No sé per quina raó, sempre m’han impressionat els psiquiatres. Potser perquè ells saben veure’t com tu no saps o no pots veure’t.

Potser perquè no vols que algú que no coneixes sàpiga més coses de com ets de les que t’agradaria que sabés.

Bé, potser perquè un dia vaig haver de viatjar al costat d’una psiquiatra i, per passar l’estona, li vaig dir que dormia com un angelet i que el meu son era tan profund que ja podia estar tocant un grup de heavy metal a l’habitació que ni m’immutava. I que, a més, normalment, no recordava el que havia somiat. Què li vaig dir! A la meva companya accidental de viatge, aquella psiquiatra tan «simpàtica», no se li va ocorre res més que dir-me: «Això és perquè tens moltes coses per amagar». No cal dir que aquell viatge se’m va fer etern. Des de llavors, per tant, distància amb els psiquiatres i extrema austeritat amb el que dius, sobretot, si és per fer-te el graciós.

Jorge Luis Tizón és el psiquiatre del meu imaginari: educat, auster, pulcre, amable i seriós. Tot un professional de la psiquiatria amb molts anys d’ofici i més de cinc mil hores dedicades a la formació psicoanalítica que, d’entrada, imposa respecte. Fa molts anys que escolta i treballa per a la comunitat, i no precisament en barris benestants.

L’he entrevistat dues vegades, la primera per al programa Retrats de TV3, una entrevista que va originar molta polèmica per la contundència amb què el doctor Tizón va referir-se a temes que a alguns els agradaria que no se’n parlés més.

I aquesta serà la segona vegada que em permet ocupar-li unes quantes hores de la seva jornada extraordinàriament atapeïda.

Continua parlant clar, amb contundència, però també amb esperança.