Surto de la consulta del doctor Tizón bastant afectat pel que m’ha dit. Tot ho ha fet sense immutar-se, sense aixecar la veu.

També en surto amb el mateix sentiment de perplexitat amb què em va deixar el doctor Laporte. I ara entenc, després d’aquesta llarga conversa, per què el que diu el doctor Tizón i el que diu el catedràtic Laporte incomoda molts dels seus companys de professió i els responsables sanitaris, polítics o no.

Amb tot, no acabo d’entendre o no puc acceptar, que no és el mateix, el que em diuen.

No puc entendre com s’ha permès o com s’ha pogut construir un sistema sanitari que desconeix volgudament i, encara pitjor, menysprea la complexitat emocional de l’ésser humà.

Hi ha també un altre aspecte de les converses que em deixa molt contrariat. Tant l’un com l’altre, Tizón i Laporte, deixen ben clar que en aquesta excessiva medicalització de la vida, la dona és la que en surt més malparada. Ella n’és la diana, molt per sobre de l’home.

Entre els professionals de la medicina que més han denunciat com la ciència mèdica ignora, discrimina i maltracta la dona, hi ha la doctora Carme Valls. D’ella són aquests llibres: Davant una edat difícil: psicologia i biologia de l’adolescent (Columna, 1992) amb Joan Corbella; Dones i homes: salut i diferències (Columna, 1994); Exercici i salut: com mantenir-se en forma amb l’exercici físic (Pòrtic, 1997); Mujeres invisibles (Debolsillo, 2006), i Mujeres, salud y poder (Cátedra, 2009).

A Mujeres invisibles, la doctora Valls es fa, entre altres, aquestes preguntes:

• Per què quan un home es presenta a urgències amb dolor toràcic se li fa de seguida un electrocardiograma i quan és una dona la que ho fa se li prescriu un ansiolític?
• Per què es titlla d’histèrica una dona estressada i, en canvi, si és un home, es creu que pateix el pes de la responsabilitat?

L’hi vaig a preguntar personalment i així sortirem de dubtes.