabilitat. Si és moderada, també pot donar lloc a tremolor, dificultats de concentració, trastorn de pànic, sudoració, mal de cap, palpitacions, alteracions de la memòria, depressió, despersonalització i reaccions psicòtiques. Si és greu, pot donar lloc a convulsions i a psicosi.

Aquesta és la llista, però vull ampliar alguns dels punts. Per exemple, hi ha estudis que et diuen que el risc de pneumònia augmenta un 54%. I ja saps què passa, oi, quan la gent gran agafa una pneumònia?

Recentment s’ha pogut observar en dos estudis independents l’un de l’altre que l’ús continuat d’aquests fàrmacs pot incrementar el risc de malaltia d’Alzheimer, fins en un 60%.

JB: A veure, m’estàs dient que una dona de quaranta anys que prengui pastilles per dormir de manera continuada té un 60% més de risc de tenir Alzheimer quan sigui gran? És això el que dius?

JRL: Sí, i això té implicacions importants. Jaume, un altre estudi publicat al Canadà diu el mateix. Jo vaig col·laborar en el primer que es va publicar, a França, concretament. Jaume, que sí. I hi ha altres estudis que parlen de càncer. I podria continuar aportant més dades i estudis, però entenc que els lectors potser s’espantaran o pensaran que fem alarmisme i/o demagògia.

JB: No exageres una mica? Perquè això fa pànic!

JRL: No, en absolut. Mira, agafem l’efecte indesitjable de les fractures. Espanya és el país on hi ha més gent gran amb fractura de coll de fèmur atribuïble a aquests fàrmacs. Per què?

JB: Sí, per què?

JRL: Doncs perquè els hipnosedants et treuen la força muscular i, sobretot, sobretot, et redueixen els reflexos.

JB: Però, de quines edats estem parlant?

JRL: Estem parlant detota la gent que pren un fàrmac per dormir o per l’ansietat. Aquests fàrmacs redueixen els reflexos, és a dir…

JB: És a dir, tant si ets un home com si ets una dona i ho prens als trenta-cinc anys?

JRL: Sí, això sempre. Ara bé, com més grans són més ho fan. Com més gran s’és, més intens és l’efecte d’aquests fàrmacs a l’hora de reduir-nos els reflexos. Imaginem una persona gran que pren un medicament d’aquests per anar a dormir, que a mitja nit es desperta perquè té pipí i va al bany. És una de les situacions més freqüents de caure i tenir una fractura. S’aixequen amb poca llum a l’habitació, de vegades per no molestar la persona que dorm amb ells. A casa hi ha obstacles, com ara catifes, testos o coses d’aquest tipus, amb els quals es poden entrebancar i caure. Entre l’obscuritat i el fet que aquesta persona està «atordida» per l’efecte del fàrmac, es fa molt més possible caure i, sobretot, caure malament. El fet de ser vell fa que les fractures per caiguda es produeixin més fàcilment, ja que si tinguessis vint anys no et fracturaries amb la mateixa facilitat, no? Per això el risc augmenta amb l’edat, el risc de caiguda i sobretot el de fractura. Les dones tenen quatre vegades més probabilitats que els homes de patir aquesta classe de fractures.

Jaume, aquesta és la realitat, ens agradi o no. Mira, tu dius que, citant el Ministeri de Sanitat, un 13% de persones consumeix hipnosedants. Sovint també prenen un antidepressiu. Vols una dada? Segons l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, el consum d’antidepressius a Espanya s’ha triplicat en catorze anys, i ha passat de 26,53 dosis per cada 1000 habitants i dia l’any 2000, a 79,5 el 2013.

JB: Per què la dona és la més castigada pel que fa al consum d’hipnosedants i no sé si ho és també quant als antidepressius?

Per què sembla que directament és l’objecte del desig de la indústria farmacèutica?

JRL: N’és la víctima, Jaume, n’és la víctima! La dona és la més castigada pel que fa al consum de psicofàrmacs. Les causes s’han de buscar més enllà de la indústria, rauen en el conjunt de la societat.

L’explotació de la dona té moltes formes. En el meu sector te’n dic una: l’augment indecent de consum de psicofàrmacs entre les dones grans. Sempre són dones grans, i soles… Moltes de les que contribueixen a aquestes xifres preocupants de consum estan ingressades en residències, i si no estan ingressades en residències és perquè no tenen calés per ingressar-hi o perquè no poden ocupar una plaça pública, però estan en una situació de marginació similar. I a les residències, jo he vist situacions en què un pacient crida a la nit o plora o deixa anar aquells crits espantosos de demència i, tot i així, els augmenten la dosi dels psicofàrmacs. A les residències… A les residències, en general, el metge canvia molt sovint, i això és un problema perquè qualsevol tipus de tractament farmacològic requereix un seguiment i una vigilància adequats per part d’algú que conegui el pacient.

Jo sóc amic de la gent de ràdio Nikosia, suposo que els coneixes. Són malalts esquizofrènics i d’aquesta mena… L’altre dia una noia va intervenir en directe per preguntar-me per què quan demanava al metge que li rebaixés la dosi de 10 mg a 8 mg el metge s’hi negava. Aleshores jo li vaig preguntar quant temps feia que li demanava que li rebaixés la dosi. La noia em va dir que feia sis mesos i que el metge sempre li deia que no i, a més, compte aquí amb aquesta dada, sempre era un metge diferent! Vet aquí la cosa, l’escàndol: aquest és el problema. Com pot ser que a un malalt psicòtic greu sempre el visiti un metge diferent? Que no veus, Jaume, que cap dels metges s’arriscarà a rebaixar la dosi si la noia diu que es troba millor, no fos cas que… En el fons, mirar com es consumeixen els medicaments és mirar com funciona el sistema de salut.

JB: Joan, de veritat, em desmuntes una mica la figura del metge. No sé com dir-t’ho… me’l presentes com si fos una màquina dispensadora de fàrmacs. I tu ets metge també…

JRL: Com a tot arreu, n’hi ha de bons i de dolents.

El que s’ensenya a les facultats de Medicina és el reflex del que passa a la pràctica mèdica. I el que passa a la pràctica mèdica s’ensenya a les facultats de Medicina. Tenim una medicina que no mira l’ésser humà i, com que no mira l’ésser humà, no s’interessa per les emocions. No solament a la facultat de Medicina no s’ensenya com manegar, tractar o afrontar les emocions, l’emocionalitat, etc. La medicina és una activitat per a l’ésser humà, que, com a part indestriable de la seva activitat ha d’incloure el tractament de les emocions i, lamentablement, cada vegada el té menys present. No tractem amb màquines, amb robots. Tractem amb persones que volen ser escoltades, estimades, compreses…

Si tu vas a veure el metge del CAP i li dius que estàs trist, el més probable és que en surtis amb algun antidepressiu. Això és el que diuen les dades que tenim. I saps per què? Perquè no saben distingir, parlo en general, entre tristesa i depressió. La tristesa no és una malaltia i, a més, amb antidepressius no millora sinó que s’agreuja.

JB: No m’ho puc creure. M’estàs dient que un metge que, pel cap baix, abans de poder exercir en un CAP, s’ha passat deu anys de la seva vida estudiant medicina no té els coneixements per distingir entre tristesa i depressió?

JRL: Sí, torno a dir, i en general, que aquest metge ha estat poc o mal educat per tenir una conversa amb la persona que demanda que la visitin. I et diré més, tampoc no està preparat per a una cosa que, ja d’entrada, és terapèutica: que la gent s’expliqui i que se l’escoltin.

JB: Però què dius, home! El metge no permet que la gent s’expliqui?

JRL: Una de les primeres coses que aprens en medicina és que no pots dir al malalts «parli tant com vulgui», perquè hi ha cua, hi ha altres malalts esperant-se i has de ser un «bon professional». I no és el mateix atendre malalts en un CAP de Sarrià-Pedralbes que en un de Nou Barris, m’entens, oi?

Quan vas al CAP, les primeres paraules del metge són «Bon dia. Què tal? Com està? Què li passa?». Un professor de farmacologia de Rosario, a l’Argentina, va fer un estudi en què va veure que la durada mitjana de la consulta mèdica era de cinc minuts. Aquests cinc minuts es consumeixen de la manera següent: Un minut per dir «Bon dia». «Com està?». «Segui, segui». «Passi per aquí». «Que segui el familiar aquí», i per preguntar-li què li passa. Dos minuts perquè el pacient expliqui què li passa i, després, dos minuts per fer la recepta.

Normalment no hi havia exploració física i poques preguntes del metge per aclarir ben bé què li passava. Aquest és l’esquema d’una visita de cinc minuts, dels quals gairebé la meitat es dedica a escriure receptes. El sistema de salut no és únicament un problema de metges, és un conjunt. El sistema de salut està concebut per ser una macroexpenedoria de medicaments, aquí, a Espanya, i poca cosa més. Quan tens cinc minuts per visita, en dediques dos o tres a fer la prescripció.

També podríem parlar de la formació continuada que han de tenir els metges. Mira, en tota una carrera d’exercici de la medicina et pots trobar que els coneixements mèdics necessaris per a la pràctica hagin augmentat entre dotze i catorze vegades. El sistema de salut no té plans específics per oferir aquesta actualització de coneixements als metges en exercici. Qui ho fa, doncs? La indústria farmacèutica.

Quan es retira algun medicament i/o se’n retalla l’administració, de seguida apareixen els de Farmaindustria per protestar i esgrimeixen una «reivindicació» que mai no obliden: «… no ens deixarem perdre mai la capacitat d’educar els metges». És a dir, ells són els propietaris de l’ànima dels qui prenen les decisions en el sistema de salut.

En qualsevol empresa calen unes matèries primeres. La Nestlé ha de comprar cacau per fer xocolata, i suposo que el seu departament de compra de matèries primeres està molt a prop de la direcció, en té tota la confiança i busca el millor proveïdor de cacau possible i, evidentment, el millor cacau.

En el nostre sistema de salut, una de les matèries primeres són els medicaments, i saps què? Doncs, que desenes i desenes de milers de metges decideixen pel seu compte quin «cacau» faran servir sense gairebé cap mena de control. Per què no es vol canviar, això?

A Catalunya, quan mires les històries clíniques electròniques, n’hi ha un percentatge més alt on consta la xifra de colesterol, que el percentatge de les històries on consten la talla i el pes del pacient! La medicina contemporània ja no mira la persona, ja no mira la cara de la gent. N’hi ha que ho diuen d’una manera metafòrica: «Ja no mirem la cara, mirem la pantalla de l’ordinador».

I jo em pregunto, però què estem fent? Mirem el colesterol, mirem aquell indicador de càncer, mirem no sé què… però no mirem la cara de la gent, ni li preguntem per la seva vida, ni en què treballa, ni com es desplaça a la feina, ni totes les coses que poden haver contribuït a la seva patologia. Perquè les patologies les adquirim, menjant, treballant i patint. Són aquestes les maneres com nosaltres agafem les malalties. Pel que mengem i pel lloc on treballem i les condicions en què treballem i ens movem. Per tant, aquí tenim una deriva que va molt més enllà dels medicaments. Es busquen solucions tècniques a problemes que no són purament tècnics. I, a més a més, per què, això? Perquè la solució tècnica és més fàcil. Estatina per al colesterol, Orfidal per dormir, antidepressiu per a la tristesa, amb tot el que això representa. És més fàcil que explicar com fer una vida més saludable, fer exercici, tenir una dieta equilibrada, etc. «Estatina i vent!». I el gerent, content perquè aquests medicaments ara són barats, més barats que els caramels, i en conseqüència estan banalitzats.

Hi ha tot un sistema que convida a buscar la solució tecnològica, i quan estàs en aquesta línia, quan estàs ficat en això, és molt fàcil. No dic que tots els metges hi caiguin, ni dic que n’hi hagi alguns que hi cauen i uns altres que no. Hi ha dies per a tot en què hi deuen caure més o menys. Totes aquestes coses són variables i no hi ha solució de continuïtat entre metges «bons» o «honestos» i metges «dolents». No hi ha dues poblacions diferents, la dels metges corruptes i la dels metges no corruptes, però sí que hi ha una invitació constant de la institució i de tot el que envolta el metge, de les mateixes guies i recomanacions de pràctica clínica, a receptar medicaments abans que optar per intervencions que s’haurien d’utilitzar abans que els medicaments. Tot això té conseqüències. A Catalunya, segons les guies de pràctica clínica que podríem titllar de més agressives, les que s’inclinen més a la solució dels medicaments, vull dir, et diuen que s’haurien de tractar unes quatre-centes mil persones amb medicaments per al colesterol, per exemple. Però resulta que en tractem nou-centes mil!!! Som més papistes que el papa, i aleshores és quan et preguntes si això va bé per a la salut pública.

A més, val a dir que canvien les xifres, els llindars de tractament. Abans et deien: «Hem de tractar el colesterol a partir de 300». Però aleshores el fabricant dels fàrmacs què hi veu? Que si es recomana un llindar de 250, el mercat serà molt més important. En l’actualitat el colesterol només es considera normal per sota de 200. Però si féssim cas d’això, hauríem de tractar quatre-centes mil persones, i, de fet, sense seguir aquestes recomanacions ja en tractem centenars de milers més!!!

JB: I si tu, amb l’autoritat que tens en el camp de la farmacologia i la teva experiència, diguessis als teus col·legues que no cal que receptin estatines a uns pacients determinats, què creus que et dirien?

JRL: Em dirien: «Eh, però si això és a la guia de la pràctica clínica de la Societat Catalana d’això, a la de la Societat Espanyola d’això altre, a l’Europea d’aquesta altra cosa, etc.». Aquestes societats tenen «molt bones» relacions amb els laboratoris. Per donar-te una xifra, un membre de la junta directiva de la SEMFYC, la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària, que és la societat mèdica més important d’Espanya, que té més de vint mil afiliats, em va dir: «Home, és que les altres societats tenen molts conflictes d’interessos amb els laboratoris. En canvi, en la nostra només un 80% del pressupost ve de la indústria farmacèutica». Què més vols que et digui?

JB: I els col·legis de metges callen?

JRL: No actuen. La sanitat és un gran negoci, Jaume. Hi ha molta gent que hi suca.

En qüestió de col·legis professionals, cal mirar la Gran Bretanya i veure la diferència. Allà tenen la British Medical Association, que publica el famós i prestigiós British Medical Journal. Fan formació continuada totalment independent de la indústria farmacèutica.

Et faig una pregunta. Tens dos medicaments que fan la mateixa funció: Omeprazol i Rabeprazol. El primer és més car. Quin creus que, en general, recepten el metges?

JB: No ho sé. El més car?

JRL: Sí, el més car. Perquè el metge ha rebut molta més propaganda del més car. En general el metge desconeix el preu del que prescriu.

A Catalunya hi ha cent mil persones que prenen deu o més medicaments cada dia. I quinze mil que en prenen més de quinze cada dia.

JB: Joan, ja que m’has parlat abans de tristesa i depressió i m’has dit que, possiblement, si una persona va a un CAP qualsevol i diu que està trista, en sortirà amb un antidepressiu, a partir de quina edat es prescriuen antidepressius a Catalunya?

JRL: A partir de tres anys.

JB: No m’ho crec.

JRL: Si vols, te n’envio les dades oficials on em diguis.

JB: Qui pot receptar antidepressius a un nen de tres anys?

JRL: Una persona que es fa dir psiquiatre infantil, o potser un pediatre. L’any 2004 les agències de medicaments de tot el món van advertir que els antidepressius estan contraindicats en menors de divuit anys, perquè, contràriament al que s’esperava, en els nens i adolescents incrementen el comportament suïcida i els intents de suïcidi. Davant d’una persona deprimida el primer que volem evitar precisament és el suïcidi. I tot i les propietats d’aquests fàrmacs, paradoxalment, els metges n’incrementen la ingesta.

Aquesta història, i altres que t’he esmentat, les expliquem sovint a la nostra publicació Butlletí Groc. Hi pots accedir per Internet a http://www.icf.uab.es/es/index.html. La consulta és lliure.

Voldria dir-te una cosa per acabar: cal que recuperem el valor terapèutic de la paraula. Amb una bona comunicació interpersonal no necessitaríem tants psicofàrmacs, hipnosedants o no.

JB: Gràcies, Joan, de veritat. Gràcies pel temps que m’has dedicat i per la feina que fas.