Jaume Barberà: Vostè fa més de quaranta anys que es dedica a la psiquiatria. Ha escrit un munt de llibres, centenars d’articles i ha visitat milers de persones. Vostè sap escoltar i la paraula és una de les seves eines. M’explica què ens passa?

Jorge L. Tizón: Ens passen moltes, moltes coses, la majoria inadvertides i inexplicables per a nosaltres. Però si es refereix a la insatisfacció «gairebé existencial» que avui dia veiem en molts homes i dones del nostre temps, crec que per aproximar-nos-hi una mica cal partir de la idea que som éssers incomplets i de la idea del cervell com un òrgan enormement plàstic i enormement capaç de canviar. És la millor metàfora d’un ésser enormement plàstic i enormement capaç de canviar com és l’ésser humà.

Aquesta seria la primera característica que jo diria que ara gairebé estem començant a descobrir: les grans capacitats biològiques de canvi (canvis cerebrals), psicològiques (canvis espectaculars en les maneres de relacionar-se, com per exemple la manera com es cuiden els fills ara, que suposa un canvi radical respecte a fa uns decennis) i socials, no només en el camp de la comunicació i les TIC. És a dir, som éssers amb grans potencialitats, i precisament perquè som éssers incomplets (incomplets significa que sempre necessitem l’altri, un altre), el nostre cervell necessita l’altri, un ésser humà amb cervell humà. Sense l’altri, l’home és un mort o un psicòtic. Sempre es necessita l’altri absolutament, i això dóna unes grans potencialitats de canvi i una radicalitat en la interacció i en la interdependència.

Hi ha un altre element que considero molt important, sobretot perquè se li dóna molt poca importància avui dia, i és el fet que som radicalment, tal com diu Lluís Duch, «logomítics». És a dir, que les emocions i els pensaments o cognicions estan sempre entremesclats i no és possible ni un home totalment racional (que això seria una computadora i és molt poc útil per a les decisions humanes relacionals), ni un home totalment emocional: un ésser humà totalment emocional implicaria desviacions i grans perills per totes bandes. És a dir, aquest és l’altre element clau: la necessitat de cultivar les emocions amb el pensament i la cultura, i entendre el pensament com a element basat en les emocions.

JB: Per què diu que seria un desastre un home cent per cent racional?

JLT: Això està estudiat. Perquè es prenen molt males decisions relacionals i fins i tot estratègiques. En els moments clau de la vida no pots prescindir de les emocions. Tres-cents anys de racionalisme ens han deixat sotmesos a una situació en què valorem poc les emocions.

Per a algunes religions, les emocions, sobretot el desig, són la font del pecat i de la perdició. Això ens ha condemnat a desvalorar les emocions, quan realment en les emocions hi ha la base, per exemple, del creixement cerebral. Sí, està totalment a la base, molt abans que els pensaments o les cognicions. És a dir, si les primeres emocions, les que viu el nadó i el nen durant els primers quatre anys, funcionen malament, es modulen malament, no només es pateix en excés, amb un resultat de desenvolupaments psicològics inadequats, sinó que el cervell s’estructura de manera inadequada, el creixement de determinades zones cerebrals és inadequat, els equilibris electroquímics de determinades zones són inadequats. Fins i tot canvia l’expressivitat genètica i, en particular, en l’esfera cerebral, uns gens arriben a expressar-se i d’altres no. És una cosa que sabem des de fa molt pocs anys, però és un aspecte molt i molt important. Entre altres coses, per a la interrelació basada en les emocions.

Perquè el conjunt d’emocions agradables i desagradables, vinculants i desvinculants (indagació, por, ira, pena, desig, afecte i alegria), es puguin anar modulant i puguin anar predominant les seves expressions agradables per sobre de les desagradables, durant la infantesa necessitem la relació amb un o dos «altres» suficientment estables: els pares o els seus substituts permanents.

El cervell és sempre un cervell en relació, tal com l’ésser humà és un ésser humà en relació. Per tant, sempre estarem més o menys insatisfets perquè depenem de relacions interhumanes que no controlem totalment. Un cervell sense relació és un òrgan que mor o que afavoreix una forma d’organització mental i relacional greument alterada, a la qual anomenem psicosi o esquizofrènia.

I sap què? Malgrat tot això que estem dient, el món emocional no s’estudia a les facultats de Medicina. Aquesta manca, com pot comprendre, és una autèntica anomalia, gairebé una aberració. Els metges, que com molts altres professionals assistencials treballen en l’àmbit professional (a més del personal) sotmesos a grans emocions, fan una carrera de nou o deu anys en la qual el costum és que no hi hagi ni una sola unitat didàctica sobre emocions.

JB: El mateix em deia el doctor Laporte. Però no m’ho puc creure, de veritat.

JLT: Vostè mateix. A gran part de les universitats no s’inclou cap unitat didàctica sobre les emocions. Ni tan sols a Psiquiatria.

JB: I això passa per casualitat?

JLT: Això no passa per casualitat. En absolut. Hi ha un component religiós i cultural, i hi ha un component econòmic i cultural. La religió que tenim a la nostra base cultural, la catòlica, però també d’altres, va vincular les emocions amb el pecat, la carn, la dona…

I és clar, ara vostè i els lectors pensaran que a la universitat, en aquell temple del saber, la religió o el conservadorisme cultural no haurien de coartar el coneixement. Però en aquest país, com en molts d’altres, això no és així.

Un metge fa la seva carrera enormement llarga i complexa, i primera, pot ser que no li hagin impartit ni una unitat didàctica sobre emocions. I segona, pot ser que no li hagin impartit ni una unitat didàctica sobre la mort, sobre les maneres de morir, sobre com acostar-se a la mort. De la mateixa manera que un metge de família pot fer tota l’especialització sense cap unitat didàctica sobre dinàmica familiar i teràpia familiar. Fins i tot s’ha arribat a evitar el referent psicològic, emocional, un component del racionalisme: la creença que el món emocional, relacional, no són importants.

És una aberració, oi? Una autèntica aberració cultural que ja fa més de trenta anys que hauria pogut canviar el caràcter de les dades científiques en relació amb la importància del món emocional i la medicina psicosomàtica.

JB: I vostès callen? Des dels CAP es van omplint receptes de psicofàrmacs sense saber res d’emocions i aquí no passa res?

JLT: Bé, alguns no callem. Els metges s’han format en una deformació parcial. Pel maig del 68, en alguna paret de París, algú hi va escriure: «La formació com a procés de deformació». I la formació mèdica actual inclou força elements de deformació. En som conscients quan ens aturem a pensar-ho, però per a molts professionals i fins i tot professors de Medicina, és una cosa absolutament inconscient.

Però passa el mateix que en molts altres àmbits de la nostra societat i de moltes professions. La gent no es rebel·la i, al mateix temps, està profundament insatisfeta. Byung-Chul Han, un filòsof coreà, d’això en diu «societat del cansament».

Durant uns quants decennis, i sobretot al nostre país, però també en altres que van sortir de la guerra mundial, hi havia una esperança col·lectiva que les coses podien millorar. Aquesta esperança fa uns quants anys que s’està trencant, l’esperança col·lectiva, i el que domina és un clima de desesperança, en el qual creiem que els nostres fills, amb algunes excepcions, viuran pitjor que nosaltres. I molts tenen la impressió que no hi ha cap altra opció, que no hi ha cap visió alternativa plausible per compensar la situació, per oferir noves esperances. O, més ben dit, que per a les alternatives que sí que hi ha, falta suport i valor per defensar-les; sobra por davant la possibilitat de crisi, conflictes, nous dubtes i problemes…

Sí, la gent, molta gent, està profundament insatisfeta i sense esperances, tot i que moltes vegades no n’és conscient i intenta apaivagar aquesta inquietud actuant i actuant sense parar, o comprant, o dominant sense parar.

Potser li cridarà l’atenció, però hi ha un primer moment per fomentar la insatisfacció al llarg de tota la vida, que és el deslletament mal fet, mal resolt.

JB: El què…?

JLT: El deslletament, sí, no se sorprengui, l’hi explico. El pit i l’alletament matern són molt importants a nivell psicobiològic. La part biològica actualment pot ser substituïda. És veritat que les llets artificials, per molt «maternitzades» que estiguin, no són el mateix, però la llet materna es pot substituir mitjançant alimentació artificial. En canvi, la relació amb l’altre, que en aquest cas és la mare, que és una relació primigènia, això no es pot substituir. I la separació d’aquesta relació estreta, psicobiològica, és el deslletament simbòlic, que abans estava representat pel deslletament real, a l’any o any i mig de lactància, quan el nadó ja disposa de capacitats psicològiques per afrontar les emocions del deslletament.

JB: Però hi ha mares que no poden donar el pit als fills…

JLT: Però poden estimar molt el seu fill o filla. Això és el que cal, hi hagi o no hi hagi lactància materna. La lactància materna afavoreix la relació emocional, i la relació emocional afavoreix la lactància materna, però això no fa imprescindible el pit carnal, el mugró i el pit, però sí un «altre» amb el qual hi hagi una relació psicobiològica estreta i molt, molt permanent del qual «penjar-se per créixer» durant els primers anys de l’ésser humà.

Qui no vulgui tenir fills, que no en tingui, però si es tenen fills, cal dedicar-los una atenció molt, molt especial, la més especial del món, on entren totes les nostres emocions i totes les seves emocions. És veritat que, per primera vegada en la història de la humanitat, no és imprescindible tenir fills. Es pot no tenir-ne: hi ha mitjans biològics per evitar-ho i, a més, no tenir-ne ja no significa l’estigma moral, ni social ni personal que abans significava. I tanmateix, què passa en el nostre país i en d’altres, amb una organització social semblant a la nostra? Que al cap de quatre mesos, just al cap de quatre mesos, quan des del punt de vista científic entre els tres i els sis mesos es reconeix el primer «objecte mental», és a dir, la primera persona de manera diferenciada i permanent, quan comencem a tenir la primera relació permanent amb algú recognoscible (i aquesta és la base per reconèixer-nos a nosaltres mateixos com a subjectes), just llavors és quan la dona ha de tornar a treballar. Quina bestiesa!

JB: Entre tres i sis mesos es reconeix que hi ha un «altre»?

JLT: Sí, un altre com a «objecte total», diem en psicologia del desenvolupament i psicoanàlisi. Es reconeix que hi ha un «altre» des d’abans de néixer, ja a l’úter, per la veu, pels moviments materns, etc. Se’n reconeixen almenys dos, probablement més, perquè també es reconeixen els germans… Cada vegada hi ha més estudis i experiments que ho confirmen.

Però un nadó, quan neix, necessita que s’estableixi una relació estreta amb una persona «suficientment propera i suficientment estable». El fet d’haver mantingut un contacte psicobiològic proper durant els nous mesos d’embaràs ho facilita molt: per això el primer «altre» reconegut és la mare. Però el nadó i l’ésser humà en creixement també necessita una segona persona o conjunt de persones…

JB: Que pot ser el pare…

JLT: Que pot ser el pare biològic o una altra persona emocionalment propera. És una figura, un «altre» més perifèric, d’entrada, però que serveix de contrapès a la relació simbiòtica amb la primera persona, un fet que també està estudiat científicament. Quan es reconeix la primera persona amb els seus pros i els seus contres, amb el seu estar i no estar, com a objecte total?

JB: Als tres mesos, com diu vostè.

JLT: Com a objecte total, entre els tres i els sis mesos, depenent del nen i de les seves relacions. Aquest és el primer «objecte mental total»: significa que no només es reconeix la mare quan fa manyagueries, sinó que és la mateixa mare o figura que està enfadada o que abandona; és la mateixa que es posa seriosa i, alhora, és la font d’alegries i de plaers fonamentals. És la mateixa que a vegades dóna bé el pit i altres el dóna malament, o a vegades dóna el pit i altres vegades el biberó, que té una veu, unes olors, uns moviments, un to muscular canviant… Però per primera vegada, després de milions d’interaccions amb ella, ja se «sap» que «aquesta és la meva mare», el primer humà reconegut així, com a objecte total, amb els seus aspectes canviants però amb una invariància fonamental.

Doncs bé, això sol passar entre els tres i els sis mesos, que és quan al nostre país, però no en tots, toca tornar a treballar, i aquesta situació obliga el nadó a una separació precoç, innecessària, sovint poc profitosa. Vostè ha vist les «petites grans tragèdies» que es produeixen durant setmanes en totes les guarderies el mes de setembre? Jo sí. I li asseguro que són molt difícils d’aguantar, perquè expressen la radical importància d’aquesta separació, d’aquesta pèrdua reiterada, de cada dia. Unes pèrdues reiterades i innecessàries de la «figura d’aferrament», precisament quan aquest aferrament és indispensable i, per descomptat, ja està establert. Si no hi hagués cap altre remei, s’hauria d’aguantar, si bé no és gens adequat per al desenvolupament emocional i psicobiològic del nadó. Entre altres coses perquè a la vida hi haurà més decepcions i patiments. Però hi ha alternatives.

Vull que faci un exercici demolidor. Nosaltres l’hem fet i fins i tot l’hem filmat: gravi cada dia el moment en què els nens entren a la guarderia durant la primera setmana d’anar-hi. És un espectacle dantesc.

JB: Bé, és normal, no?

JLT: De normal, no en té res. No, no, no és normal, és anormal, és profundament anormal que l’organització social vagi directament en contra de la satisfacció i la solidaritat interhumana. Una de les satisfaccions i dels plaers més importants de la vida és veure com es desenvolupen els fills i acompanyar-los en aquest desenvolupament creatiu. Aquesta possibilitat queda alterada per a moltes dones i homes del nostre país, i en el pitjor moment de tots. Això també és profundament anormal, va en contra de les nostres emocions i del coneixement científic, però es fa. És el resultat d’una determinada organització social així d’obtusa i que només hi veu a curt termini. En altres països, fins i tot europeus, fa decennis que s’han pres seriosament aquesta anomalia, i les baixes parentals duren més d’un any i mig, amb la possibilitat d’allargar-les fins als quatre anys amb una reducció del salari.

Aquesta organització social està directament en contra de l’emocionalitat i la capacitat de modular les emocions humanes. I ara sabem «amb certesa» que aquesta capacitat, la base del creixement psicològic i les satisfaccions futures, té a veure, sobretot, amb la manera com es modulen les emocions mitjançant l’afecte, l’alegria i el joc durant els primers quatre anys de vida.

JB: Però si aquí, i sobretot des de l’esquerra, s’han estat reivindicant les escoles bressol de zero a tres anys, i ara que n’hi ha resulta que són un error!

JLT: Ens hem d’organitzar. Hi ha alternatives. Aquí hem d’aprendre molt dels nòrdics. Fa anys que impulsem el moviment «Més temps amb els fills» (http://mastiempoconloshijos.blogspot.com.es/), en el qual s’amplien i es fonamenten algunes de les afirmacions que he exposat. I actualment hi ha més de cinc mil professionals que s’han adherit al manifest, fins al punt que estem intentant, mitjançant microcrèdits i adhesions, convertir-lo en una pàgina web estable.

No pot ser, és inacceptable que es promogui i s’accepti aquesta separació traumàtica per a pares i fills, un element primigeni d’insatisfacció amb totes les conseqüències que comporta.

Els companys de guarderies i els d’algunes institucions infantils em diuen: «Home, però és que llavors ens quedarem a l’atur». De cap manera, això de cap manera: de guarderies ben assistides, se’n necessitaran sempre, i amb molt més personal que les d’ara, perquè els que ho vulguin en puguin disposar. Els finlandesos han estudiat, per exemple, què es necessita, quants cuidadors calen perquè un nen estigui ben atès des del punt de vista emocional, cognitiu i biològic durant els primers sis mesos, i dels sis mesos a un any, en aquest tipus d’institucions que substitueixen temporalment, cada dia, la família. I es necessita, per als primers mesos, un cuidador cada dos o tres nens, i dels sis mesos a l’any, com a mínim, un cuidador cada sis o set nens. Quines guarderies del nostre país compleixen aquesta ràtio? I tanmateix, necessitem aquest tipus d’institucions per als que no puguin o no vulguin cuidar personalment els seus fills durant aquests anys, així com per a algunes famílies amb greus problemes emocionals o socials.

La gent diu «així els nens aprenen a socialitzar-se». No, miri, no se socialitzen. Fins als vuit o nou mesos no hi ha relacions estables amb els pares, amb els companys. Sí que hi ha interès per ells: mobilitzen l’emoció bàsica de la indagació, del seeking i moltes d’altres. I tindran molta importància a partir de l’autonomia creixent del nen, sobretot a partir dels tres o quatre anys. Però al principi, les pròpies necessitats fan que aquesta relació amb els pares sigui molt làbil, fluctuant, va i ve. I, no obstant això, sí que hi ha una ruptura radical en el pitjor moment amb les persones significatives que s’estan formant com a objectes mentals i que són les que donen la base per a la idea d’un mateix, del self, que no pot ser substituïda per la relació amb els pares, amb els coetanis.

Perquè és veritat que necessitem crucialment una identitat, un self, per desenvolupar-nos a la vida. I que no el tenim format quan naixem. Aquest esquema emocional i cognitiu bàsic, autèntic puntal de tota la personalitat, es crea gràcies al fet de tenir una relació estreta amb persones fixes que permeten veure una vegada i una altra el que és bo i el que és dolent, com comportar-nos, què fer amb les emocions, el que no s’ha de fer, com, quan expressar la ira, quan no expressar-la; la por, com suportar-la i demanar ajuda; el plaer, com, quan, què és el que produeix plaer. Aquests esquemes cognitius i emocionals bàsics es generen i evolucionen al llarg de tota la vida, però sobretot durant els quatre primers anys. Per això l’espècie ha desenvolupat el sistema emocional, genèticament determinat, de la indagació, tant en el nadó com en l’adult. I tot això se substancia, se suporta i es fixa com a connexions i microestructures funcionals cerebrals.

Aquestes relacions d’aferrament, amb la «figura d’aferrament», tenen una importància psicobiològica bàsica. Per això, sovint, mares i nadons es posen malalts o sembla que estiguin malalts durant el deslletament o durant les separacions excessives. Estan manifestant almenys unes altres dues emocions bàsiques: l’aferrament i la pena de perdre’l. Unes emocions que sovint es confonen: així, quan l’aferrament d’un nadó s’ha deteriorat de manera precoç o innecessària, es diu que «li estan sortint les dents», que té otitis o que està refredat. De les mares es diu que potser és la grip, o un refredat, o que estan atabalades. He vist molts nadons «diagnosticats» d’otitis en aquestes situacions de separació dels pares. Vet aquí una de les primeres medicalitzacions de la vida: la inquietud del nen sol ser diagnosticada (i tractada) amb diversos esquemes estretament biològics.

JB: I si mirem aquest nen quan ja és una mica més gran en una aula?

Sí, podem visualitzar aquest nen a l’aula, ja de gran. En molts casos se l’homogeneïtzarà sense tenir en compte les seves especificitats. I després, ja se sap, els que es mouen més, és molt possible que es considerin nens amb trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) i els medicaran amb derivats d’amfetamines i amb psicoestimulants.

La por fa pensar a molta gent que la majoria de professionals estan, estem, a favor d’aquesta medicalització, però no és veritat. Per exemple, al cap de pocs dies d’aparèixer unes entrevistes per TV3 en les quals es va parlar del TDAH, i que van fer vostè i el seu equip, nombroses societats científiques es van manifestar sobre el tema, i tal com era previsible, de manera contradictòria. I la Generalitat de Catalunya va refer en poques setmanes una guia clínica anterior, i hi va donar un aire clarament medicalitzador. Uns quants dies després, un gran grup de professionals de la psiquiatria i la psicologia de Catalunya va llançar un manifest alternatiu denunciant el perill de la medicalització en la infantesa, tal com fa anys que jo denuncio. Qui vulgui pot consultar aquesta iniciativa, impulsada per més de mil set-cents professionals de la psicologia, la psiquiatria, la pedagogia, la psicopedagogia, etc., sobre el TDAH. Molts més professionals i més institucions de les que es diu en els mitjans d’informació (informació?). Aquesta n’és l’adreça electrònica: http://consensotdah.blogspot.com/p/por-un-consenso-clinico-del-tdah.html

Amb tots els respectes, crec que vostès, els periodistes, haurien de preguntar el perquè del silenci entre els mitjans d’informació de segons quines iniciatives. Perquè haver-n’hi, n’hi ha. Aquí té un altre element d’insatisfacció, que la informació sobre el que passa a la societat i el que apareix als mitjans està molt esbiaixada. Aquest també és un dels grans problemes de la nostra societat i de la nostra jove però ja envellida democràcia.

A veure si ens entenem: acceptar la diferència no és només una proclama per quedar bé. És una necessitat democràtica, pròpia del desenvolupament de la humanitat. I com que és una necessitat, cal posar els mitjans perquè es pugui fer efectiva.

Hi ha nens que són molt belluguets. Això sabem que té a veure, d’una banda, amb elements constitucionals que no se sap fins a quin punt són genètics i fins a quin punt estan relacionats amb la vida a l’úter matern. I d’altra banda, amb els primers mesos i anys de vida i com es regulen les emocions. Però el resultat és que hi ha nens que, per conflictes actuals o per elements constitucionals, es mouen molt. D’entrada, això no vol dir que aquests nens tinguin un trastorn d’atenció i que, per tant, aprendran pitjor. Però si continuen movent-se molt, possiblement tindran un trastorn d’atenció: en la seva conducta i en el seu cervell s’afavoriran circuits amb tendència a buscar sense treva (què, qui?), i això, tard o d’hora, interferirà en les seves capacitats d’atenció i de concentració. Si més no, per concentrar-se en el que nosaltres volem que es concentrin. Aquesta és una via.

A alguns d’aquests nens potser els caldria una atenció especial, o potser uns dispositius psicològics i pedagògics, per exemple, especials. I no els tenen. La major part dels nens considerats hiperactius van a una escola normal, sense ajudes especials, i a sobre, amb pastilles. L’escola pública espanyola, catalana i d’altres països tindrien la possibilitat de tractar la diferència en comptes d’homogeneïtzar tots els nens. Això és una altra font d’insatisfacció per a tota la vida, i no només amb els hiperactius.

Repassem l’horari escolar d’un nen, per exemple, de vuit anys. Quants nens a Catalunya fan activitats extraescolars si els seus pares tenen diners per pagar-les? Quan el nen arriba a casa, després d’una jornada escolar, com estan els pares? Evidentment, els pares també estan cansats, carregats de preocupacions i, possiblement, amb insatisfaccions i problemes diversos. Es posen a jugar amb el nen o el nen ha de fer una muntanya de deures? Potser el deixen aïllat amb les seves joguines electròniques, les mateixes que uns anys després es consideraran una font d’addicció? Quan hi ha possibilitat de comunicació?

Per això, per ajudar a canviar aquesta situació, un grup de professionals iberoamericans, entre els quals m’hi compto, vam fundar el moviment del qual he parlat abans: «Més temps amb els fills: per dos anys de maternitat/paternitat a càrrec dels poders públics» (http://mastiempoconloshijos.blogspot.com.es/).

El metge, psiquiatre, psicoanalista i psicòleg anglès John Bowlby, deia: «L’energia que l’home i la dona dediquen a la producció de béns materials apareix quantificada en tots els nostres índexs econòmics. Però l’energia que l’home i la dona dediquen a la producció, a les seves pròpies llars, de nens feliços, sans i segurs de si mateixos, no compta per a res en cap estadística. Hem creat un món trastornat».

Avui sabem, i cito el manifest de «Més temps amb els fills», que el nen necessita ser cuidat per persones suficientment constants en el temps, que estableixin amb ell un vincle emocional intens. Això és el que li permet desenvolupar una vinculació segura, i aquestes condicions les reuneixen, especialment, els pares. Només mitjançant la continuïtat i la constància en el temps, nen i adult poden arribar a conèixer-se, demanar i rebre respostes adequades, realistes i coherents i, per tant, estructurants.

Avui dia, amb la legítima integració de la dona a la formació i al treball remunerat, cada vegada més globalitzada, hi ha la indubtable necessitat de conciliar l’atenció als fills amb la feina dels pares. Això vol dir tenir en compte el dret dels fills a una atenció adequada per assolir un desenvolupament personal i mental saludable, així com tenir en compte els drets dels pares al seu propi desenvolupament personal i professional, i això, entre altres coses, ha de suposar uns ingressos familiars almenys suficients per al creixement i la integració social de nens i famílies.

S’inverteix personal i recursos en més places de guarderies (escoles infantils) i, després, en més places d’aules de reforç per a nens amb fracàs escolar; en més equipaments de salut mental infantil i juvenil; en més hospitals de dia; en més psicofàrmacs per a la infantesa; en més serveis hospitalaris per a nens i adults amb problemes, etc. No obstant això, s’està ajudant poc els pares, biològics i adoptius, des dels vessants econòmic i laboral, perquè puguin tenir un temps per estar amb els fills, per fer activitats amb ells, i per fomentar de retruc una adequada evolució personal i social. És a dir, la seva salut mental. Aquestes són les veritables mesures preventives. I per això són molt més rendibles econòmicament, socialment, emocionalment i en molts altres sentits.

Els pares i els nadons de les nostres societats es mereixen la possibilitat que, si les mares i els pares volen, puguin ser ells els principals cuidadors dels seus fills, almenys durant els dos primers anys. Sobretot, tenint en compte que, amb els nivells actuals de natalitat, això només passarà una o dues vegades a la vida. Per això aquest grup de professionals demanem dos anys de maternitat/paternitat garantits pels poders públics. La gent, si vol, pot adherir-se al manifest.

Cal canviar moltes coses. Si acceptes que t’homogeneïtzin amb els altres, perds la singularitat, la teva individualitat. O ni tan sols aconsegueixes consolidar-la, deixant oberta la via perquè sectarismes, dogmatismes i fonamentalismes diversos proporcionin una «pseudoidentitat» a qui no ha aconseguit adquirir-la en aquests moments clau dels primers anys de vida. Aquesta és una font d’insatisfacció per a tota la vida.

JB: Doctor, vostè creu que això que diu i demana es pot fer avui a les escoles? Com pot oferir un ensenyament gairebé individualitzat amb el que això suposa econòmicament?

JLT: Cal canviar el procediment, i, si no ho volem fer, la gent ha de saber que estem creant i mantenint la insatisfacció que, a més, es torna crònica.

JB: Quina ràtio professor/alumne seria la ideal per a vostè?

JLT: Deu, dotze alumnes per professor, i per a segons quines edats. Sí, ja ho sé, és la meitat de la que hi ha ara, més o menys.

I després hi ha la figura del professor. Quin és el grau de satisfacció dels professors avui dia? Com han arribat a l’ensenyament? És el que volien fer? Quins coneixements, habilitats i actituds se’ls exigeixen? Seria molt fàcil ara jugar amb les paraules i dir que hi ha molts professors insatisfets que creen insatisfets. Però el tema és molt seriós i no es pot generalitzar.

JB: I amb tanta insatisfacció, segons vostè, com s’entra a l’adolescència?

JLT: D’aquí, d’una insatisfacció crònica en les relacions, sobretot en les primeres relacions, vénen alguns dels problemes de salut mental de futur. Un quadre molt freqüent, un quadre clínic molt freqüent en l’adolescència i més en uns països que en d’altres i en uns entorns que en d’altres, són les «crisis de pànic», les crisis d’ansietat, segons la terminologia psiquiatritzada en voga. Però què significa el terme «ansietat» en l’adolescència? Doncs vol dir «tinc por» o «tinc una ira que no me la puc aguantar» o «tinc una pena tan gran que m’està trastocant» o «tinc un desig tan gran que estic excitadíssim» o «tinc una contrarietat grandiosa perquè no em cuiden com jo vull i no em poden cuidar com jo vull», que és l’emoció de l’aferrament, de l’afecte, que són emocions o sistemes emocionals bàsics. Tot i que una de les primeres emocions entre totes és el seeking, la recerca. L’emoció del coneixement, de la indagació, de la sorpresa, segons les investigacions de Jaak Panksep i el seu equip. Per cert, no s’espanti, Panksep és un neuròleg de recerca especialista en l’alegria en les rates.

Vostè ha vist aquesta emoció de la indagació a la cara dels nens? Ara sabem que inicialment no és un sistema cognitiu, sinó un «sistema emocional». I per definició, els sistemes emocionals no es poden desprogramar totalment. Quan els periodistes em pregunten si em puc imaginar un home sense por els dic que sí: mort. No hi ha cap ésser humà sense por. Es pot controlar, però no es pot eliminar. La por és una emoció bàsica. I això passa amb la resta de les emocions.

Naixem amb aquests «sistemes emocionals», set o vuit (indagació, por, ira, pena, desig, aferrament-afecte i alegria, juntament amb l’«emoció visceral» del fàstic). Naixem amb aquestes emocions, van incloses en el nostre paquet genètic de naixement. Que en predominin unes més que les altres, depèn de les persones que envolten el nadó i de l’ambient.

Per això a un nen no és fàcil contrariar-li l’afició d’indagació perquè el nen investigarà sempre, llançarà la joguina, el sonall, el xumet a terra una vegada i una altra per investigar què passa, per què ara hi són i ara no hi són. I a més s’ho passa bé, el nano, oi? I mentrestant, a nosaltres ens fa mal l’esquena d’ajupir-nos a recollir les joguines, els sonalls del nen investigador. Per això cal tenir els fills de joves: perquè s’ha recollir moltes vegades de terra el xumet, moltes vegades el sonall o la cullera, i poder-nos emocionar amb això, i poder expressar una emoció de plaer en tot això perquè el nen està indagant, investigant el món, investigant les nostres emocions i sentiments, el molt murri.

I tot això, encara que li sembli mentida, té molt a veure amb les crisis d’angoixa Perquè durant els primers anys es gesta la seguretat o la inseguretat profundes, la identitat, la personalitat. Que després es consolida, o mostra les seves insuficiències precisament en el moment de la seva cristal·lització definitiva: l’adolescència. Per això les «crisis d’angoixa» (en realitat crisis d’inseguretat, insatisfacció, por, pena i tristesa) són freqüents en l’adolescència. Una crisi pot començar pel predomini d’unes emocions sobre les altres, o de patiments que ningú no ajuda o no ha ajudat a modular. El problema és quan el gran patiment domina o quan el patiment adquireix determinades característiques i sistemes defensius que seran perillosos per al desenvolupament del nen o noi o el dels que l’envolten. O quan s’adopten sistemes «antipor» o «antiansietat» excessius o excessivament aviat.

Les crisis d’ansietat són crisis en què l’adolescent està dominat per una sensació de por, de temor, el món s’ensorra, el món es pot esmicolar, jo em puc esmicolar, jo no podré tirar endavant, etc. Però dominat des d’un vessant psicofisiològic, no només amb pensaments, sinó tremolant, notant que el cor se li desboca. Això és una crisi d’ansietat, i solen començar cap a l’adolescència. No és només insatisfacció, és molt més. El que avui pensem, com a psicòlegs i neuròlegs, és que en casos així possiblement no hi ha hagut una integració personal suficient i per això aquestes emocions no es poden modular.

JB: I quin és el protocol, diguem-ne oficial, per tractar aquestes crisis?

JLT: Quin és el protocol «oficial», és a dir, el marcat pel poder biocomercial, per al tractament de les crisis d’ansietat en l’adolescència? Fàcil: administrar antidepressius i/o sedants.

Però l’Organització Mundial de la Salut ja va advertir que administrar antidepressius durant l’adolescència suposa un risc. A més, no s’ha demostrat que aquests psicofàrmacs tinguin indicacions clares en l’adolescència: en general no milloren ni tan sols les depressions, i encara menys les crisis d’ansietat i, a més, estimulen el suïcidi i les agressions. Ja hi ha nombrosos estudis que ho confirmen.

L’adolescent amb crisis d’ansietat és un adolescent profundament insatisfet, que segons com se’l tracti serà un insatisfet per a tota la vida.

JB: D’acord, però d’on prové la insatisfacció?

JLT: Hi ha qui diu que és el cervell el que li funciona malament, que hi ha un desequilibri electroquímic del cervell i de determinats circuits i que per això li vénen les crisis d’ansietat.

Tal com intentava explicar, uns altres pensem que les crisis d’ansietat tenen a veure amb el desenvolupament psicològic de tots els anys anteriors: és a dir, dificultats d’integració de la crisi de l’adolescència sobre un desenvolupament emocional anterior no del tot adequat. I és clar, la perspectiva terapèutica és molt diferent segons la perspectiva que s’adopti.

En el primer cas, li donaran fàrmacs perquè disminueixi el patiment ràpidament. Els fàrmacs actuals serveixen. Disminueixen el patiment ràpidament, però al mateix temps un s’acostuma al fet que la disminució del patiment sigui ràpida, amb fàrmacs o sense, però ràpida, i això és un problema, perquè si té relació, tal com diem nosaltres, amb els anys de mala integració, l’únic que fem és tapar aquella mala integració, amb la qual cosa aquest noi en el futur no desenvoluparà totes les seves potencialitats. Amb això no vull dir que no s’hagin de donar fàrmacs en cap cas. Que quedi ben clar. Però el que és segur és que cal utilitzar els sistemes psicològics per intentar reintegrar el que no ha estat integrable i que, en part, és el món emocional, i per això apareixen les crisis d’ansietat.

Un adolescent amb crisis d’ansietat pateix moltíssim, perquè sent que es morirà, que li pot passar qualsevol cosa, que es pot enfonsar tot, que es pot desintegrar, que pot perdre la noció del temps. Necessita que l’ajudin, que l’ajudin, que l’ajudin, cosa que no vol dir obligatòriament tractament farmacològic.

Si no ho recordo malament, segons la classificació psiquiàtrica americana DSM-5, entre un 7 i un 9% de la població pateix fòbies, el 7% fòbia social, del 2 al 4% atacs de pànic (un 11% als EUA!), i més del 4%, altres trastorns per ansietat excessiva. Això significa que entre el 7 i el 10% de la població pateix això que avui dia s’anomenen crisis d’ansietat. Entre un 7 i un 10% de la població! I gran part d’aquestes crisis comencen a l’adolescència. Si les tractem amb fàrmacs i fonamentalment amb fàrmacs, i fins i tot si el patiment de les crisis disminueix, cosa que a la llarga no sol ser així, tindrem dos efectes: un, fem els joves dependents del fàrmacs, i dos, una idea més perillosa que el fàrmac mateix: la immediatesa.

Tal com ja he dit, és normal que hi hagi «crisis» en l’adolescència. De fet, un adolescent no insatisfet amb si mateix i amb el món és un adolescent amb una adolescència apagada. Malament, malament. Un adolescent ben adolescent, que fa la seva adolescència, tindrà moments d’insatisfacció i es barallarà amb els progenitors, encara que aquests hagin estat afectuosos i atents. Això és una altra cosa que cal valorar, i que ja diu el refrany: aquell qui et vol bé et farà plorar. Però és perquè t’estima molt.

Durant l’adolescència dels fills, vivim situacions emocionalment difícils: no hi ha cap adolescent sa que no provoqui situacions difícils per als pares, entre altres coses perquè necessita diferenciar-se d’ells, i per diferenciar-se de nosaltres fins i tot sembla que ens provoqui. És una forma de seeking, d’indagació, de «a veure, si punxo aquí, què passa». Punxo aquí per veure com reacciones i jo aprenc com vull ser jo.

Quan som adults també busquem nous temes, llocs, eleccions, coneixements, el seeking una altra vegada. Perquè el «sistema emocional de la recerca», com el del desig, o el del plaer i el joc, tres emocions bàsiques, el tenim tots: no se’ns pot esborrar ni se’ns ha d’esborrar.

Bona part dels adults de la nostra societat se senten insatisfets. I, en l’àmbit laboral, hi ha percentatges altíssims. Però siguem clars, quan un està totalment satisfet en tots els àmbits on es desenvolupa i es relaciona, en tots els seus quefers, en tots els seus pensaments, en tots els seus desitjos, és que està mort. En realitat, la vida la fan moments de satisfacció, de menys satisfacció, d’insatisfacció, i aquestes alternances, diguem-ne, formen la substància de la vida. Quan t’insten, quan gairebé t’obliguen insistentment a estar sempre satisfet, el que aconsegueixen és fer-te un insatisfet.

Hi ha persones que són capaces de suportar situacions molt dures, i tots tenim aquesta capacitat, gràcies a la plasticitat de l’ésser humà, en funció del que pugui haver-hi després. Podem suportar gairebé el que sigui. I hi ha dones i homes que després, tot i els disgustos i els esforços, tenen una sensació global de satisfacció. La feina d’un pagès, d’un ramader perdut als Prepirineus, era una feina duríssima, però a molts íntimament els satisfeia. Per què? Per la feina en si mateixa, que pot ser més o menys creativa, i perquè era la seva via per contribuir al desenvolupament de les seves famílies, dels seus pobles, del món. I ells ho sentien així, que és el que importa. I encara ho és molt més la feina de criar i fer desenvolupar els fills.

La insatisfacció s’ha de buscar en les relacions. Són les dificultats en les relacions les que produeixen la insatisfacció i les que produeixen la psicopatologia. El fet que a la vida predomini la insatisfacció per sobre de la satisfacció té a veure amb les relacions que es mantenen i amb les que s’han mantingut des del principi. És a dir, hi ha persones que han tingut unes relacions emocionals tòxicament alterades, sí. I això no vol dir aparatosament ni conductualment alterades, sinó, per exemple, una mare o un pare que desvaloren tot el que el nen va aconseguint.

El nen que arriba a casa amb bones notes, ho diu al seu pare i el pare contesta: «Bé, és el mínim que pots fer». O el jove que acaba la carrera i li diuen: «Bé, i ara què?». És evident que aquest jove estarà insatisfet! Ha acabat la carrera, s’ha de celebrar, home!

Hi ha molts insatisfets que estan a dalt de tot, manant. Però el que puja molt amunt amb molta perversió, quan cau pateix una depressió molt difícil de tractar. Per això, i no vull dir noms coneguts pel gran públic, són tractats pels psiquiatres més biologistes i més durs, i els emboteixen de fàrmacs. Quan els veig a la televisió, ja sé si estan o no sota l’efecte dels fàrmacs. I no vull ser més precís.

JB: Algunes d’aquestes persones ja havien aconseguit molts diners i fama. Per què, doctor, sempre en volem més?

JLT: Això és ontològic, ja neix amb nosaltres. Recorda el que dèiem del seeking, de la recerca? La indagació no té fi, i l’emoció de la recerca no té fi. Perquè sempre continuem i continuarem buscant una cosa que ens proporcioni plaer, o més plaer, o injeccions d’adrenalina.

Per exemple, la recerca del poder és un plaer en si mateix, que jo crec que no hem de mirar-la sempre com una cosa negativa, ni en els polítics ni en altres conciutadans: una cosa és el poder, del qual tots participem més o menys, i una altra de molt diferent és el poder corrupte o pervers.

Hi ha una altra manera d’arribar al poder que té molt més a veure amb la psicopatologia, amb la recerca del poder com a poder en si mateix, no amb el poder per fer alguna cosa amb els altres, no amb el poder per millorar la solidaritat, el desenvolupament humà.

Hi ha persones a les quals els agrada el poder biològic (sobre les vides dels altres) i psicopolític (sobre la ment i les relacions dels altres) pel plaer d’entrar en la ment dels altres, de dominar, de triomfar. En moltes de les persones que arriben al poder per aquestes vies, el que predomina és una manera de relacionar-se amb els altres tant des d’un punt de vista intern (com ens tracten dins la seva ment), com extern (com ens tracten amb les seves conductes). En aquests casos, jo crec que en el fons hi ha una manera d’organitzar-se, i d’organitzar-se en les relacions amb els altres, que es podria anomenar «perversió». S’ha d’anar amb molt de compte amb les estructures i relacions perverses.

Vivim en un món que ha sortit en part d’una organització social que podríem anomenar psicòtica, de bons i dolents, blanc i negre, on l’estranger, el no-família, sempre és el dolent, on tots els conflictes s’han de resoldre mitjançant la guerra i la mort. És una forma d’organització psicòtica, que, per descomptat, encara persisteix en la nostra societat i que ha donat lloc a grans depredadors de la humanitat gràcies al poder que han aconseguit mitjançant la força directa. Però sembla que cada vegada més i més puja al poder una casta d’individus que combinen aquesta manera d’aconseguir el poder amb un altre tipus d’organització de la relació, que és el que jo anomeno l’organització perversa de les relacions: es tracta d’aquella manera de pensar en els altres i de relacionar-se amb els altres dominada per la necessitat de ficar-se en la ment i potser en el cos dels altres, sense comptar amb la seva aquiescència, i per obtenir, el que s’hi fica, plaer, poder, equilibri o sedació. I són una mena de persones que es troben en tots els grups socials, tot i que en minoria, però que abunden molt més en les esferes del poder; i més en les esferes del poder neoliberal i privatitzador dels serveis; i molt més en les esferes del poder corrupte i corruptor.

JB: Això són el que vostès anomenen persones tòxiques, no?

JLT: És una manera de parlar d’aquestes persones que tenen poder i en necessiten més, perquè el que compta no és el que tenen, sinó la capacitat, el plaer o el poder que els dóna el fet de ficar-se dins de l’altre, dominar-lo des de dins i fer-lo votar, comprar, fer que continuï fent o es deixi fer coses que sense aquesta relació de domini perversa no es deixaria fer. I aquí hi caben des del pedòfil o l’exhibicionista de jardins i vies públiques fins a l’espia o el gran polític que sent plaer quan confirma la seva capacitat de ficar-se en la ment de l’altre i guiar-lo per al seu propi benefici. Això, si s’hi fixa, és una manera d’integrar emocions molt bàsiques: la indagació (el seeking), el desig, la ira. Es poden utilitzar i dominar aquestes emocions que tots tenim per organitzar-se d’aquesta manera especial, i això forma la part fonamental de la seva vida.

I es diuen (o ens diem): «Si aquest ho fa, per què no ho puc fer jo?». «I si aquest tira endavant, per què no ho puc fer jo?». I això és tan interessant (interessant en el sentit d’emoció bàsica), tan atraient, que es pot constituir en l’eix de la vida, en el més gran interès i plaer de la vida d’algunes persones. No és l’eròtica del poder: l’eròtica del poder és una part del poder. Però el poder en si mateix, el poder d’organitzar els altres, és un plaer en si mateix, el fet d’aprendre, de saber les vies… Això és un plaer en si mateix, que tots sentim en microdosis, en moments concrets, en les nostres relacions quotidianes. Però en el cas d’aquestes persones, la recerca del poder (econòmic, polític, de béns i mercaderies…) és el més important i viuen per a això.

Per mantenir o ampliar el poder, abans (i ara) es matava, s’assassinava: és el poder biopolític, perquè es recolzava en l’amenaça de la pròpia vida. Ara no té per què fer-se només així. Es pot penetrar massivament en les ments dels altres i dominar milions de persones que votaran manipuladors, corruptes, delinqüents, mafiosos.

La televisió, la publicitat i els mitjans són fonamentals en tot aquest domini psicopolític en el qual es fan servir les emocions dels dominats i, a més, aquests poden tenir la sensació que el fer o no fer determinades accions és una cosa que trien lliurement. D’aquesta manera, qui se surt de la norma, de determinats papers i deures, no és que sigui diferent, és que pot ser qualificat de «malalt». I a més, es disposa de la col·laboració dels mitjans per transformar qualsevol trastorn en «malaltia» i qualsevol desviació en sospitosa i estigmatitzable. Això facilita la medicalització, evidentment. Hi ha una apropiació del llenguatge molt clara, i no precisament per part dels que no volen ser dominats.

També vivim en un món que està definint allò patològic, l’ésser humà patològic, com aquell que fa coses rares o que té molta ansietat. Però els experts no es posen d’acord. Alguns diuen: «Això és TDAH, això és deliri, aquestes conductes són patològiques i aquestes no». Ho seguirem definint així, o hem de buscar una definició més global, més humanitàriament global, d’«objecte total», que tingui més a veure amb les relacions i amb el futur de la humanitat? Això és el que molts professionals de tot el món estem buscant ara.

Des d’aquest altre punt de vista, el que estem buscant, la psicopatologia, allò psicopatològic és el tipus de conductes o representacions mentals que dificulten el desenvolupament individual i/o el desenvolupament social. Aquestes són les persones psicopatològiques. Llavors, algunes d’elles, com un subjecte amb psicosi, tenen dificultats de desenvolupament personal, evidentment. Una persona amb un greu trastorn d’ansietat també té dificultats de desenvolupament personal i, a més, en l’àmbit social, amb els que l’envolten, etc. Però des d’aquesta perspectiva, qui té alterat el desenvolupament personal i altera més el desenvolupament dels altres és l’enganyador en sèrie, el polític o administrador corrupte, l’especulador transnacional, els fabricants i traficants d’armes. Aquests sí que fan mal, molt de mal.

Hi ha un fet en la nostra història recent que també pot il·lustrar perfectament aquest tema. L’hi explico.

El consum d’antidepressius i neurolèptics a Espanya és molt alarmant. És molt alt. Es diu que som els segons consumidors del món. I en hipnosedants, és a dir, tranquil·litzants, sembla que som els més grans consumidors del món. En això, la insatisfacció i la immediatesa hi tenen un paper fonamental. Però, per què al nostre país, per què? En aquest sentit, jo crec que hem de tenir en compte dades no mèdiques ni psiquiàtriques, sinó socials i psicosocials. Per exemple que, tal com he defensat en els meus últims llibres, a casa nostra no hem elaborat un gravíssim dol paranoide que va afectar tota la societat i diverses generacions: el dol paranoide de la guerra civil i la postguerra.

Perquè aquí hi va haver una guerra civil atroç, una de les pitjors que hi ha hagut al món durant els segles XX i XXI. I no s’ha elaborat aquest dol, en absolut, perquè s’ha fet un dol típicament paranoide, en el qual ningú pot parlar. Ni els vencedors, ni els vençuts. Ni els seus fills. Ni els seus néts. Però encara hi ha no sé quantes cunetes, camps i cementiris amb fosses comunes i personals per obrir. Sembla que en això som el segon país del món, després de Cambodja. Encara no es poden buscar els morts republicans, comunistes o anarcosindicalistes a les cunetes de les carreteres! I no passa res.

I això no es pot oblidar, encara que es vulgui. Això no s’oblida, és aquí. Agradi o no. Tant els morts com la influència de la negació i la dissociació d’aquesta realitat en el nostre imaginari col·lectiu, en les emocions socials dominants i en les organitzacions de les relacions socials dominants. Potser per això els que ens miren des de fora, des de cultures distants o properes a les nostres, veuen molta por i molta confusió i arriben a dir-nos que ens hem convertit en un poble confós i atemorit pel canvi.

Del dol paranoide (no es pot parlar d’allò), molts van passar a «es pot fer tot», a «enriquiu-vos», a «juguem a la Champions League». Es crea un clima psicològic, per definició, que afavoreix la corrupció, la berganteria. Si els causants d’horribles crims en sèrie mai no han hagut d’explicar-se, sens dubte aquí «tot s’hi val». Quan un dol paranoide no es pot elaborar, una possibilitat és que evolucioni cap a un dol maníac. És així com anomenem l’extensió de les defenses maníaques, l’extensió de la tendència al control, al triomf i al menyspreu com a manera de relacionar-se amb la repressió, el dany, les persones inferiors o dominades. Aquestes són les defenses maníaques. Potser per això en el nostre país han tingut lloc tantes mostres de corrupció i, sobretot, la realitat que una part important de la població segueix votant persones i polítics convictes i confessos de grans i petites «relliscades».

JB: Doctor, vull incidir en el dol i la depressió. Per què els associem tan fàcilment, és a dir, dol igual a depressió?

JLT: La medicalització del dol i de la depressió, amb el TDAH i la fòbia social són potser els màxims exemples de disease mongering («fabricació de malalties»), en el sentit de la gran difusió que s’ha fet de les suposades depressions: ha estat un dels grans èxits comercials del segle XX, i ha significat un èxit comercial fonamental de la indústria farmacèutica.

En realitat, la depressió és un trastorn mental, probablement indiscutible entre els trastorns mentals, quan és una depressió greu, ja que afecta severament el desenvolupament de l’individu i el desenvolupament dels seus familiars i persones més properes. Però hem d’entendre la depressió d’una manera molt diferent de la que es difon i de la que està tan socialment estesa avui dia, que fins i tot ha fet desaparèixer la idea d’«estic trist» o «estic afligit». No, ara diem: «Estic depre» (I’m down), «estic deprimit», per a tot. I no és així, la depressió és un trastorn mental basat en el domini psicobiològic d’emocions mal processades, d’emocions que ens aixafen, de sentiments i emocions com la pena o la tristesa, la culpa i la ira.

No hi ha depressió sense que hi hagi pena profunda, culpa i ira, i si no hi ha aquestes tres emocions (probablement amb predomini de la pena i la tristesa), no es pot diagnosticar depressió. A més, hi ha uns altres elements: esgotament emocional i biològic, funcionament personal autoexigent, maneres d’enfocar idealment la realitat. És a dir, perquè hi hagi depressió hi ha d’haver unes determinades característiques de la personalitat i unes emocions mal processades i, sobretot, pena-culpa-ira.

Això s’ha de diferenciar d’altres situacions de patiment humà, que no són depressions, sinó que tenen a veure amb altres aspectes de la vida. Per exemple, els processos de dol normals, no patològics; o les pèrdues i frustracions de la vida; o els trastorns de la personalitat per dependència o per somatització que tantes vegades es confonen i s’anomenen depressió, o les insatisfaccions vitals, que són processos vitals que, per descomptat, no s’han d’anomenar depressió.

Entre el dol i la depressió, per exemple, que són els dos elements que més sovint es confonen, hi ha almenys quatre característiques que els diferencien, tal com defenso en els meus llibres sobre el dol. En el cas dels dols, la pèrdua és clara, definida i relativament pròxima, cosa que moltes vegades no passa amb la depressió. La major part de les depressions, en canvi, no són per A o per B, sinó que és una manera de reaccionar crònica i mal adaptada.

A més, en els dols hi ha altres emocions a més de la tristesa i la pena: hi ha moments de recerca de plaer, d’exaltació, de ràbia, d’ira, de vergonya, etc. I els dols evolucionen normalment cap a la millora, la immensa majoria dels dols i processos de dol, mentre que en la depressió pot ser que sí, o pot ser que no. En definitiva, la depressió és un trastorn psicopatològic, mentre que el dol és un procés normal de la vida, encara que sigui dolorós.

JB: Aleshores, que diguem «estic depre» no és per casualitat, oi?

JLT: Segons el meu parer, no. I m’explico una mica més.

Quins motius hi ha hagut per a aquest reduccionisme en la perspectiva de la depressió? Sobretot, les pressions dels lobbies comercials, en primer lloc. Tant científics, és a dir, determinats lobbies de poder científic i universitari que han augmentat la seva força gràcies a aquestes idees pel que fa a la depressió, com, sobretot, del poder comercial, diguem biocomercial, en segon lloc. I, en tercer lloc, la necessitat d’autoidentificació dels psiquiatres com a científics i com a tècnics. Com a professió, els psiquiatres necessitaven trobar alguna cosa concreta, una cosa popular, una cosa que inclogués molta gent, una cosa que es pogués difondre fàcilment i de la qual poguéssim parlar amb certs criteris de cientificitat per poder-nos expressar amb seguretat mèdica. I, és clar, en el cas de la depressió, les classificacions i els conceptes anteriors no eren prou clars per diferenciar neurosi i depressió. A més, s’esperava que l’estudi de la depressió, com el de totes les suposades «malalties mentals», pogués donar lloc, i aquesta era l’esperança, a la identificació d’un genotip i uns trastorns cerebrals bàsics en la depressió, i que això pogués diferenciar els psiquiatres i donar una carta de valor a la psiquiatria. Però no ha estat així.

A més, com que el model teòric per definir la depressió i, en general, els trastorns mentals, està molt empobrit, això ha facilitat que s’hagi convertit en el regne del domini comercial i pseudocientífic, del domini del poder biocomercial. I amb uns resultats molt greus.

Per exemple, la depressió es diagnostica cada vegada més en les nostres societats. Es diu que entre el 3 i el 9% de la població en pateix i que, per exemple, entre 12 i 14 de cada cent dones catalanes tenen depressió. La qual cosa, com que a més es tracta en la majoria dels casos de manera unilateral i unidimensional, només amb medicaments, està conduint a una enorme iatrogènia medicamentosa, a grans danys psicològics i mèdics per aquesta via.

A ningú no sorprèn, a ningú no amoïna, no només des d’un punt de vista psiquiàtric, sinó social i polític, que entre el 12 i el 14% de les dones catalanes prenguin antidepressius? Com és la vida per a la dona en la nostra societat desenvolupada?

I sap què passa amb tanta medicació innecessària, per aquesta onada de pseudodiagnòstics de pseudodepressions? Que la depressió greu ha quedat més encoberta, que es tracta menys que abans i que, per tant, els intents de suïcidi, que és un dels símptomes, o un dels perills d’una depressió greu, no disminueixen, sinó que augmenten. Tal com ho fan les baixes laborals per depressió. O les depressions greus no tractades.

Hi ha temes molt seriosos, aquí. Molt greus. Tant és així que el British Medical Journal, una revista que no és en absolut propsicoanalítica, ni antipsiquiàtrica, ni alternativa, sinó que és una revista molt seriosa i molt «del sistema» britànic, va fer un editorial, un potent editorial, en el qual es definia a favor d’un nou pacte sanitari, un nou contracte sanitari, en el qual tots reconeguem, si més no, alguns dels punts següents, que m’he permès glossar i ampliar en algun dels meus llibres:

• La mort, la malaltia i el dolor són part de la vida, la medicina té poders limitats i implica assumir riscos.
• Cal tenir clar que els metges no ho sabem tot, ni tan sols sobre la malaltia, i encara menys, per descomptat, sobre el patiment humà.
• Per això, els pacients no poden deixar els seus problemes a mans dels metges.
• I els metges han de reconèixer les seves limitacions igual que els pacients les seves capacitats sanitàries no professionalitzades.
• Els polítics han de contenir les seves promeses extravagants, les seves manipulacions sanitàries i els seus negocis sanitaris, i centrar-se en la realitat dels patiments humans sense manipular-los en benefici del poder.
• Perquè en salut comunitària i en molts altres camps, el pensament neoliberal de negoci curt-terminista és un atemptat social.

JB: Amb tot el respecte, doctor, em sembla que això és una utopia.

JLT: Sobretot si el que fem i proposem alguns no es difon o es tergiversa. Sobretot si acceptem que s’imposi el discurs únic que, com vostè ja deu saber, conté i es basa en interessos i no precisament favorables al bé comú.

Amb tot, en aquests moments de la història estem decidint si orientar-nos cap a una organització social basada en la solidaritat, la interdependència, o cap a una organització social neoliberal, del negoci a curt termini i caigui qui caigui. Perquè, quina és la millor manera de promoure el desenvolupament? ¿Cultivar els privilegis d’unes minories i donar-los carta blanca en les seves gestions socials perquè produeixen riquesa, o construir una societat realment més democràtica, amb uns sistemes i serveis comunitaris (sanitaris, educatius, socials) orientats a la integració del que és diferent, i, entre altres, de les persones discapacitades, minusvàlides, menys dotades, problemàtiques, diferents? I atendre-les especialment per integrar-les.

Aquesta disjuntiva és vàlida no només per a la relació entre les diverses classes i ètnies de la nostra societat, sinó que s’està tractant de la mateixa manera pobles sencers del planeta i el planeta mateix com a objecte total: ¿És el nostre bressol, la nostra mare, la nostra nau espacial, o és la joguina capritxosa d’una reduïda elit econòmica i política, tan reduïda que gairebé sembla un grup conspirador? Els serveis sanitaris i socials depenen d’aquesta disjuntiva. El que definim com a salut i com a malaltia depèn d’aquesta disjuntiva. La supervivència de l’espècie, tal com pensem alguns, depèn d’aquesta disjuntiva.

Per això, l’alternativa als serveis sanitaris i socials neoliberals, de negoci curt-terminista, alguns la podem anomenar assistència comunitarista, és a dir, l’assistència basada en la comunitat. I és el model que parteix almenys de tres principis:

• En primer lloc, de la demostració que l’atenció sanitària basada en la solidaritat és més eficaç i eficient que la desvinculació de serveis, l’aïllament de serveis, la disgregació assistencial, la tecnocràcia i la sanitat entesa com a negoci.
• En segon lloc, de la consideració que la integració de serveis i la integració amb la comunitat és més eficaç i eficient des d’un aspecte sanitari i social que la dissociació i la fragmentació assistencial que es produeix amb el poder professionalista i tecnocràtic.
• En tercer lloc, tenir en compte la relació, la part psicològica i, per tant, l’emoció, és a dir, integrar en l’assistència sanitària la relació, el vessant psicològic, l’emoció, és molt més eficaç i eficient que el biologisme i l’assistencialisme social. És més eficaç i eficient que la dissociació afectiva-cognitiva: només atendre els pensaments, o només atendre la tècnica, o només atendre suposades teories que no tenen en compte la relació interhumana i la solidaritat interhumana.

Charles Kettering, inventor del Delco i directiu de General Motors, crec que el 1929 deia que la base per a totes les difusions comercials i per als grans negocis és l’extensió generalitzada d’un sentiment d’insatisfacció. Era un mestre… i això abans que es descobrissin els antidepressius.

Això vol dir, Jaume, que vostè difon la insatisfacció, i després, la insatisfacció «es tracta» o pseudotracta amb compres i compres, i aquesta és una via per estimular els negocis. Però, és clar, després han vingut els psicofàrmacs i el negoci dels psicofàrmacs que consisteix (el negoci, no la realitat terapèutica), consisteix en el fet que per a la insatisfacció es donen psicofàrmacs. Els psiquiatres som els «comercials» d’aquest model, o volen que siguem els comercials d’aquest model social: i es tracta no només d’un model sanitari, no només d’una perspectiva psiquiàtrica i psicològica, sinó d’un model social d’insatisfacció generalitzada, tractada amb remeis a curt termini i negocis sense ànima.

JB: Bé, això dels «psiquiatres com a comercials de psicofàrmacs» és nou, però em lliga amb el que m’ha dit el doctor Laporte.

JLT: Deixi’m ser clar. Primer, els psicofàrmacs són un avenç científic i tècnic de la humanitat. I cal usar-los quan és necessari. Segon, se’n fa un ús desmesurat, tant personal com social, i això està produint danys. Tercer, mentre visquem en una cultura dominada per la immediatesa, els fàrmacs i altres sistemes màgics (més màgics encara que els fàrmacs) seguiran calant entre la població.

JB: Doctor, no puc dormir.

JLT: M’explica el seu dia, el seu dia a dia, com comença i com acaba, què fa amb el seu dia? Com és la seva feina? Li agrada la seva feina? Té fills? Com és la relació amb els seus fills? Viu amb la mare dels seus fills? Està divorciat? Té parella? Per què no? Té amics? Com és la relació amb els seus amics? Té deutes? Fa esport? Quin esport practica i a quina hora? Com sopa? A quina hora se’n va a dormir? Sempre se’n va a dormir a la mateixa hora? Què el turmenta? Té por d’algú o d’alguna cosa? Quins somnis té? Què fa quan no pot dormir? Es lleva més tard l’endemà?

JB: Doctor, pari, pari. Som en un Centre d’Atenció Primària! No hi ha temps per a tantes preguntes!

JLT: Perdó, perdó. Haver-m’ho dit abans! El més normal és que vostè surti del CAP amb algun sedant i sense tantes preguntes.

JB: I si em presento al meu metge d’atenció primària i li dic que tinc tot el que vull, però no sóc feliç, què creu que em dirà?

JLT: El primer que s’hauria de fer és mirar cap enrere per veure d’on ve aquest estat d’insatisfacció, redactar juntament amb vostè la seva «història». I això comporta temps. De la mateixa manera que comporta temps i formació saber fer les exploracions adients, amb preguntes, o millor, amb diàleg. I comporta també formació i temps saber interpretar correctament les respostes.

Ni els CAP ni els metges dels CAP estan per a això, avui dia, excepte honrosíssimes excepcions. No han rebut la formació adequada, no se’ls ha preparat per al món emocional, no se’ls ajuda a mantenir aquesta mena de contacte, de relació amb els pacients, molt més oberta i democràtica. Vostè sortirà amb un antidepressiu. I, possiblement, si no l’hi donen, si no li donen unes pastilles, s’enfadarà i, fins i tot, pot sentir-se més infeliç. Però alegri’s, home! La pastilla que li donaran pot ser «d’última generació» i, a més, ens costa a tots, ja que la paguem amb els nostres impostos; ens costa a tots, vull dir, un ull de la cara. Hi ha un cert risc que, a més, li faci mal, però això va inclòs en el curt termini: són «danys col·laterals».

JB: No m’ho puc creure. No em puc creure que el meu metge del CAP no em derivi a un psicòleg…

JLT: Ho sento, però no. Als CAP ja gairebé no hi queda tractament psicològic.

JB: Però això és un desastre, no?

JLT: Sí, un desastre nacional i caríssim.

JB: Bé, doncs, em pot enviar a un neuròleg i el neuròleg em tractarà com se m’ha de tractar.

JLT: El tractarà amb què? Amb uns psicofàrmacs sobre els quals ningú n’hi ha ensenyat la integració en tractaments realment integrals, entre altres motius perquè no és especialista en això? Amb psicoteràpia, que, llevat algunes excepcions, no sap en què consisteix exactament? És aquesta la situació gravíssima en què estem, de desastre nacional, sobretot en un país, Catalunya, que havia arribat a tenir un sistema sanitari i un sistema de salut mental dels millors del món.

En efecte: hi ha pocs llocs on tinguin una xarxa d’atenció a la infància separada dels hospitals, poquíssims en tot el món. Era una gran aportació, i aquí, a Catalunya, la teníem. El problema és que les xarxes d’atenció a la infància estaven molt disperses, poc unificades, però almenys hi havia una atenció especialíssima de la infància. Ara ha quedat reduïda, en bona part, a psicofàrmacs. Gairebé no hi ha psicoteràpia dins dels sistemes públics espanyol i català. Ni per als infants.

Als nois amb TDAH no se’ls fa psicoteràpia, entre altres coses perquè no hi ha psicoterapeutes en els sistemes públics. Com vol que facin psicoteràpia? La psicoteràpia no és «jo sóc psicòleg i em nomeno psicoterapeuta». No, home, es necessiten unes acreditacions, que poden tenir o no els poquíssims psicòlegs que queden en els sistemes públics. Jo dirigia els serveis amb més psicòlegs de Catalunya, fins i tot amb més psicòlegs que psiquiatres. I es comptaven entre els serveis amb més pacients del món, pel que es veu a les publicacions en revistes internacionals. Doncs bé: els psicòlegs d’aquells serveis, molts d’ells amb gran experiència i formació, ja no estan en el sistema públic: van ser «retallats», és a dir, afectats per les retallades robatori.

JB: I què hem de fer doctor? Què aconsella?

JLT: Uf! Aconsellar sobre aquests temes tan generals és una cosa que supera els meus coneixements i les meves possibilitats.

Alguns pensem que aquí conflueixen molts elements culturals, ideològics i polítics, que han de ser elaborats i, segons els coneixements psicològics que avui tenim, les crisis són un bon moment per a aquests canvis en profunditat. Però també fan por, perquè tot això que hem dit fins ara no ha sorgit d’un dia per l’altre. No, fa anys que s’està construint.

Abans de res cal tenir clar que aquest encadenament de disbarats davant del que avui sabem que és fonamental en l’ésser humà en desenvolupament, aquesta cadena de bestieses no canviarà sense crisis socials. I hem de ser capaços d’afrontar les crisis. Però som un poble especialment negat per afrontar les crisis perquè no hem ni afrontat les de la nostra guerra civil, que, al seu torn, va ser una de les maneres més desgraciades i desafortunades d’afrontar la crisi social dels anys vint i trenta del segle passat.

Tal com li deia, hi ha un aspecte cultural i psicològic que dificulta molt la capacitat d’elaboració psicològica i social: la immediatesa, allò que en psicologia anomenem intolerància a la frustració, incontinència o tendència a actuar en lloc de pensar. En l’àmbit sociocultural, això es tradueix també en les immediateses socials, un fort corrent cultural tan propi de les nostres societats «líquides». Buscant suposades solucions fàcils i ràpides no podrem sortir d’aquests cercles tancats. Però la immediatesa, la manca de contenció, la manca de tolerància a la frustració són elements bàsics en la cultura popular de la postmodernitat tardana, és a dir, de les nostres societats.

Per això tots hem de reflexionar i discutir per què aquestes necessitats tan vitals dels éssers humans (per exemple, les referents a poder gaudir més amb els fills, i moltes altres) poden no satisfer-se si sobren mitjans per fer-ho, i fins i tot fer-ho de l’altra manera seria molt més econòmic, a part de més encoratjador per al desenvolupament, la creativitat, la solidaritat…

I aquí ens trobem amb l’enorme poder econòmic i polític concentrat en unes ínfimes minories que poden defensar aquest poder mitjançant l’ús científic de la psicologia (en la política, els mitjans d’informació, la propaganda, la publicitat, l’ús de la por). I que poden aturar durant decennis l’accés a la solució d’aquestes noves necessitats humanes, amb grans patiments de la població del primer món, i infinits patiments de la població del tercer món, per a benefici de cada vegada menys gent. Perquè els detentors reals del poder d’avui dia no són una classe social, ni una «casta dominant». Ni tan sols una elit. Són tan, tan pocs (menys de l’1 per mil del planeta), que jo de vegades dic que no arriben ni a organització conspiradora de tan pocs que són. La resta de la població, en part per por, en part per identificació amb els seus dominadors, i en part per ignorància, sembla que els doni suport.

Per tant, es tracta de tot un clima social que cal canviar. Però només es pot canviar treballant creativament a partir de la crisi en cadascun dels sectors. Per descomptat, mitjançant la política. Però també, per exemple, en la psicologia del desenvolupament, la psicologia social, la medicina i la psiquiatria. I, tal com li he exposat una vegada i una altra, no som uns pocs els que estem intentant posar en crisi molts suposats «coneixements» que en realitat són pseudoconeixements. Som molts, però amb poc accés als «difusors del poder»: la televisió i altres mitjans de comunicació. Perquè en periodisme i comunicació hi ha tantes coses per fer, però tantes! Tantes veritats per dir, tantes veus silenciades a qui donar suport. I en l’àmbit mèdic i sanitari, el meu àmbit, vull recordar un aspecte molt concret que caldria defensar i difondre: la necessitat d’estimular i desenvolupar el que jo anomeno la medicina de la solidaritat i el comunitarisme: en tota la medicina i la sanitat, i no només en psiquiatria i psicologia, on aquesta necessitat és molt més evident.

La medicina de la solidaritat i el comunitarisme funcionen. Hi ha fets més que provats i coneixements científics i tècnics, i malgrat això, les mentides i els tripijocs dels mitjans ho amaguen tot. Hi ha tantes dades i tants exemples que, sovint, jo els resumeixo en una situació que, d’alguna manera, he reviscut en diverses ocasions en la meva tasca als barris més desprotegits de la Barcelona del segle XX, o amb les seves poblacions més «psicològicament danyades»: els pacients amb psicosi.

En els anys cinquanta i seixanta del segle passat, a les muntanyes de Pocono, a Pennsilvània, als Estats Units, i gairebé per casualitat, els sanitaris i epidemiòlegs nord-americans «van descobrir» un poble anomenat Roseto, un poblet de muntanya.

Pocono i els seus voltants, en els anys vuitanta del segle XIX, van ser «colonitzats» per immigrants molt homogenis. Tots provenien de la Itàlia meridional. Van arribar-hi a batzegades, es van instal·lar a batzegades a la rica terra d’acollida i van continuar vivint com en família i com en el seu poble durant decennis. Però en els anys cinquanta del segle XX, uns curiosos epidemiòlegs i investigadors socials van descobrir que a Pocono i els seus voltants les malalties cardiovasculars eren menys freqüents que a la resta dels Estats Units. Significativament menys freqüents i greus que als Estats Units i a gran part del món industrialitzat. Una legió d’estudiosos de salut pública, medicina interna, epidemiologia, sociologia, antropologia cultural, etc., va aterrar a la població i va fer-ne uns estudis que han durat més de cinquanta anys. En definitiva, tota aquella cohort de científics volien esbrinar quins factors protectors hi havia en la cultura, els costums socials, l’alimentació, el tipus de vida i els hàbits dels seus habitants per obtenir aquells resultats tan saludables.

I és que, per sorpresa seva, els saberuts investigadors de salut pública, que pensaven trobar un poble o una ciutat en la qual, per algun motiu desconegut, els seus habitants estiguessin menys exposats als coneguts factors de risc cardiovasculars (sedentarisme, dieta rica en greixos animals, tabac, alcohol), van trobar possiblement el contrari: els habitants de Pocono continuaven ancorats en els seus costums tradicionals, propis de la Itàlia meridional de la qual, en la seva immensa majoria, provenien. Això implica, per exemple, unes delicades i sucoses lasanyes i unes saboroses i tendres mandonguilles. En la composició d’aquests dos plats, la combinació de dos o tres tipus de carn és bàsica: i entre elles, la carn de porc, fonamental també per a les seves saboroses salsitxes. De la mateixa manera que són bàsics els greixos en les salses de tomàquet, la marinera, el pesto, amb les quals acompanyen les pastes i els guisats. Tot això acompanyat de vins italians, rics en alcohol, consumits en generosa quantitat i, sovint, sobretot després dels copiosos àpats en família de dissabtes i diumenges, acompanyats de cigars i cigarrets. I alguna grappa o altres destil·lats similars.

JB: I amb tants factors de risc estaven tan bé? Com és això?

JLT: Exacte, com és que, amb aquesta acumulació de factors de risc més que demostrats, els habitants de Roseto podien tenir aquelles taxes tan baixes de malalties cardiovasculars, a vegades la meitat que les de la resta del país?

Busca que buscaràs, es va arribar a la conclusió que calien sociòlegs i psicòlegs socials per explicar-ho. És clar: en realitat, la regió de Pocono estava habitada per camperols italians que havien portat fins al remot Nou Món una rica i equilibrada cultura camperola caracteritzada per la senzillesa i la naturalitat en l’alimentació, però també per les relacions de bon veïnatge, ja que gairebé tots provenien de la classe treballadora, i per la calidesa de la seva vida social.

En efecte, Roseto era, en certa manera, una comunitat tancada i força autosuficient: a la majoria de les cases, com en la seva Itàlia d’origen, convivien diverses generacions, protegint-se els uns als altres d’infortunis com la malaltia, l’atur, la marginació. La delinqüència era molt baixa i gairebé no hi havia ni candidats als serveis socials, una cosa, per cert, molt diferent del que passa als nostres barris marginals de l’opulenta Europa del segle XXI. Tots es coneixien entre si, se saludaven i parlaven pel carrer, s’ajuntaven els caps de setmana en cors, bandes, balls, places, dinars, berenars. Quan arribaven a adults, s’apuntaven a clubs italoamericans, abundants i concorreguts, on els homes passaven les tardes xerrant i jugant a cartes.

Malgrat que a Pocono també hi havia rics i menys rics, l’exhibició de riqueses era excepcional. Tothom vestia gairebé la mateixa roba, confeccionada pels mateixos sastres, i vivia en cases similars, quadrades o rectangulars, revestides de fusta, amb els seus porxos d’entrada i les seves clàssiques teles metàl·liques.

Però als anys setanta del segle XX, la vida a Roseto va canviar de manera progressiva: els joves havien crescut i s’havien anat integrant a l’«estil de vida americà». Les famílies es van dispersar quan els fills van marxar. La prosperitat econòmica del país era notable, és a dir, que la gent de Roseto va començar a construir cases més i més grans, més i més luxoses. Van començar a aparèixer diferències en l’edificació, entre unes i altres zones del poble, en els clubs, en les festes de cap de setmana.

Cap al 1985, els epidemiòlegs i sanitaris van trobar que la taxa de trastorns cardiovasculars aguts ja era similar a la de les ciutats properes. I, no obstant això, a Roseto es consumia menys tabac que vint o trenta anys abans i els hàbits alimentaris eren més saludables, més «controlats». Què és el que produïa aquesta aparent paradoxa?

Per Stewart Wolf, que va passar gairebé cinquanta anys estudiant Roseto, l’únic que havia canviat era el grau de cohesió social: ara Roseto era un poble gran «com els altres». Hi havia menys berenars, menys festes públiques, menys pícnics, menys afiliats a bandes de música, cors i clubs. Alguns clubs italoamericans fins i tot havien hagut de tancar. Hi havia desocupats i una llista d’espera en els serveis socials. La classe baixa ja seguia l’alimentació típica nord-americana, cada vegada amb més «menjar ràpid» i «precuinat», probablement per les pressions laborals, com ens passa a nosaltres. Les estadístiques van empitjorar. I per què?

En definitiva, tal com en els mateixos anys estava demostrant el professor Richard Wilkinson amb el seu estudi dels funcionaris del govern britànic que treballen tancats en aquests bonics edificis gòtics al costat del Tàmesi (Whitehall), les desigualtats socials són un dels factors de risc més greus per a nombroses malalties, i especialment, per a les malalties cardiovasculars i els trastorns mentals. Particularment, si aquestes desigualtats són viscudes amb la desesperança que res ni ningú serà capaç de superar-les, canviar-les o saltar-les. En definitiva, si s’ha perdut el control sobre la pròpia vida i l’esperança de recuperar-lo.

L’equitat econòmica i social és important per a la salut, tal com ja s’havia demostrat en l’Anglaterra de la guerra mundial i la immediata postguerra. Però Roseto i Whitehall concretaven encara més el fenomen: una xarxa social activa, una consciència de solidaritat i companyonia, uns objectius socials compartits pels quals lluitar poden tenir més transcendència per a la salut pública que legions de metges, sanitaris i plans de sanitat.

A Roseto, com en molts altres enclavaments de les nostres societats, s’havia trencat l’estructura de solidaritat comuna. I això, des del punt de vista sanitari i psicosocial, és el que fa més mal: set vegades més mal que l’alcohol, el cafè i el tabac junts. Sí, és la insolidaritat social. La insolidaritat social reforça el sentiment d’insatisfacció i solitud amb la desconfiança i la desesperança, i per tant els danys psicosocials i biològics són encara més grans. La insatisfacció i la marginació es consideren insuperables: facis el que facis mai no podràs sortir del teu «nínxol social». Això crea estats de salut (no només de salut mental) que són més nocius, entre set i catorze vegades més nocius que la resta de factors de risc cardiovasculars molt més anomenats: sedentarisme, mala alimentació, tabac, etc. El sentiment de solitud i d’insatisfacció insuperable: una situació en la qual part de la nostra població europea es troba actualment, i sense sortides fàcils o a curt termini.

JB: Buf!

JLT: Jaume, ens cal un canvi cultural. Necessitem recuperar la cultura de la solidaritat i de la sostenibilitat. Necessitem menys immediatesa, més cures i atencions comunitàries i comunitaristes, més cultura de la gratitud i de la reparació. L’ésser humà exemplar del futur ja no pot ser el gran guerrer. Ni tan sols el gran savi. Ni tan sols el «fraternal germà» de l’«estima el teu proïsme com a tu mateix». S’està apuntant a altres valors superiors, basats en la consideració de la «mare terra» i de «tota la humanitat» com els «objectes mentals superiors» i, per tant, d’una cultura basada en la capacitat de sentir compassió, solidaritat, gratitud amb els que ens van donar i ens donen i, en conseqüència, impulsos reparadors. Impulsos reparadors també cap al que i els qui danyem per inadvertència, per ira, per enveja, per por, per cobdícia. Cap a la terra i l’ecologia tan danyades. Cap als éssers dependents, i, primer de tot, els nens, que són el futur de l’espècie i els podem i els hem d’ajudar perquè iniciïn la seva pròpia marxa distanciant-se i diferenciant-se de nosaltres, per molt que això ens faci mal.

Necessitem un marc cultural i social on es reconegui la interdependència, la gratitud i la solidaritat com els valors superiors i les bases de la veritable autonomia, de la veritable llibertat. I no només en un àmbit moral o polític: també en un àmbit sanitari, econòmic, educatiu.

JB: Doctor, gràcies, de veritat pel temps que m’ha dedicat i per haver volgut col·laborar en aquest llibre.