Jaume Barberà: Que en deu ser, d’agradable, treballar a la vora del mar…

Miquel Porta: Aquest matí, quan venia a treballar contemplant l’oratge i sentint l’olor de mar, pensava en Jorge Luis Borges, un home intel·ligent i molt culte que, com saps, va tenir una vida complicada. Amb tot, i quan ja era cec, va escriure això: «Al cabo de los años he observado que la belleza, como la felicidad, es frecuente. No pasa un día en que no estemos, un instante, en el paraíso».

Segurament que Borges era la meva resposta, potser inconscient, no rebuscada, potser un mecanisme de defensa, de protecció, a allò que sabia que tu em venies a preguntar: sobre la insatisfacció i l’elevat consum d’hipnosedants, de psicofàrmacs.

Jaume, ens hem de conjurar, hem de voler ser cada dia una estona feliços. Perquè en la vida sempre hi ha una part d’insatisfacció.

A les Memòries d’Adrià, Marguerite Yourcenar va incloure un fragment de la coneguda carta que Gustave Flaubert va escriure a la seva amiga Edma Roger des Genettes: «Quan els déus ja no existien i Crist encara no havia aparegut, hi va haver un moment únic, des de Ciceró a Marc Aureli, en què només hi hagué l’home».

És a dir, com avui, hi va haver un moment, quan van desaparèixer els déus i encara no havia arribat el cristianisme, en què a la terra coneguda només hi va haver l’home. L’home sol. I a mi m’agrada pensar-nos semblantment despullats de déus i de certeses. Certament, la «persona humana» busca certeses, seguretats, aixopluc. La religió ha anat desapareixent de les nostres vides, també els blocs geopolítics antagònics, els maniqueismes de la guerra freda… Avui tenim menys seguretats. Sortosament. Doncs així podem viure la vida a pèl, més veritablement. Ara, viure sense certeses costa. I les condicions objectives són molt dures; la precarietat laboral, per exemple. No t’estranyi, doncs, que alguns creguin en coses banals, en modes fugisseres i absurdes, en el culte al cos, en dietes i, evidentment, en fàrmacs miraculosos.

Recordes allò del maig del 68?: «Marx ha mort, Freud ha mort… i jo mateix no em trobo gaire bé!».

Fixa’t, ja ho deien el 1968, quan encara hi havia l’infame mur de Berlín, i les sagnants mentides, les falses seguretats de la guerra freda.

A la vegada, alguna gent donava la vida per aquells ideals. Creien en revolucions, en canvis profunds, en sacrificis. És a dir, i és com jo ho veig, l’ésser humà és capaç d’una generositat extrema. Però, al mateix temps, també té una altra necessitat extrema: les certeses.

I a algunes persones, avui, aquesta manca de certeses ideològiques, psicològiques i potser espirituals, així com la incertesa de si treballaré el mes que ve, ens produeix sofriment. I és clar, quan vas al llit costa dormir.

Però, caram, sortim de nosaltres mateixos i fem l’exercici de mirar dos, tres, vint segles enrere. Creus que dormien millor i més segurs que nosaltres? No, oi? Les amenaces eren ingents. Nosaltres, avui, i deixa’m fer la broma, com a mínim tenim l’Orfidal. Però tampoc ho portem bé, ostres. Què vull dir? Que en podem fer un ús correcte, puntual, en un moment de massa problemes i contrarietats. I en canvi sovint ens costa utilitzar adequadament aquestes «eines» terapèutiques, no esdevenir-ne esclaus. Deixa-m’ho comparar, si em permets, amb la pastilla contraceptiva.

Gràcies a la indústria farmacèutica i a les universitats, a partir dels anys seixanta, per primera vegada en la història de la humanitat, la gent podia fer l’amor sense por de l’embaràs. T’imagines què va significar i significa això? Tenim una pastilla que ens permet follar apassionadament sense por, estimar-nos sense por… No és difícil valorar-ho! Moltes i molts hem gaudit del tresor que representen aquests fàrmacs, ben utilitzats. Ah, que això no et resol els temes afectius? Doncs és clar que no: esteu nus, tu i la teva parella. Tampoc costa gaire apreciar què significa avui no morir per malalties de les quals abans morien els nostres avis, que no tenien antibiòtics. Sí, ja ho sé, també se’n fa un abús, com de l’Orfidal i altres eines terapèutiques. Però què ens passa, home? Què ens passa que sovint no sabem aprofitar amb seny els milers d’avenços que ha fet la ciència?

Jo també tinc problemes, Jaume. A vegades també tinc estones d’angoixa perquè, per exemple, no sé com pagaré la gent jove del meu grup de recerca l’any vinent. Tu creus que amb el reconeixement professional i el munt de projectes d’investigació que tenim hem de tornar a explicar la importància de la recerca en una societat que vulgui ser lliure i avançada? I que els gerents ens diguin: «Oh, és que això de la recerca no m’ho paguen, no ens la podem permetre!». Sí, Jaume, jo també tinc problemes.

JB: Faig servir la mateixa pregunta que t’has fet tu mateix de manera retòrica: Què ens passa que no sabem aprofitar amb seny els milers d’avenços que ha fet la ciència?

MP: Si parlem de sedants, hem de parlar de la condició humana. Potser si parléssim d’antibiòtics, hi intervé un microbi i no és tan necessari parlar de com som.

Tenim un sistema sanitari que malgasta molts recursos. I això en part és culpa de la indústria i en part culpa del sistema professional i en part culpa de la població. No és cert que la indústria farmacèutica tingui el 100% de la responsabilitat d’aquest problema. Demonitzar la indústria té força a veure amb els nostres codis culturals, que ens porten a buscar enemics i a defugir les altres causes dels problemes, que és una tendència freqüent en la naturalesa humana.

Per exemple, quan Naomi Klein (periodista i escriptora canadenca coneguda pel seu activisme polític antiglobalització) parla de canvi climàtic, pel que jo veig, torna a caure en el parany de donar el 100% de la culpa a les indústries extractores de petroli i derivades. Primer, això falta a la veritat: malgrat que, sens dubte, hi ha sectors industrials tòxics (tòxics per a la salut, per al medi ambient i per a l’economia real), també hi ha sectors industrials saludables, que aporten ingents beneficis socials. Segon, l’anàlisi utilitza un maniqueisme psicològic, cultural i ideològic que també és tòxic: no és veritable. I tercer, una anàlisi que em sembla errònia condueix a un greu error estratègic, perquè aleshores ja tens dos camps enfrontats irremeiablement (segons els que pensen com ella), i les possibilitats de canvis profunds les redueixes molt. Per què de vegades som tan simplistes en les anàlisis i caricaturitzem les causes dels problemes si sabem que això dificulta trobar-hi solucions?

Crec que això té més a veure amb la psicologia humana que amb la realitat. Quan la indústria tòxica té contrapoders ciutadans, acadèmics, mediàtics i polítics, corregeix; quan les organitzacions ciutadanes actuen, les coses milloren; com milloren quan reconeixem els efectes negatius d’alguns dels nostres valors, models de consum o trets estructurals de les nostres societats. Doncs, hi ha aspectes estructurals i aspectes personals. En aquest darrer sentit, al món hi ha massa pocs Joan Ramon Laporte. N’hi ha un grapat i són influents, però n’hi hauria d’haver molts més, treballant en organitzacions amb més suport ciutadà.

Per què tants col·legis de metges, societats mèdiques «científiques» i altres sectors de les professions biomèdiques són còmplices del malbaratament de fàrmacs i altres recursos sociosanitaris? En part, perquè alguns hi guanyen personalment, o estan influïts per regals i prebendes. O estan frustrats perquè han lluitat amb poc èxit. Però també, perquè a les facultats de Medicina no eduquem més el sentit crític i perquè a molts pacients i «usuaris» ja els va bé.

Una anècdota; als estudiants de tercer de Medicina entre la bibliografia científica els dono noms de twitters, bloguers i organitzacions, entre els quals Ben Goldacre (@bengoldacre, http://www.badscience.net/), la Col·laboració Cochrane (@cochranecollab, http://www.cochrane.org/), Farmacriticxs (@farmacriticxs) o la plataforma «No Gracias» (http://www.nogracias.eu/), que diu: «De regals de la indústria no en vull, ni quan sóc estudiant no vull un bolígraf de la indústria farmacèutica». Estic força d’acord, en aquest sentit, amb Juan Gervás (metge general, @JuanGrvas): «En mi consulta no hay ni un bolígrafo de regalo, nada». Això em sembla bé; ara, però, no posem tota la culpa en la indústria. Tampoc no espero que tots aquests twitters i bloguers siguin perfectes. No necessito estar totalment d’acord amb ells per aprofitar el que tinguem en comú.

Diem: «Tota la culpa la té la indústria farmacèutica». Ja està. Ja vivim millor. Tots tranquils. No, no: si fa males pràctiques, es denuncien; si comet frau, es denuncia, però a mi un boc expiatori no em serveix per ser més progressista o menys. Jo vull qüestionar-me coses menys llampants però més reals. Per exemple, jo em pregunto: «Amb els considerables recursos que a Catalunya hem invertit en universitats, hem fet facultats de Medicina de bon nivell mundial i prou al servei de la societat?». Crec que en part sí, però no suficientment en relació amb els recursos invertits, ni tampoc en relació amb les moltes millores que mentrestant han fet les universitats en altres parts del món. I una part del dèficit es deu a la manca d’exigència dels universitaris mateixos i de la societat. Saps, Jaume, jo he vist més d’un personatge infame fent conferències totalment inacceptables en un hospital universitari. I molts pocs vam alçar la veu. Veig serveis mèdics amb cultures poc crítiques, veig estudiants poc compromesos amb el benestar dels malalts. Però què és això? Ja fa quaranta anys que es va morir Franco. Ell ja no n’és l’excusa. Què hem fet durant aquests quaranta anys amb la universitat catalana?

I què hem fet amb l’escola catalana, hem fet tot el que podíem i havíem de fer? Què se n’ha fet, dels moviments de renovació pedagògica que interessaven tanta gent arreu d’Espanya?

I què n’hem fet, del nostre sistema sanitari? Com és que permetem que els metges de primària no tinguin ni vint minuts per atendre els pacients que ho necessiten?

Per què no es dóna més suport social, psicològic i psiquiàtric? I per què les condicions de treball en el sector sanitari són de vegades tan injustes?

La ciutadania no té cap responsabilitat en el que passa? No coneixem alguns addictes a la cultura de «Tot allò que no pago no té valor», o partidaris del «Tot allò que és públic no té valor»? Ningú abusa del sistema sanitari?

Potser això és una part petita de responsabilitat si ho comparem amb la que pot tenir certa indústria biomèdica, alguns col·legis professionals o les universitats; potser sí, ho hauríem d’analitzar amb més detall. Però no oblidem, sisplau, que no anirem enlloc si fem el blocs dels bons i el bloc dels dolents.

Mira, l’any 1940 el meu avi encara es va morir de tuberculosi, i era metge, eh? La meva mare, que encara viu, es va quedar òrfena a dotze anys perquè no hi havia fàrmacs contra la tuberculosi. I qui els va desenvolupar, aquests fàrmacs? I la pastilla anticonceptiva, els analgèsics, els hipnosedants i tants altres medicaments? Home, van ser universitaris, investigadors molt atents, empresaris… El desenvolupament de fàrmacs es deu a la indústria, en gran mesura. I a administracions competents i honestes que regulen el procés de desenvolupament i comercialització. Potser podríem aprendre una lliçó: els productes i processos socialment rellevants no acostumen a ser simples (tot i que tampoc infinitament complexos); tampoc solen ser perfectes. Simplificar massa no és una bona idea perquè falta a la veritat i falsifica o tergiversa les solucions. I potser podríem aprendre que l’home de seguida fa un mal ús de les eines que té. I que a l’home li costa viure a la intempèrie. Per cert que Jorge Wagensberg té uns aforismes molt bells i divertits sobre aquells que gaudim vivint «en les fronteres».

Jaume, no deixem mai d’aprendre a viure, a ser més persones, gaudim sempre aprenent l’ofici de viure; a les famílies i a les escoles, arreu. I ens hem de fer, tots plegats, més preguntes complicades i vertaderes, preguntes rellevants i fascinants, per increïbles que puguin semblar.

JB: A bodes em convides! Bé, te’n faig una de molt absurda, no sé si és complicada, però és increïble.

»Jo sóc periodista. T’imagines que no sabés escriure? Bé, doncs, com és que els metges us passeu deu anys fent la carrera i no teniu cap unitat didàctica sobre emocions? Com és possible, això?

MP: M’agrada molt la pregunta. D’una banda, jo crec que educar en les emocions es fa al costat dels malalts, en molts moments; no crec que calgui una assignatura o unitat. D’altra banda, com saps, jo he estat alguns anys a l’estranger, en diferents universitats nord-americanes, per exemple. I deixa’m dir-te una cosa: el nivell de la universitat catalana és lluny del que hauria de ser i podria ser, en aquest tema i uns quants altres.

Hi ha molts professors que són bones persones, i molts d’ells són molt bons clínics, però el nivell científic, intel·lectual i acadèmic del conjunt (que, com sabem, és més que la suma de les individualitats) és massa lluny del que he vist a les bones universitats estrangeres. I, subratllo, quaranta anys més tard de la mort de Franco, se m’està fent una mica llarg, eh? Fa anys que no culpo Franco de res. Ni culpo Madrid, ni la globalització, i sovint tampoc el «sistema». Prou de bocs expiatoris! Sobre el que ha passat i passa aquí, la societat catalana ha de reflexionar més profundament i amb més autocrítica. Si teníem la universitat a les nostres mans, per què el nivell universitari no és més alt?

Els pesos corporatius són feixucs, i els perjudicats estan mal organitzats; per exemple, els interessos dels professors. Alguns profes no pensen a formar els metges futurs, sinó a tenir més places d’ajudants per a la feina assistencial o d’investigació. I si per tenir més places s’ha d’impartir una assignatura poc rellevant, o hipertrofiada, s’imparteix.

El problema del meu plantejament és que, en part, això també passa a força universitats de l’estranger. No a totes. Hi ha llocs idíl·lics, perfectes? És clar que no. I per això ens hem de resignar a patir tantes mancances, a la universitat o a la sanitat o en altres serveis públics i privats? És clar que no. M’indigna quan en el tan esperat segle XXI els privilegiats o els covards volen que ens resignem a patir la incompetència o la desídia…

I aleshores aquí sovint veig un problema cultural, que és que a alguns els agrada molt maleir —de manera totalment fútil— l’ancestral fatalitat de Catalunya i la resta d’Espanya: «Que desgraciats que som», diuen, «com que no vam tenir Il·lustració…», «com que vam patir la Contrareforma…», «com que Madrid ens roba…», «com que la culpa és d’això i d’allò…». I a sobre sovint mitifiquem l’estranger i ens desmarquem de la «púrria». Mitifiquem Harvard o qui sap què: «És clar, com que jo he estat a Harvard», «com que jo he estat a Carolina del Nord…», «com que jo he anat a l’Institut Karolinska…», «com que jo treballo amb l’Imperial College…». Naturalment que cal evitar aquestes actituds. Però hi ha una cosa sobre la qual em sembla que hem de rumiar: en els països amb aquestes institucions acadèmiques tan bones hi ha un mercat i sectors de la societat molt més exigents que aquí amb les seves universitats. Ciutadans i organitzacions que diuen: «Prou d’hipertrofiar assignatures, volem que formeu metges millors, volem que feu descobertes més rellevants, volem que atragueu estudiants d’arreu del món…».

JB: A Harvard tampoc no parlen d’emocions?

MP: A Harvard, temo que parlen encara més de biologia que aquí, però potser si anem a la universitat Erasmus (a Rotterdam), o a Bristol o a Salvador de Bahia, potser fan més bona formació en emocions. O potser hi ha un problema a tot el món, Jaume, que no és culpa de Barcelona o de Catalunya o d’Espanya, ni de la minsa Il·lustració, i és que els metges, la corporació mèdica (jo també, com a part d’ella) sovint no podem o no sabem tractar emocions. Hi ha, però, molts bons metges que ho fan bé, intuïtivament; potser més en l’atenció primària que en els hospitals.

JB: Tornarem al tema de la biologia que acabes d’introduir, però és que tinc entès que tampoc no parleu de nutrició a la carrera de Medicina. És increïble! Què hi feu, doncs?

MP: Aquest tema encara em preocupa més, perquè la nutrició no s’aprèn veient malalts. Però tampoc no parlem de medi ambient.

JB: Vaja, no tracteu ni emocions ni nutrició ni medi ambient. Brillant!

MP: Ni tampoc parlem de classes socials. Quasi no hi ha sociologia ni antropologia!

Es memoritza molta anatomia, es memoritza molta bioquímica, que l’estudiant oblida degudament i amb gran eficàcia l’endemà de l’examen. Es memoritza molta fisiopatologia, però no es raona prou.

Crec que aniria molt bé més avaluació externa, més exigència social, perquè l’autoexigència de la mateixa universitat no és suficient… Fins i tot als que som moderats, moderadament crítics, ens diuen que som radicals. Et diuen: «Miquel, però sí la universitat ha millorat molt» o «el sistema sanitari ha millorat molt». I jo dic: «Aquesta no és la pregunta, xatos, la pregunta és “ha millorat tot el que podia i hauria d’haver millorat, tenint en compte, com a mínim, dos factors: els diners invertits i tot el que ha millorat la resta del món en aquests quaranta anys?”». Només faltaria que no hagués millorat, home!, però ho ha fet prou?

JB: Abans has dit: «A Harvard, temo, que parlen més de biologia que aquí». Quin és el problema amb la biologia?

MP: Doncs, que només hi ha una bona medicina clínica, que és la medicina que integra biologia i clínica i cultura. La medicina biologista no és medicina; és veterinària o mecànica, amb tot el respecte pels veterinaris i mecànics, que quan són bons també fan clínica.

La medicina biologista exagera els components biològics de les malalties humanes i menysté les dimensions clíniques humanes (les fisiopatològiques i psicològiques, per exemple), i també margina els components socioeconòmics i ambientals. La medicina no humana existeix per raons econòmiques i ideològiques.

Ara bé, Jaume, aquesta medicina mecànica també és una solució atractiva per a alguns malalts. Per què? Primer, perquè de vegades funciona. I en segon lloc, perquè el substrat psicològic o el context social d’una persona no es canvien fàcilment. I canviar la manera de ser, els hàbits o la mandra i les renúncies que s’han fet en la vida, i potser la por o la manca d’esforç és difícil en una consulta de deu minuts. Impossible. Però, sobretot, és que les causes fonamentals de les malalties són socioeconòmiques, laborals i ambientals. I ara vés i digues-li a la població que canviï les seves condicions de treball o els seus patrons de transport i consum. Ah, és que es guanyen diners venent cotxes i no se’n guanyen fent un sistema de transport públic, més saludable, sostenible i més barat per a la gent. No, aquestes despeses socials, els economistes hegemònics ens les venen com una gran despesa. Ai, que curiós, per què no en parlem més, dels economistes?

Els economistes ortodoxos són grans responsables del fet que la medicina sigui tan biologista i mecànica. Per què? Perquè quan tu inverteixes a llarg termini en un bon sistema educatiu, que educa els joves en valors i criteri, que els farà demanar, trenta anys més tard, menys Orfidal, i els dóna seguretat i confiança, i cuides les emocions… Ah, no, ells això ho veuen com una despesa insuportable (excepte si subvenciones l’escola privada). Quan tu fas un sistema de transport públic que contamina menys que milers de cotxes, i que és més còmode per a la gent… Ah, no, ells ho veuen com una despesa, això. Perquè, Jaume, en els càlculs que fan alguns economistes, el càncer genera beneficis: més proves diagnòstiques, més tractaments, més ingressos hospitalaris… Has vist gaire vegades que un economista parli dels guanys que suposa prevenir malalties? Aquesta és una de les grans perversions. Només superarem de debò la crisi (que també és de valors, models, indicadors) si fem visibles i valorem els enormes beneficis individuals i socials que comporta controlar millor les causes socials i ambientals de les malalties.

JB: Deixem els economistes i tornem a la biologia.

MP: Hi ha molts metges en aquest Hospital del Mar i en tants d’altres, i en atenció primària, que fan medicina integradora, que integra bé les causes socials i humanístiques amb les pròpiament clíniques. Cito l’Organització Mundial de la Salut, que el 1946 va dir això: «La salut és un estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties».

JB: Compte amb el que acabes de dir: «Medicina integrativa». Alguns arrogants, especialment joves, et titllaran de ser un defensor de la pseudociència.

MP: No m’importa gens, jo no tinc cap complex de defensar pseudociències. Mira, l’arrogància es cura llegint i adonant-te que no saps res. I també es cura viatjant i treballant durament amb gent de països diferents. El diàleg amb la realitat i la ciència mai s’acaba. Mai.

Mira, això és un fet, no és ideologia: hi ha molt poques malalties humanes que tinguin una causa purament biològica, un desequilibri purament bioquímic; les malalties humanes degudes a alteracions genètiques heretades són molt infreqüents. La immensa majoria de malalties que afligeixen els éssers humans (per exemple, les degudes al tabac, l’obesitat, els carcinògens laborals o la pol·lució ambiental) tenen un substrat biològic, psicològic, econòmic i cultural. Aquestes en són les causes, els components, les conseqüències i les solucions; sovint, indissociables: per millorar el benestar de la persona s’han d’abordar totes. Això és la persona humana. Si no t’agrada aquesta complexitat, que tampoc és tan complicada, dedica’t a una altra cosa, no a la medicina. Per cert, si ets mecànic, veterinari, arquitecte, advocat o mestre —fins i tot si ets economista!—, hauràs de tractar amb persones i no hi haurà causes purament econòmiques, biològiques, físiques o «tècniques» d’altra mena.

JB: Si ets metge, t’ha d’agradar tractar amb persones?

MP: Sí, i tant. Ara bé, de fàcil no ho és gens. Per exemple, tots sabem que per a moltes persones és massa dolorós preguntar-se a l’edat de cinquanta anys: «I jo, què n’he fet, de la meva vida?» o «Per què no em donen l’oportunitat de treballar en bones condicions?» o «Com és que aguanto aquest tio que dorm amb mi des de fa trenta anys?» o «Per què no vaig fer tal cosa o tal altra amb els fills?» o «Quan havia d’aprendre anglès o informàtica l’any 2000, per què no ho vaig fer?». La vida també té això, que tots hem deixat passar algunes oportunitats. I com que el metge ho sap, això, no pot receptar a la lleugera tot l’arsenal de fàrmacs que té al seu abast. Si es redueix la medicina al fàrmac, hem matat la medicina i, una cosa molt pitjor: hem matat l’home, l’home que avui es troba sol a la intempèrie. I el metge esdevé només un tecnòcrata sense esperit humà, com aquells que repassen els balanços i els PIB sense voler-se adonar que darrere d’una retallada en polítiques bàsiques hi ha molt sofriment i dolor.

JB: T’adones que durant tota l’estona que hem estat parlant no t’he preguntat per la teva gran especialitat: els compostos tòxics persistents, és a dir, els CTP?

MP: Sí, sí, i això que quan em vas dir de veure’ns, em vas explicar que la conversa giraria al voltant dels CTP! I m’has fet parlar de medicina potser més del que jo en sé…

JB: M’ho hauria d’haver imaginat. Tots els que apareixeu en aquest llibre no sou tecnòcrates ni autòmats. Creieu en el que feu i sou ben conscients que la medicina o té dimensió humana o és pura tècnica o, si vols, com m’has dit tu abans, mecànica.

Què són els CTP, Miquel, i per què hem de ser conscients de la seva perillositat i de la necessitat de reduir la seva presència al màxim?

MP: Els compostos tòxics persistents (CTP) són plaguicides i residus industrials com el DDT o els policlorobifenils, que s’acumulen en el cos dels humans i altres éssers vius, especialment perquè s’enganxen al greix i el cos no els excreta. Els acumulem, bàsicament, a partir dels aliments i els seus envasos. Aquests envasos a vegades alliberen substàncies que «migren» des del plàstic cap a l’aliment, que tenen activitat estrogènica i antiandrogènica, és a dir, que imiten hormones i tenen altres efectes tòxics per a la salut humana.

Altres CTP afebleixen les defenses de l’organisme, o bé entorpeixen els mecanismes que el cos té per reparar les lesions que pateix l’ADN, o promouen el creixement dels tumors, entre altres efectes nocius. Per aquests mecanismes, els CTP contribueixen a causar trastorns com la infertilitat, problemes d’aprenentatge, asma, diabetis, alguns càncers o malalties neurodegeneratives com les de Parkinson i Alzheimer.

La majoria de persones que vivim en les societats industrials i postindustrials acumulem compostos tòxics persistents des dels primers dies de la vida embrionària i fetal. El fetus, en el ventre de la mare, sovint ja està exposat a aquests tòxics, i també els anem acumulant al llarg de tota la vida. O bé hi estem exposats cada dia.

Sé molt bé que aquest és un fet delicat, difícil d’explicar i d’assumir, com una «veritat incòmoda», igual que el canvi climàtic. Psicològicament, culturalment, econòmicament i políticament ens costa assumir aquest fenomen, que actua a llarg termini, que és en bona mesura invisible (excepte quan el mesurem i en parlem), que és tòxic. Però el fet és que hi ha una contaminació química que no és únicament exterior sinó també interna, dins els nostres cossos, en la nostra sang, en òrgans com el pàncrees, el fetge, els ronyons i el sistema nerviós. Una contaminació que, dit breument, es deu a la manera com funcionen les nostres societats i a la manera que tenim de viure-hi.

JB: Per què els acumulem?

MP: Doncs perquè les nostres societats tenen estructures i polítiques agrícoles, ramaderes, industrials, econòmiques, ambientals, sanitàries i de salut pública que no volen o no poden contrarestar aquestes contaminacions.

Hi ha tres grans motius que ens han d’amoïnar —amb serenitat, amb tranquil·litat, sense obsessionar-nos-hi—, realment, pel que fa a aquesta contaminació química interna.

El primer és que la majoria de persones tenim dins el cos barreges de tòxics, al llarg de tota la vida. El segon és que tenim molt coneixement científic (de tipus bàsic, biològic, toxicològic, clínic, epidemiològic) sobre els efectes perjudicials d’aquestes barreges o còctels de contaminants en nosaltres. Hi ha molt coneixement científic sobre com alteren el funcionament del metabolisme, el funcionament dels gens (l’expressió gènica), com contribueixen a fer que al llarg de la vida acumulem alteracions genètiques i epigenètiques.

La tercera raó és que moltes vegades desconeixem les causes de les malalties més freqüents. Per què una persona fa un càncer de mama, una diabetis o un Alzheimer? Moltes persones no presenten factors de risc. Però aquests contaminants sovint hi estan al darrere, són causes d’aquestes malalties.

Per tant, entre les principals malalties que els compostos tòxics persistents contribueixen a causar hi ha la infertilitat i l’endometriosi, malformacions congènites, problemes d’aprenentatge, problemes de desenvolupament, alteracions hormonals, immunològiques, diabetis de tipus 2; contribueixen a causar càncers, provoquen genotoxicitat indirecta i epigenètica o malalties neurològiques com el Parkinson i la malaltia d’Alzheimer.

Per epigenètica entenem canvis en el funcionament dels gens, en l’expressió dels gens, que no estan regulats per la seqüència de nucleòtids de l’ADN. Sabem que en l’expressió dels gens hi influeixen nombrosos contaminants ambientals i laborals.

En estudis que s’han fet a tot el món, i de vegades també a Catalunya, encara que de manera inconstant, hem demostrat, per exemple, que es pot detectar el plaguicida DDT en el 88% de la població general; malgrat que aquest plaguicida es va prohibir cap a l’any 1977. El principal producte en què es degrada el DDT, que s’anomena DDT, el detectem en la totalitat de la població, i els policlorobifenils, que són residus d’origen industrial, que també contaminen les cadenes alimentàries animal i humana, els detectem en un 87, un 98 o, fins i tot, en el 100% de la població. També hi ha algun altre compost tòxic d’origen agrícola, com beta-HCH i l’hexaclorbenzè, que el detectem en el 97-100% de la població. D’altres compostos no són persistents, l’organisme els excreta; però els trobem en la totalitat de nens i adults perquè hi estem exposats quasi cada dia.

Alguns còctels de CTP, els detectem a concentracions altes en subgrups de la població; per exemple, en les dones de seixanta anys en amunt.

JB: M’estàs deixant glaçat, de veritat. I, a més, el que dius encara destaca més el que m’ha dit la doctora Carme Valls.

MP: La Carme és una de les poques metgesses clíniques expertes en qüestions ambientals. Tenim el dret i l’obligació de saber què ens contamina. No tenim dret a negar la factura que ens presenten els CTP. Només així es pot decidir i ser lliures. I jo faig costat a la doctora Valls en la seva lluita contra la invisibilitat de les dones en la ciència i en la medicina.

Però no tot són notícies negatives, de vegades han passat coses molt positives i no les hem valorat; en bona mesura, perquè no les mesurem. Per exemple, avui menys del 6% dels nadons d’Espanya tenen concentracions preocupants de plom en sang. El plom, en aquests darrers trenta anys, ha anat baixant i pràcticament desapareixent de la sang dels nadons, és a dir, mentre estaven en el ventre matern, ja no han estat exposats al plom. Això és un fenomen que té un vessant molt positiu i una de les coses que ens ha de fer pensar és que, quan les polítiques ambientals i industrials han millorat les coses, de vegades els ciutadans no ens n’hem adonat i no les hem valorat. La desaparició del plom en la sang és un exemple del que en diem «posar la salut en totes les polítiques». Què es va fer? Doncs es va treure el plom de la gasolina, els cotxes van començar a emetre menys plom, en l’aire de les ciutats hi hagué menys plom, respiràvem menys plom i en el nostre organisme hi ha menys plom. I avui les noies embarassades, per exemple, tenen menys plom en el cos i, per tant, el fetus ja no està exposat al plom.

Aquest fenomen, resultat de les polítiques petroliera, energètica, industrial, ambiental i de salut pública, és una bona notícia i ens ha de fer veure i apreciar millor allò que fem bé, els efectes positius de certes polítiques. Perquè el plom no només té efectes sobre la salut, sinó que influeix en la intel·ligència dels nens. Està demostrat que els nens amb menys plom, com els nens amb menys mercuri i altres tòxics, tenen un major grau d’intel·ligència. I això no només té una repercussió positiva econòmica (major productivitat de les poblacions més intel·ligents), sinó que, home!, la intel·ligència és una característica inherent a la condició humana, ens permet una convivència més tranquil·la, aprendre millor, gaudir més de la música, de la natura, de les relacions humanes. Crec que aquí hi ha una lliçó molt important, si ens aturem a pensar-hi.

Quan diem que la crisi econòmica actual és una crisi, no només econòmica sinó de model de societat, de model d’economia, hem de pensar que si busquem bones alternatives en podrem trobar, com s’ha demostrat en el cas del plom en la gasolina. Millorant el medi ambient millorarem la salut i la manera de viure. Hem de treballar més per canviar característiques del model de societat que ens fan mal a tots els nivells.

JB: I què faries?

MP: Si hagués de donar alguns consells esquemàtics o alguns lemes, diria que necessitem menys dietes miraculoses i més inspeccions d’aliments, i invertir més recursos en els controls que es fan sobre la contaminació química dels aliments, començant pels aliments que mengen els animals. Naturalment, això s’ha d’acompanyar amb la responsabilitat individual de les empreses i altres organitzacions: ciutadans i empreses que treballen en el sector dels restaurants, ramaderia, agricultura i moltes indústries.

No volem ser persones maniquees que contraposen erròniament la responsabilitat individual i les polítiques. Necessitem responsabilitat individual dels ramaders i dels fabricants de plàstics i dels ciutadans i necessitem polítiques públiques i privades que ens protegeixin, perquè les persones estem indefenses davant aquests fenòmens de contaminació química que són invisibles.

Necessitem polítiques agrícoles i ramaderes, industrials, i ambientals molt més valentes. Cal que els consellers d’Indústria i d’Economia no només pensin en els indicadors antics, molts dels quals són indicadors obsolets de producció i de fals progrés econòmic, sinó que també pensin en la salut i en el medi ambient. I en l’economia real. Necessitem posar el benestar de les persones en totes les polítiques. Hem de patir menys neures per si m’engreixo i aconseguir més bons horaris de treball per poder fer més esport, per llegir i xerrar, per poder anar a comprar amb més tranquil·litat als mercats. Necessitem menys pastilles i més salut pública i més protecció ambiental. Necessitem menys medicalització i mooolta més educació, i més pensions i més serveis socials. Necessitem menys individualisme i més consciència del fet que tots anem en el mateix vaixell. Necessitem menys escapisme i més coratge i valors.

Tot això, a més, ho hem d’intentar fer sense por, serenament, informant-nos amb tranquil·litat, reflexionant, conscienciant-nos i, després, actuant, no només com a individus sinó també com a membres d’organitzacions de consumidors, de cooperatives, d’organitzacions ciutadanes i socials. Organitzats som més eficaços per millorar la salut pública, les condicions de treball i el medi ambient.

També podem fer més costat als pagesos i ramaders que fan bé la seva feina, que donen el millor menjar possible als animals.

No és cert que no es pugui fer res davant d’aquests problemes. Les agències de salut pública i les polítiques que es fan a molts països del món i les que de vegades s’han fet a Catalunya demostren que sí que podem millorar la situació.

Hem de dir no a la por, als que ens diuen que no es pot fer res, dir no al paternalisme i sí a donar més informació, més poder i més responsabilitat a la gent. Hem de poder triar millor com volem respirar i menjar, com volem viure, i s’han de concentrar més recursos públics i privats en tot allò que afecta les condicions de vida i de treball, el nostre medi ambient, físic i cultural.

Més coses que podem fer? Qui pugui, que mengi menys i de més qualitat; si pot ser, aliments ecològics i de proximitat. Exigint garanties, no pur màrqueting. Podem, moltes vegades, menjar menys i gaudir més. També podem exigir als ajuntaments mesures concretes contra la contaminació química dels aliments, dels pinsos, de l’aire, de l’aigua i de les persones. Els ajuntaments i els governs autonòmics, estatals i europeus poden fer molt més per millorar el menjar a les guarderies, a les escoles, a les llars de la gent gran i als hospitals. Quan fan fumigacions, les han de fer amb productes que no siguin tòxics, quan compren han d’afavorir les empreses que fan les coses més ben fetes.

Quants ajuntaments i comunitats autònomes tenen publicats de manera comprensible els resultats de les analítiques que fan en els escorxadors, en els mercats i en les persones? Quantes de les inspeccions que es fan (que se’n fan) són públiques? Podem, com a ciutadans, demanar més bona informació. També, com a ciutadà individual, puc superar la incredulitat que moltes vegades em provoquen aquests temes, i la mandra.

Des d’un àmbit individual, una altra cosa que es pot fer és no escalfar mai aliments en plàstic o llaunes. En general, hem de tenir una visió dialèctica entre el que podem fer com a individus i com a societat. Tot això, naturalment, depèn dels nostres valors culturals i ètics i morals i hem d’acceptar una diversitat de maneres de viure i de valors. Per exemple, alguns ciutadans vivim amb més austeritat, sobrietat o contenció. Uns altres som més hedonistes i ens agrada més el menjar i el beure. Òbviament, tota aquesta pluralitat de maneres de viure i de valors té cabuda en una societat democràtica, però tots nosaltres necessitem polítiques molt més enèrgiques per prevenir els danys de la contaminació interna.

I aquí t’ho deixo, doncs. Darrere de moltíssimes malalties, hi ha factors ambientals.

JB: Un moment, un moment. Digues-me una sola malaltia, una de sola, que hagi augmentat per qüestions ambientals.

MP: La diabetis de tipus 2. Hi ha coneixements científics suficients per dir que els contaminants químics artificials estan contribuint a causar una epidèmia de diabetis.

L’epidèmia de diabetis que vivim avui dia a tot el món no s’explica únicament per l’epidèmia d’obesitat i de manca d’activitat física. Hi ha alguna cosa més, i aquests contaminants van des dels plaguicides històrics com el DDT, fins als contaminants contemporanis com el bisfenol A, que trobem en molts plàstics, en molts aliments i en l’orina de tota la població.

Jaume, ens hi posem, ens posem tots a treballar per poder viure amb més salut, civilitat i benestar?